dimecres, 14 de novembre de 2018

18è Simposi sobre la història censurada de Catalunya | Arenys de Munt


Enguany el tradicional simposi de l'Institut Nova Història (INH) aportarà investigacions sobre Ramon Llull, el rei Pere el Cerimoniós, Cristòfor Colom, Jeroni Bosch, Bartolomé Bermejo, el Gran Capità, Santa Teresa, Garcilaso, els Borja-Llançol de Romani, Cervantes, Lleonard, el pirata Francis Drake i Thomas Jefferson.

Els propers 16 i 17 de novembre del 2018 arriba una nova edició del Simposi sobre la Història censurada de Catalunya. D’aquest simposi, crida molt l’atenció l’interès que hi ha hagut a prendre-hi part. I és que entre presentadors, conferenciants i comunicants, hi intervindran 49 persones. Per això, a causa del nombre tan important de participants, les lectures s’encetaran el dia mateix del de l’acte d’obertura, és a dir, divendres 16 de novembre al vespre.

L’àmbit temàtic de les comunicacions és força variat: algunes tenen a veure amb personalitats cèlebres, com ara les figures i obra d'En Ramon Llull, la del rei Pere el Cerimoniós, En Cristòfor Colom, la de l’autor del Tirant, En Jeroni Bosch, En Bartolomé Bermejo, el Gran Capità, Santa Teresa, En Garcilaso, els Borja-Llançol de Romani, En Cervantes, En Lleonard, el pirata Francis Drake i En Thomas Jefferson.

D’altres, amb persones encara poc conegudes: per exemple, un virrei Pedro de Toledo de la casa d'Urgell, un Pere Colom o amb els metges catalans de Carles V. Una se centra en les irregularitats dels textos catalans i castellans que ens han arribat dels segles XV al XVII.

Encara unes altres giren a l’entorn de fets històrics, com per exemple la situació política de la Castella del segle XV, la de la Nació Catalana contemporània com a Estat ocupat, la producció de pòlvora a Molins de Rei durant set segles, l’enigmàtic monestir anomenat «Muntsaratz», l’orde militar dels cavallers de la «Tarraconense», l’escut heràldic d’Aragó, els escuts heràldics i les pintures del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Barcelona, les barretines, la guitarra catalana com a fonament de la guitarra flamenca, els capítols matrimonials al segle XVIII i, finalment, una el tema de la qual és l’inici de l’aviació a Catalunya.

Encara unes altres tracten de la presència catalana al món: així, tenim comunicacions que versen sobre banderes catalanes en una nau de Boston, sobre l’orxata d’arròs a Mèxic, sobre rastres catalans a Tagalupa (Filipines) i sobre zoònims catalans a Amèrica.

I així mateix, hi haurà comunicacions que fan referència a qüestions més generals, de filosofia de la història o bé de mètode. És digne de remarcar que totes elles estan enfocades a desemmascarar la falsedat, la falsificació i la mentida en l’estudi de la ciència històrica i en disciplines auxiliars. D’aquesta manera, tindrem exposicions sobre l’objectivitat i falsificació en història, sobre la falsificació en fotografia, sobre la falsedat com a sistema, i una sobre les mentides i negacionisme en què es fonamenta el nacionalisme espanyol. A l’últim, s’impartirà una conferència sobre la recerca històrica i els límits a l’accés documental.

A continuació, us fem a mans el programa definitiu d'aquest 18è Simposi.

Programa del dia 16 de novembre del 2018

Programa del dia 17 de novembre del 2018




diumenge, 14 d’octubre de 2018

Festes desaparegudes de la vila de Ripollet

Antic dibuix de Ripollet, realitzat l'any 1892

Recull de manifestacions festives desaparegudes de la vila de Ripollet (Vallès, Catalunya): 

· Sant Cristòfor. Dia 10 de juliol. Aquest sant és considerat patró dels automobilistes i dels viatgers. Per aquest motiu, des dels anys 40 fins ben entrats els anys 60 del segle XX, es celebrava una missa en el seu honor i a la tarda el mossèn feia la benedicció dels cotxes al Carrer Padró. 

· Sant Sebastià. Dia 20 de gener. Aquest sant és copatró de Ripollet, juntament amb Sant Esteve. És el protector de la pesta. Ripollet va fer un “vot de poble” a Sant Sebastià per haver-los lliurar de la pesta del còlera. Un vot de poble és una prometença comunitària, solemne i pública mitjançant la qual els habitants d'una població decidien en un moment delicat de la seva història, posar-se sota la protecció d’un sant, santa o Mare de Deu. Hi ha constància que al 1872 es va constituir una associació organitzadora amb el nom de Monte Pio de San Sebastián Màrtir, de la qual es conserva una còpia del seu reglament de l’any 1887, així com l’estat de comptes de 1929, i el llistat de socis. Per celebrar la festa es feia una missa i s’adornava l’altar major de l’Església amb flors i ciris. La festa de Sant Sebastià va desaparèixer als anys 30, segurament amb l’esclat de la Guerra Civil. Es va tornar a recuperar durant uns anys quan Ripollet va patir les riuades a partir del 1962, a proposta de Mossèn Francesc Llaveries. 

· Santa Llúcia. Dia 13 de desembre. És la patrona dels molins de cartró i de les modistes. Cal tenir present que Ripollet és un poble relacionat històricament amb els molins, documentats des del segle XI. Alguns van anar evolucionant fins a convertir-se en molins de cartró i posteriorment en fàbriques. No se sap amb exactitud l’origen de la festa, però es conserven programes dels anys 40 on s’hi recull les activitats que es feien: missa solemne amb orquestra, partits de bàsquets, de futbol, teatre, concert i ball. Als anys 50-60 es celebrava també la missa solemne i posteriorment es feia un aperitiu multitudinari al cafè Faró. Després tots els cartroners anaven a fer un dinar a Barcelona. 

· Santa Bàrbara. Festa dels militars.

· Homenatge a la vellesa. L’objectiu d’aquesta festa era homenatjar la trajectòria vital de la gent gran. Els nets acompanyaven els avis a missa i després, fent comitiva anaven a prendre un aperitiu. Es va celebrar des dels anys 40 als 60.

El Vell, la Vella i el Cabraboc | Una llegenda de Ripollet


El Cabraboc de Ripollet, Catalunya.

Al Costumari Català d'en Joan Amades es parla d'El Cabraboc en relació al Ball de Gitanes. Sembla ser que antigament havia estat un personatge de la Rua de Carnaval. A Ripollet, a la comarca del Vallès Occidental, Catalunya, encara se'l recorda. Quan els membres de la Unió Excursionista de Catalunya van decidir recuperar el Carnaval, als anys 80 del segle XX, van contactar amb persones nascudes a finals del segle XIX per comprovar si recordaven algun detall més del que comenta l'Amades sobre aquest personatge mitològic català. No van trobar gaire informació per afegir i van decidir crear la llegenda de nou a partir del que se sabia. A l'actualitat la llegenda està ben consolidada a la vila.

Com a llegenda fou recuperada per La colla de les Bruixes de Ripollet, la colla femenina de diables, que des de fa uns anys l’escenifiquen per Carnaval. Per tant, cal advertir que aquest és un mite recuperat i reelaborat.


El Vell, la Vella i el Cabraboc. | Una llegenda de Ripollet, Catalunya.

Una vegada, fa molts anys, hi havia un vell i una vella que la diada de Carnaval van sortir a passejar. La vella portava un cistell amb una olla dintre. Tot feia pensar que hi portava el dinar. Tot caminant es van trobar amb una colla de joves disfressats que ballaven el Ball de Gitanes i amb una colla de diablots que jugaven amb ninots de paper penjats a l´esquena cantant allò de: Jo te l'encendré el tió, tió fresco... 

Un dels diablots va veure la vella i el cistell i va pensar 'ara és la meva!' i amb una fanga que portava va ventar un cop a l'olla de la vella. Tothom es va quedar ben parat, perquè de l'olla en comptes d'escudella en va sortir un gat que, en un tres i no res, i per art d'encantament, es va convertir en Cabraboc. El Cabraboc és un faune. Un ésser mig persona, per la part de dalt, i mig cabra/boc, per la part de baix. 

Tots van quedar ben sorpresos. Una cosa així no passava cada dia i el fet va passar de boca en boca de tothom. Se'n va parlar tant que cada any, per Carnaval, les colles de les comparses, tot fent broma, representaven l'anècdota. D'aquesta manera és com el vell i la vella, el gat, els diablots i el cabraboc es van introduir en les festes del Carnaval de Ripollet. 

Bestiari de Ripollet

La CRAC (Comissió Ripolletenca d'Activitats Culturals) va construir una titella del Cabraboc, avui cedida a l'Ajuntament per fer-lo servir durant les festes del Carnaval. Es tracta d'una estructura de gegant que es pot posar com un motxilla. Cal destacar que el Carnaval a Ripollet es distingeix dels altres perquè té la seva pròpia llegenda, La llegenda del Cabraboc, i en relació amb aquest mite es va crear la figura d'El Cabraboc.

El Cabraboc (peça del bestiari popular i festiu de Ripollet) es tracta d'una peça realitzada en paper cartró conformant un gran cap, encaixat en una ànima de fusta i alumini, amb una vestimenta de roba. El més característic de la peça és la representació del cap que simbolitza el personatge del Cabraboc, representant per dues cares, una de persona i una altra de dimoni. La figura compta amb uns cabells llargs de llana adherits al cap i amb dues banyes associades a la cara de dimoni.


diumenge, 7 d’octubre de 2018

La llegenda càtara del Llangardaix d'en Pere Maury


En Pierre Maury o Pere Maury va néixer a finals del segle XIII i era un pastor càtar del Comtat de Foix i company d'exili del també càtar Guillaume Bélibaste. Ambdós van refugiar-se a Flix, Catalunya, durant els anys del genocidi catòlic contra els càtars occitans. Va ser pastor també en aquesta vila catalana i va treballar fent, entre altres coses, corrals pels sarraïns de Flix o dels voltants. Malauradament, va ser arrestat per la Inquisició l'any 1323, probablement a Flix, i va morir, possiblement, a la presó de Carcassona l'any 1324.

En Pere Maury explicà aquesta llegenda:

Una tarda d'estiu, dos creients càtars es varen seure a descansar al voral d'un rierol. Feia calor, portaven tot el dia caminant i es refrescaren una mica. Però això no alleugerà el seu esgotament. Com que la ombra que havien trobat era molt acollidora, un d'ells es quedà adormit. De cop, el que era despert es quedà bocabadat, al contemplar com de la boca del seu "germà" sortia un petit llangardaix, per donar un salt cap a una branca que quedava sobre les aigües del rierol.

Des d'aquesta espècie de trampolí l'animalet va saltar sobre la calavera d'un cap d'ase, en la que hi va estar jugant, ja que hi entrava per un ull i en sortia per l'altre, quan no apareixia per la boca. Al cap de poc, ja cansat potser de tanta diversió, va tornar a saltar a la branca, i des d'allí s'introduí entre els llavis entreoberts del dormit.

Aleshores el creient que seguia despert va trencar la branca, suposant que d'aquesta manera l'animaló no repetiria el joc. Per últim va despertar al seu "germà" sacsejant-lo per l'espatlla. Però li va costar grans esforços d'aconseguir el seus propòsits. En el moment en que l'adormit va obrir els ulls, es mostrà molt estranyat i, abans de que l'altre tingués temps de preguntar-li res, confessà que havia tingut un somni molt estrany:

- M'he vist travessant un rierol molt semblat a aquest que tenim aquí al davant. Anava muntat sobre una branca, que em servia d'embarcació. Així vaig entrar en un enorme palau, molt formós, i vaig poder recórrer els seus corredors i sales al meu antull. No obstant, al sortir d'aquell palau, em vaig trobar amb que ja no comptava amb la branca que m'havia servit d'embarcació. Com que no se nedar, em vaig quedar a la riba, molt espantat al desconèixer on em trobava.

Com que el creient que havia estat despert va comparar el somni amb el que ell mateix havia pogut veure, els dos es sentiren tan astorats que demanaren una explicació a un Perfecte. I això es el que sentiren:

- Tot home i dona es captiu del seu cos, del que només en poden sortir al produir-se la mort. Això no li succeeix a l'esperit, ja que es capaç d'abandonar el cos, com ho va fer aquell llangardaix.

Font: http://tantost.blogspot.com/2007/12/el-pastor-ctar-francs-que-ajudava-fer.html i http://leyendasmedievales.over-blog.es/article-els-catars-a-catalunya-historia-i-llegendes-catares-116512332.html

Na Flordeneu, en Gentil i el Palau dels Catorze Vents del Canigó


Sant Martí del Canigó (1837) Litografia d'A. Mayer

Segons una contalla de pastors catalans, després del Diluvi Universal, quan el nivell de les aigües començà a baixar, la pica del Canigó va ser la primera muntanya que emergí; de fet, hi amarrà l'arca.

Però hi hagué també una important llegenda mitològica sobre el Canigó, que és l'Olimp de la mitologia catalana. Us expliquem una bonica història amb la reina Flordeneu, un palau de gel, el cavaller Gentil, el comte Tallaferro de Besalú, el comte Guifré de la Cerdanya i les catorze fades…

A l'antiguitat, al cim del Canigó, hi havia la seu del Palau dels Catorze Vents, dels quals set eren bons i els altres set eren dolents. 

Hi vivien catorze fades encantades que feien bufar vents fortíssims en les catorze direccions del món, de manera que aquesta muntanya sagrada era inaccessible i invisible per als mortals. 

Flordeneu, la reina de les fades dels vents, tenia un poder hipnòtic irresistible. Volgué el destí que un dia es fixés en un jove cavaller que justament havia estat armat a l'Ermita de Sant Martí, a la falda del mont Canigó. 

Es tractava del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, l'heroic Comte de Besalú, i nebot de Guifré, Comte de la Cerdanya.

Sobre la creu de la seva espasa, havia fet el jurament de defensar el seu poble contra els infidels i protegir els justos i els desvalguts.

Flordeneu se n'enamorà i volgué apoderar-se del seu cor. 

Guifré havia encomanat a Gentil la missió de vigilar l'avançada de l'exèrcit sarraí des de la torre més alta del Castell de Rià. 

Essent allà dalt, se sentí misteriosament atret per la blancor enlluernadora del cim del Canigó. Aquella lluentor venia dels mantells de les fades. 

Llavors, Gentil desitjà tenir-ne un: seria invencible. Deixà la guàrdia i pujà al Canigó. 

El rebé un miratge de Flordeneu que, agafat de la mà, el conduí embadalit cap a l'interior de la Cova de Sirac. 

Arribaren al bell mig d'un bosc, on hi havia la Font de l'Oblit. Gentil en begué i oblidà qui era. 

Mentrestant, el seu oncle Guifré havia vingut a buscar-lo perquè, per culpa seva, havia perdut la batalla contra els musulmans. Indignat, l'agafà del coll i l'estimbà muntanya avall. 

Un penediment insuportable s'apoderà de la ment d'en Guifré quan va ser conscient d'allò tan terrible que havia fet.

Una estona després els seus guerrers li comunicaren que el seu germà Tallaferro havia vençut l'enemic. Mai no es perdonaria la mort del seu nebot estimat.

Les fades ploraren el cos de Gentil durant tres dies i tres nits. 

Després el ficaren en una barqueta i el portaren al Bosc de Sant Martí, on el trobà l'escuder del cavaller Gentil. 

Quan Tallaferro descobrí que el seu germà havia mort Gentil, volgué matar-lo.

Però el bisbe Oliba el convencé que li perdonés la vida. 

En Guifré fou condemnat a viure en penitència el temps que li restés de vida al Monestir de Sant Martí de Canigó.

En Gentil, per la seva banda, va ser enterrat al costat de l'Ermita de Sant Martí. 

En honor seu i, a petició del seu oncle Guifré, els monjos del monestir plantaren una gran creu a dalt del Canigó per a demanar perdó pel seu crim.

Aquella creu cristiana desféu el sortilegi del mont Canigó: les fades perderen els seus poders d'encantament i el seu palau es fongué com el gel. 

Totes les fades van haver d'abandonar aquella muntanya per sempre més. Restaren condemnades a no poder tornar-hi; si ho feien, serien acusades de bruixeria.


Llegenda publicada per Mª Carmen Bautista Arrojo.

divendres, 5 d’octubre de 2018

La llegenda del Lluert de Coll de Canes | Mitologia catalana

 


Explica el folklorista Josep Romeu i Figueras que les versions que va recollir de La llegenda del drac o Lluert de Coll de Canes són de Sant Julià de Vallfogona, de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll, poblacions de l'Alt Ripollès, que va trobar durant els anys 1948 i 1949, totes provinents de la tradició oral.

La primera versió prové de Sant Julià de Vallfogona, i explica que al costat est del Coll de Canes, mirant a Ridaura, hi ha una cova dita el Forat del Drac, on aquest vivia. Diuen que en temps reculats, durant una guerra, van fer un presoner que fou condemnat a mort. 

Tanmateix, aquest va proposar de matar el drac a canvi de la seva llibertat. Per dur a terme la seva fita, només va demanar un gran mirall, una llança i un cavall. Quan li van concedir els estris, situà el mirall a la boca de la cova, es va pujar al cavall i va armar-se amb la llança. 

Quan la fera es despertà, sortí de la cova i, en veure's emmirallada, es va creure que es trobava davant d'un altre drac i atacà violentament la seva imatge, moment que aprofità el presoner per agredir el drac i enfonsar-li la llança al coll i matar-lo. La llegenda assegura que a Ripoll hi ha l'esquelet del drac i que van dipositar la seva pell a l'ermita de Sant Eudald.

Una altra versió de la llegenda, procedent de Sant Joan de les Abadesses, situa la cova al mateix indret i afegeix que el drac es menjava tothom que passava per allí. 

Algú va posar a la boca de la cova un gran mirall i el drac es quedà encantat, moment que aprofitaren per matar-lo. L'ajusticiador havia promès fer una ofrena de la pell del drac a Sant Eudald si el protegia. Una vegada morta la fera, l'escorxaren i portaren la pell a l'Hostal de Sant Eudald, situat a la parròquia de Sant Bernabeu de les Tenes, entre Ripoll i Sant Julià de Vallfogona.

La tercera versió, procedent de Ripoll, també assegura que feriren el drac valent-se d'un mirall, atès que en el moment que la fera s'hi reflectí, s'espantà. El drac, ferit, pogué encara alçar el vol i anar a parar al costat mateix de l'Hostal de Sant Eudald, on acabà morint. Els qui van matar el  drac havien invocat l'ajut de sant Eudald; i en memòria de la mort de la fera alçaren, allí mateix, on expirà la bèstia, un padró amb la imatge del sant, situat prop l'Hostal de Sant Eudald, al peu de l'antic camí de Ripoll, a Sant Julià de Vallfogona, gairebé al límit mateix dels dos municipis.

divendres, 28 de setembre de 2018

2a jornada sobre Geo-Mitologia a Tremp i la Pobla de Segur


Un grup visitant el congost de Collegats en imatge d'arxiu | CCPJ

Els municipis pallaresos de Tremp i la Pobla de Segur acolliran aquest divendres i dissabte diverses activitats emmarcades en la II Jornada sobre geomitologia, que vol difondre i posar en valor la relació que existeix sovint entre llegendes populars i fenòmens o formacions geològiques.

Els mites i llegendes s’han originat per explicar processos i fenòmens naturals, a vegades complicats de percebre per als humans. Al territori comprès dins del Geoparc Conca de Tremp-Montsec, recentment reconegut per la Unesco, es troba una àmplia representació d’aquest patrimoni cultural immaterial i, sovint, el seu origen es pot associar amb processos o formacions geològiques.

Amb l’objectiu d’apropar i divulgar el patrimoni cultural i geològic, el Centre de Suport Territorial (CST) Pirineus de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya(ICGC), dependent del Departament de Territori i Sostenibilitat, el Geoparc i la Biblioteca Pública Maria Barbal de Tremp impulsen aquesta jornada. D’aquesta manera, es dona continuïtat a una activitat iniciada l’any passat que es preveu celebrar anualment en diversos indrets del territori.

Contes i excursions comentades

Així, demà divendres a les 18 hores tindrà lloc l'Hora del Conte a la Biblioteca Pública Maria Barbal de Tremp amb la història Pedra sobre pedra, narrada per Patrícia McGill, qui acostarà al públic més menut diferents mites i llegendes del territori associades amb la geologia. Aquesta activitat és recomanada per a nenes i nens a partir de 4 anys.

Seguidament, dissabte tindrà lloc una excursió geomitològica a algunes de les formacions geològiques més significatives de l'entorn del congost de Collegats, a la Pobla de Segur. Es visitaran indrets com la Cova de la Serpent i l'antic monestir de Sant Pere de les Maleses, on recentment s'ha instal·lat noves senyalitzacions i panells interpretatius.

L'explicació de les llegendes anirà a càrrec de l'escriptor pallarès Pep Coll que, a més de ser l'autor de nombroses novel·les i obres literàries, s'ha dedicat a la recerca i catalogació de mites i llegendes del Pirineu, amb llibres com la Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà o la Guia dels indrets mítics i llegendaris de la Ribagorça romànica.

Pel que fa al context geològic, les explicacions aniran a càrrec del Director Científic del Geoparc i responsable del Centre de Suport Territorial Pirineus de l'ICGC, Gonzalo Rivas, que donarà explicacions científiques dels diversos mites.

Font: https://www.naciodigital.cat/pallarsdigital/noticia/10042/tremp/pobla/segur/acullen/2a/jornada/sobre/geomitologia

#agenda #noticies #catalunya 

dimecres, 26 de setembre de 2018

Les bruixes del Gorg Negre de Santa Cecilia de Voltregà



La riera de Sorreigs neix al terme de Sant Boi de Lluçanès, a la comarca del Lluçanès i forma dos saltants d'aigua, un dels quals dóna nom al Gorg Negre, que avança per la vall de Santa Cecília de Voltregà.

La llegenda popular diu que a prop del Gorg Negre de la riera de Sorreigs hi ha el lloc conegut com la Plaça de les Bruixes. Era el punt de reunió de les bruixes de la comarca, i quan volien fer mal al pagesos dels pobles propers, feien els seus sortilegis i provocaven que del Gorg Negre sortissin les grans tempestes i xàfecs que, en moltes ocasions, acabaven amb les collites fetes totalment malbé.

A prop del citat Gorg hi havia un pedregar que feia com uns sotets. Ara ja no en queda res perquè el glaç, el sol i la pluja s’han emportat la roca i és com si hagués estat llimada. L'ofensiva per evitar aquests mals encantaments era portada a terme pels capellans del poble, que baixaven cap la riera de Sorreigs en processó i allà, en els sotets, hi posaven aigua beneïda. I acte seguit, beneïen aquell lloc, així com el Gorg i la Plaça de les Bruixes, per tal que no hi haguessin aquells temporals i les bruixes fugissin del lloc. A continuació tornaven pel mateix camí, resant, fins l'església del poble, per donar gràcies a Deu.

Font: https://fontsaigua.wordpress.com/tag/la-riera-de-sorreigs/

dilluns, 24 de setembre de 2018

El Gegant de la Neu | Mitologia catalana


Fa molts anys, en una masia a la muntanya, hi vivia un matrimoni, ja gran, que, contràriament al seu desig, no havien pogut tenir fills. I aquell hivern va fer molt fred i després d’una gran nevada de set dies seguits la neu s'apilava a la teulada de la casa, que corria perill d’enfonsar-se sota el seu pes. L’home s’hi enfilà i va tirar la neu avall, de tal manera que al davant la porta en va quedar un munt ben alt. La dona, amb aquesta neu, en va fer un ninot que va vestir amb robes de nena. I, com si fos la seva filla, va asseure el ninot de neu en un banc escó, al davant de la llar de foc.

L’escalfor, en comptes de fondre el ninot, per art d'encanteri li va donar vida, i va nèixer una nena de neu, que en veure el vell i la velleta va pensar-se que eren els seus pares. La nena de neu va ajudar a la dona en totes les feines de la casa, tant com podia. Us podeu imaginar la felicitat d'aquella família? Però l'alegria no va durar gaire, atès que quan es va fondre la neu a les muntanyes, també es va fondre la nina de neu.

Els vells, molt dolguts, van esperar amb ànsia la tornada de l'hivern i amb la primera gran nevada ja tornàren a fer el ninot. Però aquesta vegada el vestiren amb robes de noi i el sentaren a la vora del foc. I de la mateixa manera que l'any anterior, el ninot, per art de màgia, va esdevenir un noi de neu, que fou de gran ajuda per a l’home i que va tornar a portar molt felicitat a la família. Tanmateix, tal i com va passar amb la seva germana, en fondre's la neu de les muntanyes, també el noi de neu va desaparèixer.

Així van passar uns quants hiverns, però el matrimoni cada vegada era més vell i l’ajuda d’aquells fills efímers es feia més i més imprescindible. Un dia van pensar que l’hivern següent farien un ninot molt més gran, tan enorme i fort que pogués fer la feina de tot l’any en les poques setmanes de neu. I no es van quedar pas curts. El ninot que van fer aquell any va ser tot un gegant de neu que així que rebé l’escalfor de la vida es va treure la roba perquè l’encotillava i va devorar les provisions del rebost per a tot l’hivern. 

I com que el gegant de neu no trobava res de la seva mida dintre de la caseta, ni la cadira on seure ni el jaç on dormir, i es topava amb el cap per tot arreu, es va emprenyar i va decidir marxar per la porta, que va creuar com va poder. I va fugir muntanya amunt, remugant, i allí dalt es va quedar fins que es va fondre amb les darreres neus, com tots els altres ninots. 

Però segons expliquen els habitants de la muntanya, el gegant de neu reneix cada any tot solet, amb la primera nevada, i se l'ha vist fer camí pels cims i les carenes hivernals. Ara bé, no us penseu que és fàcil trobar-se'l. Tot i la seva alçada de gegant, costa molt de veure perquè és tot fet de neu i la seva blancor es confon amb la neu de les obagues.

diumenge, 23 de setembre de 2018

La llegenda d'en Nonell de la neu | Mitologia Catalana



El Nonell o Nonell de la neu és un home bèstia, pelut i salvatge de la mitologia catalana pirinenca. Es tractaria d'un personatge que, quan es transforma en animal, assoleix mides gegantines i es fa ben pelut. La llegenda el veu similar a un gos infernal i rabiós, que viuria a les muntanyes dels Pirineus, però que també té una vessant protectora i benèfica.

És considerat pacífic i quan s'acosta als ramats les esquelles de la ramaderia sonen i això les fa dormir tranquil·les, perquè saben que el Nonell les protegeix. S'inscriu, sens dubte, en la llarga tradició d'homes-gos o homes-llop, i de gossos, llops, cans i altres bèsties salvatges i peludes, diabòliques i hivernals, presents a pràcticament totes les mitologies del món.

Aquest mite el va recollir el folklorista i mitòleg Joan Amades d'un testimoni de la Pobla de Lillet que encara el recordava sencer, i diu així:

En aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell, amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.

Nonell, despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades, tots amb el mateix final.

Un vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny, indiferent als encants de l’hostaler.

El dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa seva, en arribar-hi es casarien.

Pare i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere. Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li cantà:

- En vas matar una, en vas matar dues,
en vas matar tres, en vas matar quatre,
en vas matar cinc, en vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la mataràs
i per ella moriràs.

Desesperat, en Nonell exclamà:

-Maleit siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!

I així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible, miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu, en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

Font: http://mitologiacatalans.blogspot.com/2015/12/nonell-el-ieti-catala.html


Una altra versió de la llegenda diu així:
En Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. La seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia.

Durant la seva joventut va donar la seva paraula de casament fins a set vegades a diferents donzelles, però de totes elles sempre se n'oblidà. A causa d'això, les noies morien de tristor una rere l'altre sense que en Nonell ni tan sols ho sabés.

Però un dia es trobà al bosc amb una jove bellíssima de cabells foscos amb la pell tan blanca com la neu que estranyament no es va enamorar d'ell a primer cop de vista. En Nonell li proposà matrimoni aquesta vegada totalment convençut que havia trobat el seu veritable amor. La noia però li va dir que si es volia casar amb ella, hauria de ser capaç de guanyar-la en una cursa de velocitat tenint en compte que ella la faria muntant a cavall.

En Nonell ho acceptà tot confiant en la seva victòria, però quan feia una bona estona que l'empaitava sobre la neu tova caiguda hores abans, començà a esbufegar de cansament tot intentant recuperar l'alè. Llavors la mossa amb una dolça veu li cantà:

"En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set però l'octava no mataràs,
que per ella moriràs".

Nonell, en escoltar això i veient que finalment moriria ofegat per causa de la cursa, va embogir i, en un intent desesperat per sobreviure i al mateix temps no perdre, es va maleir a si mateix i va demanar tenir la resistència i velocitat d'un ca. En fer-ho, es va transformar en un gran gos, per poder córrer més i encalçar la noia.

No se sap si finalment aconseguí guanyar a la noia, tampoc si es van tornar a trobar. Però el que sí se sap és que de llavors ençà el Nonell està maleït. Sembla que ha superat amb escreix la durada de la vida normal de qualsevol home i no se sap si finalment morirà mai de vell o, per contra, romandrà maleït per sempre més a les muntanyes del Pirineu.

El que sí que és cert és que sempre viatja per les muntanyes sota la forma d'un gran gos llanut de la mida d'un cavall. El seu pelatge és llis i llarg i tan blanc i brillant com la mateixa neu. Quan jeu sobre la neu és molt difícil veure'l, ja que tot ell s'hi confon. Només és possible distingir-ne el mosell i els ulls que són d'un negre fosc que contrasta amb l'entorn blanc. Sempre apareix poc després de la primera nevada que es dóna en un indret muntanyós, perquè en realitat és ell mateix el qui porta la neu d'un lloc a l'altre.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell_de_la_neuhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell



I una tercera versió del mite, també molt interessant, diu:

Vet aquí una vegada un noi molt ben plantat que vivia a les muntanyes dels Pirineus. El seu nom era Nonell i tenia el cabell llis i ros, molt ros, igual que la seva barba poblada. Era molt guapo i la seva veu aconseguia enamorar totes les noies. Només d’obrir la boca per saludar, ja tenia al seu voltant la meitat de les noies del poble, que venien a saludar-lo. No és d’estranyar, doncs, que un cop arribat a l’edat adulta, ho tingués ben fàcil per a enamorar qualsevol noia que es proposés.

Així fou com va enamorar la primera. Feien vida de parella, com totes les altres. Passejaven pels carrers del poble, anaven plegats als balls populars, s’engalanaven a conjunt per festes… Ella estava tan enamorada, que en Nonell ho va tenir ben fàcil per demanar-li matrimoni. Però ell no ho feia pas per amor, sinó per poder-la posseir. Un cop ho va fer, se'n va cansar i la va deixar plantada. La noia no ho va poder suportar i emmalaltir tant de la tristesa, que va morir al llit després d’una setmana de febres.

Però encara no l'havia enterrada, quan en Nonell va cortejar la segona dona. Igual que la primera, va accedir a casar-s'hi i ell, un cop calmada la seva luxúria, també la va deixar a ella. La segona dona també moria de mal d'amor pocs dies després. Després va arribar una tercera noia i una quarta, una cinquena, una sisena i fins a una setena! Set noies que havien estat enganyades per aquell noi, set noies mortes una darrera de l'altra per la tristesa de veure's abandonades per un noi que ni tan sols demostrava remordiment.

Vet aquí un dia d'hivern, una tempesta es va aixecar de sobte i va cobrir tots els camins de neu. Aquella mateixa nit, un pare i la seva filla van arribar de molt lluny a casa d'en Nonell. La neu i el fred els havien impedit seguir caminant i en Nonell els va hostatjar a casa seva durant els quinze dies que els els camins va estar colgats de neu.

La filla del foraster era la noia més guapa que havia vist mai en Nonell. Tenia una cara tan bella que era difícil no deturar la mirada en ella i un cabell llarg i daurat que li queia ben avall per l'esquena. En Nonell va quedar tan encisat des del primer dia que no va trigar a caure bojament enamorat d'ella. Sí, enamorat. Allò que no havia sentit per les set noies que tot ho haurien fet per ell, ara ho sentia per una a qui no semblava importar-li el més mínim.

I seguint el seu costum, abans que acabés la primera setmana de l'estada dels foraster a casa seva, va demanar-li matrimoni a la noia.

-T'estimo amb totes les meves forces i vull que siguis la meva esposa. Si no aconsegueixo el teu compromís, la meva vida ja no tindrà sentit.

La noia se'l va mirar amb delicadesa i va sospirar profundament abans de respondre:

-Acceptaré només amb una condició. Quan la neu es fongui, mon pare i jo prosseguirem el nostre camí. Si ens vols seguir, com que no tenim més cavalls, ho hauràs de fer a peu.

En Nonell no entenia perquè l'havia de seguir si bé es podien quedar allà. Potser al seu poble tenien una casa encara més gran, o un castell, o moltes riqueses... Però tot allò no li importava, l'únic que volia era complir la seva paraula i casar-se amb la noia que ocupava cada nit els seus somnis.

Al setzè dia, el camí ja estava prou net com per fer-hi via. Es van posar en marxa després de preparar els cavalls i en Nonell els va seguir corrents al seu darrere. No li va costar gaire al principi. És clar, ell era un jove fort i valent, però cada cop feia més fred i els nous camins tornaven a colgar-se de neu. Així que a poc a poc, en Nonell esbufegava més fort i les cames li feien figa. Molts quilòmetres després, va caure de genolls sobre la neu i la noia sofrenà el cavall per mirar-se'l somrient. En Nonell gairebé no podia ni respirar i ella encara aprofitava per riure-se'n. Amb una mirada enigmàtica, ella va alçar la veu per cantar aquesta tonada:

-En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set i l'octava no la mataràs,
que per ella moriràs.

-Maleïda sigui la seva sort! Voldria ara ser un gos per poder-la encalçar!

Embogit de ràbia, en Nonell arrencà a córrer mentre es maleïa a si mateix per la seva innocència. Havia caigut al parany que li havia parat la noia. Ja no corria per casar-se amb ella, sinó ofuscat per la follia que aquell ardit. Tal era la ràbia que sentia, que a cada passa que feia, la seva esquena es plegava, els seus braços i cames es feien més forts i tot els seu cos es cobria d'un pelatge blanc i espès. S'havia convertit en un gos tan gran com un cavall i corria darrera la noia mirant d'atrapar-la.

Expliquen les històries que la noia aconseguí fugir i que el Nonell, convertit per sempre més en un gos gegant, vagarà fins la fi dels temps per les muntanyes dels Pirineus. Afirmen que és possible veure’l sempre amb les primeres nevades. És clar, amb la força que té, arrossega darrera seu tota una tempesta de neu i vent. Si voleu, podeu anar a la muntanya i buscar-lo entre la neu, però no us amoïneu si no el trobeu... Ajagut sobre la neu, amb el pelatge blanc i brillant com el té, és impossible de veure’l si no el tens just davant.

Hi ha d’altres que, a més, expliquen que amb el temps, el gos Nonell, ha entès els seus errors i ha decidit redimir-los. Diuen que es va penjar un esquellot del coll i que les ovelles que pasturen els Pirineus, quan el senten de lluny, es tranquil·litzen perquè saben que el Nonell les protegirà de tots els perills de la muntanya.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Directori de llegendes de Catalunya



Us oferim un llistat de llegendes de Catalunya que poc a poc anirem ampliant:

· El Torrent de l'Ase | Teià, El Masnou

· El Pare Su | Montserrat

· Les gallines d'Aristot | Aristot

· En Joan de l'Ós | Pirineu

· Vara per tres, vara per quatre | Altafulla

· Sant Joan de PlataRasets, El Cogulló d'Estela, Espinalbet, Berga

· La veu de la castellana | Catalunya

· El fantasma d'en Valentí de Can Baldric de Dalt | Nevà, Planoles

· La roca blanca de Les Encantades de la Vall de Ribes | Vall de Ribes

Llegenda del Pare Su | Mitologia catalana de Montserrat


Una llegenda catalana poc coneguda inclosa al llibre Folklore montserratí i recollida pels Amics de Montserrat. Llibre publicat el 1971.


"Conten que, en temps indefinits, vivia entre el penyalar montserratí un gegant dels més extraordinaris, conegut pel nom de Pare Su.

Les roques més altes li servien d'escambell, quan seia, i caminava pels senderons amb unes camades tan llargues que arribaven a més d'una hora de distància.

Per beure no li calia altra cosa que ajupir-se al curs del llobregat, i amb quatre glops el deixava gairebé eixut.

Era un bon jan, però quan sènutjava, amb una senzilla bufada feia baixar dels cims de Montserrat un vent tan fort que res no l'aguantava.

Això és la causa que els pobles veïns no alcessin cases més amunt d'un pis, per por de les ventades del pare Su, segons deien els vells."


dimarts, 18 de setembre de 2018

Es canet de Sant Llàtzer | Una llegenda mallorquina


Imatge de Sant Llàtzer i el ca que li llepa les nafres. Fresc de l'església de Sant Climent de Taüll.


Us deixem una breu i bonica llegenda mallorquina recollida al cinquè tom del llibre Rondalles mallorquines d'en Jordi des Racó (Editorial Moll, Mallorca, 2005). Es tracta de la Llegenda del Canet de Sant Llàtzer.

"Si per fora vila un no es pot acabar es pa que du, i no veu cap pobre per donar-l'hi, no l'ha de tirar mai, sinó deixar-lo damunt una roca o dins un forat p'es canet de sant Llàtzer.

No ho heu reparat, que aquest sant té un canet que li llepa ses nafres?

Idò diuen que aquest canet es vespres se'n va per ací i per allà i aplega tots aqueixs bocins de pa que li deixen, i així té més bona saliva per llepar aquelles nafres.

I n'hi ha d'altres que es creuen que, enlloc de llepar-les-hi, a sant Llàtzer, les hi roega, i li deixen es bocins de pa perquè se nàssacii i deixi anar tal roegadura."

diumenge, 9 de setembre de 2018

Les gallines d'Aristot | Una llegenda catalana

Una imatge de la preciosa vila d'Aristot, amb el majestuós Cadí al fons.

Al Baridà, el territori històric a cavall de l’Alt Urgell i la Cerdanya, és molt popular la llegenda de Les gallines d’Aristot. Aristot és una petita i antiga vileta que actualment pertany al municipi de Pont de Bar. El poble se situa al cim d'un turó que domina la vall del riu Segre, ben be al damunt de la vila de Pont de Bar. Les cases s'estenen al voltant de l'església parroquial de Sant Andreu d'Aristot, d'estil romànic. 

Al llarg dels temps, s’ha anat transmetent oralment, de pares a fills i d’avis a néts, fins arribar als nostres dies, la llegenda de Les gallines d'Aristot. En els darrers anys, la història ha saltat al paper imprès gràcies a la transcripció que n’han fet en els seus llibres diversos autors pirinencs, de tal manera que la narració ha anat ampliant considerablement el territori de coneixença.

Però, que diu la llegenda que fa tan especials les gallines d’Aristot? Doncs que, segons la tradició popular, són les úniques gallines del món que porten calces. I per quins set sous tenen aquesta curiosa singularitat? Doncs, segons sembla, abans que les gallines d’Aristot portessin calces, els ous que noien baixaven rodolant muntanya avall i anaven a parar a les mans de la gent de Pont de Bar, el poble que hi ha a sota, a tocar de Segre. Tips d’aquella comèdia, els veïns d’Aristot van decidir posar calces a les seves gallines. Des d’aleshores, quan ponen, els ous es queden a les calces i les mestresses i els amos de l’aviram només han de recollir-los-hi. I, és clar, als de Pont de Bar no van tenir cap altre remei que criar les seves pròpies gallines, si és que volien continuar menjant ous.


Font: Revista Anys Daurats. La Seu d'Urgell, núm 12.


dissabte, 8 de setembre de 2018

En Joan de l'ós | Llegenda catalana


N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la boscúria, n'isqué un ós que s'abrahonà al seu dessobre y se la endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un noy, mitg ós, mitg persona, lo qui anà creixent tant en edat com en lletjesa y mes que tot ab una força que espahordia. Com que tot just petit, volgué fugir de la cova ahont era y anà a obrir la llosa que'ls clohïa, feta sols pera gegants, la qual remogué, mes en cap manera pogué alçar-la, pus encara no era prou la sua força.

Quan torna l'ós ho va conèixer y fou tan enutjat, que volia menjar-se'l si no fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y mare. Més lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia fugir-ne , y així altra volta fora l'ós, ab força y manya de son punt arranca la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'ós quan va adonar-se'n se posà a perseguir-los y prompte'ls aconseguí. Se tira al seu damunt y'ls hauria mort, si no que lo jove era coratjós y de força y tenia la rahó y coneixença, y encara que li costà prou, per fi va matar-lo. Reculli a la sua mare, qu'era tota espahordida, y tots dos junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.

La mare ne cerca feina y posa lo noy a estudi en lo quin mostra tanta bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian , fins que un dia un de valent li -cerca bronquina y ell d'un sol cop lo deixa estès en terra. Anà a avisar a la sua mare, prengué la roba y ab ella al coll ne fugí sens saber ahont dar-la. Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d'un bosch, que a cada cop de ma n'arrencava un pi de la terra, cosa de la qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company y a "L'arrenca pins", que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren via. 

Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminaràs, ne vegeren un home fornit y gros, tot ajagut a terra com si escoltés alguna cosa y li demanaren qu'es lo que allí feya, a lo que ell feu de resposta, qu'era "L'escoltim, escoltaina" que en aquell punt y hora estava escoltant com un gros exèrcit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa mateixa rassa, els agradà y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne gira en rodó una muntanya entera. 

Li preguntaren com se deya y els digué que era "En gira muntanyes" per lo poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó per la qual ells li digueren si volia ésser el seu company y ell fou grat de la seva companyia. Y tots quatre junts, camina que caminaràs, quan s'adonaren d'un gros núvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab tota força , que no saberen d'hont venien; per fi tot guaitant, vegeren un home a dalt d'una muntanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los explicà com era en "Bufim, bufaina" a que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y li demanaren de la sua companyia.

Tots cinch, aixís plegats, ne feren de grandeses, que a tothom tenien admirat y lo mon movien, fins que un dia arribaren a una casa de pagès en la quina l'amo, havent-ne temença, va deliberar lo desfer-se d'ells. Aixís és que al matí següent, quan tots se'n anaren a fer de las sues gentileses, deixant sol a l'"Arrenca pins" per cuidar de la minestra. Lo pagès, tot manyagoi y cançoner, s'acostà a la llar del foch ahont ell era y donant-li conversa lo feu anar enfadant, enfadant fins que, de cop, li tirà una olla d'aigua bullenta al dessobre y de seguida lo llençà a las brusentes brases. Quan tornaren los altres n'hagueren gran sorpresa, més ell los hi contà com endormiscant-se potser a la vora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.

Los demés s'ho van creure y a l'endemà deixaren a l'"Escoltim, escoltaina" per a cuidar-se de la minestra. Lo pagès, tot ronsejant-se, feu siti a la vora del foch y començà a tirar pedretes a l'olla dels seus hostes, de lo qual fou enutjat l'"Escoltim, escoltaina" qui'l renyà perquè ho feya, més aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren baralles, que d'un sol cop, lo pagès, com era el primer qui pegava, deixa estabornit a l'altre, que ni bo per res va quedar-ne. 

Quan ho vengueren sos companys fortament se'n enutjaren, mes lo pagès los hi digué que l'"Escoltim, escoltaina" li havia moguda bronquina y que ell no havia fet més que defensar-se, ab lo qual havia vençut a l'altre. Ells no s'ho cregueren, més callaren y a l'endemà al matí Joan de l'ós volgué restar-ne a cuidar de la minestra. Lo pagès també hi anà tot traidorot ab bones paraules y començà a turmentar-lo fins que, per acabar ab la sua paciència, li tirà una escopinada a l'olla. Joan de l'ós s'alçà, lo va agafar ab tota la sua força, y estrenyent-lo entre sos braços lo tira a terra sens gens de vida; recollí a l'"Arrenca pins" y a l'"Escoltim, escoltaina" se'ls carregà al coll y anant a trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separar-se, a fi de que no'ls atrapés la justícia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella. 

Y se separaren y Joan de l'ós anà caminant, caminant fins que'n vegé un hermós palau que hi va entrar-hi y en lo quin tot eren cambres molt ben aparellades ab catifes d'or y seda, més enlloch ànima viventa, si no és al cap d'una estona que se li aparegué una mà blanca y hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiar-lo per corredors y sales a una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandes. Joan de l'òs, no gosava, més a la fi, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació , presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de totes robes y en lo quin Joan de l'ós se ficà per a dormir-ne. Quan veus aquí que, al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estança, los quals s' anaven acostant a poch a poch en lo llit ahont era, fins que fou alçada la cobertora que'l cobria y se'n entrà a dins un altra persona, qu'ell no podia pensar qui era.

Més per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressà un poch, n'encengué una candela y's mostra de sobte a sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual ell mai se cansava de mirar-la, tan que tot embadalit li'n caigué una gota de cera en los pits d'ella, que's despertà y ab tota vergonya, li'n digué a Joan de l'ós com era que havia volguda veure-la, que d'aquella feta n'eren tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matar-ne si podia a lo negre, lo seu guàrdia, que la tenia encantada. Y encara no havia dit això, quan pe'l llindar de la porta, n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspires de foch li brillaven y's tirà damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recollit de detràs de la porta, li'n tirà un cop, que li'n llevà una orella y, de sobte, ab gran estrèpit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltes de persones que allí eren encantades. Les quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y més que tots li'n regracia la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins a lo palau dels seus pares, pus molt se'n alegrarien de conèixer al qui la havia salvada. 

Y'l jove'n fou content com que també li obligava la cortesia per no deixar-la anar sola y tots dos feren camí fins a deixar sorpresos de goig y ditxa a los seus pares que ja la tenien per morta. Feren grans festes y lluminàries y preguntaren al jove qu'era lo que més li plaia, que'ells eren promptes a concedir-li, més com en Joan demanés la mà de la princesa perquè molt li agradava, los pares n'hagueren fort enutj, car era mitg òs, mitg persona. Més la noya li era reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria medi per a guanyar-la, qu'era una pinya d'or exactament igual a l'altra qu'ella's guardava, la qual seria la prenda qu' exigiria per a escollir-ne jove ab qui casar-se.

Y anà a los seus pares y'ls hi digué que no s'emmaridaria ab ningú mes sinó ab aquell que presentàs una pinya d'or exactament igual a la que ensenyava. Los pares li convingueren, y varen fer crides donant tres dies de temps per a presentar-la. Hi acudiren tots los argenters del regne, mes qui's presentà també ab admiració de tothom fou Joan de l'ós, a qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estança perquè no s'ho fes fer per altra persona, posant-li lo menjar necessari per a que ningú tingués de ficar-s'hi. Y miraven pe'l pany de la clau pera veure lo que feya y'l veyan passejar tranquil·lament per dins la estança sens fer feyna alguna. Cosa la, qual estranyava a tothom sinó era a la princesa que n'estava tranquil·la com ell. Finiren los tres dies i ningú porta una altra pinya igual com era la de la noya, fins que n'obriren a Joan de l'ós, que ensenya la sua que n'era tan exacta que més no podia, de lo que n'hagueren tots gran meravella que no ho podien creure. Més era exactament pariona y exigí als reys sa paraula, los quins en cap manera volien complir-la , pus era mitg home, mitg fera. Per ço la princesa se li acostà y li digué que demanés a la orella que tenia del negre, que per la virtut que Déu li havia dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu. 

-Orella, per la virtut que Déu t'ha donada, fes-me home.

Y aparesqué un jove de gentil presència y d'hermosura en las sues formes, que los reys no pogueren menos de donar-li la seva filla per esposa, la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver home de tanta gentilesa.


[Extret del llibre Lo Rondallayre. Quentos populars catalans, col·leccionats per en Francisco Maspons i Labrós. Barcelona, 1871.]



diumenge, 2 de setembre de 2018

Vara per tres, vara per quatre | Una llegenda d'Altafulla

Imatge de la platja i de la preciosa vila d'Altafulla, a la comarca del Tarragonès, Catalunya.

Altafulla és considerada una vila de bruixes. Sempre n'hi va haver i la vila és plena de llegendes i referències a les seves fetilleres. Us en reproduïm una de les més interessants titulada Vara per tres, vara per quatre.

A la platja d'Altafulla hi havia la barca d'en Ramonet, un pescador que cada matí, a punta d'alba, es feia a la mar i ja no tornava fins que es ponia el sol. Últimament, en Ramonet estava preocupat perquè quan anava a varar i es trobava la barca com si hagués estat navegant la nit anterior i, malgrat que mai hi trobava res a faltar, notava que havia estat utilitzada perquè restava tota mullada i les coses no éren al mateix lloc on en Ramonet les havia deixades. 

Per això, va decidir resoldre l'enigma que l'enutjava i va amagar-se una nit dins la seva barca per esbrinar qui la hi prenia. Va esperar i quan varen ser les dotze, l'hora de les bruixes, va sentir passes a la coberta. Va pensar que no podien ser pescadors, perquè tots són molt respectuosos amb la propietat. Llavors se li va ocórrer que només podien ser les bruixes i li va agafar molta por. En un moment donat, va sentir que les bruixes cridaven "vara per tres" i que després es mosraven sorpreses perquè la barca no es movia. Despres, les bruixes van pensar que podria ser que hi hagués algú més a la barca i que per aquesta raó no funcionava l'encanteri. I van començar a buscar, però no van trobar en Ramonet, que s'havia amagat molt bé. I van pensar que alguna d'elles devia estar embarassada. Aleshores van cridar "vara per quatre!" i, ara sí, la barca va començar a navegar.

Van passar molt de temps viatjant. Tant de temps que en Ramonet es va adormir. I quan es va despertar, va baixar de la barca i va veure un lloc completament nou per a ell. Un paratge amb arbres i plantes que li eren desconeguts. I les estrelles que hi havia en aquell cel també eren noves. Quan va sentir que les bruixes s'acostaven, va tornar al seu amagatall dins la barca i es va tornar a dormir. Quan es va despertar, ja era altra vegada a Altafulla.


Font: Històries de les bruixes d'Altafulla. Antonio Gelabert. Publicat el 1971 pel Centre d'Estudis d'Altafulla.    

dimecres, 29 d’agost de 2018

Alexandre Saint-Yves d'Alveydre, ocultista i mitòleg

Alexandre Saint-Yves d'Alveydre (París, 26 de març de 1842 - Pau, 5 de febrer de 1909), ocultista i mitòleg francès i autor de L'arqueòmetre, La Teogonia dels Patriarques i una col·lecció de textos titulats Les Missions, entre d'altres obres. 

En aquestes obres cobreix grans períodes històrics i tracta els temes amb una profunditat inusitada, revelant un contacte real amb les fonts originals de la tradició iniciàtica. Va adaptar les obres de Fabre d'Olivet i, al seu torn, les seves idees van ser adaptades per Gérard Encausse, àlies Papus. Va ser mestre de distingits deixebles com ara el mateix Gerard Encausse, fundador de l'Ordre Martinista o en Ch. Gougy, arquitecte realitzador dels plànols arqueòmebres de la Societat Els Amics de Sant Yves. La feina iniciada per L'arqueòmetre fou represa per altres autors, com ara en Serge Raynaud de la Ferriere, fundador de l'GFU i de la FISS, qui l'aplicà en els seus llibres.

El seu treball sobre L'archéomètre va influenciar profundament també al jove René Guénon. Va desenvolupar el concepte de la synarquia l'associació de tothom amb tothom, en una filosofia política, i les seves idees sobre aquest tipus de govern van resultar influents tant en la política com en l'ocultisme. Va desenvolupar estudis sobre la mitologia dels astres.

Nascut a París, en una família d'intel·lectuals parisencs i fill del psiquiatre Guillaume-Alexandre Saint-Yves, va començar la seva carrera com a metge d'una acadèmia naval a Brest, que aviat va abandonar després d'emmalaltir. El 1863 es va traslladar a Jersey on es va relacionar amb Victor Hugo . El 1870, va tornar a França per lluitar en la Guerra Franco-Prusiana, durant la qual va resultar ferit.

Va començar una carrera com a funcionari. En 1877, Saint-Yves es va reunir i es va casar amb la comtessa Marie de Riznitch-Keller, parenta de l'escriptor Honoré de Balzac i amiga de l'emperadriu Eugénie de Montijo, matrimoni que el va fer ric. Va dedicar la resta de la seva vida a la investigació i va tenir una gran quantitat de contactes influents, inclòs Victor Hugo. Més tard, Saint-Yves va conèixer molts dels noms principals de l'ocultisme francès, com ara el marquès Stanislas de Guaita , Joséphin Péladan i Oswald Wirth, i va ser membre d'una sèrie de francmaçons rosacrucians i d'ordres irregulars. Saint-Yves suposadament va heretar els papers d'un dels grans fundadors de l'ocultisme francès, Antoine Fabre d'Olivet (1762-1825).

El 1877 va publicar les obres Testament líric, una col·lecció de poesia, i Claus d'Orient. En aquest últim llibre, presenta una solució (basada en el desenvolupament d'una comprensió religiosa entre jueus, cristians i musulmans ) al que en aquells moments es coneixeia com 'la qüestió de l'Orient', provocada per la decadència de l'imperi otomà que provocava tensions a l'Orient Pròxim i Orient Mitjà .

També va començar a estudiar el desenvolupament d'aplicacions industrials de plantes marines ("Utilitzant extractes d' algues " publicat el 1879), però no va poder realitzar l'operació per falta de capital. En 1880, va rebre el títol de marquès d'Alveydre pel govern de San Marino .

El seu llibre La Missió de Juifs (1884) era favorable als jueus. Tanmateix, el material d'aquesta obra va ser utilitzat a El secret dels jueus, un tractat antisemita atribuït a Yuliana Glinka.

Saint-Yves va desenvolupar el terme Synarchy (sinarquia) en el seu llibre La France vraie per a descriure el que ell creia era la forma ideal de govern. En reacció a l'aparició de les ideologies i dels moviments anarquistes, Saint-Yves havia elaborat una fórmula teològica-política més conservadora sobre una sèrie de quatre llibres a partir de 1882 que ell creia que donarien lloc a una societat harmoniosa, considerant-la com una organització orgànica unida. Aquest ideal es va basar parcialment en la seva visió idealitzada de la vida a l'Europa medieval i dels suposats sistemes de govern de l'antiga Índia, de l'Atlàntida i de l'Antic Egipte. 

Va defensar la diferenciació social i la jerarquia però amb la cooperació entre les classes socials, transcendint els conflictes entre grups socials i econòmics: va proposar la sinagoga en comptes de l'anarquia. Saint-Yves va concebre una societat europea amb un govern format per tres consells que representaven el poder econòmic, el poder judicial i la comunitat científica, de la qual la cambra metafísica unia tota l'estructura. Aquestes idees van ser influenciades per obres com La República de Plató i pel marcianisme. Saint-Yves, al seu torn, van influir en el jove René Guénon, que va publicar diversos articles sobre L'arqueòmetre. L'archéomètre va ser editat i publicat per Gérard Encausse, àlies Papus, després de la mort de Saint-Yves.

Com a part d'aquest concepte de govern, Alexandre Saint-Yves d'Alveydre, va donar un paper important a les societats secretes o, més concretament, a les societats esotèriques, que segons ell es componen d'oracles i que salvaguarden el govern des del darrere. Va creure que els rosacrucis havien complert aquest paper a l'Europa medieval i es van veure involucrats amb una sèrie de maçons irregulars i altres grups que van reclamar l'ascendència dels cavallers templers.

Durant el 1885, es creu que Saint-Yves va rebre la visita d'un grup d'iniciats orientals, un d'ells anomenat príncep Hardjij Scharipf. Va ser llavors quan va associar la sinergia amb els mestres ascendits, basant-se en les cavernes subterrànies d'Agartha, que suposadament es comunicaven amb ell telepàticament. Va escriure sobre aquest lloc secret en la seva La missió de la India a Europa, publicat el 1886. Posteriorment, preocupat perquè havia revelat massa informació secreta, aparentment sota la influència dels seus contactes orientals, va decidir destruir les dues còpies d'aquest llibre. Una de les quals era propietat de Gérard Encausse, que la conservà i publicà el 1910.

Saint-Yves va creure que un antic govern mundial sinàrquic va ser transferit a Agartha (o Aggartha) en una terra buida a l'inici de l' era Kali-Yuga, al voltant del 3,200 a. C. Saint-Yves d'Alveydre fou, a més, l'home que realment va introduir el concepte d'Agartha en el món occidental. Aquest concepte va ser desenvolupat posteriorment per Zam Bothiva i la Fraternitat dels polars, de França, i per la Thule-Gesellschaft en els cercles nacionalistes alemanys.

Després de la mort de Saint-Yves, algunes parts dels escrits que va deixar enrere van ser compilats per un grup dels seus amics i devots impulsats, per Gérard Encausse, en un volum titulat L'archéomètre. El títol és el nom que va donar Saint-Yves a un diagrama codificat per colors que va desenvolupar, mostrant-hi correspondències simbòliques entre els elements de l'astrologia, la música, els alfabets, la gematria i altres àrees. Aquest llibre ha estat traduït a l'espanyol i va ser traduït a l'anglès per primera vegada l'any 2007.

El deixeble principal de Sant-Yves va ser el prominent occultista Gérard Encausse, que va establir diverses societats basades la idea de la sinarquia. Altres seguidors destacats van seren Victor Blanchard (1878-1953), en Nizier Anthelme Philippe, en René A. Schwaller de Lubicz, en René Guénon i l'Emile Dantinne. Les obres de Saint-Yves també es van utilitzar en el desenvolupament de la Teosofia i en Rudolf Steiner va utilitzar la seva idea de la sinagoga com una influència important en el desenvolupament del seu pensament polític.

Les idees de Saint-Yves van influir en la turbulenta política francesa de principis del segle XX, on van ser utilitzades com a model per diversos grups de dretes. També van influir a Mèxic, on els grups sinarquistes van tenir un paper polític important. Les teories relatives als grups sinarquistes també s'han convertit en un element clau en les malanomenades teories de la conspiració.


Bibliografia d'Alexandre Saint-Yves d'Alveydre:


· Li Retour du Christ, 1874


· Clefs de l'Orient, 1877


· Testament lyrique, 1877


· Li Mystère du Progrès, 1878


· De l'utilité des algues marines, 1879


· Mission des souverains, 1882


· Mission des ouvriers, 1882


· Mission des Juifs, 1884


· Mission de l'Inde, 1886


· Les funérailles de Victor Hugo, 1885


· La France vraie ou la Mission donis Français, 1887


· Voeux du syndicat de la Presse économique, 1887


· Les Etats-généraux du Suffrage universel, 1888


· Le Centenaire de 1789 - Sa conclusió, 1889


· L'ordre économique dans l'Electorat et dans l'Etat, 1889


· Li poema de la Reine, 1889


· Maternité royale et Mariages royaux, 1889


· L'Empereur Alexandre III épopée russe, 1889


· Jeanne d'Arc victorieuse, 1890


· Des brevets pour des applications de l'Archéomètre, 1903.


· Théogonie des Patriarches, 1909.


· L'Archéomètre - Clef de toutes els religions et de toutes els sciences de l'Antiquité - Réforme synthétique de tous les arts contemporains, 1910.







T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?




#mitolegs

dilluns, 27 d’agost de 2018

Sant Joan de Plata | Una llegenda del Berguedà

El Santuari de Corbera, a Castellar del Riu (Berguedà).

Entre els Rasets i El Cogulló d'Estela s'aixeca la Roca d'Uró; uns deu metres davall d'aquest cim, de cara a migdia, s'obre la misteriosa boca del Forat d'Estela. Per Espinalbet, Berga i les rodalies hom conta que en l'època de la invasió sarraïna la gent del país van recollir en totes les imatges de plata de la contrada i les fongueren per a fer de totes elles un Sant Joan de grans dimensions que van amagar al fons del Forat d'Estela; afegeixen que molts han intentat de baixar-hi i descobrir el tresor, però que sempre ha estat debades. 

No manca, però qui conta que quan feien I'altar a l'església del Santuari de Corbera, que és molt a prop, van anar-hi uns pintors que venien de molt lluny i van oferir decorar l'altar de franc si podien trobar allò que cercaven. Van passar- se una quinzena corrent d'ací i d'allà per aquelles serres; de sobte van marxar sense dir-se res a ningú. Però al cap d'un any van tornar i pintaren i dauraren I'altar sense cobrar-ne res tal com havien ofert. I per això hom suposa que havien trobat el tresor.

Font: Dossier l'Erol. Llegendes del Berguedà



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

dissabte, 25 d’agost de 2018

Il·lustracions del conte 'Mince-pie island, with other tales in prose and verse'

Us deixem les boniques il·lustracions del llibre de contes de nadal Mince-pie island, with other tales in prose and verse d'en Robert St. John Corbet. Es un llibre de l'any 1868 i que us podeu descarregar en PDF i en la seva versió original anglesa al nostre directori de llibres mitològics gratuïts.





















T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?