El Nonell o Nonell de la neu és un home bèstia, pelut i salvatge de la mitologia catalana pirinenca. Es tractaria d'un personatge que, quan es transforma en animal, assoleix mides gegantines i es fa ben pelut. La llegenda el veu similar a un gos infernal i rabiós, que viuria a les muntanyes dels Pirineus, però que també té una vessant protectora i benèfica.
És considerat pacífic i quan s'acosta als ramats les esquelles de la ramaderia sonen i això les fa dormir tranquil·les, perquè saben que el Nonell les protegeix. S'inscriu, sens dubte, en la llarga tradició d'homes-gos o homes-llop, i de gossos, llops, cans i altres bèsties salvatges i peludes, diabòliques i hivernals, presents a pràcticament totes les mitologies del món.
Aquest mite el va recollir el folklorista i mitòleg Joan Amades d'un testimoni de la Pobla de Lillet que encara el recordava sencer, i diu així:
En aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell, amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.
Nonell, despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades, tots amb el mateix final.
Un vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny, indiferent als encants de l’hostaler.
El dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa seva, en arribar-hi es casarien.
Pare i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere. Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li cantà:
- En vas matar una, en vas matar dues,
en vas matar tres, en vas matar quatre,
en vas matar cinc, en vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la mataràs
i per ella moriràs.
Desesperat, en Nonell exclamà:
-Maleit siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!
I així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible, miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu, en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.
Font: http://mitologiacatalans.blogspot.com/2015/12/nonell-el-ieti-catala.html
Una altra versió de la llegenda diu així:
En Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. La seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia.
Durant la seva joventut va donar la seva paraula de casament fins a set vegades a diferents donzelles, però de totes elles sempre se n'oblidà. A causa d'això, les noies morien de tristor una rere l'altre sense que en Nonell ni tan sols ho sabés.
Però un dia es trobà al bosc amb una jove bellíssima de cabells foscos amb la pell tan blanca com la neu que estranyament no es va enamorar d'ell a primer cop de vista. En Nonell li proposà matrimoni aquesta vegada totalment convençut que havia trobat el seu veritable amor. La noia però li va dir que si es volia casar amb ella, hauria de ser capaç de guanyar-la en una cursa de velocitat tenint en compte que ella la faria muntant a cavall.
En Nonell ho acceptà tot confiant en la seva victòria, però quan feia una bona estona que l'empaitava sobre la neu tova caiguda hores abans, començà a esbufegar de cansament tot intentant recuperar l'alè. Llavors la mossa amb una dolça veu li cantà:
"En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set però l'octava no mataràs,
que per ella moriràs".
Nonell, en escoltar això i veient que finalment moriria ofegat per causa de la cursa, va embogir i, en un intent desesperat per sobreviure i al mateix temps no perdre, es va maleir a si mateix i va demanar tenir la resistència i velocitat d'un ca. En fer-ho, es va transformar en un gran gos, per poder córrer més i encalçar la noia.
No se sap si finalment aconseguí guanyar a la noia, tampoc si es van tornar a trobar. Però el que sí se sap és que de llavors ençà el Nonell està maleït. Sembla que ha superat amb escreix la durada de la vida normal de qualsevol home i no se sap si finalment morirà mai de vell o, per contra, romandrà maleït per sempre més a les muntanyes del Pirineu.
El que sí que és cert és que sempre viatja per les muntanyes sota la forma d'un gran gos llanut de la mida d'un cavall. El seu pelatge és llis i llarg i tan blanc i brillant com la mateixa neu. Quan jeu sobre la neu és molt difícil veure'l, ja que tot ell s'hi confon. Només és possible distingir-ne el mosell i els ulls que són d'un negre fosc que contrasta amb l'entorn blanc. Sempre apareix poc després de la primera nevada que es dóna en un indret muntanyós, perquè en realitat és ell mateix el qui porta la neu d'un lloc a l'altre.
Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell_de_la_neu | https://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell
I una tercera versió del mite, també molt interessant, diu:
Vet aquí una vegada un noi molt ben plantat que vivia a les muntanyes dels Pirineus. El seu nom era Nonell i tenia el cabell llis i ros, molt ros, igual que la seva barba poblada. Era molt guapo i la seva veu aconseguia enamorar totes les noies. Només d’obrir la boca per saludar, ja tenia al seu voltant la meitat de les noies del poble, que venien a saludar-lo. No és d’estranyar, doncs, que un cop arribat a l’edat adulta, ho tingués ben fàcil per a enamorar qualsevol noia que es proposés.
Així fou com va enamorar la primera. Feien vida de parella, com totes les altres. Passejaven pels carrers del poble, anaven plegats als balls populars, s’engalanaven a conjunt per festes… Ella estava tan enamorada, que en Nonell ho va tenir ben fàcil per demanar-li matrimoni. Però ell no ho feia pas per amor, sinó per poder-la posseir. Un cop ho va fer, se'n va cansar i la va deixar plantada. La noia no ho va poder suportar i emmalaltir tant de la tristesa, que va morir al llit després d’una setmana de febres.
Però encara no l'havia enterrada, quan en Nonell va cortejar la segona dona. Igual que la primera, va accedir a casar-s'hi i ell, un cop calmada la seva luxúria, també la va deixar a ella. La segona dona també moria de mal d'amor pocs dies després. Després va arribar una tercera noia i una quarta, una cinquena, una sisena i fins a una setena! Set noies que havien estat enganyades per aquell noi, set noies mortes una darrera de l'altra per la tristesa de veure's abandonades per un noi que ni tan sols demostrava remordiment.
Vet aquí un dia d'hivern, una tempesta es va aixecar de sobte i va cobrir tots els camins de neu. Aquella mateixa nit, un pare i la seva filla van arribar de molt lluny a casa d'en Nonell. La neu i el fred els havien impedit seguir caminant i en Nonell els va hostatjar a casa seva durant els quinze dies que els els camins va estar colgats de neu.
La filla del foraster era la noia més guapa que havia vist mai en Nonell. Tenia una cara tan bella que era difícil no deturar la mirada en ella i un cabell llarg i daurat que li queia ben avall per l'esquena. En Nonell va quedar tan encisat des del primer dia que no va trigar a caure bojament enamorat d'ella. Sí, enamorat. Allò que no havia sentit per les set noies que tot ho haurien fet per ell, ara ho sentia per una a qui no semblava importar-li el més mínim.
I seguint el seu costum, abans que acabés la primera setmana de l'estada dels foraster a casa seva, va demanar-li matrimoni a la noia.
-T'estimo amb totes les meves forces i vull que siguis la meva esposa. Si no aconsegueixo el teu compromís, la meva vida ja no tindrà sentit.
La noia se'l va mirar amb delicadesa i va sospirar profundament abans de respondre:
-Acceptaré només amb una condició. Quan la neu es fongui, mon pare i jo prosseguirem el nostre camí. Si ens vols seguir, com que no tenim més cavalls, ho hauràs de fer a peu.
En Nonell no entenia perquè l'havia de seguir si bé es podien quedar allà. Potser al seu poble tenien una casa encara més gran, o un castell, o moltes riqueses... Però tot allò no li importava, l'únic que volia era complir la seva paraula i casar-se amb la noia que ocupava cada nit els seus somnis.
Al setzè dia, el camí ja estava prou net com per fer-hi via. Es van posar en marxa després de preparar els cavalls i en Nonell els va seguir corrents al seu darrere. No li va costar gaire al principi. És clar, ell era un jove fort i valent, però cada cop feia més fred i els nous camins tornaven a colgar-se de neu. Així que a poc a poc, en Nonell esbufegava més fort i les cames li feien figa. Molts quilòmetres després, va caure de genolls sobre la neu i la noia sofrenà el cavall per mirar-se'l somrient. En Nonell gairebé no podia ni respirar i ella encara aprofitava per riure-se'n. Amb una mirada enigmàtica, ella va alçar la veu per cantar aquesta tonada:
-En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set i l'octava no la mataràs,
que per ella moriràs.
-Maleïda sigui la seva sort! Voldria ara ser un gos per poder-la encalçar!
Embogit de ràbia, en Nonell arrencà a córrer mentre es maleïa a si mateix per la seva innocència. Havia caigut al parany que li havia parat la noia. Ja no corria per casar-se amb ella, sinó ofuscat per la follia que aquell ardit. Tal era la ràbia que sentia, que a cada passa que feia, la seva esquena es plegava, els seus braços i cames es feien més forts i tot els seu cos es cobria d'un pelatge blanc i espès. S'havia convertit en un gos tan gran com un cavall i corria darrera la noia mirant d'atrapar-la.
Expliquen les històries que la noia aconseguí fugir i que el Nonell, convertit per sempre més en un gos gegant, vagarà fins la fi dels temps per les muntanyes dels Pirineus. Afirmen que és possible veure’l sempre amb les primeres nevades. És clar, amb la força que té, arrossega darrera seu tota una tempesta de neu i vent. Si voleu, podeu anar a la muntanya i buscar-lo entre la neu, però no us amoïneu si no el trobeu... Ajagut sobre la neu, amb el pelatge blanc i brillant com el té, és impossible de veure’l si no el tens just davant.
Hi ha d’altres que, a més, expliquen que amb el temps, el gos Nonell, ha entès els seus errors i ha decidit redimir-los. Diuen que es va penjar un esquellot del coll i que les ovelles que pasturen els Pirineus, quan el senten de lluny, es tranquil·litzen perquè saben que el Nonell les protegirà de tots els perills de la muntanya.
