dilluns, 24 de setembre de 2018

El Gegant de la Neu | Mitologia catalana


Fa molts anys, en una masia a la muntanya, hi vivia un matrimoni, ja gran, que, contràriament al seu desig, no havien pogut tenir fills. I aquell hivern va fer molt fred i després d’una gran nevada de set dies seguits la neu s'apilava a la teulada de la casa, que corria perill d’enfonsar-se sota el seu pes. L’home s’hi enfilà i va tirar la neu avall, de tal manera que al davant la porta en va quedar un munt ben alt. La dona, amb aquesta neu, en va fer un ninot que va vestir amb robes de nena. I, com si fos la seva filla, va asseure el ninot de neu en un banc escó, al davant de la llar de foc.

L’escalfor, en comptes de fondre el ninot, per art d'encanteri li va donar vida, i va nèixer una nena de neu, que en veure el vell i la velleta va pensar-se que eren els seus pares. La nena de neu va ajudar a la dona en totes les feines de la casa, tant com podia. Us podeu imaginar la felicitat d'aquella família? Però l'alegria no va durar gaire, atès que quan es va fondre la neu a les muntanyes, també es va fondre la nina de neu.

Els vells, molt dolguts, van esperar amb ànsia la tornada de l'hivern i amb la primera gran nevada ja tornàren a fer el ninot. Però aquesta vegada el vestiren amb robes de noi i el sentaren a la vora del foc. I de la mateixa manera que l'any anterior, el ninot, per art de màgia, va esdevenir un noi de neu, que fou de gran ajuda per a l’home i que va tornar a portar molt felicitat a la família. Tanmateix, tal i com va passar amb la seva germana, en fondre's la neu de les muntanyes, també el noi de neu va desaparèixer.

Així van passar uns quants hiverns, però el matrimoni cada vegada era més vell i l’ajuda d’aquells fills efímers es feia més i més imprescindible. Un dia van pensar que l’hivern següent farien un ninot molt més gran, tan enorme i fort que pogués fer la feina de tot l’any en les poques setmanes de neu. I no es van quedar pas curts. El ninot que van fer aquell any va ser tot un gegant de neu que així que rebé l’escalfor de la vida es va treure la roba perquè l’encotillava i va devorar les provisions del rebost per a tot l’hivern. 

I com que el gegant de neu no trobava res de la seva mida dintre de la caseta, ni la cadira on seure ni el jaç on dormir, i es topava amb el cap per tot arreu, es va emprenyar i va decidir marxar per la porta, que va creuar com va poder. I va fugir muntanya amunt, remugant, i allí dalt es va quedar fins que es va fondre amb les darreres neus, com tots els altres ninots. 

Però segons expliquen els habitants de la muntanya, el gegant de neu reneix cada any tot solet, amb la primera nevada, i se l'ha vist fer camí pels cims i les carenes hivernals. Ara bé, no us penseu que és fàcil trobar-se'l. Tot i la seva alçada de gegant, costa molt de veure perquè és tot fet de neu i la seva blancor es confon amb la neu de les obagues.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada