L'anima de càntir

Dins del ric folklore i l'imaginari popular català, la figura de l'Ànima de Cantir o Ànima de cantiret, ocupa un lloc molt particular. Segons recull l'etnògraf Joan Amades, no es tracta pròpiament d'una llegenda de llarg recorregut narratiu amb herois o prínceps, sinó d'un element mitològic, un refrany i un clàssic espantamainades.

L'Ànima de Cantiret és descrita tradicionalment com una mena d'ésser fantàstic, intangible o esperit menor propi de la cultura popular. La tradició oral diu que salta i balla per les parets de les cases.

Antigament, s'utilitzava a les llars catalanes com a espantamainades, especialment quan feien tard a anar a dormir, es portaven malament o tenien por d'entrar en llocs foscos o deserts. Segons la tradició popular, per fer-la aparèixer o espantar els nens amb la seva presència, n'hi havia prou que algú recités tres vegades una dita rítmica: «Ànima de Cantiret que salta i balla per la paret!»

Dins del calendari festiu, la tradició popular situava l'aparició o l'augment de la presència de l'Ànima de Cantiret durant la Nit de Sant Joan Baptista, una nit màgica, un ritual de probable origen lunar i, per tant, relacionat amb l'àigua, la dona i la maternitat, on es creia que les fronteres entre el món real i el sobrenatural s'esfumaven i els esperits prengueren protagonisme.

Segons estudis d'etnografia com els de Joan Amades, el concepte d'aquesta "ànima" connecta amb el paper simbòlic del càntir en rituals antics de la cultura catalana. Segons les investigacions d'en Daniel Belló, històricament, el càntir s'ha utilitzat en diversos rituals com a element lunar, relacionat amb l'àigua, amb la dona i amb l'acte de parir (o trencar aigües), és a dir, un element vinculat a la dona i a la fertilitat femenina. Per exemple, es llançaven càntirs en néixer un primogènit, es trencaven càntirs als peus de la núvia en casaments al Penedès i a la Conca de Barberà, o es col·locaven sota els fonaments de les cases per aportar fertilitat a la llar.

De manera subconscient, el poble atribuïa una mena d'essència o "ànima" a aquests objectes de terrissa tan característics dels Països Catalans. D'aquí sorgeix també la coneguda expressió «tenir ànima de càntir» (o ser una ànima de càntir), que s'aplica a una persona innocent, ingènua, mancada de malícia, una probable referència metafòrica a la manera de ser de les nois castes, innocents i càndides, i de la mainada. Es per aquest motiu de la relació del càntir amb l'aigua i la dona, en aquesta relació lunar, que l'ànima de càntir també esdevé una eina útil per a la criança de la mainada, esdevenint un espantacriatures quan convé. Un element mitològic, com veiem, relacionat amb la dona, la maternitat, la fertilitat i la criança, com és habitual en l'àmbit lunar.

La llegenda de Sant Llop de Troyes: el bisbe que va aturar Àtila

Llop o Lop (en llatí Lupus, en francès Loup o Leu) va néixer cap a l’any 383 a Toul, a la Lorena francesa. La seva joventut no anunciava gens el destí que l’esperava: es va casar, i va portar una vida secular normal fins que, encara jove, va renunciar a totes les seves riqueses per abraçar la vida monàstica a la cèlebre abadia de Lérins, a la costa provençal —un dels grans vivers de bisbes i sants de la Gàl·lia tardoantiga.

La seva fama de santedat es va escampar ràpidament. Quan la ciutat de Troyes, a la Xampanya catalàunica, va quedar òrfena de pastor, la població el va elegir bisbe pràcticament contra la seva voluntat, l’any 426. Llop tenia llavors uns 43 anys, i ocuparia la seu episcopal durant més de cinquanta anys.

Abans de l’episodi que el faria immortal, Llop ja havia protagonitzat una gesta de prestigi continental. L’heretgia pelagiana —la doctrina, originada per Pelagi, segons la qual l’ésser humà, dotat de lliure albir, pot assolir la virtut i el bé sense necessitat de la gràcia divina— s’havia estès amb força a la Gran Bretanya, terra natal del mateix Pelagi. Els cristians ortodoxos illencs van demanar ajuda als bisbes de la Gàl·lia.

Un concili reunit a Arle l’any 429, sota la presidència de sant Hilari (que acabava de succeir sant Honorat, mort el 16 de gener d’aquell mateix any), a petició del papa Celestí I, va designar dos bisbes per a la missió: sant Germà d’Auxerre i el mateix Llop de Troyes.

Els dos prelats van baixar el riu Sena i, segons la tradició, es van aturar una nit al petit poble de Nanterre, on Germà va conèixer i beneir una nena de deu anys que li van presentar: santa Genoveva, la futura patrona de París, a qui va consagrar a la vida religiosa. Durant la travessia del Canal de la Mànega, la llegenda afegeix que Germà va apaivagar una tempesta provocada per dimonis, increpant les onades a la manera de Crist.

A Bretanya, els dos bisbes van combatre el pelagianisme “amb les seves pregàries, les seves exhortacions i els seus miracles”, aconseguint un primer cop decisiu contra l’heretgia. Complerta la missió, Llop va tornar a Troyes i Germà a Auxerre, cadascun a la seva diòcesi.

L’any 451: Àtila a les portes de Troyes

Vint-i-dos anys més tard, Llop, ja bisbe veterà, es va enfrontar al repte que el faria passar a la història. Àtila, rei dels huns des del 445, va envair l’Imperi d’Occident a través de la Gàl·lia —segons la tradició, incitat per una suggerent petició d’Honòria, germana de l’emperador Valentinià III.

Després de la gran batalla dels Camps Catalàunics, Àtila, cap dels huns, en retirada, amenaçava de destruir Troyes, que es trobava al seu pas. Les fonts recullen versions lleugerament diferents dels fets, que probablement es complementen més que no pas es contradiuen:

Segons una versió, Llop va enviar primer una delegació de clergues per negociar amb el rei hun. Tots els seus membres van ser decapitats, excepte un.

Segons totes les versions, davant d’aquest fracàs, el mateix Llop va decidir presentar-s’hi personalment. Revestit dels seus hàbits pontificals, va sortir a l’encontre d’Àtila. La tradició més coneguda recull un intercanvi memorable entre els dos homes:

Àtila: “Sóc el flagell de Déu!” Llop: “I jo sóc Llop [Lupus] —compartim noms semblants. No destruïm el ramat!”

Impressionat per la santedat i la serenitat del bisbe, Àtila va perdonar la ciutat. Abans, però, Llop havia reunit tot el seu poble en pregària i penitència, convençut que només la intercessió divina podia salvar Troyes d’una destrucció seguríssima.

[El bisbe Sant Llop de Troies matant el drac, talment com el Sant Jordi català.]

L’ostatge voluntari

El desenllaç de l’episodi és el que li dona tota la seva grandesa moral: Àtila va demanar a Llop que el guiés fins al Rin, i el bisbe es va oferir voluntàriament com a ostatge per garantir que els huns no farien mal a la ciutat durant la retirada. Va acompanyar, doncs, l’exèrcit hun en la seva marxa cap enrere, i només va poder tornar a la seva diòcesi després de diversos anys d’exili.

De retorn a Troyes, Llop hi va continuar exercint el seu episcopat fins a la mort, l’any 478 o 479, després de més de cinquanta anys al capdavant de la diòcesi —un dels episcopats més llargs de tota la Gàl·lia tardoantiga.

Un paral·lelisme il·lustre: santa Genoveva a París

És fascinant remarcar que el mateix any 451, mentre Llop protegia Troyes, santa Genoveva de París —la nena que Germà d’Auxerre havia consagrat a Nanterre vint-i-dos anys abans— protagonitzava una gesta paral·lela a París, animant els parisencs a resistir i confiar en la pregària davant l’amenaça d’Àtila, que finalment va desviar el seu exèrcit cap a Orleans en lloc d’atacar la ciutat. Dues llegendes bessones, nascudes del mateix cercle episcopal format al voltant de Germà d’Auxerre, protegint dues ciutats diferents del mateix flagell en el mateix any.

Un altre prodigi atribuït a Llop: el drac de la “Chair Salée”

La tradició popular li atribueix també la mort d’un drac alat, conegut com la “Chair Salée” (“carn salada”), que assolava els voltants de Troyes. Llop, que s’havia format com a guerrer abans d’entrar al sacerdoci, l’hauria mort personalment amb l’espasa. Els comentaristes moderns hi veuen dues lectures simbòliques possibles: que el drac representi metafòricament el mateix Àtila, o bé que simbolitzi, de manera més genèrica, l’heretgia, el paganisme i el pecat que Llop va combatre tota la vida.

Quina base històrica té tot això?

Aquí cal distingir, com sempre, la llegenda del nucli documentat. La vida de sant Llop està sostinguda per fonts força més sòlides que la majoria de tradicions hagiogràfiques d’aquesta època:

• Es conserva una carta escrita de la seva pròpia mà, datada el 454 —és a dir, redactada només tres anys després de l’episodi amb Àtila, mentre Llop encara era bisbe en actiu.

• Sidoni Apol·linar, el gran testimoni contemporani que hem estudiat extensament, el menciona en algunes de les seves cartes —una connexió directa i real entre dos protagonistes d’aquesta mateixa investigació.

• La seva hagiografia principal, la Vita Lupi (“Vida de sant Llop”), és considerada pels historiadors redactada relativament aviat després de la seva mort, tot i que la datació exacta ha estat objecte de debat acadèmic (entre Bruno Krusch i Louis Duchesne, que en discrepen dins una forquilla que va del 511 al 731). Existeixen dues versions d’aquesta Vita: la segona és considerada menys fiable pels crítics; la primera versió és la que els especialistes tenen per més fidedigna.

• Curiosament, la mateixa Vita Lupi dedica relativament poc espai a la missió de Bretanya contra el pelagianisme —és la Vita Germani (la vida de sant Germà) la que ho explica amb més detall, deixant el protagonisme principal a Germà.

Per què la llegenda ha perdurat?

Més enllà de la seva versemblança històrica exacta, l’episodi d’Àtila és, sense cap mena de dubte, el nucli fundacional de la identitat episcopal de Troyes. La ciutat encara conserva:

• L’Abadia de Sant Llop de Troyes, que porta el seu nom.

• Un esmalt medieval a la catedral que representa Llop guarint una jove sorda, amb l’antiga catedral —la que el mateix Llop hauria conegut— representada al fons.

• Una festa litúrgica el 29 de juliol (el seu dies natalis, és a dir, el dia de la seva mort, entès com a “naixement al cel”).

Aquesta memòria es va transmetre de manera ininterrompuda a través de la successió episcopal de Troyes durant segles —fins arribar, per exemple, a bisbes ben documentats del segle IX com sant Prudenci (845-861), actiu només disset anys abans que la mateixa ciutat acollís, el 878, el concili presidit pel papa Joan VIII i la coronació de Lluís el Tartamut. És, en definitiva, la prova que Troyes mai no va deixar d’explicar-se a si mateixa a través d’aquest episodi: la memòria d’Àtila hi va quedar gravada, de manera viva i institucional, molt més enllà del simple registre cronístic dels historiadors.

En Guillem Tell, un heroi llegendari suís amb un cognom occitano-romanx?

En Guillem Tell és el gran heroi tradicional de Suïssa. Segons la llegenda, va viure a les valls alpines durant els segles XIII i XIV, quan els habitants dels cantons muntanyencs resistien la dominació dels Habsburg. 

Segons la tradició suïssa, a finals del segle XIII els Habsburg intentaven reforçar el seu control sobre els territoris alpins d'Uri, Schwyz i Unterwalden. Aquestes comunitats gaudien de privilegis i d'un cert autogovern, però els representants dels Habsburg (els anomenats vogts o governadors) buscaven imposar una autoritat més directa. Als catalans, aquesta història ens és coneguda. La seva història simbolitza el procés pel qual les comunitats que acabarien formant la Suïssa van resistir l'expansió del poder dels àustries i van construir una identitat política pròpia.

Així, estem parlant d'un intent de centralització del poder dels Habsburg versus la sobirania ancestral de les comunitats alpines suïsses i romanx, un govern senyorial i dinàstic versus les llibertats locals tradicionals i un domini imperial versus l'autogovern dels futurs cantons suïssos.

La narració més coneguda explica que un governador dels àustries anomenat Gessler va obligar en Guillem Tell a disparar una fletxa contra una poma col·locada damunt del cap del seu fill. L'arquer va encertar el tret, però va confessar que portava una segona fletxa destinada al governador en cas que hagués ferit el nen. Després d'escapar de la presó, Tell acabà matant Gessler i es convertí en el símbol de la lluita per la llibertat dels autòctons.

Més enllà de la seva existència mítica o històrica, Guillem Tell representa l'esperit independentista dels pobles alpins suïssos i romanx i la defensa dels drets del poble davant del poder feudal.

[Imatge superior: Guillem Tell, "Pourtraits et Vies des Hommes Illustres", André Thévet, Paris, 1584.]

El cognom «Tell», alemany o occitano-romanx?

La interpretació habitual, bastant enrevessada i complicada, considera que el cognom Tell seria d'origen germànic. Tanmateix, aquesta explicació no és l'única possible. També es pot plantejar una hipòtesi alternativa basada en el context lingüístic dels Alps molt més plausible.

Abans de la germanització de bona part de Suïssa, nombroses regions alpines parlaven varietats romàniques emparentades amb l'actual romanx. Aquestes llengües, a més, compartien nombrosos trets amb les llengües occitanes i amb el català.

Des d'aquesta perspectiva, el cognom Tell podria conservar una forma molt antiga procedent d'un fons lingüístic alpí romànic anterior a l'expansió de l'alemany. En lloc de veure'l com un nom germànic adoptat pels romanxòfons, es podria interpretar com un element autòcton dels Alps romànics.

El romanx dels Grisons, l'occità dels Alps occidentals i el català dels Pirineus formen part d'un mateix conjunt de llengües romàniques occidentals que han conservat característiques antigues de les comunitats de muntanya.

Durant l'edat mitjana, les comunicacions entre les diferents valls alpines eren molt més intenses del que sovint s'imagina. Mercaders, pastors, pelegrins i soldats travessaven regularment els passos de muntanya. Aquestes relacions afavorien la circulació de paraules, cognoms i formes culturals.

En aquest sentit, en Jordi Bilbeny, amic, historiador i investigador de l'Institut Nova Història (INH), ens aporta una dada molt interessant. Cercant en un mapa d'Europa la implantació actual del cognom "Tell" (imatge següent), ens avança una hipòtesi prou plausible de la possible procedència i l'expansió del terme.

Així, gràcies a l'ús que l'investigador fa de la plataforma digital Geanet, és possible veure quina és la distribució de les 5.599 persones registrades a Europa i al món amb aquest cognom "Tell", que al mapa apareix com unes taques en color verd (accediu al mapa). 

Segons aquestes dades aportades per en Jordi Bilbeny, l'expert interpreta que "l'origen del cognom podria tenir el punt de partida a La Provença. I que des d'aquest punt es podria haver expandit cap a Catalunya i cap als Alps. I després, provablement, amb la dominació catalana, es podria haver traslladat envers Alacant i Múrcia fins, finalment, arribar a Flandes, quan aquest país va pertànyer a l'Imperi Hispà d'arrel catalana".

[Un arbre tell o til·ler, freqüent a l'Europa suissa i als Pirineus occitano-catalans.]

El cognom «Tell» i el til·ler dels Alps

Una possible interpretació del cognom Tell consisteix a relacionar-lo amb el nom de l'arbre conegut en català com a tell o til·ler. Es tracta d'un arbre característic de moltes regions muntanyoses d'Europa, apreciat per la seva ombra, la seva fusta i les propietats medicinals de les seves flors. En català, la paraula tradicional tell és documentada com a sinònim de til·ler.

Aquesta interpretació encaixa especialment bé amb el paisatge alpí on la llegenda de Guillem Tell situa els seus orígens. Els tells són arbres presents tant als Alps com en moltes zones de muntanya de l'àmbit catalano-occità. Això permet imaginar que el cognom podria haver nascut com un antic sobrenom relacionat amb un arbre emblemàtic, de la mateixa manera que molts cognoms europeus deriven d'elements naturals, boscos, rius o muntanyes.

[Implantació de l'arbre del tell o til·ler a Europa.]

Des d'aquesta perspectiva, Guillem Tell podria significar originàriament «Guillem del Tell», és a dir, «Guillem del Til·ler» o «Guillem associat a l'arbre tell». El nom evocaria un paisatge profundament arrelat a la cultura tradicional de les comunitats de muntanya.

La relació és encara més interessant si es considera que el romanx, l'occità i el català pertanyen a la mateixa gran família romànica. Les poblacions alpines i pirinenques han compartit durant segles formes de vida semblants i un vocabulari estretament vinculat al medi natural. En aquest context, el cognom Tell podria conservar el record d'una antiga tradició romànica associada a l'arbre que en català rep precisament aquest nom.

Així, el nom de Guillem Tell no només representaria la llibertat de Suïssa, sinó també la vinculació ancestral dels pobles alpins amb la natura i amb un dels arbres més simbòlics de les muntanyes europees: el tell o til·ler.

Un article d'en Marçal Soler Benet pel web "La història usurpada"

L'investigador Andreu Marfull ens analitza la llegenda de Maria Magdalena a la Provença | 15 juny

  

Què hi ha darrere de la llegenda de Maria Magdalena a la Provença? Quin vincle podria existir entre aquest relat medieval, les dinasties dels Anjou-Aragó, el misteriós Priorat de Sió i l'univers simbòlic que envolta Leonardo da Vinci? 

"L'emperador Andrònic i Maria de Magdala... més enllà d'Eudòxia Comnena" és el títol de la propera conferència de l'investigador en història Andreu Marfull, que ens convida a repensar el passat de la nostra nació i els seus grans mites

Aquesta conferència presenta, per primera vegada, una reconstrucció històrico-cronològica del mite de Maria Magdalena provençal des d'una perspectiva medieval, proposant una lectura alternativa dels fets i dels seus protagonistes. L'exposició estableix un pont entre tradició, història i simbolisme, explorant la possibilitat que aquests relats amaguessin el projecte d'una nova església o d'una nova religió en un temps històric alternatiu, contemporani del Renaixement i de Leonardo da Vinci.

Una oportunitat per descobrir una investigació que connecta personatges històrics, dinasties reials i llegendes que han fascinat historiadors i estudiosos durant segles, oferint una mirada innovadora sobre un dels grans enigmes de la tradició occidental.

Data: Dilluns 15 de juny del 2026
Hora: 18.30 h
Lloc: Reial Cercle Artístic (Carrer dels Arcs, 5, Barcelona - Sala del Brindis, 3r pis)

Andreu Marfull Pujadas és arquitecte urbanista, geògraf i investigador, amb una trajectòria acadèmica vinculada a l'estudi del territori, la història i la crítica historiogràfica. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora a la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez (Mèxic) i és autor de diversos llibres i articles sobre urbanisme, memòria històrica i interpretacions alternatives del passat.

En els darrers anys ha centrat bona part de les seves investigacions en la reconstrucció cronològica de la història medieval i moderna, proposant lectures que qüestionen la cronologia històrica convencional i que estableixen connexions entre personatges, dinasties i tradicions religioses des d'una perspectiva heterodoxa. Aquestes interpretacions han generat interès entre determinats cercles d'investigació alternativa, però no formen part del consens historiogràfic acadèmic.

Entre les publicacions més conegudes d'Andreu Marfull Pujadas destaquen les següents:

· "La vía cronológica": basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskiy, y en la Cronología X-185 (2020). És la seva obra més extensa, on desenvolupa una reinterpretació de la cronologia històrica inspirada en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovski i en la seva pròpia proposta cronològica X-185.

 
· "L'altra colonització d'Amèrica, segons els mapes i la neocronologia" (2023). Un assaig que planteja una lectura alternativa de la descoberta i colonització d'Amèrica a partir de mapes antics i de la neocronologia.

 
· "Introducció a la Nova Cronologia" (2015). Una obra breu d'introducció als principis de la Nova Cronologia aplicada a la interpretació de la història.

 
· "La Nova Cronologia i l'Apocalipsi" (2015). Estudia les relacions entre la cronologia històrica alternativa i els textos apocalíptics.

 
· "Catalanofòbia. Una qüestió d'Estat" (2018). Un assaig polític i històric sobre el fenomen de la catalanofòbia i la seva relació amb la construcció del relat històric oficial.

 
· "Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D'Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017)" (2021). Un estudi dedicat a la projecció internacional de la qüestió catalana al llarg de la història contemporània.

El vi, el raïm i la vinya a la mitologia catalana

A la mitologia catalana hi ha diverses llegendes, rondalles i tradicions populars d'arreu dels Països Catalans relacionades amb el raïm, la vinya i el vi, especialment en zones de forta cultura vitivinícola com el Penedès, el Priorat, Mallorca o el Rosselló. Moltes no són “grans mites” unificats, sinó llegendes locals vinculades a ermites, sants, monestirs o fenòmens miraculosos de la vinya.

Una de les més conegudes és la vinculada a Sant Sadurní d'Anoia i a l’origen simbòlic del vi i del cava al Penedès. La tradició popular explica que les terres del Penedès van ser beneïdes per la fertilitat de la vinya després d’un període de fam i sequeres, i que els monjos van ensenyar a millorar el cultiu del cep. Aquest tipus de relat barreja història real —la importància dels monestirs medievals en la viticultura— amb elements llegendaris sobre collites miraculoses.

També són freqüents les llegendes sobre ceps miraculosos. A moltes zones rurals catalanes es contaven històries de vinyes que sobrevivien a pedregades o sequeres gràcies a la protecció d’un sant. En alguns pobles del Penedès i del Camp de Tarragona hi havia la creença que certes creus de terme protegien les vinyes del llamp i de la calamarsa.

El dimoni i el vi

A Mallorca hi ha relats populars relacionats amb el dimoni i el vi. En algunes rondalles recollides per Antoni Maria Alcover, el vi i les vinyes apareixen com a espais de temptació, abundància o enginy pagesívol. El raïm sovint simbolitza prosperitat, però també excés i astúcia.

Una altra tradició molt arrelada és la relació entre el vi i els monestirs medievals. Al Monestir de Poblet i al Monestir de Santes Creus circulaven històries populars sobre vins extraordinaris elaborats pels monjos, alguns dels quals adquirien qualitats gairebé miraculoses. Aquestes narracions formen part de la memòria oral monàstica i agrícola.

També hi ha un rerefons simbòlic molt antic associat al raïm. En la cultura popular catalana, la vinya representa fertilitat, abundància i cicle anual. Les festes de verema, encara avui molt presents en llocs com el Penedès, conserven rituals i imaginari que probablement tenen arrels precristianes mediterrànies relacionades amb el culte al vi.

No existeix una única “gran llegenda catalana del raïm”, però sí un conjunt molt ric de tradicions locals, rondalles i mites agrícoles on la vinya té un paper central dins la cultura popular catalana i mediterrània.

A Mallorca, el vi i la vinya apareixen sovint dins l’univers de les rondalles populars, especialment en les recopilades per Antoni Maria Alcover a l’obra Aplec de rondaies mallorquines. El dimoni hi té un paper recurrent: és un personatge que tempta, enganya o és enganyat, i el vi sovint simbolitza tant el plaer com la pèrdua de control.

Una rondalla molt representativa és la del “dimoni engañat pel pagès”. En diverses variants, un pagès pobre aconsegueix fer creure al dimoni que una bóta de vi és infinita o màgica. El dimoni, golafre i bevedor, acaba embriagat i perd el pacte que havia fet amb el pagès. Aquest tipus de relat associa el vi amb l’astúcia humana: el dimoni pot tenir força sobrenatural, però el pagès mallorquí el venç gràcies a la intel·ligència i al coneixement de la terra i dels seus fruits.

En altres rondalles, el dimoni apareix vinculat a les tavernes o a les collites abundants. Hi ha històries on una verema excepcional desperta sospites perquè “cap vinya no pot donar tant” sense ajuda diabòlica. Aquest motiu és molt antic a Europa: les collites extraordinàries sovint es relacionaven amb pactes sobrenaturals. A Mallorca, però, aquestes històries solen acabar amb un to humorístic o moralitzador.

També existeixen tradicions orals segons les quals el dimoni rondava les possessions durant el temps de la verema. En alguns pobles es deia que no era prudent deixar soles les bótes noves durant la fermentació perquè “el dimoni hi podia entrar” i fer-lo malbé. Això probablement reflecteix una percepció sagrada, ancestral i divina del misteriós procés de fermentació, que transformava el most en vi d’una manera que, abans de la ciència moderna, semblava miraculosa. 

La verema, ritual de fertilitat

Pel que fa a les festes de la verema com a rituals de fertilitat, el cas més emblemàtic és el de les celebracions tradicionals del Penedès. Tot i que avui tenen un caràcter festiu i turístic, molts antropòlegs hi han vist la continuació de rituals agrícoles molt antics vinculats al cicle de la terra.

Un exemple concret és la pràctica tradicional de coronar amb pàmpols o raïm la persona que portava el primer cistell de la collita. Aquesta figura simbolitzava l’abundància i la prosperitat futura. En alguns pobles, el primer most era beneït i compartit col·lectivament, en un ritual que recorda cerimònies mediterrànies precristianes de celebració de la fertilitat de la terra.

A diverses zones vitícoles catalanes també es conservava la idea que no s’havia de collir l’últim raïm de la vinya. Es deixaven alguns gotims al cep com a “part de la terra” o “part dels ocells”, una pràctica que alguns folkloristes interpreten com un vestigi de sacrifici simbòlic destinat a garantir la fertilitat de la collita següent.

Hi ha també testimonis de balls i cants de verema amb contingut clarament eròtic o fecundador. Durant la collita, especialment abans de la mecanització, homes i dones treballaven junts durant jornades llargues, i la cultura popular associava la verema amb el festeig, la sexualitat i la renovació del cicle vital. Moltes cançons de veremadors juguen amb dobles sentits entre el raïm, el cos i el desig.

Aquest rerefons encaixa amb una tradició mediterrània molt antiga, hereva dels cultes de Dionís o Bacus, on el vi no era només una beguda, sinó una força vinculada a la vida, l’excés, la fertilitat i la transformació. Encara que les festes actuals siguin cristianitzades o folkloritzades, conserven rastres d’aquest imaginari ancestral.

El pàmpol de la vinya a les llegendes dels Països Catalans

El pàmpol apareix força en la tradició popular catalana, però sobretot com a imatge simbòlica o en dites, no tant com a centre d’una gran llegenda concreta.

La relació més antiga i potent és la simbologia del pàmpol com a element vegetal associat a la fertilitat, la nuesa i la vinya mediterrània. Això connecta amb la tradició clàssica grecollatina i després passa al folklore català. Per exemple, l’expressió “anar amb un pàmpol davant i un darrere” és molt coneguda i fa referència a anar pobre o gairebé nu, evocant la imatge bíblica d’Adam i Eva cobrint-se amb fulles.

També hi ha moltes expressions populars amb el mot pàmpol, especialment vinculades a la forma de les fulles de la vinya. La més coneguda és “orelles de pàmpol”, per descriure orelles grosses o obertes. Aquesta expressió està molt documentada en la paremiologia catalana i mallorquina.

Ara bé, si cerquem una “llegenda catalana dels pàmpols” en sentit estricte —com podria ser una rondalla o un relat mític concret— no sembla que n’hi hagi cap de famosa o canònica dins del corpus tradicional català. El pàmpol és més aviat un element recurrent del llenguatge simbòlic rural i vitícola.

On sí que apareix indirectament és en la literatura popular, en cançons de verema, en decoracions festives i en imatges associades a la tardor i al vi. També forma part de la iconografia tradicional vinculada a Dionís / Bacus en la cultura europea, una herència clàssica del folklore català que s'ha conservat al nord d'Europa, com tantes altres.

El mite d'en Reprobus cinocèfal i el Sant Cristòfor de Begues i Barcelona

El mite d'en Reprobus, l’home que més tard seria conegut com a Cristòfor, prové de les hagiografies cristianes antigues i, especialment, de la "Llegenda àuria" d'en Jacopus de Voragine, del segle XIII. Les seves pàgines recullen tradicions més antigues, tant gregues com llatines, combinant elements de vida real, llegenda i símbol moral. Reprobus és una figura de gran força, però amb un passat marcat per la seva condició de “rebutjat” o "reprovat", que és el que vol dir el llatinisme "Reprobus", fora de la fe i de la societat cristiana.

[Imatge superior: Pintura de Sant Cristòfol com a gegant de la baixa edat mitjana, segles XIII-XIV, a l'església de St. Botolph a Devon, Anglaterra (esquerra). Icona bizantina de Sant Cristòfol amb cap de gos, 1685 dC, actualment al Museu Bizantí i Cristià d'Atenes (dreta).]

Segons algunes versions orientals, en Reprobus era encara més extraordinari: era un cinocèfal, un home amb cap de gos, provinents de pobles llunyans i desconeguts, considerats salvatges i fora de la civilització. La seva força i aspecte el feien formidable, però també el separaven dels homes normals. El seu desig, malgrat tot, era servir el senyor més poderós del món.

Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.

En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.

Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.

Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.

Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.

Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".

[Estàtua funerària d'en Jacopo da Varagine, arquebisbe de Gènova, (1289-1300). Museu de Sant'Agostino.]

Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.

La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.

L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.

[Imatge de l'indret anomenat "La cadira de Sant Cristòfol", a la riera de Begues, a Olesa de Bonesvalls, al límit del terme de Begues.]

Mitologia catalana: La cadira de Sant Cristòfol de Begues

Hi ha versions locals i populars de la llegenda de Sant Cristòfol a Catalunya que aporten matisos diferents o afegeixen detalls propis que no surten a la narració genovesa d'en Jacopus de Voragine.

Una de les variants recollides com a patrimoni immaterial és el mite de Sant Cristòfol de Begues (Baix Llobregat). Aquesta llegenda explica primer els fets més tradicionals (Cristòfol com a gegant al servei primer del rei i després del diable fins que troba a Crist), però després incorpora elements molt locals i particulars. Aquí teniu aquesta versió tan interessant:

Hi havia una vegada, segons deien els ancians de Begues, un home extraordinari en força i en presència —un gegant que la gent veia amb respecte, per la seva gran corpulència i energia. Aquell home, tot i la seva aparença imponent, era infeliç i cercava un sentit més gran a la seva vida, i es deia Cristòfol.

Un dia va passar que Cristòfol va començar a relacionar‑se amb una dona anomenada Marta, que vivia prop de la capella dedicada a santa Marta, situada a l’Hospital de Cervelló, a la vora del camí ral que enllaçava les terres d’Olesa de Bonesvalls amb Begues. Allà, en la quietud de les nits, Cristòfol i Marta es trobaven amagats, encetant un festeig que la gent de les contrades considerava impropi. La notícia va córrer i aviat aquells veïns d’Olesa es mostraren molt descontents amb aquesta relació.

Un vespre, quan Cristòfol tornava cap a Begues després d’un d’aquells encontres nocturns, els veïns d’Olesa, farts de la seva actuació, van decidir esperar‑lo amagat entre les ombres del camí. Quan el veieren passar, van començar a apedregar‑lo amb totes les pedres que pogueren trobar; aquella pluja de pedres no era només fruit del ressentiment, sinó també un intent de fer‑ho tornar al lloc d’on venia. Cristòfol, sorprès per l’atac, no es detingué; va començar a córrer, tan de pressa com li permetien les seves potents cames, per escapar de la persecució.

Els que el seguien, en veure que s’esgotaven les pedres, van arribar a l’extrem de llençar-li cebes i alls mentre el seguien, amb fúria però també amb esgotament. Cristòfol no parava de córrer, però el camí era llarg, i la seva escapada el portà fins a la vora de la riera, al lloc on avui hi ha la “Cadira de Sant Cristòfol” i on es veu encara la marca de les seves petjades i del seu bastó, segons la llegenda. Allà, al mig de la riera, Cristòfol deixà el seu bastó i s’aturà per recuperar l’alè. Aleshores, sorprenentment, la riera, que havia creuat tantes vegades aquell camí, ara el travessava fins a nou vegades, i els seus perseguidors, cansats i confosos, ja no el van poder empaitar i mai més no el varen trobar.

A la roca on Cristòfol finalment es va asseure per descansar hi va quedar gravada, diuen, la “cadira” i al seu voltant també es veuen dues empremtes que els habitants de la zona han volgut identificar amb les petjades del mateix sant. I així ho recorden encara avui els veïns de Begues: que allà on Cristòfol es va asseure a recuperar forces va ser l’origen de certes formes del terreny, i que des d’aquell moment la devoció al sant va arrelar en la comunitat. Segons la versió local, després de tot això a Olesa no hi creixen cebes ni alls, potser com un record d’aquell dia en què van llançar‑ne tants contra ell.

Aquesta narració, que corre en la tradició oral de la zona, incorpora elements propis del paisatge i de la relació entre pobles veïns, i situa la figura de Cristòfol no només com un personatge de llegenda vinculada a l’antic mite del passa‑rius, sinó com un protagonista de fets que expliquen la geografia i la memòria col·lectiva entre Begues i Olesa.

L'església vella o rectoria de Sant Cristòfol de Begues i les tombes antropomorfes

L’església vella de Sant Cristòfol (nom popular català) o de Sant Cristòfor (nom llatinitzat) de Begues està situada al barri de la Rectoria i és el nucli més antic del municipi. La Rectoria domina l’accés a la vall de Begues en les vies naturals que provenen del Llobregat (Gavà, Sant Climent i Torrelles) i ocupa el bell mig de la collada d’accés a la vall.

L’estructura de l’església que s’observa actualment fou bastida entre el 1575 i 1579. Es va construir en una sola nau amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista. Conserva una interessant façana renaixentista que ha estat l’emblema de la celebració del Mil·lenari de Begues i identifica el barri de la Rectoria on està emplaçada. Les cites documentals fan referència, però, a una antiga església, com s’esmenta al Cartulari de Sant Cugat. La primera data on es menciona Sant Cristòfol és de l’any 981 i cites posteriors referides al segle XIV precisen, fins i tot, el nom d’un rector que havia a la parròquia de Begues.

La primera referència de la primitiva església de Sant Cristòfol és un document notarial de l’any 981, de la qual no es coneixen restes. Les característiques del parament d’uns murs fets amb grans carreus de gres vermell, trobats en unes excavacions arqueològiques realitzades a la sagristia, semblen correspondre al segon romànic o al de transició (segles XII-XIII). No deuen correspondre, doncs, al temple primitiu dels segles IX o X, sinó al posterior, romànic, que molt probablement sigui el propi edifici de la Rectoria.

El fet que l’església no aparegui com a parròquia fins a mitjan segle XIII pot indicar que abans era una església edificada per la comunitat de petits propietaris de la zona, però sense el caràcter de parròquia, ja que l’impost lligat a les funcions parroquials el pagaven tots els habitants a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà i, en tot cas, als senyors del castell en qualitat de senyors propis de l’església.

El primer esment de l’existència d’aquesta parròquia amb notaria rural és del 1264. En un document de 1279 es fa referència al rector de Sant Cristòfol de Begues i el 1413 tenim un primer esment explícit de la rectoria, perquè a la visita pastoral es reclama la reparació de la casa rectoral. Cal suposar, doncs, que el temple romànic es va fer insuficient per a atendre el creixent nombre d’assistents a la parròquia a causa, sobretot, de la immigració francesa del segle XVI.

Entre els anys 1575 i 1579 es va bastir la nova església sobre el que havia estat el cementiri parroquial. Es tracta d’una església d’una nau, amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista molt homogeni. L’element més destacat és el portal renaixentista, amb un frontó triangular sostingut per 2 columnes, damunt el qual hi ha la imatge de Sant Cristòfol i als flancs les de Sant Jordi i Sant Miquel Arcàngel. El rellotge de sol situat sobre la portada duu la data de 1878, i correspon a una reforma del segle XIX, moment en el qual cal situar també la teulada d’escata vidriada vermella i groga que cobreix el campanar.

Adjacent a l’absis de l’església i amb la façana encarada al migdia hi ha la rectoria. És un edifici amb aspecte de masia, presidit per un porxo que ocupa tota la façana principal. L’actual garatge és l’edifici principal de l’església romànica del segle XII. La porta d’entrada està ubicada entre dos contraforts de l’absis de l’església gòtic-renaixentista. Fins a l’any 1930 l’antiga Rectoria encara era la casa del rector, i probablement als baixos es feia vida de pagès. Va deixar de ser usada com a rectoria en construir-se, el 1931, la nova església i la seva rectoria al centre de la població. Posteriorment, l’antiga rectoria va ser venuda al senyor Queralt, que va participar activament a l’arranjament de la carretera de Gavà a Begues als anys 40 del segle XX.

La presència de restes d’estructures muràries a l’antiga rectoria, datades per Montserrat Pagès en el segle XII (L’art romànic i pre-romànic al Baix Llobregat, tesi doctoral) i la d’un mur de característiques medievals a l’actual sagristia, van permetre suposar que els murs de cimentació d’aquesta antiga església podien haver estat ubicats sota la sagristia i la zona de l’altar de l’església actual, fet que fou demostrat encara que amb variacions sobre la hipòtesi inicial.

Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.

Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions del Carboni 14 de set d'ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI.

Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII. 

La inhumació va ser excavada pel CIPAG l’any 2021. La excavació va permetre la recuperació de les restes humanes de l’individu femení que allotjava i la documentació de la tomba entre finals del segle X i principis de l’XI de la nostra era.

El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.

 

[Imatge de les restes humanes i de la tomba antropomorfa trobada a la necròpolis o sagrera de la rectoria de Sant Cristòfol de Begues.]

Mitologia catalana: Sant Cristòfol i els tòfols de la Rambla de Barcelona

Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:

Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles. 

Aquesta imatge de Cristòfol carregant el nen no provenia només de la seva història bàsica com a protector dels viatgers i passeja‑rius, sinó que esdevenia una aparició real, gairebé màgica, enmig de la vida urbana. La llegenda explicava que, un cop desembarcava, Cristòfol caminava lentament cap amunt per La Rambla, avinguda ben popular que s’estén des del port fins a la part alta de la ciutat. Aquesta Rambla, amb la seva llargada i la seva importància com a eix cívic, es convertia en el camí natural perquè un gegant com ell pogués fer la seva aparició davant del poble. Quan Cristòfol arribava a la fi de La Rambla, allà on el passeig es troba amb la plaça que mira cap a la ciutat alta, simplement desapareixia.

La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles. 

Es deia que aquesta presència del sant era tan versemblant i tan recordada que, en les festes de l’època, alguns joves —els que en aquell temps s’hi atrevien— imitaven l’acte de Cristòfol portant amics a coll per La Rambla, precisament per reproduir el gest del sant amb el nen Jesús. Aquest costum fins i tot va donar nom a una paraula popular: els “tòfols” o “tofolets”, que avui encara apareix al diccionari com a sinònim de “babau” o “ximple”, per referir‑se a qui acceptava ser carregat d’aquella manera.

La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.

La llegenda de l'apòstol Sant Pau a Tarragona i la seva capella

La popular llegenda de la Capella de Sant Pau a Tarragona, que actualment es troba situada a l'interior d'un dels claustres del Seminari Pontifici de la ciutat (imatge superior), ens explica que l'apòstol Sant Pau va predicar sobre la mateixa roca on s'assenta avui la capella, vinculant-la d'aquesta manera amb les primeres comunitats cristianes de Tàrraco, tot i que, els experts ens diuen que l'edifici actual és romànic (segle XIII) i forma part d'un antic hospital de canonges, sent un dels llocs on es commemora el pas de Sant Pau per la ciutat. En tot cas, l'emblemàtica capella sembla molt ben protegida i custodiada, talment com si es tractés d'un tresor del nostre patrimoni cultural, històric i espiritual o com si la tradició que la vincula al fundador del cristianisme li atorgués una importància cabdal. 

 
La tradició oral, per tant, vincula aquest lloc emblemàtic, al cim de l'antiga acròpoli romana de Tarraco, amb la predicació de l'apòstol Sant Pau. Tot i que la capella romànica és medieval, amb interior d'estil gòtic, la seva ubicació reforça la història del cristianisme primitiu a Tarragona i la presència de la figura de l'apòstol les nostres terres, actualment catalanes. A més, també la tradició relaciona la llegenda amb amb Santa Tecla la Vella, un testimoni del cristianisme primerenc.

 
En resum, la llegenda no és sobre un esdeveniment miraculós concret dins la capella, sinó sobre la santedat i el record de la predicació de Sant Pau en aquest punt clau de la ciutat.

Font

Imatges actuals de l'exterior i l'interior de la Capella de Sant Pau de Tarragona.

Imatge de la capella de Sant Pau de Tarragona de l'any 1880.

L'ermita de la Mare de Déu de Montsant i la seva llegenda

Mentre un pagès llaurava la terra amb els seus bous i després d'un descans va veure com un d'ells s'arrossegava davant d'una alzina. Hi va trobar una imatge de la "Mare de Déu". El prior d'Escaladei (Scala Dei) es va assabentar i va manar portar la imatge a la Cartoixa. Però la imatge se'n va anar, per dues vegades, al mateix lloc on la van trobar. El prior vist el vist va decidir aixecar una capella amb oratori en aquest lloc. 

D'altra banda, els historiadors ens asseguren que l'origen de l'ermita ve de les construccions eremítiques del S.XII-XIII. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions del voltant: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment. 

Santa Maria de Montsant, o la Mare de Déu de Montsant, és una ermita del municipi de la Morera de Montsant (Priorat), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Es troba a 1035 m d'altitud, a dalt de la carena de la Serra del Montsant, en el seu vessant nord, a prop de la localitat d'Albarca (poble del terme municipal de Cornudella de Montsant), dins el terme de la Morera de Montsant i just al límit municipal amb Cornudella de Montsant. De les moltes ermites existents al macís del Montsant, és la que es troba a més alçada, concretament a 1.025 metres, molt a prop de la Roca Corbatera, el cim màxim del Montsant, i a l'inici del barranc dels Pèlags.

Font

[Imatge superior: Ermita de la Mare de Déu de Montsant. Imatge inferior: detall de l'ermita de la Mare de Déu de Montsant amb l'escut del priorat d'Escaladei.]

Presentació del llibre "Històries encantades i mites oblidats" d'Anna Rull Mir a Òrrius | 28 nov.

 

Presentació del llibre "Històries encantades i mites oblidats", de la mitòloga i escriptora Anna Rull Mir, que tindrà lloc divendres, 28 de novembre de 2025, a les 20:00 h, a la Sala Teatre (C/ Església, s/n) d'Òrrius (Maresme).

La presentació es planteja com una conversa íntima entre l’autora i els entrevistadors Ingrid i Jaume, que exploraran els mites, llegendes i memòries d’Òrrius que han inspirat l’obra. 

El volum està il·lustrat per M. Rosa Campmajó i Cristina Freixas, que hi aporten la mirada visual que acompanya i enriqueix cada història.

L’acte culminarà amb un moment col·lectiu especial i màgic, que crearà un ambient proper i envoltat d’encant.

Farem un brindis, les persones assistents podran compartir impressions i interactuar amb l’autora, i finalment gaudirem de la signatura de llibres, deixant un record íntim i personal d’aquesta trobada literària.

Un recull que recupera veus antigues, històries amagades i fragments del nostre imaginari col·lectiu perquè no caiguin en l’oblit.

Activitat gratuïta. Cal confirmar l'assistència: Formulari d'assistència

+ informació

Les tres llegendes sobre l'origen de l'escut de la nissaga catalana dels Montcada

Us presentem tres llegendes que expliquen l'origen de l'escut de la important nissaga catalana dels Montcada. Aquest escut també és el que actualment llueix la vila catalana del mateix nom, Montcada i Reixac. Les llegendes han estat recollides al blog titulat Montcada i Reixac, memòria d'un poble.

Us les reproduïm:

Llegenda 1: El setge del rei Jaume I a les coves d'Artà

Un fet miraculós va tenir lloc després que Jaume I es va haver apoderat de la ciutat de Palma de Mallorca, quan els àrabs fugitius s'havien refugiat en les asprors de la serra, al nord de l'illa, a les coves d'Artà.

Els exèrcits reals tenien envoltats als àrabs, però aquests presentaven tenaç resistència a ser sotmesos. Era temps de quaresma i, entre els cristians, a l'abstinència pròpia de les dates s'unia l'escassetat d'aliments. Els aliments van arribar a ésser tan escassos al campament dels cristians que, per evitar que l'ànim dels seus guerrers decaigués, el mateix rei donava exemple d'una extrema frugalitat i quasi no tastava l'aliment.

El rei Jaume va donar vuit dies de termini als àrabs per a la seva rendició, amb l'amenaça d'un assalt sense perdó ni quarter, en cas que el rei àrab no accedís a lliurar-se amb tots els seus. No obstant això, transcorreguts sis dies, entre les tropes cristianes no hi havia res per menjar i els soldats es dispersaven pels camps buscant qualsevol cosa que pogués servir d'aliment.

En això va arribar fins al rei la notícia que a la tenda del senyor Hug de Montcada havia aconseguit un important botí alimentari d'uns moros. El rei Jaume, amb molts cavallers, es va dirigir allà, acompanyat de Nuño Sánchez i més de cent cavallers.

Expliquen els narradors que Hug de Montcada, previngut de la visita, va sortir a rebre al rei Jaume amb molta cortesia. I que després, llevant-se la capa de color grana, que s'havia posat per aquell acte, i després estendre-la a terra, va col.locar sobre ella, molt solemnement, set petits pans que el rei va contemplar amb mirada desolada.

El senyor Hug de Montcada va beneir el pa:

-Senyor -li digué-, són ben pocs: no he pogut prendre'n més a l'enemic. Perquè per a ells també l'escassetat és tan gran com la nostra. Volgués Déu multiplicar aquests pans, per l'amor amb que us els ofereixo!

I seguidament el va repartir entre el rei i el seu seguici, i a la fi es va produir el miracle que tots ells, que eren més d'un centenar, van menjar abundants porcions, de manera que van satisfer la seva fam i van poder resistir fins el compliment del termini que el rei Jaume havia imposat, en què els 1500 moros fugitius es van lliurar. Jaume I va expressar la seva gratitud a Hug de Montcada concedint-li el blasó de set pans d'or en camp de grana.

Si bé és una història bonica, la història i la tradició es tornen llegenda. I la llegenda conta una cosa semblant al miracle de Jesús amb la multiplicació dels pans i els peixos.


Font: José María Merino. "Leyendas españolas de todos los tiempos" pág 74-76

Llegenda 2: La Batalla dels Set Comptes

Hi ha una segona versió de llegenda de l'origen de l'escut, provinent de la Batalla dels Set Comptes:

El duc de Montcada fou nomenat senescal de Catalunya, títol de gran honor que no va portar ningú més que ell durant tota la vigoria de la nostra història, i que el posava al cap de la noblesa i de tots els cavallers de la terra. Fort de geni com era, aquesta distinció el va engreir encara més i més, tant que es va fer de tracte insuportable, considerant tothom amb menyspreu i convençut de la seva força i la seva influència, no s'hi mirava a buscar raons i brega amb tothom per causes fútils i gairebé sempre injustificables.

Enutjada la noblesa, decidiren unir-se per tal de veure si abatien l'orgull del Montcada i un bell dia, inesperadament, els seus comtes més importants al davant cadascun d'ells de la seva host més aguerrida i valenta, va presentar-se al peu del castell de Montcada amb l'ànim d'assaltar-lo i d'abatre el seu senyor.

Van aplegar-se el comte d'Empúries, el comte d'Urgell, el comte de Rocabertí, el comte del Roselló, el comte de Besalú, el vescomte de Cabrera i el vescomte de Prades. Quan el comte de Montcada va adonar-se del cas, va sortir com una fúria davant de la seva gent, sense deixar arribar fins al seu castell els seus contraris, i els va donar una batalla tan forta i tan dura que en poques hores els va vèncer, obligant-los a baixar la muntanya que coronava el seu castell, amb la testa baixa i desfetes les seves hosts.

Aquella batalla fou coneguda per la batalla dels set comtes, i la gent vella de Montcada encara en parla per tradició. El duc de Montcada, en record per aquest fet d'armes, va posar al seu escut els set besants que li són característics en record dels set comtes vençuts, la flor i nata de la noblesa catalana.

El seu escut mostra vuit besants en lloc de set i això fa suposar que veritablement deurien ser vuit i no pas ser els comtes que el van atacar.

Conta la llegenda que l'actitud de la noblesa aixecada contra ell va alliçonar el duc de Montcada que va aplacar la seva arrogància i esdevingué més cordial i tractable.

Font: Popular i Montcada.cat


Llegenda 3: La porra del sarraí

I inclús tenim una tercera versió llegendaria, associada a la porra del sarraí:

Durant el segle VII, els sarrains es van ensenyorir-se del Vallès i anaven capitanejats per un brau gegantàs que duia una porra que pesava com un cavall i que ell esgrimia com si fos palla. Tothom fugia espaordit quan veia aquell moràs i sentia la fressa de la seva porra de mà una hora lluny.

Un cavaller hi hagué, però que va sentir-se coratjós per encarar-se-li al pla de Matabous, situat al pla de Montcada entre el Turó i Cerdanyola, on estava acampada la gran host mora. El gegant, així que el va veure, li ventà cop de massa, però el cavaller va ser llest: el va parar amb l'escut, va esquivar-lo i va tenir temps de clavar-li la llança. El moràs va caure estès a terra, mort.

Els moros, en veure que havien perdut el capdill que creien invencible, es van desorientar. Entre els cavallers catalans va córrer la veu de la mort del gegant, van cobrar coratge i van fer cap milers i milers al pla de Matabous on van fer una matança de moros que no es pot dir, de la qual no en va restar cap de viu.

Després d'aquella feta, els moros van ésser retats per tot arreu de Catalunya ja que, mentre que ells estaven abatuts per la por, els nostres estaven encoratjats per la victòria.

El cavaller vencedor del gegant va aixecar un castell al cim del veí turó de Montcada. Ell va prendre també el nom de Montcada i va adoptar per distintiu l'escut abonyegat pel cop de maça del moro, que va deixar-hi marcats els senyals dels vuit claus de la seva porra, que encara poden veure's damunt l'escut dels ardits de Montcada.

Font: Popular i Montcada.cat

[Imatge superior: actual escut dels Montcada, tot i que dues de les llegendes sobre el seu orígen ens parlen de set esferes i no pas vuit.]

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

La llegenda de "Lo Mariner de Sant Pau"

Imatges de la Festa Major de Sant Pau de Seguries (Ripollès) amb el gegant de la vila, Lo Mariner de Sant Pau, amb el rem a la mà.

La llegenda de Lo Mariner de Sant Pau fou recollida per en Mossèn Jacint Verdaguer. Es molt bonica i ha motivat la creació del gegant de la vila de Sant Pau de Seguries, atès que aquesta població té un paper destacat a la llegenda. Us en fem un resum:

Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb furia la nau. 

Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s'havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem, i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.

Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac, semblaven bona gent, però quan va veure l'aigua del llac, va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s'hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l'objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.

Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d'Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l'objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.

I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s'hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells sí que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s'anomena: El mariner de Sant Pau.

Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s'hi.

Versió d'en Jacint Verdaguer:

Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?
— Això és un rem — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.
— Doncs, adéu-siau —respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.

Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

— Sabríeu dir-me què és això?
— És una pala de forn —respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.
— Què saps tu? —li digué son pare, qui havia estat a marina—. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar! -li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona—. Això és un culler.
— Què dieu que és? —preguntà el mariner, no entenent la paraula.
— Un culler —replicà el vell.
— Mes, què és un culler? —preguntà l’empordanès.
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla.
— Doncs, aquí em quedo —respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.



Jacint Verdaguer