Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes i rondalles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes i rondalles. Mostrar tots els missatges

27.5.26

El vi, el raïm i la vinya a la mitologia catalana


A la mitologia catalana hi ha diverses llegendes, rondalles i tradicions populars d'arreu dels Països Catalans relacionades amb el raïm, la vinya i el vi, especialment en zones de forta cultura vitivinícola com el Penedès, el Priorat, Mallorca o el Rosselló. Moltes no són “grans mites” unificats, sinó llegendes locals vinculades a ermites, sants, monestirs o fenòmens miraculosos de la vinya.

Una de les més conegudes és la vinculada a Sant Sadurní d'Anoia i a l’origen simbòlic del vi i del cava al Penedès. La tradició popular explica que les terres del Penedès van ser beneïdes per la fertilitat de la vinya després d’un període de fam i sequeres, i que els monjos van ensenyar a millorar el cultiu del cep. Aquest tipus de relat barreja història real —la importància dels monestirs medievals en la viticultura— amb elements llegendaris sobre collites miraculoses.

També són freqüents les llegendes sobre ceps miraculosos. A moltes zones rurals catalanes es contaven històries de vinyes que sobrevivien a pedregades o sequeres gràcies a la protecció d’un sant. En alguns pobles del Penedès i del Camp de Tarragona hi havia la creença que certes creus de terme protegien les vinyes del llamp i de la calamarsa.

El dimoni i el vi

A Mallorca hi ha relats populars relacionats amb el dimoni i el vi. En algunes rondalles recollides per Antoni Maria Alcover, el vi i les vinyes apareixen com a espais de temptació, abundància o enginy pagesívol. El raïm sovint simbolitza prosperitat, però també excés i astúcia.

Una altra tradició molt arrelada és la relació entre el vi i els monestirs medievals. Al Monestir de Poblet i al Monestir de Santes Creus circulaven històries populars sobre vins extraordinaris elaborats pels monjos, alguns dels quals adquirien qualitats gairebé miraculoses. Aquestes narracions formen part de la memòria oral monàstica i agrícola.

També hi ha un rerefons simbòlic molt antic associat al raïm. En la cultura popular catalana, la vinya representa fertilitat, abundància i cicle anual. Les festes de verema, encara avui molt presents en llocs com el Penedès, conserven rituals i imaginari que probablement tenen arrels precristianes mediterrànies relacionades amb el culte al vi.

No existeix una única “gran llegenda catalana del raïm”, però sí un conjunt molt ric de tradicions locals, rondalles i mites agrícoles on la vinya té un paper central dins la cultura popular catalana i mediterrània.

A Mallorca, el vi i la vinya apareixen sovint dins l’univers de les rondalles populars, especialment en les recopilades per Antoni Maria Alcover a l’obra Aplec de rondaies mallorquines. El dimoni hi té un paper recurrent: és un personatge que tempta, enganya o és enganyat, i el vi sovint simbolitza tant el plaer com la pèrdua de control.

Una rondalla molt representativa és la del “dimoni engañat pel pagès”. En diverses variants, un pagès pobre aconsegueix fer creure al dimoni que una bóta de vi és infinita o màgica. El dimoni, golafre i bevedor, acaba embriagat i perd el pacte que havia fet amb el pagès. Aquest tipus de relat associa el vi amb l’astúcia humana: el dimoni pot tenir força sobrenatural, però el pagès mallorquí el venç gràcies a la intel·ligència i al coneixement de la terra i dels seus fruits.

En altres rondalles, el dimoni apareix vinculat a les tavernes o a les collites abundants. Hi ha històries on una verema excepcional desperta sospites perquè “cap vinya no pot donar tant” sense ajuda diabòlica. Aquest motiu és molt antic a Europa: les collites extraordinàries sovint es relacionaven amb pactes sobrenaturals. A Mallorca, però, aquestes històries solen acabar amb un to humorístic o moralitzador.

També existeixen tradicions orals segons les quals el dimoni rondava les possessions durant el temps de la verema. En alguns pobles es deia que no era prudent deixar soles les bótes noves durant la fermentació perquè “el dimoni hi podia entrar” i fer-lo malbé. Això probablement reflecteix una percepció sagrada, ancestral i divina del misteriós procés de fermentació, que transformava el most en vi d’una manera que, abans de la ciència moderna, semblava miraculosa. 

La verema, ritual de fertilitat

Pel que fa a les festes de la verema com a rituals de fertilitat, el cas més emblemàtic és el de les celebracions tradicionals del Penedès. Tot i que avui tenen un caràcter festiu i turístic, molts antropòlegs hi han vist la continuació de rituals agrícoles molt antics vinculats al cicle de la terra.

Un exemple concret és la pràctica tradicional de coronar amb pàmpols o raïm la persona que portava el primer cistell de la collita. Aquesta figura simbolitzava l’abundància i la prosperitat futura. En alguns pobles, el primer most era beneït i compartit col·lectivament, en un ritual que recorda cerimònies mediterrànies precristianes de celebració de la fertilitat de la terra.

A diverses zones vitícoles catalanes també es conservava la idea que no s’havia de collir l’últim raïm de la vinya. Es deixaven alguns gotims al cep com a “part de la terra” o “part dels ocells”, una pràctica que alguns folkloristes interpreten com un vestigi de sacrifici simbòlic destinat a garantir la fertilitat de la collita següent.

Hi ha també testimonis de balls i cants de verema amb contingut clarament eròtic o fecundador. Durant la collita, especialment abans de la mecanització, homes i dones treballaven junts durant jornades llargues, i la cultura popular associava la verema amb el festeig, la sexualitat i la renovació del cicle vital. Moltes cançons de veremadors juguen amb dobles sentits entre el raïm, el cos i el desig.

Aquest rerefons encaixa amb una tradició mediterrània molt antiga, hereva dels cultes de Dionís o Bacus, on el vi no era només una beguda, sinó una força vinculada a la vida, l’excés, la fertilitat i la transformació. Encara que les festes actuals siguin cristianitzades o folkloritzades, conserven rastres d’aquest imaginari ancestral.

El pàmpol de la vinya a les llegendes dels Països Catalans

El pàmpol apareix força en la tradició popular catalana, però sobretot com a imatge simbòlica o en dites, no tant com a centre d’una gran llegenda concreta.

La relació més antiga i potent és la simbologia del pàmpol com a element vegetal associat a la fertilitat, la nuesa i la vinya mediterrània. Això connecta amb la tradició clàssica grecollatina i després passa al folklore català. Per exemple, l’expressió “anar amb un pàmpol davant i un darrere” és molt coneguda i fa referència a anar pobre o gairebé nu, evocant la imatge bíblica d’Adam i Eva cobrint-se amb fulles.

També hi ha moltes expressions populars amb el mot pàmpol, especialment vinculades a la forma de les fulles de la vinya. La més coneguda és “orelles de pàmpol”, per descriure orelles grosses o obertes. Aquesta expressió està molt documentada en la paremiologia catalana i mallorquina.

Ara bé, si cerquem una “llegenda catalana dels pàmpols” en sentit estricte —com podria ser una rondalla o un relat mític concret— no sembla que n’hi hagi cap de famosa o canònica dins del corpus tradicional català. El pàmpol és més aviat un element recurrent del llenguatge simbòlic rural i vitícola.

On sí que apareix indirectament és en la literatura popular, en cançons de verema, en decoracions festives i en imatges associades a la tardor i al vi. També forma part de la iconografia tradicional vinculada a Dionís / Bacus en la cultura europea, una herència clàssica del folklore català que s'ha conservat al nord d'Europa, com tantes altres.


10.4.25

Sant Andreu explora la mitologia irlandesa de la mà d'en Francesc Ollé | 20 maig

  

Coneixeu els mites i les llegendes de la màgica i antiga Irlanda? Si voleu descobrir com l’Oisín, el guerrer, va anar a la llegendària terra immortal on la gent mai no envellia, o com en Rhys es va enamorar perdudament de la Dama del Llac, escolteu els contes i imagineu-vos la resta perquè, de ben segur, viureu un viatge apassionant i ple d’aventures. Ho fareu de la mà del mitòleg Francesc Ollé.

Les llegendes i els mites celtes sorgeixen a l’Edat del Ferro, i s’estenen per l’Europa Occidental des de l’Àsia Menor passant per l’actual Itàlia, Alemanya, França, Espanya i la Gran Bretanya. N’hi ha de galeses, escoceses, irlandeses… En aquesta ocasió, ens endinsem principalment en les irlandeses, així com una de gal-lesa.

· Data:20/05/2025, a les 17.30 h
· Lloc:Biblioteca La Sagrera - Marina Clotet (C/ Josep Soldevila, 9, Sant Andreu, Barcelona)
· Preu: Entrada Gratuïta
· Edat: A partir de 4 anys.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

8.7.24

Sant Mer, Carlemany i el drac de l'estany de Banyoles



El col·laborador Martí Rueda ens ha fet arribar, gentilment, aquesta versió de l'investigador en història Lluís G. Constans, tan bonica i completa, de la llegenda del Drac (o Dragona) de l'estany de Banyoles, on el poderós emperador Carlemany i l'ermità Sant Mer en són protagonistes. Us la compartim:

"A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú.

El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola.

El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:

− El drac! El drac!

Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!

La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant.

El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no - ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila.

La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots.

Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre.
¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.

Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut.

Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte."

Lluís G. Constans


[Imatge superior: Sant Mer o Sant Emeri, amb el drac de Banyoles mesell als seus peus. Imatge del sant, d'uns goigs del començament del s. XIX. L'església que es veu al fons és la del Monestir de Sant Esteve de Banyoles. ]


Sant Emeri o Sant Mer

Cal tenir en compte, per acabar de contextualitzar aquest antic i interessant mite, que presenta certs vincles amb el del monstre escocès del Llac Ness i amb tants altres on la bèstia malèfica viu en un estany o llac, que la figura cabdal de la llegenda és el sant vencedor que,  si fem una lectura literal del mite, i més enllà de les possibles interpretacions astrals, representa el bé, juntament amb l'emperador Carlemany, que representa la justícia dels homes.

Emeri, Emer, Amer o Mer (Narbona, s. VIII – Sant Esteve de Guialbes, entre 800 i 827) va ésser un monjo benedictí, llegendari fundador i abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles.

Les dades sobre la seva vida es barregen amb elements clarament llegendaris. Podria haver existit com a monjo benedictí establert a la rodalia de Banyoles, i, al seu voltant, s'ha anat originant la llegenda, vinculada a la fundació del monestir de Sant Esteve. Avui, però, alguns historiadors pensen que el monestir va ser fundat amb posterioritat, el 812.

La tradició situa el naixement d'Emeri a Narbona, a l'Occitània, al segle VIII, i ens assegura que era fill de Baldiri i de santa Càndida. Tot i que el seu pare era noble, Emeri va refusar la vida militar i va voler seguir la religiosa, retirant-se com a anacoreta. Tanmateix, fou cridat per Carlemany i acompanyà l'emperador en la seva campanya contra els sarraïns establerts a Girona.

Fou en aquests temps, segons la llegenda, que Emer es va establir a Banyoles i va fundar el monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles. Amb el temps, com que molta gent s'arribava al monestir per la fama de santedat de Sant Mer, possiblement, arran de la seva miraculosa victòria damunt el drac, aquest va decidir retirar-se a una ermita propera a la riera de la Farga, a Sant Esteve de Guialbes, al municipi de Vilademuls, on va viure com a eremita fins a la seva mort, en una data indeterminada entre els anys 800 i 827 dC.

Els historiadors actuals consideren que el Monestir de Banyoles va ser fundat cap al 812, per l'abat "Bonitus", a qui va succeir l'abat Mercoral. I, en aquest sentit, alguns autors, com en Jaime Villanueva (1766-1824), a la seva obra "Viaje literário a las iglesias de España" (1821), identifiquen Sant Mer amb l'abat Mercoral. Tanmateix, altres investigadors, com en Lluís G. Constans (1985), pensen que aquesta associació és massa forçada i que és millor considerar Sant Mer només com un fundador llegendari del monestir.

A Sant Mer se li atribueixen diversos miracles i prodigis, tots associats a la figura d'en Carlemany. Deien que Emeri duia un cantiret amb uns peixos i que cada dia en treia per donar menjar a l'exèrcit de Carlemany mentre assetjava Girona: sempre n'hi havia prou i mai no s'acabaven.

En arribar les tropes carolíngies a Banyoles, van saber que un drac monstruós que vivia al llac assolava la vila. Diu Joan Amades: "les tropes cristianes havien de combatre un drac ferotge i enorme que tenia el seu cau a l'estany de Banyoles; aquest drac posseïa la propietat de volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès i feia la vida impossible a gents i bestiar"

Els cavallers que intentaren acabar amb ell no van poder fer-ho, però Mer, apropant-se a la Cova de la Draga, on vivia el drac, o la dragona, va beneir-lo i l'amansí: Mer el lligà amb el seu cinyell i el passejà per la vila, on els vilatans van matar l'animal. Explica en Joan Amades que el sant "tot sol, es va adreçar al cau del monstre confiant en Déu, traçà el senyal de la creu sobre el drac i aquest perdé la ferotgia, mentre el Sant li posava el cíngol o l'estola al coll, amb el qual per regna el conduí mansoi com un gos fins a Carlemany"

Per la seva banda, Santa Càndida o Càndia, era la mare de Sant Mer. La tradició diu que va tenir una visió que li va anunciar el naixement i la glòria del seu fill. En quedar vídua, Càndida va anar a cercar el seu fill per viure amb ell, però Mer, que no volia destorbar el recolliment de la seva vida eremítica, li digué que li faria una ermita allí on caigués el seu bàcul: el llançà i va caure a mig kilòmetre de distància, on avui hi ha l'ermita de Santa Càndida, també al terme de Sant Esteve de Guialbes. Allí és on es retirà Santa Càndida a viure també com a eremita, i hi va morir cap a l'any 798. La seva festivitat també se celebra el 27 de gener.



2.6.24

La llegenda d'en Pau Bertran de la Vall del Bac



En Juan R Lejarza, d'Argelaguer (Garrotxa), al seu bloc titulat "Argelaguer, Vall del Llierca" ens recull una llegenda d'aquesta zona. Es tracta de la llegenda d'en Pau Bertran de la Vall del Bac. Aquesta llegenda  fou inclosa al número 9 de la col·lecció "Papers de l'Arxiu Casulla", on trobem un grapat de llegendes de la Comarca d'Olot aplegades per en Josep Berga i Boix.


Diu així:

En Pau Bertran era l'home més ric de tota la muntanya. Posseïa la Vall del Bac, gran part de la Vall de Bianya i a les seves terres s'hi criava el ramat més gran dels Pirineus catalans. També tenia una pila d'arques plenes d'or. Quan moriren els vells de la casa, en Pau heretà tot el patrimoni i es va haver de posar al capdavant del nombrós servei de la masia. Però, com que els seus pares s'havien dedicat més a fer diners que no pas a educar el seu fill, en Pau menyspreava les pubilles de la zona i creia que en tot el Pirineu no hi havia cap noia digna de ser la seva muller ni d'entrar en una mas com el seu i dirigir la seva gran propietat.

Així fou com en Pau va decidir-se a viatjar a Barcelona, per mirar de triar una muller adient. I arribà a la Ciutat Comtal vestit de pagès ric: amb barretina llarga i botonada de plata a l'armilla. Tanmateix, les noies de Barcelona se'n reien i el criticaven per no anar a la moda i pel seu posat orgullós. Aleshores, en Pau va pensar cercar un sastre que li fes un vestit segons el gust de les noies de la ciutat. I mudat amb la nova vestimenta tornà a passejar per La Rambla. I aquesta vegada, de seguida va adonar-se que una senyoreta molt bella se'l mirava. Al cap de poc temps, es casaren i se n'anaren a viure a la Vall del Bac.

El rebombori de tot el poble coincidí a pronosticar dies fatídics per al gran casal. I, efectivament, la noia, acostumada a Barcelona, ho trobava tot lleig i s'enyorava de la ciutat. En Pau Bertran ja intentava ensenyar-li totes les terres i els ramats de la seva propietat, mirant de consolar els seus plors. Però davant la insistència de la noia per tornar a Barcelona, en Pau va accedir a establir-se a la ciutat. Allà la muller d'en Pau Bertran de seguida reviscolà, i de quina manera! En poc temps li féu gastar l'immens patrimoni, portant-lo a la misèria més espantosa. Fins i tot, els mateixos que li havien comprat els camps i els boscos, en veure'l demanant almoina per Barcelona, moltes vegades li van donar caritat.

Heus ací el que s'esdevè quan es procura més fer diners que no pas ensenyar els fills. 

D'aquesta llegenda se'n desprenen diverses dites i expressions. Així doncs, a la Vall del Bac es diu: 

"La ramada d'en Bertran / Set ovelles i vuit cans / Els pastors són vint-i-dos / I els rabadans uns altres tants."

Quan un pagès s'arruïna, també se sol dir: "Aquest acabarà com en Pau Bertran."

I quan algú fa una ximpleria es diu que: "Fa una bertranada."

D'aquesta llegenda se'n desprèn, a més, un bon consell, ben actual encara: si vols viure a l´Alta Garrotxa, cerca una parella que s'estimi la terra i la vida rural.


[Imatge superior: Vista d'un mas de la Vall del Bac, a La Garrotxa.]





20.11.18

La Maria Castanya | Una llegenda catalana


La Maria Castanya és una castanyera jove i forma part de la mitologia catalana de tardor.

Si heu sentit l'expressió '...això és del temps de la Maria Castanya', ja us haureu adonat que aquest personatge mitològic català és molt antic. La Maria Castanya és protagonista el dia de la castanyada, durant l'equinocci de tardor, que és just quan es cullen les castanyes.

Hi ha també la dita "això és del temps de la Maria Castanya, quan les carabasses encara parlaven", fet que relaciona la castanyera amb el mite de la carbassa de tardor que trobem en altres tradicions catalanes i estrangeres, com per exemple les populars celebracions del Halloween.

Dins del Costumari popular del Prat de Llobregat: equinocci de tardor, publicat per la Regidoria d’Ensenyament l’Ajuntament del Prat de Llobregat al 1987, hi trobem la deliciosa rondalla de la Núria Trilla Ibern que transcribim per goig de grans i petits. Aquest conte de la Maria Castanya té diverses versions. Aquesta n'és la més curta.


Vet aquí que una vegada hi havia una castanyera que portava un cistell ben ple de castanyes. La Maria Castanya, que així es deia, corria por no arribar tard a la barraqueta, ja que al vespre quan es fa fosc, ha d’estar oberta per vendre les castanyes. I sabeu?, ensopega amb les faldilles tan que portava i tot el cistell per terra.

Tota empipada, s’ajup per recollir-les i no en troba cap, les ha perdudes totes.

- Que faré jo ara?

Enfadada que estava, no parava de rondinar. Els follets del bosc que eren a prop la varen sentir i s’hi acostaren per dir-li:

- No t’amoïnis, que nosaltres te’n portarem tantes que no et cabran al cistell.

I al cap d’una estona varen tornar carregats de castanyes i acompanyats, sabeu de qui? Del gegant castanyer, i tots junts, fent molta gresca, es posaren a cantar:

“ El gegant castanyer
torra castanyes, torra castanyes
el gegant castanyer
torra castanyes al carrer”

(Es canta amb la tonada del Gegant del Pi)

I catacric, catacrac aquest conte ja s’ha acabat.


Font: http://casadecuentos.blogspot.com/2010/10/la-maria-castanya.html?m=1



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

24.9.18

El Gegant de la Neu | Mitologia catalana


Fa molts anys, en una masia a la muntanya, hi vivia un matrimoni, ja gran, que, contràriament al seu desig, no havien pogut tenir fills. I aquell hivern va fer molt fred i després d’una gran nevada de set dies seguits la neu s'apilava a la teulada de la casa, que corria perill d’enfonsar-se sota el seu pes. L’home s’hi enfilà i va tirar la neu avall, de tal manera que al davant la porta en va quedar un munt ben alt. La dona, amb aquesta neu, en va fer un ninot que va vestir amb robes de nena. I, com si fos la seva filla, va asseure el ninot de neu en un banc escó, al davant de la llar de foc.

L’escalfor, en comptes de fondre el ninot, per art d'encanteri li va donar vida, i va nèixer una nena de neu, que en veure el vell i la velleta va pensar-se que eren els seus pares. La nena de neu va ajudar a la dona en totes les feines de la casa, tant com podia. Us podeu imaginar la felicitat d'aquella família? Però l'alegria no va durar gaire, atès que quan es va fondre la neu a les muntanyes, també es va fondre la nina de neu.

Els vells, molt dolguts, van esperar amb ànsia la tornada de l'hivern i amb la primera gran nevada ja tornàren a fer el ninot. Però aquesta vegada el vestiren amb robes de noi i el sentaren a la vora del foc. I de la mateixa manera que l'any anterior, el ninot, per art de màgia, va esdevenir un noi de neu, que fou de gran ajuda per a l’home i que va tornar a portar molt felicitat a la família. Tanmateix, tal i com va passar amb la seva germana, en fondre's la neu de les muntanyes, també el noi de neu va desaparèixer.

Així van passar uns quants hiverns, però el matrimoni cada vegada era més vell i l’ajuda d’aquells fills efímers es feia més i més imprescindible. Un dia van pensar que l’hivern següent farien un ninot molt més gran, tan enorme i fort que pogués fer la feina de tot l’any en les poques setmanes de neu. I no es van quedar pas curts. El ninot que van fer aquell any va ser tot un gegant de neu que així que rebé l’escalfor de la vida es va treure la roba perquè l’encotillava i va devorar les provisions del rebost per a tot l’hivern. 

I com que el gegant de neu no trobava res de la seva mida dintre de la caseta, ni la cadira on seure ni el jaç on dormir, i es topava amb el cap per tot arreu, es va emprenyar i va decidir marxar per la porta, que va creuar com va poder. I va fugir muntanya amunt, remugant, i allí dalt es va quedar fins que es va fondre amb les darreres neus, com tots els altres ninots. 

Però segons expliquen els habitants de la muntanya, el gegant de neu reneix cada any tot solet, amb la primera nevada, i se l'ha vist fer camí pels cims i les carenes hivernals. Ara bé, no us penseu que és fàcil trobar-se'l. Tot i la seva alçada de gegant, costa molt de veure perquè és tot fet de neu i la seva blancor es confon amb la neu de les obagues.

23.9.18

La llegenda d'en Nonell de la neu | Mitologia Catalana



El Nonell o Nonell de la neu és un home bèstia, pelut i salvatge de la mitologia catalana pirinenca. Es tractaria d'un personatge que, quan es transforma en animal, assoleix mides gegantines i es fa ben pelut. La llegenda el veu similar a un gos infernal i rabiós, que viuria a les muntanyes dels Pirineus, però que també té una vessant protectora i benèfica.

És considerat pacífic i quan s'acosta als ramats les esquelles de la ramaderia sonen i això les fa dormir tranquil·les, perquè saben que el Nonell les protegeix. S'inscriu, sens dubte, en la llarga tradició d'homes-gos o homes-llop, i de gossos, llops, cans i altres bèsties salvatges i peludes, diabòliques i hivernals, presents a pràcticament totes les mitologies del món.

Aquest mite el va recollir el folklorista i mitòleg Joan Amades d'un testimoni de la Pobla de Lillet que encara el recordava sencer, i diu així:

En aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell, amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.

Nonell, despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades, tots amb el mateix final.

Un vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny, indiferent als encants de l’hostaler.

El dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa seva, en arribar-hi es casarien.

Pare i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere. Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li cantà:

- En vas matar una, en vas matar dues,
en vas matar tres, en vas matar quatre,
en vas matar cinc, en vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la mataràs
i per ella moriràs.

Desesperat, en Nonell exclamà:

-Maleit siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!

I així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible, miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu, en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

Font: http://mitologiacatalans.blogspot.com/2015/12/nonell-el-ieti-catala.html


Una altra versió de la llegenda diu així:
En Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. La seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia.

Durant la seva joventut va donar la seva paraula de casament fins a set vegades a diferents donzelles, però de totes elles sempre se n'oblidà. A causa d'això, les noies morien de tristor una rere l'altre sense que en Nonell ni tan sols ho sabés.

Però un dia es trobà al bosc amb una jove bellíssima de cabells foscos amb la pell tan blanca com la neu que estranyament no es va enamorar d'ell a primer cop de vista. En Nonell li proposà matrimoni aquesta vegada totalment convençut que havia trobat el seu veritable amor. La noia però li va dir que si es volia casar amb ella, hauria de ser capaç de guanyar-la en una cursa de velocitat tenint en compte que ella la faria muntant a cavall.

En Nonell ho acceptà tot confiant en la seva victòria, però quan feia una bona estona que l'empaitava sobre la neu tova caiguda hores abans, començà a esbufegar de cansament tot intentant recuperar l'alè. Llavors la mossa amb una dolça veu li cantà:

"En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set però l'octava no mataràs,
que per ella moriràs".

Nonell, en escoltar això i veient que finalment moriria ofegat per causa de la cursa, va embogir i, en un intent desesperat per sobreviure i al mateix temps no perdre, es va maleir a si mateix i va demanar tenir la resistència i velocitat d'un ca. En fer-ho, es va transformar en un gran gos, per poder córrer més i encalçar la noia.

No se sap si finalment aconseguí guanyar a la noia, tampoc si es van tornar a trobar. Però el que sí se sap és que de llavors ençà el Nonell està maleït. Sembla que ha superat amb escreix la durada de la vida normal de qualsevol home i no se sap si finalment morirà mai de vell o, per contra, romandrà maleït per sempre més a les muntanyes del Pirineu.

El que sí que és cert és que sempre viatja per les muntanyes sota la forma d'un gran gos llanut de la mida d'un cavall. El seu pelatge és llis i llarg i tan blanc i brillant com la mateixa neu. Quan jeu sobre la neu és molt difícil veure'l, ja que tot ell s'hi confon. Només és possible distingir-ne el mosell i els ulls que són d'un negre fosc que contrasta amb l'entorn blanc. Sempre apareix poc després de la primera nevada que es dóna en un indret muntanyós, perquè en realitat és ell mateix el qui porta la neu d'un lloc a l'altre.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell_de_la_neuhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell



I una tercera versió del mite, també molt interessant, diu:

Vet aquí una vegada un noi molt ben plantat que vivia a les muntanyes dels Pirineus. El seu nom era Nonell i tenia el cabell llis i ros, molt ros, igual que la seva barba poblada. Era molt guapo i la seva veu aconseguia enamorar totes les noies. Només d’obrir la boca per saludar, ja tenia al seu voltant la meitat de les noies del poble, que venien a saludar-lo. No és d’estranyar, doncs, que un cop arribat a l’edat adulta, ho tingués ben fàcil per a enamorar qualsevol noia que es proposés.

Així fou com va enamorar la primera. Feien vida de parella, com totes les altres. Passejaven pels carrers del poble, anaven plegats als balls populars, s’engalanaven a conjunt per festes… Ella estava tan enamorada, que en Nonell ho va tenir ben fàcil per demanar-li matrimoni. Però ell no ho feia pas per amor, sinó per poder-la posseir. Un cop ho va fer, se'n va cansar i la va deixar plantada. La noia no ho va poder suportar i emmalaltir tant de la tristesa, que va morir al llit després d’una setmana de febres.

Però encara no l'havia enterrada, quan en Nonell va cortejar la segona dona. Igual que la primera, va accedir a casar-s'hi i ell, un cop calmada la seva luxúria, també la va deixar a ella. La segona dona també moria de mal d'amor pocs dies després. Després va arribar una tercera noia i una quarta, una cinquena, una sisena i fins a una setena! Set noies que havien estat enganyades per aquell noi, set noies mortes una darrera de l'altra per la tristesa de veure's abandonades per un noi que ni tan sols demostrava remordiment.

Vet aquí un dia d'hivern, una tempesta es va aixecar de sobte i va cobrir tots els camins de neu. Aquella mateixa nit, un pare i la seva filla van arribar de molt lluny a casa d'en Nonell. La neu i el fred els havien impedit seguir caminant i en Nonell els va hostatjar a casa seva durant els quinze dies que els els camins va estar colgats de neu.

La filla del foraster era la noia més guapa que havia vist mai en Nonell. Tenia una cara tan bella que era difícil no deturar la mirada en ella i un cabell llarg i daurat que li queia ben avall per l'esquena. En Nonell va quedar tan encisat des del primer dia que no va trigar a caure bojament enamorat d'ella. Sí, enamorat. Allò que no havia sentit per les set noies que tot ho haurien fet per ell, ara ho sentia per una a qui no semblava importar-li el més mínim.

I seguint el seu costum, abans que acabés la primera setmana de l'estada dels foraster a casa seva, va demanar-li matrimoni a la noia.

-T'estimo amb totes les meves forces i vull que siguis la meva esposa. Si no aconsegueixo el teu compromís, la meva vida ja no tindrà sentit.

La noia se'l va mirar amb delicadesa i va sospirar profundament abans de respondre:

-Acceptaré només amb una condició. Quan la neu es fongui, mon pare i jo prosseguirem el nostre camí. Si ens vols seguir, com que no tenim més cavalls, ho hauràs de fer a peu.

En Nonell no entenia perquè l'havia de seguir si bé es podien quedar allà. Potser al seu poble tenien una casa encara més gran, o un castell, o moltes riqueses... Però tot allò no li importava, l'únic que volia era complir la seva paraula i casar-se amb la noia que ocupava cada nit els seus somnis.

Al setzè dia, el camí ja estava prou net com per fer-hi via. Es van posar en marxa després de preparar els cavalls i en Nonell els va seguir corrents al seu darrere. No li va costar gaire al principi. És clar, ell era un jove fort i valent, però cada cop feia més fred i els nous camins tornaven a colgar-se de neu. Així que a poc a poc, en Nonell esbufegava més fort i les cames li feien figa. Molts quilòmetres després, va caure de genolls sobre la neu i la noia sofrenà el cavall per mirar-se'l somrient. En Nonell gairebé no podia ni respirar i ella encara aprofitava per riure-se'n. Amb una mirada enigmàtica, ella va alçar la veu per cantar aquesta tonada:

-En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set i l'octava no la mataràs,
que per ella moriràs.

-Maleïda sigui la seva sort! Voldria ara ser un gos per poder-la encalçar!

Embogit de ràbia, en Nonell arrencà a córrer mentre es maleïa a si mateix per la seva innocència. Havia caigut al parany que li havia parat la noia. Ja no corria per casar-se amb ella, sinó ofuscat per la follia que aquell ardit. Tal era la ràbia que sentia, que a cada passa que feia, la seva esquena es plegava, els seus braços i cames es feien més forts i tot els seu cos es cobria d'un pelatge blanc i espès. S'havia convertit en un gos tan gran com un cavall i corria darrera la noia mirant d'atrapar-la.

Expliquen les històries que la noia aconseguí fugir i que el Nonell, convertit per sempre més en un gos gegant, vagarà fins la fi dels temps per les muntanyes dels Pirineus. Afirmen que és possible veure’l sempre amb les primeres nevades. És clar, amb la força que té, arrossega darrera seu tota una tempesta de neu i vent. Si voleu, podeu anar a la muntanya i buscar-lo entre la neu, però no us amoïneu si no el trobeu... Ajagut sobre la neu, amb el pelatge blanc i brillant com el té, és impossible de veure’l si no el tens just davant.

Hi ha d’altres que, a més, expliquen que amb el temps, el gos Nonell, ha entès els seus errors i ha decidit redimir-los. Diuen que es va penjar un esquellot del coll i que les ovelles que pasturen els Pirineus, quan el senten de lluny, es tranquil·litzen perquè saben que el Nonell les protegirà de tots els perills de la muntanya.




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

8.9.18

En Joan de l'ós | Llegenda catalana


N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la boscúria, n'isqué un ós que s'abrahonà al seu dessobre y se la endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un noy, mitg ós, mitg persona, lo qui anà creixent tant en edat com en lletjesa y mes que tot ab una força que espahordia. Com que tot just petit, volgué fugir de la cova ahont era y anà a obrir la llosa que'ls clohïa, feta sols pera gegants, la qual remogué, mes en cap manera pogué alçar-la, pus encara no era prou la sua força.

Quan torna l'ós ho va conèixer y fou tan enutjat, que volia menjar-se'l si no fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y mare. Més lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia fugir-ne , y així altra volta fora l'ós, ab força y manya de son punt arranca la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'ós quan va adonar-se'n se posà a perseguir-los y prompte'ls aconseguí. Se tira al seu damunt y'ls hauria mort, si no que lo jove era coratjós y de força y tenia la rahó y coneixença, y encara que li costà prou, per fi va matar-lo. Reculli a la sua mare, qu'era tota espahordida, y tots dos junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.

La mare ne cerca feina y posa lo noy a estudi en lo quin mostra tanta bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian , fins que un dia un de valent li -cerca bronquina y ell d'un sol cop lo deixa estès en terra. Anà a avisar a la sua mare, prengué la roba y ab ella al coll ne fugí sens saber ahont dar-la. Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d'un bosch, que a cada cop de ma n'arrencava un pi de la terra, cosa de la qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company y a "L'arrenca pins", que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren via. 

Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminaràs, ne vegeren un home fornit y gros, tot ajagut a terra com si escoltés alguna cosa y li demanaren qu'es lo que allí feya, a lo que ell feu de resposta, qu'era "L'escoltim, escoltaina" que en aquell punt y hora estava escoltant com un gros exèrcit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa mateixa rassa, els agradà y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne gira en rodó una muntanya entera. 

Li preguntaren com se deya y els digué que era "En gira muntanyes" per lo poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó per la qual ells li digueren si volia ésser el seu company y ell fou grat de la seva companyia. Y tots quatre junts, camina que caminaràs, quan s'adonaren d'un gros núvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab tota força , que no saberen d'hont venien; per fi tot guaitant, vegeren un home a dalt d'una muntanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los explicà com era en "Bufim, bufaina" a que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y li demanaren de la sua companyia.

Tots cinch, aixís plegats, ne feren de grandeses, que a tothom tenien admirat y lo mon movien, fins que un dia arribaren a una casa de pagès en la quina l'amo, havent-ne temença, va deliberar lo desfer-se d'ells. Aixís és que al matí següent, quan tots se'n anaren a fer de las sues gentileses, deixant sol a l'"Arrenca pins" per cuidar de la minestra. Lo pagès, tot manyagoi y cançoner, s'acostà a la llar del foch ahont ell era y donant-li conversa lo feu anar enfadant, enfadant fins que, de cop, li tirà una olla d'aigua bullenta al dessobre y de seguida lo llençà a las brusentes brases. Quan tornaren los altres n'hagueren gran sorpresa, més ell los hi contà com endormiscant-se potser a la vora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.

Los demés s'ho van creure y a l'endemà deixaren a l'"Escoltim, escoltaina" per a cuidar-se de la minestra. Lo pagès, tot ronsejant-se, feu siti a la vora del foch y començà a tirar pedretes a l'olla dels seus hostes, de lo qual fou enutjat l'"Escoltim, escoltaina" qui'l renyà perquè ho feya, més aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren baralles, que d'un sol cop, lo pagès, com era el primer qui pegava, deixa estabornit a l'altre, que ni bo per res va quedar-ne. 

Quan ho vengueren sos companys fortament se'n enutjaren, mes lo pagès los hi digué que l'"Escoltim, escoltaina" li havia moguda bronquina y que ell no havia fet més que defensar-se, ab lo qual havia vençut a l'altre. Ells no s'ho cregueren, més callaren y a l'endemà al matí Joan de l'ós volgué restar-ne a cuidar de la minestra. Lo pagès també hi anà tot traidorot ab bones paraules y començà a turmentar-lo fins que, per acabar ab la sua paciència, li tirà una escopinada a l'olla. Joan de l'ós s'alçà, lo va agafar ab tota la sua força, y estrenyent-lo entre sos braços lo tira a terra sens gens de vida; recollí a l'"Arrenca pins" y a l'"Escoltim, escoltaina" se'ls carregà al coll y anant a trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separar-se, a fi de que no'ls atrapés la justícia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella. 

Y se separaren y Joan de l'ós anà caminant, caminant fins que'n vegé un hermós palau que hi va entrar-hi y en lo quin tot eren cambres molt ben aparellades ab catifes d'or y seda, més enlloch ànima viventa, si no és al cap d'una estona que se li aparegué una mà blanca y hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiar-lo per corredors y sales a una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandes. Joan de l'òs, no gosava, més a la fi, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació , presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de totes robes y en lo quin Joan de l'ós se ficà per a dormir-ne. Quan veus aquí que, al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estança, los quals s' anaven acostant a poch a poch en lo llit ahont era, fins que fou alçada la cobertora que'l cobria y se'n entrà a dins un altra persona, qu'ell no podia pensar qui era.

Més per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressà un poch, n'encengué una candela y's mostra de sobte a sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual ell mai se cansava de mirar-la, tan que tot embadalit li'n caigué una gota de cera en los pits d'ella, que's despertà y ab tota vergonya, li'n digué a Joan de l'ós com era que havia volguda veure-la, que d'aquella feta n'eren tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matar-ne si podia a lo negre, lo seu guàrdia, que la tenia encantada. Y encara no havia dit això, quan pe'l llindar de la porta, n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspires de foch li brillaven y's tirà damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recollit de detràs de la porta, li'n tirà un cop, que li'n llevà una orella y, de sobte, ab gran estrèpit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltes de persones que allí eren encantades. Les quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y més que tots li'n regracia la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins a lo palau dels seus pares, pus molt se'n alegrarien de conèixer al qui la havia salvada. 

Y'l jove'n fou content com que també li obligava la cortesia per no deixar-la anar sola y tots dos feren camí fins a deixar sorpresos de goig y ditxa a los seus pares que ja la tenien per morta. Feren grans festes y lluminàries y preguntaren al jove qu'era lo que més li plaia, que'ells eren promptes a concedir-li, més com en Joan demanés la mà de la princesa perquè molt li agradava, los pares n'hagueren fort enutj, car era mitg òs, mitg persona. Més la noya li era reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria medi per a guanyar-la, qu'era una pinya d'or exactament igual a l'altra qu'ella's guardava, la qual seria la prenda qu' exigiria per a escollir-ne jove ab qui casar-se.

Y anà a los seus pares y'ls hi digué que no s'emmaridaria ab ningú mes sinó ab aquell que presentàs una pinya d'or exactament igual a la que ensenyava. Los pares li convingueren, y varen fer crides donant tres dies de temps per a presentar-la. Hi acudiren tots los argenters del regne, mes qui's presentà també ab admiració de tothom fou Joan de l'ós, a qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estança perquè no s'ho fes fer per altra persona, posant-li lo menjar necessari per a que ningú tingués de ficar-s'hi. Y miraven pe'l pany de la clau pera veure lo que feya y'l veyan passejar tranquil·lament per dins la estança sens fer feyna alguna. Cosa la, qual estranyava a tothom sinó era a la princesa que n'estava tranquil·la com ell. Finiren los tres dies i ningú porta una altra pinya igual com era la de la noya, fins que n'obriren a Joan de l'ós, que ensenya la sua que n'era tan exacta que més no podia, de lo que n'hagueren tots gran meravella que no ho podien creure. Més era exactament pariona y exigí als reys sa paraula, los quins en cap manera volien complir-la , pus era mitg home, mitg fera. Per ço la princesa se li acostà y li digué que demanés a la orella que tenia del negre, que per la virtut que Déu li havia dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu. 

-Orella, per la virtut que Déu t'ha donada, fes-me home.

Y aparesqué un jove de gentil presència y d'hermosura en las sues formes, que los reys no pogueren menos de donar-li la seva filla per esposa, la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver home de tanta gentilesa.


[Extret del llibre Lo Rondallayre. Quentos populars catalans, col·leccionats per en Francisco Maspons i Labrós. Barcelona, 1871.]



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 




26.8.18

Il·lustracions del conte 'Mince-pie island, with other tales in prose and verse'

Us deixem les boniques il·lustracions del llibre de contes de nadal Mince-pie island, with other tales in prose and verse d'en Robert St. John Corbet. Es un llibre de l'any 1868 i que us podeu descarregar en PDF i en la seva versió original anglesa al nostre directori de llibres mitològics gratuïts.





















T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 










25.8.18

La veu de la castellana | Una rondalla catalana del segle XIX


Imatge de Joan Sorolla. El castell dels tres dragons

Una vegada era un cavaller. Qual cavaller vivia en un enfortit castell alt, alt, alt, posat de vora mar al cim de una arrocada serra. Serra ahont los homens tot just podien pujar-hi à quatre grapes y los millors cavalls no s'hi arriscaven, putx que ensopegat haurien cent voltes, si és que en mitx de la fosca, espaordits per los llamps que foguejaven dessota llurs peus, cavall y cavaller no se'n anaven pe'1 pedregam, rodolant-ne fins al centre de la terra.

Lo castellà havia guerrejat mitx setgle ab los alarbs, vejent blanqueir en los camps de batalla sos negres cabells y sa llargaruda barba que li arribava fins al pit, y escolant en ells sa derrera gota de sanch, després de haver-hi dexat tres fills, jovencels encara. La primera vegada que tornà sol al castell, la pobra mare caigué en terra ferida de dolor, per tal que era mare. La segona ja no ho tingué de veure, per tal que era morta. Y à la tersa fins lo mateix cavaller no pogué pujar-hi per sos peus, nafrat de cos y ànima.

Mes veus aquí que avans de morir, volgué fer-ne sabedores del secret de sos tresors, que havia tingut colgats tota sa vida, à dues filles que de sa muller n' hi restaven. Nengú sap à qui se semblava la pubilla, tant n'era de coquina y de esperit mesquí. Que ja de petita, petita, tot quant tenia amagava y res ab nengú compartia. No axí, per cert, la segona, que era la viva imatge de la pobra de sa mare, bona com ella y com ella hermosa.

Volgué fer-les sabedores del secret de sos tresors lo cavaller, son pare, mes com hagues volgut esperar massa tart, féu la revivalla de la mort y finí ab la boca closa. Finí ab la boca closa y molt llagrimejaren ses filles quant axí lo vegeren, que si la petita plorà la pèrdua de son pare, la gran aconhortar-se no podia del trist succés que la privava de la herensa. Tant que ni li feu la oferta y fins lo dexà per tres jorns sens soterrar: cosa que no's podria creure, si no fos que sempre ho havem sentit à dir.

Veus aquí que la primera nit, quant en llur cambra recullides les dues germanes se despullaven de llurs vestimentes de dol, totes de gayetes guarnides y ab llarchs róssechs, à la usansa de aquells temps, sentiren fressejar y fer remor defora lo castell. Podeu pensar quina angunia! Apagan la llantia, se colgan en lo llit cobrint-se lo cap ab lollansol. Més pensant que deurien esser los eguins dels cavalls ó la tramontana que jogava ab lo panell, à poch queda-ren endormides: que la son mata la por.

La segona nit, al punt de les dotze hores, ab un esglay les despertà lo mateix soroll. Guaytaren per la enrexada finestra y vegeren la ombra de un cavaller armat de cap à peus colcant en mitx de la fosca, lo qual tantost com les vegé, comensà à galopar depressa, depressa, semblant que mentres se allunyava, parlar volia; mes la veu 1'hi mancava , perque la veu ja li era negada. La son mata la por, mes la por y la son engendran somnis feréstechs. Y axí, si us haveu trobat may en semblant cas, ja conexereu si aquella nit pogueren aclucar los ulls ni mica ni gayre, desvetllades tot sovint per la ombra del cavaller que les suptava, com si galopàs dins llur cambra.

Esporuguides estaven la tersa nit, esporuguides, quant sentiren la matexa remor y vegeren que la ombra senyalant ab sa ma esquerra una com pedra fina que à sos peus fortment relluia, ab la dreta senyala va que se 1'hi acostassen. No gosaven les damiseles, veshi tu, veshi 1'altra; mes per fi baxant lo pont del castell , la gran à qui la cobdícia alenava, se hi adressà. Se hi adressà la gran, mes quina seria la surpresa al veure que mentres se hi anava acostant, acostant, acostant, 1'ombra s' allunyava, s'allunyava, en tant que lo tresor entelava per supols son lluiment, fins à ovirarse tant sols una guspira y à trobar un carbó fet cendres al arribar à posar-hi les mans. Y quin nou surt al véure-la relluir altra volta mes fortment al esser dintre la clasta del castell. Semblava que fos fet per art del encantament , mes de segur alló designava qualque cosa.

N' hi han que diuhen que açó son su persticions y galindaynes, mes jo crech que per forsa ha de tenir algun fonament. Y fins certa vegada una vella xaruga, xaruga, que vivia prop del castell, que lo havia vist bastir en sa infantesa, que havia corregut totes aquexes serres y endrets tant al pich del sol com en mitx de la fosca, que à la feble claror de la lluna havia vist mes de una volta les negrenques ombres dels antichs senyors del castell que'1 tornaven à visitarlo à mitja nit, que les conexia una per una, sabia llurs noms, llurs fets y llur historia, y que si be encara no eren nats los que viuhen ara ja havia fet cent voltes la jornada dès de castell à castell, no volia ab tot morir may pera veure'n sempre una de nova... Exa vella fins certa vegada ens contà que ella matexa havia vist aquest fet, afegint que tant y tant fou pregada y fins amenassada la pobra petita que, per fi, ella se revestí de punt y li donaren en tenent de atansarshi.

Apler ab tot s'hi atansà la petita, mes à cada passa que donava lo tresor lluia mes fortment y la ombra no 's veya , no's veya. Ni se tornà à veure mes, com si de una gambada hagués tramontat la serra. Es bèn segur que aquell devia esser lo secret del tresor y aquella la filla mes volguda de son pare, mes 1'altra n'era la gran y les lleys la'n feyen pubilla. Axí que, quant despres de haver trencat lo fermall pera sebre lo que incloia —pus, ab perdó sia dit, les dones son tafaneres —se trobaren ab dues mitjes taronjes, una com les demés y 1'altra d'or y plata fina, veus aqui que feu valer son dret la pubilla y se quedà ab aquesta, donant la primera à sa germana petita.

Es bèn cert que aquexa havia sentit dir à la pobra de sa dida, que ja sabeu que es segona mare , mentres la tenia en sa falda: que segons fos la mitja taronja que li toqués en sort, axí foren greus ó felissos los jorns de sa vida; per lo que crehent que de aqueix punt penjava la seua sort, se afanyava à plorar. Mes la envejosa de la castellana pera no sentir sos plors y quexes y pera que no li fes nosa , pus en bellesa y en bon cor la guanyava, com havia sigut mala filla fou mala germana y ab qualsevol motiu y fals pretext un jorn que havien sortit à una cassera ab gran esbars de gent, al esser cap al tart la dexà esgarriar en lo mes espès del bosch y la tragué à fora del castell. 

A la pobreta, plora que ploraràs, la pòr se la menjava. Y pensant que per supols un llop la havia de arrapar, se n' estava arraulida y fins li semblava que ja la devia haver ovirada, pus que comensava à enrugallarse: cosa que sols ho feya la pòr y la serena de la nit. 

Axí passà una llarga estona, fins que veyent allà d'allà, lluny, lluny, dintre la fosca brillà una llumeneta, poch à poquet se hi anà acostant. Se hi anà acostant poch à poquet y arribà à veure que era la brimarada de la llar del foch de una pagesia que pot esser que com nosaltres estiguessen contant rondalles, tot escalfantse bo y asseguts en lo escon.

—Pagesets, bons pagesets, Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit? Los cans lladran y udolan. 
—Pagesets, bons pagesets, Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit? 
—Xt, mustela, quisso, tè !... Tots callan. No se sent un piu. 
—Pagesets, bons pagesets , Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit ?
—Entrau dintre, entrau, senyora, que aquí dins sereu pastora 
—Tinch escarrifanses de fret. 
— Assegueus à la vora del foch; escalfaus una miqueta. 
—Tinch fam. 
—Llescau pa. 
—Lo cap me pesa. Tinch son. 
—Anau à la cambra de mes filles 

A l'endemà de matí quiquiriquich! Los galls cantan. Les faldilles de borré, lo giponet de vellut y les espardenyes ab veta blava fins à mitja cama, ab lo gayató à la mà pastorant lo ramat, pujà amunt , amunt, amunt sempre, fins que al cim d' un turó vegé lo castell de sos pares. Plora que mes ploraràs, no se 'n sabia moure, fins que 1'en tragué la fosca. 

—Ay castellet de mos pares, quant podré tornar hi à entrar! 

Los pastors de aquelles pletes, com veyen son esguart tant bell y trist, si n' hi tiraven de lliris y roses! Si n' hi escampaven à sos peus de ramells de floretes! Los barons de aquelles encontrades descolcaren moltes voltes pera agenollar-se al devant seu, nafrats al bell mitx del cor! Y fins lo mateix fill del rey, diu que embriach de amor per ella, li havia dit parauletes dolses com la mel y que'n trencaven 1'ànima: 

—Tot lo cor se 'm nua color de rosa florida y de amoretes no'n vullau mes! 

Podeu pensar si n' estarien de geloses les altres pastores à qui ella enlluernava com als estels entela la lluna! Mes la pobreta trista y capficada per amor de son pare y per lo mal comportament de sa germana, si la haguesseu vista, no feya mes que plorar y encomanarse à Deu nit y dia, sens fer ni mica de cas de les paraules de amors. 

Bèn era de tallada de mala lluna! Ab tant com haveu sentit fins aqui, encara tot açó havien sigut flors y violes en comparansa de lo que se li esperava. Pus veus aqui que la envejosa de sa germana, la pubilla del castell, à la qual arribaren exes noves, feu que sos patjes y servidors la amanyaguessen ab paraules de bona amistansa y la enmenassen al castell, ahont quant hi foren, sens voler-la veure, la feu tancar en una torratxa com una gola de llop de fosca, sens ovirar ni sol ni lluna, ni cel ni terra, y sols un ratx de llum de un estel, que entrava per una escletxa que li servia de respirall.

Si avans plorava molt, podeu pensar quant ploraria ara! Semblava que sa germana fos pera ella germanastra ó que la dida la hagués baratada ab qualque altra en lo bressol, com ha succehit mes de una volta ab gran sentiment de mes de una trista y desconhortada mare. Mes açó vos dirà quant poden la enveja y la cobdicia totes plegades!

Ja dintre del castell y reclosa en la torratxa, per a ella tot eren sospirs y plors y per a la pubilla saraus y festes. Com eren molts los barons y cavallers que per aquell temps anaven per lo mon, cercant la mitja taronja, y sol succehir moltes vegades que tirant los ulls à una dona, tothom se creu que aquella es la mestressa de l'altra mitja taronja que per a éll per lo mon rodola, quant en veritat sols ve bè y correspon à la de un y ¡ay de aquell que topa ab una mitja taronja que no es la seua ! y com per altra part ignorar no podien que n'era pubilla y senyora de totes les terres del terme del castell, no necessitau que vos digue si serien pochs ni gayres los barons y cavallers que per aquell temps hi pujarien. 

Mes lo que no sé si convindrà que vos digue es que la ergullosa de la castellana, per mes que feya no podia enmaridarse. Putx vosaltres sabeu pla bè que 1'encís de la bellesa corporal dura fins y à tant que la boca parla, y minva al acostarse-hi, si es que fa com un de aquells encisats castells, molt bonichs per part de fora y que dintre no hi ha mes que males fades y entremaliats follets. 

Ab tot cada vetlla se renovaven saraus y festes. Ab lo ressó de les musiques, d' una hora lluny à traves dels vidres de coloraynes dels finestrals, se veyen giravoltar les ombres de balladors y balladores , y semblant que tot se n'entrava, fins altra hora de nit tot lo castell anava en renou. Y axí, sens que ella se recordàs de 1'ànima de son pare, lo any de dol passava. Y axí passava lo any de dol sens que nengú se recordàs de son pare, y segons sem blava, ni fes esment de la pobra de la peti ta que mentres tant se desfeya en plors, clams y sospirs. Talment feya condol!

Que nengu se recordàs de ella, si ho creureu ó no ho creureu, jo no ho diré pas; tant mes quant se sap que al peu de la torra mes de una vegada ressonaren les cordes de una lira, à la que respongué dès de dintre una veu que si sortís del fons del mar se haguera cregut de una serena. 

Vosaltres direu i cóm se podia sentir à través de unes tant groxudes parets com à la torra bastien? Mes lo amor, com tot ho vens, tot ho esplica. Y es bèn cert que per mes groxudes que 'n fossen, si n' eren prou pera allunyar los cossos, no n' eren pas gayre pera separar llurs cors.

¿Quí era lo cavaller? ¿Cóm se conegueren? ¿Cóm se estimaren? No se pas si nengú ho sap. Mes la dissort interessa y los bons cors encara mes. Per altra part lo cavaller era per demés prudent, y sols cantava dessota los marlets en nits de fosca y sempre avans de sortir l'alba; no sens que algunes vegades lo baguessen sentit les guaytes del castell ó mes que tot, qualque patge jovencel à qui desvetllaven los amors de qualque damisela ó la tardansa en arribar lo jorn de esser armat cavaller pera poder bornar en la plassa del castell.

La derrera vegada que se sentí la veu del cavaller era la vetllada de Sant Joan; y per cert que si n' era un poch tremolona, mes aviat era de gotx que de tristor; ni may havia sigut mes dolsa y forta, pus feya ressonar tot lo castell y semblava que res se li 'n donàs de esser descobert. 

Feya un clar de lluna que tot ho enlluernava. Y nines y galans, vilans y senyors, al punt de la mitja nit, sortien à defora à cercar la bonaventura: uns prop de les fonts, altres dessota dels arbres, aquexos mirant la lluna en lo fons de un gibrell y los de mes enllà cercolant los fochs. Y es bèn sabut que tots los que al toch de les ànimes posan la mitja taronja à la finestra y al caure les dotze estàn desperts, troban sa mitja taronja coberta per 1'altra meytat y tancat à dintre lo enigma de llur sort. Mes jay de aquells que se hajen endormit, que quant hajen tocat les dotze, no se 'n cantarà gall ni gallina!

No succebí axí, per cert, à les dues germanes. Mes ¡quina sort tant negra la petita! ¡Quant vos so dit ja que n'era tallada de mala lluna! També ella trobà sa altra mitja taronja; mes en tant que la de la pubilla semblava un pa d'or, la seua en tot se conexia que n'era de la petita!

Mes ja tenia rahó la vella que no volia morir may per a veure'n sempre una de nova. Neguitejava la castellana per a sebre quina era la sort que tancava aquell rich pa d'or. Y com no podia mitxpartirla, glatint de impaciencia, fou mester rebótre-la la per terra, ab lo que la closca se feu mil miques y bossins. Mes lo pitjor de tot fou que, com la finestra era oberta, se'n volà al ayre una cinteta verda que incloia, y un corb negre que també 'n sortí, posantseli demunt lo cap, li cantava: 

—Mala filla, ma la filla, Deu te do mala ventura. Mala filla, mala filla, Deu te do mala ventura. 
—No ho sentí moltes vegades perque caigué en basca al veure morta sa esperànsa. 

Mentres tant la germana petita havent esgrillat la taronja, caigueren al mateix temps les parets de sa presó y una colometa blanca que llavors passava, deturant-se demunt son cap, li cantava : 

— Bona fi lla, bona filla, Deu te do bona ventura. Tot just clarejava 1'auba, ja 's veya venir un vaxell à tota vela. Sembla que lo foch se apaga. Cuitem, cuitem à dir-ho tot.

Los mariners que hi van dintre cantan una cansó. La tonada n'es molt vella, la lletra havia estat nova altre temps. Boga que bogaras, com mes s' acostan, com mes s'acostan, mes sembla una de les veus à la del cavaller que cantava cada nit. Ensorra la barqueta en la platja y de un bot salta en terra. Puja muntanya amunt y fa un crit à la presonera. La veu, sa lira son les matexes, mes los vestits son del lill del rey. Ella lo regonegué bèn prest de quant n' era pastora.

—Si avuy dorms en greu presó demà vespre seràs reyna, y à ta germanassa gran la'n faré anar à galeras.

Ella, no oblidant que n'era sa germana, la volia perdonar, pus aço tenen los bons cors, que sempre tornan bè per mal, y tant y tant li pregà, que lo fill del rey, no volent que fos dit per sos vassalls que en jorn de tanta alegria no havia volgut escoltar los prechs de la seua esposa, y recordant que quant n'era petit mes de una volta també li digué son pare: « la primera'1 rey perdona....» volgué seguir-ne son exemple y li concedí. Se agafaren ma per ma y rodaren tot lo castell. Mes per molt que cercaren y la cridaren, en lloch la sapigueren veure per mes que la sentien respondre. Sols un grill, que estant entafurat en qualque recó, no se deuria haver adonat que ja era de dia, lo totxot, com si ho sapigués, se afanyava à cantar: « Rich, rich, rich, me rebento si no ho dich.» Ara vejeu quin cas tan raro: la sen tien y no la veyen!

Lo fill del rey, encara que n'era valent, volgué dexar un lloch de tant trista recordansa y ella també tingué desitx de conexer al rey son sogre, en qual cort visqueren anys y panys, voltats de sos fills y nets, estimats de sos vassalls que sentiren molt la seua mort, y quedant com à proverbi del poble lo esplendit de les festes de llur nuviatge.

Avuy lo castell es moblat y endressat com aquella matexa nit. Y com si per a ell no passassen los jorns ni'1s anys, sols los setggles hi van dexant llurs petjades. 

Es un cas bèn estrany; mes per açó poch temps després encara vivia la vella que no volia morir may per a veure 'n sempre una de nova. 

Ara en recordansa de aquell fet, si qualque jorn passant prop del castell pera axecar vostra veu sou prou ausats, sentireu encara ressonar una veú fonda, fonda, fonda que os respon. 

Los sabis diuhen que es lo tornaveu de aquelles montanyes, mes lo bon poble en cara creu senzillament que es la veu de la antiga castellana.


Exa rondalla obtingué lo primer accesit al premi estraordinari de una ploma d' or, ofert per lo Ateneo català, en los Jochs Florals de 1862; qual premi fou donat per primera vegada à la prosa catalana per proposició del mantenedor En M. A.yF.


[ Rodalla extreta de Lo llibre de l'infantesa. Rondallari català d'en Terenci Thòs y Codina. De la Real Academia de Bones Lletres. Barcelona. Estampa i llibreria de Verdaguer. Rambla, devant del Liceo. 1866. ]





T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?