Imatge panoràmica del volcà anomenat El cofre de Perote, a Perote, Mèxic.
Us reproduïm l'article:
El nom del volcà relaciona amb el de la veina població de Perote, un dels 212 municipis de l'estat de Veracruz. El nom indígena de la muntanya, Nauhcampatépetl, en náhuatl, significa pedra quadrada i, efectivament, defineix molt be la morfologia del seu cim, tan singular. Però del suposat nom en espanyol, El cofre de Perote, no ens podem estar de sospitar que és una traducció del català.
Perote, topònim espanyol o català?
Perote ens sembla un topònim construit a partir d'una traducció literal de l'augmentatiu català Perot, derivat del nom Pere o del nom de la fruita pera. Si fos una paraula espanyola derivada de Pedro s'hauria de dir Pedrote. Y si vingués de Piedra, hauria de ser Piedrote.
I malgrat que consta al diccionari espanyol el terme Pero, com una variant de Pedro, cal dir que és una forma poc habitual que també sembla derivar del català Pere, i no pas del llatí Pirum, com ens volen fer creure. Perote, en espanyol, també podria relacionar amb el nom de la fruita pera, significant una pera gran. Fins-i-tot els diccionaris espanyols esmenten pero com a fruita. Però, ambtot, l'habitual en aquesta llengua és dir perón o peraza per fer l'aumentatiu de pera, més que no pas perote.
Pel que fa a l'etimologia oficial del topònim, ens diuen que Perote apareix en diferents documents i que és un terme del castellà, un augmentatiu de Pero, equivalent al nom Pedro, és a dir Pedrote. I respecte a la fundació de la ciutat de Perote, ens diu una llegenda de la zona que un tal Pedro, home de gran alçada i fortalesa, a qui els vianants solien cridar familiarment pel seu augmentatiu Pedrote, va derivar en Perote. Aquest Pedrote tenia una venta o hostal a la localitat. No oblidem aquesta figura forçuda, amb reminiscències mitològiques, prou interessant, perquè més endavant la tornarem a trobar.
També ens asseguren que, del 1525, hi ha dades històriques d'aquest personatge gegantí Pedrote, atès que el Capítol de la Ciutat de Mèxic va disposar que s'aixequessin ventas a tot el trajecte comprès entre la vella Tenochtitlan i Veracruz i, d'aquesta manera, a Pinahuizapan, avui ciutat de Perote, se sap que hi va haver un hostaler anomenat Però Hernández, que ens volen fer creure que és el Perote del topònim.
Perote ens sembla un topònim construit a partir d'una traducció literal de l'augmentatiu català Perot, derivat del nom Pere o del nom de la fruita pera. Si fos una paraula espanyola derivada de Pedro s'hauria de dir Pedrote. Y si vingués de Piedra, hauria de ser Piedrote.
I malgrat que consta al diccionari espanyol el terme Pero, com una variant de Pedro, cal dir que és una forma poc habitual que també sembla derivar del català Pere, i no pas del llatí Pirum, com ens volen fer creure. Perote, en espanyol, també podria relacionar amb el nom de la fruita pera, significant una pera gran. Fins-i-tot els diccionaris espanyols esmenten pero com a fruita. Però, ambtot, l'habitual en aquesta llengua és dir perón o peraza per fer l'aumentatiu de pera, més que no pas perote.
Pel que fa a l'etimologia oficial del topònim, ens diuen que Perote apareix en diferents documents i que és un terme del castellà, un augmentatiu de Pero, equivalent al nom Pedro, és a dir Pedrote. I respecte a la fundació de la ciutat de Perote, ens diu una llegenda de la zona que un tal Pedro, home de gran alçada i fortalesa, a qui els vianants solien cridar familiarment pel seu augmentatiu Pedrote, va derivar en Perote. Aquest Pedrote tenia una venta o hostal a la localitat. No oblidem aquesta figura forçuda, amb reminiscències mitològiques, prou interessant, perquè més endavant la tornarem a trobar.
També ens asseguren que, del 1525, hi ha dades històriques d'aquest personatge gegantí Pedrote, atès que el Capítol de la Ciutat de Mèxic va disposar que s'aixequessin ventas a tot el trajecte comprès entre la vella Tenochtitlan i Veracruz i, d'aquesta manera, a Pinahuizapan, avui ciutat de Perote, se sap que hi va haver un hostaler anomenat Però Hernández, que ens volen fer creure que és el Perote del topònim.
Tanmateix, nosaltres veiem altres possibilitats per explicar el nom d'aquesta vila, més relacionades amb la muntanya i, curiosament, amb la mitologia catalana, que segur coneixien bé els primers colonitzadors catalans de la regió. I així, tornant al nom del volcà, creiem que el terme cofre podria fer referència a la gegantina roca quadrada que culmina aquesta muntanya, similar a una caixa o cofre. Anem a veure si la cosa va per aquí...
El cofre d'en Perot i l'espinada del dimoni.
Tractant-se d'un volcà, podria ser que el nom fes referència a la llegenda d'en Pere Boter, dimoni mitològic català amb el qual, encara avui, s'espanta a la mainada tot dient: si no fas bondat, aniràs a les calderes d'en Pere Boter. Habitualment, en Pere Boter o Perot, que trobem sovint a les representacions d'Els Pastorets, va associat a unes calderes o botes infernals, un marasme de foc i sofre, i no pas a un cofre. Però la paraula cofre, espanyola, que també és catalana, en aquest cas, pot ser un sinònim de caldera, per definir un contenedor gegantí de lava que podia semblar el cim del volcà, potser envoltat de fum, quan els exploradors catalans el van veure per primera vegada.
Precissament la paraula caldera, tan associada al dimoni Pere o Perot en la nostra mitologia, en geologia i vulcanologia, refereix a la cavitat de grans dimensions, aproximadament circular, que corona els volcans. Aquest terme se sol confondre amb el de cràter volcànic, que en sentit estricte és la depressió circular al vèrtex d'un conus volcànic. Avui no sembla que la roca del cim del volcà de Perote sigui una caldera, tot i que aquest és un tema que caldria que definís un geòleg, però tampoc sabem quin aspecte tenia al segle XVI, que és quan els exploradors el devien veure per primera vegada.
Imatge del tram anomenat El espinazo del diablo, que condueix al Cofre de Perote.
Una prova que ens indicaria que el nom de Perote pot relacionar amb la figura diabòlica catalana d'en Perot seria el nom que rep l'escala de pedra que trobem al tram final de la seva ascensió, anomenada encara avui El espinazo del diablo, és a dir, l'espinada del dimoni. És la passarel·la de pedra que permet accedir al cofre o caldera del volcà, és a dir, al Cofre d'en Perot, que potser és com es devia dir originalment.
Caldria comprovar si quan els primers exploradors catalans van visitar aquestes contrades i, com sembla, s'hi van establir, el volcà encara estava actiu. Potser a Catalunya hi havia la tradició de relacionar els cims dels volcans amb les calderes infernals d'en Perot i, en trobar-ne aquest a Mèxic, de cim quadrat, van associar el topònim a la llegenda.
En Perot, en Pere Boter o en Pere Porter
En mitologia catalana, un Perot és també un follet trapella, paraula que deriva de foll, un adjectiu molt associat al dimoni. El follet és un personatge que rep diversos noms segons les contrades i característiques específiques, com ara perot, cerdet, donyet, (d)uendo, boget, dimoni boiet, homenet, caterineta, millet, familiar, familiano, minairó o l'occità i entremaliat gripet, fantasti o truffandenc. A l'Europa central reben altres denominacions, com ara gòblins o gnoms.
Aquests éssers estaven sempre relacionats a les cases i guardaven certa relació amb els lars o déus familiars, unes divinitats del panteó romà a les quals es feia ofrenes com a protectors de la llar i dels seus integrants. Tanmateix, amb l'arribada del cristianisme com a religió oficial de l'imperi romà, el seu culte fou perseguit i les criatures divinals adoptaren la forma de dimoniets o de petits homenets que espanten i que viuen amagats a les cases.
En aquest sentit, el mitòleg Francesc Gisbert, al seu llibre Màgia per a un poble (2010), ens explica que en Perot, en Perotet o en Perot el Negrot és un espantacriatures de la cultura popular del País Valencià, definit també com “un homenet imaginari o gnom” per l'Enric Valor. A les rondalles recollides pel folklorista Valor, apareix aquest ésser que és considerat una mena de donyet, que habita dintre de la capsa màgica de les caterines. Aquesta capsa màgica pot relacionar amb els calders màgics i llegendaris i, qui sap, si també amb el Cofre de Perote.
Respecte a Perot el Negrot ens expliquen que fa referència a un forçut llegendari que apareix a les rondalles de Xàbia, a la Marina Alta. Encara que el coneixien com Perot, de mal nom l'anomenaven el Negrot, ja que tenia ulls, pell i cabells ben negres, com acostuma a passar amb alguns dimonis, que representen el sol vell o sol negre, que és també el sol d'hivern o, simplement, la representació de l'hivern o Pare Nadal.
Se sabia que la seva força permetia a en Perot fer tots els treballs del camp en un tres i no res, a part de ser un golafre insaciable. Pensem que l'hivern tot s'ho menja i antigament el fred deixava a la gent del camp amb molta fam, especialment si havia estat un any de males collites. Aquest forçut Perot ens recorda al forçut Pedrote o Perote de la llegenda mexicana que ens explica la fundació de la població amb el mateix nom.
Representació medieval de la caldera d'en Pere Boter, senyor de la mort, cuinant les ànimes condemnades.
Però la figura infernal d'en Perot va molt més enllà i relaciona sobretot amb el Pare Sol o déu solar que, en el seu cicle anual etern, a partir del solstici d'estiu, comença a envellir i es transforma en el pare vell, Pare Nadal, el vellet, o el Vellot, que recull el llibre de l'historiador i folklorista Jordi Bilbeny, La sardana o la religió de les bruixes (2015), o el Parot (Perot). Aquest personatge astral acabarà morint, inexorablement cada solstici d'hivern a Finisterra, Galícia, on passarà a l'inframón, a través del seu descens a les aigües oceàniques.
Així, veiem que la religió astral o mite astral català, orígen de moltes altres creences repartides per tot el món, es nodreix de la important figura mitològica d'en Perot. Aquest Perot, o sol negre o sol d'hivern o sol dèbil (devil en anglès significa dimoni), seria el que es correspon amb les figures de l'Anubis de la mitologia egipcia, l'Hades de la mitoloia grega, el Saturn de la mitologia romana o el Satán bíblic, que com en Perot o Parot, també són senyors de l'infern hivernal, de la foscor i de les profunditats de la terra o de l'inframón.
El nom popular d'en Pere Boter pot referir a l'ús que el personatge fa d'un bot o una bota. Un boter és qui fa botes o qui conduieix botes o bots al mar o al riu. I aquí tant podem considerar que la bota és un substitut de la caldera (tan relacionada amb el calder màgic dels celtes), és a dir, un barril on el dimoni cuinava les ànimes condemnades, com pensar que fa referència a una bota o bot de navegar.
La figura catalana relacionaria, aleshores, amb el barquer Caront, de la mitologia grega, avatar del déu solar vell, l'any vell o el senyor de la mort i de l'inframón, que ajuda a passar les ànimes de la vida a la mort i de la mort a la vida, igual que ajuda a passar d'un any a l'altre el nen solar. Com també ho fa el personatge bíblic català i cristià Sant Cristòfol (Sant Cristo Foll), que no és més que el mateix déu solar vell associat al dimoni foll, senyor del judici de les ànimes. Es a dir, ens trobem al davant del que els mitòlegs anomenen un personatge psicopomp o guia de les ànimes. El personatge mitològic d'en Pere Boter també és un conductor o barquer de les ànimes dels morts.
Com acostuma a passar amb aquests relats religiosos, un autor anònim, probablement catòlic, va acabar recollint per escrit el record d'aquest personatge mitològic, però manllevant-li el seu caràcter diví. Es a dir, el va humanitzar, per convertir-lo en un simple mortal que, al llibre, interactuarà amb el dimoni cristià. Aquest esforç d'humanització, per part de l'autor, ens confirma que la creença popular en la figura d'en Perot o Pere Boter estava molt estesa i arrelada entre els catalans no tan antics.
Portada del llibre Viatge a l'infern d'en Pere Porter.
Així, trobem que el relat anònim titulat El Viatge a l'Infern d'en Pere Porter, publicat per primera vegada a inicis del segle XVII, utilitza la figura d'en Pere Boter, i la transforma en Pere Porter, en clara referència al portador de les ànimes (porter = portador), en un procés similar al que pateix la figura catalana de Sant Cristòfol (o Cristo-foll, en referència al sol vell o follet Perot), que els sacerdots catòlics converteixen i helenitzen en un Cristo-phoros o portador de Crist, entenent aquest Crist com el nen déu, el nou any solar o el sol jove.
En tot cas, en la càbala o refregit mitològic que són les religions, aquesta mena de personatges sempre conserven el seu caràcter de jutges i portadors de les ànimes. I en els jocs de paraules cabalistics, que sempre són tan ben traçats, Porter també deduim que fa referència al vigilant de la porta de l'infern. Perquè en Perot, igual que Caront, o el Can Cerber, és el porter o vigilant de l'entrada i la sortida a l'inframón.
I aquesta porta de l'infern, massa sovint, és identificada amb un volcà, atés que els grans pics sempre han estat associats a la llar dels déus (Olimp, Ararat, Sinaí, Fuji, Montserrat, Canigó i tants altres en tot el món), i en la seva magnificència, els volcans són l'escenari ideal, de sofre i lava, per a les divinitats demoníaques, especialment en la concepció cristiana de l'infern.
I tenim així que, per exemple, el pou de Derweze o cràter de Derweze, un volcà de gas situat al Turkmenistan, també és conegut com La porta de l'Infern. I que a l'edat mitjana, els islandesos, anomenaven al volcà Hekla com La Porta de l'Infern. I el volcà Erta Ale, de l'Etiopia, amb 613 metres d’altitud, el més actiu del país, que es caracteritza per tenir un llac de lava al cràter, en l’àmbit local se’l coneix com La porta de l’infern. La llista seria inacabable.
A més, aquesta figura del dimoni Porter, que vigila la porta de l'infern amb l'ajuda del cànid Cerver, quin dubte hi ha que també relaciona amb el personatge mitològic català de Sant Roc i el seu gos, tan ben estudiat per en Jordi Bilbeny. Que al seu torn es veu representat també en els retrats bizantins cinocèfals de Sant Cristòfol, on apareix amb cap de gos, tal i com també passa amb els deus egipcis Anubis i Set, ambdós senyors de la mort amb rostre de cànid. Aquesta seria la sintesi, en una sola figura, del gos guardià i del seu amo que trobem a la mitologia catalana.
Així, com dèiem, al llibre sobre en Pere Porter, ens humanitzen el protagonista mitològic, associant-lo a un suposat personatge de Tordera, un tal Pere Portes, de qui ens expliquen que va ser jutjat per la Inquisició i excomunicat. La seva vida estarà envoltada de misteri i, com no podia ser d'altra manera, es confon amb la llegenda, de forma que no se sap on comença una i on acaba l'altra. I en aquesta densa boirina, la història descriu el viatge d'en Pere Porter, durant trenta-set dies, al món dels morts, que té l'entrada per l'estany de Sils i la sortida per Morverdre. Pere Porter esdevindrà, aleshores, una mena d'Orfeu català, tenint en compte que al mite grec, Orfeu va encantar a Caront i al can Cerber per tornar al món dels vius a la seva estimada Eurídice, a qui va perdre definitivament en el seu viatge de retorn.
Precísament, el relat d'en Pere Porter ens situa la sortida de l'infern a l'antiga vila de Morverdre, avui Sagunt, al País Valencià, lloc on, casualment o no, hi trobem la Serra de la Calderona, amb una fisonomia de roques molt similar a la del Cofre de Perote, que també podria tenir un nom relacionat amb el mite de Les Calderes d'en Pere Boter.
T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?
Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com
.
