El mite d'en Reprobus, l’home que més tard seria conegut com a Cristòfor, prové de les hagiografies cristianes antigues i, especialment, de la "Llegenda àuria" d'en Jacopus de Voragine, del segle XIII. Les seves pàgines recullen tradicions més antigues, tant gregues com llatines, combinant elements de vida real, llegenda i símbol moral. Reprobus és una figura de gran força, però amb un passat marcat per la seva condició de “rebutjat” o "reprovat", que és el que vol dir el llatinisme "Reprobus", fora de la fe i de la societat cristiana.
[Imatge superior: Pintura de Sant Cristòfol com a gegant de la baixa edat mitjana, segles XIII-XIV, a l'església de St. Botolph a Devon, Anglaterra (esquerra). Icona bizantina de Sant Cristòfol amb cap de gos, 1685 dC, actualment al Museu Bizantí i Cristià d'Atenes (dreta).]
Segons algunes versions orientals, en Reprobus era encara més extraordinari: era un cinocèfal, un home amb cap de gos, provinents de pobles llunyans i desconeguts, considerats salvatges i fora de la civilització. La seva força i aspecte el feien formidable, però també el separaven dels homes normals. El seu desig, malgrat tot, era servir el senyor més poderós del món.
Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.
En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.
Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.
Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.
Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.
Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".
Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.
En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.
Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.
Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.
Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.
Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".
_02.jpg)
[Estàtua funerària d'en Jacopo da Varagine, arquebisbe de Gènova, (1289-1300). Museu de Sant'Agostino.]
Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.
La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.
L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.
Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.
La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.
L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.
Mitologia catalana: La cadira de Sant Cristòfol de Begues
Hi ha versions locals i populars de la llegenda de Sant Cristòfol a Catalunya que aporten matisos diferents o afegeixen detalls propis que no surten a la narració genovesa d'en Jacopus de Voragine.
Un dia va passar que Cristòfol va començar a relacionar‑se amb una dona anomenada Marta, que vivia prop de la capella dedicada a santa Marta, situada a l’Hospital de Cervelló, a la vora del camí ral que enllaçava les terres d’Olesa de Bonesvalls amb Begues. Allà, en la quietud de les nits, Cristòfol i Marta es trobaven amagats, encetant un festeig que la gent de les contrades considerava impropi. La notícia va córrer i aviat aquells veïns d’Olesa es mostraren molt descontents amb aquesta relació.
Un vespre, quan Cristòfol tornava cap a Begues després d’un d’aquells encontres nocturns, els veïns d’Olesa, farts de la seva actuació, van decidir esperar‑lo amagat entre les ombres del camí. Quan el veieren passar, van començar a apedregar‑lo amb totes les pedres que pogueren trobar; aquella pluja de pedres no era només fruit del ressentiment, sinó també un intent de fer‑ho tornar al lloc d’on venia. Cristòfol, sorprès per l’atac, no es detingué; va començar a córrer, tan de pressa com li permetien les seves potents cames, per escapar de la persecució.
Els que el seguien, en veure que s’esgotaven les pedres, van arribar a l’extrem de llençar-li cebes i alls mentre el seguien, amb fúria però també amb esgotament. Cristòfol no parava de córrer, però el camí era llarg, i la seva escapada el portà fins a la vora de la riera, al lloc on avui hi ha la “Cadira de Sant Cristòfol” i on es veu encara la marca de les seves petjades i del seu bastó, segons la llegenda. Allà, al mig de la riera, Cristòfol deixà el seu bastó i s’aturà per recuperar l’alè. Aleshores, sorprenentment, la riera, que havia creuat tantes vegades aquell camí, ara el travessava fins a nou vegades, i els seus perseguidors, cansats i confosos, ja no el van poder empaitar i mai més no el varen trobar.
A la roca on Cristòfol finalment es va asseure per descansar hi va quedar gravada, diuen, la “cadira” i al seu voltant també es veuen dues empremtes que els habitants de la zona han volgut identificar amb les petjades del mateix sant. I així ho recorden encara avui els veïns de Begues: que allà on Cristòfol es va asseure a recuperar forces va ser l’origen de certes formes del terreny, i que des d’aquell moment la devoció al sant va arrelar en la comunitat. Segons la versió local, després de tot això a Olesa no hi creixen cebes ni alls, potser com un record d’aquell dia en què van llançar‑ne tants contra ell.
Aquesta narració, que corre en la tradició oral de la zona, incorpora elements propis del paisatge i de la relació entre pobles veïns, i situa la figura de Cristòfol no només com un personatge de llegenda vinculada a l’antic mite del passa‑rius, sinó com un protagonista de fets que expliquen la geografia i la memòria col·lectiva entre Begues i Olesa.
L'església vella o rectoria de Sant Cristòfol de Begues i les tombes antropomorfes
L’església vella de Sant Cristòfol (nom popular català) o de Sant Cristòfor (nom llatinitzat) de Begues està situada al barri de la Rectoria i és el nucli més antic del municipi. La Rectoria domina l’accés a la vall de Begues en les vies naturals que provenen del Llobregat (Gavà, Sant Climent i Torrelles) i ocupa el bell mig de la collada d’accés a la vall.
La primera referència de la primitiva església de Sant Cristòfol és un document notarial de l’any 981, de la qual no es coneixen restes. Les característiques del parament d’uns murs fets amb grans carreus de gres vermell, trobats en unes excavacions arqueològiques realitzades a la sagristia, semblen correspondre al segon romànic o al de transició (segles XII-XIII). No deuen correspondre, doncs, al temple primitiu dels segles IX o X, sinó al posterior, romànic, que molt probablement sigui el propi edifici de la Rectoria.
El fet que l’església no aparegui com a parròquia fins a mitjan segle XIII pot indicar que abans era una església edificada per la comunitat de petits propietaris de la zona, però sense el caràcter de parròquia, ja que l’impost lligat a les funcions parroquials el pagaven tots els habitants a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà i, en tot cas, als senyors del castell en qualitat de senyors propis de l’església.
El primer esment de l’existència d’aquesta parròquia amb notaria rural és del 1264. En un document de 1279 es fa referència al rector de Sant Cristòfol de Begues i el 1413 tenim un primer esment explícit de la rectoria, perquè a la visita pastoral es reclama la reparació de la casa rectoral. Cal suposar, doncs, que el temple romànic es va fer insuficient per a atendre el creixent nombre d’assistents a la parròquia a causa, sobretot, de la immigració francesa del segle XVI.
Entre els anys 1575 i 1579 es va bastir la nova església sobre el que havia estat el cementiri parroquial. Es tracta d’una església d’una nau, amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista molt homogeni. L’element més destacat és el portal renaixentista, amb un frontó triangular sostingut per 2 columnes, damunt el qual hi ha la imatge de Sant Cristòfol i als flancs les de Sant Jordi i Sant Miquel Arcàngel. El rellotge de sol situat sobre la portada duu la data de 1878, i correspon a una reforma del segle XIX, moment en el qual cal situar també la teulada d’escata vidriada vermella i groga que cobreix el campanar.
Adjacent a l’absis de l’església i amb la façana encarada al migdia hi ha la rectoria. És un edifici amb aspecte de masia, presidit per un porxo que ocupa tota la façana principal. L’actual garatge és l’edifici principal de l’església romànica del segle XII. La porta d’entrada està ubicada entre dos contraforts de l’absis de l’església gòtic-renaixentista. Fins a l’any 1930 l’antiga Rectoria encara era la casa del rector, i probablement als baixos es feia vida de pagès. Va deixar de ser usada com a rectoria en construir-se, el 1931, la nova església i la seva rectoria al centre de la població. Posteriorment, l’antiga rectoria va ser venuda al senyor Queralt, que va participar activament a l’arranjament de la carretera de Gavà a Begues als anys 40 del segle XX.
La presència de restes d’estructures muràries a l’antiga rectoria, datades per Montserrat Pagès en el segle XII (L’art romànic i pre-romànic al Baix Llobregat, tesi doctoral) i la d’un mur de característiques medievals a l’actual sagristia, van permetre suposar que els murs de cimentació d’aquesta antiga església podien haver estat ubicats sota la sagristia i la zona de l’altar de l’església actual, fet que fou demostrat encara que amb variacions sobre la hipòtesi inicial.
Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.
Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions del Carboni 14 de set d'ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI.
Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII.
El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.
Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:
Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles.
La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.
Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.
Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions del Carboni 14 de set d'ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI.
Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII.
La inhumació va ser excavada pel CIPAG l’any 2021. La excavació va permetre la recuperació de les restes humanes de l’individu femení que allotjava i la documentació de la tomba entre finals del segle X i principis de l’XI de la nostra era.
El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.
[Imatge de les restes humanes i de la tomba antropomorfa trobada a la necròpolis o sagrera de la rectoria de Sant Cristòfol de Begues.]
Mitologia catalana: Sant Cristòfol i els tòfols de la Rambla de Barcelona
Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:
Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles.
Aquesta imatge de Cristòfol carregant el nen no provenia només de la seva història bàsica com a protector dels viatgers i passeja‑rius, sinó que esdevenia una aparició real, gairebé màgica, enmig de la vida urbana. La llegenda explicava que, un cop desembarcava, Cristòfol caminava lentament cap amunt per La Rambla, avinguda ben popular que s’estén des del port fins a la part alta de la ciutat. Aquesta Rambla, amb la seva llargada i la seva importància com a eix cívic, es convertia en el camí natural perquè un gegant com ell pogués fer la seva aparició davant del poble. Quan Cristòfol arribava a la fi de La Rambla, allà on el passeig es troba amb la plaça que mira cap a la ciutat alta, simplement desapareixia.
La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles.
La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles.
Es deia que aquesta presència del sant era tan versemblant i tan recordada que, en les festes de l’època, alguns joves —els que en aquell temps s’hi atrevien— imitaven l’acte de Cristòfol portant amics a coll per La Rambla, precisament per reproduir el gest del sant amb el nen Jesús. Aquest costum fins i tot va donar nom a una paraula popular: els “tòfols” o “tofolets”, que avui encara apareix al diccionari com a sinònim de “babau” o “ximple”, per referir‑se a qui acceptava ser carregat d’aquella manera.
La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.
