La Setmana dels barbuts | Mitologia catalana

Sant Antoni Abad és un dels sants barbuts de la setmana més freda de l'any.

Cada any, pel 15 de gener, comença la coneguda com a ‘Setmana dels Barbuts’, que va fins al dia 21 de gener i és, tradicionalment, considerada la setmana més freda de tot l’any. El període de temps que hi ha entre el cicle de festes de Nadal i el de Carnestoltes es coneix popularment amb el nom de “La Setmana dels Barbuts”. Els sants barbuts i la seva setmana, esdevenen, per tant, ancestrals figures de la mitologia catalana i cristiana.

Els sants barbuts

Es diu que la denominació “dels barbuts” ve del fet que durant aquest breu periode de temps coincideixen en el calendari la celebració de Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat, Sant Fructuós, Sant Vicenç màrtir i Sant Sebastià. A tots ells se’ls representa a les imatges del santoral amb unes llargues barbes.

Sant Hilari, té lloc el dia 13 de gener; sant Pau ermità i sant Maur, el dia 15 de gener; i sant Antoni Abat, el dia 17 de gener. També se sol allargar la setmana fins a sant Fructuós, el dia 21 de gener, i sant Vicenç, el dia 22 de gener.

Altres sants barbuts que se celebren aquests dies són sant Bonet i sant Efisi de Sardenya, el15 de gener, i sant Canut, el 19 de gener, però no han assolit la importància popular dels anteriors. També cal considerar sant Sebastià, 20 de gener, que se celebra en moltes poblacions i se'l cita en dites populars d'aquests dies sobre el tema del fred.

Precisament, la Setmana dels Barbuts acaba per Sant Sebastià, efemèride què la vila de Tossa de Mar celebra. Es la tradició més important de l’any, i ho fa amb la figura del Pare Pelegrí. Cada 20 de gener, els veïns de Tossa compleixen el vot del poble per agrair a Sant Sebastià que els salvés de la pesta al segle XV.

La Setmana dels Barbuts és una expressió que molts de nosaltres hem pogut escoltar als nostres avis. Es una expressió que ha sobreviscut als nostres dies. Per aquestes dates, els pagesos portaven la feina de la vinya dintre de casa, per evitar les fredes temperatures de l’exterior. 

També es diu que els nascuts en aquest període són peluts i tenen mal geni. Una altra creença popular afirma que els homes nats en aquesta setmana són peluts, amb una barba espessa, molt de geni, decidits i coratjosos i amb molta empenta, mentre que les nenes nascudes en aquesta setmana se les té per mostatxudes.

D’entre les festes més importants de la setmana dels Barbuts hi ha, per la seva extensió dins el territori i la seva popularitat, Sant Antoni Abat, més conegut com Sant Antoni del porquet o dels ases, protector dels animals de peu rodó, els animals de treball de la pagesia i, per extensió, de tots els animals domèstics. La seva festa és una de les més importants de l’any en moltes poblacions de les terres de parla catalana i es celebra amb les tradicionals beneïdes d’animals, Els Tres Tombs i amb les representacions parateatrals que tenen al sant i a les seves temptacions, els dimonis, com a protagonistes.

Expressions populars relacionades amb la setmana dels barbuts

- La setmana dels barbuts, setmana d'esternuts.

- Pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts.

- Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans.

- Entre sant Antoni i sant Sebastià, més fred que entre tot l'any fa.

- Per sant Antoni fa un fred del dimoni.

- Per sant Sebastià fa un fred que no es pot aguantar.

- Quan venen els tres barbuts, sant Pau ermità, sant Maur i sant Antoni abat, venen els freds cascarruts.

- Si plou per sant Pau, hivern adeu-siau, i si fa sol, ve un hivern nou.

- Si per sant Vicenç fa bon sol, de cada cep se n'omple un bot; si plou al matí, la meitat de vi; si plou a la tarda, la collita esguerrada.

- Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts.

- Per sant Antoni gelades, i per sant Llorenç calorades.

- Per Sant Sebastià, tramuntana a l'Empordà.

- Els qui neixen per la Setmana dels barbuts són molt peluts.

- Sant Pau bromic troba Sant Antoni, Sant Antoni allarga la mà i troba Sant Sebastià, Sant Sebastià reganya les dents i troba Sant Vicenç, Sant Vicenç rosega les crostes i troba Carnestoltes, Carnestoltes dura tres dies, vet aquí Sant Maties, tant de nit com de dia.

- Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l'enterra

- Quan el dia creix el fred neix.

- Per Sant Antoni de Janer, mitja palla i mig graner. Vol dir això que al arribar a Sant Antoni, els pagesos ja porten gastada mitja anyada en el menjar d’ells i del bestiar.

- Pel Janer xais al femer. (Indica que se’n moren molts).

- Pel Janer s’hi assenta com un cavaller; pel Febrer marxa com un ca llebrer. (Se'n diu de la neu).

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents, s’alcen les glaces i s’alcen els vents.

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents: si no hi ha tocat, no hi portis el sembrat.

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents i on no hi ha tocat, ni blat ni vinya hi vagis ha plantar. (Vol dir que és massa bac per conrear-hi).

- Per Sant Anton de Janer, mitja palla i mitj graner.

- Per Sant Antoni, un pas de dimoni.

- Per Sant Antón, carnestoltes són.

- Sant Antoni del porquet, que á las velles fa carasses y á las joves fá l'ullet.

- Per Sant Sebastià, una hora s'allarga ja.

- Per Sant Sebastià, l'oreneta ve i els tort se'n va.

- Qui vol donar fabons al segá, té que ferlos per Sant Sebastiá.

- Per Sant Pau, una hora hi cau.

- Sant Fructuós serè, any de fruyta. 

L'home salvatge o barbut hivernal

Alguns autors relacionen les festes que s’esdevenen durant la Setmana dels Barbuts amb una altra figura de la mitologia catalana, l’Home salvatge o el Geni de la muntanya, que pobla la simbologia d’aquests dies a tot Catalunya i en altres pobles d'Europa. Es tracta d’un ancià amb una llarga barba blanca i una dalla, que en molts calendaris representa l’Any Vell i que té una estreta i antiquíssima relació simbòlica i iconogràfica amb el déu solar Cronos, el seu homònim Saturn o el mateix dimoni català, sempre representatiu de l'hivern.

L'home salvatge, barbut i hivernal, és una figura molt present a la mitologia catalana.

Algunes tradicions afirmen que els sants porten el fred dins les seves enormes barbes blanques. En efecte, la iconografia més antiga d’aquests personatges ens els presenta com a un ancià d’enormes barbes nevades, que simbolitza la vellesa i el cru fred hivernal.

L'anciana divinitat simbolitza el pas del temps. També podria relacionar amb les festes de la Lupercalia, uns rituals de fecundació destinats a la protecció dels ramats i a la fertilitat de la terra en els quals l’embriaguesa i les disfresses jugaven un paper molt destacat. En qualsevol cas, es tracta d’unes celebracions festives que tanquen el mes de gener i que comencen a traspuar els excessos carnavalescos de les properes setmanes.

És un moment de l'any de repòs agrícola, o d'activitats mínimes al camp, que les societats pageses catalanes aprofitaven per reforçar els vincles socials mitjançant la xerinola i el sarau, i en què imperava l'esperit saturnalesc hivernal d'inversió de rols i de funcions socials, la disfressa i les autoritats efímeres. 

Les festivitats saturnalesques culminaven el 23 de desembre amb l'arribada de la gran cita còsmica de tot l'any: el solstici d'hivern, quan el sol inicia l'ascensió i el dia comença a créixer («per Nadal, un pas de pardal»). Era la festa dels humils per excel·lència, quan s'acceptava qualsevol transgressió, un antic costum que es cristianitza lentament al llarg de l'Edat Mitjana quan l'Església l'acaba adaptant com a manifestació d'humilitar de les altes dignitats eclesiàstiques cap al baix clergat, els sotsdiaques i els acòlits, i en tolerava la pràctica durant les festes de fi i d'inici de l'any. 

El Mercat dels barbuts de Sant Hilari

El 13 de gener és Sant Hilari, en plena setmana dels Barbuts. Actualment, a la vila de Sant Hilari, ja no es celebra la diada com es feia fa uns anys. L'investigador Xavi Clos, al seu darrer llibre Cròniques del meu dia a dia a Sant Hilari Sacalm, ens descriu com era fa uns anys la celebració d’aquesta diada assenyalada:

“El 13 de gener, festivitat de Sant Hilari i patró del poble, a part d’una missa, es celebrava la Fira, que aplegava molta gent. A la plaça de l’Església i part del carrer Rectoria hi havia moltes parades de venedors i de xarlatans que portaven mantes i dominaven l’art de l’oratòria i, si en compraves una, te’n regalaven tres. 

El que més èxit tenia, però, era el xarlatà de l’ungüent de la serp: portava una serp viva al coll, a tall de bufanda, i duia pots de llauna amb la foto d’una serp; els vells hi tenien molta fe, i alguns venien expressament de pagès a comprar aquesta mena de pomada amb la que es feien fregues i, deien, calmava el dolor muscular. També venien roba, collarets, arracades, torrons i altres coses.”

El Mercat dels Barbuts de Sant Hilari a principi de segle.

Tres setmanes després se celebrava el Firot, que era un mercat del porc. La dita que ens ha quedat diu: per la Fira la nina i pel Firot el xicot.

El Sopar dels barbuts d'El Vendrell i la Festa dels barbuts de Sallent

La particular fisonomia de Setmana dels Barbuts ha inspirat a casa nostra, algunes celebracions ben peculiars. Així, al Vendrell, cada any es celebra el Sopar dels Barbuts, una festa que es ve celebrant des del 1994, entre els dies 15 i 22 de gener. Organitzada per l’Associació de Barbuts del Penedès, es tracta d’un sopar al que hi assisteixen només persones que duen barba i que es reuneixen al voltant d’una taula per compartir un àpat i fer-la petar, en el marc d’una festa que cada any incorpora novetats.

Participants de la 25a edició del Sopar dels Barbuts d'El Vendrell.

També l'Associació Barbuts de Sallent celebra cada any la Festa dels barbuts amb un munt d'activitats com ara la caminada dels barbuts, la cursa dels barbuts, cercatasques, concerts, cercavila, ballada de gegants i moltes coses més. La festa comença amb les “Cantades Barbudes”. La cantada és l’himne dels barbuts que es cantarà a totes les barberies i perruqueries que ha col·laborat a la festa.

Fonts:

- https://www.santhilari.cat/noticies/sant-hilari-patro-del-poble-en-plena-setmana-dels-barbuts/
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Setmana_dels_barbuts

- https://blog.vegueries.com/la-setmana-dels-barbuts/

- https://books.google.es/books?id=V-ZXfxkm2zcC&lpg=PA287&dq=setmana%20dels%20barbuts&hl=ca&pg=PA287#v=onepage&q=setmana%20dels%20barbuts&f=false

- http://www.museuderipoll.org/la-setmana-dels-barbuts/

- https://books.google.es/books?id=AQsQAAAAYAAJ&dq=setmana%20dels%20barbuts&hl=ca&pg=PA107#v=onepage&q=setmana%20dels%20barbuts&f=false

- https://surtdecasa.cat/centre/agenda/la-festa-dels-barbuts/73332

- https://onabages.cat/2019/01/15/arriba-com-cada-any-la-festa-dels-barbuts-a-sallent/

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

El mite d'en Pere Boter i el volcà mexicà de Perote

Imatge panoràmica del volcà anomenat El cofre de Perote, a Perote, Mèxic.

Us reproduïm un article de l'investigador Bel·lònides publicat al web La història usurpada amb el títol El cofre de Perote, a Veracruz, i el mite català d'en Pere Boter on es treballa la hipòtesi d'una relació entre el nom del volcà mexicà i la figura mitològica catalana d'en Pere Boter o en Pere Porter. Sigui o no certa la relació entre el personatge i la muntanya, també és molt interesant la interpretació que l'analista fa de la figura mitològica catalana.

Us reproduïm l'article:

El cofre de Perote és un volcà situat a l'estat mexicà de Veracruz, a la zona de trobada de l'Eix Neovolcànic amb l'extrem sud de Sierra Madre Oriental. Amb els seus 4200 metres sobre el nivell de la mar, el Cofre de Perote és considerat la vuitena muntanya més alta de Mèxic.

El nom del volcà relaciona amb el de la veina població de Perote, un dels 212 municipis de l'estat de Veracruz. El nom indígena de la muntanya, Nauhcampatépetl, en náhuatl, significa pedra quadrada i, efectivament, defineix molt be la morfologia del seu cim, tan singular. Però del suposat nom en espanyol, El cofre de Perote, no ens podem estar de sospitar que és una traducció del català. 

Perote, topònim espanyol o català?

Perote ens sembla un topònim construit a partir d'una traducció literal de l'augmentatiu català Perot, derivat del nom Pere o del nom de la fruita pera. Si fos una paraula espanyola derivada de Pedro s'hauria de dir Pedrote. Y si vingués de Piedra, hauria de ser Piedrote.

I malgrat que consta al diccionari espanyol el terme Pero, com una variant de Pedro, cal dir que és una forma poc habitual que també sembla derivar del català Pere, i no pas del llatí Pirum, com ens volen fer creure. Perote, en espanyol, també podria relacionar amb el nom de la fruita pera, significant una pera gran. Fins-i-tot els diccionaris espanyols esmenten pero com a fruita. Però, ambtot, l'habitual en aquesta llengua és dir perón o peraza per fer l'aumentatiu de pera, més que no pas perote.

Pel que fa a l'etimologia oficial del topònim, ens diuen que Perote apareix en diferents documents i que és un terme del castellà, un augmentatiu de Pero, equivalent al nom Pedro, és a dir Pedrote. I respecte a la fundació de la ciutat de Perote, ens diu una llegenda de la zona que un tal Pedro, home de gran alçada i fortalesa, a qui els vianants solien cridar familiarment pel seu augmentatiu Pedrote, va derivar en Perote. Aquest Pedrote tenia una venta o hostal a la localitat. No oblidem aquesta figura forçuda, amb reminiscències mitològiques, prou interessant, perquè més endavant la tornarem a trobar.

També ens asseguren que, del 1525, hi ha dades històriques d'aquest personatge gegantí Pedrote, atès que el Capítol de la Ciutat de Mèxic va disposar que s'aixequessin ventas a tot el trajecte comprès entre la vella Tenochtitlan i Veracruz i, d'aquesta manera, a Pinahuizapan, avui ciutat de Perote, se sap que hi va haver un hostaler anomenat Però Hernández, que ens volen fer creure que és el Perote del topònim.

Tanmateix, nosaltres veiem altres possibilitats per explicar el nom d'aquesta vila, més relacionades amb la muntanya i, curiosament, amb la mitologia catalana, que segur coneixien bé els primers colonitzadors catalans de la regió. I així, tornant al nom del volcà, creiem que el terme cofre podria fer referència a la gegantina roca quadrada que culmina aquesta muntanya, similar a una caixa o cofre. Anem a veure si la cosa va per aquí...

El cofre d'en Perot i l'espinada del dimoni.

Tractant-se d'un volcà, podria ser que el nom fes referència a la llegenda d'en Pere Boter, dimoni mitològic català amb el qual, encara avui, s'espanta a la mainada tot dient: si no fas bondat, aniràs a les calderes d'en Pere Boter. Habitualment, en Pere Boter o Perot, que trobem sovint a les representacions d'Els Pastorets, va associat a unes calderes o botes infernals, un marasme de foc i sofre, i no pas a un cofre. Però la paraula cofre, espanyola, que també és catalana, en aquest cas, pot ser un sinònim de caldera, per definir un contenedor gegantí de lava que podia semblar el cim del volcà, potser envoltat de fum, quan els exploradors catalans el van veure per primera vegada.

Precissament la paraula caldera, tan associada al dimoni Pere o Perot en la nostra mitologia, en geologia i vulcanologia, refereix a la cavitat de grans dimensions, aproximadament circular, que corona els volcans. Aquest terme se sol confondre amb el de cràter volcànic, que en sentit estricte és la depressió circular al vèrtex d'un conus volcànic. Avui no sembla que la roca del cim del volcà de Perote sigui una caldera, tot i que aquest és un tema que caldria que definís un geòleg, però tampoc sabem quin aspecte tenia al segle XVI, que és quan els exploradors el devien veure per primera vegada.

Imatge del tram anomenat El espinazo del diablo, que condueix al Cofre de Perote.

Una prova que ens indicaria que el nom de Perote pot relacionar amb la figura diabòlica catalana d'en Perot seria el nom que rep l'escala de pedra que trobem al tram final de la seva ascensió, anomenada encara avui El espinazo del diablo, és a dir, l'espinada del dimoni. És la passarel·la de pedra que permet accedir al cofre o caldera del volcà, és a dir, al Cofre d'en Perot, que potser és com es devia dir originalment.

Caldria comprovar si quan els primers exploradors catalans van visitar aquestes contrades i, com sembla, s'hi van establir, el volcà encara estava actiu. Potser a Catalunya hi havia la tradició de relacionar els cims dels volcans amb les calderes infernals d'en Perot i, en trobar-ne aquest a Mèxic, de cim quadrat, van associar el topònim a la llegenda.

En Perot, en Pere Boter o en Pere Porter

En mitologia catalana, un Perot és també un follet trapella, paraula que deriva de foll, un adjectiu molt associat al dimoni. El follet és un personatge que rep diversos noms segons les contrades i característiques específiques, com ara perot, cerdet, donyet, (d)uendo, boget, dimoni boiet, homenet, caterineta, millet, familiar, familiano, minairó o l'occità i entremaliat gripet, fantasti o truffandenc. A l'Europa central reben altres denominacions, com ara gòblins o gnoms.

Aquests éssers estaven sempre relacionats a les cases i guardaven certa relació amb els lars o déus familiars, unes divinitats del panteó romà a les quals es feia ofrenes com a protectors de la llar i dels seus integrants. Tanmateix, amb l'arribada del cristianisme com a religió oficial de l'imperi romà, el seu culte fou perseguit i les criatures divinals adoptaren la forma de dimoniets o de petits homenets que espanten i que viuen amagats a les cases.

En aquest sentit, el mitòleg Francesc Gisbert, al seu llibre Màgia per a un poble (2010), ens explica que en Perot, en Perotet o en Perot el Negrot és un espantacriatures de la cultura popular del País Valencià, definit també com “un homenet imaginari o gnom” per l'Enric Valor. A les rondalles recollides pel folklorista Valor, apareix aquest ésser que és considerat una mena de donyet, que habita dintre de la capsa màgica de les caterines. Aquesta capsa màgica pot relacionar amb els calders màgics i llegendaris i, qui sap, si també amb el Cofre de Perote.

Respecte a Perot el Negrot ens expliquen que fa referència a un forçut llegendari que apareix a les rondalles de Xàbia, a la Marina Alta. Encara que el coneixien com Perot, de mal nom l'anomenaven el Negrot, ja que tenia ulls, pell i cabells ben negres, com acostuma a passar amb alguns dimonis, que representen el sol vell o sol negre, que és també el sol d'hivern o, simplement, la representació de l'hivern o Pare Nadal.

Se sabia que la seva força permetia a en Perot fer tots els treballs del camp en un tres i no res, a part de ser un golafre insaciable. Pensem que l'hivern tot s'ho menja i antigament el fred deixava a la gent del camp amb molta fam, especialment si havia estat un any de males collites. Aquest forçut Perot ens recorda al forçut Pedrote o Perote de la llegenda mexicana que ens explica la fundació de la població amb el mateix nom.

Representació medieval de la caldera d'en Pere Boter, senyor de la mort, cuinant les ànimes condemnades.

Però la figura infernal d'en Perot va molt més enllà i relaciona sobretot amb el Pare Sol o déu solar que, en el seu cicle anual etern, a partir del solstici d'estiu, comença a envellir i es transforma en el pare vell, Pare Nadal, el vellet, o el Vellot, que recull el llibre de l'historiador i folklorista Jordi Bilbeny, La sardana o la religió de les bruixes (2015), o el Parot (Perot). Aquest personatge astral acabarà morint, inexorablement cada solstici d'hivern a Finisterra, Galícia, on passarà a l'inframón, a través del seu descens a les aigües oceàniques.

Així, veiem que la religió astral o mite astral català, orígen de moltes altres creences repartides per tot el món, es nodreix de la important figura mitològica d'en Perot. Aquest Perot, o sol negre o sol d'hivern o sol dèbil (devil en anglès significa dimoni), seria el que es correspon amb les figures de l'Anubis de la mitologia egipcia, l'Hades de la mitoloia grega, el Saturn de la mitologia romana o el Satán bíblic, que com en Perot o Parot, també són senyors de l'infern hivernal, de la foscor i de les profunditats de la terra o de l'inframón.

El nom popular d'en Pere Boter pot referir a l'ús que el personatge fa d'un bot o una bota. Un boter és qui fa botes o qui conduieix botes o bots al mar o al riu. I aquí tant podem considerar que la bota és un substitut de la caldera (tan relacionada amb el calder màgic dels celtes), és a dir, un barril on el dimoni cuinava les ànimes condemnades, com pensar que fa referència a una bota o bot de navegar.

La figura catalana relacionaria, aleshores, amb el barquer Caront, de la mitologia grega, avatar del déu solar vell, l'any vell o el senyor de la mort i de l'inframón, que ajuda a passar les ànimes de la vida a la mort i de la mort a la vida, igual que ajuda a passar d'un any a l'altre el nen solar. Com també ho fa el personatge bíblic català i cristià Sant Cristòfol (Sant Cristo Foll), que no és més que el mateix déu solar vell associat al dimoni foll, senyor del judici de les ànimes. Es a dir, ens trobem al davant del que els mitòlegs anomenen un personatge psicopomp o guia de les ànimes. El personatge mitològic d'en Pere Boter també és un conductor o barquer de les ànimes dels morts.

Com acostuma a passar amb aquests relats religiosos, un autor anònim, probablement catòlic, va acabar recollint per escrit el record d'aquest personatge mitològic, però manllevant-li el seu caràcter diví. Es a dir, el va humanitzar, per convertir-lo en un simple mortal que, al llibre, interactuarà amb el dimoni cristià. Aquest esforç d'humanització, per part de l'autor, ens confirma que la creença popular en la figura d'en Perot o Pere Boter estava molt estesa i arrelada entre els catalans no tan antics.

Portada del llibre Viatge a l'infern d'en Pere Porter.

Els volcans i la porta de l'infern

Així, trobem que el relat anònim titulat El Viatge a l'Infern d'en Pere Porter, publicat per primera vegada a inicis del segle XVII, utilitza la figura d'en Pere Boter, i la transforma en Pere Porter, en clara referència al portador de les ànimes (porter = portador), en un procés similar al que pateix la figura catalana de Sant Cristòfol (o Cristo-foll, en referència al sol vell o follet Perot), que els sacerdots catòlics converteixen i helenitzen en un Cristo-phoros o portador de Crist, entenent aquest Crist com el nen déu, el nou any solar o el sol jove.

En tot cas, en la càbala o refregit mitològic que són les religions, aquesta mena de personatges sempre conserven el seu caràcter de jutges i portadors de les ànimes. I en els jocs de paraules cabalistics, que sempre són tan ben traçats, Porter també deduim que fa referència al vigilant de la porta de l'infern. Perquè en Perot, igual que Caront, o el Can Cerber, és el porter o vigilant de l'entrada i la sortida a l'inframón.

I aquesta porta de l'infern, massa sovint, és identificada amb un volcà, atés que els grans pics sempre han estat associats a la llar dels déus (Olimp, Ararat, Sinaí, Fuji, Montserrat, Canigó i tants altres en tot el món), i en la seva magnificència, els volcans són l'escenari ideal, de sofre i lava, per a les divinitats demoníaques, especialment en la concepció cristiana de l'infern.

I tenim així que, per exemple, el pou de Derweze o cràter de Derweze, un volcà de gas situat al Turkmenistan, també és conegut com La porta de l'Infern. I que a l'edat mitjana, els islandesos, anomenaven al volcà Hekla com La Porta de l'Infern. I el volcà Erta Ale, de l'Etiopia, amb 613 metres d’altitud, el més actiu del país, que es caracteritza per tenir un llac de lava al cràter, en l’àmbit local se’l coneix com La porta de l’infern. La llista seria inacabable.

A més, aquesta figura del dimoni Porter, que vigila la porta de l'infern amb l'ajuda del cànid Cerver, quin dubte hi ha que també relaciona amb el personatge mitològic català de Sant Roc i el seu gos, tan ben estudiat per en Jordi Bilbeny. Que al seu torn es veu representat també en els retrats bizantins cinocèfals de Sant Cristòfol, on apareix amb cap de gos, tal i com també passa amb els deus egipcis Anubis i Set, ambdós senyors de la mort amb rostre de cànid. Aquesta seria la sintesi, en una sola figura, del gos guardià i del seu amo que trobem a la mitologia catalana.

Així, com dèiem, al llibre sobre en Pere Porter, ens humanitzen el protagonista mitològic, associant-lo a un suposat personatge de Tordera, un tal Pere Portes, de qui ens expliquen que va ser jutjat per la Inquisició i excomunicat. La seva vida estarà envoltada de misteri i, com no podia ser d'altra manera, es confon amb la llegenda, de forma que no se sap on comença una i on acaba l'altra. I en aquesta densa boirina, la història descriu el viatge d'en Pere Porter, durant trenta-set dies, al món dels morts, que té l'entrada per l'estany de Sils i la sortida per Morverdre. Pere Porter esdevindrà, aleshores, una mena d'Orfeu català, tenint en compte que al mite grec, Orfeu va encantar a Caront i al can Cerber per tornar al món dels vius a la seva estimada Eurídice, a qui va perdre definitivament en el seu viatge de retorn.

Precísament, el relat d'en Pere Porter ens situa la sortida de l'infern a l'antiga vila de Morverdre, avui Sagunt, al País Valencià, lloc on, casualment o no, hi trobem la Serra de la Calderona, amb una fisonomia de roques molt similar a la del Cofre de Perote, que també podria tenir un nom relacionat amb el mite de Les Calderes d'en Pere Boter.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

.

El Vell, la Vella i el Cabraboc | Una llegenda de Ripollet

El Cabraboc de Ripollet, Catalunya.

Al Costumari Català d'en Joan Amades es parla d'El Cabraboc en relació al Ball de Gitanes. Sembla ser que antigament havia estat un personatge de la Rua de Carnaval. A Ripollet, a la comarca del Vallès Occidental, Catalunya, encara se'l recorda. Quan els membres de la Unió Excursionista de Catalunya van decidir recuperar el Carnaval, als anys 80 del segle XX, van contactar amb persones nascudes a finals del segle XIX per comprovar si recordaven algun detall més del que comenta l'Amades sobre aquest personatge mitològic català. No van trobar gaire informació per afegir i van decidir crear la llegenda de nou a partir del que se sabia. A l'actualitat la llegenda està ben consolidada a la vila.

Com a llegenda fou recuperada per La colla de les Bruixes de Ripollet, la colla femenina de diables, que des de fa uns anys l’escenifiquen per Carnaval. Per tant, cal advertir que aquest és un mite recuperat i reelaborat.

El Vell, la Vella i el Cabraboc. | Una llegenda de Ripollet, Catalunya.

Una vegada, fa molts anys, hi havia un vell i una vella que la diada de Carnaval van sortir a passejar. La vella portava un cistell amb una olla dintre. Tot feia pensar que hi portava el dinar. Tot caminant es van trobar amb una colla de joves disfressats que ballaven el Ball de Gitanes i amb una colla de diablots que jugaven amb ninots de paper penjats a l´esquena cantant allò de: Jo te l'encendré el tió, tió fresco... 

Un dels diablots va veure la vella i el cistell i va pensar 'ara és la meva!' i amb una fanga que portava va ventar un cop a l'olla de la vella. Tothom es va quedar ben parat, perquè de l'olla en comptes d'escudella en va sortir un gat que, en un tres i no res, i per art d'encantament, es va convertir en Cabraboc. El Cabraboc és un faune. Un ésser mig persona, per la part de dalt, i mig cabra/boc, per la part de baix. 

Tots van quedar ben sorpresos. Una cosa així no passava cada dia i el fet va passar de boca en boca de tothom. Se'n va parlar tant que cada any, per Carnaval, les colles de les comparses, tot fent broma, representaven l'anècdota. D'aquesta manera és com el vell i la vella, el gat, els diablots i el cabraboc es van introduir en les festes del Carnaval de Ripollet. 

Bestiari de Ripollet

La CRAC (Comissió Ripolletenca d'Activitats Culturals) va construir una titella del Cabraboc, avui cedida a l'Ajuntament per fer-lo servir durant les festes del Carnaval. Es tracta d'una estructura de gegant que es pot posar com un motxilla. Cal destacar que el Carnaval a Ripollet es distingeix dels altres perquè té la seva pròpia llegenda, La llegenda del Cabraboc, i en relació amb aquest mite es va crear la figura d'El Cabraboc.

El Cabraboc (peça del bestiari popular i festiu de Ripollet) es tracta d'una peça realitzada en paper cartró conformant un gran cap, encaixat en una ànima de fusta i alumini, amb una vestimenta de roba. El més característic de la peça és la representació del cap que simbolitza el personatge del Cabraboc, representant per dues cares, una de persona i una altra de dimoni. La figura compta amb uns cabells llargs de llana adherits al cap i amb dues banyes associades a la cara de dimoni.

Font: http://centrecultural.ripollet.cat/wordpress/wp-content/uploads/2015/02/El-cabraboc-i-la-llegenda.pdf

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

La llegenda d'en Nonell de la neu | Mitologia Catalana

El Nonell o Nonell de la neu és un home bèstia, pelut i salvatge de la mitologia catalana pirinenca. Es tractaria d'un personatge que, quan es transforma en animal, assoleix mides gegantines i es fa ben pelut. La llegenda el veu similar a un gos infernal i rabiós, que viuria a les muntanyes dels Pirineus, però que també té una vessant protectora i benèfica.

És considerat pacífic i quan s'acosta als ramats les esquelles de la ramaderia sonen i això les fa dormir tranquil·les, perquè saben que el Nonell les protegeix. S'inscriu, sens dubte, en la llarga tradició d'homes-gos o homes-llop, i de gossos, llops, cans i altres bèsties salvatges i peludes, diabòliques i hivernals, presents a pràcticament totes les mitologies del món.

Aquest mite el va recollir el folklorista i mitòleg Joan Amades d'un testimoni de la Pobla de Lillet que encara el recordava sencer, i diu així:

En aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell, amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.

Nonell, despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades, tots amb el mateix final.

Un vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny, indiferent als encants de l’hostaler.

El dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa seva, en arribar-hi es casarien.

Pare i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere. Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li cantà:

- En vas matar una, en vas matar dues,
en vas matar tres, en vas matar quatre,
en vas matar cinc, en vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la mataràs
i per ella moriràs.

Desesperat, en Nonell exclamà:

-Maleit siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!

I així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible, miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu, en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

Font: http://mitologiacatalans.blogspot.com/2015/12/nonell-el-ieti-catala.html

Una altra versió de la llegenda diu així:
En Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. La seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia.

Durant la seva joventut va donar la seva paraula de casament fins a set vegades a diferents donzelles, però de totes elles sempre se n'oblidà. A causa d'això, les noies morien de tristor una rere l'altre sense que en Nonell ni tan sols ho sabés.

Però un dia es trobà al bosc amb una jove bellíssima de cabells foscos amb la pell tan blanca com la neu que estranyament no es va enamorar d'ell a primer cop de vista. En Nonell li proposà matrimoni aquesta vegada totalment convençut que havia trobat el seu veritable amor. La noia però li va dir que si es volia casar amb ella, hauria de ser capaç de guanyar-la en una cursa de velocitat tenint en compte que ella la faria muntant a cavall.

En Nonell ho acceptà tot confiant en la seva victòria, però quan feia una bona estona que l'empaitava sobre la neu tova caiguda hores abans, començà a esbufegar de cansament tot intentant recuperar l'alè. Llavors la mossa amb una dolça veu li cantà:

"En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set però l'octava no mataràs,
que per ella moriràs".

Nonell, en escoltar això i veient que finalment moriria ofegat per causa de la cursa, va embogir i, en un intent desesperat per sobreviure i al mateix temps no perdre, es va maleir a si mateix i va demanar tenir la resistència i velocitat d'un ca. En fer-ho, es va transformar en un gran gos, per poder córrer més i encalçar la noia.

No se sap si finalment aconseguí guanyar a la noia, tampoc si es van tornar a trobar. Però el que sí se sap és que de llavors ençà el Nonell està maleït. Sembla que ha superat amb escreix la durada de la vida normal de qualsevol home i no se sap si finalment morirà mai de vell o, per contra, romandrà maleït per sempre més a les muntanyes del Pirineu.

El que sí que és cert és que sempre viatja per les muntanyes sota la forma d'un gran gos llanut de la mida d'un cavall. El seu pelatge és llis i llarg i tan blanc i brillant com la mateixa neu. Quan jeu sobre la neu és molt difícil veure'l, ja que tot ell s'hi confon. Només és possible distingir-ne el mosell i els ulls que són d'un negre fosc que contrasta amb l'entorn blanc. Sempre apareix poc després de la primera nevada que es dóna en un indret muntanyós, perquè en realitat és ell mateix el qui porta la neu d'un lloc a l'altre.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell_de_la_neu | https://ca.wikipedia.org/wiki/Nonell



I una tercera versió del mite, també molt interessant, diu:

Vet aquí una vegada un noi molt ben plantat que vivia a les muntanyes dels Pirineus. El seu nom era Nonell i tenia el cabell llis i ros, molt ros, igual que la seva barba poblada. Era molt guapo i la seva veu aconseguia enamorar totes les noies. Només d’obrir la boca per saludar, ja tenia al seu voltant la meitat de les noies del poble, que venien a saludar-lo. No és d’estranyar, doncs, que un cop arribat a l’edat adulta, ho tingués ben fàcil per a enamorar qualsevol noia que es proposés.

Així fou com va enamorar la primera. Feien vida de parella, com totes les altres. Passejaven pels carrers del poble, anaven plegats als balls populars, s’engalanaven a conjunt per festes… Ella estava tan enamorada, que en Nonell ho va tenir ben fàcil per demanar-li matrimoni. Però ell no ho feia pas per amor, sinó per poder-la posseir. Un cop ho va fer, se'n va cansar i la va deixar plantada. La noia no ho va poder suportar i emmalaltir tant de la tristesa, que va morir al llit després d’una setmana de febres.

Però encara no l'havia enterrada, quan en Nonell va cortejar la segona dona. Igual que la primera, va accedir a casar-s'hi i ell, un cop calmada la seva luxúria, també la va deixar a ella. La segona dona també moria de mal d'amor pocs dies després. Després va arribar una tercera noia i una quarta, una cinquena, una sisena i fins a una setena! Set noies que havien estat enganyades per aquell noi, set noies mortes una darrera de l'altra per la tristesa de veure's abandonades per un noi que ni tan sols demostrava remordiment.

Vet aquí un dia d'hivern, una tempesta es va aixecar de sobte i va cobrir tots els camins de neu. Aquella mateixa nit, un pare i la seva filla van arribar de molt lluny a casa d'en Nonell. La neu i el fred els havien impedit seguir caminant i en Nonell els va hostatjar a casa seva durant els quinze dies que els els camins va estar colgats de neu.

La filla del foraster era la noia més guapa que havia vist mai en Nonell. Tenia una cara tan bella que era difícil no deturar la mirada en ella i un cabell llarg i daurat que li queia ben avall per l'esquena. En Nonell va quedar tan encisat des del primer dia que no va trigar a caure bojament enamorat d'ella. Sí, enamorat. Allò que no havia sentit per les set noies que tot ho haurien fet per ell, ara ho sentia per una a qui no semblava importar-li el més mínim.

I seguint el seu costum, abans que acabés la primera setmana de l'estada dels foraster a casa seva, va demanar-li matrimoni a la noia.

-T'estimo amb totes les meves forces i vull que siguis la meva esposa. Si no aconsegueixo el teu compromís, la meva vida ja no tindrà sentit.

La noia se'l va mirar amb delicadesa i va sospirar profundament abans de respondre:

-Acceptaré només amb una condició. Quan la neu es fongui, mon pare i jo prosseguirem el nostre camí. Si ens vols seguir, com que no tenim més cavalls, ho hauràs de fer a peu.

En Nonell no entenia perquè l'havia de seguir si bé es podien quedar allà. Potser al seu poble tenien una casa encara més gran, o un castell, o moltes riqueses... Però tot allò no li importava, l'únic que volia era complir la seva paraula i casar-se amb la noia que ocupava cada nit els seus somnis.

Al setzè dia, el camí ja estava prou net com per fer-hi via. Es van posar en marxa després de preparar els cavalls i en Nonell els va seguir corrents al seu darrere. No li va costar gaire al principi. És clar, ell era un jove fort i valent, però cada cop feia més fred i els nous camins tornaven a colgar-se de neu. Així que a poc a poc, en Nonell esbufegava més fort i les cames li feien figa. Molts quilòmetres després, va caure de genolls sobre la neu i la noia sofrenà el cavall per mirar-se'l somrient. En Nonell gairebé no podia ni respirar i ella encara aprofitava per riure-se'n. Amb una mirada enigmàtica, ella va alçar la veu per cantar aquesta tonada:

-En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set i l'octava no la mataràs,
que per ella moriràs.

-Maleïda sigui la seva sort! Voldria ara ser un gos per poder-la encalçar!

Embogit de ràbia, en Nonell arrencà a córrer mentre es maleïa a si mateix per la seva innocència. Havia caigut al parany que li havia parat la noia. Ja no corria per casar-se amb ella, sinó ofuscat per la follia que aquell ardit. Tal era la ràbia que sentia, que a cada passa que feia, la seva esquena es plegava, els seus braços i cames es feien més forts i tot els seu cos es cobria d'un pelatge blanc i espès. S'havia convertit en un gos tan gran com un cavall i corria darrera la noia mirant d'atrapar-la.

Expliquen les històries que la noia aconseguí fugir i que el Nonell, convertit per sempre més en un gos gegant, vagarà fins la fi dels temps per les muntanyes dels Pirineus. Afirmen que és possible veure’l sempre amb les primeres nevades. És clar, amb la força que té, arrossega darrera seu tota una tempesta de neu i vent. Si voleu, podeu anar a la muntanya i buscar-lo entre la neu, però no us amoïneu si no el trobeu... Ajagut sobre la neu, amb el pelatge blanc i brillant com el té, és impossible de veure’l si no el tens just davant.

Hi ha d’altres que, a més, expliquen que amb el temps, el gos Nonell, ha entès els seus errors i ha decidit redimir-los. Diuen que es va penjar un esquellot del coll i que les ovelles que pasturen els Pirineus, quan el senten de lluny, es tranquil·litzen perquè saben que el Nonell les protegirà de tots els perills de la muntanya.

Font: http://llegendesdecatalunya.plisweb.com/54/el-gos-nonell

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com