La cosmogonia de l’Àfrica negra al cicle "Les cadires de Tàpies" | 4 juny

 

"Vibe. El pes de la sorra" és una performance que s’inspira en una cosmogonia de l’Àfrica negra, i on objectes, gestos i paraula formen part d’un mateix sistema de relacions. En aquest espai, funcionalitat i simbolisme conviuen sense jerarquies: el quotidià pot esdevenir ritual, i el gest més simple pot obrir una dimensió profunda i ancestral.

La peça pren la forma d’un acte de divinació situat en un context urbà contemporani. En lloc de la percussió, utilitzem sorra i dispositius electrònics que generen freqüències capaces de posar-la en moviment. Sobre aquesta superfície viva dibuixem, evoquem i deixem aparèixer formes efímeres, com si la matèria mateixa intentés parlar.

La sorra és vibració, energia latent, moviment.

El tamboret és pes, centre i estabilitat.

Al centre de l’acció hi ha el nkoh, un tamboret de l’ètnia bamileke. M’hi assec cobert per una tela ampla que transforma el cos en una figura gairebé piramidal. El tamboret esdevé alhora seient, tambor, tron i memòria: la cadira amagada, el tron de l’avi, la cadira davant la porta que espera sense esperar ningú, la presència des de la qual el cos ressona.

Dues càmeres filmen les taules de dibuix i projecten les imatges sobre el mur. Les mans treballant la sorra es converteixen, així, en una forma de divinació digital: rastres inestables, gestos incerts, aparicions i desaparicions contínues.

La performance explora, també, altres formes de sostenir i transportar el cos. Portar algú a l’esquena com un infant, improvisar seients amb sacs o estructures precàries, traslladar un ancià entre dos pals d’un poble a un altre. Aquí, la cadira apareix no només com un objecte funcional, sinó com una extensió del cos, una eina de supervivència, de cura i de transmissió.

Una cadira visible.

Una altra d’invisible.

La cadira de vida.


Xumo Nunjo. Artista independent, músic i productor camerunès establert a Barcelona. El seus avis el van iniciar en les arts escèniques tradicionals bamileke, fet que ha marcat profundament la seva sensibilitat artística i el seu recorregut creatiu. Els seus interessos abracen l’arquitectura, la història de l’art, l’antropologia, el teatre i les arts visuals, disciplines que nodreixen una obra transversal i original. Al llarg de la seva trajectòria, ha participat en la creació i producció d’espectacles, discos, performances, projectes de street art i diverses campanyes publicitàries. També ha actuat en diferents escenaris d’Europa, els Estats Units, l’Àsia i l’Àfrica, presentant treballs originals que reflecteixen la riquesa del seu univers artístic.

Angel Ihosvanny. Artista multidisciplinari que viu i treballa entre Barcelona i Luanda. La seva pràctica, que abasta pintura, instal·lació, vídeo i música, aborda l’urbanisme contemporani, el consumisme i la transformació de l’entorn, i ha estat presentada en contextos internacionals com la Triennal de Luanda i la Biennal de Venècia.

El cicle “Les cadires de Tàpies. Invocar l'escletxa", és comissariat per Judith Barnés.

· Data: 04.06.2026 | 18:00 h
· Durada: 40 min
· Lloc: Museu Tàpies (Carrer Aragó, 255, Barcelona, Catalunya)
· Preu: 5 €

+ informació | Reserves

Conferència de l'estudiós i promotor del folklore català Lluís Marmi | 4 juny

Sense oblidar que la tradició és revelació divina, entenem ací la tradició com a tot allò que es transmet, començant per allò que una mare i un pare ensenyen al seus fills. Parlem sovint amb molta facilitat de què és tradició però, tenim clar què comporta avuí en dia aquesta paraula? Com afecta a les nostres vides? I sobretot com interessa de ser dirigida? Des de la experiència de molts anys colaborant en multituds de "festes secretes", el nostre conferenciant ens convidarà a pensar si som tan aliens al mot tradició.

En Lluís Marmi i Fuentes (Cardona, 1973 - El món en un futur llunyà) és un activista cultural, tot i ser de moltes professions i formacions. Fa més de vint anys va crear la Tradillibreria, una llibreria especialitzada en cultura popular i tradicional amb l’objectiu d’apropar la literatura d’aquesta temàtica al públic en general. I a l’ensems ha pogut acomplir el seu somni de recòrrer el país portant i exposant uns 600 llibres amb la Tradi-truc, una llibreria nòmada construïda a damunt d’un remolc, “retornant així a la gent i als pobles part de la seva aportació a la cultura”, diu.

En un tast de la seva ampla tasca per a la recuperació de la nostra memòria i cultura, esmentarem que en Lluís Marmi ha col·laborat amb diferents propostes de festes i d’entitats, entre d’altres, el festival Arres de música tradicional a Cardona, i ha impulsat grups com Forta barreja, Quatre Gats o els flabiolaires del Congost, així com el Prothus de Tona o l’escola de música tradicional d’aquesta localitat osonenca.

L’Associació Cultural Joan Amades li atorgà, recentment, el 23è Premi Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional per la seva trajectòria en la promoció de la cultura popular.

Us ben recomanem la visita a: www.tradillibreria.cat

I us esperen al local de Plural 21 de Barcelona per parlar de com fem per a contrarestar aquest poder i recuperar les tradicions.

La gota catalana - Plural 21
Passatge de Gaiolà, 24, Barcelona

+ informació

El vi, el raïm i la vinya a la mitologia catalana

A la mitologia catalana hi ha diverses llegendes, rondalles i tradicions populars d'arreu dels Països Catalans relacionades amb el raïm, la vinya i el vi, especialment en zones de forta cultura vitivinícola com el Penedès, el Priorat, Mallorca o el Rosselló. Moltes no són “grans mites” unificats, sinó llegendes locals vinculades a ermites, sants, monestirs o fenòmens miraculosos de la vinya.

Una de les més conegudes és la vinculada a Sant Sadurní d'Anoia i a l’origen simbòlic del vi i del cava al Penedès. La tradició popular explica que les terres del Penedès van ser beneïdes per la fertilitat de la vinya després d’un període de fam i sequeres, i que els monjos van ensenyar a millorar el cultiu del cep. Aquest tipus de relat barreja història real —la importància dels monestirs medievals en la viticultura— amb elements llegendaris sobre collites miraculoses.

També són freqüents les llegendes sobre ceps miraculosos. A moltes zones rurals catalanes es contaven històries de vinyes que sobrevivien a pedregades o sequeres gràcies a la protecció d’un sant. En alguns pobles del Penedès i del Camp de Tarragona hi havia la creença que certes creus de terme protegien les vinyes del llamp i de la calamarsa.

El dimoni i el vi

A Mallorca hi ha relats populars relacionats amb el dimoni i el vi. En algunes rondalles recollides per Antoni Maria Alcover, el vi i les vinyes apareixen com a espais de temptació, abundància o enginy pagesívol. El raïm sovint simbolitza prosperitat, però també excés i astúcia.

Una altra tradició molt arrelada és la relació entre el vi i els monestirs medievals. Al Monestir de Poblet i al Monestir de Santes Creus circulaven històries populars sobre vins extraordinaris elaborats pels monjos, alguns dels quals adquirien qualitats gairebé miraculoses. Aquestes narracions formen part de la memòria oral monàstica i agrícola.

També hi ha un rerefons simbòlic molt antic associat al raïm. En la cultura popular catalana, la vinya representa fertilitat, abundància i cicle anual. Les festes de verema, encara avui molt presents en llocs com el Penedès, conserven rituals i imaginari que probablement tenen arrels precristianes mediterrànies relacionades amb el culte al vi.

No existeix una única “gran llegenda catalana del raïm”, però sí un conjunt molt ric de tradicions locals, rondalles i mites agrícoles on la vinya té un paper central dins la cultura popular catalana i mediterrània.

A Mallorca, el vi i la vinya apareixen sovint dins l’univers de les rondalles populars, especialment en les recopilades per Antoni Maria Alcover a l’obra Aplec de rondaies mallorquines. El dimoni hi té un paper recurrent: és un personatge que tempta, enganya o és enganyat, i el vi sovint simbolitza tant el plaer com la pèrdua de control.

Una rondalla molt representativa és la del “dimoni engañat pel pagès”. En diverses variants, un pagès pobre aconsegueix fer creure al dimoni que una bóta de vi és infinita o màgica. El dimoni, golafre i bevedor, acaba embriagat i perd el pacte que havia fet amb el pagès. Aquest tipus de relat associa el vi amb l’astúcia humana: el dimoni pot tenir força sobrenatural, però el pagès mallorquí el venç gràcies a la intel·ligència i al coneixement de la terra i dels seus fruits.

En altres rondalles, el dimoni apareix vinculat a les tavernes o a les collites abundants. Hi ha històries on una verema excepcional desperta sospites perquè “cap vinya no pot donar tant” sense ajuda diabòlica. Aquest motiu és molt antic a Europa: les collites extraordinàries sovint es relacionaven amb pactes sobrenaturals. A Mallorca, però, aquestes històries solen acabar amb un to humorístic o moralitzador.

També existeixen tradicions orals segons les quals el dimoni rondava les possessions durant el temps de la verema. En alguns pobles es deia que no era prudent deixar soles les bótes noves durant la fermentació perquè “el dimoni hi podia entrar” i fer-lo malbé. Això probablement reflecteix una percepció sagrada, ancestral i divina del misteriós procés de fermentació, que transformava el most en vi d’una manera que, abans de la ciència moderna, semblava miraculosa. 

La verema, ritual de fertilitat

Pel que fa a les festes de la verema com a rituals de fertilitat, el cas més emblemàtic és el de les celebracions tradicionals del Penedès. Tot i que avui tenen un caràcter festiu i turístic, molts antropòlegs hi han vist la continuació de rituals agrícoles molt antics vinculats al cicle de la terra.

Un exemple concret és la pràctica tradicional de coronar amb pàmpols o raïm la persona que portava el primer cistell de la collita. Aquesta figura simbolitzava l’abundància i la prosperitat futura. En alguns pobles, el primer most era beneït i compartit col·lectivament, en un ritual que recorda cerimònies mediterrànies precristianes de celebració de la fertilitat de la terra.

A diverses zones vitícoles catalanes també es conservava la idea que no s’havia de collir l’últim raïm de la vinya. Es deixaven alguns gotims al cep com a “part de la terra” o “part dels ocells”, una pràctica que alguns folkloristes interpreten com un vestigi de sacrifici simbòlic destinat a garantir la fertilitat de la collita següent.

Hi ha també testimonis de balls i cants de verema amb contingut clarament eròtic o fecundador. Durant la collita, especialment abans de la mecanització, homes i dones treballaven junts durant jornades llargues, i la cultura popular associava la verema amb el festeig, la sexualitat i la renovació del cicle vital. Moltes cançons de veremadors juguen amb dobles sentits entre el raïm, el cos i el desig.

Aquest rerefons encaixa amb una tradició mediterrània molt antiga, hereva dels cultes de Dionís o Bacus, on el vi no era només una beguda, sinó una força vinculada a la vida, l’excés, la fertilitat i la transformació. Encara que les festes actuals siguin cristianitzades o folkloritzades, conserven rastres d’aquest imaginari ancestral.

El pàmpol de la vinya a les llegendes dels Països Catalans

El pàmpol apareix força en la tradició popular catalana, però sobretot com a imatge simbòlica o en dites, no tant com a centre d’una gran llegenda concreta.

La relació més antiga i potent és la simbologia del pàmpol com a element vegetal associat a la fertilitat, la nuesa i la vinya mediterrània. Això connecta amb la tradició clàssica grecollatina i després passa al folklore català. Per exemple, l’expressió “anar amb un pàmpol davant i un darrere” és molt coneguda i fa referència a anar pobre o gairebé nu, evocant la imatge bíblica d’Adam i Eva cobrint-se amb fulles.

També hi ha moltes expressions populars amb el mot pàmpol, especialment vinculades a la forma de les fulles de la vinya. La més coneguda és “orelles de pàmpol”, per descriure orelles grosses o obertes. Aquesta expressió està molt documentada en la paremiologia catalana i mallorquina.

Ara bé, si cerquem una “llegenda catalana dels pàmpols” en sentit estricte —com podria ser una rondalla o un relat mític concret— no sembla que n’hi hagi cap de famosa o canònica dins del corpus tradicional català. El pàmpol és més aviat un element recurrent del llenguatge simbòlic rural i vitícola.

On sí que apareix indirectament és en la literatura popular, en cançons de verema, en decoracions festives i en imatges associades a la tardor i al vi. També forma part de la iconografia tradicional vinculada a Dionís / Bacus en la cultura europea, una herència clàssica del folklore català que s'ha conservat al nord d'Europa, com tantes altres.

Presentació a Manresa del llibre "Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana" | 17 abril

  

La tarda de divendres, 17 d’abril de 2026, a les 19h, Manresa es convertirà en un punt de trobada per als amants de la història, la llengua i el pensament crític. A la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa, tindrà lloc la presentació d’una obra que promet generar reflexió i debat: Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana, publicada per Librooks.

El llibre, signat per Jordi Bilbeny, s’endinsa en una lectura singular de la història europea, establint connexions entre la figura de Sant Francesc d'Assís, el moviment dels càtars i el paper de la llengua catalana en aquest context. Es tracta d’una proposta que no deixa indiferent i que convida a replantejar relats establerts.

L’acte comptarà amb la participació d'en Biel Ferrer, que acompanyarà l’autor en la presentació, aportant una mirada filològica i crítica al contingut de l’obra. Entre tots dos, conduiran una conversa oberta que vol anar més enllà de la simple exposició, cercant la complicitat del públic.

L’esdeveniment està organitzat per Amics de l'art romànic del Bages, amb el suport de la mateixa biblioteca que acull l’acte. L’entrada és lliure, fet que reforça la voluntat de fer accessible el debat i el coneixement a tothom.

A les set de la tarda, doncs, les paraules prendran protagonisme en un espai que esdevindrà, per unes hores, escenari de preguntes, interpretacions i diàleg. Una cita per a qui tingui curiositat per la història i per les múltiples capes que poden amagar-se rere allò que creiem conèixer.

Jordi Bilbeny és un escriptor, filòleg, investigador i divulgador en història català conegut sobretot per les seves teories sobre la història de Catalunya i la reinterpretació d’episodis clau del passat.

Nascut a Arenys de Mar el 1961, Bilbeny ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar el que considera manipulacions o ocultacions en la historiografia oficial, especialment en relació amb el paper de Catalunya dins la història d’Espanya i d’Europa. És també el cap de recerques de l’Institut Nova Història (INH), des d’on impulsa investigacions i activitats de divulgació.

Entre els temes que ha tractat hi ha la possible catalanitat de figures històriques universalment conegudes, com Cristòfor Colom, així com l'estudi en clau catalana del Segle d’Or. 

Al mateix temps, Bilbeny té una presència activa en conferències, cursos i publicacions, on defensa la necessitat de revisar críticament les fonts històriques i d’obrir noves línies d’investigació. 

Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres centrats en la reinterpretació de la història, especialment en relació amb Catalunya. Aquestes són algunes de les seves obres més conegudes:

• La descoberta catalana d'Amèrica (1998)
  Una de les seves obres més populars, on defensa la hipòtesi que Cristòfor Colom podria tenir origen català.
• Inquisició i decadència (1999)
  Analitza el paper de la Inquisició en la suposada ocultació de la cultura catalana.
• Cristòfor Colom, príncep de Catalunya (2006)
  Amplia les teories sobre la identitat catalana de Colom amb més arguments i documentació interpretada.
• Brevíssima relació de la destrucció de la història (2013)
  Un assaig sobre la manipulació històrica i la pèrdua de memòria col·lectiva.
• Carles I sense censura (2016)
  Relectura de la figura de Carles I d'Espanya des d’una perspectiva crítica.
• En Colom i la Casa Reial Catalana (2010)
  Explora possibles vincles entre Colom i la noblesa catalana.
• Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana (2026)
  Una obra recent que connecta la figura de Sant Francesc d'Assís amb el món càtar i la llengua catalana.

+ informació

L'investigador Jordi Castellà presenta el llibre "Carlemany, pare de la nació catalana" | 30 abril

  

El pròxim divendres, 30 d’abril de 2026, a les 19:00 hores tindrà lloc, a la Sala Ramon de Capmany, situada a la Plaça dels Americans número 1 de Canet de Mar, la presentació del llibre “Carlemany, pare de la nació catalana”, obra de l’advocat, polític, investigador en història i escriptor Jordi Castellà.

L’acte comptarà amb la presència de l’autor, que oferirà una aproximació directa als continguts del llibre i al procés d’investigació que hi ha al darrere. L’obra és fruit de més d’una dècada d’estudis sobre la fundació de la nació catalana des dels seus orígens més primigenis.

En aquest treball, Castellà aborda amb voluntat objectiva i rigorosa diverses hipòtesis sobre els orígens de Catalunya, aportant noves perspectives basades en fets i proves documentals. El llibre estableix connexions històriques entre els gals catalans (catalauni) de la Bèlgica Scunda i l’Austràsia carolíngia, amb l’objectiu d’explicar una realitat fundacional que, segons defensa, ha estat sovint tergiversada.

A més, l’obra proposa una reflexió profunda sobre elements clau de la identitat catalana, com l’origen del mot “Catalunya”, el significat de la senyera, el paper dels fundadors i l’evolució de les formes de govern i dels símbols nacionals.

Jordi Castellà, especialitzat en història del dret i en diverses branques jurídiques com el dret públic, internacional, civil, penal i de les tecnologies de la informació, combina en aquest llibre la seva formació jurídica amb una clara vocació per la recerca històrica i la defensa de la llibertat del país.

També és impulsor del projecte Reconeixement.cat, el pacte nacional pel reconeixement internacional de la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer, davant de les Nacions Unides i la resta d'organismes internacionals, per poder fer efectiva la independència de forma legal, pacífica i democràtica, amb l'empara de les Nacions Unides mitjançant un traspàs de sobirania de la llei a la llei com va esdevenir-se amb el Marroc l'any 1956, Guinea Equatorial l'any 1968, Eritrea l'any 1990 o Sudan del Sud l'any 2011.

La presentació del llibre sobre Carlemany es planteja com una oportunitat per conèixer de primera mà una obra que vol contribuir al debat sobre els orígens i la construcció de la identitat catalana, així com per dialogar amb l’autor sobre les seves tesis i conclusions. Jordi Castellà també és investigador col·laborador de l'Institut Nova Història (INH).

Informació per a investigadors: 11a beca de recerca local del Masnou | Fins el 19 de juny

 

La beca de recerca local del Masnou, Maresme, arriba a la seva onzena edició amb l’objectiu de promoure la investigació sobre la vila en l’àmbit de les ciències socials i naturals. Es dona especial rellevància als estudis relacionats amb la història, el patrimoni cultural, artístic i musical, així com amb el medi natural del municipi. Aquesta iniciativa pretén incentivar projectes inèdits que contribueixin al coneixement i la difusió del territori.

La dotació econòmica de la beca és de 3.000 euros. L’import es distribueix en dos pagaments: el 50% s’atorga en el moment de la concessió i el 50% restant es paga un cop finalitzat el treball, després que el jurat n’hagi valorat la qualitat. El projecte s’ha de desenvolupar en un període mínim de sis mesos i màxim de divuit mesos des de la concessió, amb la possibilitat d’una pròrroga de fins a tres mesos si es considera necessari.

Poden optar a la beca tant persones individuals com col·lectius que presentin una proposta de recerca ajustada a les bases de la convocatòria. Tant la proposta com el treball final han d’estar redactats en llengua catalana. Pel que fa als requisits acadèmics, cal disposar d’un títol universitari de grau o llicenciatura, o bé d’un títol de grau mitjà o superior de formació professional. En el cas de candidatures col·lectives, n’hi ha prou que una de les persones compleixi aquest requisit.

La sol·licitud s’ha de formalitzar mitjançant una instància a l’Ajuntament del Masnou, acompanyada de diversa documentació. Aquesta inclou el currículum de la persona o persones sol·licitants, amb una extensió màxima de quatre pàgines; l’acreditació de la titulació requerida; i una proposta de projecte d’un màxim de deu pàgines. Aquesta proposta ha de detallar els objectius, la metodologia, el pla de treball amb calendari, les fonts documentals i bibliogràfiques, i possibles accions de difusió dels resultats. En els projectes col·lectius, tots els membres han de presentar la documentació personal, tot i que la proposta de recerca és conjunta, i s’ha d’indicar una persona responsable del grup.

El procés d’atorgament és gestionat pel Departament Administratiu de l’Àrea de Comunitat i Persones. La decisió final recau en un jurat format per representants municipals i persones qualificades designades per l’àmbit cultural, així com per una persona tècnica que exerceix funcions de secretaria i seguiment.

El termini de presentació de sol·licituds finalitza el 19 de juny de 2026 a les 23.59 hores. La resolució de la convocatòria es farà en un màxim de tres mesos a partir del tancament del període de presentació.

Els criteris de valoració inclouen l’adequació del projecte a les línies de recerca establertes, la qualitat dels objectius i la metodologia, l’interès i la rellevància del tema, la viabilitat del projecte i la seva capacitat de generar impacte, així com la trajectòria acadèmica i professional de les persones sol·licitants. Cada un d’aquests aspectes es puntua fins a un màxim de deu punts.

Un cop concedida la beca, el jurat pot designar una persona tutora per assessorar i supervisar el desenvolupament del treball, i per informar sobre l’evolució del projecte. També té la capacitat de fer observacions durant el procés i, si ho considera necessari, suspendre la investigació.

Pel que fa a la publicació del treball, l’Ajuntament del Masnou es reserva el dret d’editar-lo i publicar-lo, ja sigui íntegrament o en forma de resum. En cas que es dugui a terme la publicació, l’autor o autora s’ha de comprometre a adaptar els originals segons les indicacions municipals. L’edició es realitza sota llicència Creative Commons per facilitar-ne la difusió. Si en un termini de tres anys no s’ha publicat ni iniciat el procés de publicació, l’autor pot disposar lliurement del treball, sempre fent constar que ha estat guardonat amb la beca.

Finalment, la beca és compatible amb altres ajuts o subvencions sempre que es tracti del mateix projecte i que aquest sigui inèdit. No és compatible, però, amb projectes ja publicats o investigacions prèvies.

Per a més informació, les persones interessades poden adreçar-se a l’Arxiu Municipal del Masnou, on trobaran també la convocatòria completa i les bases reguladores.

Bases de la beca

Badalona recupera el seu passat històric romà amb la "Magna Celebratio" 2026 | 24 abril

  

La "Magna Celebratio" 2026 torna un any més per convertir la ciutat de Badalona, Maresme, en un autèntic escenari de l’antiga Roma. Aquest festival, que se celebra des de l’any 2005, té com a objectiu difondre el ric llegat de Baetulo, acostant-lo al públic d’una manera viva, participativa i educativa.

Organitzat pel Museu de Badalona, l’esdeveniment tindrà lloc del 24 al 26 d’abril de 2026, coincidint amb l’últim cap de setmana del mes. Durant aquests tres dies, la ciutat es transforma en un espai immersiu on la reconstrucció històrica és la gran protagonista.

El programa combina recreacions d’oficis i escenes de la vida quotidiana de l’època romana —realitzades per grups especialitzats— amb activitats de divulgació com tallers, conferències i visites guiades. Aquesta combinació permet als visitants entendre millor com era la vida a Baetulo i descobrir la seva importància històrica.

Un dels grans atractius del festival és la possibilitat de recórrer espais arqueològics reals, com les Termes, la Casa dels Dofins, la Torre Vella o el Jardí de Quint Licini. Aquests indrets ofereixen una experiència única que connecta passat i present, tot apropant el patrimoni romà d’una manera didàctica i immersiva.

A més, la Magna Celebratio és una proposta accessible per a tothom, ja que totes les activitats són gratuïtes, fet que la converteix en una oportunitat ideal per gaudir en família o amb amics.

Per a més informació, es pot contactar amb el Museu de Badalona a través del correu electrònic info@museudebadalona.cat o al telèfon 933 841 750.

En definitiva, la Magna Celebratio 2026 és una cita imprescindible per a tots aquells interessats en la història i la cultura romana, així com per a qui vulgui viure una experiència diferent i enriquidora al cor de Badalona.

+ informació

El mite d'en Reprobus cinocèfal i el Sant Cristòfor de Begues i Barcelona

El mite d'en Reprobus, l’home que més tard seria conegut com a Cristòfor, prové de les hagiografies cristianes antigues i, especialment, de la "Llegenda àuria" d'en Jacopus de Voragine, del segle XIII. Les seves pàgines recullen tradicions més antigues, tant gregues com llatines, combinant elements de vida real, llegenda i símbol moral. Reprobus és una figura de gran força, però amb un passat marcat per la seva condició de “rebutjat” o "reprovat", que és el que vol dir el llatinisme "Reprobus", fora de la fe i de la societat cristiana.

[Imatge superior: Pintura de Sant Cristòfol com a gegant de la baixa edat mitjana, segles XIII-XIV, a l'església de St. Botolph a Devon, Anglaterra (esquerra). Icona bizantina de Sant Cristòfol amb cap de gos, 1685 dC, actualment al Museu Bizantí i Cristià d'Atenes (dreta).]

Segons algunes versions orientals, en Reprobus era encara més extraordinari: era un cinocèfal, un home amb cap de gos, provinents de pobles llunyans i desconeguts, considerats salvatges i fora de la civilització. La seva força i aspecte el feien formidable, però també el separaven dels homes normals. El seu desig, malgrat tot, era servir el senyor més poderós del món.

Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.

En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.

Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.

Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.

Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.

Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".

[Estàtua funerària d'en Jacopo da Varagine, arquebisbe de Gènova, (1289-1300). Museu de Sant'Agostino.]

Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.

La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.

L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.

[Imatge de l'indret anomenat "La cadira de Sant Cristòfol", a la riera de Begues, a Olesa de Bonesvalls, al límit del terme de Begues.]

Mitologia catalana: La cadira de Sant Cristòfol de Begues

Hi ha versions locals i populars de la llegenda de Sant Cristòfol a Catalunya que aporten matisos diferents o afegeixen detalls propis que no surten a la narració genovesa d'en Jacopus de Voragine.

Una de les variants recollides com a patrimoni immaterial és el mite de Sant Cristòfol de Begues (Baix Llobregat). Aquesta llegenda explica primer els fets més tradicionals (Cristòfol com a gegant al servei primer del rei i després del diable fins que troba a Crist), però després incorpora elements molt locals i particulars. Aquí teniu aquesta versió tan interessant:

Hi havia una vegada, segons deien els ancians de Begues, un home extraordinari en força i en presència —un gegant que la gent veia amb respecte, per la seva gran corpulència i energia. Aquell home, tot i la seva aparença imponent, era infeliç i cercava un sentit més gran a la seva vida, i es deia Cristòfol.

Un dia va passar que Cristòfol va començar a relacionar‑se amb una dona anomenada Marta, que vivia prop de la capella dedicada a santa Marta, situada a l’Hospital de Cervelló, a la vora del camí ral que enllaçava les terres d’Olesa de Bonesvalls amb Begues. Allà, en la quietud de les nits, Cristòfol i Marta es trobaven amagats, encetant un festeig que la gent de les contrades considerava impropi. La notícia va córrer i aviat aquells veïns d’Olesa es mostraren molt descontents amb aquesta relació.

Un vespre, quan Cristòfol tornava cap a Begues després d’un d’aquells encontres nocturns, els veïns d’Olesa, farts de la seva actuació, van decidir esperar‑lo amagat entre les ombres del camí. Quan el veieren passar, van començar a apedregar‑lo amb totes les pedres que pogueren trobar; aquella pluja de pedres no era només fruit del ressentiment, sinó també un intent de fer‑ho tornar al lloc d’on venia. Cristòfol, sorprès per l’atac, no es detingué; va començar a córrer, tan de pressa com li permetien les seves potents cames, per escapar de la persecució.

Els que el seguien, en veure que s’esgotaven les pedres, van arribar a l’extrem de llençar-li cebes i alls mentre el seguien, amb fúria però també amb esgotament. Cristòfol no parava de córrer, però el camí era llarg, i la seva escapada el portà fins a la vora de la riera, al lloc on avui hi ha la “Cadira de Sant Cristòfol” i on es veu encara la marca de les seves petjades i del seu bastó, segons la llegenda. Allà, al mig de la riera, Cristòfol deixà el seu bastó i s’aturà per recuperar l’alè. Aleshores, sorprenentment, la riera, que havia creuat tantes vegades aquell camí, ara el travessava fins a nou vegades, i els seus perseguidors, cansats i confosos, ja no el van poder empaitar i mai més no el varen trobar.

A la roca on Cristòfol finalment es va asseure per descansar hi va quedar gravada, diuen, la “cadira” i al seu voltant també es veuen dues empremtes que els habitants de la zona han volgut identificar amb les petjades del mateix sant. I així ho recorden encara avui els veïns de Begues: que allà on Cristòfol es va asseure a recuperar forces va ser l’origen de certes formes del terreny, i que des d’aquell moment la devoció al sant va arrelar en la comunitat. Segons la versió local, després de tot això a Olesa no hi creixen cebes ni alls, potser com un record d’aquell dia en què van llançar‑ne tants contra ell.

Aquesta narració, que corre en la tradició oral de la zona, incorpora elements propis del paisatge i de la relació entre pobles veïns, i situa la figura de Cristòfol no només com un personatge de llegenda vinculada a l’antic mite del passa‑rius, sinó com un protagonista de fets que expliquen la geografia i la memòria col·lectiva entre Begues i Olesa.

L'església vella o rectoria de Sant Cristòfol de Begues i les tombes antropomorfes

L’església vella de Sant Cristòfol (nom popular català) o de Sant Cristòfor (nom llatinitzat) de Begues està situada al barri de la Rectoria i és el nucli més antic del municipi. La Rectoria domina l’accés a la vall de Begues en les vies naturals que provenen del Llobregat (Gavà, Sant Climent i Torrelles) i ocupa el bell mig de la collada d’accés a la vall.

L’estructura de l’església que s’observa actualment fou bastida entre el 1575 i 1579. Es va construir en una sola nau amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista. Conserva una interessant façana renaixentista que ha estat l’emblema de la celebració del Mil·lenari de Begues i identifica el barri de la Rectoria on està emplaçada. Les cites documentals fan referència, però, a una antiga església, com s’esmenta al Cartulari de Sant Cugat. La primera data on es menciona Sant Cristòfol és de l’any 981 i cites posteriors referides al segle XIV precisen, fins i tot, el nom d’un rector que havia a la parròquia de Begues.

La primera referència de la primitiva església de Sant Cristòfol és un document notarial de l’any 981, de la qual no es coneixen restes. Les característiques del parament d’uns murs fets amb grans carreus de gres vermell, trobats en unes excavacions arqueològiques realitzades a la sagristia, semblen correspondre al segon romànic o al de transició (segles XII-XIII). No deuen correspondre, doncs, al temple primitiu dels segles IX o X, sinó al posterior, romànic, que molt probablement sigui el propi edifici de la Rectoria.

El fet que l’església no aparegui com a parròquia fins a mitjan segle XIII pot indicar que abans era una església edificada per la comunitat de petits propietaris de la zona, però sense el caràcter de parròquia, ja que l’impost lligat a les funcions parroquials el pagaven tots els habitants a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà i, en tot cas, als senyors del castell en qualitat de senyors propis de l’església.

El primer esment de l’existència d’aquesta parròquia amb notaria rural és del 1264. En un document de 1279 es fa referència al rector de Sant Cristòfol de Begues i el 1413 tenim un primer esment explícit de la rectoria, perquè a la visita pastoral es reclama la reparació de la casa rectoral. Cal suposar, doncs, que el temple romànic es va fer insuficient per a atendre el creixent nombre d’assistents a la parròquia a causa, sobretot, de la immigració francesa del segle XVI.

Entre els anys 1575 i 1579 es va bastir la nova església sobre el que havia estat el cementiri parroquial. Es tracta d’una església d’una nau, amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista molt homogeni. L’element més destacat és el portal renaixentista, amb un frontó triangular sostingut per 2 columnes, damunt el qual hi ha la imatge de Sant Cristòfol i als flancs les de Sant Jordi i Sant Miquel Arcàngel. El rellotge de sol situat sobre la portada duu la data de 1878, i correspon a una reforma del segle XIX, moment en el qual cal situar també la teulada d’escata vidriada vermella i groga que cobreix el campanar.

Adjacent a l’absis de l’església i amb la façana encarada al migdia hi ha la rectoria. És un edifici amb aspecte de masia, presidit per un porxo que ocupa tota la façana principal. L’actual garatge és l’edifici principal de l’església romànica del segle XII. La porta d’entrada està ubicada entre dos contraforts de l’absis de l’església gòtic-renaixentista. Fins a l’any 1930 l’antiga Rectoria encara era la casa del rector, i probablement als baixos es feia vida de pagès. Va deixar de ser usada com a rectoria en construir-se, el 1931, la nova església i la seva rectoria al centre de la població. Posteriorment, l’antiga rectoria va ser venuda al senyor Queralt, que va participar activament a l’arranjament de la carretera de Gavà a Begues als anys 40 del segle XX.

La presència de restes d’estructures muràries a l’antiga rectoria, datades per Montserrat Pagès en el segle XII (L’art romànic i pre-romànic al Baix Llobregat, tesi doctoral) i la d’un mur de característiques medievals a l’actual sagristia, van permetre suposar que els murs de cimentació d’aquesta antiga església podien haver estat ubicats sota la sagristia i la zona de l’altar de l’església actual, fet que fou demostrat encara que amb variacions sobre la hipòtesi inicial.

Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.

Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions del Carboni 14 de set d'ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI.

Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII. 

La inhumació va ser excavada pel CIPAG l’any 2021. La excavació va permetre la recuperació de les restes humanes de l’individu femení que allotjava i la documentació de la tomba entre finals del segle X i principis de l’XI de la nostra era.

El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.

 

[Imatge de les restes humanes i de la tomba antropomorfa trobada a la necròpolis o sagrera de la rectoria de Sant Cristòfol de Begues.]

Mitologia catalana: Sant Cristòfol i els tòfols de la Rambla de Barcelona

Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:

Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles. 

Aquesta imatge de Cristòfol carregant el nen no provenia només de la seva història bàsica com a protector dels viatgers i passeja‑rius, sinó que esdevenia una aparició real, gairebé màgica, enmig de la vida urbana. La llegenda explicava que, un cop desembarcava, Cristòfol caminava lentament cap amunt per La Rambla, avinguda ben popular que s’estén des del port fins a la part alta de la ciutat. Aquesta Rambla, amb la seva llargada i la seva importància com a eix cívic, es convertia en el camí natural perquè un gegant com ell pogués fer la seva aparició davant del poble. Quan Cristòfol arribava a la fi de La Rambla, allà on el passeig es troba amb la plaça que mira cap a la ciutat alta, simplement desapareixia.

La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles. 

Es deia que aquesta presència del sant era tan versemblant i tan recordada que, en les festes de l’època, alguns joves —els que en aquell temps s’hi atrevien— imitaven l’acte de Cristòfol portant amics a coll per La Rambla, precisament per reproduir el gest del sant amb el nen Jesús. Aquest costum fins i tot va donar nom a una paraula popular: els “tòfols” o “tofolets”, que avui encara apareix al diccionari com a sinònim de “babau” o “ximple”, per referir‑se a qui acceptava ser carregat d’aquella manera.

La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.

La llegenda de l'apòstol Sant Pau a Tarragona i la seva capella

La popular llegenda de la Capella de Sant Pau a Tarragona, que actualment es troba situada a l'interior d'un dels claustres del Seminari Pontifici de la ciutat (imatge superior), ens explica que l'apòstol Sant Pau va predicar sobre la mateixa roca on s'assenta avui la capella, vinculant-la d'aquesta manera amb les primeres comunitats cristianes de Tàrraco, tot i que, els experts ens diuen que l'edifici actual és romànic (segle XIII) i forma part d'un antic hospital de canonges, sent un dels llocs on es commemora el pas de Sant Pau per la ciutat. En tot cas, l'emblemàtica capella sembla molt ben protegida i custodiada, talment com si es tractés d'un tresor del nostre patrimoni cultural, històric i espiritual o com si la tradició que la vincula al fundador del cristianisme li atorgués una importància cabdal. 

 
La tradició oral, per tant, vincula aquest lloc emblemàtic, al cim de l'antiga acròpoli romana de Tarraco, amb la predicació de l'apòstol Sant Pau. Tot i que la capella romànica és medieval, amb interior d'estil gòtic, la seva ubicació reforça la història del cristianisme primitiu a Tarragona i la presència de la figura de l'apòstol les nostres terres, actualment catalanes. A més, també la tradició relaciona la llegenda amb amb Santa Tecla la Vella, un testimoni del cristianisme primerenc.

 
En resum, la llegenda no és sobre un esdeveniment miraculós concret dins la capella, sinó sobre la santedat i el record de la predicació de Sant Pau en aquest punt clau de la ciutat.

Font

Imatges actuals de l'exterior i l'interior de la Capella de Sant Pau de Tarragona.

Imatge de la capella de Sant Pau de Tarragona de l'any 1880.

Jordi Bilbeny ens informa sobre el desconegut origen català del mite del poema "El mio Cid" | 16 des.

 

El Cicle de Conferències de Tardor del 2025 de l'Institut Nova Història (INH) presenta aquest 16 de desembre del 2025 la conferència titulada "L'original català perdut del «Poema de Mio Cid»", que anirà a càrrec d'en Jordi Bilbeny, filòleg, investigador en història i cap de recerques de l'INH. L'acte tindrà lloc al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, a les 19 h.

Bilbeny exposarà les seves darreres troballes i arguments que apunten a una possible procedència catalana del cèlebre poema èpic. La seva tesi posa en qüestió la versió oficial. La cita ineludible per als amants de la història i la recerca serà al Centre Comarcal Lleidatà, situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r pis, en ple cor de Barcelona. 

L’entrada individual a la conferència de Jordi Bilbeny té un cost de 13 € per als no adherits a l'INH i de 10 € per als membres de l'Institut. Per a aquells que desitgin aprofundir en tots els temes que s'abordaran al llarg del Cicle de Tardor 2025, l'INH ofereix una modalitat d'inscripció a tot el cicle amb preus especials: 40 € per al públic general i 30 € per als adherits. El pagament de l'entrada i de la quota del cicle es realitzarà en efectiu al mateix lloc i el dia de l'esdeveniment.

El Cicle de Tardor 2025 s'erigeix, una vegada més, com un espai de llibertat intel·lectual on les tesis més trencadores poden ser exposades i debatudes obertament.

Amb la conferència sobre el «Poema de Mio Cid», l'INH no només cerca una revisió textual o filològica, sinó que convida a reflexionar sobre la pèrdua i la reescriptura de documents clau que podrien haver alterat la percepció de la història dels regnes de la Corona d'Aragó i la seva influència peninsular.

· Títol: L'original català perdut del «Poema de Mio Cid»

· Conferenciant: Jordi Bilbeny

· Organitza: Institut Nova Història (INH)

· Dia: Dimarts, 16 de desembre del 2025
· Hora: A les set de la tarda (19:00 h)
· Lloc: Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r pis, Barcelona)

+ informació

L'ermita de la Mare de Déu de Montsant i la seva llegenda

Mentre un pagès llaurava la terra amb els seus bous i després d'un descans va veure com un d'ells s'arrossegava davant d'una alzina. Hi va trobar una imatge de la "Mare de Déu". El prior d'Escaladei (Scala Dei) es va assabentar i va manar portar la imatge a la Cartoixa. Però la imatge se'n va anar, per dues vegades, al mateix lloc on la van trobar. El prior vist el vist va decidir aixecar una capella amb oratori en aquest lloc. 

D'altra banda, els historiadors ens asseguren que l'origen de l'ermita ve de les construccions eremítiques del S.XII-XIII. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions del voltant: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment. 

Santa Maria de Montsant, o la Mare de Déu de Montsant, és una ermita del municipi de la Morera de Montsant (Priorat), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Es troba a 1035 m d'altitud, a dalt de la carena de la Serra del Montsant, en el seu vessant nord, a prop de la localitat d'Albarca (poble del terme municipal de Cornudella de Montsant), dins el terme de la Morera de Montsant i just al límit municipal amb Cornudella de Montsant. De les moltes ermites existents al macís del Montsant, és la que es troba a més alçada, concretament a 1.025 metres, molt a prop de la Roca Corbatera, el cim màxim del Montsant, i a l'inici del barranc dels Pèlags.

Font

[Imatge superior: Ermita de la Mare de Déu de Montsant. Imatge inferior: detall de l'ermita de la Mare de Déu de Montsant amb l'escut del priorat d'Escaladei.]

Les viles de l'Escala i Sant Iscle, consagrades al déu Asclepi segons noves investigacions

Avui us volem fer ressó del nou article del l'interessant web titulat "Toponímia Mitològica", de l'investigador Dan Planoles, que analitza la relació entre els topònims de la vila de "L'Escala", i dels diversos municipis anomenats "Sant Iscle" que hi ha a Catalunya, amb l'antic culte al déu grec de la medicina, Asclepi o Esculapi (imatge superior) argumentant que Sant Iscle és la cristianització d'Asclepi i que aquests llocs eren antics centres sanadors.

Asclepi, l'estàtua i la toponímia de L'Escala

L'autor se centra en l'estàtua de marbre monumental (segle II aC) trobada a Empúries (L'Escala) el 1909. Identificació: Va ser identificada inicialment com Asclepi, tot i que ara la majoria d'experts l'atribueixen a Serapis, que ve a ser l'equivalent egipci a Asclepi.

A Empúries hi havia un santuari dedicat a Asclepi. Devia ser un centre d'incubació, amb tres temples, cisternes i amb un pou per a les serps sagrades, habitual en aquesta mena de centres.

L'autor planteja una nova hipòtesi toponímica de "L'Escala" i suggereix que el nom és una "corrupció" del nom "Asclepi" o "Esculapi" (Asclepi > Esculapi > Escala), convertint el municipi en una vila consagrada a aquesta divinitat.

La cristianització d'Asclepi com a Sant Iscle i l'extensió del culte sanitari

L'article afirma que els cristians van convertir el déu pagà Asclepi en Sant Iscle per sincretisme, tot i que oficialment deriva de Sancto Asisclo o Sant Aciscle, que també seria una corrupció d'Asclepi. Aquesta tesi es basa en un seguit de paral·lelismes i de llocs. Entre els paral·lelismes trobem la capacitat d'Asclepi per reviure morts, que l'emparenta amb altres figures mitològiques astrals com Jesús, Sant Roc, etc. Asclepi relaciona amb Sant Roc i amb la curació de les malalties i la pesta. D'altra banda, el nom Sant Roc remet a la "roca sagrada" curativa.

Així, trobem que a Sant Iscle de la Vallalta hi ha el gorg de "Les Dones d'Aigua" (éssers mitològics que habiten indrets humits) que l'autor considera remeieres i llevadores paganes que treballaven a la zona de Sant Iscle de Vallalta. La presència a prop de la Roca Caganera i de la Font de la Salut reforcen la idea del lloc com a santuari medicinal on els malalts es purgaven gràcies a l'efecte de les aigües, fet que relaciona amb les ruixades d'aigua perfumada i sanadora, amb alfàbrega, que també trobem per la festivitat de Sant Roc a la veïna vila d'Arenys de Mar.

A l'article també s'analitza en el mateix sentit el municipi de Sant Iscle d'Empordà, situat d'alt d'un turó i amb freixedes, i el de Sant Iscle de Bàscara, amb el seu comunidor contra les malalties, a més de Sant Iscle de Millars, amb un cementiri d'infants, que relacionen amb la tesi de llocs de sanació consagrats a  Asclepi / Iscle.

A la Garrotxa, d'altra banda, l'articulista analitza Sant Iscle de Colltort i la Vall de Sant Iscle, la Font de la Salut, les fagedes/freixedes curatives, l'Hostal del Fang (centre de banys de fang) i l'Ermita del Sant Pelegrí (pels pelegrinatges sanitaris).

Pel que fa al Vallès, l'investigador para atenció al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell, a la serra de Sant Iscle i a l'Ermita de Sant Iscle de les Feixes, amb les seves tombes antropomòrfiques, i la possible connexió "Feixes" i "Freixes". Tot plegat reforcen el patró d'un lloc sagrat vinculat a la salut i a la purificació.

Al Bages, estudia Sant Iscle de Bages, dalt d'un turó, i la Sèquia de Manresa, unida a l'església de la Mare de Déu de Viladordis o de la Salut, que segueix el mateix patró.

I, finalment, la investigació analitza el cas de Sant Iscle de Monistrol, a Montserrat, i la Font del Miracle, a més de la ruta de pelegrins que s'inicia a la Font Closa del Torrent de la Salut. Altra vegada els mateixos patrons.

L'ermita de Sant Iscle de Monistrol fou un hospital de Pelegrins i durant els segles XV i XVI, que visitaven el monestir per sanar-se, com testimonien els nombrosos ex-vots i ofrenes presents a Montserrat. Això fa evident que la presència de l'ermita d'Asclepi / Iscle a l'entrada "ja ens adverteix que aquest és un punt de curació".

La Font del Portal o del Miracle de Montserrat també és vinculada a la llegenda, recollida en aquest web, d'un pelegrí que va ser salvat de la mort per l'aigua que va brollar d'una roca al costat del portal. L'Altra font d'aquesta llegenda esmenta una segona font (avui seca) que es trobava "a mig camí de Montserrat, entre Collbató i el monestir". L'autor constata que efectivament hi ha una "Font Closa" prop d'un "Torrent de la Salut" en aquella zona. L'autor conjectura que ambdues fonts tenen propietats medicinals "miraculoses" que ajuden a la recuperació dels pelegrins, i que el camí de Montserrat és un "camí de ritual, de devoció i de curació" centrat en Sant Iscle / Asclepi.

Com és habitual amb aquesta web, els articles es van ampliant a mida que els lectors suggereixen més indrets o municipis relacionats amb els topònims analitzats.

Podeu llegir l'article complert en aquest enllaç

La llegenda de La Font del Miracle de Montserrat

[Imatge de La Font del Miracle d'ara fa 100 anys.]

La Font del Portal, situada al fons de la Plaça de l'Abat Oliba, a l'entrada o portal del mateix Monestir de Montserrat, actualment ja no és com a la fotografia, sinó que és presidida per una escultura de bronze d'en Manuel Cusachs (1933), dedicada al fundador del Monestir: l'Abat Oliba.

En aquesta escultura, l'Abat, bisbe de Vic, és assegut en una seu al respatller de la qual hi ha representats els campanars dels monestirs de Ripoll (Ripollès) i de Sant Miquel de Cuixà (El Conflent), d'on també fou abat. L'Abat Oliba sosté amb la ma esquerra uns plànols que representen la primera església de Montserrat. I amb la dreta fa un gest de benvinguda a tots els qui s'atansen al Santuari.

Segons consta en escrits, la font es va urbanitzar l'any 1777 en forma d’una gran cisterna. A finals del segle XIX, ja disposava de dues sortides d’aigua, La Font de la Verge i La Font del Miracle. (Segons consta en el llibre Ermites i Fonts Montserratines, de l'Editorial Montblanc, del 1967). Aquesta Font, ara fa mes de 100 anys enrere, era totalment diferent a la que coneixem avui.

A més, és coneguda amb el nom de La Font del Miracle, a causa d'una llegenda popular que diu el següent:

A mig camí de Montserrat

entre Collbató i el monestir,

hi havia una frondosa

font d'aigua fresca.

Tots els pelegrins l'aprofitaven

per refer-se del cansament,

apagar la seva set

i poder reprendre el camí.

Però un dia, Veremond el Roig,

senyor del castell de Collbató

i home descregut i avar,

envià dos servents a la font

amb l'encàrrec de cobrar tribut

a tot aquell que hi anés per beure

o per proveir-se d'aigua.

I així, aquell manantial quedà prohibit

a la majoria dels pelegrins,

que feien vot de pobresa.

Fins que un pelegrí,

que pujava a la muntanya

mig mort de set i de cansament,

va voler beure de la font.

Els criats de Veremond el Roig,

en veure que no duia diners,

el van fer fora d'allà,

amenaçant-lo de mort

si no continuava el camí.

L'home a dures penes va arribar

a l'ermita de Sant Miquel,

i d'allà al Monestir,

gràcies a la força

que li donaven les seves pregàries.

Quan va arribar al portal del monestir,

va caure mig mort;

però aleshores,

d'una roca va començar a brollar aigua,

que anà a parar als llavis del pelegrí

i el va salvar.

Des d'aquell moment,

la font del malvat Veremond

es va assecar i l'aigua

va sortir per la font del Portal

o del Miracle, al monestir.

Font: https://apeupermontserrat.blogspot.com/2009/08/font-del-portal-o-del-miracle.html

Presentació del llibre "Històries encantades i mites oblidats" d'Anna Rull Mir a Òrrius | 28 nov.

 

Presentació del llibre "Històries encantades i mites oblidats", de la mitòloga i escriptora Anna Rull Mir, que tindrà lloc divendres, 28 de novembre de 2025, a les 20:00 h, a la Sala Teatre (C/ Església, s/n) d'Òrrius (Maresme).

La presentació es planteja com una conversa íntima entre l’autora i els entrevistadors Ingrid i Jaume, que exploraran els mites, llegendes i memòries d’Òrrius que han inspirat l’obra. 

El volum està il·lustrat per M. Rosa Campmajó i Cristina Freixas, que hi aporten la mirada visual que acompanya i enriqueix cada història.

L’acte culminarà amb un moment col·lectiu especial i màgic, que crearà un ambient proper i envoltat d’encant.

Farem un brindis, les persones assistents podran compartir impressions i interactuar amb l’autora, i finalment gaudirem de la signatura de llibres, deixant un record íntim i personal d’aquesta trobada literària.

Un recull que recupera veus antigues, històries amagades i fragments del nostre imaginari col·lectiu perquè no caiguin en l’oblit.

Activitat gratuïta. Cal confirmar l'assistència: Formulari d'assistència

+ informació

Sant Iscle de Vallalta, la Font de la Salut, la Roca Caganera i les Dones d'Aigua.

Un topònim de Sant Iscle important és el que trobem a la Vallalta del Maresme. Sant Iscle és situada a les faldes del Montnegre, una muntanya famosa a la zona per gaudir de diverses fonts i aigües sanadores, com ara el lloc conegut com "La font del Montnegre", on fins fa ben poc gent de tota la comarca hi anava a omplir garrafes. Lamentablement, avui, a causa de la construcció d'una depuradora, aquesta font ha estat clorada (fet que li pren les seves característiques) i canalitzada per a l'ús particular dels veïns de la zona. 

Tanmateix, un altre paratge popular a Sant Iscle i relacionat amb les aigües és el conegut com "Les dones d'aigua". Es precisament a l'inici del camí que ens duu envers aquests paratges humits que trobem "L'Ermita i la Font de la Salut".  

[Imatge de l'ermita de La Salut de Sant Iscle de Vallalta amb la font que li dona el nom en primer terme.]

Aquesta ermita dedicada a la Mare de Déu de La Salut de Sant Iscle fou feta construir, l'any 1885, pels amos del mas Santa Victòria (l’actual Can Vila) com agraïment per la curació de la seva filla, que havia estat greument malalta. L'ermita és situada prop de la font del mateix nom, que és allò que li dona naturalesa. Sembla ser que antigament ja hi hagué una primitiva capella (segle XIV), que al segle XVIII ja estava derruïda. L'actual edifici és senzill, de planta rectangular amb absis semicircular i espadanya. 

El darrer diumenge d’agost s’hi celebra l'aplec de la Salut. No sabem quines propietats medicinals concretes tenen les aigües d'aquesta font. Ara be, els vilatans de Sant Iscle hi anaven a cercar les seves aigües medicinals des de temps remots. 

[Imatge del Torrent de la Roureda o Torrent de la Font de la Salut, a Sant Iscle de Vallalta.]

Aquest és un curs d'aigua de la Font de la Salut neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per passar una roureda. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Tot envoltat pel Turó de la Freixa. Altra vegada veiem que a prop dels temples d'Asclepi (o de Sant Iscle) hi acostuma a haver freixes o freixedes. 

La Roca Caganera de Sant Iscle

Una mica més amunt d'aquestes sagrades font i ermita de "La Salut" de Sant Iscle de Vallalta, passats uns pocs metres, hi ha, molt ben assenyalada i protegida, com a patrimoni ancestral de la vila, "La Roca Caganera" de Sant Iscle. Aquesta gran pedra granítica es troba situada a peu de camí, al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. Es aplanada pels costats i forma una mena de petita barrera. Actualment, va acompanyada d'un cartell on hi diu: "Antigament, aquesta roca oferia certa intimitat als qui de camí a casa o al tros, tenien una necessitat sobrevinguda". 

Per quina raó antigament les persones que passaven per aquest camí havien de tenir "necessitats sobrevingudes", és a dir, una urgència sobtada per anar de ventre? Es fàcil associar aquest efecte laxant tan immediat amb la ingestió prèvia de les aigües de la Font de La Salut que hi ha uns minuts abans al mateix camí. Purgar l'estómac de possibles intoxicacions o enverinaments és essencial per restaurar la salut de les persones malaltes. Era costum als balnearis fer lavatives als convalescents tan bon punt aquests arribaven al centre. I les aigües de certes fonts sulfuroses o amb propietats medicinals fan venir de ventre amb certa celeritat als afectats que s'hi acosten per tastar-les. 

Vet aquí, per tant, que la màgica "Roca Caganera" era l'amagatall perfecte per fer efectiva aquesta purga sanadora, d'una manera discreta i directa. L'aigua i la roca, aleshores, amb el temps i amb la tradició, han anat agafant una fama de màgiques i de sagrades, és a dir, de beneïdes. 

 

[La Roca Caganera de Sant Iscle de la Vallalta, que és fàcil trobar a una banda de la petita carretera que duu al santuari llegendari de les Dones d'Aigua, amb el seu cartell descriptiu.]

 

El roc, la roca o la pedra és sagrada a totes les mitologies. Tot plegat relaciona amb una altra figura mitològica ben nostrada, com és el caganer o el tió de nadal. 

I, és clar, cal relacionar la roca caganera amb Sant Roc, que és un sant cristià amaga a la roca santa o pedra santa pagana, una roca que ja hem dit que havia de tenir efectes curatius si relacionava amb la Mare de déu de la salut. 

Així, aquesta peregrinació restauradora de La Vallalta, iniciada a la "Font de la Salut" de Sant Iscle i continuada a la "Roca Caganera" probablement devia acabar al gorg de "Les Dones d'Aigua" de Sant Iscle, un gorg on probablement les dones de la comarca, antigament, hi anaven a parir, acompanyades per les remeieres i llevadores que vivien a les masies properes.

Les dones d'aigua són uns éssers de la mitologia catalana. Una figura femenina que, com és propi amb els ésser lunars, habita els indrets humits, com ara els estanys, els torrents, els salts d'aigua, les fonts boscanes, els gorgs, els llacs o les deus i les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis. L'origen d'aquestes figures és anterior a als romans i és desconegut en gran manera, arribant fins avui dia influït per esdeveniments i creences posteriors.

Diu la llegenda que les dones d'aigua podien conviure amb un home i l'afavorien amb riqueses fins que l'home trencava el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixava de ser ric i perdia la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat. Tot plegat, si les dones d'aigua fossin remeieres i llevadores proscrites per la inquisició catòlica quedaria explicat el misteri. 

El fet que poguessin conviure amb homes ens indica que no eren monges o sacerdotesses a les quals s'exigís la castedat. La riquesa els prové dels seus serveis, que devien ser molt sol·licitats a la zona, o fins-i-tot més enllà. Les dones devien pujar a parir als gorgs, on eren assistides per comares experimentades i amb coneixements d'herbes i on hi havia aigua neta abundant, fonts medicinals i un entorn natural. pel que fa a la maledicció del marit que fes públic a qui no toca qui eren aquestes dones d'aigua podria provenir de la inquisició catòlica, com hem dit, que segons es comenta les podia acusar de bruixes. I el fet que el marit quedés arruïnat, seria la conseqüència lògica del desmantellament del santuari sanitari per part dels inquisidors.

Hi ha molts altres elements espirituals que acompanyen al mite de les dones d'aigua que ara no comentem, naturalment, però també és cert que aquestes persones podien tenir una profunda religiositat lunar associada a la seva tasca sanadora.

També es diu que a les dones d'aigua se les pot observar amb facilitat durant la revetlla de Sant Joan, però normalment només se les pot observar d'amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena. Això només vol dir que eren sacerdotesses lunars i que sortien aquesta nit a fer els seus rituals nocturns amb aigua als rius i gorgs, al mar, a les fonts o als llacs. 

[El llegendari gorg de les Dones d'Aigua, a Sant Iscle de Vallalta.]

Hi ha diverses llegendes sobre les Dones d'Aigua de Sant Iscle de la Vallalta, lligades al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat "d'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques" i que "ho havia sentit contar cent vegades al pare". Diu així: 

"Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula". Aquell home no en va treure profit, però "un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res".

Més recentment, el folklorista Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis, com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com "les nenes de l'escola estaven molt espantades" perquè "explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors". 

I, finalment, el de Rosa Buhils, el més interessant, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua "estava prenyada" i les seves companyes "van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle". Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores "li van posar un grapat d'algo a la falda" a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que "quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat" i va veure que era segó. "Mal llamp!", va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que "les miques que havien quedat eren or".

En aquest darrer relat, ja trobem al·lusions a les atencions mèdiques a les dones i als parts en la figura de la dona embarassada, en aquest cas una dona d'aigua, i de la llevadora, en aquest cas una veïna de Sant Iscle, de Can Caselles. Es evident que la tradició i el secretisme, a més del pas dels anys, han confós els papers dels protagonistes. 

Fragment extret de l'article complet titulat "L'Escala i Sant Iscle, viles consagrades al déu Asclepi",
del blog "Toponímia mitològica". Gentilesa del mitòleg David Planoles.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes