Llop o Lop (en llatí Lupus, en francès Loup o Leu) va néixer cap a l’any 383 a Toul, a la Lorena francesa. La seva joventut no anunciava gens el destí que l’esperava: es va casar, i va portar una vida secular normal fins que, encara jove, va renunciar a totes les seves riqueses per abraçar la vida monàstica a la cèlebre abadia de Lérins, a la costa provençal —un dels grans vivers de bisbes i sants de la Gàl·lia tardoantiga.
La seva fama de santedat es va escampar ràpidament. Quan la ciutat de Troyes, a la Xampanya catalàunica, va quedar òrfena de pastor, la població el va elegir bisbe pràcticament contra la seva voluntat, l’any 426. Llop tenia llavors uns 43 anys, i ocuparia la seu episcopal durant més de cinquanta anys.
Abans de l’episodi que el faria immortal, Llop ja havia protagonitzat una gesta de prestigi continental. L’heretgia pelagiana —la doctrina, originada per Pelagi, segons la qual l’ésser humà, dotat de lliure albir, pot assolir la virtut i el bé sense necessitat de la gràcia divina— s’havia estès amb força a la Gran Bretanya, terra natal del mateix Pelagi. Els cristians ortodoxos illencs van demanar ajuda als bisbes de la Gàl·lia.
Un concili reunit a Arle l’any 429, sota la presidència de sant Hilari (que acabava de succeir sant Honorat, mort el 16 de gener d’aquell mateix any), a petició del papa Celestí I, va designar dos bisbes per a la missió: sant Germà d’Auxerre i el mateix Llop de Troyes.
Els dos prelats van baixar el riu Sena i, segons la tradició, es van aturar una nit al petit poble de Nanterre, on Germà va conèixer i beneir una nena de deu anys que li van presentar: santa Genoveva, la futura patrona de París, a qui va consagrar a la vida religiosa. Durant la travessia del Canal de la Mànega, la llegenda afegeix que Germà va apaivagar una tempesta provocada per dimonis, increpant les onades a la manera de Crist.
A Bretanya, els dos bisbes van combatre el pelagianisme “amb les seves pregàries, les seves exhortacions i els seus miracles”, aconseguint un primer cop decisiu contra l’heretgia. Complerta la missió, Llop va tornar a Troyes i Germà a Auxerre, cadascun a la seva diòcesi.
.jfif)
L’any 451: Àtila a les portes de Troyes
Vint-i-dos anys més tard, Llop, ja bisbe veterà, es va enfrontar al repte que el faria passar a la història. Àtila, rei dels huns des del 445, va envair l’Imperi d’Occident a través de la Gàl·lia —segons la tradició, incitat per una suggerent petició d’Honòria, germana de l’emperador Valentinià III.
Després de la gran batalla dels Camps Catalàunics, Àtila, cap dels huns, en retirada, amenaçava de destruir Troyes, que es trobava al seu pas. Les fonts recullen versions lleugerament diferents dels fets, que probablement es complementen més que no pas es contradiuen:
Segons una versió, Llop va enviar primer una delegació de clergues per negociar amb el rei hun. Tots els seus membres van ser decapitats, excepte un.
Segons totes les versions, davant d’aquest fracàs, el mateix Llop va decidir presentar-s’hi personalment. Revestit dels seus hàbits pontificals, va sortir a l’encontre d’Àtila. La tradició més coneguda recull un intercanvi memorable entre els dos homes:
Àtila: “Sóc el flagell de Déu!” Llop: “I jo sóc Llop [Lupus] —compartim noms semblants. No destruïm el ramat!”
Impressionat per la santedat i la serenitat del bisbe, Àtila va perdonar la ciutat. Abans, però, Llop havia reunit tot el seu poble en pregària i penitència, convençut que només la intercessió divina podia salvar Troyes d’una destrucció seguríssima.
.jpg)
[El bisbe Sant Llop de Troies matant el drac, talment com el Sant Jordi català.]
El desenllaç de l’episodi és el que li dona tota la seva grandesa moral: Àtila va demanar a Llop que el guiés fins al Rin, i el bisbe es va oferir voluntàriament com a ostatge per garantir que els huns no farien mal a la ciutat durant la retirada. Va acompanyar, doncs, l’exèrcit hun en la seva marxa cap enrere, i només va poder tornar a la seva diòcesi després de diversos anys d’exili.
De retorn a Troyes, Llop hi va continuar exercint el seu episcopat fins a la mort, l’any 478 o 479, després de més de cinquanta anys al capdavant de la diòcesi —un dels episcopats més llargs de tota la Gàl·lia tardoantiga.
Un paral·lelisme il·lustre: santa Genoveva a París
És fascinant remarcar que el mateix any 451, mentre Llop protegia Troyes, santa Genoveva de París —la nena que Germà d’Auxerre havia consagrat a Nanterre vint-i-dos anys abans— protagonitzava una gesta paral·lela a París, animant els parisencs a resistir i confiar en la pregària davant l’amenaça d’Àtila, que finalment va desviar el seu exèrcit cap a Orleans en lloc d’atacar la ciutat. Dues llegendes bessones, nascudes del mateix cercle episcopal format al voltant de Germà d’Auxerre, protegint dues ciutats diferents del mateix flagell en el mateix any.
Un altre prodigi atribuït a Llop: el drac de la “Chair Salée”
La tradició popular li atribueix també la mort d’un drac alat, conegut com la “Chair Salée” (“carn salada”), que assolava els voltants de Troyes. Llop, que s’havia format com a guerrer abans d’entrar al sacerdoci, l’hauria mort personalment amb l’espasa. Els comentaristes moderns hi veuen dues lectures simbòliques possibles: que el drac representi metafòricament el mateix Àtila, o bé que simbolitzi, de manera més genèrica, l’heretgia, el paganisme i el pecat que Llop va combatre tota la vida.
Quina base històrica té tot això?
Aquí cal distingir, com sempre, la llegenda del nucli documentat. La vida de sant Llop està sostinguda per fonts força més sòlides que la majoria de tradicions hagiogràfiques d’aquesta època:
• Es conserva una carta escrita de la seva pròpia mà, datada el 454 —és a dir, redactada només tres anys després de l’episodi amb Àtila, mentre Llop encara era bisbe en actiu.
• Sidoni Apol·linar, el gran testimoni contemporani que hem estudiat extensament, el menciona en algunes de les seves cartes —una connexió directa i real entre dos protagonistes d’aquesta mateixa investigació.
• La seva hagiografia principal, la Vita Lupi (“Vida de sant Llop”), és considerada pels historiadors redactada relativament aviat després de la seva mort, tot i que la datació exacta ha estat objecte de debat acadèmic (entre Bruno Krusch i Louis Duchesne, que en discrepen dins una forquilla que va del 511 al 731). Existeixen dues versions d’aquesta Vita: la segona és considerada menys fiable pels crítics; la primera versió és la que els especialistes tenen per més fidedigna.
• Curiosament, la mateixa Vita Lupi dedica relativament poc espai a la missió de Bretanya contra el pelagianisme —és la Vita Germani (la vida de sant Germà) la que ho explica amb més detall, deixant el protagonisme principal a Germà.
Per què la llegenda ha perdurat?
Més enllà de la seva versemblança històrica exacta, l’episodi d’Àtila és, sense cap mena de dubte, el nucli fundacional de la identitat episcopal de Troyes. La ciutat encara conserva:
• L’Abadia de Sant Llop de Troyes, que porta el seu nom.
• Un esmalt medieval a la catedral que representa Llop guarint una jove sorda, amb l’antiga catedral —la que el mateix Llop hauria conegut— representada al fons.
• Una festa litúrgica el 29 de juliol (el seu dies natalis, és a dir, el dia de la seva mort, entès com a “naixement al cel”).
Aquesta memòria es va transmetre de manera ininterrompuda a través de la successió episcopal de Troyes durant segles —fins arribar, per exemple, a bisbes ben documentats del segle IX com sant Prudenci (845-861), actiu només disset anys abans que la mateixa ciutat acollís, el 878, el concili presidit pel papa Joan VIII i la coronació de Lluís el Tartamut. És, en definitiva, la prova que Troyes mai no va deixar d’explicar-se a si mateixa a través d’aquest episodi: la memòria d’Àtila hi va quedar gravada, de manera viva i institucional, molt més enllà del simple registre cronístic dels historiadors.
