dimarts, 14 d’agost de 2018

El fantasma d'en Valentí de Can Baldric de Dalt, a la Vall de Ribes

El mas de Can Baldric de Dalt, a la Vall de Ribes, on viu el fantasma Valentí.

El blocaire Joan Ramon Santasusana Gallardo ens recull al seu web una llegenda dels Pirineus molt poc coneguda que és explicada a la zona de la Vall de Núria, que antigament anomenaven Vall de Toses, i especialment a prop de la vila de Nevà, al Ripollès. Tanmateix, la llegenda té lloc al refugi de Can Baldric de Dalt, una masia aïllada que es troba a una alçada de 1370 metres, enlairat en una collada oberta d'un contrafort del Cogulló (1798 metres). 

Aquesta petita masia de planta i pis, anys enrere havia estat condicionada com un refugi on podien arribar a pernoctar fins a cinquanta persones distribuïdes en sis habitacions de lliteres individuals. De difícil accés, per arribar-hi s'ha de partir per un camí que surt des del petit poble de Nevà que es situa al final de la carretera GIV-4015, que surt de Planoles i que és la principal via de comunicació.

Us deixem la llegenda tal i com la recull en Joan Ramon:

Vaig escoltar per primera vegada la història del fantasma d'en Valentí en el petit refugi de Can Baldric de Dalt. Situat en mig d'un paratge idíl·lic de boscos i muntanyes molt proper de la petita població de Nevà -que pertany al municipi de Toses, a la comarca del Ripollès-, des d'aquest lloc privilegiat, un pot gaudir de la soledat i la immensitat de la natura, i també, com no, del misteri i la por que, amb l'arribada de la foscor, marca les nits més tenebroses.

El primer cop que vaig sentir parlar del fantasma del Valentí va ser a principis de la dècada dels anys noranta de finals del segle XX, al refugi de Can Baldric de Dalt. El narrador de la mateixa, en Narcís Muela Montserrat, ens va explicar la llegenda i ens va dir que ell mateix l'havia escoltada molt abans en aquell mateix refugi d'algun hostatge del que no recordava el nom. Val a dir, a manera informativa, que per aquella època, i així va ser durant molts anys, la caseta de Can Baldric de Dalt va estar en règim de lloguer per l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, i entre les seves parets van passar molts visitants convidats de diferents poblacions.

Bé, sigui com sigui, i retornant a la història que ens ocupa, es contava que aquella casa tenia el seu propi fantasma, el fantasma d'en Valentí, sense donar-se cap dada ni de qui era aquest tal Valentí ni de la causa per la que estava damnat a vagar perennement per aquell lloc i les seves rodalies. Però amb ell, s'explicaven alguns dels sorolls que s'escoltaven sovint, en caure la nit, en aquella casa vella de fusta; sorolls, per un altre costat, perfectament normals, donada la localització i l'estat de l'edifici, on el cruixir de les fustes, l'espetegat del batent de les portes o finestres a causa del vent, i els petits sons explosius de les brases de foc, causaven tota mena de sorolls estranys.

En Toni ens comenta: “Be, curiós o sorprenent. Jo he viscut aquesta història molt a prop. Allà per l'any 1978 o 1979, jo feia estades com guarda en aquest lloc i, sí, en Valentí tenia els seus moments de presència o de suggestió. En Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l'ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament (perdent, d'aquesta manera, la vida per accident). Bé, jo llavors tenia 17 anys, coneixia la història de la mà de la gent gran. I per un any vaig ser el guarda del refugi. Algunes nits sol, vaig viure alguns sorolls en l'habitació del costat de l'entrada (entrant a mà esquerra). Tenia coneixement que en aquesta estança és on s'estava en Valentí. No vaig donar més importància (per aquest fet) que la de la por. Però ara, ja oblidats els records, crec que quelcom hi passava. M'ha deixat sobtat sentir la historia tants anys després. (...) La història la vaig escoltar de la gent de la Talaia: Josep Candela i Josep Julià i, en una ocasió, de la pròpia mestressa que es presentà un diumenge al matí. Vàrem fer una xerrada plena de records molt frescos a la seva ment, tot i la seva edat avançada.”

Potser la història s'hauria acabat aquí si no fos perquè durant aquells anys vaig tornar a visitar Can Baldric de Dalt per passar-hi llargues estades, i vaig escoltar la història altres vegades, com si aquesta s'anés construint a poc a poc. Amb els anys, vaig sentir dir que el Valentí era simplement l'esperit d'un suïcida, el fantasma d'un noi jove que s'havia tret la vida penjant-se d'una corda a l'arbre proper que hi ha just a l'altre costat del camí que hi ha davant la casa, que marca l'entrada d'un immens descampat on només hi ha herba i pastures, o vaig sentir teoritzar sobre quines podrien haver estat alguna de les causes de la seva mort, el podria el podria haver portat a cometre el terrible acte del suïcidi en aquell lloc tan apartat. 

Algunes teories deien que potser s'havia suïcidat perquè havia pujat sol a la casa a passar-hi alguns dies, i la por i la solitud l'haurien tornat boig, fins al punt de suïcidar-se per escapar d'aquella por que l'embogia; o bé explicaven que potser havia pujat amb alguns amics que el volien mal, i, a causa d’una broma pesada, l’haurien induït a cometre el suïcidi. Però tot això últim només eren teories que ens explicàvem els uns als altres per anar ocupant la nit i contestar a l’enigmàtica pregunta de qui era en realitat el Valentí, i perquè aquest, finalment, havia acabat sent un fantasma damnat a passar els seus dies a la caseta de Can Baldric de Dalt i les seves rodalies. Però pel que ara sabem, l’origen d’aquesta història hauria estat aquella que explica que el Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l’ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament, treient-se la vida accidentalment.

Desconec si aquesta història que circulava pel refugi de Can Baldric de Dalt provenia genuïnament d’alguna llegenda autòctona d’aquesta contrada, o bé havia nascut i s’havia transmès com una simple contarella de por que finalment va passar a convertir-se en una mena de petita llegenda urbana que s’explicava entre els visitants del refugi o els excursionistes que hi anaven de pas. Però si més no, volia deixar constància escrita d’aquesta contarella que vaig escoltar nombroses vegades en aquesta casa, convertint-me jo mateix en un difusor involuntari de la mateixa, al contar-la a molts altres visitants.

dimarts, 7 d’agost de 2018

Les goges de les Coves de Campelles | Mitologia Catalana


Les Coves de Campelles, a la Vall de Ribes

Al municipi de Campelles, a la Vall de Ribes, al Ripollès, hi ha unes grans coves que han donat peu a una bona colla de llegendes. Aquestes perforacions naturals estan situades a la paret occidental de l’Estret de les Coves, prop dels Banys de Ribes i són visibles des de la carretera N152, en direcció a Ribes de Freser.

L’imaginari popular hi ha vist allí la residència de goges o dones encantades. A elles també s'hi refereix el poeta i mitòleg mossèn Jacint Verdaguer, en la seva excel·lent obra Canigó. Trobareu més informació sobre les goges catalanes en aquest altre article.

Les goges són figures femenines de la mitologia catalana, molt pròpies de la Catalunya Vella, sobretot de la zona pirinenca. Són una derivació del mite de l'esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l'aproximen a les variants germàniques d'aquest mite. 

La imaginació popular descriu les goges com unes dones d'una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l'estenen a la llum de la lluna; el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada. 

D'altra banda, els antics cronistes les esmenten com un lloc on els cristians s’amagaven per tal d’escapar-se de les persecucions àrabs. I els historiadors moderns, seguint la tradició, hi situen una victòria dels comtes francs, que allí deturaren l’atac del rei sarraí Abd al-Rahmān II, quan el 842 d.C. es dirigia cap a la Cerdanya, venint de la Plana de Vic. 




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?


Llibre: Llegendes i creences de la Vall de Núria i Vall de Ribes



Títol: Llegendes i creences de la Vall de Núria i de la Vall de Ribes, amb la Baronia de Toses.
Autora: Jordi Mascarella i Rovira; Miquel Sitjar i Serra.
Editorial: Farell
Any d'edició:2003
ISBN:978-84-95695-20-8 | EAN:9788495695208 | 
Pàgines:93
Idioma: Català

La Vall de Ribes, la Vall de Núria i la Vall de la Baronia de Toses són terres de muntanyes pirinenques que s'enfilen gairebé fins als tres mil metres, una cruïlla de camins amb un indret singular i llegendari, el santuari de Núria. A la vall de Núria, la Pedra Blanca, considerada màgica i miraculosa, era un signe d'identitat per als visitants. Tenia la capacitat de curar, especialment els malalts de febres. El bestiar s'hi refugiava per evitar els llamps i tempestes. 

La llegenda diu que Sant Gil i el Sant Home Amadeu, per un mandat diví, van fundar el Santuari de Núria. Sant Gil hi va deixar la imatge de la Marededéu, juntament amb la creu, olla i campana, símbols del Santurai de la Vall de Núria. Encara avui, posar el cap a l'olla i tocar la campana és una tradició per tenir descendència. Aquest llibre també recull les llegendes d'encantades, de bruixes, de fets històrics, de fundacions de pobles i de la toponímia de les valls, que han arribat fins avui a través de la rica tradició oral.




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?
Informa't dels nostres cursos i classes

Llegenda de La roca blanca de Les Encantades de la Vall de Ribes | Mitologia catalana

Imatge del Mas de la Casassa, a Campelles, protagonista de la llegenda de 'La roca blanca de les encantades'


A pocs quilòmetres de Ribes de Fresser, al Ripollès, pujant per la carretera coneguda com La Collada de Toses, hi ha una impressionant roca, molt ampla i llarga, que cau sobre la carretera. Expliquen els vells de la vall que aquesta roca és de color blanc perquè Les Encantades, que són unes fades o bruixes bugaderes, hi havien estès, durant segles, la seva roba blanca. Amb el temps, la roca hauria pres aquest mateix color de la roba de les bones dones i adquirit unes propietats miraculoses. 

Expliquen que qui podia agafar un tros d’aquesta tela blanca es feia ric, però que era molt difícil aconseguir-ho, perquè les fades fugien i s’amagaven en sentir el més mínim soroll. Asseguren, però, que l'home del Mas de la Casassa, situat a prop del trencant del poble de Campelles, va poder fer-se amb un tros de la roba i que, per aquesta raó, el Mas de la Casassa és un dels més rics de la preciosa Vall de Ribes.

Fa pinta que aquestes encantades eren les goges. Les goges són figures femenines de la mitologia catalana, molt pròpies de la Catalunya Vella, sobretot de la zona pirinenca. Són una derivació del mite de l'esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l'aproximen a les variants germàniques d'aquest mite.

La imaginació popular descriu les goges com unes dones d'una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l'estenen a la llum de la lluna; el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada.
Per tant, ja sabeu. Si passeu per La Collada de Toses, no us oblideu de cercar la roca blanca de Les Encantades, no fos cas que tingueu molta sort i poguéssiu veure les fades i prendre-les-hi un pedaç de la seva preuada roba blanca.

Sector de la llegenda: Vall de Ribes, comarca del Ripollès: Planoles, Ribes de Freser, Toses, Nevà, Planès, Campelles, Dòrria, Fornells de la Muntanya, Pardines.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Les quatre columnes de Montjuïc, simbologia catalana d'en Puig i Cadafalch



Les quatre columnes amb les victòries alades que en Jordi Salat denuncia que cal restituir a l'obra d'en Puig i Cadafalch.


Vídeo-conferència de l'investigador i mitòleg Jordi Salat, realitzada a la seu dels Amics de la Unesco de Barcelona l'any 2018, sobre el simbolisme de l'obra Les 4 columnes catalanes de Montjuïc, Barcelona, també conegudes com Les Columnes d'en Puig i Cadafalch, en referència a l'arquitecte que les va crear. Salat és l'autor del llibre Les quatre columnes catalanes i va ser un dels impulsors de la seva restitució. 

Les Quatre Columnes Catalanes reprodueixen les que van ser aixecades l'any 1919 on actualment hi ha La Font màgica de Montjuïc. Simbolitzen les quatre barres de la senyera de Catalunya i inicialment estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme. Tanmateix, les originals van ser enderrocades ben aviat. El 1928 durant la dictadura del feixista espanyolista Primo de Rivera, un any abans de l'inici de l'Exposició Universal del 1929. L'any 2010 van ser reconstruïdes, a pocs metres de distància del seu lloc original. Actualment són símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana. No obstant, en Jordi Salat hi veu molt més simbolisme en aquesta obra, en denuncia la seva adulteració i ens comparteix la seva visió de tot el conjunt arquitectònic en aquesta vídeo-conferència.




L'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art, mitòleg i polític català. Puig i Cadafalch va desenvolupar les bases fonamentals per a l'estudi de l'art antic i medieval català. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català. Sens dubte aquests coneixements varen influir a la seva obra d'arquitecte. Puig, en sintonia amb el seu mestre Rogent, cercava en el passat històric català un art nacional arrelat a la terra i entenia millor les idees franceses medievalistes de Viollet-le-Duc que la fredor de la visió anglesa o l'academicisme encarcarat dels historiadors espanyols. Puig buscava un equilibri entre elements tradicionals i progressistes.

Va desenvolupar una enorme activitat com a historiador de l'art, especialment de l'art romànic i de l'arquitectura gòtica catalana. Va publicar nombrosos articles i notes sobre les seves investigacions, com ara, «Estudi d'arqueologia del sepulcre romà de Favara» (1892), «Els Banys de Girona i les influències llombardes a Catalunya» (1892) o el tractat de mosaics romans descoberts a Tossa de Mar pel Dr. Melé. Molts d'aquests estudis, varen servir de documentació per a les seves publicacions posteriors entre les quals trobem:

· L'arquitectura romànica a Catalunya (1909–18), junt amb Antoni Falguera i Josep Goday i Casals que els proporcionà un gran prestigi internacional.

· L'arquitectura romana a Catalunya (1911)

· El Problema de la transformació de la catedral del Nord importada a Catalunya: contribució a l'estudi de l'arquitectura gòtica meridional (1923)

· La geografia i els orígens del primer art romànic (1930).

· L'architecture gothique civil en Catalogne (1935)

· Descobertes de la catedral d'Egara (1948)

· L'escultura romànica a Catalunya (1949–52)


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dilluns, 6 d’agost de 2018

Llegenda de la Dama Encantada Guilleuma del Castell de Montsoliu

Castell de Montsoriu o Montsoliu, al Montseny.

L'imponent Castell de Montsoriu o de Montsoliu, al Montseny, ha inspirat una colla de llegendes d'entre les quals destaca la de L'encantada Guilleuma. Explica la veu popular que en aquesta fortalesa hi havia viscut una dama encantada dita 'Na Guilleuma', que regia el palau amb totes les seves serventes que, pel fet de ser-ho, ja havien perdut també la seva naturalesa humana per a prendre la de l'encantada. 

Gorg Negre de Gualba, on es creu que viu La Dama
Les males llengües diuen que La Dama Guilleuma era en realitat una bruixa que cada nit sortia, seguida d’una gran cort de serventes, totes elles vestides de blanc. Voltaven les restes del castell, sembrant malura i mal averany, i feien perdre les collites dels pagesos del voltant. Però el mitòleg Francesc Maspons recull una altra versió, més antiga, que explica que a La Dama i a les seves serventes "només se las veya recorrer la montanya, celebrar al cim d’ella sas sardanas y á les nits de lluna clara esténdre-hi los llansols y roba blanca". 

En tot cas, la gent explica que un dia, el rector de Breda, atiat per gent que volia mal a la senyora del castell, va ruixar-les amb els asperges amb aigua beneïda i aquestes varen fugir. D’un bot van anar a parar al pic de Morou, i, d’un altre, al fons del Gorg Negre de Gualba, on encara fan de les seves. 

Però la versió antiga de la llegenda ens explica que La Dama fou desposseïda del castell i dels seus dominis i, efectivament, fou menada al Gorg Negre, on va desaparèixer per sempre més, “acompanyada de innombrables follets i bruixas, llençantshi de dalt d’una roca, á la que ha quedát lo nom de roca Guilleuma”.




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

divendres, 3 d’agost de 2018

Josep Pella i Forgas, historiador de l'Empordà i precursor de l'arqueologia a Catalunya


Josep Pella i Forgas (Begur, 1852 – Barcelona, 1918) 

Fou un historiador, jurista i polític català. Un dels precursors del catalanisme. Home d'extraordinària formació clàssica. Estudiós del dret medieval i la craniometria. Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat al Congreso de los Diputados. Precursor de l'arqueologia a Catalunya. Va escriure nombrosos articles a la Revista Jurídica de Catalunya i llibres jurídics i d'història. Fou president de l'Ateneu Barcelonès (1893-1894) i de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (1900-1901).

Obres seves sobre història: Les Corts Catalanes (1876), amb Josep Coroleu; Historia del Ampurdán: estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883), on es tracta, entre altres molts temes, dels orígens de la sardana; Llibertats y antich govern de Catalunya (1905).


Com explica en Vicenç Pagès i Jordà al seu blog:

Historia del Ampurdán, publicat el 1883, aparegut inicialment en fascicles i reeditat el 1980 en edició facsímil, són unes vuit-centes pàgines sense les quals la manera de veure i d’interpretar l’Empordà hauria estat prou diferent. Historiadors com Lluís Pericot, Alexandre Deulofeu o Francesc Ferrer han seguit les seves passes. Josep Pla, de la seva banda, el va plagiar amb generositat.

Aturem-nos en la part més creativa de la Historia del Ampurdán, és a dir, en els capítols dedicats als primers habitants, en particular en els passatges que Pella i Forgas escriu sota l’influx de Clio, la musa de la història. La primera emigració que esmenta Pella en l’espai que més endavant serà anomenat l’Empordà prové de l’Atlàntida, el continent perdut; la segona, dels pobles camites, en particular sards, fenicis i etruscos. Tot prenent la Bíblia com un llibre de referència (Gènesi, 9,19), Pella considera que els tres fills de Noè van poblar la terra: els sards –creadors de la sardana— parteixen de Cam, els pobles indoeuropeus provenen de Jafet i els semites de Sem.

L’historiador de Begur considerava que l’agent de la història no era la raça —que es troba massa barrejada—, ni la nació —que resulta poc operativa com a objecte d’estudi—, sinó la comarca, l’única entitat que evoluciona col·lectivament amb coherència. Dins la població d’origen indoeuropeu que va poblar l’Empordà predomina el tipus celta-gal, que es caracteritza pel tracte obert, la llengua solta, les alegries fàcils i la passió per la música. L’historiador remarca el predomini dels elements constitutius sards en els empordanesos, que tendeixen a ser alts, prims, bruns i dolicocèfals. L’adscripció a una comarca determina, així mateix, l’orientació intel·lectual dels pobladors. Si a Osona abunden les facultats mentals més abstractes, els empordanesos destaquen pels dots d’observació, que han sembrat el país de metges, botànics, historiadors i polítics. Segons Pella, la configuració cerebral de l’empordanès el fa més propens a les reformes i a les novetats que no pas a l’habitant de l’interior.

"Algunas veces en las más livianas cosas se halla la fuente de grandes estudios", escriu l’historiador de Begur. Així, els ibers prefereixen els colors foscos, mentre que els gals i els saxons es decanten pels colors vius. Així mateix, l’etimologia local reflecteix les nombroses civilitzacions que han passat per la comarca: Albons ve d’all-burne, en gaèlic "prop de l’estany" ; Begur de kur, en arameu "elevació"; Ter del bretó ster, "riu". Gavarres prové de gaba-ren, genitiu basc "de la nit" perquè eren les muntanyes on es ponia el sol. D’altra banda, les paraules relacionades amb la ramaderia tenen un origen sànscrit: blat, gos, herba, rabadà, ramat.

En la prosa de Pella i Forgas coincideixen el rigor i la literatura, la profusió de notes a peu de pàgina i el regust cervantí:

"Tengo por cierto que el genio levantisco desplegado en toda suerte de luchas, mayor por desgracia en las civiles, y la facilidad de armarse, es de la sangre celto-gala que corre por las venas de los pueblos situados entre Montseny y los Pirineos."

Una de les descripcions més memorables de la Historia del Ampurdán la trobem en les quatre pàgines en què Aníbal, amb cinquanta mil infants i nou mil genets, travessa el que més tard serien Figueres, Peralada, Espolla i Requesens: els esquadrons de númides, especialistes en emboscades; els infants berbers, que caminaven descalços; els celtibers, que usaven dard, fona i espasa curta; els càntabres, que ignoraven el fred, la gana i el calor; els gallecs, que investigaven les entranyes de les víctimes; els bascos, forts i gairebé desarmats; els ligurs, de casc punxegut; els indigets, alts i ferotges; els baleàrics, que duien tres fones cadascun. Tancava la comitiva Aníbal dalt d’un elefant, i el seu estat major, amb trenta-set elefants més. Només per aquesta descripció, Pella i Forgas mereix un lloc en la història de la literatura empordandesa.

Font: http://www.vicencpagesjorda.net/cat/genere/pella.html

#mitolegs





T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dissabte, 28 de juliol de 2018

Bumba Meu Boi | Mitologia del Brasil

El toro és l'animal protagonista del Bumba Meu Boi del Brasil. La seva mort i resurrecció marca el relat.

Bumba Meu Boi (que podria traduir-se com 'colpeja el meu bou') és una celebració de dansa, teatre i música del Brasil molt popular i amb certs trets característics de mitologies i religions astrals antigues. La història pot variar segons la regió i l'entorn social del Brasil on es practica, donat que avui en dia, el Bumba Meu Boi es pot representar en versions més tradicionals o en modernes escenografies. 

Una part dels estudiosos creu que els origens d'aquesta festa deriven de les comunitats d'esclaus i dels treballadors rurals més pobres del Brasil, que a mitjans del segle XVIII vivien en condicions de misèria. El Bumba Meu Boi, segons aquesta tesi, hauria nascut per aportar alegria a aquestes comunitats així com per proporcionar-los una via pacífica de rebel·lió interna. 

Tanmateix, altres estudiosos hi veuen un origen més profund, que fins-i-tot podria ser complementari de l'anterior, però que clava les seves arrels en unes creences remotes. Així, les simbòliques dates de celebració del ritual i els elements mitològics que conté, fan sospitar que el veritable orígen de la celebració és de tipus mitològic i religiós. 

En aquest sentit, cal tenir en compte que les formes tradicionals del ritual es poden trobar a tot el país especialment durant els períodes del 13 al 29 de juny, a l'entorn del solstici d'estiu, o del 25 de desembre (Nadal) fins al 6 de gener, a l'entorn del solstici d'hivern. Per tant, el component astral hi és present d'una manera evident. 

D'altra banda, com ja hem dit, el tema essencial és la mort i la resurrecció d'un toro mític, veritable protagonista del relat, i les figures principals inclouen també un mestre blanc (Cavalo Marinho), una embarassada de color negre (Catirina), un vaquer o pastor (Mateus), un sacerdot, un metge i l'audiència, que també és un component essencial de la celebració, donat que les respostes apassionades dels espectadors generen un ambient molt efusiu. 

Hi ha qui continua celebrant el festival en les seves formes més tradicionals, que perviuen principalment a les ciutats i pobles del nord, nord-est del Brasil i a la zona amazònica, especialment a Maranhão, encara que també existeix a les regions centrals. Aquestes formes del festival segueixen mantenint un enfocament en les característiques socials de l'obra. Però també s'ha popularitzat la seva forma moderna, més alterada i influenciada per les tendències actuals i pels mitjans de comunicació.

Si ens atenim a l'argument, la representació s'inicia amb un cant d'obertura del Cor, que pot escollir entre una gran varietat de cançons. Normalment, el primer personatge que entra a l'habitació és Cavalo Marinho, amb un vestit que fa que aparegui com si estigués muntant a cavall. Ell entrena l'audiència amb una dansa rítmica fins que el Cor anuncia l'entrada de personatges importants, com un vaquer anomenat Mateus, que pot anar acompanyat d'un altre personatge anomenat Birico.

Mateus i Catirina
Després, una dona embarassada anomenada Catirina acostuma a aparèixer en escena amb els pastors. Sovint és interpretada per un home, que gairebé sempre és el mateix per a tots els papers femenins de l'espectacle. Després d'una dansa pròpia, Catirina proclama la seva necessitat de consumir la llengua d'un bou o toro, ja que tem que el seu bebè mori, o que tingui defectes de naixement si no ho fa. La història segueix mentre Mateus surt a buscar un toro. Té moltes trobades còmiques amb personatges secundaris, com ara un gegant i un ase. En altres formes de la història, el toro pertany al poble i no hi ha cap viatge per trobar-lo.

A continuació, el toro entra a l'habitació i el públic aplaudeix, donat que és el paper més estimat de l'obra. El toro pot realitzar una sèrie de balls coneguts com "Lundu". Després el brau serà assassinat i el públic s'emociona. De vegades, l'animal és mort a causa del seu atac als vaquers, o a Catirina, o al públic, o se'l mata per accident. Sovint és mort per en Mateus mateix. Llavors es canten cançons de dol per la mort del bou i Mateus li talla la llengua i l'ofereix a Catirina. El següent Cavalo Marinho torna a entrar i exigeix ​​la captura de qui va matar el toro, ja que és un animal útil per a la granja. També demana a un metge que intenti reviure el brau. Abans que els metges arribin, entra un sacerdot, per beneir l'animal i, al mateix temps, per casar a Mateus i Catirina.

La història s'altera en gran part aquí; metges o bruixes entren en escena per provar una varietat de procediments còmics per salvar el toro. Tots els que intenten salvar el toro són objecte de broma per part del públic. Finalment Mateus aconsegueix que un nen, un voluntari del públic, vagi cap al toro i el desperti. En altres versions, un metge col·loca una fulla verda especial a la boca del brau. A mesura que el toro es ressuscita, l'audiència s'alegra, canta cançons d'elogis i dansa al voltant del toro. En algun punt d'aquesta escena final arriba el Capità do Mato o la policia, és un personatge masculí vestit d'uniforme. Aleshores, l'audició i altres personatges de l'obra també es burlen d'ell. Finalment, el comiat deixa cantar al cor i els intèrprets ballen. Aquests cants poden ser educats o satírics i ofensius, depenent de l'animador.

Si analitzem un per un els personatges, trobem el següent:

· La Banda: els músics normalment es situen a un costat de l'escenari o de la sala. Són els responsables de crear un ritme per als ballarins. La banda està formada per instruments de corda, aire i percusió.

· El Cor: sovint es situa fora de l'escenari durant tota la representació. Es el responsable de la introducció de cada personatge a mida que van apareixen en escena. Dins del Cor, el Violeiro i el Cantador són els guitarristes. L'energia i la velocitat de la música són importants per a l'ambient de l'obra. Són els responsables de la improvisació de noves cançons que acompanyen el musical i que enganxin amb el públic i la vila.

· Cavalo Marinho: és la màxima autoritat en l'obra i és el primer en arribar a l'escenari. Sempre és un personatge blanc que representa el poder portuguès i que porta un vestit de capità naval, incloent-hi una capa de color amb ornaments daurats penjats. També duu pantalons ratllats vermells, una cinta de setí vermell al pit de vegades i una corona feta de paper i coberta de petits miralls i cintes. A més, sovint porta una espasa i té un afegit sobresortint al seu vestit que sembla que està muntant un cavall.

· Els vaquers: aquest personatge és en Mateus, de vegades acompanyat per Birico, que al nord del Brasil són més coneguts com a Pai Francisco i Sebastião. També poden haver-hi altres vaquers, però no és habitual ni tenen paper. Mateus és qui normalmant mata el brau i qui manté un joc energètic i obeeix les ordres de Cavalo Marinho. Ha d'animar l'audiència i provocar rialles i balls. Els vaquers tendeixen principalment a imitar els rols d'autoritat en l'obra, tal i com fan també en Cavalo Marinho, el metge, el sacerdot i el Capitão do Mato (policia). A més, Mateus tendeix a estar decorat amb moltes campanes sorolloses, penjades de la seva roba. Birico, en canvi, acostuma a tenir una màscara. Ambdós porten fuets a la mà.

· Catirina: com a gairebé tots els papers femenins de Bumba Meu Boi, és normalment interpretat per un home. Es vist com una dona provocativa negra. Està embarassada i és la muller de Mateus. Ella també és un personatge còmic, que balla una samba frenètica. És molt important en la història, donat que és qui demana l'arribada del toro i també que se li arrenqui la llengua. De vegades, apareix un personatge femení secundari amb Catirina, anomenat Dona Joana. Ella també és una dona negra interpretada per un home que normalment porta ornaments divertits. 

· El toro: conduit per un o dos homes sota una estructura lleugera, generalment de bambú cobert de tela de color, com ara el vellut. El cap de l'animal pot ser fet amb una calavera brau o amb una màscara adornada amb flors, estrelles i cintes. El personatge del toro té l'efecte més gran sobre la multitud, i la seva mort i resurrecció és el marc bàsic de l'obra. Pot ser negre, blanc o de colors.

· El Capitão do Mato: Un home agressiu amb un vestit militar, que representa l'autoritat o la policia. És molt escridassat pel públic.

· El sacerdot: és interpretat per un home vestit amb una túnica elegant, en general amb algun tipus de símbol religiós, com una creu o un imatge de la Mare de Deu. Arriba a l'escena per beneir el toro mort per casar Mateus i Catirina. Igual que tots els personatges d'alt estatus social, el sacerdot és mot escridassat per l'audiència i per altres personatges còmics de l'obra.

· El metge: sol ser un home amb un vestit elegant. Els seus procediments per salvar la vida del toro solen ser absurds i són ridiculitzats pel públic. 

En versions llargues, on Mateus i Birico s'embarquen en un viatge per trobar el toro, els personatges secundaris que ensopeguen són en general dos o tres dels següents:

· Burrinha o Zabelinha: aquest personatge és una dona poc atractiva que munta en un ase, que acostuma a complaure al públic amb una dansa ràpida.

· Gegant : aquest és el paper d'un gegant interpretat per un home que portava una màscara feta d'una carbassa, amb una gran boca, nas i ulls. També porta una gran perruca de cotó i munta un cavall amb un disseny similar al del Cavalo Marinho. El paper és conegut per la dansa acrobàtica del personatge, la música sona com si fossin crits de mort i sons forestals.

· Caboclinha : Un home interpreta a una noia de faccions amer-indies amb un vestit fet de plomes i muntada en una cabra. Sovint es desmunta hàbilment de la cabra i mata l'animal amb una fletxa.

· Ema : un ocell exòtic, interpretat per un noi. Es mou com un ocell. Es un personatge pensat per semblar un passarell.

· Babau : aquest personatge, amb un nom idèntic al català, és un animal veritablement espantós.

· Cazumba o Folharao : Una bruixa coberta de fulles verdes i que porta una màscara horrible. Entra en escena sense ser convidada, per mirar de salvar el toro sense vida mitjançant la realització de rituals de bruixeria, que són criticats i menyspreats pel públic. La majoria de les vegades, se la tracta malament.

Descarregue-vos l'informe en PDF (en portugués) amb més informació sobre aquest patrimoni immaterial del Brasil




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dissabte, 21 de juliol de 2018

La deessa Damia | mitologia grega

Imatge de la Bona Dea,
també anomenada Damia.
Anomenada en grec antic Δαμία (Damia) aquesta és una deïtat de la fertilitat associada a les poblacions d'Auxesia, Trozen , Epidaure, Egina, Thera, Esparta, Tàrent, i potser, Roma. 

S'assimila a Demeter i a la Bona Dea. Damia també és el sobrenom de la deessa Cybele o Cibeles. El sobrenom el va prendre d'un sacrifici que s'oferia a Cibeles el primer dia de Maig que prenia el nom de Damion.

Les cerimònies que es tributaven a aquesta deessa, i que es feien amb els ulls tancats i a les fosques, es deien Dameia. Hi eren exclosos els homes i era absolutament prohibit a les dones revelar els misteris que s'hi celebraven. Les cerimònies duraven nou dies i nou nits, que consistien en festes, danses, cants, etc. Les damias o damies també eren les sacerdotesses de la Bona Deessa.

Dintre del recinte del deu Hipòlit a Trozen, Grècia, eren venerades dues forces femenines, les deesses Damia i Auxesia, que tenien una relació amb la fertilitat dels camps. Pausanias relata que Damia i Auxésia són dues noies joves de Creta que a Trozen cauen per casualitat en un conflicte entre dues faccions de la ciutat i acaben apedregades per la gentada. En la seva memòria, se celebren els Lithobolia (literalment, "pedregades"), que probablement són celebracions de purificació que reiteren la lapidació original de la llegenda.

Heròdot afirma que els habitants d'Epidaure adoren a Damia des que, afectats per la sequera, varen rebre de l'oracle de Delfos el consell d'erigir estàtues a Damia oliva i Auxesia. Per guanyar-se a la deessa, Epidaure va demanar a Atenes el permís per utilitzar la fusta de les seves oliveres per fer les efigies. Atenes va acceptar amb la condició que els d'Epidaure paguessin cada any un sacrifici a Atena i a Erecteu. La llegenda diu que una vegada que les estàtues es varen aixecar, Epidaure va tornar a ser fèrtil.

Diversos autors posteriors vinculen el culte romà de la Bona Dea a Damia: segons el gramàtic Fest, el mot Damia és simplement el nom de la Bona Dea. 

Les celebracions en honor a Damia, les "dameia" se celebraven també a la ciutat de Tàrent, a Itàlia.

Segons l'investigador Jorge Mª Ribero-Meneses, la deessa Damia o Damana dóna origen al mot dama.




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dijous, 5 de juliol de 2018

La llegenda del Torrent de l'Ase | Teià i El Masnou (Maresme)

Imatge de la vila d'El Masnou al Maresme.

Una llegenda recollida per Francesc Agell el 1887 explica l’origen tant del nom com dels inicis de la població d'El Masnou. Segons aquesta, a la vila veïna de Teià hi havia una noia molt bonica anomenada Maria, pubilla d’una de les cases de pagès principals del poble, Ca l’Estany.

La fama de la seva bellesa va arribar fins a les illes Balears, llavors ocupades pels moros, de manera que un d’ells, de llinatge noble i ric, va quedar impressionat pels relats que li’n feien. Així, es va dirigir cap a la costa del Maresme i, amb l’ajut d’un renegat de Teià, va vestir-se ell i alguns dels seus criats amb robes com les dels vilatans i s’hi van amagar, esperant. 

Quan la noia va sortir de l’església, es va encaminar cap a casa seva com acostumava a fer habitualment, però de sobte, els moros li van sortir al pas. Acostumats al fet que la noia fos admirada, ella i el grup que l’acompanyava no van amoïnar-se, però quan els desconeguts van intentar encaminar-la cap a un torrent que es desviava molt de Ca l’Estany, sí que es van alarmar. Els moros van continuar intentant atraure la noia i, davant els gestos de resistència que ella hi feia, els teianencs l’emprengueren contra ells i van matar els seu cabdill i alguns dels seus auxiliars. 

També un dels moros va ser empresonat i va confessar quines eren les intencions del seu amo, un dels principals de Mallorca, nét i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d’Osca. El torrent on van tenir lloc aquests fets va ser anomenat Torrent d’Hassan, nom que van canviar per fer-ne burla pel de Torrent de l’Ase.

La Maria es va casar i es va establir prop de la platja a una nova llar: el Mas Nou. I, a partir d’aquí, el futur poble d'El Masnou ja tenia nom.

Font: https://www.seu-e.cat/documents/28377/0/El+Masnou/144a2932-47e3-47b1-b63c-1d25875eb947

TORRENT D'ASE
VARIANTS: Torrent d'Asa.
SITUACIÓ: actual Avinguda de la Mare de Déu de Núria d'El Masnou.


Fragment del plànol de 1822 que mostra el recorregut del Torrent de l'Ase. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dissabte, 9 de juny de 2018

La dama del castell de Florejacs


Imatge de la vila de Florejacs, Catalunya.


La versió més antiga d'aquesta llegenda de la Segarra, que també trobem amb el títol de La dama de les flors de Florejacs, ve recollida per Joan Amades l’any 1934 i parla d’una senyora que viu sola al castell. La fama de la seva bellesa convoca una gran munió de galants que la volen festejar, d’entre els quals ella en podrà triar els més formosos, l'un rere l’altre, i aquells que més li plaien. Explica la rondalla que una vegada ja havia fruit prou dels seus pretendents, per evitar que l’aventura li donés mala reputació, la dama els anava eliminant fent-los flairar unes flors encantades del seu jardí, que causaven una mort dolça a qui les olorava. 

La llegenda no dona més detalls, a banda de titllar a la protagonista de “cruel” i d’inventariar per “dotzenes” el número dels festejadors entabanats. D’aquelles flors màgiques el castell (i el poble) n’haurien rebut el nom.

Després de l’edició recollida al llibre Folklore de Catalunya. Rondallística (Barcelona, 1950) d’en Joan Amades, diversos autors, alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs, en Lluís Trullàs o en Vidal Vidal, han contribuït literàriament a allargar la llegenda de la dama incorporant-hi elements fantasiosos. 

Així, les noves versions castiguen la protagonista i incorporen la presència d'un rei que la fa detenir i executar. En una altra versió dramatitzada serà un grup d’inquisidors catòlics els que la condemnen a la foguera. També hi ha qui escriu que l’esperit de la dama de Florejacs segueix present a la vila, on s’hi apareix de tant en tant, passejant a pleret portant a la mà una flor, emblema del seu nom i del castell. D’altres versions, finalment, expliquen que els cavallers encantats per la dama no morien, sinó que es convertien també en flors i passaven a engrandir el verger del castell. Una vegada desfeta la maledicció, serien retornats al seu cos mortal.

El poble de Florejacs ja fa anys que rememora la llegenda de la Dama de les Flors any rere any en una fira que inicialment, l’any 2006, va començar sent medieval, i ha acabat esdevenint una fira floral.

La senyora del Castell de Florejacs, anomenada per algunes fonts Ermessenda, i per d’altres Eliardis és d’on pren el nom l’actual gegantona del poble. 


Fonts: 

https://giliet.wordpress.com/tag/la-dama-de-florejacs/

http://torrefeta.ddl.net/secciodinamica.php?id=488&id_seccio=5147

http://janonomar.blogspot.com/2015/10/la-llegenda-de-la-dama-del-castell-de.html

http://llegendesegarra.blogspot.com/p/la-dama-de-florejacs.html



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?



Els vilatans de Sant Quirze del Vallès són anomenats 'Mussols'


Els habitants de Sant Quirze del Vallès, Catalunya, reben el sobrenom de "mussols". D'on ve aquest costum?

Les nits de Festa Major hi havia picabaralles i corredisses pels carrers. Els de Sabadell provocaven els joves de Sant Quirze, prenent-los les noies i quan tothom ja dormia trucaven els timbres de les cases, per empipar els veïns. Quan aquests sortien per la finestra per veure què passava, els de Sabadell els deien mussols.

Durant molts anys aquest mot ha suposat una arma per ridiculitzar a la gent de Sant Quirze. Però avui Sant Quirze ha adoptat la figura del mussol com una mena d’insígnia de la ciutat, motiu pel qual fins i tot se celebra un aplec el cap de setmana després de Setmana Santa.

Sant Quirze també celebra l'Aplec del Mussol on acostumen a fer ballar els Gegants de Sant Quirze i, com no, el Mussol Feliu, i l’òliba Obdúlia




Fonts: 

https://sites.google.com/a/xtec.cat/llibre-digital-sant-quirze/8-les-nostres-llegendes/del-perque-de-sant-quirze-se-n-diu-el-poble-dels-mussols

http://webs.gegants.cat/santquirzedelvalles/2013/04/14/xxie-aplec-del-mussol/

#mitologia #catalunya 




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dissabte, 10 de març de 2018

Stephen Oppenheimer i el culte a l'arbre

Al seu llibre Eden in the East (1998), Stephen Oppenheimer va suggerir que a Indonèsia va sorgir una cultura de culte a l'arbre i que aquesta es va difondre per l'anomenat fenòmen "Younger Dryas" de c. 8000 aC, quan es va elevar el nivell del mar. Aquesta cultura va arribar a la Xina (Sichuan), a continuació, a l'Índia i a l'Orient Mitjà. Finalment, la branca finesa-ugarítica d'aquesta difusió es va estendre a través de Rússia a Finlàndia, on finalment va arrelar en el mite nòrdic de l'arbre Yggdrasil.

Stephen Oppenheimer (1947), metge britànic, membre del Green College de la Universitat d'Oxford i membre honorari de l'escola de Liverpool de medicina tropical, realitza i publica la seva investigació en el camp de la genètica.

A partir de 1972 Oppenheimer ha treballat com a pediatre clínic a Malàisia, Nepal i Papua Nova Guinea. A partir de 1979 es va moure en la investigació mèdica i l'ensenyament, amb posicions a l'escola de Liverpool de medicina tropical, de la universitat d'Oxford, d'un centre d'investigació en Kilifi, de Kenya i del Universiti Sains Malàisia a Penang. De 1990 a 1994 va servir com a president i cap del servei clínic en el departament de la pediatria a la universitat xinesa de Hong Kong. Entre 1994 i 1996 va treballar com a pediatre a Brunei.

Oppenheimer va tornar a Anglaterra en 1996, i va començar una segona carrera com a investigador i escriptor de ciència popular en prehistòria humana. Els seus llibres sintetitzen genètiques humanes amb arqueologia, antropologia, lingüística i folklore.

Obres:

The Origins of the British - A Genetic Detectiu Story. 2006, Constable and Robinson. ISBN 1-84529-158-1.

Out of Eden. 2004, Constable and Robinson ISBN 1-84119-894-3 (A Gran Bretanya el va publicar Carroll & Graf amb el títol The Real Eve ISBN 0-7867-1334-8)

Eden in the East. 1999, Phoenix (Orion) ISBN 0-7538-0679-7

Els senders de l'Edén: orígens i evolució de l'espècie humana. Editorial Crítica. 2006. ISBN 978-84-8432-801-8.



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?



#investigacio #mitolegs #llibres

dijous, 1 de març de 2018

Directori de monuments o llocs mitològics de Catalunya, Balears i Pais Valencià

Contrada mitològica dibuixada per l'Apel·les Mestre.


Les Quatre Columnes Catalanes, Montjuïc, Barcelona.

Castell de Montsoliu o Montsoriu, Arbúcies.

Gorg Negre, Gualba.

Torrent de l'Ase, Teià.

Castell de Florejacs, Florejacs.

Es Puig de ses Bruixes, Llucmajor, Mallorca

Es bosc des diable, Bosc de la Pujada, Formentera.

Castell de Calafell, Calafell.

Gorg de Noedes, Noedes.

Boscos de la vila de la Molsosa, La Molsosa.

Gorg de riells, Riells del Montseny.

Roca de les encantades de la Vall de Ribes, Vall de Ribes.

Coves de Campelles, Campelles.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?