El misteriós Foc de Sant Elm, els bessons astrals i el déu Hermes

Enmig de la foscor de la nit i de la violència dels temporals marins, la natura obre la porta a manifestacions prodigioses que la ment dels nostres antics avantpassats interpretava immediatament com l'epifania directa dels déus. De vegades, durant les tormentes elèctriques, als extrems dels mastingals, a les antenes i a les veles dels vaixells, feien acte de presència unes misterioses flames fredes de color blau o violeta que resplendien sense consumir la fusta i que emetien un característic xiulet elèctric. Allò que la física moderna explica avui com una descàrrega de corona —és a dir, la ionització de l'aire per l'acumulació d'un camp elèctric extremadament intens en les estructures punxagudes del vaixell, donant lloc a l'estat de plasma— era viscut pels mariners de l'Antiguitat com un senyal d'un valor transcendental. 

[Imatge superior: Representació del Foc de Sant Elm al cim del màstil d'un vaixell segons un gravat.]

Els bessons Castor i Pol·lux, protectors dels mariners

Tal i com expliquen els antics cronistes clàssics, com ara Sèneca o Plini el Vell, la interpretació de la visió depenia del nombre de flames que es manifestaven simultàniament a la nau: si la descàrrega es dividia en dues flames agudes, els mariners es prostraven agraïts reconeixent-hi la presència salvadora dels Dioskouri (Diòscurs), els germans astrals bessons Castor i Pol·lux, ambdós fills de Zeus i protectors universals dels navegants, la presència dels quals pacificava els vents i anunciava la fi imminent de la tempesta. 

Per contra, si sobre la fusta només resplendia una sola flama solitària, el pavor s'apoderava de la tripulació, atès que hi veien la figura d'Helena de Troia, la germana destructora, que simbolitzava la discòrdia, l'averany del naufragi i el foc nefast que atreia la destrucció definitiva del vaixell.

Plini el Vell, a la seva Història Natural (segle I d.C), detalla el fenomen:

"Si són dues les llums que apareixen, diuen que són Castor i Pol·lux, i les invoquen com a déus de la mar... Però si n'apareix només una, s'anomena Helena, i és una visió terrible, perquè destrueix el vaixell i el crema si toca la carena."

Aquesta resplendor ancorada als mastingals no s'ha de confondre pas amb un altre fenomen,com ara la centella o llamp globular, igualment impressionant i també ben present en el folklore popular, molt concretament a la mitologia catalana, on va ser divinitzada com un avatar solar més. Per exemple, la vila catalana de Centelles devia ser consagrada a la protecció d'aquesta divinitat.

La diferència entre un i altre fenomen rau en que la descàrrega de plasma del foc de Sant Elm és un fenomen estàtic, inofensiu i durador, que s'allarga tant com es manté la tensió elèctrica dels núvols. La centella, en canvi, es manifesta com una esfera autònoma, de matèria incandescent, que flota lliurement per l'aire, capaç de travessar estructures i vidres abans de desintegrar-se en pocs segons amb una explosió violenta i sorollosa. Aquest llamp de bola, tan rar com temut, va ser batejat en la llengua del país amb el mot precís de centella, enriquint la literatura marítima de cròniques sobre boles de foc que s'endinsaven per les xemeneies o l'arribada sobtada del desastre, en clar contrast amb la pau continguda de la flama de corona.

[Foc de Sant Elm al parabrisa d'un avió. Font: ajansen / Getty Images.]

El deu Erm (o Hermes) i Sant Elm (o Sant Telm)

Pels nostres avantpassats més remots, Hermes era la deitat liminar per excel·lència, el senyor de les fronteres, el protector dels camins, el mitjancer diví i el guia infal·lible de les transicions. Als mateixos Misteris de Samotràcia, Hermes s'identificava amb la figura de Kasmilos, el ministre sagrat que facilitava la unió entre el món terrenal i les profunditats infernals. 

Com a Psicopomp o conductor de les ànimes cap al món dels morts, Hermes era l'únic integrant del panteó capaç de creuar la frontera de l'Altre Món i retornar a la terra dels vius sense perdre la seva naturalesa divina, raó per la qual els mariners confiaven que, si la nau sucumbia a la tempesta, la seva ànima no quedaria errant en la solitud de l'abisme, sinó que seria acompanyada pel déu de les botes alades. Així mateix, la iconografia de la flama doble als mastingals evocava directament la forma del seu caduceu sagrat, amb les dues serps que s'entrecreuen al bastó, símbol de la concòrdia i la treva entre les forces oposades en combat.

La veneració d'Hermes es troba també lligada a la pròpia naturalesa del territori i del llenguatge. El déu era honrat especialment als espais no conreats, aïllats i deshabitats, aquells paratges que la llengua catalano-occitana descriu directament amb la paraula "erm", que sense cap mena de dubte relaciona amb el nom del déu Ermes o Hermes. A les cruïlles d'aquests erms terrenals, els viatgers i pastors anaven dipositant monticles de pedres o pilars anomenats "hermes" per orientar aquells que podien perdre's en la solitud. 

[Ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols.]

I per als navegants, la immensitat del mar obert representava precisament el gran erm humit, un territori nu i solitari i sense camins marcats, on la pèrdua de l'orientació equivalia a la mort. Amb el triomf i la consolidació del cristianisme, tota aquesta rica arquitectura mitològica i simbòlica no va ser erradicada, sinó subtilment reassimilada sota el nou llenguatge teològic cristià. 

La figura protectora dels Diòscurs i d'Hermes va ser assumida pel bisbe i màrtir Sant Erasme, el nom del qual, a través de l'evolució fonètica, va cristal·litzar en la tradició marinera com a Sant Elm o Sant Telm. La R i la L sovint es confonen i substitueixen. Sant Erm, per tant, va passar a ser Sant Elm i, d'aquí, Sant Telm, patró dels mariners, talment com el déu Erm o Hermes ho era dels viatgers, comerciants i missatgers. 

La hagiografia medieval va cobrir la física elèctrica amb la mantellina del miracle, afirmant que el sant, en el moment de la seva mort, havia promès als mariners que enviaria des del cel una llàntia de foc diví a les antenes dels vaixells per anunciar-los la protecció celestial i la fi de la tempesta. 

Aquest procés de cristianització es va materialitzar visualment en la geografia litoral: les antigues fites i santuaris pagans erigits als promontoris de la costa per guiar els navegants es van transformar en ermites cristianes, moltes d'elles dedicades a la devoció de Sant Elm com, per exemple, la que s'alça sobre els penya-segats de Sant Feliu de Guíxols, on la figura de l'ermità mantenia viva la custòdia d'un espai de reflexió i de guaita per als qui navegaven per l'erm marí.

[Foc de Sant Elm o efecte de corona en una línia d'alta tensió.]

És precisament en l'arquitectura de la llengua catalano-occitana on tot aquest univers simbòlic troba una coherència interna d'una claredat gairebé mecano-lingüística. En català, el terme erm no requereix cap elaboració abstracta ni cap derivació complexa: funciona com un lexema primari, pur i rotund que designa allò desèrtic, buit, inculte o deshabitat. 

Sobre la base d'aquest lexema fonamental, la llengua construeix orgànicament tota la seva família conceptual, demostrant com l'estructura del pensament i la geografia s'articulen a partir de la mateixa arrel: de l'erm (el terreny desèrtic o la mar oberta) en deriva l'ermità (aquell qui decideix habitant la solitud de l'erm) i d'aquest neix l'ermita (el cobricel o la capella aixecada enmig de l'erm per oferir un punt de guaita i salvari al viatger). 

Aquesta simplicitat i franquesa del català fa que la connexió entre la figura mitològica del déu Erm (o Hermes), dels santuaris aïllats de la costa i de la protecció de Sant Elm s'entrecreuin de forma tan natural i transparent. Encara que l'erudició acadèmica busqui la filiació de les paraules en els manuals antics i llengues mortes, la força del lexema català erm i la seva continuïtat en l'espai occitano-romànic articulen un fil conceptual ininterromput, demostrant que la nostra llengua és la terrassa viva des d'on s'ha conservat i expressat amb més claredat la memòria ancestral del Mediterrani.

Un article d'en Daniel Belló.

Dènia i la seva possible vinculació mitològica a la deessa Diana

 

Us reproduim un nou article del sempre interesant web Toponímia mitològica, aquesta vegada relacionat amb la vila de Dènia, al País Valencià:

La relació de Dénia amb la deessa Diana i el possible temple dedicat a ella constitueix una de les llegendes més arrelades i debatudes de la història local. El nom de la ciutat deriva clarament del llatí Dianium, vinculat a la deessa romana Diana (equivalent a l’Àrtemis grega), però la realitat arqueològica i les fonts clàssiques dibuixen un panorama més complex i matisat que la tradició popular.

La referència principal prové del geògraf grec Estrabó (Geografia, III, 4, 6), escrit al segle I aC sense haver visitat personalment la península. Descriu tres petits establiments masaliotes (de Massàlia/Marsella) entre el Sucró (Xúquer) i Cartago Nova. El més important és Hemeroskopeion (“atalaia diürna” o “torre de vigia”), que “té al seu penyal un temple dedicat a Àrtemis molt cèlebre”. Sertori el va utilitzar com a base naval perquè era fort, adequat per a la pirateria i visible de lluny des del mar. Afegeix: “Es diu Dianion, és a dir, Artemision”. A prop hi ha mines de ferro riques, les illes Planesia i Plumbaria, i una llacuna interior de 400 estadis de perímetre.

[Imatge superior: Castell de Dènia, al País Valencià, i nucli antic de la població.]

El que diu exactament Estrabó a la seva "Geografia", III, 4, 6:

Text original en grec:

«Μεταξὺ μὲν οὖν τοῦ Σούκρωνος καὶ τῆς Καρχηδόνος τρία πολίχνια Μασσαλιωτῶν εἰσιν οὐ πολὺ ἄπωθεν τοῦ ποταμοῦ· τούτων δ᾽ ἐστὶ γνωριμώτατον τὸ Ἡμεροσκοπεῖον, ἔχον ἐπὶ τῇ ἄκρᾳ τῆς Ἐφεσίας Ἀρτέμιδος ἱερὸν σφόδρα τιμώμενον͵ ᾧ ἐχρήσατο Σερτώριος ὁρμητηρίῳ κατὰ θάλατταν· ἐρυμνὸν γάρ ἐστι καὶ λῃστρικόν͵ κάτοπτον δὲ ἐκ πολλοῦ τοῖς προσπλέουσι͵ καλεῖται δὲ Διάνιον͵ οἷον Ἀρτεμίσιον͵ ἔχον σιδηρεῖα εὐφυῆ πλησίον καὶ νησίδια Πλανησίαν καὶ Πλουμβαρίαν καὶ λιμνοθάλατταν ὑπερκειμένην͵ ἔχουσαν ἐν κύκλῳ σταδίους τετρακοσίους.»

Traducció:

«Entre el riu Sucro [Xúquer] i Cartago [Nova] hi ha tres viles dels massaliotes, no gaire lluny del riu. La més coneguda és Hemeroscopèon, que al capdamunt hi té un santuari molt venerat dedicat a Àrtemis efèsia i que Sertori va fer servir de base marítima, ja que està molt ben fortificada, la sovintegen els pirates i per mar és visible de molt lluny. També rep el nom de Diànion (és a dir, Artemísion) i a prop es troben bones mines de ferro, dues petites illes dites Planèsia i Plumbària, i un estuari d’un perímetre de quatre-cents estadis.»

Aquest és el passatge clau que ha portat a situar tradicionalment Hemeroskopeion a Dénia (identificant-la amb el posterior Dianium). La descripció va associar els termes Hemeroskopeion amb Dianium i el temple amb la deessa. Plini el Vell també menciona Dianium. El nom Dianium (i el gentilici Dianenses) és el que va prevaldre en època romana i va evolucionar a Dénia (passant per formes com Dania o Dāniya en àrab).

Diana/Àrtemis aquí és sobretot l’Àrtemis Efèsia, deessa tutelar dels massaliotes, vinculada a la protecció dels boscos, la fertilitat, la natura i, en contextos costaners, possiblement a la pesca (almadraves de tonyina). No era només la caçadora verge amb arc i cérvol, sinó una divinitat amb facetes més àmplies d’origen oriental (vinculada a Astarté/Tanit fenícia). El nom Dianium reflecteix la devoció a aquesta deessa. 

[Entrada al port de Dénia, vila del País Valencià antigament consagrada a la deessa Diana.]

Les aportacions d'en Marc Antoni Palau i Roque Chabàs

Tradicions posteriors (com la del dominic local Marc Antoni Palau al seu llibre titulat "Diana Desenterrada" (1643) expliquen que el temple va créixer en devoció i va acabar donant nom a la ciutat, que havia estat Hemeroskopeion/Artemision i després Dianium. Palau i autors posteriors com Roque Chabàs van enriquir la llegenda amb detalls sobre Sertori i la seva cérvola blanca (animal sagrat de Diana), que suposadament li transmetia consells divins.

Marc Antoni Palau i Casanova (Dénia, 1543 — 1645) fou un erudit i apologista, doctor en teologia, degà de la catedral d’Oriola i vicari general, a més de tres vegades rector de la universitat. Deixà inèdita la seva obra més important (~1643), titulada "Diana desenterrada. Antiguas memorias y breve recopilación de los más notables sucesos de la ciudad de Denia, desde su antiquísima fundación hasta el estado presente", recopilació que arriba fins el 1642, on mostra un concepte modern de l’arqueologia i l’epigrafia. Aquesta és la citació exacta que es troba a la seva obra (manuscrita el 1643, amb còpies posteriors):

«Creció el templo [de Diana] en devoción y grandeza de tal manera, que poco a poco fueron comunicando su nombre a la Ciudad que se llamaba Hemeroscopio, y de allí adelante empezó también a llenarse Artemis, y luego Artemision. Y este nombre con el de Hemeroscopio le duró hasta que los romanos empezaron a entrar en España. Y como poco a poco fueron haciéndose señores de ella; fueron también introduciendo la lengua latina, y así trocaron el nombre de Artemis en el de Diana y el de Artemision en el de Dianium. Y acordándose que antes también se llamó en griego Hemeroscopion, que es atalaya de día; también ellos la llamaron Specula diurna. Y como llegase después esta ciudad a ser tan principal y numerosa; que la escogió a Quinto Sertorio por plaza de armas y atalaya suya, para descubrir las Armadas romanas, donde tuvo algunos años su Palacio y corte, vino a llamarse con los demás nombres, Specula Sertorii y Atalaya de Sertorio. Aunque el nombre más ordinario, y común después de la entrada de los romanos fue el de Dianium, por el templo de su diosa Diana: y de este nombre latino sacaron los Godos, y Españoles el de Denia, y este fue su nombre siempre, así en tiempo de los dichos Godos, como en tiempo que España fue de moros, sin haberse alterado jamás desde entonces hasta hoy.»

Palau és el primer historiador local que sistematitza tota aquesta tradició etimològica i llegendària. Tanmateix, els estudis moderns matisen alguns aspectes de la seva investigació. Així, el professor Francisco Javier Fernández Nieto i altres consideren que Hemeroskopeion no era necessàriament una colònia permanent grega, sinó un punt de vigia estacional per a la pesca de tonyina (amb influència fenícia prèvia i sacrificis a deesses de la fertilitat/natura). 

A més, no hi ha restes arqueològiques gregues clares a Dénia que confirmin una fundació massaliota estable. La ciutat romana republicana (Dianium) es localitza al barri de Baix la Mar (zona del solar del Gel / prolongació del carrer Temple de Sant Telm, actual pàrquing), prop d’Els Magazinos, amb estructures de mercat (macellum) i magatzems. Amb August (cap al 10 aC) esdevé municipium i el centre es desplaça cap a l’Hort de Morand, amb monumentalització i port important (horrea/magatzems portuaris ben documentats). 

Pel que fa a en Roque Chabás (Roc Chabàs Lloréns, 1844-1912) va ser el gran historiador dianenc del segle XIX. La seua obra principal sobre la ciutat és "Historia de la ciudad de Denia" (publicada en dos volums entre 1874 i 1876), que continua sent un referent. Què diu exactament sobre Dénia i, especialment, sobre els orígens i Diana? Chabás accepta plenament la identificació tradicional de Dénia amb l’antiga Dianium / Hemeroskopeion i defensa l’existència del temple de Diana com a origen del nom de la ciutat. Resumeix i amplia les idees de Marc Antoni Palau (Diana Desenterrada, 1643) i les fonts clàssiques (especialment Estrabó).

Els punts principals que exposa són que Dénia correspon a l’Hemeroskopeion d’Estrabó (la colònia massaliota amb el santuari d’Àrtemis efèsia) i al posterior Dianium romà. Veu clar que el nom de la ciutat deriva del culte a Diana (l’Àrtemis grega). El temple va ser tan important que va acabar donant nom a l’assentament. A més, situa el temple principal a la part baixa del promontori, a la zona de l’Hort de Morand (a la falda nord del castell), on s’havien trobat nombroses restes romanes. Això coincideix amb el que deia Palau. (Alguns autors posteriors van discutir si n’hi havia un altre al cim del castell.)
Chabás va publicar làmines amb objectes arqueològics romans trobats principalment a l’Hort de Morand i a d’altres punts de Dénia entre els quals destaca, especialment, una cap de marbre de la deessa Diana (que ell considera d’estil grec) trobada a la heretat de Tomás Mulet, a la partida del Pont Sec. Aquesta peça va desaparèixer durant molts anys i va ser recuperada per l’Ajuntament de Dénia el 2003.

En altres escrits seus (per exemple a la revista El Archivo) ens parla dels templis de Diana a les costes valencianes i afirma que el de Dénia va ser fundat pels foceus/jonis, que el van anomenar Artemision i que després els llatins van convertir en Dianium. Chabás fou, per tant, el primer historiador modern que va sistematitzar amb pretensions científiques per a l’època la història de Dénia des dels orígens romans, basant-se tant en les fonts literàries clàssiques com en els vestigis arqueològics que ell mateix va documentar i il·lustrar.

En resum, Roque Chabás va reforçar i difondre la tradició que Dénia és l’antiga ciutat de Diana, amb un temple famós que va donar origen al seu nom, i va aportar les primeres imatges i descripcions serioses dels materials arqueològics que suposadament ho confirmaven.

[Diana, la caçadora, deessa protectora de la vila de Dénia.]

El temple: llegenda, localització possible i realitat arqueològica

Hi ha una llegenda/tradició local molt arrelada a Dénia, fonamentada en la descripció d'Estrabó: la del temple de Diana (o Àrtemis) i l’origen grec de la ciutat. Diu, en essència, que abans dels romans hi havia un assentament de colons grecs (massaliotes) anomenat Hemeroskopeion (“atalaya de dia” o “lloc de guàrdia”), que tenia un temple important dedicat a Àrtemis efèsia (després assimilada a Diana). Aquest temple hauria donat el nom a la ciutat (Dianium → Dénia), i la gent espera encara que les excavacions en treuen a la llum les restes. Es vincula també amb Sertori (que hi hauria tingut base i una cérvola blanca consagrada a Diana que li “parlava”) i amb el caràcter de vigilància/pesca (atalaya per als bancs de tonyina).

Actualment la historiografia i l’arqueologia consideren que l’origen grec com a colònia és una confusió o llegenda (no hi ha restes arqueològiques gregues clares; Dianium és romana del segle I aC, vinculada a Sertori), i alguns autors interpretaven Hemeroskopeion més com a atalaya de pesca (thynnoskopeion) que com una ciutat. Tot i així, la llegenda del temple perdut de Diana continua viva entre la població.

No s’ha trobat cap resta arquitectònica d’un temple dedicat a Diana/Àrtemis a Dénia. 

L’arqueologia urbana intensiva de dècades (Josep Antoni Gisbert i altres) ha documentat abundant material romà (ceràmica, àmfores, el Mercuri de bronze, etc.), però cap estructura sagrada identificable com a fanum o temple de la deessa. Materials relacionats amb Diana són escassos i fragmentaris (una terracota del segle I dC de l’Hort de Morand; un cap de marbre recuperat el 2003 pel Museu Arqueològic, descrit al segle XIX per Chabàs).

La catedràtica Ana María Vázquez Hoys (especialista en Diana a Hispània) ha qualificat l’existència del temple a Dénia de “mite, una invenció de les fonts antigues”, basant-se en la manca de proves arqueològiques i en anàlisis crítiques de les fonts. Estrabó podia haver confós o idealitzat informacions de segona mà.

Localitzacions proposades tradicionalment:

· Al penyal o promontori del castell de Dénia (el “penyís” d’Estrabó), per la seva visibilitat i fortificació.

 
· En zones elevades o costaneres properes.

· Alguns autors antics i moderns han situat Hemeroskopeion al Penyal d’Ifac (Calp), més visible com a atalaia, amb restes d’ocupació antiga, tot i que Dénia conserva el nom Dianium.

· La tradició local ha mantingut viva l’esperança de trobar el temple en cada excavació, convertint-lo en símbol identitari. El santuari de referència real d’Àrtemis Efèsia dels massaliotes era a Massàlia mateixa.

[Imatge de l'església de la Mare de Déu de l’Assumpció de Dénia.]

 

La Nemoralia o el culte a Diana i la festa de la Mare de Déu de l’Assumpció de Dénia

El culte a Diana/Àrtemis s’emmarca en una evolució de devocions a deesses de la natura, fertilitat i protecció (Astarté → Àrtemis → Diana). Sertori (82-72 aC) va reforçar el lloc com a base estratègica. En època imperial, Dianium va ser un port comercial important. Amb el cristianisme, el 15 d’agost (festa de la Mare de Déu de l’Assumpció, patrona de Dénia) coincideix amb les Nemoralia o idus de Diana (festes amb torxes), un possible exemple de sincretisme.

La Nemoralia (o Idus de Diana / Festival de les Torxes / Idus Hecateans) és una de les festes més antigues i significatives dedicades a la deessa Diana a l’antiga Roma, situada al llac Nemi. Es celebrava principalment els idus d’agost (13-15 d’agost) i està profundament lligada al santuari de Diana Nemorensis al llac Nemi (prop d’Aricia, uns 25 km al sud-est de Roma). L’origen és probablement pre-romà (segle VI aC o anterior), associat al culte llatí de Diana al bosc sagrat (nemus) del llac Nemi. El nom “Nemoralia” deriva justament d’aquest Nemi, tot i que alguns experts el fan deriva de bosc.

Es celebrava als idus d’agost (el 13 d’agost era el dia central, tot i que la festa s’estenia del 13 al 15). En zones rurals a vegades se sincronitzava amb la lluna plena d’agost. Coincideix amb la data tradicional de fundació d’Aricia i amb la dedicació del temple de Diana a l’Aventí de Roma (atribuïda al rei Servi Tul·li).

El Llac Nemi, situat dins d’un antic cràter volcànic i envoltat de boscos, era anomenat Speculum Dianae (Mirall de Diana) pels poetes antics perquè reflectia la lluna. Allí s’aixecava el gran santuari de Diana Nemorensis (Diana del Bosc), un dels centres de culte més importants del Laci. El santuari era compartit per les ciutats de la Lliga Llatina i tenia un caràcter polític i religiós especial.

Les fonts antigues (especialment Ovidi als Fasti, Estaci a les Silves, Plutarc i altres) descriuen una festa molt viva i popular, amb una processó de torxes. Les dones, principalment, baixaven de Roma i dels pobles propers amb torxes i espelmes enceses, formant llargues processons nocturnes al voltant del llac. El llac brillava amb el reflex de centenars de llums. Abans de la processó, les dones es rentaven els cabells i se’ls adornaven amb flors i guirlandes. En aquesta mena de rituals lunars es feien ofrenes de 
Cintes o fils amb pregàries i desitjos lligats als arbres o tanques del santuari. També de fruits, especialment pomes, pastissos i panets.

 
Petites estatuetes d’argila o de pa en forma de parts del cos que es volien guarir, o figures de la mare lunar amb el fill solar també hi apareixien. Diana era la deessa mare lunar, protectora del part. També hi havia petites escultures de cèrvoles, animal vinculat a la cacera i al mite de Diana, i de gossos. Com a animals sagrats de Diana, deessa de la caça, els gossos eren adornats amb collars de flors. Estava prohibit caçar durant tota la festa.

Aquesta era una diada festiva per a les dones i, especialment, per als esclaus (servorum dies festus). Els esclaus tenien llibertat i participaven en igualtat de condicions amb els seus amos. Això es vinculava tant a Diana com a Servi Tul·li (que, segons la tradició, havia nascut esclau). La deessa es celebrava en la seva triple natura lunar (com a Trivia / Hècate). Per això la festa també s’anomenava Idus Hecateans.

 
El santuari de Nemi era famós pel seu sacerdot especial, el Rex Nemorensis (“Rei de Nemi o Rei del Bosc”). Segons la tradició (recollida per Estrabó, Pausànies i Servi), el càrrec només el podia obtenir un esclau fugitiu que hagués aconseguit tallar una branca d’un arbre sagrat i després matar en combat singular l’anterior rex. Aquesta llegenda va inspirar la famosa obra "La braca daurada", del mitòleg James Frazer.

La Nemoralia ha estat relacionada amb la festa de l’Assumpció de Maria (15 d’agost). Molts estudiosos consideren que l’Església va assimilar i cristianitzar aquesta festa pagana tan popular, especialment a la zona de Roma i el Laci. El 13 d’agost també coincideix amb la festa de sant Hipòlit (nom vinculat al mite d’Hipòlit/Virbi, protegit per Diana).

 
Ovidi, a la seva obra "Fasti" 3.259-275, descriu el llac, les cintes penjades, les dones amb torxes i guirlandes. Estaci, a la seva obra "Silves" 3.1.52-60 ens parla del bosc d’Aricia, ple de fum de torxes, dels gossos coronats i de la prohibició de caçar (“tota la península itàlica celebrava els Idus Hecateans”). Plutarc, a les seves "Qüestions romanes" menciona el rentat dels cabells i el caràcter festiu per a les dones i esclaus. Altres al·lusions a aquestes celebracions les trobem en l'obra de Marcial, Festus, etc.

Conclusió: entre el mite i la història

La relació de Dénia amb Diana és indiscutible en el topònim i en la tradició literària des d’Estrabó. El temple, però, resta en el terreny de la llegenda i de la possible confusió de fonts: no hi ha evidència arqueològica sòlida de la seva existència a la vila, i investigadors contemporanis el consideren una construcció de les fonts antigues. Això no resta valor al vincle simbòlic: Dénia porta el nom d’una deessa de la natura, la lluna, la caça i la fertilitat, i el seu paisatge (Montgó, costa, port històric) evoca perfectament l’àmbit de Diana.

El “temple perdut” continua alimentant la imaginació i la investigació. Les excavacions futures i els estudis crítics de les fonts podrien afinar encara més aquesta història entre la realitat romana documentada (port, municipium, horrea) i el poder persistent del mite.

Article extret del web Toponímia mitològica

Les viles de l'Escala i Sant Iscle, consagrades al déu Asclepi segons noves investigacions

Avui us volem fer ressó del nou article del l'interessant web titulat "Toponímia Mitològica", de l'investigador Dan Planoles, que analitza la relació entre els topònims de la vila de "L'Escala", i dels diversos municipis anomenats "Sant Iscle" que hi ha a Catalunya, amb l'antic culte al déu grec de la medicina, Asclepi o Esculapi (imatge superior) argumentant que Sant Iscle és la cristianització d'Asclepi i que aquests llocs eren antics centres sanadors.

Asclepi, l'estàtua i la toponímia de L'Escala

L'autor se centra en l'estàtua de marbre monumental (segle II aC) trobada a Empúries (L'Escala) el 1909. Identificació: Va ser identificada inicialment com Asclepi, tot i que ara la majoria d'experts l'atribueixen a Serapis, que ve a ser l'equivalent egipci a Asclepi.

A Empúries hi havia un santuari dedicat a Asclepi. Devia ser un centre d'incubació, amb tres temples, cisternes i amb un pou per a les serps sagrades, habitual en aquesta mena de centres.

L'autor planteja una nova hipòtesi toponímica de "L'Escala" i suggereix que el nom és una "corrupció" del nom "Asclepi" o "Esculapi" (Asclepi > Esculapi > Escala), convertint el municipi en una vila consagrada a aquesta divinitat.

La cristianització d'Asclepi com a Sant Iscle i l'extensió del culte sanitari

L'article afirma que els cristians van convertir el déu pagà Asclepi en Sant Iscle per sincretisme, tot i que oficialment deriva de Sancto Asisclo o Sant Aciscle, que també seria una corrupció d'Asclepi. Aquesta tesi es basa en un seguit de paral·lelismes i de llocs. Entre els paral·lelismes trobem la capacitat d'Asclepi per reviure morts, que l'emparenta amb altres figures mitològiques astrals com Jesús, Sant Roc, etc. Asclepi relaciona amb Sant Roc i amb la curació de les malalties i la pesta. D'altra banda, el nom Sant Roc remet a la "roca sagrada" curativa.

Així, trobem que a Sant Iscle de la Vallalta hi ha el gorg de "Les Dones d'Aigua" (éssers mitològics que habiten indrets humits) que l'autor considera remeieres i llevadores paganes que treballaven a la zona de Sant Iscle de Vallalta. La presència a prop de la Roca Caganera i de la Font de la Salut reforcen la idea del lloc com a santuari medicinal on els malalts es purgaven gràcies a l'efecte de les aigües, fet que relaciona amb les ruixades d'aigua perfumada i sanadora, amb alfàbrega, que també trobem per la festivitat de Sant Roc a la veïna vila d'Arenys de Mar.

A l'article també s'analitza en el mateix sentit el municipi de Sant Iscle d'Empordà, situat d'alt d'un turó i amb freixedes, i el de Sant Iscle de Bàscara, amb el seu comunidor contra les malalties, a més de Sant Iscle de Millars, amb un cementiri d'infants, que relacionen amb la tesi de llocs de sanació consagrats a  Asclepi / Iscle.

A la Garrotxa, d'altra banda, l'articulista analitza Sant Iscle de Colltort i la Vall de Sant Iscle, la Font de la Salut, les fagedes/freixedes curatives, l'Hostal del Fang (centre de banys de fang) i l'Ermita del Sant Pelegrí (pels pelegrinatges sanitaris).

Pel que fa al Vallès, l'investigador para atenció al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell, a la serra de Sant Iscle i a l'Ermita de Sant Iscle de les Feixes, amb les seves tombes antropomòrfiques, i la possible connexió "Feixes" i "Freixes". Tot plegat reforcen el patró d'un lloc sagrat vinculat a la salut i a la purificació.

Al Bages, estudia Sant Iscle de Bages, dalt d'un turó, i la Sèquia de Manresa, unida a l'església de la Mare de Déu de Viladordis o de la Salut, que segueix el mateix patró.

I, finalment, la investigació analitza el cas de Sant Iscle de Monistrol, a Montserrat, i la Font del Miracle, a més de la ruta de pelegrins que s'inicia a la Font Closa del Torrent de la Salut. Altra vegada els mateixos patrons.

L'ermita de Sant Iscle de Monistrol fou un hospital de Pelegrins i durant els segles XV i XVI, que visitaven el monestir per sanar-se, com testimonien els nombrosos ex-vots i ofrenes presents a Montserrat. Això fa evident que la presència de l'ermita d'Asclepi / Iscle a l'entrada "ja ens adverteix que aquest és un punt de curació".

La Font del Portal o del Miracle de Montserrat també és vinculada a la llegenda, recollida en aquest web, d'un pelegrí que va ser salvat de la mort per l'aigua que va brollar d'una roca al costat del portal. L'Altra font d'aquesta llegenda esmenta una segona font (avui seca) que es trobava "a mig camí de Montserrat, entre Collbató i el monestir". L'autor constata que efectivament hi ha una "Font Closa" prop d'un "Torrent de la Salut" en aquella zona. L'autor conjectura que ambdues fonts tenen propietats medicinals "miraculoses" que ajuden a la recuperació dels pelegrins, i que el camí de Montserrat és un "camí de ritual, de devoció i de curació" centrat en Sant Iscle / Asclepi.

Com és habitual amb aquesta web, els articles es van ampliant a mida que els lectors suggereixen més indrets o municipis relacionats amb els topònims analitzats.

Podeu llegir l'article complert en aquest enllaç

Les tres llegendes sobre l'origen de l'escut de la nissaga catalana dels Montcada

Us presentem tres llegendes que expliquen l'origen de l'escut de la important nissaga catalana dels Montcada. Aquest escut també és el que actualment llueix la vila catalana del mateix nom, Montcada i Reixac. Les llegendes han estat recollides al blog titulat Montcada i Reixac, memòria d'un poble.

Us les reproduïm:

Llegenda 1: El setge del rei Jaume I a les coves d'Artà

Un fet miraculós va tenir lloc després que Jaume I es va haver apoderat de la ciutat de Palma de Mallorca, quan els àrabs fugitius s'havien refugiat en les asprors de la serra, al nord de l'illa, a les coves d'Artà.

Els exèrcits reals tenien envoltats als àrabs, però aquests presentaven tenaç resistència a ser sotmesos. Era temps de quaresma i, entre els cristians, a l'abstinència pròpia de les dates s'unia l'escassetat d'aliments. Els aliments van arribar a ésser tan escassos al campament dels cristians que, per evitar que l'ànim dels seus guerrers decaigués, el mateix rei donava exemple d'una extrema frugalitat i quasi no tastava l'aliment.

El rei Jaume va donar vuit dies de termini als àrabs per a la seva rendició, amb l'amenaça d'un assalt sense perdó ni quarter, en cas que el rei àrab no accedís a lliurar-se amb tots els seus. No obstant això, transcorreguts sis dies, entre les tropes cristianes no hi havia res per menjar i els soldats es dispersaven pels camps buscant qualsevol cosa que pogués servir d'aliment.

En això va arribar fins al rei la notícia que a la tenda del senyor Hug de Montcada havia aconseguit un important botí alimentari d'uns moros. El rei Jaume, amb molts cavallers, es va dirigir allà, acompanyat de Nuño Sánchez i més de cent cavallers.

Expliquen els narradors que Hug de Montcada, previngut de la visita, va sortir a rebre al rei Jaume amb molta cortesia. I que després, llevant-se la capa de color grana, que s'havia posat per aquell acte, i després estendre-la a terra, va col.locar sobre ella, molt solemnement, set petits pans que el rei va contemplar amb mirada desolada.

El senyor Hug de Montcada va beneir el pa:

-Senyor -li digué-, són ben pocs: no he pogut prendre'n més a l'enemic. Perquè per a ells també l'escassetat és tan gran com la nostra. Volgués Déu multiplicar aquests pans, per l'amor amb que us els ofereixo!

I seguidament el va repartir entre el rei i el seu seguici, i a la fi es va produir el miracle que tots ells, que eren més d'un centenar, van menjar abundants porcions, de manera que van satisfer la seva fam i van poder resistir fins el compliment del termini que el rei Jaume havia imposat, en què els 1500 moros fugitius es van lliurar. Jaume I va expressar la seva gratitud a Hug de Montcada concedint-li el blasó de set pans d'or en camp de grana.

Si bé és una història bonica, la història i la tradició es tornen llegenda. I la llegenda conta una cosa semblant al miracle de Jesús amb la multiplicació dels pans i els peixos.


Font: José María Merino. "Leyendas españolas de todos los tiempos" pág 74-76

Llegenda 2: La Batalla dels Set Comptes

Hi ha una segona versió de llegenda de l'origen de l'escut, provinent de la Batalla dels Set Comptes:

El duc de Montcada fou nomenat senescal de Catalunya, títol de gran honor que no va portar ningú més que ell durant tota la vigoria de la nostra història, i que el posava al cap de la noblesa i de tots els cavallers de la terra. Fort de geni com era, aquesta distinció el va engreir encara més i més, tant que es va fer de tracte insuportable, considerant tothom amb menyspreu i convençut de la seva força i la seva influència, no s'hi mirava a buscar raons i brega amb tothom per causes fútils i gairebé sempre injustificables.

Enutjada la noblesa, decidiren unir-se per tal de veure si abatien l'orgull del Montcada i un bell dia, inesperadament, els seus comtes més importants al davant cadascun d'ells de la seva host més aguerrida i valenta, va presentar-se al peu del castell de Montcada amb l'ànim d'assaltar-lo i d'abatre el seu senyor.

Van aplegar-se el comte d'Empúries, el comte d'Urgell, el comte de Rocabertí, el comte del Roselló, el comte de Besalú, el vescomte de Cabrera i el vescomte de Prades. Quan el comte de Montcada va adonar-se del cas, va sortir com una fúria davant de la seva gent, sense deixar arribar fins al seu castell els seus contraris, i els va donar una batalla tan forta i tan dura que en poques hores els va vèncer, obligant-los a baixar la muntanya que coronava el seu castell, amb la testa baixa i desfetes les seves hosts.

Aquella batalla fou coneguda per la batalla dels set comtes, i la gent vella de Montcada encara en parla per tradició. El duc de Montcada, en record per aquest fet d'armes, va posar al seu escut els set besants que li són característics en record dels set comtes vençuts, la flor i nata de la noblesa catalana.

El seu escut mostra vuit besants en lloc de set i això fa suposar que veritablement deurien ser vuit i no pas ser els comtes que el van atacar.

Conta la llegenda que l'actitud de la noblesa aixecada contra ell va alliçonar el duc de Montcada que va aplacar la seva arrogància i esdevingué més cordial i tractable.

Font: Popular i Montcada.cat


Llegenda 3: La porra del sarraí

I inclús tenim una tercera versió llegendaria, associada a la porra del sarraí:

Durant el segle VII, els sarrains es van ensenyorir-se del Vallès i anaven capitanejats per un brau gegantàs que duia una porra que pesava com un cavall i que ell esgrimia com si fos palla. Tothom fugia espaordit quan veia aquell moràs i sentia la fressa de la seva porra de mà una hora lluny.

Un cavaller hi hagué, però que va sentir-se coratjós per encarar-se-li al pla de Matabous, situat al pla de Montcada entre el Turó i Cerdanyola, on estava acampada la gran host mora. El gegant, així que el va veure, li ventà cop de massa, però el cavaller va ser llest: el va parar amb l'escut, va esquivar-lo i va tenir temps de clavar-li la llança. El moràs va caure estès a terra, mort.

Els moros, en veure que havien perdut el capdill que creien invencible, es van desorientar. Entre els cavallers catalans va córrer la veu de la mort del gegant, van cobrar coratge i van fer cap milers i milers al pla de Matabous on van fer una matança de moros que no es pot dir, de la qual no en va restar cap de viu.

Després d'aquella feta, els moros van ésser retats per tot arreu de Catalunya ja que, mentre que ells estaven abatuts per la por, els nostres estaven encoratjats per la victòria.

El cavaller vencedor del gegant va aixecar un castell al cim del veí turó de Montcada. Ell va prendre també el nom de Montcada i va adoptar per distintiu l'escut abonyegat pel cop de maça del moro, que va deixar-hi marcats els senyals dels vuit claus de la seva porra, que encara poden veure's damunt l'escut dels ardits de Montcada.

Font: Popular i Montcada.cat

[Imatge superior: actual escut dels Montcada, tot i que dues de les llegendes sobre el seu orígen ens parlen de set esferes i no pas vuit.]

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Llegenda de la lluita dels forçuts d’Os i de Pal pel dret a pasturar a la Coma de Setúria

Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirenaica. 

La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os (Os de Civís). Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya. 

Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os. 

Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. 

Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.

Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

Font: http://www.andorraantiga.com/llegendes-del-pais-del-pirineus.-andorra..html

[Imatge superior. Panoràmica de la Coma de Setúria]

.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó, a Sem, a l'Arieja, Occitània

Us volem fer esment de l'existència d'unes misterioses i curioses formacions rocoses que podrien formen part d'un centre de culte mitològic ancestral i que fan referència a popular i forçut personatge bíblic, prou present a la mitologia catalana. Es tracta del que actualment es coneix com El Palet de Samsó. 

Però com hi ha explicacions de tota mena per a qualsevol assumpte, si ens atenim als geòlegs, al poble de Sem, durant el quaternari, els diferents refredaments i gelades que es van produir a la zona, van provocar la instal·lació de grans glaceres a la vall de Vic de s'Os. Aquestes glaceres van modelar la Vall d'Abeurador, tal com és avui. Procedents de l'alta muntanya dels massissos del Montcalm i del Bassiès, les glaceres van arrencar trossos de gneis i de granit dels vessants d'aquestes altures que es van transportar al llarg de quilòmetres. Per tant, segons els geòlegs no es tractaria de veritables dolmens, sinó de construccions de la natura. 

En tot cas, els trobem abundants, sobretot als contraforts de la vall, a Sem i també a La Pueja, on tenen l'aparença de dòlmens misteriosos, entre Vic de s'Os i Ausat, a la roca de Saint-Vincent i al cim del promontori ocupat per les ruïnes del castell de Montreal-de-Sos. Un d'aquests blocs erràtics de grans dimensions porta el nom d'El Palet d'en Samsó, i costa de creure que hagi anat a parar al seu actual emplaçament només per art de la natura.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó

La llegenda del Palet den Samsó ens explica que el gegant i forçut bíblic Samsó, jugant amb un altre dels seus companys forçuts, veí de la vila d'Orus (població que també té una toponímia ben mitològica, per estar consagrada al déu Orus o Horus), van decidir llençar enormes roques sobre la vall. En acabar la seva juguesca i marxar del lloc, van oblidar-se un dels seus “palets”, que amb el temps fou anomenat El Palet d'en Samsó. 

Recordem que també es diu que Hércules va formar els Pirineus apilant-hi grans rocs en honor a la seva estimada deessa Pirene, sepultada a sota.

[Imatge superior: El Palet d'en Samsó, a Sem]

.

Noé i el diluvi universal a la mitologia catalana i andorrana

Els avis andorrans expliquen que després del Diluvi Universal el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit.

Imatge del Pic Fontargent, Pic Font d'Argent o Pic de Font Argent, al Pirineu Andorrà.
 

Tanmateix, els avis dels pobles de la Cerdanya expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant és així que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, extremadament furiosos, que donaren nom al pic.

El cim del Canigó, la muntanya sagrada de la mitologia catalana.

El mitòleg i folklorista Joan Amades, ha recollit aquestes llegendes al seu Costumari Català (Volum III, Corpus, Primavera):

"La llegenda diu que el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar la seva arca, fou al Pirineu; segons unes versions, al cim del Pic de Font Argent, en la part més alta d'Andorra, on encara es conserva l'anella que li va servir d'amarrador.

Una altra tradició creu que fou al cim del Canigó, sota la vall que forma el pic de Tretze Vens. L'arca encara es conserva amagada sota la congesta, disposada a tornar a servir si es produeix un altre diluvi. Per tal d'allunyar els indiscrets que vulguin acostar-s'hi, així que algú volta per aquells verals es desencadenen tretze vents que fan impossible de poder-hi estar i que han donat nom al pic que vigila i guarda l'arca."

El Pic d'Ascobes i el Pic d'en Noé, als Pirineus andorrans.

D'altra banda, al Pirineu andorrà hi ha el Pic d'en Noé o Pic de Noé, amb 2.713 metres d'alçada, molt a prop dels Estanys de Fontargent. Seria un altre bon candidat a tenir l'honor d'haver acollit la nau del pare bíblic de la humanitat, tal i com indica el seu topònim.

A la Vall d'Incles també hi ha llegendes que parlen d'en Noé.

També es comenta entre els més grans que l'andorrana Vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a l'Arca. El patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut Pic d’Ascobes, anexe al Pic d'en Noé, que sobresortia de les aigües. I els prats de la Vall d'Incles van servir d’aliment pel seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra d'en Noè.

Pic d'Ascobes on la tradició diu que es va lligar l'Arca, que reposava al proper Pic d'en Noé.

Imatge d'una típica borda pirinenca, que la tradició fa tant antigues com en Noé.

Tant el Pic d'en Noé, com el Pic d'Ascobes, els estanys de la Font d'Argent, el cim del Fontargent o la Vall d'Incles són en una mateixa zona concreta, propera i concèntrica, dels Pirineus andorrans. Aquesta seria la zona de l'establiment bíblic segons les llegendes i la mitologia catalana d'Andorra. Tan sols el Canigó, a la Cerdanya, queda una mica apartat d'aquesta àrea uns pocs quilòmetres.

Veiem, per tant, que segons la mitologia catalana, tant el Canigó com les Valls d'Andorra, són territoris 

fundacionals de la humanitat en aquesta part de món i, en el cas andorrà, això podria explicar en part perquè han pogut conservar la seva sobirania política al llarg de la història, essent respectada tant per Espanya com per França, pel fet de ser Terra Santa sota la protecció del Vaticà, encara a dia d'avui, atès que un dels co-prínceps és el Bisbe de la Seu d'Urgell. 

La llegenda de la revolta de la vaca de Vacarisses | Mitologia catalana

La llegenda de la revolta de la vaca de Vacarisses

En el lloc de Vacarisses, a principis del segle XVIII, hi vivia el senyor d’aquestes terres, de nom Llopis Amat. Aquest senyor vivia al Castell, i tot allò que des d’allà es divisava era seu: terres, pous, arbres i cases, les quals comptava cada matí només llevar-se.

Eren temps de penúries, perquè la sequera assolava la comarca, i per tant el poble començava a passar gana. Tothom? No, tothom no. En Llopis Amat, la única persona que no en passava atès que vivia en l’opulència i tenia reserves de menjar suficients per passar uns quants anys sense haver de menester reS.

La gent no s’estimava el senyor, i ell tampoc s'estimava el poble. De comptar sí que en sabia, però d’amor no n’hi quedava. Un dia, un noi del poble es va posar davant del Castell del senyor, i entonà la següent tonada:

Quan vindrà el dia en què l'home

valgui més que pous i cases,

més que les terres més bones,

més que les plantes i els arbres.

Quan vindrà el dia en què a l'home

no se'l pesi amb les balances.

El senyor, en sentir el noi cantar, va sentir tanta tristor que va fer que no sortís del Castell fins passades trenta-sis llunes plenes. Passat aquest temps, el senyor reuní tot el poble davant de la porta principal del Castell, i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble, per tal de reparar tot el mal causat fins llavors.

D’ençà aleshores, cada any es baixa una vaca des del Castell de Vacarisses fins al poble, per a commemorar el fet i recordar el triomf del poble sobre el senyor.

Font: Història feta per C. F. P. i T. M. U. Cançó extreta de la Cançó de les balances de Josep Maria Carandell i interpretada per Ovidi Montllor.


La Baixada de la Vaca de Vacarisses

La Baixada de la Vaca és una celebració que té lloc per la Festa Major Petita. L’any 2007 un historiador va trobar casualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó els fets relatats d’una revolta que hi havia hagut al terme de Vacarisses a principis del segle XVIII. 

Aquest document es llegia molt malament, però, després de molts esforços, es va poder desxifrar que el text en qüestió era la Llegenda de la revolta de la vaca. L’historiador es va posar en contacte amb un conegut seu, membre de la Colla Gegantera de Vacarisses. La colla, que el 2010 va complir 25 anys, va decidir recuperar aquesta festa. Una festa que els historiadors creuen que es va deixar de fer pels volts de 1868, coincidint amb el període del Sexenni Revolucionari.

Escenificació de la Baixada de la Vaca des del Castell de Vacarisses.

Així doncs, en el marc de la Festa Major Petita de 2008, es va iniciar la segona etapa d’una festa que sembla ser que tenia molta acceptació entre els vacarissencs i les vacarissenques, i on fins i tot hi feiq cap gent de poblacions veïnes.

Vacarisses compta amb diverses celebracions al llarg de l'any, tant les relacionades amb les festes tradicionals (Nadal, Carnestoltes, Sant Joan, 11 de setembre, Castanyada...) com d'altres de pròpies del municipi.

La Festa Major se celebra el primer cap de setmana d'agost. La Festa Major Petita, recuperada fa uns anys, té lloc entorn al 26 de maig, en motiu de la festivitat de Sant Felip Neri (festa local).

La vaca xula de Vacarisses

La vaca Xula de Vacarisses

La vaca Xula fa honor al poble, Vacarisses, que els antics documents escriuen Vacharizas o Vacherizas, que sembla que prové d’un topònim derivat de vaca o cacha, és a dir, “lloc de vaques”.

El 13 d’octubre de 1996, amb motiu del desè aniversari de la creació d'El bou de foc del Vendrell, es va organitzar la 1a Trobada de Bous de Catalunya. 

Un dels actes més peculiars i amb més pedigrí de la trobada va ser precisament l’animat casament d'El bou de foc d'El Vendrell i La vaca Xula de Vacarisses. La cerimònia va ser concelebrada pels alcaldes de les dues poblacions d’origen dels nuvis, els quals ja havien presidit prèviament “el tec” de germanor.

Cal fer esment que els brodats de la tapisseria són obra de Conxita Font Badia. La vaca Xula fou batejada el 26 de juliol del 1992.

Trobada i cercavila

La festa comença el dissabte a la tarda amb una trobada i cercavila que cada any congrega diversos personatges gegants de la comarca i de més enllà. Els gegants i gegantes acudeixen a la cita convidats per la colla local, la Colla Gegantera de Vacarisses i Grallers de Vacarisses, que celebren aquesta trobada des de l'any 1990.

A la nit, a toc de les 12, comença l'acte central de la celebració, la Baixada de la Vaca des del Castell fins al poble. El Castell és un edifici mil·lenari, que ja apareix citat en documents de l'any 1021 com a propietat del comte de Besalú. La Baixada de la Vaca és una cercavila protagonitzada per La Vaca "Xula", una peça del bestiari festiu local creada l'any 1992 i que representa al poble de Vacarisses. 

En el seu recorregut, la vaca va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses, que representen a dos il·lustres antics habitants del Castell: Manel Amat, virrei del Perú, i la seva esposa Francesca. També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí en la fosca nit.

La Vetlla de la Vaca i Aplec de la Vaca

Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca, un dinar popular en forma d'àpat multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit.

Preparació de la Vetlla de la Vaca que culmina a l'Aplec de la Vaca del dia següent.

Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, que simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen. Els balls són a càrrec de l'Esbart dansaire de Vacarisses.

Els actes de la seqüència ritual es complementen amb ballades de sardanes, espectacles d'animació infantil, fires d'artesans, exposicions i el festival VIMVA, que cada any porta al poble les darreres tendències musicals.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

Fonts: 

http://www.vacarisses.cat/viu-vacarisses/cultura-i-festes.htm

http://www.festes.org/articles.php?id=854

https://www.bestiari.cat/figura/la-vaca-xula-de-vacarisses/

La llegenda del toret d'Alfons El Cast i la vila de Terol

Imatge del monument d'El Torico a Terol, Aragó.

Segons certes llegendes, en temps remots les viles eren aixecades en el mateix lloc en el qual s'abatia a un animal perseguit. En el lloc de l'abatiment s'erigia un santuari i al seu voltant s'edificava la vila. En algun d'aquests temps remots, els cavallers cristians d'Alfons El Cast (Alfons I de Catalunya o Alfons II d'Aragó) que havien fet fugir i expulsat als sarrains que tenien pres el territori de la zona de l'actual Terol, després recuperar-lo, van decidir fundar una vila i amurallar-la per així evitar nous i futurs atacs moros. No sabent on construir-la, van decidir que es faria allà on s'abatís un animal.

Certa nit, un toro es va aturar sota una estrella anomenada Actuel, en el lloc que avui ocupa la Plaça d'El Torico (o Plaça del Mercat) i va començar a bramar insistentment. Els cavallers, encara que morts de por, van prendre per bo el senyal que déu els oferia en aquella nit estrellada i, després d'abatre'l, van decidir construir-hi l'actual vila de Terol. Arribat el moment d'assignar-li un nom, van acordar prendre les tres primeres lletres de la paraula toro (tor), i afegir-hi les tres darreres de l'estrella (uel), obtenint així el nom de Toroel i després Teruel.

Dibuix que representa el toret i l'estrella al damunt que l'il·lumina.

Segons una altra versió de la llegenda, quan es va fundar la ciutat, els savis i prohoms de la vila es van reunir i van cercar diversos senyals i presagis, trobant-ne favorable que un toro bramés des de dalt d'un turonet, que es correspondria amb l'actual Plaça del Mercat, on avui es troba el popular monument d'El Torico. Diu la llegenda, que damunt el toro hi lluia una estrella. 

D'aquesta fortuïta trobada procediria també el símbol del toro i de l'estrella que es pot observar tant a la bandera com a l'escut de la ciutat. A més del el monument de "La Vaquilla", on s'observa un vaquer enfrontant-se a un toro i a un àngel situant l'estrella damunt el bou. Després de la seva fundació i posterior repoblació, es va constituir la comunitat de Terol, conjunt de llogarets de l'entorn de la localitat.

Detall de la font de la Plaça Major, del segle XIX, amb la imatge del toret i l'astre.

Una tercera versió, molt similar, explica que el brau fou trobat pels soldats que, desobeint el rei, van perseguir un toro vist sobre un turó, de nit, il·luminat per un estel. I van decidir que aquest hauria de ser el lloc per aixecar la nova ciutat.

Imatge de la Plaça del Mercat o Plaça d'El Torico de Terol, a principis del segle XX.

.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

La llegenda del ferrer Pere Llordà d'Isona i l'origen del Castell de Llordà

Imatge del Castell de Llordà, situat entre Isona i Conca Dellà, Catalunya.

El Castell de Llordà és situat al municipi d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l'antic terme d'Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat. L'origen d'aquesta fortificació és motiu d'una llegenda que té per protagonista un ferrer i al mateix rei en Jaume.

En Pere Llordà era un ferrer d'Isona, vell per a manejar les armes, però de molta empresa i ple d'energia per a d'altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà activament en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l'avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros.

La gent va tenir enveja del que feia en Llordà i començaren a dir que mentre tothom lluitava contra els sarraïns ell feia moneda falsa per enriquir-se, i tant i tant van malparlar del pobre ferrer, que la murmuració arribà a orelles del rei. Quan la guerra fou acabada, el rei Jaume en persona volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent. Un dia, sense que ningú s'ho pensés es presentà a casa del vell ferrer per saber per què en lloc d'anar a la guerra es lliurava a fer moneda falsa. 

En Llordà mostrà al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s'havia poigut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans. I per demostrar al rei que tot ho havia fet pel bé de la terra, prometé alçar un castell amb els diners que havia guanyat i en els camps que havia conreat, i féu construir el famós castell de Llordà. El rei agraït al gest de l'humil ferrer, el féu nomenar cavaller, i els seus fills foren dels més intrèpids i dels que més honors van portar a la noblesa catalana.

Imatge del castell de Llordà, de finals del XIX o principis del XX.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

.