9.2.21

Una llegenda catalana recollida per Amades relaciona els Camps Catalàunics amb Carlemany i els alarbs

Denari de l'emperador Carlemany.

Us reproduim aquest article del web La història usurpada on s'analitza una llegenda històrica recollida pel floklorista i mitòleg Joan Amades:

El folklorista Joan Amades va recollir en un dels seus llibres, titulat Heràldica i toponímia. Orígens populars de Catalunya, publicat l'any 1935 a la Biblioteca de Tradicions Populars, la següent llegenda que fa esment de la batalla dels Camps Catalàunics, de la qual ja hem parlat abastament en altres articles, i de la nació dels catalaunis o catalàunics.

L'Amades esmenta una llegenda testimoniada per en Josep Mollà, mestre d'escola de Barcelona, l'any 1900:

"Una altra tradició explica diferentment l'origen del nom Catalunya. Els catalans no tenien prou força per reconquerir la pàtria del poder sarraí, i demanaren ajuda al rei franc Carlemany, el qual lliurà una terrible batalla contra els alarbs en un paratge ignot anomenat camps catalàunics, batalla que decidí la sort de les armes cristianes i féu que les tropes i la gent que la van guanyar fossin anomenats catalàunics; d'aquí deriva el terme Catalunya. Hi ha variants que diuen que fou Lluís el Pietós el qui lliurà la batalla."

Carlemany i els Camps Catalàunics

Al relat d'en Josep Mollà trobem que es relaciona directament als catalauni i a la famosa batalla dels Camps Catalàunics amb els catalans, amb rei franc medieval Carlemany (742-814 dC) i amb la lluita contra els alarbs o àrabs, en probable referència als sarraïns. Quan a la llegenda s'esmenta uns 'catalans', no sabem si es refereix als catalauni de la Gàl·lia o als catalans peninsulars. Tampoc se'ns especifica, per desconeixement, el lloc geogràfic dels Camps Catalàunics.

Carlemany, que ens diuen que va néixer prop de Lieja, un 2 d'abril del 742 i va morir a Aquisgrà, un 28 de gener del 814, fou rei dels francs (768 - 814), rei dels llombards (774 - 814) i emperador d'Occident (800 - 814).

Ens diuen els acadèmics que després de la mort de Pipí el Breu, i continuant amb la tradició, el regne dels francs es dividí entre Carles i Carloman. Carles prengué les regions exteriors del regne, que vorejaven el mar, és a dir: Nèustria, que equival a l'oest de l'Aquitània, i el nord d'Austràsia; mentre que a Carloman li correspongué la regió interior: el sud d'Austràsia, Septimània, l'est de l'Aquitània, Borgonya, Provença i Suàbia, territoris que limitaven amb Itàlia. Per tant, trobem a Carlemany com a rei de l'Aquitània atlàntica.

Ja hem vist, en altres articles, que diversos cartògrafs, alguns d'ells els més importants de la cort francesa, relacionen els catalanuni gals de la Belgica Secunda amb els catalans peninsulars en alguns mapes històrics que reprodueixen l'Europa de Carlemany, com ara el de Petrus Bertius, (1565 – 1629). Per tant, la llegenda quedaria reforçada per aquests estudis renaixentistes.

Mapa de Petrus Bertius, del 1565, on es relaciona els Catalauni i Catalunya amb Carlemany.

Lluís el Pietós, conqueridor de Barcelona

A més, en altres relats llegendaris, l'Amades i en Mollà ens indiquen que es relaciona la batalla amb el rei Lluís el Pietós. Aquest monarca Lluís I dit «el Pietós», o «el Piadós» (Cassinogilum, 16 d'abril del 778 - Ingelheim, 840), fill de Carlemany i de Hildegarda de Vintzgau, succeí al seu pare com a rei dels francs i com a emperador del Sacre Imperi Romano-germànic (814-840). Durant la seva joventut va ser rei d'Aquitània (781-840), i va ser responsable de la defensa de les fronteres meridionals de l'imperi. Va conquerir Barcelona als àrabs el 801, i va refermar l'autoritat franca sobre Pamplona i els bascos el 813.

Carlemany i Lluís el Pietós, reis de l'Aquitània catalauni

Ja sabem, per altres articles, que els catalauni s'establiren a l'Aquitània i que des d'aquest territori controlaven, amb els emperadors gals, tota la Gàl·lia. El fet que Lluís el Pietós fos rei de l'Aquitània, encaixa perfectament amb la seva acció militar en favor dels catalans i en l'expansió d'aquests a la peninsula ibèrica.

Recordem que segons la teoria d'Esteve de Corbera (1678), analitzada en un altre article, els catalauni tenen el seu focus original a l'Aquitània, a partir del qual s'espandeixen, en dues onades, cap el nord, amb la fundació de la colònia catalauni de la Belgica Secunda, i cap el sud, amb la fundació de la Catalunya peninsular.


Mapa que mostra l'expansió dels catalauni segons Esteve de Corbera.

En tot cas, segons aquesta visió dels fets, el naixement de la nació catalana peninsular relacionaria directament amb la batalla dels Camps Catalàunics en terres dels catalauni o catalans i en seria una conseqüència d'aquesta. En propers articles veurem que hi ha més documentació que aprofundeix en aquesta línia de pensament.

Una batalla amb moltes versions

D'altra banda, ja hem vist, en altres articles, que aquesta lluita fonamental ha estat recollida per diverses fonts i que ha estat descrita en un bon nombre de versions, que tant la situen en temps dels romans (segle I dC) com en temps dels gots, dels gals o dels francs romànics, com és el cas que ara analitzem.

També han estat diversos els cabdills que han sortit victoriosos de la batalla, segons les diferents versions. Així, a part del victoriós general romà Aeci, que trobem present a les versions clàssiques, tenim també a l'emperador gal Tètric, segons Flavi Eutropi (s. IV dC); a l'emperador gal Victorí, segons els Panegyrici Latini (s. III dC); al rei got Ataülf, segons Amià Marcel·lí (s. IV dC) o el rei got Teodoric I i el seu fill Turismund, segons el cronista Jordanes (s. VI dC). A la llista, ara hi podem afegir l'emperador franc Carlemany.

Al seu torn, el bàndol perdedor en aquesta batalla dels Camps Catalàunics, depenent del cronista, ha estat el poble gal dels heduns, l'emperador romà Luci Domici Aurelià, l'emperador romà Joví (Jovinus), Atila rei dels huns, o els alarbs de la llegenda que ens recull en Josep Mollà.

Es interessant constatar com unes cròniques que ens diuen que foren recollides i copiades per suposats monjos del segle XI dC a partir d'uns suposats textos originals romans dels segles I a VI dC, quan s'analitzen amb deteniment, ens adonem que confonen els romans amb els gals, amb els gots o amb els francs, com si tots fossin el mateix poble. Igualment passa amb els huns, que són confosos amb els alarbs, els romans o els gals heduns, indistintament.

Semblaria que, tal i com postula la Nova Cronologia d'Anatoly Fomenko i en Gleb Nosovskiy o la NeoCronologia de l'Andreu Marfull, hi haguessin mil anys d'història inventats, plens de repeticions, confusions i duplicacions, en un període que aniria del segle XV dC en avall. Així, el romànic es confondria amb el temps dels romans, el gòtic amb el temps dels gots i successivament. Potser caldrà començar a analitzar amb aquesta nova òptica el relat del passat més remot del nostre poble.


Font: Una llegenda catalana relaciona els Camps Catalàunics amb Carlemany i els alarbs (historiausurpada.blogspot.com)

3.1.21

La llegenda del toret d'Alfons El Cast i la vila de Terol

Imatge del monument d'El Torico a Terol, Aragó.

Segons certes llegendes, en temps remots les viles eren aixecades en el mateix lloc en el qual s'abatia a un animal perseguit. En el lloc de l'abatiment s'erigia un santuari i al seu voltant s'edificava la vila. En algun d'aquests temps remots, els cavallers cristians d'Alfons El Cast (Alfons I de Catalunya o Alfons II d'Aragó) que havien fet fugir i expulsat als sarrains que tenien pres el territori de la zona de l'actual Terol, després recuperar-lo, van decidir fundar una vila i amurallar-la per així evitar nous i futurs atacs moros. No sabent on construir-la, van decidir que es faria allà on s'abatís un animal.

Certa nit, un toro es va aturar sota una estrella anomenada Actuel, en el lloc que avui ocupa la Plaça d'El Torico (o Plaça del Mercat) i va començar a bramar insistentment. Els cavallers, encara que morts de por, van prendre per bo el senyal que déu els oferia en aquella nit estrellada i, després d'abatre'l, van decidir construir-hi l'actual vila de Terol. Arribat el moment d'assignar-li un nom, van acordar prendre les tres primeres lletres de la paraula toro (tor), i afegir-hi les tres darreres de l'estrella (uel), obtenint així el nom de Toroel i després Teruel.

Dibuix que representa el toret i l'estrella al damunt que l'il·lumina.

Segons una altra versió de la llegenda, quan es va fundar la ciutat, els savis i prohoms de la vila es van reunir i van cercar diversos senyals i presagis, trobant-ne favorable que un toro bramés des de dalt d'un turonet, que es correspondria amb l'actual Plaça del Mercat, on avui es troba el popular monument d'El Torico. Diu la llegenda, que damunt el toro hi lluia una estrella. 

D'aquesta fortuïta trobada procediria també el símbol del toro i de l'estrella que es pot observar tant a la bandera com a l'escut de la ciutat. A més del el monument de "La Vaquilla", on s'observa un vaquer enfrontant-se a un toro i a un àngel situant l'estrella damunt el bou. Després de la seva fundació i posterior repoblació, es va constituir la comunitat de Terol, conjunt de llogarets de l'entorn de la localitat.


Detall de la font de la Plaça Major, del segle XIX, amb la imatge del toret i l'astre.

Una tercera versió, molt similar, explica que el brau fou trobat pels soldats que, desobeint el rei, van perseguir un toro vist sobre un turó, de nit, il·luminat per un estel. I van decidir que aquest hauria de ser el lloc per aixecar la nova ciutat.

Imatge de la Plaça del Mercat o Plaça d'El Torico de Terol, a principis del segle XX.

.

1.10.20

Expressions i dites populars en català

Sardana amb follets i bestioles del bosc. Il·lustració d'Apel·les Mestres.

Us presentem un recull de dites, refranys i expressions populars en llengua catalana, algunes de les quals amb evidents referències a personatges de la mitologia catalana i de la mitologia universal, moltes d'elles relacionades amb els astres i les estacions i la vida a la natura.


Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

[Explicació: Si no desitges quelcom, no afavoreixis les condicions per a que es produeixi]

Qui dies passa, anys empeny.

[Explicació: Concentra't en el dia a dia i deixa estar el futur a llarg termini. Les coses s'aconsegueixen amb constància i poc a poc, pas a pas.]

Any nou, vida nova.

[Explicació: Iniciar un nou cicle solar és una oportunitat per fer canviar hàbits o tendències vitals.]

Si gener no neixia, l'any no s'acabaria.

[Explicació: Per a que s'acabi l'any, cal que comenci el següent. En sentit figurat, indica que tot té una causa i un efecte]

El gener és el més vertader, perquè és el primer.

[Explicació: De vegades, la primera idea és la que val i la primera intuició és la que funciona]

Pel gener, els gats cerquen muller.

[Explicació: Gener és el mes de zel de les gates. En sentit figurat, indica que els solters cerquen companyia, especialment per Cap d'Any.]

Pel gener, bodes de gats i marramaus pels terrats.

[Explicació: Gener és el mes de zel de les gates.]

Pels reis, un pas de vells [o Per Reis, un pas de veis (a Menorca)]

[Explicació: La figura mitològica astral dels reis mags relaciona amb el sol, que es diu que neix a Orient i mor a Ponent, i amb els tres periodes del cicle annual solar d'aquest astre (joventut, paternitat i ancianitat). Quan arriba el dia de reis, el cicle solar ja ha arribat a l'hivern, que és la darrera etapa, que relaciona amb la figura del vell o ancià. D'aquí el pas de vell.]

Els tres reis, que tots són vells (o bells), duen barretina molla amb cascavells.

[Explicació: Els Reis Mags sovint es representen com tres homes amb barretina, com per exemple als frescos del temple de Sant Apolinar, a Ravenna, del segle VI dC, o a la capella grega de la catacumba de Priscil·la, a Roma, del segle II dC. Aquesta darrera és, de fet, la primera representació que es coneix dels reis mags. Malgrat que els experts consideren aquestes barretines com gorres frígies, el fet que hi hagi expressions catalanes que en facin referència, indica que són personatges ben coneguts a casa nostra, potser creats per la mitologia catalana popular.]

Els tres Reis de l'Orient porten coses per a tota la gent.

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer.

Sant Antoni del porquet sempre s'escau el disset.

Per Sant Antoni de gener, a les cinc el sol veuré.

Per Sant Sebastià, una passa de marrà.

Per Sant Sebastià, mitja hora al matí, mitja hora a la tarda, el dia s'allarga.

Per Sant Sebastià, una hora més de dia hi ha.

Per Sant Sebastià, cent passes de ca.

Per Sant Vicenç comencen els vents.

Per Sant Vicenç cessen les humitats i es giren els vents.

Per Sant Pau l'hivern se'n va o s'hi jau.

Sant Pau obre l'hivern o el tanca amb clau.

Fred de febrer, pitjor que el gener.

Pel febrer, una estona al sol i una altra al foguer.

La neu de febrer, com aigua dins el paner.

Per la Candelera l'ós surt de la cova i si veu que plou, no se'n mou.

Si la Candelera plora, l'hivern és fora; si la Candelera riu, l'hivern és viu; però tan si plora com si deixa de plorar, la meitat de l'hivern encara s'ha de passar.

Per Sant Blai, un pas de cavall.

Sant Blai serè, busca llenya i fes braser.

Per Sant Maties, de febrer queden cinc dies.

Per Sant Maties, el sol entra per les ombries, i d'aquí tres setmanes, per les ombries i les solanes.

El febrer curt, amb vint-i-vuit dies se'n surt.

[El febrer és el mes més curt de l'any, però es fa notar pel seu fred.]

Carnestoltes, quinze voltes!

Si el març es moria, tot el món riuria.

[Explicació: El mes de març no és gaire estimat per la gent. La dita insinua que si desapareix, ningú el trobarà a faltar. Probablement perquè al març la gent ja està cansada de l'hivern i desitja que arribi l'abril i s'acabi el fred.]

El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.

[Explicació: El mes de març és un mes canviant, metereològicament parlant. I prou traicioner en qüestió de temperatura. Ara fa fred, ara fa calor.]





16.9.20

La llegenda del ferrer Pere Llordà d'Isona i l'origen del Castell de Llordà

Imatge del Castell de Llordà, situat entre Isona i Conca Dellà, Catalunya.

El Castell de Llordà és situat al municipi d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l'antic terme d'Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat. L'origen d'aquesta fortificació és motiu d'una llegenda que té per protagonista un ferrer i al mateix rei en Jaume.

En Pere Llordà era un ferrer d'Isona, vell per a manejar les armes, però de molta empresa i ple d'energia per a d'altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà activament en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l'avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros.

La gent va tenir enveja del que feia en Llordà i començaren a dir que mentre tothom lluitava contra els sarraïns ell feia moneda falsa per enriquir-se, i tant i tant van malparlar del pobre ferrer, que la murmuració arribà a orelles del rei. Quan la guerra fou acabada, el rei Jaume en persona volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent. Un dia, sense que ningú s'ho pensés es presentà a casa del vell ferrer per saber per què en lloc d'anar a la guerra es lliurava a fer moneda falsa. 

En Llordà mostrà al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s'havia poigut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans. I per demostrar al rei que tot ho havia fet pel bé de la terra, prometé alçar un castell amb els diners que havia guanyat i en els camps que havia conreat, i féu construir el famós castell de Llordà. El rei agraït al gest de l'humil ferrer, el féu nomenar cavaller, i els seus fills foren dels més intrèpids i dels que més honors van portar a la noblesa catalana.

Imatge del castell de Llordà, de finals del XIX o principis del XX.
Imatge del castell de Llordà, de finals del XIX o principis del XX.

.

La llegenda del Salt de la Núvia de l'Espluga de Cuberes

El revolt del Salt de la Núvia, a la Serra del Boumort, al Pallars Sobirà.

A la Serra del Boumort, al Pallars Sobirà, Catalunya, hi trobem el revolt del Salt de la Núvia, en el sendre que va fins Esplà. Aquest és un paratge amb una breu i tràgica llegenda que explica el nom del lloc.

Segons aquesta faula de la mitologia catalana, una noia desesperada es va llençar just quan era recent casada. Diuen que l'havien obligada a contraure matrimoni amb un home que no estimava i, en veure el paratge on havia d'anar a viure la resta de la seva vida, a l'Espluga de Cuberes, va posar fi als seus dies. El lloc del revolt permet veure l'ancestral, misteriós i salvatge establiment de l'Espluga de Cuberes, insertat en una balma aillada.

Imatge de la misteriosa vila abandonada de l'Espluga de Cuberes que va provocar el salt de la núvia de la llegenda.

.

La llegenda del sastre de Fontllonga i la Creu de pedra d'en Tito.

Imatge de la Creu de Pedra d'en Tito, al camí de Fontllonga. (fotografia: Jaume Balague Violan)

Fontllonga és un poble del municipi de Camarasa, a La Noguera, Catalunya, situat al vessant oest de la Cabeçola, damunt el pantà de Camarasa. Al camí de Meià que duu de la vila de Figuerola a la de Fontllonga, hi ha una creu de pedra que li diuen la Creu de pedra d'en Tito i que és protagonista d'una breu però dramàtica llegenda.

Segons la faula mitològica, en aquest indret trobaren mort el sastre de Fontllonga. Havia anat a Figuerola a acabar una feina per la qual li havien pagat força bé. Es veu que la va acabar tard, i quan va iniciar el camí de tornada cap a casa ja fosquejava. Anava amb por que algú li pogués robar els dinerons que acabava de cobrar.

De sobte va sentir que algú li agafava la jaqueta per l'esquena, va fer un crit paorós i es va morir de l'esglai. L'endemà al matí, quan el van trobar, van veure que allò que l'havia espantat tant només era una branca d'esbarzer que l'havia pres per l'espatlla. Deduim que la creu de pedra es va ser bastida pels seus veins o familiars per assenyalar el punt on el pobre sastre, que es devia dir Tito, va morir de l'espant. 

Font: 25 Excursions pel front del Pallars, de Joan Ramon Segura.
.

15.9.20

La llegenda de na Poneta i el Pont del Diable d'Isòvol de Cerdanya

El Pont del Diable d'Isòvol, a la Cerdanya, té una interessant llegenda associada.

El Pont del Diable és un antic pont d'un camí ral al riu Segre a prop de la vila ceretana d'Isòvol. La construcció és en estat ruinós però s'ha planificat ja la restauració de l'entorn. És un bé patrimonial inventariat.

Segons la llegenda, el diable va construir-lo en canvi de l'ànima d'una noia. Es aquesta una interessant llegenda de la mitologia catalana de la Cerdanya pirinenca que ens parla d'una jove minyona, anomenada Poneta, de la casa dels senyors del lloc. Cada dia, la noia anava a buscar aigua amb un càntir a cada mà i havia de travessar el riu Segre. Com que aquest tenia crescudes sobtades, resultava que cada any desapareixia alguna que altra criada.

La Poneta no volia córrer la mateixa sort, i, en ser l’església lluny, no podia complir amb els seus preceptes dominicals. Suplicà el Senyor i el capellà sense aconseguir res. Un vell caçador li digué que ho podria solucionar posant-se en contacte amb el príncep de les tenebres. Aquest, el dimoni, li prometé fer-li un pont i una església abans que cantés el gall a canvi de la seva ànima. Fet el pacte, el dimoni es posà a construir el promès.

L’espavilada Poneta agafà un llum i se’n anà al galliner. Els galls, pensant-se que es feia de dia, es posaren a cantar mentre el dimoni ja estava fent el campanar. Avergonyit per haver estat burlat, no el va acabar.

Font

.

Llegenda del judici del Comte Salomó de Cerdanya i Urgell

Esglèsia de Santa Maria d'All de Cerdanya on va tenir lloc el judici del Comte Salomó.

Encara que en temps antics es va posar en dubte l’existència del comte Salomó de Cerdanya, arribant-se a dir que en realitat era el Salomó de la Història Sagrada, la veritat és que hi ha suficient constància documental per afirmar la seva existència.

Els mateixos Gesta Comitum Barcinonensium esmenten aquest comte i, fins i tot, fan referència a la seva pertinença ètnica: “Salomone nacione gallicum” (MH. col.538), tot i el seu nom de tradició juevo-bizantina.

"De fet, entre els més antics comtes de Cerdanya, és potser del que hi ha més constància documental (…). Els comtes d’aquesta època apareixen com a cabdills, guerrers i sobretot, exercint la justícia pública. Així, un any abans de l’expedició a Còrdova, el 862, tingé lloc a All (in vico Alle) un judici “in ipso mallo publico”, presidit pel comte (Martí Santjaume, 1928, p.467). El “mall” era, entre els antics pobles germànics dels quals són els hereus els nostres primers comtes locals, l’assemblea formada pels homes lliures i amb dret a dur armes, presidida pel cabdill" (Rovira i Virgili, 1922-1934, vol. II, p.242).

En aquet judici, un home anomenat Witiscle, nebot d’Ailó, fill del comte Asnar Galí, es queixà que un home anomenat Sennane volia tenir drets sobre la “villa” Sedret (vall del riu Querol). Sennane deia que tenia la vila per benefici del seu senyor, el comte Salomó (“per beneficio de seniori meo”). Witiscle afirmava, al contrari, que Ailó li va donar la vila amb la seva església de Sant Martí (“domum Sancti Martini”) i que després el comte Sunifred la hi va prendre i la cedí en benefici a Isarn il·legalment (“absque legis hordine”).

Els jutges, escoltades les parts, van donar la raó a Witiscle. Finalment, l’arxiprest Protasi, probablement el fundador d’Eixalda i Cuixà, va escriure el document. Aquest acaba amb una referència a l’alegria amb què Witiscle rebé la justícia comtal (“congaudeat se ipse Witisclus in nostro iudicio sua iusticia recepisse”) (…).

De Salomó no sabem on va néixer ni on va morir, però la seva personalitat queda suficientment perfilada com a personatge pro-franc, però al mateix temps prudent i espavilat, que va saber mantenir-se al costat del sol que més escalfava en cada moment. Governà la Cerdanya com a mínim des del 862 al 868.

Ramon d’Abadal (1983, p.30) afirmà que Salomó degué governar Cerdanya des de la mort de Sunifred, és a dir, cap al 848. Però, el fet és que l’actuació de Salomó sols consta documentalment a partir de l’esmentat any 862, quan apareix presidint el judici d’All.

 [Extracte del llibre “Els oblidats Comtes de Cerdanya (798-1.117)” de Joan Blasi i Solsona (1999. pp 85 a 89)]

Salomó d'Urgell-Cerdanya

(? - c. 869) fou comte d'Urgell i Cerdanya (848 - 869). Segons l'historiador Abadal, Salomó recollí la successió del seu possible parent Sunifred I a la mort d'aquest el 848. Aparentment, per defensar els drets dels seus fills menors d'edat. Així doncs Salomó seria germà o més segurament nebot de Bel·ló de Carcassona.

Degué ser ratificat a l'assemblea de Narbona de l'octubre del 849. Se l'esmenta en la narració d'un viatge a Còrdova cap al 863, aparentment per demanar la devolució de les restes de Sant Vicenç que estaven en poder del valí de Saragossa (vegeu Trasllat de les relíquies de Sant Vicenç). Abadal pensa que més probablement fou un viatge diplomàtic per negociar la neutralitat o l'aliança de Còrdova, donada la rebel·lió d'Humfrid de Barcelona el 862 (i que va durar fins al 864). Encara apareix en un judici l'agost del 868 però el 870 ja s'esmenta com a nou comte a Guifré el Pilós, pel que cal suposar que va morir cap al 869.

Salomó I de Cerdanya-Urgell

Probablement visità Còrdova el 863 en missió diplomàtica prop de l’emir Muhammad, en nom de Carles II el Calb, i aconseguí d’emportar-se les suposades relíquies de sant Vicenç, retingudes a Saragossa. La llegenda el fa franc i usurpador del comtat de Barcelona en perjudici de Guifré I el Pelós, i aquest hauria recuperat el comtat després de matar-lo. Tot fa creure, però, que fou un home del país, potser emparentat amb Guifré, i que tant el seu ascens al govern dels comtats pirinencs (potser des de la mort del comte i marquès Sunifred el 848) com la seva substitució (a l’inici del govern de Guifré I el Pelós i el seu germà Miró el Vell el 870) es feren sense cap violència. D’altra banda, és ben cert que mai no fou comte de Barcelona. La seva condició de comte de Cerdanya és testimoniada per Pere Tomic (1438).

Font

L'esglesia de Santa Maria d'All de Cerdanya

L'any 862 el comte Salomó de Cerdanya hi va dur a terme un judici públic. Pertanyia al patrimoni del bisbe d’Urgell Esclua, que va morir als 924. El santuari de la Mare de Déu de Quadres està enquadrat dins la Parròquia d'All, a la part baixa del torrent de la Sosa i aigua amunt d'Isòvol. All és una entitat de població del municipi cerdà d'Isòvol.

.

1.9.20

Exposició: Bacus, les màscares del déu | VINSEUM | Vilafranca del Penedès


Bacus, les màscares del déu
Del 21 d'agost al 25 d'octubre del 2020
Capella del VINSEUM

Bacus és el deu del vi, del teatre i de la fecunditat. Equivalent al grec Dionís, recull també tradicions molt antigues i aglutina altres divinitats, com l’itàlic Liber Pater. Capaç d’encomanar el furor, la passió i el frenesí, representa els aspectes més irracionals de l’ésser humà per contraposició al sentit de l’ordre i de la mesura encarnat per Apol·lo.

L’exposició ens descobreix els orígens del déu –l’últim que ingressà a l’Olimp-, les seves gestes, la composició del seu seguici, el seu paper en l’origen del teatre, els elements que el simbolitzen i el seu marcat caràcter de divinitat domèstica.

La mostra inclou una cinquantena d’objectes procedents de museus catalans, que testimonien l’arrelament d’aquesta divinitat en la societat de l’època romana i que permeten descobrir totes les màscares d’aquest déu polièdric i complex.

Capella del VINSEUM
Museu de les Cultures del Vi de Catalunya
Plaça Jaume I, s/n
Vilafranca del Penedès, Catalunya


.

20.8.20

El mite d'en Pere Boter i el volcà mexicà de Perote

Imatge panoràmica del volcà anomenat El cofre de Perote, a Perote, Mèxic.

Us reproduïm un article de l'investigador Bel·lònides publicat al web La història usurpada amb el títol El cofre de Perote, a Veracruz, i el mite català d'en Pere Boter on es treballa la hipòtesi d'una relació entre el nom del volcà mexicà i la figura mitològica catalana d'en Pere Boter o en Pere Porter. Sigui o no certa la relació entre el personatge i la muntanya, també és molt interesant la interpretació que l'analista fa de la figura mitològica catalana.

Us reproduïm l'article:

El cofre de Perote és un volcà situat a l'estat mexicà de Veracruz, a la zona de trobada de l'Eix Neovolcànic amb l'extrem sud de Sierra Madre Oriental. Amb els seus 4200 metres sobre el nivell de la mar, el Cofre de Perote és considerat la vuitena muntanya més alta de Mèxic.

El nom del volcà relaciona amb el de la veina població de Perote, un dels 212 municipis de l'estat de Veracruz. El nom indígena de la muntanya, Nauhcampatépetl, en náhuatl, significa pedra quadrada i, efectivament, defineix molt be la morfologia del seu cim, tan singular. Però del suposat nom en espanyol, El cofre de Perote, no ens podem estar de sospitar que és una traducció del català. 

Perote, topònim espanyol o català?

Perote ens sembla un topònim construit a partir d'una traducció literal de l'augmentatiu català Perot, derivat del nom Pere o del nom de la fruita pera. Si fos una paraula espanyola derivada de Pedro s'hauria de dir Pedrote. Y si vingués de Piedra, hauria de ser Piedrote.

I malgrat que consta al diccionari espanyol el terme Pero, com una variant de Pedro, cal dir que és una forma poc habitual que també sembla derivar del català Pere, i no pas del llatí Pirum, com ens volen fer creure. Perote, en espanyol, també podria relacionar amb el nom de la fruita pera, significant una pera gran. Fins-i-tot els diccionaris espanyols esmenten pero com a fruita. Però, ambtot, l'habitual en aquesta llengua és dir perón o peraza per fer l'aumentatiu de pera, més que no pas perote.

Pel que fa a l'etimologia oficial del topònim, ens diuen que Perote apareix en diferents documents i que és un terme del castellà, un augmentatiu de Pero, equivalent al nom Pedro, és a dir Pedrote. I respecte a la fundació de la ciutat de Perote, ens diu una llegenda de la zona que un tal Pedro, home de gran alçada i fortalesa, a qui els vianants solien cridar familiarment pel seu augmentatiu Pedrote, va derivar en Perote. Aquest Pedrote tenia una venta o hostal a la localitatNo oblidem aquesta figura forçuda, amb reminiscències mitològiques, prou interessant, perquè més endavant la tornarem a trobar.

També ens asseguren que, del 1525, hi ha dades històriques d'aquest personatge gegantí Pedrote, atès que el Capítol de la Ciutat de Mèxic va disposar que s'aixequessin ventas a tot el trajecte comprès entre la vella Tenochtitlan i Veracruz i, d'aquesta manera, a Pinahuizapan, avui ciutat de Perote, se sap que hi va haver un hostaler anomenat Però Hernández, que ens volen fer creure que és el Perote del topònim.

Tanmateix, nosaltres veiem altres possibilitats per explicar el nom d'aquesta vila, més relacionades amb la muntanya i, curiosament, amb la mitologia catalana, que segur coneixien bé els primers colonitzadors catalans de la regió. I així, tornant al nom del volcà, creiem que el terme cofre podria fer referència a la gegantina roca quadrada que culmina aquesta muntanya, similar a una caixa o cofre. Anem a veure si la cosa va per aquí...

El cofre d'en Perot i l'espinada del dimoni.

Tractant-se d'un volcà, podria ser que el nom fes referència a la llegenda d'en Pere Boter, dimoni mitològic català amb el qual, encara avui, s'espanta a la mainada tot dient: si no fas bondat, aniràs a les calderes d'en Pere Boter. Habitualment, en Pere Boter o Perot, que trobem sovint a les representacions d'Els Pastorets, va associat a unes calderes o botes infernals, un marasme de foc i sofre, i no pas a un cofre. Però la paraula cofre, espanyola, que també és catalana, en aquest cas, pot ser un sinònim de caldera, per definir un contenedor gegantí de lava que podia semblar el cim del volcà, potser envoltat de fum, quan els exploradors catalans el van veure per primera vegada.

Precissament la paraula caldera, tan associada al dimoni Pere o Perot en la nostra mitologia, en geologia i vulcanologia, refereix a la cavitat de grans dimensions, aproximadament circular, que corona els volcans. Aquest terme se sol confondre amb el de cràter volcànic, que en sentit estricte és la depressió circular al vèrtex d'un conus volcànic. Avui no sembla que la roca del cim del volcà de Perote sigui una caldera, tot i que aquest és un tema que caldria que definís un geòleg, però tampoc sabem quin aspecte tenia al segle XVI, que és quan els exploradors el devien veure per primera vegada.

Imatge del tram anomenat El espinazo del diablo, que condueix al Cofre de Perote.

Una prova que ens indicaria que el nom de Perote pot relacionar amb la figura diabòlica catalana d'en Perot seria el nom que rep l'escala de pedra que trobem al tram final de la seva ascensió, anomenada encara avui El espinazo del diablo, és a dir, l'espinada del dimoni. És la passarel·la de pedra que permet accedir al cofre o caldera del volcà, és a dir, al Cofre d'en Perot, que potser és com es devia dir originalment.

Caldria comprovar si quan els primers exploradors catalans van visitar aquestes contrades i, com sembla, s'hi van establir, el volcà encara estava actiu. Potser a Catalunya hi havia la tradició de relacionar els cims dels volcans amb les calderes infernals d'en Perot i, en trobar-ne aquest a Mèxic, de cim quadrat, van associar el topònim a la llegenda.

En Perot, en Pere Boter o en Pere Porter

En mitologia catalana, un Perot és també un follet trapella, paraula que deriva de foll, un adjectiu molt associat al dimoni. El follet és un personatge que rep diversos noms segons les contrades i característiques específiques, com ara perot, cerdet, donyet, (d)uendo, boget, dimoni boiet, homenet, caterineta, millet, familiar, familiano, minairó o l'occità i entremaliat gripet, fantasti o truffandenc. A l'Europa central reben altres denominacions, com ara gòblins o gnoms.

Aquests éssers estaven sempre relacionats a les cases i guardaven certa relació amb els lars o déus familiars, unes divinitats del panteó romà a les quals es feia ofrenes com a protectors de la llar i dels seus integrants. Tanmateix, amb l'arribada del cristianisme com a religió oficial de l'imperi romà, el seu culte fou perseguit i les criatures divinals adoptaren la forma de dimoniets o de petits homenets que espanten i que viuen amagats a les cases.

En aquest sentit, el mitòleg Francesc Gisbert, al seu llibre Màgia per a un poble (2010), ens explica que en Perot, en Perotet o en Perot el Negrot és un espantacriatures de la cultura popular del País Valencià, definit també com “un homenet imaginari o gnom” per l'Enric Valor. A les rondalles recollides pel folklorista Valor, apareix aquest ésser que és considerat una mena de donyet, que habita dintre de la capsa màgica de les caterines. Aquesta capsa màgica pot relacionar amb els calders màgics i llegendaris i, qui sap, si també amb el Cofre de Perote.

Respecte a Perot el Negrot ens expliquen que fa referència a un forçut llegendari que apareix a les rondalles de Xàbia, a la Marina Alta. Encara que el coneixien com Perot, de mal nom l'anomenaven el Negrot, ja que tenia ulls, pell i cabells ben negres, com acostuma a passar amb alguns dimonis, que representen el sol vell o sol negre, que és també el sol d'hivern o, simplement, la representació de l'hivern o Pare Nadal.

Se sabia que la seva força permetia a en Perot fer tots els treballs del camp en un tres i no res, a part de ser un golafre insaciable. Pensem que l'hivern tot s'ho menja i antigament el fred deixava a la gent del camp amb molta fam, especialment si havia estat un any de males collites. Aquest forçut Perot ens recorda al forçut Pedrote o Perote de la llegenda mexicana que ens explica la fundació de la població amb el mateix nom.

Representació medieval de la caldera d'en Pere Boter, senyor de la mort, cuinant les ànimes condemnades.

Però la figura infernal d'en Perot va molt més enllà i relaciona sobretot amb el Pare Sol o déu solar que, en el seu cicle anual etern, a partir del solstici d'estiu, comença a envellir i es transforma en el pare vellPare Nadal, el vellet, o el Vellot, que recull el llibre de l'historiador i folklorista Jordi Bilbeny, La sardana o la religió de les bruixes (2015), o el Parot (Perot). Aquest personatge astral acabarà morint, inexorablement cada solstici d'hivern a Finisterra, Galícia, on passarà a l'inframón, a través del seu descens a les aigües oceàniques.

Així, veiem que la religió astral o mite astral català, orígen de moltes altres creences repartides per tot el món, es nodreix de la important figura mitològica d'en Perot. Aquest Perot, o sol negre o sol d'hivern o sol dèbil (devil en anglès significa dimoni), seria el que es correspon amb les figures de l'Anubis de la mitologia egipcia, l'Hades de la mitoloia grega, el Saturn de la mitologia romana o el Satán bíblic, que com en Perot o Parot, també són senyors de l'infern hivernal, de la foscor i de les profunditats de la terra o de l'inframón.

El nom popular d'en Pere Boter pot referir a l'ús que el personatge fa d'un bot o una bota. Un boter és qui fa botes o qui conduieix botes o bots al mar o al riu. I aquí tant podem considerar que la bota és un substitut de la caldera (tan relacionada amb el calder màgic dels celtes), és a dir, un barril on el dimoni cuinava les ànimes condemnades, com pensar que fa referència a una bota o bot de navegar.

La figura catalana relacionaria, aleshores, amb el barquer Caront, de la mitologia grega, avatar del déu solar vell, l'any vell o el senyor de la mort i de l'inframón, que ajuda a passar les ànimes de la vida a la mort i de la mort a la vida, igual que ajuda a passar d'un any a l'altre el nen solar. Com també ho fa el personatge bíblic català i cristià Sant Cristòfol (Sant Cristo Foll), que no és més que el mateix déu solar vell associat al dimoni foll, senyor del judici de les ànimes. Es a dir, ens trobem al davant del que els mitòlegs anomenen un personatge psicopomp o guia de les ànimes. El personatge mitològic d'en Pere Boter també és un conductor o barquer de les ànimes dels morts.

Com acostuma a passar amb aquests relats religiosos, un autor anònim, probablement catòlic, va acabar recollint per escrit el record d'aquest personatge mitològic, però manllevant-li el seu caràcter diví. Es a dir, el va humanitzar, per convertir-lo en un simple mortal que, al llibre, interactuarà amb el dimoni cristià. Aquest esforç d'humanització, per part de l'autor, ens confirma que la creença popular en la figura d'en Perot o Pere Boter estava molt estesa i arrelada entre els catalans no tan antics.

Portada del llibre Viatge a l'infern d'en Pere Porter.

Els volcans i la porta de l'infern

Així, trobem que el relat anònim titulat El Viatge a l'Infern d'en Pere Porter, publicat per primera vegada a inicis del segle XVII, utilitza la figura d'en Pere Boter, i la transforma en Pere Porter, en clara referència al portador de les ànimes (porter = portador), en un procés similar al que pateix la figura catalana de Sant Cristòfol (o Cristo-foll, en referència al sol vell o follet Perot), que els sacerdots catòlics converteixen i helenitzen en un Cristo-phoros o portador de Crist, entenent aquest Crist com el nen déu, el nou any solar o el sol jove.

En tot cas, en la càbala o refregit mitològic que són les religions, aquesta mena de personatges sempre conserven el seu caràcter de jutges i portadors de les ànimes. I en els jocs de paraules cabalistics, que sempre són tan ben traçats, Porter també deduim que fa referència al vigilant de la porta de l'infern. Perquè en Perot, igual que Caront, o el Can Cerber, és el porter o vigilant de l'entrada i la sortida a l'inframón.

I aquesta porta de l'infern, massa sovint, és identificada amb un volcà, atés que els grans pics sempre han estat associats a la llar dels déus (Olimp, Ararat, Sinaí, Fuji, Montserrat, Canigó i tants altres en tot el món), i en la seva magnificència, els volcans són l'escenari ideal, de sofre i lava, per a les divinitats demoníaques, especialment en la concepció cristiana de l'infern.

I tenim així que, per exemple, el pou de Derweze o cràter de Derweze, un volcà de gas situat al Turkmenistan, també és conegut com La porta de l'Infern. I que a l'edat mitjana, els islandesos, anomenaven al volcà Hekla com La Porta de l'Infern. I el volcà Erta Ale, de l'Etiopia, amb 613 metres d’altitud, el més actiu del país, que es caracteritza per tenir un llac de lava al cràter, en l’àmbit local se’l coneix com La porta de l’infern. La llista seria inacabable.

A més, aquesta figura del dimoni Porter, que vigila la porta de l'infern amb l'ajuda del cànid Cerver, quin dubte hi ha que també relaciona amb el personatge mitològic català de Sant Roc i el seu gos, tan ben estudiat per en Jordi Bilbeny. Que al seu torn es veu representat també en els retrats bizantins cinocèfals de Sant Cristòfol, on apareix amb cap de gos, tal i com també passa amb els deus egipcis Anubis i Set, ambdós senyors de la mort amb rostre de cànid. Aquesta seria la sintesi, en una sola figura, del gos guardià i del seu amo que trobem a la mitologia catalana.

Així, com dèiem, al llibre sobre en Pere Porter, ens humanitzen el protagonista mitològic, associant-lo a un suposat personatge de Tordera, un tal Pere Portes, de qui ens expliquen que va ser jutjat per la Inquisició i excomunicat. La seva vida estarà envoltada de misteri i, com no podia ser d'altra manera, es confon amb la llegenda, de forma que no se sap on comença una i on acaba l'altra. I en aquesta densa boirina, la història descriu el viatge d'en Pere Porter, durant trenta-set dies, al món dels morts, que té l'entrada per l'estany de Sils i la sortida per Morverdre. Pere Porter esdevindrà, aleshores, una mena d'Orfeu català, tenint en compte que al mite grec, Orfeu va encantar a Caront i al can Cerber per tornar al món dels vius a la seva estimada Eurídice, a qui va perdre definitivament en el seu viatge de retorn.

Precísament, el relat d'en Pere Porter ens situa la sortida de l'infern a l'antiga vila de Morverdre, avui Sagunt, al País Valencià, lloc on, casualment o no, hi trobem la Serra de la Calderona, amb una fisonomia de roques molt similar a la del Cofre de Perote, que també podria tenir un nom relacionat amb el mite de Les Calderes d'en Pere Boter.

.

La llegenda de l'origen de la vila de Setcases

Imatge hivernal nocturna de la bonica vila de Setcases, al Ripollès, Catalunya.

L'historiador camprodoní Llorenç Birba recull al seu llibre titulat La vall de Camprodón, (Barcelona, 1972. Selecta (Biblioteca Selecta, 333 - Ciutats i Paisatges, XXXIV), una llegenda que explica l'origen de la vila de Setcases, a la comarca del Ripollès, i del seu topònim. Us la reproduïm en les seves mateixes paraules:

"Fa molts anys que una família de ramaders, formada per un pare i set fills, havien pujat de terra baixa amb les seves ovelles als pasturatges del Pla dels Hospitalets. Un bon dia - no en feia gaires que hi eren - els sorprengué una maltempsada.

Els nois restaren meravellats de l'espectacle, que no havien vist mai, i tots anaren a contar-ho al pare, que era cec. "Pare", li digueren, "cauen del cel com uns flocs de llana molt blancs i freds i es tornen aigua, i la terra i els arbres es van emblanquint". El pare es preocupà i, alarmat, els assabentà que allò era neu, que en podia caure molta i cobrir molts dies tot l'herbatge, i que calia  marxar de seguida; altrament, s'exposaven que les ovelles morissin de fam.

I anaren avall; el pare digué que es quedarien on trobessin un saúc florit. Arribaren a Carlat i deixaren les darrerers volves de neu. Un xic més avall veieren la flor del saüc. S'hi van quedar. Acondicionaren el ramat i, després, cada un dels fills construí la seva cabanya, Amb el temps les engrandiren i milloraren. D'aquí ve el nom de Setcases."


Altres llegendes del ripollès

25.11.18

El dimoni escuat | Nadala tradicional catalana


Les tradicionals nadales o cançons de Nadal juguen amb simbols i personatges que passen a formar part de la mitologia del país. En aquesta tan popular, hi trobem el Dimoni escuat, els pastorets ballarins, el Jesuset, Sant Josep i na Maria. 

La nadala diu així:

Allà sota una penya n'és nat el Jesuset, nuet, nuet,
allà sota una penya n'és nat el Jesuset, culet, culet,
que és fill de mare verge i està mig mort de fred, nuet, nuet
i està mig mort de fred.

El bon Josep li deia: Jesús que esteu fredet, pobret, pobret!
El bon Josep li deia: Jesús que esteu fredet, pobret, pobret!
La Verge en responia: per falta d'abriguet, pobret, pobret,
per falta d'abriguet!

Pastors hi arribaren allà anadales la mitja nit, cric-cric, cric-cric!

Pastors hi arribaren allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric!
Veient que tots hi anaven, del gran fins al més xic, cric-cric, cric-cric,
del gran fins al més xic.

Els pastorets s'engresquen i ballen tot sonant, galant, galant!
Els pastorets s'engresquen i ballen tot sonant, galant, galant!
Ballets i contradances per fer alegrar l'Infant, galant, galant,
per fer alegrar l'Infant.

A prop d'allí passava un dimoni escuat, patrip, patrap!
A prop d'allí passava un dimoni escuat, patrip, patrap!
Sentint tanta gatzara a dins se n'és ficat, patrip, patrap,
a dins se n'és ficat!

Els pastorets en veure'l s'hi tiren al damunt, patim, patum!
Els pastorets en veure'l s'hi tiren al damunt, patim, patum!
I tantes n'hi mesuren que el deixen mig difunt, patim, patum,
que el deixen mig difunt!


Font: cançò popular

21.11.18

Conferència: Occitània i Catalunya creadores d’Espanya | 22 nov.


Dijous 22 de novembre del 2018.
A la seu dels Amics de la Unesco de Barcelona.
Entrada lliure.

Conferència: Occitània i Catalunya creadores d’Espanya.
A càrrec de Lluís Maria Mandado Rossell, autor del llibre “El Cid de València era català”.
En el marc del cicle de conferències 'Occitània, Catalunya i Europa' organitzat per Jordi Salat.

La investigació de Lluís Maria Mandado defensa que els "mites més castellans eren en realitat catalans", com és el cas del Cid, figura llegendària de la Reconquesta espanyola, que l'autor no només afirma que no va ser l'intrèpid cavaller castellà conegut com Rodrigo Díaz de Vivar , sinó que en realitat el seu cèlebre Cantar de mio Cid explica la història o les històries de "llinatge dels comtes d'Urgell i els vescomtes de Girona, que són els Cabrera, a partir de mites i personatges d'aquestes famílies com Arnau Mir de Tost , i de fets històrics com la conquesta de València ".

L'obra, lluny d'intentar oferir un estudi que ofereixi una visió alternativa, se centra en realitzar apreciacions personals basades en els sentiments de l'autor.



Seu de a Unesco a Barcelona
Carrer Mallorca, 207 principal
08036 Barcelona, Catalunya
http://www.amicsunescobcn.cat

#historia #conferencies #catalunya #barcelona #agenda #patrimoni #paisvalencia

20.11.18

Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina

Xinès representat en un capitell del monestir de Ripoll

Conta una llegenda, recollida pel mitòleg català Joan Amades al seu llibre Les cent millors llegendes populars, que mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

- Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador restà bocabadat, sense saber què dir, i cregué que el frare l'enganyava; però no era pas així. Les paraules del pare abat constituïren una mena d'enigma, el qual desxifrarem aquí ara mateix:

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt d'un riu anomenat el "Riu de sota" o el "Riu de santa Eulàlia". Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc. Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella. A més, durant temps va haver-hi a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill, i, com que aquestes nissagues foren gairebé els únics que van construir la ciutat, d'ací que hom pogués dir que Barcelona havia estat feta pels Galls i pels Conills.

Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins són qualificats de "Porcells", i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells. Una de les antigues famílies nobles barcelonines, i que gaudí de més prestigi, fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu de què hem parlat passa per sota de la ciutat, tot Barcelona li fa de pont i, per tant, en tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Hom diu que el pare abat enganyà "com un xino" l'emperador, i donà aquesta tradició com a origen de l'expressió "Enganyar com un xino". Nosaltres creiem, però, que no hi hagué tal engany i que el frare es va limitar a pintar-li la ciutat de Barcelona sota un aspecte enigmàtic.

La cova de la Fou de Bor | La reina de Bor | Llegendes de la Cerdanya

Imatge del llac interior de la Fou de Bor, lloc de llegendes, a La Cerdanya

Actualment Bor és un nucli de població del municipi de Bellver de Cerdanya, a la Baixa Cerdanya, situat a la plana de la Batllia, al peu del serrat de la Quera, a una altitud de 1.100 m. entre els torrents de la Bavosa i de la Fou de Bor, a prop de Beders, al marge esquerre del riu Segre.

Al sud del poble hi ha la font de la Fou de Bor i, a prop seu, al cingle del serrat, hi ha un complex de coves que formen el conjunt de Coves de La Fou de Bor. S'hi té accés per les boques de la Tuta Gran, que és la principal, la Tuta Freda, la Tuta Petita i la Tuta de Dalt. Té una extensió d'almenys cinc quilòmetres. A prop d'aquest conjunt hi ha una altra cova, la Tuta d'Ambret. Hi han estat trobats vestigis de vida humana des d’època prehistòrica.

A l'exterior hi ha una abundant deu d’aigua ben freda, que surt per uns forats que hi han al mig d’unes gran formacions rocoses i l’aigua, en baixar, es dispersa en diversos torrentets que van a parar a un principal conegut com a Torrent de La Fou.

En aquestes contrades hi ha dues llegendes breus però boniques sobre aquesta petita vila i que aporten alguns personatges a la mitologia catalana: la reina i el senyor de Bor, els seus fills i les coves de la Fou de Bor.


La cova de la Fou de Bor

Un dona molt bella de Bor estava al riu i un senyor la va veure. Li semblà tan bella que li demanà la mà i es casaren amb una condició de la jove: mai podia entrar a la sala de gel de la cova. Van viure feliços i van tenir fills. Un dia que ella no hi era va entrar a la sala prohibida. Caigué desmaiat i al despertar-se es va trobar a l’entrada de la cova, va voler entrar i no va poder. Mai més va tornar a veure ni a la seva dona ni als seus fills.

La reina de Bor

Una altra llegenda diu que la reina de la Fou de Bor va anar de part i va acudir a una llevadora de Bor. Si en acabat d’assistir al part la llevadora no s’hagués rentat les mans, tot el que hagués tocat se li hauria convertit en or, però se les va rentar a la riera. Va pecar de neta.


La Maria Castanya | Una llegenda catalana


La Maria Castanya és una castanyera jove i forma part de la mitologia catalana de tardor.

Si heu sentit l'expressió '...això és del temps de la Maria Castanya', ja us haureu adonat que aquest personatge mitològic català és molt antic. La Maria Castanya és protagonista el dia de la castanyada, durant l'equinocci de tardor, que és just quan es cullen les castanyes.

Hi ha també la dita "això és del temps de la Maria Castanya, quan les carabasses encara parlaven", fet que relaciona la castanyera amb el mite de la carbassa de tardor que trobem en altres tradicions catalanes i estrangeres, com per exemple les populars celebracions del Halloween.

Dins del Costumari popular del Prat de Llobregat: equinocci de tardor, publicat per la Regidoria d’Ensenyament l’Ajuntament del Prat de Llobregat al 1987, hi trobem la deliciosa rondalla de la Núria Trilla Ibern que transcribim per goig de grans i petits. Aquest conte de la Maria Castanya té diverses versions. Aquesta n'és la més curta.


Vet aquí que una vegada hi havia una castanyera que portava un cistell ben ple de castanyes. La Maria Castanya, que així es deia, corria por no arribar tard a la barraqueta, ja que al vespre quan es fa fosc, ha d’estar oberta per vendre les castanyes. I sabeu?, ensopega amb les faldilles tan que portava i tot el cistell per terra.

Tota empipada, s’ajup per recollir-les i no en troba cap, les ha perdudes totes.

- Que faré jo ara?

Enfadada que estava, no parava de rondinar. Els follets del bosc que eren a prop la varen sentir i s’hi acostaren per dir-li:

- No t’amoïnis, que nosaltres te’n portarem tantes que no et cabran al cistell.

I al cap d’una estona varen tornar carregats de castanyes i acompanyats, sabeu de qui? Del gegant castanyer, i tots junts, fent molta gresca, es posaren a cantar:

“ El gegant castanyer
torra castanyes, torra castanyes
el gegant castanyer
torra castanyes al carrer”

(Es canta amb la tonada del Gegant del Pi)

I catacric, catacrac aquest conte ja s’ha acabat.


Font: http://casadecuentos.blogspot.com/2010/10/la-maria-castanya.html?m=1

La caixeta de Santa Teresa | Llegenda catalana


El Rondallari Català, d'En Pau Bertran i Bros, editat per Alta Fulla al 1989, conté la següent llegenda sobre Santa Teresa. Concretament és la rondalla número 51. 


"Diu que Santa Teresa no en tenia prou, de ser abadessa i doctora; volia ser també confessora.

Ella que un dia se'n va a trobar el papa i li demana per poder confessar. El papa la va escoltar molt bé; treu una caixeta i l'hi dóna; diu:

—Té, endú-te'n aquesta caixeta i d'aquí a tres dies me la tornaràs així mateix, sense obrir; allavores et daré la resposta.

Se'n va, i quan va ser a casa només tenia al cap la caixeta. «Què hi deu haver?», pensava. Tenia unes ganes d'obrir-la...! Passa un dia, i se'n va estar; [en] passen dos, i també; però al tercer ja no va poder resistir més, i ella que l'obre, pensant que ningú ho sabria. Però el mateix va ser obrir-la que fugir un aucell que hi havia dindre.

Allavores s'ho va pensar tot (com [que] era tan sàvia!): "Aquesta caixeta te l'ha dada el papa per provar-te!...".

Però no va tenir més remei que tornar-la buida. El papa li va dir:

—Veus? Així com has obert la caixeta, divulgaries els secrets de la confessió: no en podeu ser les dones, de confessores".


19.11.18

Jan de Vries, lingüista i mitòleg holandès


Jan Pieter Marie Laurens de Vries (11 de febrer del 1890 - 23 de juliol del 1964) va ser un estudiós holandès de la lingüística germana i la mitologia germànica. Del 1926 al 1945 va ser investigador ordinari a la Universitat de Leiden i autor d'obres de referència sobre la seva especialitat.

Durant l'ocupació alemanya dels Països Baixos en la Segona Guerra Mundial, Vries va formar part del Nederlandsche Kultuurkamer, un òrgan nacional de censura socialista corresponent al Kulturkammer, i destacat en l' Ahnenerbe. En un pamflet de 1940 i en discursos de ràdio, va demostrar simpatia per la ideologia nazi; el 1944 va fugir cap a Leipzig. Després de la guerra, va ser empresonat i desposseït de la seva posició acadèmica.

De Vries va néixer a Amsterdam i va demostrar visions antidemocràtiques abans de la guerra; va tenir un gran entusiasme per la cultura alemanya. No obstant això, va rebutjar la doctrina de la "raça nòrdica", i va ser freqüentment criticada pels influents nazis per insistir en diferenciar la cultura holandesa de l'alemanya i per a accions específiques, com ara l'intent de fundar un nou diari que estaria obert a contribucions anti-nazis i la planificació de fer de l'etnografia un tema complet d'estudi en una universitat catòlica. Posteriorment, es va negar a unir-se al Partit Nazi, i en el prefaci de la seva obra De Germanen del 1941 ja va advertir contra "un pensament massa poc crític". En el seu judici per a la col·laboració, el veredicte era que malgrat la "integritat moral personal" havia comès "errors polítics molt greus". Va ser condemnat a temps servit en internament i va poder reprendre la seva investigació i publicació durant l'ensenyament de l'holandès de 1948 a 1955 a Oostburg, Zeeuws-Vlaanderen. Va morir, de 74 anys, a Utrecht .

Tanmateix, el seu treball acadèmic no va ser contaminat per la ideologia nazi, i segueix sent respectat i sovint citat en els estudis germànics, particularment els dos estudis amplis de dos volums, Altgermanische Religionsgeschichte, sobre el panorama complet de la religió germana , i Altnordische Literaturgeschichte, un treball de referència bàsic sobre literatura vella de Noruega . Als Països Baixos també van ser importants les seves traduccions i el seu treball etimològic i de toponimia.

De Vries es va convertir en membre de la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Països Baixos el 1938, malgrat que els seus membres van ser suspesos al maig de 1945.


Publicacions:

· Studiën over Færösche Balladen, diss. Amsterdam, 1915; Heidelberg: Rother, 1922.

· De Wikingen in de lage landen bij de zee, Haarlem, 1923. translation: Henrik Ibsen, Zes Voordrachten, Maastricht, 1924.
· De Germaansche Oudheid, Haarlem, 1930.

· Contributions to the Study of Othin: Especially in his Relation to Agricultural Practices in Modern Popular Lore, FFC 94, Helsinki, 1931.

· The Problem of Loki, FFC 110, Helsinki, 1932.

· Altgermanische Religionsgeschichte, 2 vols. Vol. 1, (Grundriß der Germanischen Philologie 12.1), Berlin-Leipzig: de Gruyter, 1935, 2nd rev. ed. 1956, Vol. 2 (Grundriß der Germanischen Philologie 12.2), Berlin-Leipzig: de Gruyter, 1937, 2nd rev. ed. 1957 (3rd ed. 1970, repr. 2000).

· Wulfilae Codices Ambrosiani Rescripti, Epistularum Evangelicarum Textum Goticum Exhibentes, Phototypice editi et prooemio instructi a Jano de Vries, Bibliothecae Ambrosianae Codices quam simillime expressi, 3 vols., Turin, 1936.

· Edda, vertaald en van inleidingen voorzien, Amsterdam, 1938, 2nd rev. ed. Amsterdam, 1942, (3rd ed. 1943, 4th ed. 1944, 5th ed. 1952, 6th ed. 1978, 7th ed. 1980, 8th ed. 1988).

· De Germaansche Oudheid, 1930; rev. ed. as De Germanen, Haarlem, 1941.

· De Wetenschap der Volkskunde (Hoekstenen onzer Volkskultuur 1), Amsterdam, 1941.

· Altnordische Literaturgeschichte, 2 vols. Vol. 1 (Grundriß der germanischen Philologie 15), Berlin-Leipzig: de Gruyter, 1941, 2nd rev. ed. 1964 repr. 1970, Vol. 2 (Grundriß der germanischen Philologie 16), Berlin: de Gruyter, 1942, rev. ed. 1967 repr. 1970 (3rd ed. 1 vol. 1999 ISBN 3-11-016330-6 ).

· Die Geistige Welt der Germanen, Halle a.d. Saale: Niemeyer, 1943 (2nd ed. 1945, 3rd ed. Darmstadt, 1964).

· De Goden der Germanen, Amsterdam, 1944.

· Het Nibelungenlied, 2 vols. Vol 1 Sigfried, de Held van Nederland, Vol. 2 Kriemhilds Wraak, Antwerp, 1954.

· Etymologisch Woordenboek: Waar komen onze woorden en plaatsnamen vandaan?, Utrecht-Antwerp, 1958, 2nd rev. ed. 1959.

· Heldenlied en Heldensage, Utrecht-Antwerp, 1959; tr. as Heroic Song and Heroic Legend, Oxford, 1963.

· Kelten und Germanen (Bibliotheca Germanica 9), Bern, 1960.

· Altnordisches Etymologisches Wörterbuch, Leiden, 1961 (2nd ed. 1963).

· Keltische Religion, (Die Religionen der Menschheit 18), Stuttgart, 1961.

· Godsdienstgeschiedenis in Vogelvlucht, Utrecht-Antwerp, 1961.

· Forschungsgeschichte der Mythologie, (Orbis Academicus 1.7), Freiburg, 1961.

· Woordenboek der Noord- en Zuidnederlandse Plaatsnamen, Utrecht-Antwerp, 1962.



#mitolegs

14.10.18

Festes desaparegudes de la vila de Ripollet

Antic dibuix de Ripollet, realitzat l'any 1892

Recull de manifestacions festives desaparegudes de la vila de Ripollet (Vallès, Catalunya): 

· Sant Cristòfor. Dia 10 de juliol. Aquest sant és considerat patró dels automobilistes i dels viatgers. Per aquest motiu, des dels anys 40 fins ben entrats els anys 60 del segle XX, es celebrava una missa en el seu honor i a la tarda el mossèn feia la benedicció dels cotxes al Carrer Padró. 

· Sant Sebastià. Dia 20 de gener. Aquest sant és copatró de Ripollet, juntament amb Sant Esteve. És el protector de la pesta. Ripollet va fer un “vot de poble” a Sant Sebastià per haver-los lliurar de la pesta del còlera. Un vot de poble és una prometença comunitària, solemne i pública mitjançant la qual els habitants d'una població decidien en un moment delicat de la seva història, posar-se sota la protecció d’un sant, santa o Mare de Deu. Hi ha constància que al 1872 es va constituir una associació organitzadora amb el nom de Monte Pio de San Sebastián Màrtir, de la qual es conserva una còpia del seu reglament de l’any 1887, així com l’estat de comptes de 1929, i el llistat de socis. Per celebrar la festa es feia una missa i s’adornava l’altar major de l’Església amb flors i ciris. La festa de Sant Sebastià va desaparèixer als anys 30, segurament amb l’esclat de la Guerra Civil. Es va tornar a recuperar durant uns anys quan Ripollet va patir les riuades a partir del 1962, a proposta de Mossèn Francesc Llaveries. 

· Santa Llúcia. Dia 13 de desembre. És la patrona dels molins de cartró i de les modistes. Cal tenir present que Ripollet és un poble relacionat històricament amb els molins, documentats des del segle XI. Alguns van anar evolucionant fins a convertir-se en molins de cartró i posteriorment en fàbriques. No se sap amb exactitud l’origen de la festa, però es conserven programes dels anys 40 on s’hi recull les activitats que es feien: missa solemne amb orquestra, partits de bàsquets, de futbol, teatre, concert i ball. Als anys 50-60 es celebrava també la missa solemne i posteriorment es feia un aperitiu multitudinari al cafè Faró. Després tots els cartroners anaven a fer un dinar a Barcelona. 

· Santa Bàrbara. Festa dels militars.

· Homenatge a la vellesa. L’objectiu d’aquesta festa era homenatjar la trajectòria vital de la gent gran. Els nets acompanyaven els avis a missa i després, fent comitiva anaven a prendre un aperitiu. Es va celebrar des dels anys 40 als 60.

El Vell, la Vella i el Cabraboc | Una llegenda de Ripollet


El Cabraboc de Ripollet, Catalunya.

Al Costumari Català d'en Joan Amades es parla d'El Cabraboc en relació al Ball de Gitanes. Sembla ser que antigament havia estat un personatge de la Rua de Carnaval. A Ripollet, a la comarca del Vallès Occidental, Catalunya, encara se'l recorda. Quan els membres de la Unió Excursionista de Catalunya van decidir recuperar el Carnaval, als anys 80 del segle XX, van contactar amb persones nascudes a finals del segle XIX per comprovar si recordaven algun detall més del que comenta l'Amades sobre aquest personatge mitològic català. No van trobar gaire informació per afegir i van decidir crear la llegenda de nou a partir del que se sabia. A l'actualitat la llegenda està ben consolidada a la vila.

Com a llegenda fou recuperada per La colla de les Bruixes de Ripollet, la colla femenina de diables, que des de fa uns anys l’escenifiquen per Carnaval. Per tant, cal advertir que aquest és un mite recuperat i reelaborat.


El Vell, la Vella i el Cabraboc. | Una llegenda de Ripollet, Catalunya.

Una vegada, fa molts anys, hi havia un vell i una vella que la diada de Carnaval van sortir a passejar. La vella portava un cistell amb una olla dintre. Tot feia pensar que hi portava el dinar. Tot caminant es van trobar amb una colla de joves disfressats que ballaven el Ball de Gitanes i amb una colla de diablots que jugaven amb ninots de paper penjats a l´esquena cantant allò de: Jo te l'encendré el tió, tió fresco... 

Un dels diablots va veure la vella i el cistell i va pensar 'ara és la meva!' i amb una fanga que portava va ventar un cop a l'olla de la vella. Tothom es va quedar ben parat, perquè de l'olla en comptes d'escudella en va sortir un gat que, en un tres i no res, i per art d'encantament, es va convertir en Cabraboc. El Cabraboc és un faune. Un ésser mig persona, per la part de dalt, i mig cabra/boc, per la part de baix. 

Tots van quedar ben sorpresos. Una cosa així no passava cada dia i el fet va passar de boca en boca de tothom. Se'n va parlar tant que cada any, per Carnaval, les colles de les comparses, tot fent broma, representaven l'anècdota. D'aquesta manera és com el vell i la vella, el gat, els diablots i el cabraboc es van introduir en les festes del Carnaval de Ripollet. 

Bestiari de Ripollet

La CRAC (Comissió Ripolletenca d'Activitats Culturals) va construir una titella del Cabraboc, avui cedida a l'Ajuntament per fer-lo servir durant les festes del Carnaval. Es tracta d'una estructura de gegant que es pot posar com un motxilla. Cal destacar que el Carnaval a Ripollet es distingeix dels altres perquè té la seva pròpia llegenda, La llegenda del Cabraboc, i en relació amb aquest mite es va crear la figura d'El Cabraboc.

El Cabraboc (peça del bestiari popular i festiu de Ripollet) es tracta d'una peça realitzada en paper cartró conformant un gran cap, encaixat en una ànima de fusta i alumini, amb una vestimenta de roba. El més característic de la peça és la representació del cap que simbolitza el personatge del Cabraboc, representant per dues cares, una de persona i una altra de dimoni. La figura compta amb uns cabells llargs de llana adherits al cap i amb dues banyes associades a la cara de dimoni.


7.10.18

La llegenda càtara del Llangardaix d'en Pere Maury


En Pierre Maury o Pere Maury va néixer a finals del segle XIII i era un pastor càtar del Comtat de Foix i company d'exili del també càtar Guillaume Bélibaste. Ambdós van refugiar-se a Flix, Catalunya, durant els anys del genocidi catòlic contra els càtars occitans. Va ser pastor també en aquesta vila catalana i va treballar fent, entre altres coses, corrals pels sarraïns de Flix o dels voltants. Malauradament, va ser arrestat per la Inquisició l'any 1323, probablement a Flix, i va morir, possiblement, a la presó de Carcassona l'any 1324.

En Pere Maury explicà aquesta llegenda:

Una tarda d'estiu, dos creients càtars es varen seure a descansar al voral d'un rierol. Feia calor, portaven tot el dia caminant i es refrescaren una mica. Però això no alleugerà el seu esgotament. Com que la ombra que havien trobat era molt acollidora, un d'ells es quedà adormit. De cop, el que era despert es quedà bocabadat, al contemplar com de la boca del seu "germà" sortia un petit llangardaix, per donar un salt cap a una branca que quedava sobre les aigües del rierol.

Des d'aquesta espècie de trampolí l'animalet va saltar sobre la calavera d'un cap d'ase, en la que hi va estar jugant, ja que hi entrava per un ull i en sortia per l'altre, quan no apareixia per la boca. Al cap de poc, ja cansat potser de tanta diversió, va tornar a saltar a la branca, i des d'allí s'introduí entre els llavis entreoberts del dormit.

Aleshores el creient que seguia despert va trencar la branca, suposant que d'aquesta manera l'animaló no repetiria el joc. Per últim va despertar al seu "germà" sacsejant-lo per l'espatlla. Però li va costar grans esforços d'aconseguir el seus propòsits. En el moment en que l'adormit va obrir els ulls, es mostrà molt estranyat i, abans de que l'altre tingués temps de preguntar-li res, confessà que havia tingut un somni molt estrany:

- M'he vist travessant un rierol molt semblat a aquest que tenim aquí al davant. Anava muntat sobre una branca, que em servia d'embarcació. Així vaig entrar en un enorme palau, molt formós, i vaig poder recórrer els seus corredors i sales al meu antull. No obstant, al sortir d'aquell palau, em vaig trobar amb que ja no comptava amb la branca que m'havia servit d'embarcació. Com que no se nedar, em vaig quedar a la riba, molt espantat al desconèixer on em trobava.

Com que el creient que havia estat despert va comparar el somni amb el que ell mateix havia pogut veure, els dos es sentiren tan astorats que demanaren una explicació a un Perfecte. I això es el que sentiren:

- Tot home i dona es captiu del seu cos, del que només en poden sortir al produir-se la mort. Això no li succeeix a l'esperit, ja que es capaç d'abandonar el cos, com ho va fer aquell llangardaix.

Font: http://tantost.blogspot.com/2007/12/el-pastor-ctar-francs-que-ajudava-fer.html i http://leyendasmedievales.over-blog.es/article-els-catars-a-catalunya-historia-i-llegendes-catares-116512332.html