6.5.22

Auca, bunyol o pastís del dia de Sent Donís


  • Don Jaume el Conqueridor / tenia molt de valor.

  • Auca premiada en el Concurs de la Societat de Pastissers.

  • Nanos d´A. Vercher. 

  • Versets d´Almela i Vives.

Any: 1921

Tècnica: Xil·lografia

País Valencià


 

10.4.22

Llegenda de la lluita dels forçuts d’Os i de Pal pel dret a pasturar a la Coma de Setúria


Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirenaica. 

La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os (Os de Civís). Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya. 

Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os. 

Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. 

Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.

Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

Font: http://www.andorraantiga.com/llegendes-del-pais-del-pirineus.-andorra..html

[Imatge superior. Panoràmica de la Coma de Setúria]

.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó, a Sem, a l'Arieja, Occitània

Us volem fer esment de l'existència d'unes misterioses i curioses formacions rocoses que podrien formen part d'un centre de culte mitològic ancestral i que fan referència a popular i forçut personatge bíblic, prou present a la mitologia catalana. Es tracta del que actualment es coneix com El Palet de Samsó. 

Però com hi ha explicacions de tota mena per a qualsevol assumpte, si ens atenim als geòlegs, al poble de Sem, durant el quaternari, els diferents refredaments i gelades que es van produir a la zona, van provocar la instal·lació de grans glaceres a la vall de Vic de s'Os. Aquestes glaceres van modelar la Vall d'Abeurador, tal com és avui. Procedents de l'alta muntanya dels massissos del Montcalm i del Bassiès, les glaceres van arrencar trossos de gneis i de granit dels vessants d'aquestes altures que es van transportar al llarg de quilòmetres. Per tant, segons els geòlegs no es tractaria de veritables dolmens, sinó de construccions de la natura. 

En tot cas, els trobem abundants, sobretot als contraforts de la vall, a Sem i també a La Pueja, on tenen l'aparença de dòlmens misteriosos, entre Vic de s'Os i Ausat, a la roca de Saint-Vincent i al cim del promontori ocupat per les ruïnes del castell de Montreal-de-Sos. Un d'aquests blocs erràtics de grans dimensions porta el nom d'El Palet d'en Samsó, i costa de creure que hagi anat a parar al seu actual emplaçament només per art de la natura.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó

La llegenda del Palet den Samsó ens explica que el gegant i forçut bíblic Samsó, jugant amb un altre dels seus companys forçuts, veí de la vila d'Orus (població que també té una toponímia ben mitològica, per estar consagrada al déu Orus o Horus), van decidir llençar enormes roques sobre la vall. En acabar la seva juguesca i marxar del lloc, van oblidar-se un dels seus “palets”, que amb el temps fou anomenat El Palet d'en Samsó. 

Recordem que també es diu que Hércules va formar els Pirineus apilant-hi grans rocs en honor a la seva estimada deessa Pirene, sepultada a sota.

[Imatge superior: El Palet d'en Samsó, a Sem]

.

20.3.22

Noé i el diluvi universal a la mitologia catalana i andorrana


Els avis andorrans expliquen que després del Diluvi Universal el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit.

Imatge del Pic Fontargent, Pic Font d'Argent o Pic de Font Argent, al Pirineu Andorrà.
 
Tanmateix, els avis dels pobles de la Cerdanya expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant és així que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, extremadament furiosos, que donaren nom al pic.

El cim del Canigó, la muntanya sagrada de la mitologia catalana.

El mitòleg i folklorista Joan Amades, ha recollit aquestes llegendes al seu Costumari Català (Volum III, Corpus, Primavera):

"La llegenda diu que el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar la seva arca, fou al Pirineu; segons unes versions, al cim del Pic de Font Argent, en la part més alta d'Andorra, on encara es conserva l'anella que li va servir d'amarrador.

Una altra tradició creu que fou al cim del Canigó, sota la vall que forma el pic de Tretze Vens. L'arca encara es conserva amagada sota la congesta, disposada a tornar a servir si es produeix un altre diluvi. Per tal d'allunyar els indiscrets que vulguin acostar-s'hi, així que algú volta per aquells verals es desencadenen tretze vents que fan impossible de poder-hi estar i que han donat nom al pic que vigila i guarda l'arca."

El Pic d'Ascobes i el Pic d'en Noé, als Pirineus andorrans.

D'altra banda, al Pirineu andorrà hi ha el Pic d'en Noé o Pic de Noé, amb 2.713 metres d'alçada, molt a prop dels Estanys de Fontargent. Seria un altre bon candidat a tenir l'honor d'haver acollit la nau del pare bíblic de la humanitat, tal i com indica el seu topònim.

A la Vall d'Incles també hi ha llegendes que parlen d'en Noé.

També es comenta entre els més grans que l'andorrana Vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a l'Arca. El patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut Pic d’Ascobes, anexe al Pic d'en Noé, que sobresortia de les aigües. I els prats de la Vall d'Incles van servir d’aliment pel seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra d'en Noè.


Pic d'Ascobes on la tradició diu que es va lligar l'Arca, que reposava al proper Pic d'en Noé.



Imatge d'una típica borda pirinenca, que la tradició fa tant antigues com en Noé.



Tant el Pic d'en Noé, com el Pic d'Ascobes, els estanys de la Font d'Argent, el cim del Fontargent o la Vall d'Incles són en una mateixa zona concreta, propera i concèntrica, dels Pirineus andorrans. Aquesta seria la zona de l'establiment bíblic segons les llegendes i la mitologia catalana d'Andorra. Tan sols el Canigó, a la Cerdanya, queda una mica apartat d'aquesta àrea uns pocs quilòmetres.



Veiem, per tant, que segons la mitologia catalana, tant el Canigó com les Valls d'Andorra, són territoris 
fundacionals de la humanitat en aquesta part de món i, en el cas andorrà, això podria explicar en part perquè han pogut conservar la seva sobirania política al llarg de la història, essent respectada tant per Espanya com per França, pel fet de ser Terra Santa sota la protecció del Vaticà, encara a dia d'avui, atès que un dels co-prínceps és el Bisbe de la Seu d'Urgell. 



17.3.22

Nadala popular mallorquina


Us compartim aquesta cançò de Nadal o Nadala popular mallorquina que hem trobat documentada a la revista L'Ignorància, de Palma de Mallorca, a la portada del número 132, publicat entre els anys 1879 i 1885. Aquí el teniu:

Arribaren a Betlem 

y es sol anava a ponent.

Amb aigo, neu, fred y vent 

Temps rigorós de l'hivern.


Imatge: Claude Monet. Sol d'hivern. (1879-80)

8.1.22

Conferència: La necessitat de recuperar la mitologia catalana. | Plural 21 | 10 gen.



Conferència
La necessitat de recuperar la mitologia catalana. Una introducció.

La mitologia catalana hi és i perviu. I la fem servir malgrat que no la coneixem prou. Ens pensem que són tradicions estrangeres o no sabem ni perquè les fem. Seguim els rituals sense conèixer la raó que els motiva. La mitologia catalana és la lògica més ancestral dels antics catalans, una societat de pastors, ramaders, caçadors i pescadors. Enllaça amb la representació del cosmos i amb el naixement de la nostra parla. I com tota mitologia, intenta explicar-ho tot. De la mà de la nostra estimada llengua, la mitologia catalana encara perviu en moltes de les nostres tradicions i en costums d'arreu del món, com a testimoni d'una de les cultures més riques i antigues de la història.

Conferenciant: Daniel Bellò és investigador d'història i mitologia catalana. Es un dels impulsors del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya.

En el marc del cicle de conferències sobre història de Catalunya de La Gota Catalana.

Data: dilluns, 10 de gener del 2022. A les 19.30h. A la seu de Plural 21 (Passatge Gaiolà, 24, local, Barcelona). Entrada gratuita.


.

22.6.21

El ram santjoanenc segons Verdaguer i el ritual de les herbes de la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna

Un ram santjoanenc.

En Jacint Verdaguer, folklorista i mitòleg de primer ordre, a més de sacerdot, poeta i literat, va escriure aquesta bonica rima, recollida a la seva obra Canigó, sobre la creença en la protecció i capacitats sanitàries que atorguen els ramillets de flors i herbes, sovint de plantes remeieres, com ara el romaní i la farigola, recollides durant la revetlla de Sant Joan Baptista (o Santa Lluna, si en atenim als rituals astrals de la mitologia catalana precristiana) i penjades al llindar de les cases o a les portes dels habitatges per tal d'assecar-les. El poema, per la seva banda, recull el relat astral mitològic d'atracció entre el sol vell i la lluna jove o, en aquest cas, entre el dimoni i la verge, que vindria a ser-ne la versió cristianitzada del mateix.

Verdaguer ens recorda que a tot el país se celebra la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna, tan important per a la recol·lecta d'herbes per part de les antigues remeieres catalanes, en temps del solstici d'estiu, que popularment s'identifica amb el dia 23 de juny. Aquesta és la nit més curta de l'any i com que la nit s'associa a la lluna, s'esdevé la lluna més curta o petita de l'any, o el que és el mateix, el naixement del cicle anual lunar, de la mateixa manera que pel solstici d'hivern, o vetlla de Nadal, s'esdevé el naixement del cicle anual solar. 

Les celebracions tenen lloc tant a l'Occitània com als Països Catalans. En realitat aquesta festa mitològica astral catalana es va estendre a tot l'imperi hispà, incloent-hi  les Amèriques, quan aquest era sota domini i influència cultural catalana.

EL RAM SANTJOANENC 
(Jacint Verdaguer - Canigó)

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.

Un fallaire li ha caigut
a l’ull, ¡malhaja la brossa!
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.

Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,
i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.

Quan arriba el seu galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
–Doncs Per què et quedes defora?
–Perquè em barres lo portal
amb les flors d’aqueixa toia.

–Un ramellet te fa por?
–Me fa por d’aspi sa forma.
–No és d’aspi, no, que és de creu;
si et fa por, no ets cosa bona.
–Doncs só el maligne esperit
que les ànimes s’emporta.

Si no fos lo ramellet
la teva fóra ma esposa,
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre.–
D’ençà que això succeí,
lo matí de Sant Joan,
ribera amunt del Garona,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.


15.4.21

Club de lectura online amb en Jordi Bilbeny: La sardana i la religió de les bruixes | 18 abril - 9 maig


Us recomanem el 3er Club de Lectura en Línia amb En Jordi Bilbeny del Club dels Diumenges. Serà sobre el llibre La sardana i la religió de les bruixes del mateix autor. Per si no l'heu llegit, us en deixem la sinopsi:

El 5 d’agost del 1552, a Olot, els cònsols i jurats de la Casa de l’Almoina, convocats i reunits pel nunci Pere Salvador Brugats, prohibeixen «lo ball de la sardana y altres balls deshonests». És el primer registre de l’existència de la sardana, que apareix com un ball enemic de la moral i les creences establertes per l’Església catòlica.

A partir d’aquest succés, Jordi Bilbeny engega un «gran viatge a la recerca dels fets» que indaga entre els «bocins de mirall» del passat la relació entre les bruixes, conservadores de les tradicions i els cultes precatòlics, i la dansa catalana per excel·lència. La sardana i la religió de les bruixes és una obra exhaustiva, que revela els fonaments pagans de la sardana i la persecució a què va ser sotmesa pels estaments de l’Església i les classes dominants, paral·lela a la que es va dur a terme contra la bruixeria.

De les actes dels processos inquisitorials fins a festes populars com el Ball del Cornut de Cornellà del Terri, de l’obra de poetes com Salvador Espriu a les arrels basques de la cultura ibera, Bilbeny ens embarca en un viatge per l’imaginari cultural català, sempre desvetllant les veritats que s’amaguen més enllà dels relats oficials. En la seva cerca, ens descobreix l’autèntic caràcter d’alguns dels indrets mítics de la geografia de Catalunya i, en última instància, ens porta a reflexionar no només sobre la sardana i moltes de les nostres tradicions, sinó sobre el veritable origen de la cultura catalana.

Reunió informativa:

DIJOUS 15 D'ABRIL, A LES 8 del vespre (GRATUÏTA i oberta a tothom). Un cop inscrits, us en facilitarem l'enlllaç per tal de connectar-vos-hi.

Dates del 3r Club de Lectura en Línia:
 
DIUMENGES 18 i 25 D'ABRIL: de 8 a dos quarts de 10 del vespre.
DIUMENGES 2 i 9 DE MAIG: de 8 a dos quarts de 10 del vespre.

Preu del 3r Club de Lectura en línia:
35 euros/no adherits (cicle complet)
30 euros/adherits (cicle complet)

Aforament màxim: 20 persones.
Acceptació de participants per estricte ordre d'inscripció.

Tipus d'acte: 3r club de lectura en línia amb En Jordi Bilbeny. El Club dels Diumenges.
Nom de l'acte: 3r club de lectura en línia amb En Jordi Bilbeny: La Sardana i la religió de les Bruixes.
Lloc: acte online.
Data i hora d'inici: 18-04-2021 20:00h
Data i hora de finalització aproximada: 09-05-2021 21:30h
Organitza: Institut Nova Història
Preu d'inscripció: 35€ no adherits / adherits: 30€


.

4.4.21

La llegenda de la revolta de la vaca de Vacarisses | Mitologia catalana


La llegenda de la revolta de la vaca de Vacarisses

En el lloc de Vacarisses, a principis del segle XVIII, hi vivia el senyor d’aquestes terres, de nom Llopis Amat. Aquest senyor vivia al Castell, i tot allò que des d’allà es divisava era seu: terres, pous, arbres i cases, les quals comptava cada matí només llevar-se.

Eren temps de penúries, perquè la sequera assolava la comarca, i per tant el poble començava a passar gana. Tothom? No, tothom no. En Llopis Amat, la única persona que no en passava atès que vivia en l’opulència i tenia reserves de menjar suficients per passar uns quants anys sense haver de menester reS.

La gent no s’estimava el senyor, i ell tampoc s'estimava el poble. De comptar sí que en sabia, però d’amor no n’hi quedava. Un dia, un noi del poble es va posar davant del Castell del senyor, i entonà la següent tonada:

Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.

El senyor, en sentir el noi cantar, va sentir tanta tristor que va fer que no sortís del Castell fins passades trenta-sis llunes plenes. Passat aquest temps, el senyor reuní tot el poble davant de la porta principal del Castell, i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble, per tal de reparar tot el mal causat fins llavors.

D’ençà aleshores, cada any es baixa una vaca des del Castell de Vacarisses fins al poble, per a commemorar el fet i recordar el triomf del poble sobre el senyor.

Font: Història feta per C. F. P. i T. M. U. Cançó extreta de la Cançó de les balances de Josep Maria Carandell i interpretada per Ovidi Montllor.


La Baixada de la Vaca de Vacarisses


La Baixada de la Vaca és una celebració que té lloc per la Festa Major Petita. L’any 2007 un historiador va trobar casualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó els fets relatats d’una revolta que hi havia hagut al terme de Vacarisses a principis del segle XVIII. 

Aquest document es llegia molt malament, però, després de molts esforços, es va poder desxifrar que el text en qüestió era la Llegenda de la revolta de la vaca. L’historiador es va posar en contacte amb un conegut seu, membre de la Colla Gegantera de Vacarisses. La colla, que el 2010 va complir 25 anys, va decidir recuperar aquesta festa. Una festa que els historiadors creuen que es va deixar de fer pels volts de 1868, coincidint amb el període del Sexenni Revolucionari.

Escenificació de la Baixada de la Vaca des del Castell de Vacarisses.

Així doncs, en el marc de la Festa Major Petita de 2008, es va iniciar la segona etapa d’una festa que sembla ser que tenia molta acceptació entre els vacarissencs i les vacarissenques, i on fins i tot hi feiq cap gent de poblacions veïnes.

Vacarisses compta amb diverses celebracions al llarg de l'any, tant les relacionades amb les festes tradicionals (Nadal, Carnestoltes, Sant Joan, 11 de setembre, Castanyada...) com d'altres de pròpies del municipi.

La Festa Major se celebra el primer cap de setmana d'agost. La Festa Major Petita, recuperada fa uns anys, té lloc entorn al 26 de maig, en motiu de la festivitat de Sant Felip Neri (festa local).

La vaca xula de Vacarisses

La vaca Xula de Vacarisses

La vaca Xula fa honor al poble, Vacarisses, que els antics documents escriuen Vacharizas o Vacherizas, que sembla que prové d’un topònim derivat de vaca o cacha, és a dir, “lloc de vaques”.

El 13 d’octubre de 1996, amb motiu del desè aniversari de la creació d'El bou de foc del Vendrell, es va organitzar la 1a Trobada de Bous de Catalunya

Un dels actes més peculiars i amb més pedigrí de la trobada va ser precisament l’animat casament d'El bou de foc d'El Vendrell i La vaca Xula de Vacarisses. La cerimònia va ser concelebrada pels alcaldes de les dues poblacions d’origen dels nuvis, els quals ja havien presidit prèviament “el tec” de germanor.

Cal fer esment que els brodats de la tapisseria són obra de Conxita Font Badia. La vaca Xula fou batejada el 26 de juliol del 1992.

Trobada i cercavila

La festa comença el dissabte a la tarda amb una trobada i cercavila que cada any congrega diversos personatges gegants de la comarca i de més enllà. Els gegants i gegantes acudeixen a la cita convidats per la colla local, la Colla Gegantera de Vacarisses i Grallers de Vacarisses, que celebren aquesta trobada des de l'any 1990.

A la nit, a toc de les 12, comença l'acte central de la celebració, la Baixada de la Vaca des del Castell fins al poble. El Castell és un edifici mil·lenari, que ja apareix citat en documents de l'any 1021 com a propietat del comte de Besalú. La Baixada de la Vaca és una cercavila protagonitzada per La Vaca "Xula", una peça del bestiari festiu local creada l'any 1992 i que representa al poble de Vacarisses. 

En el seu recorregut, la vaca va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses, que representen a dos il·lustres antics habitants del Castell: Manel Amat, virrei del Perú, i la seva esposa Francesca. També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí en la fosca nit.

La Vetlla de la Vaca i Aplec de la Vaca

Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca, un dinar popular en forma d'àpat multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit.

Preparació de la Vetlla de la Vaca que culmina a l'Aplec de la Vaca del dia següent.

Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, que simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen. Els balls són a càrrec de l'Esbart dansaire de Vacarisses.

Els actes de la seqüència ritual es complementen amb ballades de sardanes, espectacles d'animació infantil, fires d'artesans, exposicions i el festival VIMVA, que cada any porta al poble les darreres tendències musicals.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 


22.3.21

Les bruixes del Castell del Burriac, Cabrera | Mitologia Catalana

Les bruixes de Burriac, segons interpretació de Marià Ribas i Bertran. Dibuix extret del llibre Tradicions populars i costums mataronins. Supersticions i bruixeria. L'Aixernador eds. Argentona 1991. 


Aquesta llegenda situada al Castell del Mont Burriac, a Cabrera de Mar, al Maresme, Catalunya, fou publicada en forma de conte en un petit opuscle destinat als infants de principis del segle XX: Les bruixes de Burriach. Conte popular. Col. «Contes infantils», núm. 4. Impremta Ràfols (Barcelona, sense data). Devem el seu coneixement a l'amabilitat del qui fou bon amic nostre, el Sr. Marià Ribas i Bertran. 

Els investigadors Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre  Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar, ens expliquen la llegenda:

...«s'alçava majestuós dalt de la muntanya, que molts pescadors de la costa de llevant coneixen per 'Sant Mateu', i que està situada al bell mig del triangle que formen Mataró, Argentona i Vilassar de Dalt, i que té una forma semblant a la d'un mató de deu cèntims» (...) 

«Poca cosa resta del castell. Quatre parets que es van engrunant de mica en mica i part de la torre d'homenatge; mes amb totes prou perquè a l'esguardar-lo hom se sent posseït d'un sentiment d'amor i respecte per aquelles runes. Burriach, que és un gegant en la història, que en els temps de fades i cavallers, de trovadors i comtesses era l'orgull de tota aquella contrada, avui sols és niu de llangardaixos, serps i esparvers i els senyors d'aquells indrets pot dir-se que no són altres que els carboners que a destralades van netejant els boscos de la rodalia i que cap al tard, quan tot s'enfosqueix, són a voltes l'espant d'algun excursionista tocatardà que al trobar-los pel camí. 113 despentinats, amb mànega de camisa i amb la cara tan negra com el carbó que remenen, es creuen haver-se-les amb el propi diable» 

(...) «Ara lo que tal volta no sabeu és que hi hagué un temps en el qual les bruixes d'aquelles rodalies es servien de les runes d'aquell antic castell per a celebrar-hi llurs fantàstics conciàbuls, la majoria dels quals acabaven en un sens si de malvestats que portaven l'esglai a cent llegües a la rodona».

A partir d'aquí comença pròpiament el relat. Sembla ser que tots els dissabtes, en arribar el tombant de la tarda, tan aviat com el sol s'enfonsava darrera les muntanyes, qui estava atent albirava com d'un casalot dels afores del poble, del forat d'una xemeneia, d'un tros de finestra mig amagat o de les finestres d'algunes golfes, sorgia el despentinat cap d'una vella, amb els ulls ensorrats, la cara arrugada, el coll sec, escanyolit, i la boca sense dents. 

Darrera el cap seguia un cos estrafet que immediatament s'enfilava pels aires, cavalcant a voltes una escombra, un esteranyinador o una pota seca de cabra negra. No cal dir que es dirigia tot seguit cap a Burriac a una gran velocitat. La bona gent de la contrada sabien molt bé de la dolenteria d'aquelles bruixes. Per això, tots els dissabtes, en pondre's el sol, prenien els rosaris i resaven fins com a mínim la mitja nit; en altres ocasions no paraven amb els parenostres i les avemaries fins que l'astre rei tornava a llençar llum i calor damunt la terra. 

 A la vegada, els campaners de les esglésies properes passaven hores i més hores fent brandar ja la campana petita ja la grossa, car sempre s'ha dit que no hi ha res com el soroll de les campanes per allunyar les bruixes. Malgrat totes aquestes precaucions, no hi havia cap dissabte en què les bruixes no en fessin alguna de les seves. Moltes vegades congriaven al seu entorn les tempestes que tot l'any volten i giravolten pel mar i per la terra. 

Transformades en corbs, es posaven davant dels núvols, comandant-los fins al lloc que prèviament s'havien assenyalat; llavors, enmig d'un espetec de trons i llamps que tot ho feia trontollar, començava a caure una bona munió de pedra, aigua i llamps, tot alhora. Els camps quedaven arrasats, les vinyes mortes, les llocades perdudes i els arbres esqueixats. Més d'un cop, per la mateixa força del llamp, es mig partia una masia, matant els porcs, l'euga de l'estable o fins i tot l'infant que plàcidament dormia en el seu bressol, prop del llit de l'àvia. 

En d'altres ocasions, les bruixes prenien la forma innocent de les gavines. Volant per damunt de l'aigua del mar, feien aixecar les onades a grans alçades, fins que amb una immensa força les llençaven damunt la platja. Aleshores, ai del pescador que es trobava a mar o de la dona que sojornava en la barraca ran de l'aigua esperant la tomada del marit! També era habitual que es transformessin en guineus: envaïen les corts i degollaven les ovelles, feien fugir els conills i es menjaven tan de pressa com podien totes aquelles gallines que trobaven.

Eren tan i tan malvades que fins i tot el mateix dimoni sentí enuig i volgué parar-los els peus. Però no hi hagué manera: les bruixes eren encara més dolentes que el diable que les havia creat. I com que en el món del mal el més dolent és el més fort, en Banyeta hagué de fugir amb la cua entre cames. Tantes i tan grans eren les malifetes d'aquelles bruixes, que en els pobles que envoltaven el castell de Burriac no es parlava d'altra cosa. I, com acostuma a passar, n'hi havien que negaven fins i tot la seva existència. 

Tan contraposades es trobaven les opinions que s'arribaren a fer apostes sobre això. Un jove dels que més negava l'existència de les fetilleres, però que alhora era dels més decidits, es comprometé a pujar un dissabte a la nit fins al castell de Burriac per tal de veure i poder després explicar el que allí succeïa. I així ho va fer. Un dissabte, després d'haver dinat, l'esmentat jove va fer via fins al castell. Quan el sol anava cap a la seva posta, arribava a la paret de tanca de l'antiga fortalesa. Immediatament s'amagà darrera un gatosar, trontollant-li el cor i suant d'angúnia. 

A mida que s'anava fent fosc els nervis s'apoderaven cada vegada més i més d'ell, sobretot quan s'adonà que s'apropaven les bruixes, les quals, damunt l'estranya cavalcadura, voltaven i giravoltaven unes prop de les altres, com un vol de coloms, a l'entorn de la torre de l'homenatge del castell. Com més fosc era més ran de terra volaven les bruixes, fins que en un moment donat feren un gran xiscle. Llavors, posant totes elles el peu a terra, s'agafaren de les mans com si anessin a ballar una sardana; en realitat el que feren fou començar a giravoltar, tan de pressa que gairebé es feien invisibles. 

 Finalment s'aturaren, i traient una gran caldera feren foc sota d'ella. En ser la foguera ben encesa tomaren a agafar-se de les mans i a giravoltar. A cada moment que s'aturaven sortia de la rotllana una de les bruixes que, apropant-se a la caldera, llençava a dins quelcom que es treia de la pitrera, alhora que murmurava un conjur. Herbes, ungüents, ossos de mort, cames seques de criatures sense batejar, llangardaixos i gripaus vius, banyes de boc, tot plegat anava a raure dins de la perola, on bullia fent una ferum de sofre que asfixiava. Tot plegat, sumat a les flames blaves i vermelles que sorgien d'aquella «escudella», tenien més que esporuguit el jove tafaner que tot ho guaitava. 

 Quan la foguera semblava que s'apaivagava, les bruixes tornaren a fer embranzida, giravoltant follament una bona estona. De cop i volta es pararen en sec, fent un xiscle que semblava un llarg udol. Immediatament s'untaren amb el suc llardós de la caldera, i dient «Altafulla!» es convertiren en corbs, que fugiren volant vers el mar que es veia lluir entre la claror de les estrelles d'aquella nit. Una vegada s'havien allunyat totes les bruixes, el jove -esfereït però malgrat tot encara serè- sortí del seu amagatall. Com volent provar sort, s'untà també amb el suc de la caldera. 

Tement que si deia la mateixa paraula que les bruixes aniria a raure amb elles i se n'adonarien de la seva presència, digué «Baixafulla!», quedant al moment convertit en ase'. Tan bon punt hagué mudat la pell de persona per la d'ase, començà a sentir una frisança tan gran a les cames que, sense gairebé ni adonar-se'n, es posà a córrer. Quan més corria, més ganes tenia de fer-ho. Així, corrent, recorregué boscos i torrenteres, muntanyes i planes, sempre fent mal per allà on passava, sentint malediccions i juraments a dojo, aquí caient i esgarrintxant-se, allà suant i esbufegant, però sempre amb la mateixa frisança i amb la mateixa dèria: córrer i només córrer. 

Ell prou que volia cridar i demanar auxili, però de la seva boca només sortien uns brams capaços d'espaordir els homes més temperats: no semblava sinó que bramessin cent ases alhora. Després de molt de temps, impossible de calcular, veié allà al lluny de l'horitzó que començava a apuntar el nou dia. Aviat comprengué que s'apropava una altra vegada a Burriac. Quan hi arribà, trobà les bruixes allà reunides una altra vegada. Imagineu-vos les rialles i les mofes de les fetilleres en veure l'ase!. Ràpidament les seves astutes ments s'adonaren del que havia passat en realitat; capturant-lo, li posaren un ronsal i el lligaren a una anella que hi havia clavada en una de les parets del castell. Agafant cadascuna d'elles una vara, ja de bruc, ja d'arboç, l'apallissaren sense parar i sense fer cas dels brams de dolor i de les llàgrimes que llençava. Tantes i tantes garrotades li donaren que acabaren deixant-lo esmorteït, llevant-li la pell. 

Per sota li anava sortint la de persona, però ja podeu imaginar com: plena de blaus i sangtraïts, amb ferides i esgarrinxades de tota mena. Quan el jove tafaner tornà en si, el sol ja planava per tot arreu. Les bruixes, és clar, havien desaparegut del tot. Poc a poc, amb penes i treballs, el xicot aconseguí d'aixecar-se i iniciar el camí de tornada cap al poble, tot fent la promesa que mai més no seria curiós en tot el temps que li restava de vida. 

Imatge panoràmica del Castell de Burriac de Cabrera, al Maresme, Catalunya.

__

Hi ha una segona variant de la història de les bruixes de Burriac que és molt similar a la primera, fins al punt que no seria inversemblant que es tractés d'una adaptació. Fou publicada per Josep de Cabanyes en el Bloc Mataroní de l'any 1926''. Les novetats que ens aporta són escasses: potser la més rellevant és la d'especificar-nos que el jove tafaner, protagonista d'aquesta contalla, era originari del poble de Cabrera.

És lògic que una història tan popular com aquesta necessàriament s'havia de veure reflectida en altres publicacions. Així ho fa en Joaquim M. de Nadal Ferrer en un treball de memòries, on ens descriu el poble de Caldetes, la seva gent i el seu costumari a començaments del segle XX quan l'autor, com era el cas d'altres famílies barcelonines benestants, estiuejava en aquesta bella població del Maresme.

Imatge detall de la fortalesa del Burriac de Cabrera.

En certa ocasió, d'infant, va fer estada a Argentona; i és clar, la pujada al castell de Burriac era obligada. Ell mateix ens ho explica: 

«Burriach era la excursión cumbre que podían realizar los forasteres en Argentona. Excursión deportiva y romàntica, todo a un tiempo, porque los amores del seflor feudal y de la pastora -cabrera: de aquí el nombre de Cabrera con que el pueblo en donde radica el castillo es conocido- aun se cuentan y repiten y encandilan los ojos de las muchachitas que no han profesado aún lo que un amigo mío llamaba el "topolinismo totalitario", y tienen ilusiones, esperanzas y sueftos. Excursión temerosa, según los días y según las horas, porque Burriach es tierra de brujas, y en el recuerdo o en la fantasia de las gentes estan aún muy grabadas las historias de sus diabluras y de sus fechorías y de sus maleficios» (...) 

«Claro està que, cuando la companía es numerosa y joven y alegre, por màs senas, y brilla el sol en el cielo, los ànimos rechazan fàcilmente todas las leyendas, y aun las historias mismas de brujas saben a supercherías; però nadie, sin embargo, tenia interès en esperar el anochecer en aquellas alturas y menos aún en las noches de sàbado, que tiene fama de ser el 'dia de moda' para las brujas y para los brujos. No conviene desafiar lo sobrenatural, tanto màs cuanto és cosa conocida que quienes lo han hecho, lo han pasado mal, y el suceso de su desgracia se repite de padres a hijos y se cuenta entre chisporroteos de llamas, junto al hogar de las grandes cocinas acogedoras, en las frías noches invernales. 

Y si alguien no quiere creerlo, ahí està el caso del valiente muchacho de Cabrera, incrédulo como puede serio el que màs; ese ignorado «alguien» que el afio de... la "Nana" pasó la noche en aquellas alturas con objeto de comprobar personalmente lo que hubiera de cierto, o de cuento, en las referencias de labriegos ingenuos, y en las charlatanerías de mujeres parlanchinas, y en los escritos enrevesados de pergaminos amarillentos y comidos por ratones». 

De fet, la seva explicació tampoc no és gaire diferent de les anteriors, trobant-se només alguna variació de detall. De tota manera, sí que creiem interessant tenir-la en compte, ja que pel que sembla ell la recollí de viva veu durant la seva estada a Argentona.  


Font: 

Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 


.

17.3.21

El torrent de les encantades de la nit de Sant Joan, a Viladrau | Mitologia Catalana


Us presentem una bonica llegenda del Montseny, recollida pel geògraf i mitòleg Martí Boada al seu llibre Llegendes del Montseny:

Prop de Viladrau, al cantó de les aigües vessants de Sant Segimon, hi travessa una torrentera on moltes vegades hi baixen a abeurar els ramats que pasturen en aquest bell indret. Diuen que moltes vegades, en les fredes nits d’hivern quan els cims de l’alt Montseny estan coberts de neu i les aigües del torrent són fortes i ràpides, surten dels afraus i gorgs, les encantades i ballen i canten per la superfície. Ningú les entén, barrejats llurs ecos amb els xiulets del vent i el bramul de els famolenques feres que baixen al pla a capturar les seves preses. 

Quan ve l’estiu i amb ell la nit de Sant Joan, llavors ja canvia la cosa i surten les encantades en aquesta nit, a cantar belles cançons com ningú les ha sentit mai. Afortunat el mortal que aquell dia pot veure-les, es pot dir que ja ha fet la seva fortuna. Això va succeir a tres xicots, fills de Can Bosc l’un; de la Sala, l’altre; i de Can Gat, el tercer; tots tres del poble de Viladrau. 

Plens de coratge, malgrat la por i de les prediccions que els veïns i parents els hi feien per la seva temeritat, emprengueren el camí de la torrentera, era la bella nit de Sant Joan i al punt de les dotze hores i estant-se allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una balma a les Encantades que anaven estenent roba pels marges del torrent. Tot d’una ells sortiren i prengueren a corre cuita una peça de la roba estesa. 

Les Encantades al veure’s descobertes desaparegueren com per art de màgia. Era un tovalló que així que l’agafaren anà allargant-se, allargant-se sense parar. Per fi quan ja no s’estirà més, els tres nois se’l partiren i tan bon punt ho fou, va quedar cada tros convertit en peces d’or, i esdevingueren rics com ningú altre. 

Però els hi entrà l’ambició, i volgueren fer-se rics; i així, decidiren cadascú per la seva banda, sense dir res als seus companys, de tornar, l’any següent, al mateix indret. Quan fou mitja nit aparegueren les Encantades, i els tres minyons, tots d’una i sobtadament es tiraren damunt d’un tovalló de la roba que tenien aquelles estesa, al mateix temps que desaparegueren roba i Encantades. I els tres xicots estira que estira del tovalló, aquest en lloc d’allargar-se es féu a trossos; caient d’ell, en lloc de monedes com l’any abans, moltes pedres.

Font:  Llegendes del Montseny, Martí Boada. 

Torrent de Sant Segimont, prop de la població de Viladrau, al Montseny.



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

12.3.21

La Setmana dels barbuts | Mitologia catalana

Sant Antoni Abad és un dels sants barbuts de la setmana més freda de l'any.

Cada any, pel 15 de gener, comença la coneguda com a ‘Setmana dels Barbuts’, que va fins al dia 21 de gener i és, tradicionalment, considerada la setmana més freda de tot l’any. El període de temps que hi ha entre el cicle de festes de Nadal i el de Carnestoltes es coneix popularment amb el nom de “La Setmana dels Barbuts”. Els sants barbuts i la seva setmana, esdevenen, per tant, ancestrals figures de la mitologia catalana i cristiana.


Els sants barbuts

Es diu que la denominació “dels barbuts” ve del fet que durant aquest breu periode de temps coincideixen en el calendari la celebració de Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat, Sant Fructuós, Sant Vicenç màrtir i Sant Sebastià. A tots ells se’ls representa a les imatges del santoral amb unes llargues barbes.

Sant Hilari, té lloc el dia 13 de gener; sant Pau ermità i sant Maur, el dia 15 de gener; i sant Antoni Abat, el dia 17 de gener. També se sol allargar la setmana fins a sant Fructuós, el dia 21 de gener, i sant Vicenç, el dia 22 de gener.

Altres sants barbuts que se celebren aquests dies són sant Bonet i sant Efisi de Sardenya, el15 de gener, i sant Canut, el 19 de gener, però no han assolit la importància popular dels anteriors. També cal considerar sant Sebastià, 20 de gener, que se celebra en moltes poblacions i se'l cita en dites populars d'aquests dies sobre el tema del fred.

Precisament, la Setmana dels Barbuts acaba per Sant Sebastià, efemèride què la vila de Tossa de Mar celebra. Es la tradició més important de l’any, i ho fa amb la figura del Pare Pelegrí. Cada 20 de gener, els veïns de Tossa compleixen el vot del poble per agrair a Sant Sebastià que els salvés de la pesta al segle XV.

La Setmana dels Barbuts és una expressió que molts de nosaltres hem pogut escoltar als nostres avis. Es una expressió que ha sobreviscut als nostres dies. Per aquestes dates, els pagesos portaven la feina de la vinya dintre de casa, per evitar les fredes temperatures de l’exterior. 

També es diu que els nascuts en aquest període són peluts i tenen mal geni. Una altra creença popular afirma que els homes nats en aquesta setmana són peluts, amb una barba espessa, molt de geni, decidits i coratjosos i amb molta empenta, mentre que les nenes nascudes en aquesta setmana se les té per mostatxudes.

D’entre les festes més importants de la setmana dels Barbuts hi ha, per la seva extensió dins el territori i la seva popularitat, Sant Antoni Abat, més conegut com Sant Antoni del porquet o dels ases, protector dels animals de peu rodó, els animals de treball de la pagesia i, per extensió, de tots els animals domèstics. La seva festa és una de les més importants de l’any en moltes poblacions de les terres de parla catalana i es celebra amb les tradicionals beneïdes d’animals, Els Tres Tombs i amb les representacions parateatrals que tenen al sant i a les seves temptacions, els dimonis, com a protagonistes.


Expressions populars relacionades amb la setmana dels barbuts

- La setmana dels barbuts, setmana d'esternuts.

- Pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts.

- Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans.

- Entre sant Antoni i sant Sebastià, més fred que entre tot l'any fa.

- Per sant Antoni fa un fred del dimoni.

- Per sant Sebastià fa un fred que no es pot aguantar.

- Quan venen els tres barbuts, sant Pau ermità, sant Maur i sant Antoni abat, venen els freds cascarruts.

- Si plou per sant Pau, hivern adeu-siau, i si fa sol, ve un hivern nou.

- Si per sant Vicenç fa bon sol, de cada cep se n'omple un bot; si plou al matí, la meitat de vi; si plou a la tarda, la collita esguerrada.

- Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts.

- Per sant Antoni gelades, i per sant Llorenç calorades.

- Per Sant Sebastià, tramuntana a l'Empordà.

- Els qui neixen per la Setmana dels barbuts són molt peluts.

- Sant Pau bromic troba Sant Antoni, Sant Antoni allarga la mà i troba Sant Sebastià, Sant Sebastià reganya les dents i troba Sant Vicenç, Sant Vicenç rosega les crostes i troba Carnestoltes, Carnestoltes dura tres dies, vet aquí Sant Maties, tant de nit com de dia.

- Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l'enterra

- Quan el dia creix el fred neix.

- Per Sant Antoni de Janer, mitja palla i mig graner. Vol dir això que al arribar a Sant Antoni, els pagesos ja porten gastada mitja anyada en el menjar d’ells i del bestiar.

- Pel Janer xais al femer. (Indica que se’n moren molts).

- Pel Janer s’hi assenta com un cavaller; pel Febrer marxa com un ca llebrer. (Se'n diu de la neu).

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents, s’alcen les glaces i s’alcen els vents.

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents: si no hi ha tocat, no hi portis el sembrat.

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents i on no hi ha tocat, ni blat ni vinya hi vagis ha plantar. (Vol dir que és massa bac per conrear-hi).

- Per Sant Anton de Janer, mitja palla i mitj graner.

- Per Sant Antoni, un pas de dimoni.

- Per Sant Antón, carnestoltes són.

- Sant Antoni del porquet, que á las velles fa carasses y á las joves fá l'ullet.

- Per Sant Sebastià, una hora s'allarga ja.

- Per Sant Sebastià, l'oreneta ve i els tort se'n va.

- Qui vol donar fabons al segá, té que ferlos per Sant Sebastiá.

- Per Sant Pau, una hora hi cau.

- Sant Fructuós serè, any de fruyta. 


L'home salvatge o barbut hivernal

Alguns autors relacionen les festes que s’esdevenen durant la Setmana dels Barbuts amb una altra figura de la mitologia catalana, l’Home salvatge o el Geni de la muntanya, que pobla la simbologia d’aquests dies a tot Catalunya i en altres pobles d'Europa. Es tracta d’un ancià amb una llarga barba blanca i una dalla, que en molts calendaris representa l’Any Vell i que té una estreta i antiquíssima relació simbòlica i iconogràfica amb el déu solar Cronos, el seu homònim Saturn o el mateix dimoni català, sempre representatiu de l'hivern.

L'home salvatge, barbut i hivernal, és una figura molt present a la mitologia catalana.

Algunes tradicions afirmen que els sants porten el fred dins les seves enormes barbes blanques. En efecte, la iconografia més antiga d’aquests personatges ens els presenta com a un ancià d’enormes barbes nevades, que simbolitza la vellesa i el cru fred hivernal.

L'anciana divinitat simbolitza el pas del temps. També podria relacionar amb les festes de la Lupercalia, uns rituals de fecundació destinats a la protecció dels ramats i a la fertilitat de la terra en els quals l’embriaguesa i les disfresses jugaven un paper molt destacat. En qualsevol cas, es tracta d’unes celebracions festives que tanquen el mes de gener i que comencen a traspuar els excessos carnavalescos de les properes setmanes.

És un moment de l'any de repòs agrícola, o d'activitats mínimes al camp, que les societats pageses catalanes aprofitaven per reforçar els vincles socials mitjançant la xerinola i el sarau, i en què imperava l'esperit saturnalesc hivernal d'inversió de rols i de funcions socials, la disfressa i les autoritats efímeres. 

Les festivitats saturnalesques culminaven el 23 de desembre amb l'arribada de la gran cita còsmica de tot l'any: el solstici d'hivern, quan el sol inicia l'ascensió i el dia comença a créixer («per Nadal, un pas de pardal»). Era la festa dels humils per excel·lència, quan s'acceptava qualsevol transgressió, un antic costum que es cristianitza lentament al llarg de l'Edat Mitjana quan l'Església l'acaba adaptant com a manifestació d'humilitar de les altes dignitats eclesiàstiques cap al baix clergat, els sotsdiaques i els acòlits, i en tolerava la pràctica durant les festes de fi i d'inici de l'any. 


El Mercat dels barbuts de Sant Hilari

El 13 de gener és Sant Hilari, en plena setmana dels Barbuts. Actualment, a la vila de Sant Hilari, ja no es celebra la diada com es feia fa uns anys. L'investigador Xavi Clos, al seu darrer llibre Cròniques del meu dia a dia a Sant Hilari Sacalm, ens descriu com era fa uns anys la celebració d’aquesta diada assenyalada:

“El 13 de gener, festivitat de Sant Hilari i patró del poble, a part d’una missa, es celebrava la Fira, que aplegava molta gent. A la plaça de l’Església i part del carrer Rectoria hi havia moltes parades de venedors i de xarlatans que portaven mantes i dominaven l’art de l’oratòria i, si en compraves una, te’n regalaven tres. 

El que més èxit tenia, però, era el xarlatà de l’ungüent de la serp: portava una serp viva al coll, a tall de bufanda, i duia pots de llauna amb la foto d’una serp; els vells hi tenien molta fe, i alguns venien expressament de pagès a comprar aquesta mena de pomada amb la que es feien fregues i, deien, calmava el dolor muscular. També venien roba, collarets, arracades, torrons i altres coses.”

El Mercat dels Barbuts de Sant Hilari a principi de segle.

Tres setmanes després se celebrava el Firot, que era un mercat del porc. La dita que ens ha quedat diu: per la Fira la nina i pel Firot el xicot.


El Sopar dels barbuts d'El Vendrell i la Festa dels barbuts de Sallent

La particular fisonomia de Setmana dels Barbuts ha inspirat a casa nostra, algunes celebracions ben peculiars. Així, al Vendrell, cada any es celebra el Sopar dels Barbuts, una festa que es ve celebrant des del 1994, entre els dies 15 i 22 de gener. Organitzada per l’Associació de Barbuts del Penedès, es tracta d’un sopar al que hi assisteixen només persones que duen barba i que es reuneixen al voltant d’una taula per compartir un àpat i fer-la petar, en el marc d’una festa que cada any incorpora novetats.


Participants de la 25a edició del Sopar dels Barbuts d'El Vendrell.

També l'Associació Barbuts de Sallent celebra cada any la Festa dels barbuts amb un munt d'activitats com ara la caminada dels barbuts, la cursa dels barbuts, cercatasques, concerts, cercavila, ballada de gegants i moltes coses més. La festa comença amb les “Cantades Barbudes”. La cantada és l’himne dels barbuts que es cantarà a totes les barberies i perruqueries que ha col·laborat a la festa.


Fonts:

- https://www.santhilari.cat/noticies/sant-hilari-patro-del-poble-en-plena-setmana-dels-barbuts/
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Setmana_dels_barbuts
- https://blog.vegueries.com/la-setmana-dels-barbuts/
- https://books.google.es/books?id=V-ZXfxkm2zcC&lpg=PA287&dq=setmana%20dels%20barbuts&hl=ca&pg=PA287#v=onepage&q=setmana%20dels%20barbuts&f=false
- http://www.museuderipoll.org/la-setmana-dels-barbuts/
- https://books.google.es/books?id=AQsQAAAAYAAJ&dq=setmana%20dels%20barbuts&hl=ca&pg=PA107#v=onepage&q=setmana%20dels%20barbuts&f=false
- https://surtdecasa.cat/centre/agenda/la-festa-dels-barbuts/73332
- https://onabages.cat/2019/01/15/arriba-com-cada-any-la-festa-dels-barbuts-a-sallent/



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 






9.2.21

Una llegenda catalana recollida per Amades relaciona els Camps Catalàunics amb Carlemany i els alarbs

Denari de l'emperador Carlemany.

Us reproduim aquest article del web La història usurpada on s'analitza una llegenda històrica recollida pel floklorista i mitòleg Joan Amades:

El folklorista Joan Amades va recollir en un dels seus llibres, titulat Heràldica i toponímia. Orígens populars de Catalunya, publicat l'any 1935 a la Biblioteca de Tradicions Populars, la següent llegenda que fa esment de la batalla dels Camps Catalàunics, de la qual ja hem parlat abastament en altres articles, i de la nació dels catalaunis o catalàunics.

L'Amades esmenta una llegenda testimoniada per en Josep Mollà, mestre d'escola de Barcelona, l'any 1900:

"Una altra tradició explica diferentment l'origen del nom Catalunya. Els catalans no tenien prou força per reconquerir la pàtria del poder sarraí, i demanaren ajuda al rei franc Carlemany, el qual lliurà una terrible batalla contra els alarbs en un paratge ignot anomenat camps catalàunics, batalla que decidí la sort de les armes cristianes i féu que les tropes i la gent que la van guanyar fossin anomenats catalàunics; d'aquí deriva el terme Catalunya. Hi ha variants que diuen que fou Lluís el Pietós el qui lliurà la batalla."

Carlemany i els Camps Catalàunics

Al relat d'en Josep Mollà trobem que es relaciona directament als catalauni i a la famosa batalla dels Camps Catalàunics amb els catalans, amb rei franc medieval Carlemany (742-814 dC) i amb la lluita contra els alarbs o àrabs, en probable referència als sarraïns. Quan a la llegenda s'esmenta uns 'catalans', no sabem si es refereix als catalauni de la Gàl·lia o als catalans peninsulars. Tampoc se'ns especifica, per desconeixement, el lloc geogràfic dels Camps Catalàunics.

Carlemany, que ens diuen que va néixer prop de Lieja, un 2 d'abril del 742 i va morir a Aquisgrà, un 28 de gener del 814, fou rei dels francs (768 - 814), rei dels llombards (774 - 814) i emperador d'Occident (800 - 814).

Ens diuen els acadèmics que després de la mort de Pipí el Breu, i continuant amb la tradició, el regne dels francs es dividí entre Carles i Carloman. Carles prengué les regions exteriors del regne, que vorejaven el mar, és a dir: Nèustria, que equival a l'oest de l'Aquitània, i el nord d'Austràsia; mentre que a Carloman li correspongué la regió interior: el sud d'Austràsia, Septimània, l'est de l'Aquitània, Borgonya, Provença i Suàbia, territoris que limitaven amb Itàlia. Per tant, trobem a Carlemany com a rei de l'Aquitània atlàntica.

Ja hem vist, en altres articles, que diversos cartògrafs, alguns d'ells els més importants de la cort francesa, relacionen els catalanuni gals de la Belgica Secunda amb els catalans peninsulars en alguns mapes històrics que reprodueixen l'Europa de Carlemany, com ara el de Petrus Bertius, (1565 – 1629). Per tant, la llegenda quedaria reforçada per aquests estudis renaixentistes.

Mapa de Petrus Bertius, del 1565, on es relaciona els Catalauni i Catalunya amb Carlemany.

Lluís el Pietós, conqueridor de Barcelona

A més, en altres relats llegendaris, l'Amades i en Mollà ens indiquen que es relaciona la batalla amb el rei Lluís el Pietós. Aquest monarca Lluís I dit «el Pietós», o «el Piadós» (Cassinogilum, 16 d'abril del 778 - Ingelheim, 840), fill de Carlemany i de Hildegarda de Vintzgau, succeí al seu pare com a rei dels francs i com a emperador del Sacre Imperi Romano-germànic (814-840). Durant la seva joventut va ser rei d'Aquitània (781-840), i va ser responsable de la defensa de les fronteres meridionals de l'imperi. Va conquerir Barcelona als àrabs el 801, i va refermar l'autoritat franca sobre Pamplona i els bascos el 813.

Carlemany i Lluís el Pietós, reis de l'Aquitània catalauni

Ja sabem, per altres articles, que els catalauni s'establiren a l'Aquitània i que des d'aquest territori controlaven, amb els emperadors gals, tota la Gàl·lia. El fet que Lluís el Pietós fos rei de l'Aquitània, encaixa perfectament amb la seva acció militar en favor dels catalans i en l'expansió d'aquests a la peninsula ibèrica.

Recordem que segons la teoria d'Esteve de Corbera (1678), analitzada en un altre article, els catalauni tenen el seu focus original a l'Aquitània, a partir del qual s'espandeixen, en dues onades, cap el nord, amb la fundació de la colònia catalauni de la Belgica Secunda, i cap el sud, amb la fundació de la Catalunya peninsular.


Mapa que mostra l'expansió dels catalauni segons Esteve de Corbera.

En tot cas, segons aquesta visió dels fets, el naixement de la nació catalana peninsular relacionaria directament amb la batalla dels Camps Catalàunics en terres dels catalauni o catalans i en seria una conseqüència d'aquesta. En propers articles veurem que hi ha més documentació que aprofundeix en aquesta línia de pensament.

Una batalla amb moltes versions

D'altra banda, ja hem vist, en altres articles, que aquesta lluita fonamental ha estat recollida per diverses fonts i que ha estat descrita en un bon nombre de versions, que tant la situen en temps dels romans (segle I dC) com en temps dels gots, dels gals o dels francs romànics, com és el cas que ara analitzem.

També han estat diversos els cabdills que han sortit victoriosos de la batalla, segons les diferents versions. Així, a part del victoriós general romà Aeci, que trobem present a les versions clàssiques, tenim també a l'emperador gal Tètric, segons Flavi Eutropi (s. IV dC); a l'emperador gal Victorí, segons els Panegyrici Latini (s. III dC); al rei got Ataülf, segons Amià Marcel·lí (s. IV dC) o el rei got Teodoric I i el seu fill Turismund, segons el cronista Jordanes (s. VI dC). A la llista, ara hi podem afegir l'emperador franc Carlemany.

Al seu torn, el bàndol perdedor en aquesta batalla dels Camps Catalàunics, depenent del cronista, ha estat el poble gal dels heduns, l'emperador romà Luci Domici Aurelià, l'emperador romà Joví (Jovinus), Atila rei dels huns, o els alarbs de la llegenda que ens recull en Josep Mollà.

Es interessant constatar com unes cròniques que ens diuen que foren recollides i copiades per suposats monjos del segle XI dC a partir d'uns suposats textos originals romans dels segles I a VI dC, quan s'analitzen amb deteniment, ens adonem que confonen els romans amb els gals, amb els gots o amb els francs, com si tots fossin el mateix poble. Igualment passa amb els huns, que són confosos amb els alarbs, els romans o els gals heduns, indistintament.

Semblaria que, tal i com postula la Nova Cronologia d'Anatoly Fomenko i en Gleb Nosovskiy o la NeoCronologia de l'Andreu Marfull, hi haguessin mil anys d'història inventats, plens de repeticions, confusions i duplicacions, en un període que aniria del segle XV dC en avall. Així, el romànic es confondria amb el temps dels romans, el gòtic amb el temps dels gots i successivament. Potser caldrà començar a analitzar amb aquesta nova òptica el relat del passat més remot del nostre poble.


Font: Una llegenda catalana relaciona els Camps Catalàunics amb Carlemany i els alarbs (historiausurpada.blogspot.com)





T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com