"A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú.
El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola.
El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:
− El drac! El drac!
Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!
Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!
La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant.
El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no - ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila.
La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots.
Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre.
¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.
Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut.
Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte."
Lluís G. Constans
[Imatge superior: Sant Mer o Sant Emeri, amb el drac de Banyoles mesell als seus peus. Imatge del sant, d'uns goigs del començament del s. XIX. L'església que es veu al fons és la del Monestir de Sant Esteve de Banyoles. ]
Sant Emeri o Sant Mer
Cal tenir en compte, per acabar de contextualitzar aquest antic i interessant mite, que presenta certs vincles amb el del monstre escocès del Llac Ness i amb tants altres on la bèstia malèfica viu en un estany o llac, que la figura cabdal de la llegenda és el sant vencedor que, si fem una lectura literal del mite, i més enllà de les possibles interpretacions astrals, representa el bé, juntament amb l'emperador Carlemany, que representa la justícia dels homes.
La tradició situa el naixement d'Emeri a Narbona, a l'Occitània, al segle VIII, i ens assegura que era fill de Baldiri i de santa Càndida. Tot i que el seu pare era noble, Emeri va refusar la vida militar i va voler seguir la religiosa, retirant-se com a anacoreta. Tanmateix, fou cridat per Carlemany i acompanyà l'emperador en la seva campanya contra els sarraïns establerts a Girona.
Fou en aquests temps, segons la llegenda, que Emer es va establir a Banyoles i va fundar el monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles. Amb el temps, com que molta gent s'arribava al monestir per la fama de santedat de Sant Mer, possiblement, arran de la seva miraculosa victòria damunt el drac, aquest va decidir retirar-se a una ermita propera a la riera de la Farga, a Sant Esteve de Guialbes, al municipi de Vilademuls, on va viure com a eremita fins a la seva mort, en una data indeterminada entre els anys 800 i 827 dC.
En arribar les tropes carolíngies a Banyoles, van saber que un drac monstruós que vivia al llac assolava la vila. Diu Joan Amades: "les tropes cristianes havien de combatre un drac ferotge i enorme que tenia el seu cau a l'estany de Banyoles; aquest drac posseïa la propietat de volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès i feia la vida impossible a gents i bestiar"
Els cavallers que intentaren acabar amb ell no van poder fer-ho, però Mer, apropant-se a la Cova de la Draga, on vivia el drac, o la dragona, va beneir-lo i l'amansí: Mer el lligà amb el seu cinyell i el passejà per la vila, on els vilatans van matar l'animal. Explica en Joan Amades que el sant "tot sol, es va adreçar al cau del monstre confiant en Déu, traçà el senyal de la creu sobre el drac i aquest perdé la ferotgia, mentre el Sant li posava el cíngol o l'estola al coll, amb el qual per regna el conduí mansoi com un gos fins a Carlemany"
Per la seva banda, Santa Càndida o Càndia, era la mare de Sant Mer. La tradició diu que va tenir una visió que li va anunciar el naixement i la glòria del seu fill. En quedar vídua, Càndida va anar a cercar el seu fill per viure amb ell, però Mer, que no volia destorbar el recolliment de la seva vida eremítica, li digué que li faria una ermita allí on caigués el seu bàcul: el llançà i va caure a mig kilòmetre de distància, on avui hi ha l'ermita de Santa Càndida, també al terme de Sant Esteve de Guialbes. Allí és on es retirà Santa Càndida a viure també com a eremita, i hi va morir cap a l'any 798. La seva festivitat també se celebra el 27 de gener.
