Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes del Maresme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes del Maresme. Mostrar tots els missatges

22.3.21

Les bruixes del Castell del Burriac, Cabrera | Mitologia Catalana

Les bruixes de Burriac, segons interpretació de Marià Ribas i Bertran. Dibuix extret del llibre Tradicions populars i costums mataronins. Supersticions i bruixeria. L'Aixernador eds. Argentona 1991. 


Aquesta llegenda situada al Castell del Mont Burriac, a Cabrera de Mar, al Maresme, Catalunya, fou publicada en forma de conte en un petit opuscle destinat als infants de principis del segle XX: Les bruixes de Burriach. Conte popular. Col. «Contes infantils», núm. 4. Impremta Ràfols (Barcelona, sense data). Devem el seu coneixement a l'amabilitat del qui fou bon amic nostre, el Sr. Marià Ribas i Bertran. 

Els investigadors Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre  Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar, ens expliquen la llegenda:

...«s'alçava majestuós dalt de la muntanya, que molts pescadors de la costa de llevant coneixen per 'Sant Mateu', i que està situada al bell mig del triangle que formen Mataró, Argentona i Vilassar de Dalt, i que té una forma semblant a la d'un mató de deu cèntims» (...) 

«Poca cosa resta del castell. Quatre parets que es van engrunant de mica en mica i part de la torre d'homenatge; mes amb totes prou perquè a l'esguardar-lo hom se sent posseït d'un sentiment d'amor i respecte per aquelles runes. Burriach, que és un gegant en la història, que en els temps de fades i cavallers, de trovadors i comtesses era l'orgull de tota aquella contrada, avui sols és niu de llangardaixos, serps i esparvers i els senyors d'aquells indrets pot dir-se que no són altres que els carboners que a destralades van netejant els boscos de la rodalia i que cap al tard, quan tot s'enfosqueix, són a voltes l'espant d'algun excursionista tocatardà que al trobar-los pel camí. 113 despentinats, amb mànega de camisa i amb la cara tan negra com el carbó que remenen, es creuen haver-se-les amb el propi diable» 

(...) «Ara lo que tal volta no sabeu és que hi hagué un temps en el qual les bruixes d'aquelles rodalies es servien de les runes d'aquell antic castell per a celebrar-hi llurs fantàstics conciàbuls, la majoria dels quals acabaven en un sens si de malvestats que portaven l'esglai a cent llegües a la rodona».

A partir d'aquí comença pròpiament el relat. Sembla ser que tots els dissabtes, en arribar el tombant de la tarda, tan aviat com el sol s'enfonsava darrera les muntanyes, qui estava atent albirava com d'un casalot dels afores del poble, del forat d'una xemeneia, d'un tros de finestra mig amagat o de les finestres d'algunes golfes, sorgia el despentinat cap d'una vella, amb els ulls ensorrats, la cara arrugada, el coll sec, escanyolit, i la boca sense dents. 

Darrera el cap seguia un cos estrafet que immediatament s'enfilava pels aires, cavalcant a voltes una escombra, un esteranyinador o una pota seca de cabra negra. No cal dir que es dirigia tot seguit cap a Burriac a una gran velocitat. La bona gent de la contrada sabien molt bé de la dolenteria d'aquelles bruixes. Per això, tots els dissabtes, en pondre's el sol, prenien els rosaris i resaven fins com a mínim la mitja nit; en altres ocasions no paraven amb els parenostres i les avemaries fins que l'astre rei tornava a llençar llum i calor damunt la terra. 

 A la vegada, els campaners de les esglésies properes passaven hores i més hores fent brandar ja la campana petita ja la grossa, car sempre s'ha dit que no hi ha res com el soroll de les campanes per allunyar les bruixes. Malgrat totes aquestes precaucions, no hi havia cap dissabte en què les bruixes no en fessin alguna de les seves. Moltes vegades congriaven al seu entorn les tempestes que tot l'any volten i giravolten pel mar i per la terra. 

Transformades en corbs, es posaven davant dels núvols, comandant-los fins al lloc que prèviament s'havien assenyalat; llavors, enmig d'un espetec de trons i llamps que tot ho feia trontollar, començava a caure una bona munió de pedra, aigua i llamps, tot alhora. Els camps quedaven arrasats, les vinyes mortes, les llocades perdudes i els arbres esqueixats. Més d'un cop, per la mateixa força del llamp, es mig partia una masia, matant els porcs, l'euga de l'estable o fins i tot l'infant que plàcidament dormia en el seu bressol, prop del llit de l'àvia. 

En d'altres ocasions, les bruixes prenien la forma innocent de les gavines. Volant per damunt de l'aigua del mar, feien aixecar les onades a grans alçades, fins que amb una immensa força les llençaven damunt la platja. Aleshores, ai del pescador que es trobava a mar o de la dona que sojornava en la barraca ran de l'aigua esperant la tomada del marit! També era habitual que es transformessin en guineus: envaïen les corts i degollaven les ovelles, feien fugir els conills i es menjaven tan de pressa com podien totes aquelles gallines que trobaven.

Eren tan i tan malvades que fins i tot el mateix dimoni sentí enuig i volgué parar-los els peus. Però no hi hagué manera: les bruixes eren encara més dolentes que el diable que les havia creat. I com que en el món del mal el més dolent és el més fort, en Banyeta hagué de fugir amb la cua entre cames. Tantes i tan grans eren les malifetes d'aquelles bruixes, que en els pobles que envoltaven el castell de Burriac no es parlava d'altra cosa. I, com acostuma a passar, n'hi havien que negaven fins i tot la seva existència. 

Tan contraposades es trobaven les opinions que s'arribaren a fer apostes sobre això. Un jove dels que més negava l'existència de les fetilleres, però que alhora era dels més decidits, es comprometé a pujar un dissabte a la nit fins al castell de Burriac per tal de veure i poder després explicar el que allí succeïa. I així ho va fer. Un dissabte, després d'haver dinat, l'esmentat jove va fer via fins al castell. Quan el sol anava cap a la seva posta, arribava a la paret de tanca de l'antiga fortalesa. Immediatament s'amagà darrera un gatosar, trontollant-li el cor i suant d'angúnia. 

A mida que s'anava fent fosc els nervis s'apoderaven cada vegada més i més d'ell, sobretot quan s'adonà que s'apropaven les bruixes, les quals, damunt l'estranya cavalcadura, voltaven i giravoltaven unes prop de les altres, com un vol de coloms, a l'entorn de la torre de l'homenatge del castell. Com més fosc era més ran de terra volaven les bruixes, fins que en un moment donat feren un gran xiscle. Llavors, posant totes elles el peu a terra, s'agafaren de les mans com si anessin a ballar una sardana; en realitat el que feren fou començar a giravoltar, tan de pressa que gairebé es feien invisibles. 

 Finalment s'aturaren, i traient una gran caldera feren foc sota d'ella. En ser la foguera ben encesa tomaren a agafar-se de les mans i a giravoltar. A cada moment que s'aturaven sortia de la rotllana una de les bruixes que, apropant-se a la caldera, llençava a dins quelcom que es treia de la pitrera, alhora que murmurava un conjur. Herbes, ungüents, ossos de mort, cames seques de criatures sense batejar, llangardaixos i gripaus vius, banyes de boc, tot plegat anava a raure dins de la perola, on bullia fent una ferum de sofre que asfixiava. Tot plegat, sumat a les flames blaves i vermelles que sorgien d'aquella «escudella», tenien més que esporuguit el jove tafaner que tot ho guaitava. 

 Quan la foguera semblava que s'apaivagava, les bruixes tornaren a fer embranzida, giravoltant follament una bona estona. De cop i volta es pararen en sec, fent un xiscle que semblava un llarg udol. Immediatament s'untaren amb el suc llardós de la caldera, i dient «Altafulla!» es convertiren en corbs, que fugiren volant vers el mar que es veia lluir entre la claror de les estrelles d'aquella nit. Una vegada s'havien allunyat totes les bruixes, el jove -esfereït però malgrat tot encara serè- sortí del seu amagatall. Com volent provar sort, s'untà també amb el suc de la caldera. 

Tement que si deia la mateixa paraula que les bruixes aniria a raure amb elles i se n'adonarien de la seva presència, digué «Baixafulla!», quedant al moment convertit en ase'. Tan bon punt hagué mudat la pell de persona per la d'ase, començà a sentir una frisança tan gran a les cames que, sense gairebé ni adonar-se'n, es posà a córrer. Quan més corria, més ganes tenia de fer-ho. Així, corrent, recorregué boscos i torrenteres, muntanyes i planes, sempre fent mal per allà on passava, sentint malediccions i juraments a dojo, aquí caient i esgarrintxant-se, allà suant i esbufegant, però sempre amb la mateixa frisança i amb la mateixa dèria: córrer i només córrer. 

Ell prou que volia cridar i demanar auxili, però de la seva boca només sortien uns brams capaços d'espaordir els homes més temperats: no semblava sinó que bramessin cent ases alhora. Després de molt de temps, impossible de calcular, veié allà al lluny de l'horitzó que començava a apuntar el nou dia. Aviat comprengué que s'apropava una altra vegada a Burriac. Quan hi arribà, trobà les bruixes allà reunides una altra vegada. Imagineu-vos les rialles i les mofes de les fetilleres en veure l'ase!. Ràpidament les seves astutes ments s'adonaren del que havia passat en realitat; capturant-lo, li posaren un ronsal i el lligaren a una anella que hi havia clavada en una de les parets del castell. Agafant cadascuna d'elles una vara, ja de bruc, ja d'arboç, l'apallissaren sense parar i sense fer cas dels brams de dolor i de les llàgrimes que llençava. Tantes i tantes garrotades li donaren que acabaren deixant-lo esmorteït, llevant-li la pell. 

Per sota li anava sortint la de persona, però ja podeu imaginar com: plena de blaus i sangtraïts, amb ferides i esgarrinxades de tota mena. Quan el jove tafaner tornà en si, el sol ja planava per tot arreu. Les bruixes, és clar, havien desaparegut del tot. Poc a poc, amb penes i treballs, el xicot aconseguí d'aixecar-se i iniciar el camí de tornada cap al poble, tot fent la promesa que mai més no seria curiós en tot el temps que li restava de vida. 

Imatge panoràmica del Castell de Burriac de Cabrera, al Maresme, Catalunya.

__

Hi ha una segona variant de la història de les bruixes de Burriac que és molt similar a la primera, fins al punt que no seria inversemblant que es tractés d'una adaptació. Fou publicada per Josep de Cabanyes en el Bloc Mataroní de l'any 1926''. Les novetats que ens aporta són escasses: potser la més rellevant és la d'especificar-nos que el jove tafaner, protagonista d'aquesta contalla, era originari del poble de Cabrera.

És lògic que una història tan popular com aquesta necessàriament s'havia de veure reflectida en altres publicacions. Així ho fa en Joaquim M. de Nadal Ferrer en un treball de memòries, on ens descriu el poble de Caldetes, la seva gent i el seu costumari a començaments del segle XX quan l'autor, com era el cas d'altres famílies barcelonines benestants, estiuejava en aquesta bella població del Maresme.

Imatge detall de la fortalesa del Burriac de Cabrera.

En certa ocasió, d'infant, va fer estada a Argentona; i és clar, la pujada al castell de Burriac era obligada. Ell mateix ens ho explica: 

«Burriach era la excursión cumbre que podían realizar los forasteres en Argentona. Excursión deportiva y romàntica, todo a un tiempo, porque los amores del seflor feudal y de la pastora -cabrera: de aquí el nombre de Cabrera con que el pueblo en donde radica el castillo es conocido- aun se cuentan y repiten y encandilan los ojos de las muchachitas que no han profesado aún lo que un amigo mío llamaba el "topolinismo totalitario", y tienen ilusiones, esperanzas y sueftos. Excursión temerosa, según los días y según las horas, porque Burriach es tierra de brujas, y en el recuerdo o en la fantasia de las gentes estan aún muy grabadas las historias de sus diabluras y de sus fechorías y de sus maleficios» (...) 

«Claro està que, cuando la companía es numerosa y joven y alegre, por màs senas, y brilla el sol en el cielo, los ànimos rechazan fàcilmente todas las leyendas, y aun las historias mismas de brujas saben a supercherías; però nadie, sin embargo, tenia interès en esperar el anochecer en aquellas alturas y menos aún en las noches de sàbado, que tiene fama de ser el 'dia de moda' para las brujas y para los brujos. No conviene desafiar lo sobrenatural, tanto màs cuanto és cosa conocida que quienes lo han hecho, lo han pasado mal, y el suceso de su desgracia se repite de padres a hijos y se cuenta entre chisporroteos de llamas, junto al hogar de las grandes cocinas acogedoras, en las frías noches invernales. 

Y si alguien no quiere creerlo, ahí està el caso del valiente muchacho de Cabrera, incrédulo como puede serio el que màs; ese ignorado «alguien» que el afio de... la "Nana" pasó la noche en aquellas alturas con objeto de comprobar personalmente lo que hubiera de cierto, o de cuento, en las referencias de labriegos ingenuos, y en las charlatanerías de mujeres parlanchinas, y en los escritos enrevesados de pergaminos amarillentos y comidos por ratones». 

De fet, la seva explicació tampoc no és gaire diferent de les anteriors, trobant-se només alguna variació de detall. De tota manera, sí que creiem interessant tenir-la en compte, ja que pel que sembla ell la recollí de viva veu durant la seva estada a Argentona.  


Font: 

Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 


.

6.7.18

La llegenda del Torrent de l'Ase | Teià i El Masnou (Maresme)

Imatge de la vila d'El Masnou al Maresme.

Una llegenda recollida per Francesc Agell el 1887 explica l’origen tant del nom com dels inicis de la població d'El Masnou. Segons aquesta, a la vila veïna de Teià hi havia una noia molt bonica anomenada Maria, pubilla d’una de les cases de pagès principals del poble, Ca l’Estany.

La fama de la seva bellesa va arribar fins a les illes Balears, llavors ocupades pels moros, de manera que un d’ells, de llinatge noble i ric, va quedar impressionat pels relats que li’n feien. Així, es va dirigir cap a la costa del Maresme i, amb l’ajut d’un renegat de Teià, va vestir-se ell i alguns dels seus criats amb robes com les dels vilatans i s’hi van amagar, esperant. 

Quan la noia va sortir de l’església, es va encaminar cap a casa seva com acostumava a fer habitualment, però de sobte, els moros li van sortir al pas. Acostumats al fet que la noia fos admirada, ella i el grup que l’acompanyava no van amoïnar-se, però quan els desconeguts van intentar encaminar-la cap a un torrent que es desviava molt de Ca l’Estany, sí que es van alarmar. Els moros van continuar intentant atraure la noia i, davant els gestos de resistència que ella hi feia, els teianencs l’emprengueren contra ells i van matar els seu cabdill i alguns dels seus auxiliars. 

També un dels moros va ser empresonat i va confessar quines eren les intencions del seu amo, un dels principals de Mallorca, nét i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d’Osca. El torrent on van tenir lloc aquests fets va ser anomenat Torrent d’Hassan, nom que van canviar per fer-ne burla pel de Torrent de l’Ase.

La Maria es va casar i es va establir prop de la platja a una nova llar: el Mas Nou. I, a partir d’aquí, el futur poble d'El Masnou ja tenia nom.

Font: https://www.seu-e.cat/documents/28377/0/El+Masnou/144a2932-47e3-47b1-b63c-1d25875eb947

TORRENT D'ASE
VARIANTS: Torrent d'Asa.
SITUACIÓ: actual Avinguda de la Mare de Déu de Núria d'El Masnou.


Fragment del plànol de 1822 que mostra el recorregut del Torrent de l'Ase. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.





T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

29.1.18

La Llopa de Calella | Mitologia catalana


< Imatge de la primera Llopa, creada el 1982.

Diuen que la llegenda de la Llopa de Calella (Maresme) prové d’uns fets succeïts durant la primera meitat del segle XX. Aquesta història, que asseguren els viletans de Calella i de Sant Pol de Mar que és verídica, comença amb una troballa d'en Francesc Coll (més conegut com en Quico de ca l’Urrel·li), que era un rabasser de Calella.

Un dia, en Quico explicà exaltat a la gent de la taverna de la vila, que havia vist un llop en baixar pel torrent de Can Comas. Al cap d’uns dies, féu saber a l’alcalde, que havia vist dos llops més. Al poble, alarmats pel cas, es convocà una reunió de pagesos a l’Ajuntament i es decidí fer una expedició per foragitar les bèsties. Pagesos, voluntaris i uns quants sometents, van anar al lloc on hi havia hagut les aparicions i veieren que, enmig d’un camp de patates, hi havia les dues bèsties prenent el sol. Acte seguit, dispararen contra elles, de tal manera que l'una va morir i l’altra va poder escapar. 

El pobre animal mort fou exposat a la porxada de l’horta de l’alcalde, per tal que tot el poble el pogués anar a veure el cadàver. Mentre el lloc s’omplia de la xerrameca dels habitants de Calella, que hi deien tots la seva, una senyora que vivia a una finca situada entre Sant Pol de Mar i Calella, estava desesperada perquè havia perdut un dels seus gossos llop que li guardaven la propietat. Com cada dia, els animals havien marxat de la casa atrets per la flaire de l’escorxador per atipar-se de les deixalles i fer la digestió al sol, però aquell cop només havia tornat el gos, que estava molt intranquil. 

Al cap d’una estona, arribà el masover de la finca explicant que a Calella havien mort un llop. La pobra dona va córrer a casa de l’alcalde i, davant de la comprovació de la seva temença, explicà a tot els calellencs l'errada. Havien mort la seva gossa Lea. Des d’aleshores, cada cop que es parla dels calellencs als pobles dels voltants, els ciutadans exclamen “Calella, la Llopa!”. 

Després es va saber que els Muntaner, una família important de Sant Pol, propietària d’una casa pairal enmig del bosc d'en Moré, van comprar una gossa de raça llop a una granja d’Arenys de Mar. No cal dir que en aquella època a Sant Pol i els seus voltants aquesta raça de gossos era completament desconeguda. A la gosseta li varen posar de nom “Lea”. Era una gosseta molt maca i molt bona a la que tots els nens i les nenes del poble de Sant Pol de Mar coneixien i estimaven molt perquè jugava amb ells, els deixava que l’acaronèssin i moltes vegades els acompanyava de camí a l’escola.

Quan la “Lea” es va fer gran va tenir un fill, també de raça llop, a qui els Muntaner varen posar de nom “Grey”. La Lea i en Grey s’ho passaven d’allò més bé jugant i corrent pels boscos i vinyes del voltant del mas. Passejaven per Cal Xai, les Valls, la Cabra, Gorinons i Can Soques. I així de feliços feien la seva vida al mas, fins que un bon dia un vell captaire a qui la Senyora Muntaner sempre donava almoina va recomanar a la senyora que no anés al bosc, ja que a Calella li havien dit que a la muntanya hi havia una llopa amb els seus cadells i que com a prova havien caçat la mare i la tenien penjada al mig del poble. 

La senyora Muntaner en sentir això i recordar que no havia vist la Lea durant tot el matí, va témer el pitjor. Va cercar la gossa per tot el mas, però només va trobar en Grey, arrupit sota el llit i tremolant com una fulla. Així que la dona va decidir acostar-se a Calella per comprovar el que li havia explicat el captaire. Quan la senyora Muntaner arribà a Calella trobà a la plaça de l’ajuntament un nombrós grup de persones que escoltaven com uns caçadors explicaven, tots cofois, com havien mort la llopa, la qual estava penjada amb una corda al coll al mig de la plaça. La senyora Muntaner en sentir la seva història els va demanar quina classe de caçadors eren que havien matat la seva estimada gossa pensant que era una lloba. En sentir aquestes paraules tota la gent de la plaça, inclosos els caçadors, varen marxat amb les galtes vermelles de la vergonya.

En tornar al mas la senyora Muntaner demanà al masover que li cuidava les terres que anés a recollir la Lea a la plaça i la varen enterrar sota un arbre, que és on acostumava a dormir a la fresca amb en Grey, el qual, mai va oblidar la seva mare i, tal com li va ensenyar la senyora Muntaner, li portava cada dia mentre va viure un ram de floretes allà on era enterrada. 

A resultes d’aquest fet, quan els de Calella, per fer burla, preguntaven als santpolencs: Sant Pol quina hora és?, aquests responíen: “L’hora de matar la llopa”. Amb lo qual, les mofes entre els dos pobles es van acabar aviat.

La Llopa, símbol de la vila de Calella. 

Calella ja té La Llopa com un dels seus símbols, que fins-i-tot figura a l'escut de la ciutat, i com una de les seves bèsties festives. La primera recreació figurativa de l'animal i la seva inauguració daten de l'any 1982, obra del constructor Josep Cardona, popularment conegut com a Nona. Va ser inaugurada conjuntament amb en Bernat II i la Timbor de Fenollet. La figura es va realitzar per poder tenir un símbol més de representació de la ciutat de Calella. Amb la seva creació es va donar l’opció a joves portadors o a persones que per qüestions físiques no podien fer-se càrrec dels gegants, a poder iniciar-se en la dansa amb figures de la cultura gegantera.

El 15 de setembre de 2007, la Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella va inaugurar la nova i actual Llopa, construïda per en Toni Mujal, durant el pregó de la Festa Major de la Minerva.

Representa la gossa llop de la història popular de Calella. És duta per dos persones, per poder simular les 4 potes de l’animal. Aquesta està feta de fibra de vidre, fusta i alumini. Llueix vestimentes diferents segons l’ocasió: vestimenta ignifuga o de lluïment. Aquesta vestimenta es compon, en ambdós casos, d’un mantell negre per ocultar els portadors i una manta grana, amb un brodat de l’escut de la ciutat de Calella al llom de la bèstia. Té 6 punts de foc distribuïts per igual a costat i costat de la boca i 3 punts de foc suplementaris al dors, just sobre la cua.

La Llopa nova té ball i música pròpies. La música va ser escrita per Aniol Noguera i Clofent el maig de 2002 per homenatjar aquesta figura tant significativa de la Colla i de la història de la nostra ciutat. La dansa va ser estrenada durant la inauguració de la nova Llopa (2007). La coreografia va ser creada per la Colla de Geganters i Grallers de Calella per celebrar aquest nou moment històric per la Llopa. Des d’aquell moment es va establir com a ball protocol·lari de la Festa Major. Fa 2’30m de llarg, 2m d’altura, 0’80m d’amplada i pesa uns 20kg.


Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Calella
Font: http://blocs.xtec.cat/santpausantpol/sant-pol-de-llegenda/
Font: http://gegantscalella.blog.cat/figures/




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?




#llegendes #paisoscat




14.1.18

Repicatruges d' Argentona | Llegenda i mitologia catalana


La llegenda dels repicatruges d'Argentona

Aquesta és la llegenda que ha deixat el nom de "Repicatruges" als argentonins (Argentona, Maresme, Catalunya). 

Una vegada en un poble anomenat Argentona hi vivia un noi a qui mai li sortia res bé. Un dia el capellà li va dir que si volia treballar podia tocar les campanes. El noi no va dubtar i va acceptar la feina.

Quan ja portava un temps en aquesta tasca, el capellà li va explicar que havia de fer una feina molt important. Li va dir: "Mira noi, demà vindrà el bisbe, i vull que sigui un dia molt important. O sigui, que quan el vegis venir, toca les campanes ben fort!". El capellà li va recomanar que tan bon punt veies una boira de pols pel camí, ja podia començar a fer repicar les campanes.

El noi estava tan nerviós per si s’equivocava en l'encàrrec que va decidir quedar-se a dormir allí mateix. Llavors, l'endemà, en despertar-se, i mentre esperava que vingués el bisbe, va veure per la riera una nuvolada de pols. El noi es va pensar que era la carrossa del Bisbe que ja venia i va començar a tocar les campanes amb energia, fent sortir tot el poble de les seves cases per rebre l'autoritat. Però a mida que es va anar acostant més la polseguera, tothom va poder veure que qui arribava no era el bisbe, sinó un ramat de truges.


Conta la història que allà a finals del segle XVII la vila d'Argentona va rebre la visita inesperada del bisbe de Barcelona. Durant la seva estada al poble va amonestar al capellà per les condicions en què es trobava la parròquia ja que, entre d'altres greuges, havia trobat l'aviram passejant i picotejant lliurement pel cementiri, un fet que considerava un sacrilegi i de molt mal gust. Després d'això, el bisbe va anunciar una segona visita per tal d'observar si s'havien canviat algunes de les lamentables condicions en què es trobava l'església i el seu entorn. 

El poble i el seu mossèn esperaven amb preocupació la visita del bisbe de Barcelona, un fet que en aquells temps constituïa un esdeveniment de gran importància atesa a la rellevància de l'estament eclesial, la duresa del seu aparell inquisitorial i les poques visites de personatges importants que alteraven la vida quotidiana de la població. El campaner fou l'encarregat d'estar a l'aguait i de fer saber, a toc de campana, als argentonins i a les argentonines si el bisbe s'acostava per així poder-li fer una bona rebuda. 

Un bon dia, el campaner va veure des de la torre una munió de pols que s'aixecava riera enllà en direcció al poble i, automàticament, va començar a repicar les campanes per avisar que el bisbe s'acostava. Però quina va ser la sorpresa de la gent del poble al veure que aquella polseguera que s'aixecava no era pas de la carrossa del bisbe, sinó d'un carro amb dues truges ben bacones. Des de llavors, a la gent d'Argentona se la coneix com els repicatruges i diuen que al bisbe l'empipada per la confusió encara li dura. 

Diversos elements de la imatgeria festiva d'Argentona fan referència a aquesta història, com ara els gegants del Centre Parroquial, un porc, una truja i dotze garrinets petits. I també podem trobar La truja polseguera, un animal de foc de la colla de diables local. També es va fer una recreació de la llegenda l'any 1989, en el marc de l'aniversari del Centre Parroquial, i durant el que Jaume Arnella va fer uns romanços sobre la història dels repicatruges. 

La Polseguera 

Durant la festa de Sant Julià del 2008 es va viure el naixement d’una nova icona argentonina. Es tracta de La truja Polseguera, la nova bèstia mitològica de foc de La Colla de Diables de la vila. El seu creador és l'escultor argentoní Marc Sala que s'ha inspirat en una truja, humanitzant-li les faccions, per tal d'aconseguir una fera amb caràcter. La presentació en societat es va fer en un Bateig de Foc que va mobilitzar una trentena de membres de la Colla de Diables. El bateig va tenir lloc a la plaça de l'Església, rememorant La llegenda dels repicatruges. La fera va tenir de padrins El Brolla, un senglar de Cabrils, i La Porca del barri de Sant Antoni de Barcelona. La Colla de Diables d’Argentona passeja La Truja Polseguera per les festes majors d’arreu de Catalunya.

La Garrinada: la festa del jovent d'Argentona 

En l'actualitat, la única referència de caire festiu a la història dels repicatruges és La Garrinada. Es tracta de la festa que els joves d'Argentona organitzen des de l'any 2000 dins el programa d'actes de la festa major i, que com el seu nom indica, té el seu origen en la història el bisbe, el campaner i les truges. Les activitats se celebren als patis de l'escola Bernat de Riudemeïa, al ben mig del poble, les tardes i nits del 4, 5 i 6 d'agost. La Garrinada és un programa d'activitats ben diverses, d'entre les quals destaquen els concerts, el teatre, el concurs de crits, la caipirinhada popular i el taller de diables pels més menuts. Tots els actes són gratuïts i per a totes les edats, encara que els joves en són els protagonistes. 

Un dels aspectes més destacats de la festa és la seva organització, oberta i participativa. Tot aquell jove que hi vulgui prendre-hi part, pot fer-ho, tant de forma directe involucrant-se en la preparació de la festa o indirectament proposant les activitats o concerts que els hi agradaria que es realitzessin. A més a més, el pressupost destinat per la regidoria de cultura i festes a la Garrinada és gestionat íntegrament pels joves, constituint-se d'aquesta manera un model organitzatiu de festa juvenil i popular, de referència per altres celebracions semblants de la comarca.


#paisoscat


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com