Curs presencial: Introducció a la Mitologia Catalana | Juliol 2026

     

A "La intercultural" d'Arenys de Mar, Maresme, ens ofereixen un curs per comprendre el corpus de coneixements tradicionals i mitològics de la nació catalana, un dels més rics i antics del món. Durant un mes, ens endinsarem en la teoria general de la mitologia comparada i de la mitologia astral i farem un repàs als principals personatges i llegendes de l'ancestral mitologia catalana. Analitzarem l'obra dels grans mitòlegs dels Països Catalans, com ara en Joan Amades, l'Enric Valor i l'Antoni Maria Alcover. 

De la mà d'en Daniel Belló, membre del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya (CEMCAT), farem un curs intensiu per redescobrir i aprofundir els nostres coneixements en aquest meravellós patrimoni universal dels catalans, sovint menyspreat i desconegut.

Informació pràctica

· Dates: tots els dimarts de juliol 2026, de les 18 a les 20h

· Lloc: La intercultural (Carrer Bonaire, 6, Arenys de Mar, Maresme)

· Preu: 50€ 

· Inscripcions: lainterculturalcat@gmail.com o al telèfon/whatsapp: 667 060 753

Si esteu interessats a rebre el curs online i personalitzat, contacteu amb el Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya: cemcatinfo@gmail.com

Programa del curs

Dia 1: Introducció als fonaments de la mitologia comparada

· La mitologia i els astres
· Mitologia del sol i de la lluna
· Els déus i les deesses
· La mitologia i el foc
· La mitologia i l'aigua
· La mitologia del llamp i les tempestes
· La mitologia i l'arbre i la fusta
· La mitologia i la pedra
· La mitologia i les muntanyes i els volcans
· La mitologia i el metall i les mines
· La mitologia i els rius, mars, llacs i fonts
· La mitologia i la neu, la pluja i el gel
· La mitologia i les estacions de l'any
· Deus i deesses, estris i oficis
· La mitologia i els dimonis: el problema del mal
· Les genealogies astrals mitològiques
· La concepció mitològica del cosmos
· La mitologia i la toponímia

Dia 2. Introducció als fonaments de la Mitologia Catalana

· Mitologia catalana del foc
· Mitologia catalana de l'aigua
· Mitologia catalana de la pedra
· Mitologia catalana de l'arbre i del bosc
· Mitologia catalana dels animals
· Mitologia catalana del metall
· Mitologia catalana dels gegants i els capgrossos
· Mitologia astral de la sardana
· Mitologia catalana dels dimonis
· La mitologia i la llengua catalana

· Els déus desconeguts dels Països Catalans i Occitans

Dies 3 i 4: Anàlisi detallat dels grans mites catalans

· Anàlisi mitològic d'en Patufet
· Anàlisi mitològic del Comte Arnau

· Anàlisi mitològic de Sant Jordi
· Anàlisi mitològic de Fra Joan Garí
· Anàlisi mitològic del Comte Arnau
· Anàlisi mitològic d'en Pere Boter
· Anàlisi mitològic del Tió i del caganer
· Anàlisi mitològic de la molsosa i els carboners
· Anàlisi mitològic del mite del Gall
· Anàlisi mitològic del mite de Sant Jordi i el drac
· Anàlisi mitològic dels Gegants i capgrossos
· Anàlisi mitològic de La Patum
· Anàlisi mitològic de l'Aníbal d'Eivissa
· Anàlisi mitològic del Ritual del Pi de Centelles
· Anàlisi mitològic de Sa Balanguera
· Anàlisi mitològic dels Rituals de Sant Joan
· Anàlisi mitològic d'Otger Cataló i els cavallers de la Fama
· Anàlisi mitològic del Gegant del Pi
· Anàlisi mitològic d'Els Pastorets
· Anàlisi mitològic de Santa Llúcia

+ informació

Fabre d'Olivet, el filòleg que va retrobar la sacralitat de la llengua occitano-catalana

 

Antòni Fabre d'Olivet (Gange, Occitània, 1767 – París, 1825) fou un filòleg, escriptor i investigador llenguadocià. Un gran estudiós de la parla hebrea, atès que en Fabre d'Olivet estava convençut que les llengües conservaven rastres d'una saviesa primordial molt antiga. Per a ell, l'hebreu no era simplement una llengua semítica històrica, sinó una mena de llengua sagrada que preservava les lleis profundes de la formació del llenguatge. Aquesta idea la va desenvolupar especialment a la seva interessant obra "La Langue hébraïque restituée" (La llengua hebraica restituida). 

Tanmateix, en aquest article no tractarem els seus intents de descodificar la llengua hebrea i d'extreure el veritable significat dels textos bíblics, sinó que ens centrarem en els seus estudis sobre la llengua occitana, a la qual també va considerar sagrada. 

La recuperació de les lleis primitives que governen la formació de l'occità

Quan Antòni Fabre d'Olivet va emprendre el seu treball titulat "La Lenga d'Oc restablida dins sos principis", va aplicar un mètode semblant al que havia utilitzat amb la llengua hebrea. Hi veiem un intent de restaurar la llengua d'Oc a partir dels seus principis originals, entenent aquests principis no només en un sentit gramatical sinó també filosòfic, històric i metafísic.

Per a Fabre d'Olivet, la llengua no és una convenció arbitrària creada pels pobles, sinó l'expressió d'un ordre profund de la intel·ligència humana. Les paraules tenen una estructura significativa intrínseca i els sons que les formen participen d'un sistema universal de correspondències. La seva recerca sobre l'occità s'inscriu dins el mateix projecte que havia desenvolupat abans amb l'hebreu: la recuperació de les lleis primitives que governen la formació del llenguatge.

L'autor considera la llengua d'oc, germana de la catalana, una de les grans llengües històriques d'Europa. La presenta com l'hereva d'una tradició antiga que havia assolit la seva màxima expressió en la civilització dels trobadors. Segons la seva interpretació, la decadència política d'Occitània va comportar també la decadència de la seva llengua, que havia quedat fragmentada en nombrosos dialectes. La seva tasca va consistir a reconstruir-ne la unitat essencial.

La restauració que va proposar no partia dels parlars contemporanis considerats aïlladament, sinó de la recerca d'una llengua subjacent comuna. Fabre d'Olivet va intentar descobrir les lleis internes que, segons ell, expliquen totes les varietats de la llengua d'Oc. Aquestes lleis són fonètiques, morfològiques i també simbòliques.

En la seva concepció, les lletres no són simples signes gràfics. Cada lletra posseeix una força expressiva determinada. Els sons elementals contenen idees primitives, i les paraules neixen de la combinació d'aquestes idees. Aquest principi, desenvolupat extensament en els seus estudis hebraics, fou aplicat també a l'occità. Així, les arrels lèxiques (o lexemes) foren analitzades com a estructures portadores de significat essencial i no únicament com a formes heretades històricament.

La relació amb l'hebreu és central dins del sistema de pensament d'aquest autor. Per tant, Fabre d'Olivet va defensar que l'hebreu conservava de manera especialment pura les lleis originals del llenguatge. Per aquesta raó utilitza sovint l'anàlisi hebraica com a instrument per comprendre altres llengües. I l'occità-català apareix, així, com una llengua que ha conservat nombrosos vestigis dels mateixos principis universals. Fabre d'Olivet estava convençut que ambdues llengües reflecteixen una mateixa arquitectura primordial del llenguatge humà.

D'acord amb aquesta perspectiva, les etimologies proposades a l'obra no tenen només una funció històrica. La finalitat és descobrir el sentit profund de les paraules. L'etimologia es converteix en una via d'accés a la significació originària dels sons i de les idees que aquests expressen.

La civilització dels trobadors fou la més elevada d'Europa

L'obra de Fabre d'Olivet va proclamar, a més, que la llengua dels trobadors constitueix una de les manifestacions més elevades de la cultura europea. Fabre d'Olivet veu en la poesia trobadoresca l'expressió d'una civilització refinada que posseïa una profunda ciència moral, filosòfica i artística. La restauració de la llengua d'Oc és presentada com una recuperació d'aquest patrimoni espiritual.

Per això el llibre de Fabre d'Olivey no és només una gramàtica. La gramàtica forma part d'un projecte molt més ampli destinat a reconstruir una tradició sencera. El vocabulari, els textos poètics i les reflexions sobre l'origen de la llengua participen d'una mateixa finalitat: retornar a la llengua d'oc la consciència dels seus principis constitutius.

Segons Fabre d'Olivet, la llengua restaurada havia de permetre redescobrir la unitat profunda de les varietats occitanes i reconnectar-les amb la seva missió històrica. La llengua d'oc, en defiitiva, no és presentada simplement com un instrument de comunicació més, sinó com l'expressió particular d'un ordre universal del llenguatge, compartit per les grans tradicions antigues i conservat de manera privilegiada en certes llengües considerades per ell fonamentals, entre les quals l'hebreu ocupa el lloc principal.

L'occità-català, una llengua coherent en sí mateixa

Fabre d’Olivet concep la llengua d’Oc com un sistema lingüístic complet que ha conservat, malgrat la fragmentació dialectal, els fonaments d’una llengua més antiga absolutament coherent. El seu objectiu fou restablir aquesta coherència, no mitjançant la simple recopilació de formes locals, sinó a través del que ell anomena els “principis” de la llengua: les lleis internes que governen la formació dels sons, de les arrels i dels significats.

En la seva teoria general del llenguatge, que aplica igualment a l’hebreu i a l’occità, la paraula no és un signe arbitrari. Cada so elemental té un valor significatiu propi. Les consonants i vocals són considerades unitats portadores d’idees primitives. Així, la combinació dels sons no és casual, sinó que respon a una lògica natural del pensament humà. La gramàtica, en aquest marc, no és una convenció social, sinó la codificació d’aquestes lleis naturals.

Quan analitza el lèxic occità, Fabre d’Olivet tendeix a descompondre les paraules en elements mínims o lexemes per extreure’n el que ell considera el sentit original. Per exemple, una paraula com “cantar” no és només un verb heretat del llatí cantare, sinó una combinació de sons que expressen una idea de projecció sonora ordenada. En la seva lectura, el segment inicial “can-” es relaciona amb la idea d’emanació o moviment ordenat, mentre que el conjunt expressa l’acte d’articular un so amb intenció estructurada.

L'hebreu i l'occità-català, dues manifestacions d'una mateixa arquitectura del llenguatge

Aquest tipus d’anàlisi no es limita a derivacions internes de l’occità, sinó que s’estén a comparacions amb l’hebreu. Fabre d’Olivet busca correspondències entre arrels occitanes i arrels hebrees, no en el sentit de derivació històrica, sinó com a manifestacions d’una mateixa arquitectura simbòlica del llenguatge. Per exemple, quan estudia arrels que impliquen nocions de llum, manifestació o expansió, les posa en relació amb formes hebrees que ell interpreta com portadores d’idees equivalents, encara que pertanyin a sistemes lingüístics diferents.

En el seu tractament de la llengua dels trobadors, Fabre d’Olivet considera que la poesia medieval occitana no és només una producció literària, sinó la conservació d’un estat superior de la llengua. Els trobadors, segons la seva visió, utilitzaven una llengua encara pròxima als principis originals, en què la relació entre so i significat era més transparent.

Per exemple, quan analitza formes poètiques relacionades amb l’amor cortès, interpreta mots com “amor” no només en el sentit afectiu, sinó com a combinació de sons que expressen un moviment ascendent de l’ànima. En aquesta lectura, “a-” indica una direcció inicial o impuls, mentre que la resta de la forma conté la idea d’un moviment intern que tendeix cap a una elevació o perfeccionament.

La unitat de la llengua, un objectiu essencial

Un altre aspecte important de la seva obra és la reconstrucció de la unitat de la llengua d’oc. Fabre d’Olivet observa la diversitat dialectal (llenguadocià, provençal, gascó, etc.) però la interpreta com a variacions superficials d’una mateixa estructura profunda. Per ell, aquestes variacions es poden reduir a formes fonamentals mitjançant l’anàlisi dels principis sonors. Així, diferents formes d’un mateix mot en diversos parlars són considerades deformacions o evolucions d’una arrel comuna original.

La seva gramàtica inclou també una teoria dels sons en què cada fonema té una funció significativa. Les consonants oclusives, per exemple, són associades a idees de tall, delimitació o fixació; les fricatives a idees de continuïtat o expansió; les vocals a modulacions de l’estat intern o de l’energia expressiva. Aquesta classificació serveix de base per interpretar la formació de les paraules.

En el cas de les paraules compostes, Fabre d’Olivet intenta mostrar com cada element contribueix al sentit global segons la seva funció simbòlica. Una paraula composta no és només la suma de parts, sinó la combinació de forces significatives que produeixen una idea nova. Per això, la seva anàlisi sovint trenca les paraules en segments que no corresponen necessàriament a morfemes històrics, sinó a unitats que ell considera significatives des del punt de vista dels principis del llenguatge.

La relació amb l’hebreu és especialment visible quan utilitza el que ell anomena “clau de les arrels”. Aquesta clau consisteix en interpretar les consonants com a portadores de significats constants. Per exemple, determinades combinacions consonàntiques són associades a idees de moviment, generació o resistència. Quan troba combinacions semblants en occità, les interpreta com a confirmació de la universalitat d’aquestes lleis.

L'Occità-català, una llengua filosòfica i sagrada

En aquest marc, Fabre d’Olivet defensa que l’estudi de la llengua d’oc no és només filològic, sinó també filosòfic. La restauració de la llengua implica la recuperació d’una manera de pensar en què llenguatge i pensament estan estretament units. La decadència de la llengua, segons ell, comporta també una pèrdua de consciència dels principis originals del significat.

Finalment, la seva obra inclou la idea que la llengua restaurada ha de permetre reconstruir no només la forma de parlar dels antics occitans, sinó també la seva manera sagrada d’entendre el món. La llengua d’oc és presentada com un sistema capaç de reflectir directament les relacions entre les idees, els sons i les forces naturals del pensament humà. 

En definitiva, estem al davant d'una de les personalitats científiques que millor va entedre els fonaments de la nostra llengua mare catalano-occitana. Un estudiós fonamental que ha estat amagat i oblidat per l lingúística, la filologia i la filosofia, malgrat que els seus estudis es mostren molt avançats als coneixements que, encara a dia d'avui, demostren tenir els nostres acadèmics.

Un article d'en Bel·lònides per al web d'investigació històrica "La història usurpada".

Charles-François Dupuis, descobridor del patró astral a les mitologies i religions

 

Charles-François Dupuis (Trie-Chatea, 1742 - Échevannes, 1809) va ser un investigador revisionista del Llengua d'Oïl que ha estat fonamental per a la història del coneixement, atès que va detectar i demostrar el patró mitològic astral que trobem en l'estructura bàsica de la majoria de les grans religions. Com en Jean Hardouin, el jesuïta bretó que va denunciar la falsificació de l’antiguitat documental i que ja vàrem tractar en un article anterior, Dupuis es va haver d'enfrontar als atacs de l'Església i al menyspreu actual de l'acadèmia.

No va ser només un erudit de la il·lustració; va ser l'home que va portar el racionalisme fins a les seves últimes conseqüències. En un segle que buscava lleis universals per a la física (Newton) i la química (Lavoisier), Dupuis va trobar el patró que conformava la majoria de grans religions del món: la mitologia astral. La seva premissa era clara: la majoria de déus, mites i religions de la història són el reflex del moviment dels astres en la volta celestial.

Charles-François Dupuis, un cervell privilegiat

Charles-François Dupuis va néixer el 16 d'octubre de 1742 a Trie-Château, una petita localitat prop de Gisors, a la regió de la Normandia. Fill d'un humil mestre d'escola, la seva trajectòria és un exemple clàssic d'ascens social a través de l'erudició en la França de l'Antic Règim.

Fill d'un mestre d'escola, va demostrar un talent precoç per les llengües clàssiques i les matemàtiques. Tot i que va estudiar al col·legi d'Harcourt i va arribar a ser sotsdiaca, la seva ment inquieta el va allunyar de la carrera eclesiàstica. El 1766, amb només 24 anys, ja era professor d'eloqüència al col·legi de Lisieux.

La seva trobada amb l'astrònom Jérôme Lalande va ser el punt d'inflexió de la seva vida. Lalande el va introduir en els secrets del cel, i Dupuis va començar a veure connexions entre les constel·lacions i els mites antics que cap altre erudit havia explorat amb tanta tenacitat.

Amb l'esclat de la Revolució Francesa, Dupuis es va convertir en una figura política rellevant. Va ser membre de la Convenció Nacional i del Consell dels Cinc-cents. El seu prestigi era tal que va arribar a ser nomenat membre de l'Acadèmia d'Inscripcions i Belles Arts i, més tard, de l'Institut de França. Va ser un dels principals promotors del Calendari Republicà, intentant desplaçar el temps cristià per un temps basat en la natura i l'astronomia.

Charles-François Dupuis, pare del mitologisme solar

Si analitzem les tesis principals que es dedueixen dels seus estudis i publicacions, tenim el següent:

. La mitologia astral com a fonament de les religions: Dupuis va ser el pare del mitologisme solar. Afirmava que la religió cristiana no era una revelació divina, sinó una branca tardana de la mitologia egípcia. Per a ell, el pas del Sol pel solstici d'hivern (quan "neix" de nou després dels dies més curts) és l'origen real del Nadal.

· La uniformitat de l'estructura bàsica de les grans religions: Sostenia que, independentment de si analitzem les mitologies o les religions històriques de l'Índia, d'Egipte o de Roma, el "motor" de la fe és el mateix: el desig de comprendre el cosmos. Això el va convertir en un pioner de la Mitologia Comparada.

· La importància del zodíac astral: Dupuis creia que el zodíac s'havia inventat a Egipte milers d'anys abans del que deia la cronologia bíblica. Aquesta tesi va ser fonamental per a l'expedició de Napoleó a Egipte, on els científics buscaven proves (com el famós Zodíac de Dendera) que confirmessin les teories de Dupuis.

Anàlisi detallada de les seves obres

L'obra de Dupuis no és només un conjunt de llibres, sinó un projecte de vida destinat a "decodificar" les religions.

· "Mémoire sur l'origine des Constellations" (1781): Aquesta va ser la seva primera incursió seriosa en el món acadèmic. En aquest text, Dupuis comença a traçar la idea que les constel·lacions no són agrupacions atzaroses d'estrelles amb noms mitològics, sinó un calendari agrícola i astronòmic creat pels antics egipcis. Els noms de les constel·lacions (com el Cranc o el Lleó) corresponen a fenòmens climàtics o agrícoles de la vall del Nil de fa milers d'anys.

· "L'Origine de tous les Cultes, ou Religion universelle" (1795): És la seva obra magna. Publicada originalment en set volums i un atles d'il·lustracions astronòmiques (amb una versió abreujada posterior per al gran públic), és un compendi massiu de mitologia comparada. Analitza totes les religions conegudes (grega, egípcia, cristiana, persa, índia) i conclou que totes estan construïdes sobre el mateix mite solar. Dedica una part significativa a argumentar que Jesucrist és una figura mítica que personifica el Sol passant pel solstici d'hivern, i que la seva "mort i resurrecció" són metàfores del cicle solar.

En aquesta magna obra d'investigació, Dupuis argumenta que els homes primitius, aclaparats per la potència de la natura, van divinitzar el Sol, la Lluna i les estrelles. Amb el temps, els sacerdots van crear relats complexos (mites) per explicar fenòmens astronòmics (com els eclipsis, els solsticis o el moviment de les constel·lacions).

A més, sosté que el Sol era la figura central en la majoria de mites i religions: Segons Dupuis, figures com Hèrcules, Baco, Osiris i, finalment, Jesucrist, són representacions al·legòriques del Sol. Les proves més consistents de Dupuis provenien de la comparació dels treballs d'Hèrcules amb els dotze signes del zodíac. Però també va interpretar l''Apocalips bíblic en el mateix sentit: va tractar el llibre de l'Apocalipsi no com una profecia, sinó com un mapa astronòmic codificat.

· "Mémoire explicatif sur l'Énigme de l'Apocalypse" (1806): En aquesta obra tardana, Dupuis aplica el seu mètode al llibre més misteriós de la Bíblia: l'Apocalipsi. L'investigador defensa que l'Apocalipsi no és una revelació sobre la fi del món, sinó un poema astronòmic que descriu la configuració del cel en una època determinada. Els "set segells" o les "set copes" farien referència als set planetes coneguts en l'antiguitat.

Dupuis, Napoleó, l'egiptologia i el zodíac de Dendera

L'impacte de Dupuis va ser decisiu per a l'expedició de Napoleó a Egipte del  1798. Les seves teories havien convençut molts intel·lectuals que a Egipte trobarien les proves de l'origen de tota civilització.

Quan els soldats napoleónics van descobrir el Zodíac de Dendera (un baix relleu al sostre d'un temple egipci), es va produir un autèntic terratrèmol cultural. Els seguidors de Dupuis van afirmar que aquell mapa estel·lar tenia més de 15.000 anys, fet que invalidava la cronologia bíblica (que situava la creació del món fa uns 6.000 anys).

Tot i que més tard Champollion, en desxifrar els jeroglífics, va demostrar que el temple de Dendera era d'època ptolemaica (molt més recent), l'impuls de Dupuis va ser el que va convertir l'egiptologia en una qüestió d'estat i en el centre del debat entre ciència i religió.

Charles-François Dupuis: ni maçó, ni catòlic

A diferència de la majoria d'acadèmics de l'época, no sembla que en Dupuis fos membre ni de l'Església, ni de cap lògia maçònica. 

En el seu tractat sobre antics cultes mistèrics, va escriure: "Les nostres societats de maçons (i les iniciacions no són res més que una veritable forma de maçoneria) només atrauen nous germans a través del suposat secret de la maçoneria, que tothom vol saber. És la curiositat la que els hi porta; el jurament i una mica de vanitat els hi lliga. Estan molt contents de deixar els altres en la mateixa ignorància en què ells mateixos estan, i de la qual la curiositat ens pot treure, quan ens plau rebre-la".

Tanmateix, el seu amic Lalande, que el va animar a publicar les seves tesis a finals de la dècada de 1770, va ser el fundador de la famosa Lògia de les Nou Germanes (on Voltaire va ser iniciat al final de la seva vida). I l'abat Lefranc i l'abat Barruel, pioners de la conspiració maçònica a la Revolució Francesa, van citar Dupuis, juntament amb Lalande o Volney, entre els conspiradors responsables de "la caiguda de l'Altar i del Tron".

Després de la mort de Dupuis, l'abat Grégoire —s'havien conegut durant la Revolució i el Consolat — va afirmar que l'autor de "L' origen de tots els cultes" era membre dels Cavallers Templers , i fins i tot va especificar que havia estat iniciat el 1782. Tanmateix, Grégoire es va creure l'autenticitat de la "Carta de Larmenius" (ara reconeguda com una falsificació fabricada per dos metges maçons, Ledru i Fabré-Palaprat ) i, per tant, creia en l'existència clandestina i ininterrompuda de templers des de la seva dissolució, a principis del segle XIV. 

La realitat és que cap document corrobora la pertinença de Dupuis a cap societat secreta. Ara bé, la seva interpretació astronòmica de les religions va inspirar diversos autors maçons, com ara Alexandre Lenoir (un neotempler comprovat, també citat per l'abat Grégoire) o en Jean-Marie Ragon, i després, sota la Tercera República, l'Edgar Monteil o l'Eugène Le Roy

Un altre investigador censurat per l'Església i satiritzat pels acadèmics

L'obra va ser rebuda amb sorpresa. Els teòlegs la van considerar una blasfèmia sense precedents, mentre que els lliurepensadors la van adoptar com la seva bíblia laica. Napoleó mateix, tot i que va utilitzar les idees de Dupuis per a la seva campanya egípcia, més tard es va distanciar de l'autor per no enemistar-se amb el Papa.

Però com acostuma a passar, la censura de l'Església va venir acompanyada i reforçada per la censura i el menyspreu de les universitats acadèmiques a sou dels governs. La crítica més enginyosa, per tant, li va venir del físic i acadèmic Jean-Baptiste Pérès (1752–1840), qui va aplicar el mètode de Dupuis a la biografia de Napoleó per "demostrar" que aquest mai va existir. 

Bromes a part, durant la Restauració Borbònica, les obres de Dupuis van ser sovint retirades o perseguides, ja que qüestionaven seriosament la legitimitat històrica de l'Església. No obstant això, la ciència i la veritat sempre s'imposen i el seu llegat sobreviu, encara avui, en el corrent de la recerca del Jesús Històric i en l'escola de la història de les religions.

Un article d'en Bel·lònides del web d'investigació històrica "La història usurpada".

L'investigador Andreu Marfull ens analitza la llegenda de Maria Magdalena a la Provença | 15 juny

  

Què hi ha darrere de la llegenda de Maria Magdalena a la Provença? Quin vincle podria existir entre aquest relat medieval, les dinasties dels Anjou-Aragó, el misteriós Priorat de Sió i l'univers simbòlic que envolta Leonardo da Vinci? 

"L'emperador Andrònic i Maria de Magdala... més enllà d'Eudòxia Comnena" és el títol de la propera conferència de l'investigador en història Andreu Marfull, que ens convida a repensar el passat de la nostra nació i els seus grans mites

Aquesta conferència presenta, per primera vegada, una reconstrucció històrico-cronològica del mite de Maria Magdalena provençal des d'una perspectiva medieval, proposant una lectura alternativa dels fets i dels seus protagonistes. L'exposició estableix un pont entre tradició, història i simbolisme, explorant la possibilitat que aquests relats amaguessin el projecte d'una nova església o d'una nova religió en un temps històric alternatiu, contemporani del Renaixement i de Leonardo da Vinci.

Una oportunitat per descobrir una investigació que connecta personatges històrics, dinasties reials i llegendes que han fascinat historiadors i estudiosos durant segles, oferint una mirada innovadora sobre un dels grans enigmes de la tradició occidental.

Data: Dilluns 15 de juny del 2026
Hora: 18.30 h
Lloc: Reial Cercle Artístic (Carrer dels Arcs, 5, Barcelona - Sala del Brindis, 3r pis)

Andreu Marfull Pujadas és arquitecte urbanista, geògraf i investigador, amb una trajectòria acadèmica vinculada a l'estudi del territori, la història i la crítica historiogràfica. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora a la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez (Mèxic) i és autor de diversos llibres i articles sobre urbanisme, memòria històrica i interpretacions alternatives del passat.

En els darrers anys ha centrat bona part de les seves investigacions en la reconstrucció cronològica de la història medieval i moderna, proposant lectures que qüestionen la cronologia històrica convencional i que estableixen connexions entre personatges, dinasties i tradicions religioses des d'una perspectiva heterodoxa. Aquestes interpretacions han generat interès entre determinats cercles d'investigació alternativa, però no formen part del consens historiogràfic acadèmic.

Entre les publicacions més conegudes d'Andreu Marfull Pujadas destaquen les següents:

· "La vía cronológica": basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskiy, y en la Cronología X-185 (2020). És la seva obra més extensa, on desenvolupa una reinterpretació de la cronologia històrica inspirada en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovski i en la seva pròpia proposta cronològica X-185.

 
· "L'altra colonització d'Amèrica, segons els mapes i la neocronologia" (2023). Un assaig que planteja una lectura alternativa de la descoberta i colonització d'Amèrica a partir de mapes antics i de la neocronologia.

 
· "Introducció a la Nova Cronologia" (2015). Una obra breu d'introducció als principis de la Nova Cronologia aplicada a la interpretació de la història.

 
· "La Nova Cronologia i l'Apocalipsi" (2015). Estudia les relacions entre la cronologia històrica alternativa i els textos apocalíptics.

 
· "Catalanofòbia. Una qüestió d'Estat" (2018). Un assaig polític i històric sobre el fenomen de la catalanofòbia i la seva relació amb la construcció del relat històric oficial.

 
· "Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D'Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017)" (2021). Un estudi dedicat a la projecció internacional de la qüestió catalana al llarg de la història contemporània.

Conferència de l'estudiós i promotor del folklore català Lluís Marmi | 4 juny

Sense oblidar que la tradició és revelació divina, entenem ací la tradició com a tot allò que es transmet, començant per allò que una mare i un pare ensenyen al seus fills. Parlem sovint amb molta facilitat de què és tradició però, tenim clar què comporta avuí en dia aquesta paraula? Com afecta a les nostres vides? I sobretot com interessa de ser dirigida? Des de la experiència de molts anys colaborant en multituds de "festes secretes", el nostre conferenciant ens convidarà a pensar si som tan aliens al mot tradició.

En Lluís Marmi i Fuentes (Cardona, 1973 - El món en un futur llunyà) és un activista cultural, tot i ser de moltes professions i formacions. Fa més de vint anys va crear la Tradillibreria, una llibreria especialitzada en cultura popular i tradicional amb l’objectiu d’apropar la literatura d’aquesta temàtica al públic en general. I a l’ensems ha pogut acomplir el seu somni de recòrrer el país portant i exposant uns 600 llibres amb la Tradi-truc, una llibreria nòmada construïda a damunt d’un remolc, “retornant així a la gent i als pobles part de la seva aportació a la cultura”, diu.

En un tast de la seva ampla tasca per a la recuperació de la nostra memòria i cultura, esmentarem que en Lluís Marmi ha col·laborat amb diferents propostes de festes i d’entitats, entre d’altres, el festival Arres de música tradicional a Cardona, i ha impulsat grups com Forta barreja, Quatre Gats o els flabiolaires del Congost, així com el Prothus de Tona o l’escola de música tradicional d’aquesta localitat osonenca.

L’Associació Cultural Joan Amades li atorgà, recentment, el 23è Premi Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional per la seva trajectòria en la promoció de la cultura popular.

Us ben recomanem la visita a: www.tradillibreria.cat

I us esperen al local de Plural 21 de Barcelona per parlar de com fem per a contrarestar aquest poder i recuperar les tradicions.

La gota catalana - Plural 21
Passatge de Gaiolà, 24, Barcelona

+ informació

El vi, el raïm i la vinya a la mitologia catalana

A la mitologia catalana hi ha diverses llegendes, rondalles i tradicions populars d'arreu dels Països Catalans relacionades amb el raïm, la vinya i el vi, especialment en zones de forta cultura vitivinícola com el Penedès, el Priorat, Mallorca o el Rosselló. Moltes no són “grans mites” unificats, sinó llegendes locals vinculades a ermites, sants, monestirs o fenòmens miraculosos de la vinya.

Una de les més conegudes és la vinculada a Sant Sadurní d'Anoia i a l’origen simbòlic del vi i del cava al Penedès. La tradició popular explica que les terres del Penedès van ser beneïdes per la fertilitat de la vinya després d’un període de fam i sequeres, i que els monjos van ensenyar a millorar el cultiu del cep. Aquest tipus de relat barreja història real —la importància dels monestirs medievals en la viticultura— amb elements llegendaris sobre collites miraculoses.

També són freqüents les llegendes sobre ceps miraculosos. A moltes zones rurals catalanes es contaven històries de vinyes que sobrevivien a pedregades o sequeres gràcies a la protecció d’un sant. En alguns pobles del Penedès i del Camp de Tarragona hi havia la creença que certes creus de terme protegien les vinyes del llamp i de la calamarsa.

El dimoni i el vi

A Mallorca hi ha relats populars relacionats amb el dimoni i el vi. En algunes rondalles recollides per Antoni Maria Alcover, el vi i les vinyes apareixen com a espais de temptació, abundància o enginy pagesívol. El raïm sovint simbolitza prosperitat, però també excés i astúcia.

Una altra tradició molt arrelada és la relació entre el vi i els monestirs medievals. Al Monestir de Poblet i al Monestir de Santes Creus circulaven històries populars sobre vins extraordinaris elaborats pels monjos, alguns dels quals adquirien qualitats gairebé miraculoses. Aquestes narracions formen part de la memòria oral monàstica i agrícola.

També hi ha un rerefons simbòlic molt antic associat al raïm. En la cultura popular catalana, la vinya representa fertilitat, abundància i cicle anual. Les festes de verema, encara avui molt presents en llocs com el Penedès, conserven rituals i imaginari que probablement tenen arrels precristianes mediterrànies relacionades amb el culte al vi.

No existeix una única “gran llegenda catalana del raïm”, però sí un conjunt molt ric de tradicions locals, rondalles i mites agrícoles on la vinya té un paper central dins la cultura popular catalana i mediterrània.

A Mallorca, el vi i la vinya apareixen sovint dins l’univers de les rondalles populars, especialment en les recopilades per Antoni Maria Alcover a l’obra Aplec de rondaies mallorquines. El dimoni hi té un paper recurrent: és un personatge que tempta, enganya o és enganyat, i el vi sovint simbolitza tant el plaer com la pèrdua de control.

Una rondalla molt representativa és la del “dimoni engañat pel pagès”. En diverses variants, un pagès pobre aconsegueix fer creure al dimoni que una bóta de vi és infinita o màgica. El dimoni, golafre i bevedor, acaba embriagat i perd el pacte que havia fet amb el pagès. Aquest tipus de relat associa el vi amb l’astúcia humana: el dimoni pot tenir força sobrenatural, però el pagès mallorquí el venç gràcies a la intel·ligència i al coneixement de la terra i dels seus fruits.

En altres rondalles, el dimoni apareix vinculat a les tavernes o a les collites abundants. Hi ha històries on una verema excepcional desperta sospites perquè “cap vinya no pot donar tant” sense ajuda diabòlica. Aquest motiu és molt antic a Europa: les collites extraordinàries sovint es relacionaven amb pactes sobrenaturals. A Mallorca, però, aquestes històries solen acabar amb un to humorístic o moralitzador.

També existeixen tradicions orals segons les quals el dimoni rondava les possessions durant el temps de la verema. En alguns pobles es deia que no era prudent deixar soles les bótes noves durant la fermentació perquè “el dimoni hi podia entrar” i fer-lo malbé. Això probablement reflecteix una percepció sagrada, ancestral i divina del misteriós procés de fermentació, que transformava el most en vi d’una manera que, abans de la ciència moderna, semblava miraculosa. 

La verema, ritual de fertilitat

Pel que fa a les festes de la verema com a rituals de fertilitat, el cas més emblemàtic és el de les celebracions tradicionals del Penedès. Tot i que avui tenen un caràcter festiu i turístic, molts antropòlegs hi han vist la continuació de rituals agrícoles molt antics vinculats al cicle de la terra.

Un exemple concret és la pràctica tradicional de coronar amb pàmpols o raïm la persona que portava el primer cistell de la collita. Aquesta figura simbolitzava l’abundància i la prosperitat futura. En alguns pobles, el primer most era beneït i compartit col·lectivament, en un ritual que recorda cerimònies mediterrànies precristianes de celebració de la fertilitat de la terra.

A diverses zones vitícoles catalanes també es conservava la idea que no s’havia de collir l’últim raïm de la vinya. Es deixaven alguns gotims al cep com a “part de la terra” o “part dels ocells”, una pràctica que alguns folkloristes interpreten com un vestigi de sacrifici simbòlic destinat a garantir la fertilitat de la collita següent.

Hi ha també testimonis de balls i cants de verema amb contingut clarament eròtic o fecundador. Durant la collita, especialment abans de la mecanització, homes i dones treballaven junts durant jornades llargues, i la cultura popular associava la verema amb el festeig, la sexualitat i la renovació del cicle vital. Moltes cançons de veremadors juguen amb dobles sentits entre el raïm, el cos i el desig.

Aquest rerefons encaixa amb una tradició mediterrània molt antiga, hereva dels cultes de Dionís o Bacus, on el vi no era només una beguda, sinó una força vinculada a la vida, l’excés, la fertilitat i la transformació. Encara que les festes actuals siguin cristianitzades o folkloritzades, conserven rastres d’aquest imaginari ancestral.

El pàmpol de la vinya a les llegendes dels Països Catalans

El pàmpol apareix força en la tradició popular catalana, però sobretot com a imatge simbòlica o en dites, no tant com a centre d’una gran llegenda concreta.

La relació més antiga i potent és la simbologia del pàmpol com a element vegetal associat a la fertilitat, la nuesa i la vinya mediterrània. Això connecta amb la tradició clàssica grecollatina i després passa al folklore català. Per exemple, l’expressió “anar amb un pàmpol davant i un darrere” és molt coneguda i fa referència a anar pobre o gairebé nu, evocant la imatge bíblica d’Adam i Eva cobrint-se amb fulles.

També hi ha moltes expressions populars amb el mot pàmpol, especialment vinculades a la forma de les fulles de la vinya. La més coneguda és “orelles de pàmpol”, per descriure orelles grosses o obertes. Aquesta expressió està molt documentada en la paremiologia catalana i mallorquina.

Ara bé, si cerquem una “llegenda catalana dels pàmpols” en sentit estricte —com podria ser una rondalla o un relat mític concret— no sembla que n’hi hagi cap de famosa o canònica dins del corpus tradicional català. El pàmpol és més aviat un element recurrent del llenguatge simbòlic rural i vitícola.

On sí que apareix indirectament és en la literatura popular, en cançons de verema, en decoracions festives i en imatges associades a la tardor i al vi. També forma part de la iconografia tradicional vinculada a Dionís / Bacus en la cultura europea, una herència clàssica del folklore català que s'ha conservat al nord d'Europa, com tantes altres.

Presentació a Manresa del llibre "Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana" | 17 abril

  

La tarda de divendres, 17 d’abril de 2026, a les 19h, Manresa es convertirà en un punt de trobada per als amants de la història, la llengua i el pensament crític. A la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa, tindrà lloc la presentació d’una obra que promet generar reflexió i debat: Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana, publicada per Librooks.

El llibre, signat per Jordi Bilbeny, s’endinsa en una lectura singular de la història europea, establint connexions entre la figura de Sant Francesc d'Assís, el moviment dels càtars i el paper de la llengua catalana en aquest context. Es tracta d’una proposta que no deixa indiferent i que convida a replantejar relats establerts.

L’acte comptarà amb la participació d'en Biel Ferrer, que acompanyarà l’autor en la presentació, aportant una mirada filològica i crítica al contingut de l’obra. Entre tots dos, conduiran una conversa oberta que vol anar més enllà de la simple exposició, cercant la complicitat del públic.

L’esdeveniment està organitzat per Amics de l'art romànic del Bages, amb el suport de la mateixa biblioteca que acull l’acte. L’entrada és lliure, fet que reforça la voluntat de fer accessible el debat i el coneixement a tothom.

A les set de la tarda, doncs, les paraules prendran protagonisme en un espai que esdevindrà, per unes hores, escenari de preguntes, interpretacions i diàleg. Una cita per a qui tingui curiositat per la història i per les múltiples capes que poden amagar-se rere allò que creiem conèixer.

Jordi Bilbeny és un escriptor, filòleg, investigador i divulgador en història català conegut sobretot per les seves teories sobre la història de Catalunya i la reinterpretació d’episodis clau del passat.

Nascut a Arenys de Mar el 1961, Bilbeny ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar el que considera manipulacions o ocultacions en la historiografia oficial, especialment en relació amb el paper de Catalunya dins la història d’Espanya i d’Europa. És també el cap de recerques de l’Institut Nova Història (INH), des d’on impulsa investigacions i activitats de divulgació.

Entre els temes que ha tractat hi ha la possible catalanitat de figures històriques universalment conegudes, com Cristòfor Colom, així com l'estudi en clau catalana del Segle d’Or. 

Al mateix temps, Bilbeny té una presència activa en conferències, cursos i publicacions, on defensa la necessitat de revisar críticament les fonts històriques i d’obrir noves línies d’investigació. 

Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres centrats en la reinterpretació de la història, especialment en relació amb Catalunya. Aquestes són algunes de les seves obres més conegudes:

• La descoberta catalana d'Amèrica (1998)
  Una de les seves obres més populars, on defensa la hipòtesi que Cristòfor Colom podria tenir origen català.
• Inquisició i decadència (1999)
  Analitza el paper de la Inquisició en la suposada ocultació de la cultura catalana.
• Cristòfor Colom, príncep de Catalunya (2006)
  Amplia les teories sobre la identitat catalana de Colom amb més arguments i documentació interpretada.
• Brevíssima relació de la destrucció de la història (2013)
  Un assaig sobre la manipulació històrica i la pèrdua de memòria col·lectiva.
• Carles I sense censura (2016)
  Relectura de la figura de Carles I d'Espanya des d’una perspectiva crítica.
• En Colom i la Casa Reial Catalana (2010)
  Explora possibles vincles entre Colom i la noblesa catalana.
• Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana (2026)
  Una obra recent que connecta la figura de Sant Francesc d'Assís amb el món càtar i la llengua catalana.

+ informació

L'investigador Jordi Castellà presenta el llibre "Carlemany, pare de la nació catalana" | 30 abril

  

El pròxim divendres, 30 d’abril de 2026, a les 19:00 hores tindrà lloc, a la Sala Ramon de Capmany, situada a la Plaça dels Americans número 1 de Canet de Mar, la presentació del llibre “Carlemany, pare de la nació catalana”, obra de l’advocat, polític, investigador en història i escriptor Jordi Castellà.

L’acte comptarà amb la presència de l’autor, que oferirà una aproximació directa als continguts del llibre i al procés d’investigació que hi ha al darrere. L’obra és fruit de més d’una dècada d’estudis sobre la fundació de la nació catalana des dels seus orígens més primigenis.

En aquest treball, Castellà aborda amb voluntat objectiva i rigorosa diverses hipòtesis sobre els orígens de Catalunya, aportant noves perspectives basades en fets i proves documentals. El llibre estableix connexions històriques entre els gals catalans (catalauni) de la Bèlgica Scunda i l’Austràsia carolíngia, amb l’objectiu d’explicar una realitat fundacional que, segons defensa, ha estat sovint tergiversada.

A més, l’obra proposa una reflexió profunda sobre elements clau de la identitat catalana, com l’origen del mot “Catalunya”, el significat de la senyera, el paper dels fundadors i l’evolució de les formes de govern i dels símbols nacionals.

Jordi Castellà, especialitzat en història del dret i en diverses branques jurídiques com el dret públic, internacional, civil, penal i de les tecnologies de la informació, combina en aquest llibre la seva formació jurídica amb una clara vocació per la recerca històrica i la defensa de la llibertat del país.

També és impulsor del projecte Reconeixement.cat, el pacte nacional pel reconeixement internacional de la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer, davant de les Nacions Unides i la resta d'organismes internacionals, per poder fer efectiva la independència de forma legal, pacífica i democràtica, amb l'empara de les Nacions Unides mitjançant un traspàs de sobirania de la llei a la llei com va esdevenir-se amb el Marroc l'any 1956, Guinea Equatorial l'any 1968, Eritrea l'any 1990 o Sudan del Sud l'any 2011.

La presentació del llibre sobre Carlemany es planteja com una oportunitat per conèixer de primera mà una obra que vol contribuir al debat sobre els orígens i la construcció de la identitat catalana, així com per dialogar amb l’autor sobre les seves tesis i conclusions. Jordi Castellà també és investigador col·laborador de l'Institut Nova Història (INH).

Informació per a investigadors: 11a beca de recerca local del Masnou | Fins el 19 de juny

 

La beca de recerca local del Masnou, Maresme, arriba a la seva onzena edició amb l’objectiu de promoure la investigació sobre la vila en l’àmbit de les ciències socials i naturals. Es dona especial rellevància als estudis relacionats amb la història, el patrimoni cultural, artístic i musical, així com amb el medi natural del municipi. Aquesta iniciativa pretén incentivar projectes inèdits que contribueixin al coneixement i la difusió del territori.

La dotació econòmica de la beca és de 3.000 euros. L’import es distribueix en dos pagaments: el 50% s’atorga en el moment de la concessió i el 50% restant es paga un cop finalitzat el treball, després que el jurat n’hagi valorat la qualitat. El projecte s’ha de desenvolupar en un període mínim de sis mesos i màxim de divuit mesos des de la concessió, amb la possibilitat d’una pròrroga de fins a tres mesos si es considera necessari.

Poden optar a la beca tant persones individuals com col·lectius que presentin una proposta de recerca ajustada a les bases de la convocatòria. Tant la proposta com el treball final han d’estar redactats en llengua catalana. Pel que fa als requisits acadèmics, cal disposar d’un títol universitari de grau o llicenciatura, o bé d’un títol de grau mitjà o superior de formació professional. En el cas de candidatures col·lectives, n’hi ha prou que una de les persones compleixi aquest requisit.

La sol·licitud s’ha de formalitzar mitjançant una instància a l’Ajuntament del Masnou, acompanyada de diversa documentació. Aquesta inclou el currículum de la persona o persones sol·licitants, amb una extensió màxima de quatre pàgines; l’acreditació de la titulació requerida; i una proposta de projecte d’un màxim de deu pàgines. Aquesta proposta ha de detallar els objectius, la metodologia, el pla de treball amb calendari, les fonts documentals i bibliogràfiques, i possibles accions de difusió dels resultats. En els projectes col·lectius, tots els membres han de presentar la documentació personal, tot i que la proposta de recerca és conjunta, i s’ha d’indicar una persona responsable del grup.

El procés d’atorgament és gestionat pel Departament Administratiu de l’Àrea de Comunitat i Persones. La decisió final recau en un jurat format per representants municipals i persones qualificades designades per l’àmbit cultural, així com per una persona tècnica que exerceix funcions de secretaria i seguiment.

El termini de presentació de sol·licituds finalitza el 19 de juny de 2026 a les 23.59 hores. La resolució de la convocatòria es farà en un màxim de tres mesos a partir del tancament del període de presentació.

Els criteris de valoració inclouen l’adequació del projecte a les línies de recerca establertes, la qualitat dels objectius i la metodologia, l’interès i la rellevància del tema, la viabilitat del projecte i la seva capacitat de generar impacte, així com la trajectòria acadèmica i professional de les persones sol·licitants. Cada un d’aquests aspectes es puntua fins a un màxim de deu punts.

Un cop concedida la beca, el jurat pot designar una persona tutora per assessorar i supervisar el desenvolupament del treball, i per informar sobre l’evolució del projecte. També té la capacitat de fer observacions durant el procés i, si ho considera necessari, suspendre la investigació.

Pel que fa a la publicació del treball, l’Ajuntament del Masnou es reserva el dret d’editar-lo i publicar-lo, ja sigui íntegrament o en forma de resum. En cas que es dugui a terme la publicació, l’autor o autora s’ha de comprometre a adaptar els originals segons les indicacions municipals. L’edició es realitza sota llicència Creative Commons per facilitar-ne la difusió. Si en un termini de tres anys no s’ha publicat ni iniciat el procés de publicació, l’autor pot disposar lliurement del treball, sempre fent constar que ha estat guardonat amb la beca.

Finalment, la beca és compatible amb altres ajuts o subvencions sempre que es tracti del mateix projecte i que aquest sigui inèdit. No és compatible, però, amb projectes ja publicats o investigacions prèvies.

Per a més informació, les persones interessades poden adreçar-se a l’Arxiu Municipal del Masnou, on trobaran també la convocatòria completa i les bases reguladores.

Bases de la beca

Badalona recupera el seu passat històric romà amb la "Magna Celebratio" 2026 | 24 abril

  

La "Magna Celebratio" 2026 torna un any més per convertir la ciutat de Badalona, Maresme, en un autèntic escenari de l’antiga Roma. Aquest festival, que se celebra des de l’any 2005, té com a objectiu difondre el ric llegat de Baetulo, acostant-lo al públic d’una manera viva, participativa i educativa.

Organitzat pel Museu de Badalona, l’esdeveniment tindrà lloc del 24 al 26 d’abril de 2026, coincidint amb l’últim cap de setmana del mes. Durant aquests tres dies, la ciutat es transforma en un espai immersiu on la reconstrucció històrica és la gran protagonista.

El programa combina recreacions d’oficis i escenes de la vida quotidiana de l’època romana —realitzades per grups especialitzats— amb activitats de divulgació com tallers, conferències i visites guiades. Aquesta combinació permet als visitants entendre millor com era la vida a Baetulo i descobrir la seva importància històrica.

Un dels grans atractius del festival és la possibilitat de recórrer espais arqueològics reals, com les Termes, la Casa dels Dofins, la Torre Vella o el Jardí de Quint Licini. Aquests indrets ofereixen una experiència única que connecta passat i present, tot apropant el patrimoni romà d’una manera didàctica i immersiva.

A més, la Magna Celebratio és una proposta accessible per a tothom, ja que totes les activitats són gratuïtes, fet que la converteix en una oportunitat ideal per gaudir en família o amb amics.

Per a més informació, es pot contactar amb el Museu de Badalona a través del correu electrònic info@museudebadalona.cat o al telèfon 933 841 750.

En definitiva, la Magna Celebratio 2026 és una cita imprescindible per a tots aquells interessats en la història i la cultura romana, així com per a qui vulgui viure una experiència diferent i enriquidora al cor de Badalona.

+ informació

El mite d'en Reprobus cinocèfal i el Sant Cristòfor de Begues i Barcelona

El mite d'en Reprobus, l’home que més tard seria conegut com a Cristòfor, prové de les hagiografies cristianes antigues i, especialment, de la "Llegenda àuria" d'en Jacopus de Voragine, del segle XIII. Les seves pàgines recullen tradicions més antigues, tant gregues com llatines, combinant elements de vida real, llegenda i símbol moral. Reprobus és una figura de gran força, però amb un passat marcat per la seva condició de “rebutjat” o "reprovat", que és el que vol dir el llatinisme "Reprobus", fora de la fe i de la societat cristiana.

[Imatge superior: Pintura de Sant Cristòfol com a gegant de la baixa edat mitjana, segles XIII-XIV, a l'església de St. Botolph a Devon, Anglaterra (esquerra). Icona bizantina de Sant Cristòfol amb cap de gos, 1685 dC, actualment al Museu Bizantí i Cristià d'Atenes (dreta).]

Segons algunes versions orientals, en Reprobus era encara més extraordinari: era un cinocèfal, un home amb cap de gos, provinents de pobles llunyans i desconeguts, considerats salvatges i fora de la civilització. La seva força i aspecte el feien formidable, però també el separaven dels homes normals. El seu desig, malgrat tot, era servir el senyor més poderós del món.

Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.

En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.

Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.

Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.

Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.

Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".

[Estàtua funerària d'en Jacopo da Varagine, arquebisbe de Gènova, (1289-1300). Museu de Sant'Agostino.]

Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.

La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.

L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.

[Imatge de l'indret anomenat "La cadira de Sant Cristòfol", a la riera de Begues, a Olesa de Bonesvalls, al límit del terme de Begues.]

Mitologia catalana: La cadira de Sant Cristòfol de Begues

Hi ha versions locals i populars de la llegenda de Sant Cristòfol a Catalunya que aporten matisos diferents o afegeixen detalls propis que no surten a la narració genovesa d'en Jacopus de Voragine.

Una de les variants recollides com a patrimoni immaterial és el mite de Sant Cristòfol de Begues (Baix Llobregat). Aquesta llegenda explica primer els fets més tradicionals (Cristòfol com a gegant al servei primer del rei i després del diable fins que troba a Crist), però després incorpora elements molt locals i particulars. Aquí teniu aquesta versió tan interessant:

Hi havia una vegada, segons deien els ancians de Begues, un home extraordinari en força i en presència —un gegant que la gent veia amb respecte, per la seva gran corpulència i energia. Aquell home, tot i la seva aparença imponent, era infeliç i cercava un sentit més gran a la seva vida, i es deia Cristòfol.

Un dia va passar que Cristòfol va començar a relacionar‑se amb una dona anomenada Marta, que vivia prop de la capella dedicada a santa Marta, situada a l’Hospital de Cervelló, a la vora del camí ral que enllaçava les terres d’Olesa de Bonesvalls amb Begues. Allà, en la quietud de les nits, Cristòfol i Marta es trobaven amagats, encetant un festeig que la gent de les contrades considerava impropi. La notícia va córrer i aviat aquells veïns d’Olesa es mostraren molt descontents amb aquesta relació.

Un vespre, quan Cristòfol tornava cap a Begues després d’un d’aquells encontres nocturns, els veïns d’Olesa, farts de la seva actuació, van decidir esperar‑lo amagat entre les ombres del camí. Quan el veieren passar, van començar a apedregar‑lo amb totes les pedres que pogueren trobar; aquella pluja de pedres no era només fruit del ressentiment, sinó també un intent de fer‑ho tornar al lloc d’on venia. Cristòfol, sorprès per l’atac, no es detingué; va començar a córrer, tan de pressa com li permetien les seves potents cames, per escapar de la persecució.

Els que el seguien, en veure que s’esgotaven les pedres, van arribar a l’extrem de llençar-li cebes i alls mentre el seguien, amb fúria però també amb esgotament. Cristòfol no parava de córrer, però el camí era llarg, i la seva escapada el portà fins a la vora de la riera, al lloc on avui hi ha la “Cadira de Sant Cristòfol” i on es veu encara la marca de les seves petjades i del seu bastó, segons la llegenda. Allà, al mig de la riera, Cristòfol deixà el seu bastó i s’aturà per recuperar l’alè. Aleshores, sorprenentment, la riera, que havia creuat tantes vegades aquell camí, ara el travessava fins a nou vegades, i els seus perseguidors, cansats i confosos, ja no el van poder empaitar i mai més no el varen trobar.

A la roca on Cristòfol finalment es va asseure per descansar hi va quedar gravada, diuen, la “cadira” i al seu voltant també es veuen dues empremtes que els habitants de la zona han volgut identificar amb les petjades del mateix sant. I així ho recorden encara avui els veïns de Begues: que allà on Cristòfol es va asseure a recuperar forces va ser l’origen de certes formes del terreny, i que des d’aquell moment la devoció al sant va arrelar en la comunitat. Segons la versió local, després de tot això a Olesa no hi creixen cebes ni alls, potser com un record d’aquell dia en què van llançar‑ne tants contra ell.

Aquesta narració, que corre en la tradició oral de la zona, incorpora elements propis del paisatge i de la relació entre pobles veïns, i situa la figura de Cristòfol no només com un personatge de llegenda vinculada a l’antic mite del passa‑rius, sinó com un protagonista de fets que expliquen la geografia i la memòria col·lectiva entre Begues i Olesa.

L'església vella o rectoria de Sant Cristòfol de Begues i les tombes antropomorfes

L’església vella de Sant Cristòfol (nom popular català) o de Sant Cristòfor (nom llatinitzat) de Begues està situada al barri de la Rectoria i és el nucli més antic del municipi. La Rectoria domina l’accés a la vall de Begues en les vies naturals que provenen del Llobregat (Gavà, Sant Climent i Torrelles) i ocupa el bell mig de la collada d’accés a la vall.

L’estructura de l’església que s’observa actualment fou bastida entre el 1575 i 1579. Es va construir en una sola nau amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista. Conserva una interessant façana renaixentista que ha estat l’emblema de la celebració del Mil·lenari de Begues i identifica el barri de la Rectoria on està emplaçada. Les cites documentals fan referència, però, a una antiga església, com s’esmenta al Cartulari de Sant Cugat. La primera data on es menciona Sant Cristòfol és de l’any 981 i cites posteriors referides al segle XIV precisen, fins i tot, el nom d’un rector que havia a la parròquia de Begues.

La primera referència de la primitiva església de Sant Cristòfol és un document notarial de l’any 981, de la qual no es coneixen restes. Les característiques del parament d’uns murs fets amb grans carreus de gres vermell, trobats en unes excavacions arqueològiques realitzades a la sagristia, semblen correspondre al segon romànic o al de transició (segles XII-XIII). No deuen correspondre, doncs, al temple primitiu dels segles IX o X, sinó al posterior, romànic, que molt probablement sigui el propi edifici de la Rectoria.

El fet que l’església no aparegui com a parròquia fins a mitjan segle XIII pot indicar que abans era una església edificada per la comunitat de petits propietaris de la zona, però sense el caràcter de parròquia, ja que l’impost lligat a les funcions parroquials el pagaven tots els habitants a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà i, en tot cas, als senyors del castell en qualitat de senyors propis de l’església.

El primer esment de l’existència d’aquesta parròquia amb notaria rural és del 1264. En un document de 1279 es fa referència al rector de Sant Cristòfol de Begues i el 1413 tenim un primer esment explícit de la rectoria, perquè a la visita pastoral es reclama la reparació de la casa rectoral. Cal suposar, doncs, que el temple romànic es va fer insuficient per a atendre el creixent nombre d’assistents a la parròquia a causa, sobretot, de la immigració francesa del segle XVI.

Entre els anys 1575 i 1579 es va bastir la nova església sobre el que havia estat el cementiri parroquial. Es tracta d’una església d’una nau, amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista molt homogeni. L’element més destacat és el portal renaixentista, amb un frontó triangular sostingut per 2 columnes, damunt el qual hi ha la imatge de Sant Cristòfol i als flancs les de Sant Jordi i Sant Miquel Arcàngel. El rellotge de sol situat sobre la portada duu la data de 1878, i correspon a una reforma del segle XIX, moment en el qual cal situar també la teulada d’escata vidriada vermella i groga que cobreix el campanar.

Adjacent a l’absis de l’església i amb la façana encarada al migdia hi ha la rectoria. És un edifici amb aspecte de masia, presidit per un porxo que ocupa tota la façana principal. L’actual garatge és l’edifici principal de l’església romànica del segle XII. La porta d’entrada està ubicada entre dos contraforts de l’absis de l’església gòtic-renaixentista. Fins a l’any 1930 l’antiga Rectoria encara era la casa del rector, i probablement als baixos es feia vida de pagès. Va deixar de ser usada com a rectoria en construir-se, el 1931, la nova església i la seva rectoria al centre de la població. Posteriorment, l’antiga rectoria va ser venuda al senyor Queralt, que va participar activament a l’arranjament de la carretera de Gavà a Begues als anys 40 del segle XX.

La presència de restes d’estructures muràries a l’antiga rectoria, datades per Montserrat Pagès en el segle XII (L’art romànic i pre-romànic al Baix Llobregat, tesi doctoral) i la d’un mur de característiques medievals a l’actual sagristia, van permetre suposar que els murs de cimentació d’aquesta antiga església podien haver estat ubicats sota la sagristia i la zona de l’altar de l’església actual, fet que fou demostrat encara que amb variacions sobre la hipòtesi inicial.

Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.

Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions del Carboni 14 de set d'ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI.

Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII. 

La inhumació va ser excavada pel CIPAG l’any 2021. La excavació va permetre la recuperació de les restes humanes de l’individu femení que allotjava i la documentació de la tomba entre finals del segle X i principis de l’XI de la nostra era.

El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.

 

[Imatge de les restes humanes i de la tomba antropomorfa trobada a la necròpolis o sagrera de la rectoria de Sant Cristòfol de Begues.]

Mitologia catalana: Sant Cristòfol i els tòfols de la Rambla de Barcelona

Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:

Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles. 

Aquesta imatge de Cristòfol carregant el nen no provenia només de la seva història bàsica com a protector dels viatgers i passeja‑rius, sinó que esdevenia una aparició real, gairebé màgica, enmig de la vida urbana. La llegenda explicava que, un cop desembarcava, Cristòfol caminava lentament cap amunt per La Rambla, avinguda ben popular que s’estén des del port fins a la part alta de la ciutat. Aquesta Rambla, amb la seva llargada i la seva importància com a eix cívic, es convertia en el camí natural perquè un gegant com ell pogués fer la seva aparició davant del poble. Quan Cristòfol arribava a la fi de La Rambla, allà on el passeig es troba amb la plaça que mira cap a la ciutat alta, simplement desapareixia.

La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles. 

Es deia que aquesta presència del sant era tan versemblant i tan recordada que, en les festes de l’època, alguns joves —els que en aquell temps s’hi atrevien— imitaven l’acte de Cristòfol portant amics a coll per La Rambla, precisament per reproduir el gest del sant amb el nen Jesús. Aquest costum fins i tot va donar nom a una paraula popular: els “tòfols” o “tofolets”, que avui encara apareix al diccionari com a sinònim de “babau” o “ximple”, per referir‑se a qui acceptava ser carregat d’aquella manera.

La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.

La llegenda de l'apòstol Sant Pau a Tarragona i la seva capella

La popular llegenda de la Capella de Sant Pau a Tarragona, que actualment es troba situada a l'interior d'un dels claustres del Seminari Pontifici de la ciutat (imatge superior), ens explica que l'apòstol Sant Pau va predicar sobre la mateixa roca on s'assenta avui la capella, vinculant-la d'aquesta manera amb les primeres comunitats cristianes de Tàrraco, tot i que, els experts ens diuen que l'edifici actual és romànic (segle XIII) i forma part d'un antic hospital de canonges, sent un dels llocs on es commemora el pas de Sant Pau per la ciutat. En tot cas, l'emblemàtica capella sembla molt ben protegida i custodiada, talment com si es tractés d'un tresor del nostre patrimoni cultural, històric i espiritual o com si la tradició que la vincula al fundador del cristianisme li atorgués una importància cabdal. 

 
La tradició oral, per tant, vincula aquest lloc emblemàtic, al cim de l'antiga acròpoli romana de Tarraco, amb la predicació de l'apòstol Sant Pau. Tot i que la capella romànica és medieval, amb interior d'estil gòtic, la seva ubicació reforça la història del cristianisme primitiu a Tarragona i la presència de la figura de l'apòstol les nostres terres, actualment catalanes. A més, també la tradició relaciona la llegenda amb amb Santa Tecla la Vella, un testimoni del cristianisme primerenc.

 
En resum, la llegenda no és sobre un esdeveniment miraculós concret dins la capella, sinó sobre la santedat i el record de la predicació de Sant Pau en aquest punt clau de la ciutat.

Font

Imatges actuals de l'exterior i l'interior de la Capella de Sant Pau de Tarragona.

Imatge de la capella de Sant Pau de Tarragona de l'any 1880.