Sant Iscle de Vallalta, la Font de la Salut, la Roca Caganera i les Dones d'Aigua.

Un topònim de Sant Iscle important és el que trobem a la Vallalta del Maresme. Sant Iscle és situada a les faldes del Montnegre, una muntanya famosa a la zona per gaudir de diverses fonts i aigües sanadores, com ara el lloc conegut com "La font del Montnegre", on fins fa ben poc gent de tota la comarca hi anava a omplir garrafes. Lamentablement, avui, a causa de la construcció d'una depuradora, aquesta font ha estat clorada (fet que li pren les seves característiques) i canalitzada per a l'ús particular dels veïns de la zona. 

Tanmateix, un altre paratge popular a Sant Iscle i relacionat amb les aigües és el conegut com "Les dones d'aigua". Es precisament a l'inici del camí que ens duu envers aquests paratges humits que trobem "L'Ermita i la Font de la Salut".  

[Imatge de l'ermita de La Salut de Sant Iscle de Vallalta amb la font que li dona el nom en primer terme.]

Aquesta ermita dedicada a la Mare de Déu de La Salut de Sant Iscle fou feta construir, l'any 1885, pels amos del mas Santa Victòria (l’actual Can Vila) com agraïment per la curació de la seva filla, que havia estat greument malalta. L'ermita és situada prop de la font del mateix nom, que és allò que li dona naturalesa. Sembla ser que antigament ja hi hagué una primitiva capella (segle XIV), que al segle XVIII ja estava derruïda. L'actual edifici és senzill, de planta rectangular amb absis semicircular i espadanya. 

El darrer diumenge d’agost s’hi celebra l'aplec de la Salut. No sabem quines propietats medicinals concretes tenen les aigües d'aquesta font. Ara be, els vilatans de Sant Iscle hi anaven a cercar les seves aigües medicinals des de temps remots. 

[Imatge del Torrent de la Roureda o Torrent de la Font de la Salut, a Sant Iscle de Vallalta.]

Aquest és un curs d'aigua de la Font de la Salut neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per passar una roureda. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Tot envoltat pel Turó de la Freixa. Altra vegada veiem que a prop dels temples d'Asclepi (o de Sant Iscle) hi acostuma a haver freixes o freixedes. 

La Roca Caganera de Sant Iscle

Una mica més amunt d'aquestes sagrades font i ermita de "La Salut" de Sant Iscle de Vallalta, passats uns pocs metres, hi ha, molt ben assenyalada i protegida, com a patrimoni ancestral de la vila, "La Roca Caganera" de Sant Iscle. Aquesta gran pedra granítica es troba situada a peu de camí, al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. Es aplanada pels costats i forma una mena de petita barrera. Actualment, va acompanyada d'un cartell on hi diu: "Antigament, aquesta roca oferia certa intimitat als qui de camí a casa o al tros, tenien una necessitat sobrevinguda". 

Per quina raó antigament les persones que passaven per aquest camí havien de tenir "necessitats sobrevingudes", és a dir, una urgència sobtada per anar de ventre? Es fàcil associar aquest efecte laxant tan immediat amb la ingestió prèvia de les aigües de la Font de La Salut que hi ha uns minuts abans al mateix camí. Purgar l'estómac de possibles intoxicacions o enverinaments és essencial per restaurar la salut de les persones malaltes. Era costum als balnearis fer lavatives als convalescents tan bon punt aquests arribaven al centre. I les aigües de certes fonts sulfuroses o amb propietats medicinals fan venir de ventre amb certa celeritat als afectats que s'hi acosten per tastar-les. 

Vet aquí, per tant, que la màgica "Roca Caganera" era l'amagatall perfecte per fer efectiva aquesta purga sanadora, d'una manera discreta i directa. L'aigua i la roca, aleshores, amb el temps i amb la tradició, han anat agafant una fama de màgiques i de sagrades, és a dir, de beneïdes. 

 

[La Roca Caganera de Sant Iscle de la Vallalta, que és fàcil trobar a una banda de la petita carretera que duu al santuari llegendari de les Dones d'Aigua, amb el seu cartell descriptiu.]

 

El roc, la roca o la pedra és sagrada a totes les mitologies. Tot plegat relaciona amb una altra figura mitològica ben nostrada, com és el caganer o el tió de nadal. 

I, és clar, cal relacionar la roca caganera amb Sant Roc, que és un sant cristià amaga a la roca santa o pedra santa pagana, una roca que ja hem dit que havia de tenir efectes curatius si relacionava amb la Mare de déu de la salut. 

Així, aquesta peregrinació restauradora de La Vallalta, iniciada a la "Font de la Salut" de Sant Iscle i continuada a la "Roca Caganera" probablement devia acabar al gorg de "Les Dones d'Aigua" de Sant Iscle, un gorg on probablement les dones de la comarca, antigament, hi anaven a parir, acompanyades per les remeieres i llevadores que vivien a les masies properes.

Les dones d'aigua són uns éssers de la mitologia catalana. Una figura femenina que, com és propi amb els ésser lunars, habita els indrets humits, com ara els estanys, els torrents, els salts d'aigua, les fonts boscanes, els gorgs, els llacs o les deus i les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis. L'origen d'aquestes figures és anterior a als romans i és desconegut en gran manera, arribant fins avui dia influït per esdeveniments i creences posteriors.

Diu la llegenda que les dones d'aigua podien conviure amb un home i l'afavorien amb riqueses fins que l'home trencava el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixava de ser ric i perdia la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat. Tot plegat, si les dones d'aigua fossin remeieres i llevadores proscrites per la inquisició catòlica quedaria explicat el misteri. 

El fet que poguessin conviure amb homes ens indica que no eren monges o sacerdotesses a les quals s'exigís la castedat. La riquesa els prové dels seus serveis, que devien ser molt sol·licitats a la zona, o fins-i-tot més enllà. Les dones devien pujar a parir als gorgs, on eren assistides per comares experimentades i amb coneixements d'herbes i on hi havia aigua neta abundant, fonts medicinals i un entorn natural. pel que fa a la maledicció del marit que fes públic a qui no toca qui eren aquestes dones d'aigua podria provenir de la inquisició catòlica, com hem dit, que segons es comenta les podia acusar de bruixes. I el fet que el marit quedés arruïnat, seria la conseqüència lògica del desmantellament del santuari sanitari per part dels inquisidors.

Hi ha molts altres elements espirituals que acompanyen al mite de les dones d'aigua que ara no comentem, naturalment, però també és cert que aquestes persones podien tenir una profunda religiositat lunar associada a la seva tasca sanadora.

També es diu que a les dones d'aigua se les pot observar amb facilitat durant la revetlla de Sant Joan, però normalment només se les pot observar d'amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena. Això només vol dir que eren sacerdotesses lunars i que sortien aquesta nit a fer els seus rituals nocturns amb aigua als rius i gorgs, al mar, a les fonts o als llacs. 

[El llegendari gorg de les Dones d'Aigua, a Sant Iscle de Vallalta.]

Hi ha diverses llegendes sobre les Dones d'Aigua de Sant Iscle de la Vallalta, lligades al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat "d'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques" i que "ho havia sentit contar cent vegades al pare". Diu així: 

"Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula". Aquell home no en va treure profit, però "un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res".

Més recentment, el folklorista Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis, com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com "les nenes de l'escola estaven molt espantades" perquè "explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors". 

I, finalment, el de Rosa Buhils, el més interessant, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua "estava prenyada" i les seves companyes "van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle". Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores "li van posar un grapat d'algo a la falda" a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que "quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat" i va veure que era segó. "Mal llamp!", va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que "les miques que havien quedat eren or".

En aquest darrer relat, ja trobem al·lusions a les atencions mèdiques a les dones i als parts en la figura de la dona embarassada, en aquest cas una dona d'aigua, i de la llevadora, en aquest cas una veïna de Sant Iscle, de Can Caselles. Es evident que la tradició i el secretisme, a més del pas dels anys, han confós els papers dels protagonistes. 

Fragment extret de l'article complet titulat "L'Escala i Sant Iscle, viles consagrades al déu Asclepi",
del blog "Toponímia mitològica". Gentilesa del mitòleg David Planoles.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Les tres llegendes sobre l'origen de l'escut de la nissaga catalana dels Montcada

Us presentem tres llegendes que expliquen l'origen de l'escut de la important nissaga catalana dels Montcada. Aquest escut també és el que actualment llueix la vila catalana del mateix nom, Montcada i Reixac. Les llegendes han estat recollides al blog titulat Montcada i Reixac, memòria d'un poble.

Us les reproduïm:

Llegenda 1: El setge del rei Jaume I a les coves d'Artà

Un fet miraculós va tenir lloc després que Jaume I es va haver apoderat de la ciutat de Palma de Mallorca, quan els àrabs fugitius s'havien refugiat en les asprors de la serra, al nord de l'illa, a les coves d'Artà.

Els exèrcits reals tenien envoltats als àrabs, però aquests presentaven tenaç resistència a ser sotmesos. Era temps de quaresma i, entre els cristians, a l'abstinència pròpia de les dates s'unia l'escassetat d'aliments. Els aliments van arribar a ésser tan escassos al campament dels cristians que, per evitar que l'ànim dels seus guerrers decaigués, el mateix rei donava exemple d'una extrema frugalitat i quasi no tastava l'aliment.

El rei Jaume va donar vuit dies de termini als àrabs per a la seva rendició, amb l'amenaça d'un assalt sense perdó ni quarter, en cas que el rei àrab no accedís a lliurar-se amb tots els seus. No obstant això, transcorreguts sis dies, entre les tropes cristianes no hi havia res per menjar i els soldats es dispersaven pels camps buscant qualsevol cosa que pogués servir d'aliment.

En això va arribar fins al rei la notícia que a la tenda del senyor Hug de Montcada havia aconseguit un important botí alimentari d'uns moros. El rei Jaume, amb molts cavallers, es va dirigir allà, acompanyat de Nuño Sánchez i més de cent cavallers.

Expliquen els narradors que Hug de Montcada, previngut de la visita, va sortir a rebre al rei Jaume amb molta cortesia. I que després, llevant-se la capa de color grana, que s'havia posat per aquell acte, i després estendre-la a terra, va col.locar sobre ella, molt solemnement, set petits pans que el rei va contemplar amb mirada desolada.

El senyor Hug de Montcada va beneir el pa:

-Senyor -li digué-, són ben pocs: no he pogut prendre'n més a l'enemic. Perquè per a ells també l'escassetat és tan gran com la nostra. Volgués Déu multiplicar aquests pans, per l'amor amb que us els ofereixo!

I seguidament el va repartir entre el rei i el seu seguici, i a la fi es va produir el miracle que tots ells, que eren més d'un centenar, van menjar abundants porcions, de manera que van satisfer la seva fam i van poder resistir fins el compliment del termini que el rei Jaume havia imposat, en què els 1500 moros fugitius es van lliurar. Jaume I va expressar la seva gratitud a Hug de Montcada concedint-li el blasó de set pans d'or en camp de grana.

Si bé és una història bonica, la història i la tradició es tornen llegenda. I la llegenda conta una cosa semblant al miracle de Jesús amb la multiplicació dels pans i els peixos.


Font: José María Merino. "Leyendas españolas de todos los tiempos" pág 74-76

Llegenda 2: La Batalla dels Set Comptes

Hi ha una segona versió de llegenda de l'origen de l'escut, provinent de la Batalla dels Set Comptes:

El duc de Montcada fou nomenat senescal de Catalunya, títol de gran honor que no va portar ningú més que ell durant tota la vigoria de la nostra història, i que el posava al cap de la noblesa i de tots els cavallers de la terra. Fort de geni com era, aquesta distinció el va engreir encara més i més, tant que es va fer de tracte insuportable, considerant tothom amb menyspreu i convençut de la seva força i la seva influència, no s'hi mirava a buscar raons i brega amb tothom per causes fútils i gairebé sempre injustificables.

Enutjada la noblesa, decidiren unir-se per tal de veure si abatien l'orgull del Montcada i un bell dia, inesperadament, els seus comtes més importants al davant cadascun d'ells de la seva host més aguerrida i valenta, va presentar-se al peu del castell de Montcada amb l'ànim d'assaltar-lo i d'abatre el seu senyor.

Van aplegar-se el comte d'Empúries, el comte d'Urgell, el comte de Rocabertí, el comte del Roselló, el comte de Besalú, el vescomte de Cabrera i el vescomte de Prades. Quan el comte de Montcada va adonar-se del cas, va sortir com una fúria davant de la seva gent, sense deixar arribar fins al seu castell els seus contraris, i els va donar una batalla tan forta i tan dura que en poques hores els va vèncer, obligant-los a baixar la muntanya que coronava el seu castell, amb la testa baixa i desfetes les seves hosts.

Aquella batalla fou coneguda per la batalla dels set comtes, i la gent vella de Montcada encara en parla per tradició. El duc de Montcada, en record per aquest fet d'armes, va posar al seu escut els set besants que li són característics en record dels set comtes vençuts, la flor i nata de la noblesa catalana.

El seu escut mostra vuit besants en lloc de set i això fa suposar que veritablement deurien ser vuit i no pas ser els comtes que el van atacar.

Conta la llegenda que l'actitud de la noblesa aixecada contra ell va alliçonar el duc de Montcada que va aplacar la seva arrogància i esdevingué més cordial i tractable.

Font: Popular i Montcada.cat


Llegenda 3: La porra del sarraí

I inclús tenim una tercera versió llegendaria, associada a la porra del sarraí:

Durant el segle VII, els sarrains es van ensenyorir-se del Vallès i anaven capitanejats per un brau gegantàs que duia una porra que pesava com un cavall i que ell esgrimia com si fos palla. Tothom fugia espaordit quan veia aquell moràs i sentia la fressa de la seva porra de mà una hora lluny.

Un cavaller hi hagué, però que va sentir-se coratjós per encarar-se-li al pla de Matabous, situat al pla de Montcada entre el Turó i Cerdanyola, on estava acampada la gran host mora. El gegant, així que el va veure, li ventà cop de massa, però el cavaller va ser llest: el va parar amb l'escut, va esquivar-lo i va tenir temps de clavar-li la llança. El moràs va caure estès a terra, mort.

Els moros, en veure que havien perdut el capdill que creien invencible, es van desorientar. Entre els cavallers catalans va córrer la veu de la mort del gegant, van cobrar coratge i van fer cap milers i milers al pla de Matabous on van fer una matança de moros que no es pot dir, de la qual no en va restar cap de viu.

Després d'aquella feta, els moros van ésser retats per tot arreu de Catalunya ja que, mentre que ells estaven abatuts per la por, els nostres estaven encoratjats per la victòria.

El cavaller vencedor del gegant va aixecar un castell al cim del veí turó de Montcada. Ell va prendre també el nom de Montcada i va adoptar per distintiu l'escut abonyegat pel cop de maça del moro, que va deixar-hi marcats els senyals dels vuit claus de la seva porra, que encara poden veure's damunt l'escut dels ardits de Montcada.

Font: Popular i Montcada.cat

[Imatge superior: actual escut dels Montcada, tot i que dues de les llegendes sobre el seu orígen ens parlen de set esferes i no pas vuit.]

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Sant Andreu explora la mitologia irlandesa de la mà d'en Francesc Ollé | 20 maig

  

Coneixeu els mites i les llegendes de la màgica i antiga Irlanda? Si voleu descobrir com l’Oisín, el guerrer, va anar a la llegendària terra immortal on la gent mai no envellia, o com en Rhys es va enamorar perdudament de la Dama del Llac, escolteu els contes i imagineu-vos la resta perquè, de ben segur, viureu un viatge apassionant i ple d’aventures. Ho fareu de la mà del mitòleg Francesc Ollé.

Les llegendes i els mites celtes sorgeixen a l’Edat del Ferro, i s’estenen per l’Europa Occidental des de l’Àsia Menor passant per l’actual Itàlia, Alemanya, França, Espanya i la Gran Bretanya. N’hi ha de galeses, escoceses, irlandeses… En aquesta ocasió, ens endinsem principalment en les irlandeses, així com una de gal-lesa.

· Data:20/05/2025, a les 17.30 h

· Lloc:Biblioteca La Sagrera - Marina Clotet (C/ Josep Soldevila, 9, Sant Andreu, Barcelona)

· Preu: Entrada Gratuïta
· Edat: A partir de 4 anys.

+ informació

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Visita guiada: De la mitologia clàssica al Tapís de la Creació de Girona | 15 març

  

L'evolució de la iconografia pagana a la cristiana a través de Sant Pere de Galligants, Sant Feliu i la Catedral de Girona.

Aquesta visita guiada, de la mà del director del museu de la Catedral de Girona, ens mostra de forma amena i didàctica, el pas de la simbologia pagana a la cristiana. Aquest recorregut es fa a través d'elements que es troben a l'interior de Sant Pere de Galligants, la basílica de Sant Feliu i la Catedral de Girona com: el tapís de la Creació, sarcòfags romans, capitells, mosaics....

Data: 15 de març de 2025

Durada: 1,30 h
Horari: 16 h
Preu: 5 € / 3 € estudiants o carnet club cultura
Punt de sortida: monestir de Sant Pere de Galligants
Reserves 972 20 26 32

+ informació

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Un breu estudi sobre Sant Roc i la dansa d’Arenys de Mar

Us reproduïm l'interessant article de l'historiador i filòleg Jordi Bilbeny, cap de recerques de l'Institut Nova Història (INH), publicat al seu web, sobre el ball d'Arenys de Mar i la seva relació amb la festivitat de Sant Roc que se celebra en aquesta mateixa vila:

Un dels fets més determinants i definidors que s’ha preservat a l’arenyenca festa de Sant Roc és la seva més que famosa «Dansa d’Arenys». El simple fet que aquest ball prengui sovint forma de cercle o de ball rodó ja ens hauria d’indicar la seva possible relació amb els balls solars o amb els balls que es feien a l’entorn d’una roca, d’un dolmen i d’un menhir. Llavors, com que la Dansa només i únicament es balla per Sant Roc, es podria conjecturar que Sant Roc no fos un sant de carn i ossos, sinó la personificació catòlica del vell culte al déu precristià que es manifesta en forma de roc o pedra i, fins i tot, de cova o muntanya.

[Imatge superior: La Dansa d’Arenys, en un moment en què els homes fan un ball rodó a l’entorn de les dones. Arxiu Cuyàs. Anys 1950-60.]

Hi ha un altre element de la història de la religió que m’ho permet intuir. És sabut que el déu encarnat del cristianisme és fill d’una verge per intercessió divina. És l’Esperit Sant qui fecunda Maria. En conseqüència, i a fi de rellevar aquest miracle de la concepció i atorgar-li una nova dimensió en l’espai de la religiositat, calia fer que el marit mirés cap a un altre costat, que és com dir, amb unes altres paraules, que calia que deixés a banda la seva missió de «marit», amb tota la càrrega sexual que comportava. Si els antics déus s’havien donat a conèixer a través d’un matrimoni sagrat –que és conegut com hierogamos–, que ordenava el món, però que també sacralitzava el part i creava l’heroi diví o fill sagrat de la Terra; i si, a més a més, i tal com ens recorda En Donald Lewis-Highcorrell, al seu Primer Grau del seu Witch Scholl, «el hierogamos fou practicat per les sacerdotesses de la Mare Terra que iniciaven normalment els homes en els misteris sexuals», semblaria coherent interpretar que no hi podia haver cap mena de casament sagrat a la nova religió catòlica. Per això Crist no tan sols és desposseït de qualsevol mena de sexualitat, sinó fonamentalment de tot matrimoni. La nova religió catòlica, a fi que no es pogués confondre amb l’antiga religió, que llavors ja era combatuda i absorbida per la nova religió oficial, no podia mostrar ni un déu sexuat ni un déu casat.

Faig totes aquestes consideracions perquè, com deia al començament, la Dansa d’Arenys té un element importantíssim per ajudar a comprendre el marc històric i cultual perdut al llarg del temps: el ball representa un casament. A mi m’agradaria dir-ne un casament sagrat –un hierogamos–, però, per no estirar més el braç de les interpretacions que la màniga dels fets objectivables, diguem que revela simplement un casament. Hi ha el nuvi i la núvia, que reben el ram i l’almorratxa, i els honors o respecte de les autoritats municipals presents i que són, en definitiva, els qui dirigeixen la dansa. Som, per tant, es miri per on es miri, davant d’un ball nupcial. I podríem interpretar que es tracta d’un casament qualsevol o d’unes noces arquetípiques i mítiques, que travessen la nit dels temps i ens arriben fins avui ja edulcorades i buidades de sentit, però encara amb la mateixa força expressiva i plàstica, d’on poder-ne llegir tot el missatge que enclou fossilitzat.

A l’article que vaig publicar l’any passat, intitulat «Sant Roc i el roc sagrat de la divinitat», on exposava que Sant Roc, per raó del nom, havia de ser la personificació d’un antic déu del Roc o de la Pedra, i que «ha de tenir una relació directa amb el roc o la cova de la resurrecció iniciàtica», conformement també hi evidenciava que, «per raó d’aquesta mateixa resurrecció, el dia de Sant Roc, que s’escau el 16 d’agost, està íntimament relacionat amb l’Assumpció de la Mare de Déu, que és, precisament, el dia abans. És a dir, que sempre estem parlant de l’ànima i del seu viatge transcendent al Més Enllà i no pas de cap fet del món físic comptabilitzat a cap calendari».

Doncs, bé: en aprofundir una mica més en la possibilitat que Sant Roc i la Mare de Déu poguessin haver estat l’antiga parella divina esborrada de la nostra consciència espiritual i col·lectiva, vaig descobrir que, a Bétera, a la comarca valenciana del Camp de Túria, la festa patronal és coneguda com «la festa de les alfàbregues» i se celebra en honor de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc, tots dos alhora. Aquí no hi ha almorratxes, ni aigües perfumades, sinó unes alfàbregues immenses, de proporcions quasi gegantines, que s’ofereixen a les «obreres fadrines» de Bétera, que són les reines de la festa. O sigui, que ens trobem davant les restes d’una antiga festa d’iniciació femenina, segurament d’una festa d’iniciació al matrimoni. Per això, quan les «obreres fadrines» arriben a l’església parroquial, dues fadrines casades reben les fadrines a la porta per tapar-los la cara. No sé molt bé quina funció fan els «festers» a Bétera, però el que sí que sé és el que fins fa pocs anys passava a Arenys de Mar: que els macips recorrien els carrers i entraven a les cases del poble, ruixant i beneint tothom, però també amb la llicència absoluta de poder fer el que volguessin, tant amb el menjar, com amb la beguda, com amb l’acte de ruixar les noies. 

El fet sempre m’ha recordat les llicències i els llibertinatges que es permetien als joves iniciats un cop passades les proves de la seva superació ritual. Si Sant Roc i l’Assumpció de Maria es poguessin interpretar com un casament sagrat, això explicaria ara molt bé el paper de les noies a Bétera i el paper dels nois a Arenys de Mar. I donaria sentit al fet que els actes llicenciosos dels macips arenyencs fossin la celebració de la superació d’unes proves preparatòries dels vailets de la vila de cara al seu nou món adult, totalment ja sexuat i sexual. És segurament perquè som davant d’un culte a la sexualitat, que Sant Roc té una nafra a la cama o al genoll, car, segons la Margaret Starbird, al seu preciosíssim llibre La Diosa en los Evangelios, «la cama, la cuixa o el peu, en l’art i la literatura, és l’eufemisme universal del fal·lus». Per això també molts menhirs simbolitzen arreu el membre masculí. Però també perquè, com innova la Margaret Mead als seus estudis sobre el comportament sexual de les comunitats primitives de Samoa, hi ha una relació estretíssima entre els rituals sexuals i la música, que s’expressa amb «picarols, campanetes i petites esquelles». I és conegut de tothom que els macips porten lligades a les cames unes gamberes amb picarols, que, amb els seus salts, passos i corregudes, esdevenen el so per excel·lència de la diada.

I si bé la iniciació masculina es podia inferir perquè Sant Roc expressaria el Déu de l’èxtasi i el trànsit místic produïts dins d’una cova sagrada, alguna de les quals, com la de Cabacés, després s’havia convertit en ermita, en el cas de la Mare de Déu, ara vindria a revelar-se amb tota la claredat del món, perquè el dia de l’Assumpció també és una diada dedicada a la resurrecció de Maria. De conformitat amb En Manel Carrera, «la creença en l’Assumpció de Maria arrelà profundament al territori català i ha fomentat l’aparició de moltes manifestacions litúrgiques populars, des del costum d’exposar la seva imatge a les esglésies o el seu passeig en processó pels carrers, fins a les complexes representacions teatrals a l’interior de les esglésies que són els Misteris Assumpcionistes».

Així, en alguns autosacramentals, com el del «Misteri de l’Assumpció de la Catedral de València», els efectes de la resurrecció de Maria comencen quan «Sant Miquel restitueix l’ànima al cos de Maria», com remarca En Francesc Macip al seu estudi sobre aquest misteri. És a dir: algú ha de restituir a Maria una ànima que vaga en les pregoneses del món eteri i, mentre això no passi, resta adormida en una mena de trànsit o letargia profunda, raó per la qual es coneix també la festa de l’Assumpció com la de la Dormició de Maria. I ja som al cap del carrer, perquè a Bétera es venera la imatge de Maria ajaçada, adormida, amb els braços estirats en repòs. Però, a Barcelona, a Santa Maria del Pi, la Mare de Déu Adormida és representada idènticament com a Bétera, però aquí amb els braços plegats damunt del pit, com les icones universals de la Bella Dorment o de Blancaneus, l’ànima de les quals també els serà restituïda per un Príncep, per mitjà d’un petó amorós. No és gens estrany, doncs, que aquesta Mare de Déu, en alguns indrets de Castella sigui coneguda com la «Verge Dorment» –exactament com la Bella Dorment– o la «Verge del Trànsit». I suposo que, per això mateix, la Joscelyn Godwin, al seu llibre Mystery Religions in the Ancient World, considera «el conte de la Bella Dorment com un mite del descens i renaixement de l’ànima».

[La Mare de Déu Adormida. Església del Pi (Barcelona). Foto: festes.org]

Cosa que significa, segons la meva interpretació personal, que, després de la iniciació, l’ésser transfigurat que en surt i en reneix, ja ha comprès d’una vegada per totes que la mort és només una il·lusió, un miratge dels sentits, i que sempre és vençuda per l’Amor Etern, perquè l’Amor Etern és immortal. Restes vagues, confuses, fossilitzades, però encara espurnejants i lluminoses d’aquest amor immortal és el que celebrem encara avui dia a Arenys de Mar per Sant Roc. És la festa dels macips (i actualment també de les macipes), dels picarols, de la potència vital juvenil. Del crit, de la gresca, de la llicència atrevida. La festa de la vida que l’almorratxa encarna i simbolitza. La dansa de la vida que roda i roda i que, de nuvi en núvia i de casament sagrat en casament sagrat, de pares a fills, es perpetua com un intent casolà, però tossut, d’abastar la transcendència i l’eternitat.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes. 

Contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

Sant Mer, Carlemany i el drac de l'estany de Banyoles

El col·laborador Martí Rueda ens ha fet arribar, gentilment, aquesta versió de l'investigador en història Lluís G. Constans, tan bonica i completa, de la llegenda del Drac (o Dragona) de l'estany de Banyoles, on el poderós emperador Carlemany i l'ermità Sant Mer en són protagonistes. Us la compartim:

"A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú.

El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola.

El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:

− El drac! El drac!

Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!

La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant.

El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no - ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila.

La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots.

Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre.
¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.

Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut.

Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte."

Lluís G. Constans

[Imatge superior: Sant Mer o Sant Emeri, amb el drac de Banyoles mesell als seus peus. Imatge del sant, d'uns goigs del començament del s. XIX. L'església que es veu al fons és la del Monestir de Sant Esteve de Banyoles. ]

Sant Emeri o Sant Mer

Cal tenir en compte, per acabar de contextualitzar aquest antic i interessant mite, que presenta certs vincles amb el del monstre escocès del Llac Ness i amb tants altres on la bèstia malèfica viu en un estany o llac, que la figura cabdal de la llegenda és el sant vencedor que,  si fem una lectura literal del mite, i més enllà de les possibles interpretacions astrals, representa el bé, juntament amb l'emperador Carlemany, que representa la justícia dels homes.

Emeri, Emer, Amer o Mer (Narbona, s. VIII – Sant Esteve de Guialbes, entre 800 i 827) va ésser un monjo benedictí, llegendari fundador i abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles.

Les dades sobre la seva vida es barregen amb elements clarament llegendaris. Podria haver existit com a monjo benedictí establert a la rodalia de Banyoles, i, al seu voltant, s'ha anat originant la llegenda, vinculada a la fundació del monestir de Sant Esteve. Avui, però, alguns historiadors pensen que el monestir va ser fundat amb posterioritat, el 812.

La tradició situa el naixement d'Emeri a Narbona, a l'Occitània, al segle VIII, i ens assegura que era fill de Baldiri i de santa Càndida. Tot i que el seu pare era noble, Emeri va refusar la vida militar i va voler seguir la religiosa, retirant-se com a anacoreta. Tanmateix, fou cridat per Carlemany i acompanyà l'emperador en la seva campanya contra els sarraïns establerts a Girona.

Fou en aquests temps, segons la llegenda, que Emer es va establir a Banyoles i va fundar el monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles. Amb el temps, com que molta gent s'arribava al monestir per la fama de santedat de Sant Mer, possiblement, arran de la seva miraculosa victòria damunt el drac, aquest va decidir retirar-se a una ermita propera a la riera de la Farga, a Sant Esteve de Guialbes, al municipi de Vilademuls, on va viure com a eremita fins a la seva mort, en una data indeterminada entre els anys 800 i 827 dC.

Els historiadors actuals consideren que el Monestir de Banyoles va ser fundat cap al 812, per l'abat "Bonitus", a qui va succeir l'abat Mercoral. I, en aquest sentit, alguns autors, com en Jaime Villanueva (1766-1824), a la seva obra "Viaje literário a las iglesias de España" (1821), identifiquen Sant Mer amb l'abat Mercoral. Tanmateix, altres investigadors, com en Lluís G. Constans (1985), pensen que aquesta associació és massa forçada i que és millor considerar Sant Mer només com un fundador llegendari del monestir.

A Sant Mer se li atribueixen diversos miracles i prodigis, tots associats a la figura d'en Carlemany. Deien que Emeri duia un cantiret amb uns peixos i que cada dia en treia per donar menjar a l'exèrcit de Carlemany mentre assetjava Girona: sempre n'hi havia prou i mai no s'acabaven.

En arribar les tropes carolíngies a Banyoles, van saber que un drac monstruós que vivia al llac assolava la vila. Diu Joan Amades: "les tropes cristianes havien de combatre un drac ferotge i enorme que tenia el seu cau a l'estany de Banyoles; aquest drac posseïa la propietat de volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès i feia la vida impossible a gents i bestiar"

Els cavallers que intentaren acabar amb ell no van poder fer-ho, però Mer, apropant-se a la Cova de la Draga, on vivia el drac, o la dragona, va beneir-lo i l'amansí: Mer el lligà amb el seu cinyell i el passejà per la vila, on els vilatans van matar l'animal. Explica en Joan Amades que el sant "tot sol, es va adreçar al cau del monstre confiant en Déu, traçà el senyal de la creu sobre el drac i aquest perdé la ferotgia, mentre el Sant li posava el cíngol o l'estola al coll, amb el qual per regna el conduí mansoi com un gos fins a Carlemany"

Per la seva banda, Santa Càndida o Càndia, era la mare de Sant Mer. La tradició diu que va tenir una visió que li va anunciar el naixement i la glòria del seu fill. En quedar vídua, Càndida va anar a cercar el seu fill per viure amb ell, però Mer, que no volia destorbar el recolliment de la seva vida eremítica, li digué que li faria una ermita allí on caigués el seu bàcul: el llançà i va caure a mig kilòmetre de distància, on avui hi ha l'ermita de Santa Càndida, també al terme de Sant Esteve de Guialbes. Allí és on es retirà Santa Càndida a viure també com a eremita, i hi va morir cap a l'any 798. La seva festivitat també se celebra el 27 de gener.

La llegenda d'en Pau Bertran de la Vall del Bac

En Juan R Lejarza, d'Argelaguer (Garrotxa), al seu bloc titulat "Argelaguer, Vall del Llierca" ens recull una llegenda d'aquesta zona. Es tracta de la llegenda d'en Pau Bertran de la Vall del Bac. Aquesta llegenda  fou inclosa al número 9 de la col·lecció "Papers de l'Arxiu Casulla", on trobem un grapat de llegendes de la Comarca d'Olot aplegades per en Josep Berga i Boix.

Diu així:

En Pau Bertran era l'home més ric de tota la muntanya. Posseïa la Vall del Bac, gran part de la Vall de Bianya i a les seves terres s'hi criava el ramat més gran dels Pirineus catalans. També tenia una pila d'arques plenes d'or. Quan moriren els vells de la casa, en Pau heretà tot el patrimoni i es va haver de posar al capdavant del nombrós servei de la masia. Però, com que els seus pares s'havien dedicat més a fer diners que no pas a educar el seu fill, en Pau menyspreava les pubilles de la zona i creia que en tot el Pirineu no hi havia cap noia digna de ser la seva muller ni d'entrar en una mas com el seu i dirigir la seva gran propietat.

Així fou com en Pau va decidir-se a viatjar a Barcelona, per mirar de triar una muller adient. I arribà a la Ciutat Comtal vestit de pagès ric: amb barretina llarga i botonada de plata a l'armilla. Tanmateix, les noies de Barcelona se'n reien i el criticaven per no anar a la moda i pel seu posat orgullós. Aleshores, en Pau va pensar cercar un sastre que li fes un vestit segons el gust de les noies de la ciutat. I mudat amb la nova vestimenta tornà a passejar per La Rambla. I aquesta vegada, de seguida va adonar-se que una senyoreta molt bella se'l mirava. Al cap de poc temps, es casaren i se n'anaren a viure a la Vall del Bac.

El rebombori de tot el poble coincidí a pronosticar dies fatídics per al gran casal. I, efectivament, la noia, acostumada a Barcelona, ho trobava tot lleig i s'enyorava de la ciutat. En Pau Bertran ja intentava ensenyar-li totes les terres i els ramats de la seva propietat, mirant de consolar els seus plors. Però davant la insistència de la noia per tornar a Barcelona, en Pau va accedir a establir-se a la ciutat. Allà la muller d'en Pau Bertran de seguida reviscolà, i de quina manera! En poc temps li féu gastar l'immens patrimoni, portant-lo a la misèria més espantosa. Fins i tot, els mateixos que li havien comprat els camps i els boscos, en veure'l demanant almoina per Barcelona, moltes vegades li van donar caritat.

Heus ací el que s'esdevè quan es procura més fer diners que no pas ensenyar els fills. 

D'aquesta llegenda se'n desprenen diverses dites i expressions. Així doncs, a la Vall del Bac es diu: 

"La ramada d'en Bertran / Set ovelles i vuit cans / Els pastors són vint-i-dos / I els rabadans uns altres tants."

Quan un pagès s'arruïna, també se sol dir: "Aquest acabarà com en Pau Bertran."

I quan algú fa una ximpleria es diu que: "Fa una bertranada."

D'aquesta llegenda se'n desprèn, a més, un bon consell, ben actual encara: si vols viure a l´Alta Garrotxa, cerca una parella que s'estimi la terra i la vida rural.

[Imatge superior: Vista d'un mas de la Vall del Bac, a La Garrotxa.]

La bèstia de Gavaldà. Una fera llegendària occitana

La bèstia de Gavaldà hauria estat un misteriós animal a qui es van atribuir, entre el 30 de juny de 1764 i el 19 de juny de 1767, desenes d'atacs mortals contra persones (entre 88 i 124), principalment a la regió occitana de Gavaldà. Tot i que en aquella època es calcula que en territori de l'estat francès hi havia uns 20.000 llops, i que atacs d'aquest tipus no eren rars, el fenomen de Gavaldà va obtenir ràpidament un ressò excepcional. 

Per atrapar la "bèstia" es van arribar a mobilitzar tropes reials, i la natura d'aquesta va donar lloc a tota mena d'especulacions: llop gegantí, animal exòtic tipus hiena, home llop, un foll assassí en sèrie o fins i tot un complot sàdic ordit per diverses persones; els seus atacs es van atribuir tant a un càstig diví com al fet que seria un animal domat expressament per a matar. 

En tot cas, el drama va resultar molt oportú per a la premsa, que des de la fi de la Guerra dels Set Anys patia d'una manca de vendes; així, el Courrier d'Avignon local, seguit per La Gazette de France d'àmbit estatal, van seguir l'afer convertint-lo en un veritable fulletó ràpidament adoptat per altres publicacions europees. 

Entre el 1764 i el 1767 es van matar dos animals considerats la "bèstia". El primer va ser un gran llop, abatut el setembre de 1765 per l'arcabusser François Antoine al territori de l'abadia reial des Chazes. A partir d'aquesta data, els diaris i els tribunals va deixar d'interessar-se pel monstre, tot i que se li van seguir atribuint morts posteriorment. 

El segon animal va ser caçat el 19 de juny de 1767 per Jean Chastel, un habitant de La Besseyre-Saint-Mary. Segons la tradició, l'animal mort per Chastel, una mena de gos llop, era l'autèntica bèstia de Gavaldà, ja que a partir d'aleshores no se li va atribuir cap més mort.

La llegenda de "Lo Mariner de Sant Pau"

Imatges de la Festa Major de Sant Pau de Seguries (Ripollès) amb el gegant de la vila, Lo Mariner de Sant Pau, amb el rem a la mà.

La llegenda de Lo Mariner de Sant Pau fou recollida per en Mossèn Jacint Verdaguer. Es molt bonica i ha motivat la creació del gegant de la vila de Sant Pau de Seguries, atès que aquesta població té un paper destacat a la llegenda. Us en fem un resum:

Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb furia la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s'havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem,i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.

Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac,semblaven bona gent, però quan va veure l'aigua del llac,va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s'hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l'objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.

Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d'Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l'objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.

I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s'hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells sí que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s'anomena: El mariner de Sant Pau.

Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s'hi.

Versió d'en Jacint Verdaguer:

Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?
— Això és un rem — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.
— Doncs, adéu-siau —respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.

Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

— Sabríeu dir-me què és això?
— És una pala de forn —respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.
— Què saps tu? —li digué son pare, qui havia estat a marina—. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar! -li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona—. Això és un culler.
— Què dieu que és? —preguntà el mariner, no entenent la paraula.
— Un culler —replicà el vell.
— Mes, què és un culler? —preguntà l’empordanès.
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla.
— Doncs, aquí em quedo —respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.



Jacint Verdaguer

La Reina de la Fou de Bor, l'esclop màgic, les faves i la porquera

Fa uns anys, el web del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya ja va publicar un article on es recollien algunes dades sobre la important llegenda de la cova de la Reina de la Fou de Bor, una peça essencial del trenca-closques meravellós que és la rica mitologia catalana. Aquesta cova, situada al veïnat de Bor de Cerdanya, actualment vinculat a la vila de Bellver de Cerdanya, manté una llegenda molt bonica que fa referència a una reina de Bor i al naixement d'un nadó divinal.

[Imatge superior: Entrada a la cova de la Fou de Bor, a Bor de Cerdanya.]

L'Ajuntament de Bellver ha publicat més dades sobre la llegenda en base als textos que en Marc Bernadas, en Jordi Padró i l'Olga Llobet van fer per a l’exposició ‘Bellovidere’, del Centre de Talló i del llibre d'en Manel Figuera Abadal, titulat "La Batllia de Bellver, 30 indrets llegendaris". Al text es relaciona la Reina de Bor amb les encantades o dones d'aigüa, figures essencials de la mitologia catalana, i un esclop d'or màgic. També amb altres figures clàssiques del nostre folklore com són la mel, la truja, les faves màgiques, la porquera o la llevadora.

Us reproduïm el text aquí:

"A la cova de la Fou de Bor hi vivien les Encantades, dones d’aigua que troben en aquest refugi aquós i feréstec el seu hàbitat natural. Diuen que, un dia, la reina de les Encantades anava de part, i en tornar-se difícil, va acudir a assistir-la la llevadora de Bor. En agraïment, la reina va donar-li a triar entre un esclop de mel ple d’or i un esclop d’or ple de mel. 

La llevadora va triar l’esclop d’or ple de mel, i en marxar es va rentar les mans al riu. L’endemà va descobrir amb desencís que l’or de l’esclop s’havia tornat mel… I va sentir una veu profunda que li deia, “si haguessis triat l’altre esclop, la mel s’hagués tornat or; i si no t’haguessis rentat les mans al riu, ara tot el què tocaries es tornaria or”.

Una altra de les històries que s’expliquen de Bor ens parlen de que fa molts anys, una porquera va agafar la millor truja de casa seva a la sala gran de la cova de la Fou de Bor. L’animal s’estava afartant de faves seques que rajaven de la roca. Aleshores va sentir per tota la sala una melodia misteriosa i molt dolça, amb una veu que li deia que podia omplir de faves la falda del davantal si li venien de gust. La porquera ho va fer i tot just tocar la roca les faves se li van tornar monedes d’or. 

Quan el fill de l’amo va saber que la porquera feia l’olor d’or, se’n va enamorar i els dos decidirem que el dia del casament matarien la truja per treure-li el tresor que devia dir a la panxa. Però a la panxa de la truja només hi havia una advertència: “No ho vulgueu tot perquè no tindreu res. No entreu mai a la cova si voleu ser feliços”. Així ho van fer i van convertir la seva casa en la més bona del poble.

La cova de la Fou de Bor té 3.265 m de recorregut en un entramat de galeries en què és fàcil perdre’s, i que s’inunda fàcilment quan plou molt. Segurament aquestes característiques expliquen la ubicació en aquest indret de llegendes sobre encantades o dones d’aigua, éssers mitològics molt presents en contes i llegendes ambientats en muntanyes i boscos, sempre femenins i sempre vinculats a l’aigua -rius, rieres, estanys, gorgs...-.

Entre els habitants de Bor, als més petits se’ls explicaven llegendes relacionades amb la Fou, a fi de mantenir-los lluny de la cova. Es deia que estava habitada per una bruixa nua que atemoria aquells que gosaven endinsar-s’hi, provocant-los greus malalties i fins i tot la mort, per l’esglai. D’altres afirmaven que l’aire no era respirable o bé que la gent es perdia dins del laberint de túnels subterranis."

Font

En Jordi García Castelló, per la seva banda, ens informa en un article de La Vanguardia, de les característiques geològiques de la cova:

"Als anys 70 es va publicar el llibre La Fou de Bor i Cavitats de l'Alta Vall del Segre, que fa referència al sistema subterrani d'una de les cavitats naturals més importants d'aquella època.

La cavitat es localitza geogràficament al límit sud de la depressió de Bellver de Cerdanya, al peu de la Serra del Moixaró, a la Cerdanya, i a un quilòmetre de la població de Bor. 

La Cerdanya és una important depressió d'origen tectònic envoltada de nuclis muntanyosos. Aquest sistema subterrani es troba a les Calcàries Devonianes i del Carbonífer composta pels materials paleozòics.

Dins la cova hi ha un sifó del riu subterrani amb 1.050 metres de galeries inundades. A primers d'agost del 1965, el grup d'exploracions del GB Badalona va fer una primera prospecció subaquàtica al sifó, però un dramàtic accident va acabar amb la vida de dos bussejadors. El rescat dels cossos va durar una setmana per les complicacions del sifó.

Una primera visita parcial va ser realitzada l'octubre del 1885. El 18 d'agost del 1910, el prestigiós advocat i espeleòleg francès Édouard-Alfred Martel, conjuntament amb Pere Pons, mestre de l'escola de Bor, van explorar 650 metres. Actualment, aquesta cavitat té 1157 metres." 

Font

Articles relacionats:

· La cova de la Fou de Bor | La reina de Bor | Llegendes de la Cerdanya

La representació popular del Misteri de Reis de Gata de Gorgos, País Valencià

 

La representació popular del Misteri de Reis, que cada hivern té lloc a la vila Gata de Gorgos, al País Valencià, a la comarca de la Marina Alta, constitueix tot un esdeveniment per a la localitat. Tot i que la seva història es remunta temps enrere, no va ser fins al 1968, amb l'escrit de la representació d'Antonio Salvà Roselló, titulat "Auto dels Reis Mags", que la iniciativa va cobrar més participació i es va formalitzar. Des d'aleshores ha anat guanyant importància a nivell comarcal.

Des del 1992, la representació es fa en valencià i el passat 2018 va complir el seu 50è aniversari. Aquesta festa és especialment rellevant pel municipi de Gata de Gorgs, ja que suposa uns dies de màgia i il·lusió compartida per tot el poble. La seva repercussió és tan gran a la Marina Alta que el 2015 la festa va ser declarada d'Interès Turístic Local i, el 2016, també d'Interès Turístic Provincial.

El Misteri de Reis és un esdeveniment que es perllonga uns quants dies, des de la recollida de cartes que envien els nens als Reis Mags, fins a l'acte central que suposa l'obra del Misteri el dia 5 de gener o el capítol final del repartiment de regals per les cases dels veïns.

L'obra teatral o la representació del text del Misteri suposa el nucli central de la festivitat. Un acte de gran envergadura, que comporta la col·laboració i la participació de molta gent. Tot això necessita una direcció i una coordinació molt compromeses per part de tota la comissió encarregada de tirar endavant l'acte.

Font

Curs Introductori a l’ancestral mitologia astral catalana | Plural 21 | 2, 9 i 16 de nov.

Els propers dimecres 2, 9 i 16 de novembre del 2022, de les 18h a les 21h, tindrà lloc a la seu de Plural 21 de Barcelona (Passatge Gaiolà, 24, baixos) el Curs Introductori a l’ancestral mitologia astral catalana, a càrrec d'en Daniel Bellò.

Us agrada la mitologia? Voleu conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? Us interessa l’enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Voleu saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles catalanes? 

Participeu en aquest curs introductori a la mitologia astral catalana, una de les més antigues, riques i sàvies del món, lligada profundament a la nostra llengua occitano-catalana i als nostres orígens com a nació fundacional i civilitzatòria de l’Europa Occidental.

Necessari fer reserva prèvia al mail: info@plural-21.org

Col·laboració: : 70 euros (55 euros pels socis de Plural21)

+ informació

Auca, bunyol o pastís del dia de Sent Donís

• Don Jaume el Conqueridor / tenia molt de valor.
• 
  
• Auca premiada en el Concurs de la Societat de Pastissers.
• 
  
• Nanos d´A. Vercher. 
• 
  
• Versets d´Almela i Vives.

Any: 1921

Tècnica: Xil·lografia

País Valencià

 

Llegenda de la lluita dels forçuts d’Os i de Pal pel dret a pasturar a la Coma de Setúria

Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirenaica. 

La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os (Os de Civís). Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya. 

Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os. 

Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. 

Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.

Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

Font: http://www.andorraantiga.com/llegendes-del-pais-del-pirineus.-andorra..html

[Imatge superior. Panoràmica de la Coma de Setúria]

.