Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personatges mitològics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personatges mitològics. Mostrar tots els missatges

9.8.26

La llegenda de Sant Llop de Troyes: el bisbe que va aturar Àtila



Llop o Lop (en llatí Lupus, en francès Loup o Leu) va néixer cap a l’any 383 a Toul, a la Lorena francesa. La seva joventut no anunciava gens el destí que l’esperava: es va casar, i va portar una vida secular normal fins que, encara jove, va renunciar a totes les seves riqueses per abraçar la vida monàstica a la cèlebre abadia de Lérins, a la costa provençal —un dels grans vivers de bisbes i sants de la Gàl·lia tardoantiga.

La seva fama de santedat es va escampar ràpidament. Quan la ciutat de Troyes, a la Xampanya catalàunica, va quedar òrfena de pastor, la població el va elegir bisbe pràcticament contra la seva voluntat, l’any 426. Llop tenia llavors uns 43 anys, i ocuparia la seu episcopal durant més de cinquanta anys.

Abans de l’episodi que el faria immortal, Llop ja havia protagonitzat una gesta de prestigi continental. L’heretgia pelagiana —la doctrina, originada per Pelagi, segons la qual l’ésser humà, dotat de lliure albir, pot assolir la virtut i el bé sense necessitat de la gràcia divina— s’havia estès amb força a la Gran Bretanya, terra natal del mateix Pelagi. Els cristians ortodoxos illencs van demanar ajuda als bisbes de la Gàl·lia.

Un concili reunit a Arle l’any 429, sota la presidència de sant Hilari (que acabava de succeir sant Honorat, mort el 16 de gener d’aquell mateix any), a petició del papa Celestí I, va designar dos bisbes per a la missió: sant Germà d’Auxerre i el mateix Llop de Troyes.

Els dos prelats van baixar el riu Sena i, segons la tradició, es van aturar una nit al petit poble de Nanterre, on Germà va conèixer i beneir una nena de deu anys que li van presentar: santa Genoveva, la futura patrona de París, a qui va consagrar a la vida religiosa. Durant la travessia del Canal de la Mànega, la llegenda afegeix que Germà va apaivagar una tempesta provocada per dimonis, increpant les onades a la manera de Crist.

A Bretanya, els dos bisbes van combatre el pelagianisme “amb les seves pregàries, les seves exhortacions i els seus miracles”, aconseguint un primer cop decisiu contra l’heretgia. Complerta la missió, Llop va tornar a Troyes i Germà a Auxerre, cadascun a la seva diòcesi.




L’any 451: Àtila a les portes de Troyes

Vint-i-dos anys més tard, Llop, ja bisbe veterà, es va enfrontar al repte que el faria passar a la història. Àtila, rei dels huns des del 445, va envair l’Imperi d’Occident a través de la Gàl·lia —segons la tradició, incitat per una suggerent petició d’Honòria, germana de l’emperador Valentinià III.

Després de la gran batalla dels Camps Catalàunics, Àtila, cap dels huns, en retirada, amenaçava de destruir Troyes, que es trobava al seu pas. Les fonts recullen versions lleugerament diferents dels fets, que probablement es complementen més que no pas es contradiuen:

Segons una versió, Llop va enviar primer una delegació de clergues per negociar amb el rei hun. Tots els seus membres van ser decapitats, excepte un.

Segons totes les versions, davant d’aquest fracàs, el mateix Llop va decidir presentar-s’hi personalment. Revestit dels seus hàbits pontificals, va sortir a l’encontre d’Àtila. La tradició més coneguda recull un intercanvi memorable entre els dos homes:

Àtila: “Sóc el flagell de Déu!” Llop: “I jo sóc Llop [Lupus] —compartim noms semblants. No destruïm el ramat!”

Impressionat per la santedat i la serenitat del bisbe, Àtila va perdonar la ciutat. Abans, però, Llop havia reunit tot el seu poble en pregària i penitència, convençut que només la intercessió divina podia salvar Troyes d’una destrucció seguríssima.


[El bisbe Sant Llop de Troies matant el drac, talment com el Sant Jordi català.]

L’ostatge voluntari

El desenllaç de l’episodi és el que li dona tota la seva grandesa moral: Àtila va demanar a Llop que el guiés fins al Rin, i el bisbe es va oferir voluntàriament com a ostatge per garantir que els huns no farien mal a la ciutat durant la retirada. Va acompanyar, doncs, l’exèrcit hun en la seva marxa cap enrere, i només va poder tornar a la seva diòcesi després de diversos anys d’exili.

De retorn a Troyes, Llop hi va continuar exercint el seu episcopat fins a la mort, l’any 478 o 479, després de més de cinquanta anys al capdavant de la diòcesi —un dels episcopats més llargs de tota la Gàl·lia tardoantiga.

Un paral·lelisme il·lustre: santa Genoveva a París

És fascinant remarcar que el mateix any 451, mentre Llop protegia Troyes, santa Genoveva de París —la nena que Germà d’Auxerre havia consagrat a Nanterre vint-i-dos anys abans— protagonitzava una gesta paral·lela a París, animant els parisencs a resistir i confiar en la pregària davant l’amenaça d’Àtila, que finalment va desviar el seu exèrcit cap a Orleans en lloc d’atacar la ciutat. Dues llegendes bessones, nascudes del mateix cercle episcopal format al voltant de Germà d’Auxerre, protegint dues ciutats diferents del mateix flagell en el mateix any.

Un altre prodigi atribuït a Llop: el drac de la “Chair Salée”

La tradició popular li atribueix també la mort d’un drac alat, conegut com la “Chair Salée” (“carn salada”), que assolava els voltants de Troyes. Llop, que s’havia format com a guerrer abans d’entrar al sacerdoci, l’hauria mort personalment amb l’espasa. Els comentaristes moderns hi veuen dues lectures simbòliques possibles: que el drac representi metafòricament el mateix Àtila, o bé que simbolitzi, de manera més genèrica, l’heretgia, el paganisme i el pecat que Llop va combatre tota la vida.

Quina base històrica té tot això?

Aquí cal distingir, com sempre, la llegenda del nucli documentat. La vida de sant Llop està sostinguda per fonts força més sòlides que la majoria de tradicions hagiogràfiques d’aquesta època:

• Es conserva una carta escrita de la seva pròpia mà, datada el 454 —és a dir, redactada només tres anys després de l’episodi amb Àtila, mentre Llop encara era bisbe en actiu.

• Sidoni Apol·linar, el gran testimoni contemporani que hem estudiat extensament, el menciona en algunes de les seves cartes —una connexió directa i real entre dos protagonistes d’aquesta mateixa investigació.

• La seva hagiografia principal, la Vita Lupi (“Vida de sant Llop”), és considerada pels historiadors redactada relativament aviat després de la seva mort, tot i que la datació exacta ha estat objecte de debat acadèmic (entre Bruno Krusch i Louis Duchesne, que en discrepen dins una forquilla que va del 511 al 731). Existeixen dues versions d’aquesta Vita: la segona és considerada menys fiable pels crítics; la primera versió és la que els especialistes tenen per més fidedigna.

• Curiosament, la mateixa Vita Lupi dedica relativament poc espai a la missió de Bretanya contra el pelagianisme —és la Vita Germani (la vida de sant Germà) la que ho explica amb més detall, deixant el protagonisme principal a Germà.

Per què la llegenda ha perdurat?

Més enllà de la seva versemblança històrica exacta, l’episodi d’Àtila és, sense cap mena de dubte, el nucli fundacional de la identitat episcopal de Troyes. La ciutat encara conserva:

• L’Abadia de Sant Llop de Troyes, que porta el seu nom.

• Un esmalt medieval a la catedral que representa Llop guarint una jove sorda, amb l’antiga catedral —la que el mateix Llop hauria conegut— representada al fons.

• Una festa litúrgica el 29 de juliol (el seu dies natalis, és a dir, el dia de la seva mort, entès com a “naixement al cel”).

Aquesta memòria es va transmetre de manera ininterrompuda a través de la successió episcopal de Troyes durant segles —fins arribar, per exemple, a bisbes ben documentats del segle IX com sant Prudenci (845-861), actiu només disset anys abans que la mateixa ciutat acollís, el 878, el concili presidit pel papa Joan VIII i la coronació de Lluís el Tartamut. És, en definitiva, la prova que Troyes mai no va deixar d’explicar-se a si mateixa a través d’aquest episodi: la memòria d’Àtila hi va quedar gravada, de manera viva i institucional, molt més enllà del simple registre cronístic dels historiadors.

2.7.26

En Guillem Tell, un heroi llegendari suís amb un cognom occitano-romanx?


En Guillem Tell és el gran heroi tradicional de Suïssa. Segons la llegenda, va viure a les valls alpines durant els segles XIII i XIV, quan els habitants dels cantons muntanyencs resistien la dominació dels Habsburg. 


Segons la tradició suïssa, a finals del segle XIII els Habsburg intentaven reforçar el seu control sobre els territoris alpins d'Uri, Schwyz i Unterwalden. Aquestes comunitats gaudien de privilegis i d'un cert autogovern, però els representants dels Habsburg (els anomenats vogts o governadors) buscaven imposar una autoritat més directa. Als catalans, aquesta història ens és coneguda. La seva història simbolitza el procés pel qual les comunitats que acabarien formant la Suïssa van resistir l'expansió del poder dels àustries i van construir una identitat política pròpia.

Així, estem parlant d'un intent de centralització del poder dels Habsburg versus la sobirania ancestral de les comunitats alpines suïsses i romanx, un govern senyorial i dinàstic versus les llibertats locals tradicionals i un domini imperial versus l'autogovern dels futurs cantons suïssos.

La narració més coneguda explica que un governador dels àustries anomenat Gessler va obligar en Guillem Tell a disparar una fletxa contra una poma col·locada damunt del cap del seu fill. L'arquer va encertar el tret, però va confessar que portava una segona fletxa destinada al governador en cas que hagués ferit el nen. Després d'escapar de la presó, Tell acabà matant Gessler i es convertí en el símbol de la lluita per la llibertat dels autòctons.

Més enllà de la seva existència mítica o històrica, Guillem Tell representa l'esperit independentista dels pobles alpins suïssos i romanx i la defensa dels drets del poble davant del poder feudal.

[Imatge superior: Guillem Tell, "Pourtraits et Vies des Hommes Illustres", André Thévet, Paris, 1584.]


El cognom «Tell», alemany o occitano-romanx?

La interpretació habitual, bastant enrevessada i complicada, considera que el cognom Tell seria d'origen germànic. Tanmateix, aquesta explicació no és l'única possible. També es pot plantejar una hipòtesi alternativa basada en el context lingüístic dels Alps molt més plausible.

Abans de la germanització de bona part de Suïssa, nombroses regions alpines parlaven varietats romàniques emparentades amb l'actual romanx. Aquestes llengües, a més, compartien nombrosos trets amb les llengües occitanes i amb el català.

Des d'aquesta perspectiva, el cognom Tell podria conservar una forma molt antiga procedent d'un fons lingüístic alpí romànic anterior a l'expansió de l'alemany. En lloc de veure'l com un nom germànic adoptat pels romanxòfons, es podria interpretar com un element autòcton dels Alps romànics.

El romanx dels Grisons, l'occità dels Alps occidentals i el català dels Pirineus formen part d'un mateix conjunt de llengües romàniques occidentals que han conservat característiques antigues de les comunitats de muntanya.

Durant l'edat mitjana, les comunicacions entre les diferents valls alpines eren molt més intenses del que sovint s'imagina. Mercaders, pastors, pelegrins i soldats travessaven regularment els passos de muntanya. Aquestes relacions afavorien la circulació de paraules, cognoms i formes culturals.

En aquest sentit, en Jordi Bilbeny, amic, historiador i investigador de l'Institut Nova Història (INH), ens aporta una dada molt interessant. Cercant en un mapa d'Europa la implantació actual del cognom "Tell" (imatge següent), ens avança una hipòtesi prou plausible de la possible procedència i l'expansió del terme.


Així, gràcies a l'ús que l'investigador fa de la plataforma digital Geanet, és possible veure quina és la distribució de les 5.599 persones registrades a Europa i al món amb aquest cognom "Tell", que al mapa apareix com unes taques en color verd (accediu al mapa). 

Segons aquestes dades aportades per en Jordi Bilbeny, l'expert interpreta que "l'origen del cognom podria tenir el punt de partida a La Provença. I que des d'aquest punt es podria haver expandit cap a Catalunya i cap als Alps. I després, provablement, amb la dominació catalana, es podria haver traslladat envers Alacant i Múrcia fins, finalment, arribar a Flandes, quan aquest país va pertànyer a l'Imperi Hispà d'arrel catalana".

[Un arbre tell o til·ler, freqüent a l'Europa suissa i als Pirineus occitano-catalans.]


El cognom «Tell» i el til·ler dels Alps

Una possible interpretació del cognom Tell consisteix a relacionar-lo amb el nom de l'arbre conegut en català com a tell o til·ler. Es tracta d'un arbre característic de moltes regions muntanyoses d'Europa, apreciat per la seva ombra, la seva fusta i les propietats medicinals de les seves flors. En català, la paraula tradicional tell és documentada com a sinònim de til·ler.

Aquesta interpretació encaixa especialment bé amb el paisatge alpí on la llegenda de Guillem Tell situa els seus orígens. Els tells són arbres presents tant als Alps com en moltes zones de muntanya de l'àmbit catalano-occità. Això permet imaginar que el cognom podria haver nascut com un antic sobrenom relacionat amb un arbre emblemàtic, de la mateixa manera que molts cognoms europeus deriven d'elements naturals, boscos, rius o muntanyes.


[Implantació de l'arbre del tell o til·ler a Europa.]

Des d'aquesta perspectiva, Guillem Tell podria significar originàriament «Guillem del Tell», és a dir, «Guillem del Til·ler» o «Guillem associat a l'arbre tell». El nom evocaria un paisatge profundament arrelat a la cultura tradicional de les comunitats de muntanya.

La relació és encara més interessant si es considera que el romanx, l'occità i el català pertanyen a la mateixa gran família romànica. Les poblacions alpines i pirinenques han compartit durant segles formes de vida semblants i un vocabulari estretament vinculat al medi natural. En aquest context, el cognom Tell podria conservar el record d'una antiga tradició romànica associada a l'arbre que en català rep precisament aquest nom.

Així, el nom de Guillem Tell no només representaria la llibertat de Suïssa, sinó també la vinculació ancestral dels pobles alpins amb la natura i amb un dels arbres més simbòlics de les muntanyes europees: el tell o til·ler.

Un article d'en Marçal Soler Benet pel web "La història usurpada"


9.6.26

L'investigador Andreu Marfull ens analitza la llegenda de Maria Magdalena a la Provença | 15 juny

  

Què hi ha darrere de la llegenda de Maria Magdalena a la Provença? Quin vincle podria existir entre aquest relat medieval, les dinasties dels Anjou-Aragó, el misteriós Priorat de Sió i l'univers simbòlic que envolta Leonardo da Vinci? 

"L'emperador Andrònic i Maria de Magdala... més enllà d'Eudòxia Comnena" és el títol de la propera conferència de l'investigador en història Andreu Marfull, que ens convida a repensar el passat de la nostra nació i els seus grans mites

Aquesta conferència presenta, per primera vegada, una reconstrucció històrico-cronològica del mite de Maria Magdalena provençal des d'una perspectiva medieval, proposant una lectura alternativa dels fets i dels seus protagonistes. L'exposició estableix un pont entre tradició, història i simbolisme, explorant la possibilitat que aquests relats amaguessin el projecte d'una nova església o d'una nova religió en un temps històric alternatiu, contemporani del Renaixement i de Leonardo da Vinci.

Una oportunitat per descobrir una investigació que connecta personatges històrics, dinasties reials i llegendes que han fascinat historiadors i estudiosos durant segles, oferint una mirada innovadora sobre un dels grans enigmes de la tradició occidental.

Data: Dilluns 15 de juny del 2026
Hora: 18.30 h
Lloc: Reial Cercle Artístic (Carrer dels Arcs, 5, Barcelona - Sala del Brindis, 3r pis)

Andreu Marfull Pujadas és arquitecte urbanista, geògraf i investigador, amb una trajectòria acadèmica vinculada a l'estudi del territori, la història i la crítica historiogràfica. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora a la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez (Mèxic) i és autor de diversos llibres i articles sobre urbanisme, memòria històrica i interpretacions alternatives del passat.

En els darrers anys ha centrat bona part de les seves investigacions en la reconstrucció cronològica de la història medieval i moderna, proposant lectures que qüestionen la cronologia històrica convencional i que estableixen connexions entre personatges, dinasties i tradicions religioses des d'una perspectiva heterodoxa. Aquestes interpretacions han generat interès entre determinats cercles d'investigació alternativa, però no formen part del consens historiogràfic acadèmic.

Entre les publicacions més conegudes d'Andreu Marfull Pujadas destaquen les següents:

· "La vía cronológica": basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskiy, y en la Cronología X-185 (2020). És la seva obra més extensa, on desenvolupa una reinterpretació de la cronologia històrica inspirada en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovski i en la seva pròpia proposta cronològica X-185.
 
· "L'altra colonització d'Amèrica, segons els mapes i la neocronologia" (2023). Un assaig que planteja una lectura alternativa de la descoberta i colonització d'Amèrica a partir de mapes antics i de la neocronologia.
 
· "Introducció a la Nova Cronologia" (2015). Una obra breu d'introducció als principis de la Nova Cronologia aplicada a la interpretació de la història.
 
· "La Nova Cronologia i l'Apocalipsi" (2015). Estudia les relacions entre la cronologia històrica alternativa i els textos apocalíptics.
 
· "Catalanofòbia. Una qüestió d'Estat" (2018). Un assaig polític i històric sobre el fenomen de la catalanofòbia i la seva relació amb la construcció del relat històric oficial.
 
· "Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D'Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017)" (2021). Un estudi dedicat a la projecció internacional de la qüestió catalana al llarg de la història contemporània.


14.4.26

Presentació a Manresa del llibre "Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana" | 17 abril

  

La tarda de divendres, 17 d’abril de 2026, a les 19h, Manresa es convertirà en un punt de trobada per als amants de la història, la llengua i el pensament crític. A la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa, tindrà lloc la presentació d’una obra que promet generar reflexió i debat: Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana, publicada per Librooks.

El llibre, signat per Jordi Bilbeny, s’endinsa en una lectura singular de la història europea, establint connexions entre la figura de Sant Francesc d'Assís, el moviment dels càtars i el paper de la llengua catalana en aquest context. Es tracta d’una proposta que no deixa indiferent i que convida a replantejar relats establerts.

L’acte comptarà amb la participació d'en Biel Ferrer, que acompanyarà l’autor en la presentació, aportant una mirada filològica i crítica al contingut de l’obra. Entre tots dos, conduiran una conversa oberta que vol anar més enllà de la simple exposició, cercant la complicitat del públic.

L’esdeveniment està organitzat per Amics de l'art romànic del Bages, amb el suport de la mateixa biblioteca que acull l’acte. L’entrada és lliure, fet que reforça la voluntat de fer accessible el debat i el coneixement a tothom.

A les set de la tarda, doncs, les paraules prendran protagonisme en un espai que esdevindrà, per unes hores, escenari de preguntes, interpretacions i diàleg. Una cita per a qui tingui curiositat per la història i per les múltiples capes que poden amagar-se rere allò que creiem conèixer.

Jordi Bilbeny és un escriptor, filòleg, investigador i divulgador en història català conegut sobretot per les seves teories sobre la història de Catalunya i la reinterpretació d’episodis clau del passat.

Nascut a Arenys de Mar el 1961, Bilbeny ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar el que considera manipulacions o ocultacions en la historiografia oficial, especialment en relació amb el paper de Catalunya dins la història d’Espanya i d’Europa. És també el cap de recerques de l’Institut Nova Història (INH), des d’on impulsa investigacions i activitats de divulgació.

Entre els temes que ha tractat hi ha la possible catalanitat de figures històriques universalment conegudes, com Cristòfor Colom, així com l'estudi en clau catalana del Segle d’Or. 

Al mateix temps, Bilbeny té una presència activa en conferències, cursos i publicacions, on defensa la necessitat de revisar críticament les fonts històriques i d’obrir noves línies d’investigació. 

Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres centrats en la reinterpretació de la història, especialment en relació amb Catalunya. Aquestes són algunes de les seves obres més conegudes:

  • La descoberta catalana d'Amèrica (1998)
    Una de les seves obres més populars, on defensa la hipòtesi que Cristòfor Colom podria tenir origen català.
  • Inquisició i decadència (1999)
    Analitza el paper de la Inquisició en la suposada ocultació de la cultura catalana.
  • Cristòfor Colom, príncep de Catalunya (2006)
    Amplia les teories sobre la identitat catalana de Colom amb més arguments i documentació interpretada.
  • Brevíssima relació de la destrucció de la història (2013)
    Un assaig sobre la manipulació històrica i la pèrdua de memòria col·lectiva.
  • Carles I sense censura (2016)
    Relectura de la figura de Carles I d'Espanya des d’una perspectiva crítica.
  • En Colom i la Casa Reial Catalana (2010)
    Explora possibles vincles entre Colom i la noblesa catalana.
  • Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana (2026)
    Una obra recent que connecta la figura de Sant Francesc d'Assís amb el món càtar i la llengua catalana.

L'investigador Jordi Castellà presenta el llibre "Carlemany, pare de la nació catalana" | 30 abril

  

El pròxim divendres, 30 d’abril de 2026, a les 19:00 hores tindrà lloc, a la Sala Ramon de Capmany, situada a la Plaça dels Americans número 1 de Canet de Mar, la presentació del llibre “Carlemany, pare de la nació catalana”, obra de l’advocat, polític, investigador en història i escriptor Jordi Castellà.

L’acte comptarà amb la presència de l’autor, que oferirà una aproximació directa als continguts del llibre i al procés d’investigació que hi ha al darrere. L’obra és fruit de més d’una dècada d’estudis sobre la fundació de la nació catalana des dels seus orígens més primigenis.

En aquest treball, Castellà aborda amb voluntat objectiva i rigorosa diverses hipòtesis sobre els orígens de Catalunya, aportant noves perspectives basades en fets i proves documentals. El llibre estableix connexions històriques entre els gals catalans (catalauni) de la Bèlgica Scunda i l’Austràsia carolíngia, amb l’objectiu d’explicar una realitat fundacional que, segons defensa, ha estat sovint tergiversada.

A més, l’obra proposa una reflexió profunda sobre elements clau de la identitat catalana, com l’origen del mot “Catalunya”, el significat de la senyera, el paper dels fundadors i l’evolució de les formes de govern i dels símbols nacionals.

Jordi Castellà, especialitzat en història del dret i en diverses branques jurídiques com el dret públic, internacional, civil, penal i de les tecnologies de la informació, combina en aquest llibre la seva formació jurídica amb una clara vocació per la recerca històrica i la defensa de la llibertat del país.

També és impulsor del projecte Reconeixement.cat, el pacte nacional pel reconeixement internacional de la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer, davant de les Nacions Unides i la resta d'organismes internacionals, per poder fer efectiva la independència de forma legal, pacífica i democràtica, amb l'empara de les Nacions Unides mitjançant un traspàs de sobirania de la llei a la llei com va esdevenir-se amb el Marroc l'any 1956, Guinea Equatorial l'any 1968, Eritrea l'any 1990 o Sudan del Sud l'any 2011.

La presentació del llibre sobre Carlemany es planteja com una oportunitat per conèixer de primera mà una obra que vol contribuir al debat sobre els orígens i la construcció de la identitat catalana, així com per dialogar amb l’autor sobre les seves tesis i conclusions. Jordi Castellà també és investigador col·laborador de l'Institut Nova Història (INH).



18.12.25

La llegenda de l'apòstol Sant Pau a Tarragona i la seva capella


La popular llegenda de la Capella de Sant Pau a Tarragona, que actualment es troba situada a l'interior d'un dels claustres del Seminari Pontifici de la ciutat (imatge superior), ens explica que l'apòstol Sant Pau va predicar sobre la mateixa roca on s'assenta avui la capella, vinculant-la d'aquesta manera amb les primeres comunitats cristianes de Tàrraco, tot i que, els experts ens diuen que l'edifici actual és romànic (segle XIII) i forma part d'un antic hospital de canonges, sent un dels llocs on es commemora el pas de Sant Pau per la ciutat. En tot cas, l'emblemàtica capella sembla molt ben protegida i custodiada, talment com si es tractés d'un tresor del nostre patrimoni cultural, històric i espiritual o com si la tradició que la vincula al fundador del cristianisme li atorgués una importància cabdal. 
 
La tradició oral, per tant, vincula aquest lloc emblemàtic, al cim de l'antiga acròpoli romana de Tarraco, amb la predicació de l'apòstol Sant Pau. Tot i que la capella romànica és medieval, amb interior d'estil gòtic, la seva ubicació reforça la història del cristianisme primitiu a Tarragona i la presència de la figura de l'apòstol les nostres terres, actualment catalanes. A més, també la tradició relaciona la llegenda amb amb Santa Tecla la Vella, un testimoni del cristianisme primerenc.
 
En resum, la llegenda no és sobre un esdeveniment miraculós concret dins la capella, sinó sobre la santedat i el record de la predicació de Sant Pau en aquest punt clau de la ciutat.





Imatges actuals de l'exterior i l'interior de la Capella de Sant Pau de Tarragona.


Imatge de la capella de Sant Pau de Tarragona de l'any 1880.

21.1.24

La llegenda de "Lo Mariner de Sant Pau"

Imatges de la Festa Major de Sant Pau de Seguries (Ripollès) amb el gegant de la vila, Lo Mariner de Sant Pau, amb el rem a la mà.

La llegenda de Lo Mariner de Sant Pau fou recollida per en Mossèn Jacint Verdaguer. Es molt bonica i ha motivat la creació del gegant de la vila de Sant Pau de Seguries, atès que aquesta població té un paper destacat a la llegenda. Us en fem un resum:

Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb furia la nau. 

Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s'havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem, i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.

Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac, semblaven bona gent, però quan va veure l'aigua del llac, va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s'hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l'objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.

Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d'Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l'objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.

I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s'hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells sí que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s'anomena: El mariner de Sant Pau.

Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s'hi.


Versió d'en Jacint Verdaguer:

Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.


Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?
— Això és un rem — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.
— Doncs, adéu-siau —respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.

Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

— Sabríeu dir-me què és això?
— És una pala de forn —respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.
— Què saps tu? —li digué son pare, qui havia estat a marina—. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar! -li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona—. Això és un culler.
— Què dieu que és? —preguntà el mariner, no entenent la paraula.
— Un culler —replicà el vell.
— Mes, què és un culler? —preguntà l’empordanès.
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla.
— Doncs, aquí em quedo —respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.



Jacint Verdaguer

20.3.22

Noé i el diluvi universal a la mitologia catalana i andorrana


Els avis andorrans expliquen que després del Diluvi Universal el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit.

Imatge del Pic Fontargent, Pic Font d'Argent o Pic de Font Argent, al Pirineu Andorrà.
 
Tanmateix, els avis dels pobles de la Cerdanya expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant és així que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, extremadament furiosos, que donaren nom al pic.

El cim del Canigó, la muntanya sagrada de la mitologia catalana.

El mitòleg i folklorista Joan Amades, ha recollit aquestes llegendes al seu Costumari Català (Volum III, Corpus, Primavera):

"La llegenda diu que el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar la seva arca, fou al Pirineu; segons unes versions, al cim del Pic de Font Argent, en la part més alta d'Andorra, on encara es conserva l'anella que li va servir d'amarrador.

Una altra tradició creu que fou al cim del Canigó, sota la vall que forma el pic de Tretze Vens. L'arca encara es conserva amagada sota la congesta, disposada a tornar a servir si es produeix un altre diluvi. Per tal d'allunyar els indiscrets que vulguin acostar-s'hi, així que algú volta per aquells verals es desencadenen tretze vents que fan impossible de poder-hi estar i que han donat nom al pic que vigila i guarda l'arca."

El Pic d'Ascobes i el Pic d'en Noé, als Pirineus andorrans.

D'altra banda, al Pirineu andorrà hi ha el Pic d'en Noé o Pic de Noé, amb 2.713 metres d'alçada, molt a prop dels Estanys de Fontargent. Seria un altre bon candidat a tenir l'honor d'haver acollit la nau del pare bíblic de la humanitat, tal i com indica el seu topònim.

A la Vall d'Incles també hi ha llegendes que parlen d'en Noé.

També es comenta entre els més grans que l'andorrana Vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a l'Arca. El patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut Pic d’Ascobes, anexe al Pic d'en Noé, que sobresortia de les aigües. I els prats de la Vall d'Incles van servir d’aliment pel seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra d'en Noè.


Pic d'Ascobes on la tradició diu que es va lligar l'Arca, que reposava al proper Pic d'en Noé.



Imatge d'una típica borda pirinenca, que la tradició fa tant antigues com en Noé.



Tant el Pic d'en Noé, com el Pic d'Ascobes, els estanys de la Font d'Argent, el cim del Fontargent o la Vall d'Incles són en una mateixa zona concreta, propera i concèntrica, dels Pirineus andorrans. Aquesta seria la zona de l'establiment bíblic segons les llegendes i la mitologia catalana d'Andorra. Tan sols el Canigó, a la Cerdanya, queda una mica apartat d'aquesta àrea uns pocs quilòmetres.



Veiem, per tant, que segons la mitologia catalana, tant el Canigó com les Valls d'Andorra, són territoris 
fundacionals de la humanitat en aquesta part de món i, en el cas andorrà, això podria explicar en part perquè han pogut conservar la seva sobirania política al llarg de la història, essent respectada tant per Espanya com per França, pel fet de ser Terra Santa sota la protecció del Vaticà, encara a dia d'avui, atès que un dels co-prínceps és el Bisbe de la Seu d'Urgell. 



22.3.21

Les bruixes del Castell del Burriac, Cabrera | Mitologia Catalana

Les bruixes de Burriac, segons interpretació de Marià Ribas i Bertran. Dibuix extret del llibre Tradicions populars i costums mataronins. Supersticions i bruixeria. L'Aixernador eds. Argentona 1991. 


Aquesta llegenda situada al Castell del Mont Burriac, a Cabrera de Mar, al Maresme, Catalunya, fou publicada en forma de conte en un petit opuscle destinat als infants de principis del segle XX: Les bruixes de Burriach. Conte popular. Col. «Contes infantils», núm. 4. Impremta Ràfols (Barcelona, sense data). Devem el seu coneixement a l'amabilitat del qui fou bon amic nostre, el Sr. Marià Ribas i Bertran. 

Els investigadors Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre  Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar, ens expliquen la llegenda:

...«s'alçava majestuós dalt de la muntanya, que molts pescadors de la costa de llevant coneixen per 'Sant Mateu', i que està situada al bell mig del triangle que formen Mataró, Argentona i Vilassar de Dalt, i que té una forma semblant a la d'un mató de deu cèntims» (...) 

«Poca cosa resta del castell. Quatre parets que es van engrunant de mica en mica i part de la torre d'homenatge; mes amb totes prou perquè a l'esguardar-lo hom se sent posseït d'un sentiment d'amor i respecte per aquelles runes. Burriach, que és un gegant en la història, que en els temps de fades i cavallers, de trovadors i comtesses era l'orgull de tota aquella contrada, avui sols és niu de llangardaixos, serps i esparvers i els senyors d'aquells indrets pot dir-se que no són altres que els carboners que a destralades van netejant els boscos de la rodalia i que cap al tard, quan tot s'enfosqueix, són a voltes l'espant d'algun excursionista tocatardà que al trobar-los pel camí. 113 despentinats, amb mànega de camisa i amb la cara tan negra com el carbó que remenen, es creuen haver-se-les amb el propi diable» 

(...) «Ara lo que tal volta no sabeu és que hi hagué un temps en el qual les bruixes d'aquelles rodalies es servien de les runes d'aquell antic castell per a celebrar-hi llurs fantàstics conciàbuls, la majoria dels quals acabaven en un sens si de malvestats que portaven l'esglai a cent llegües a la rodona».

A partir d'aquí comença pròpiament el relat. Sembla ser que tots els dissabtes, en arribar el tombant de la tarda, tan aviat com el sol s'enfonsava darrera les muntanyes, qui estava atent albirava com d'un casalot dels afores del poble, del forat d'una xemeneia, d'un tros de finestra mig amagat o de les finestres d'algunes golfes, sorgia el despentinat cap d'una vella, amb els ulls ensorrats, la cara arrugada, el coll sec, escanyolit, i la boca sense dents. 

Darrera el cap seguia un cos estrafet que immediatament s'enfilava pels aires, cavalcant a voltes una escombra, un esteranyinador o una pota seca de cabra negra. No cal dir que es dirigia tot seguit cap a Burriac a una gran velocitat. La bona gent de la contrada sabien molt bé de la dolenteria d'aquelles bruixes. Per això, tots els dissabtes, en pondre's el sol, prenien els rosaris i resaven fins com a mínim la mitja nit; en altres ocasions no paraven amb els parenostres i les avemaries fins que l'astre rei tornava a llençar llum i calor damunt la terra. 

 A la vegada, els campaners de les esglésies properes passaven hores i més hores fent brandar ja la campana petita ja la grossa, car sempre s'ha dit que no hi ha res com el soroll de les campanes per allunyar les bruixes. Malgrat totes aquestes precaucions, no hi havia cap dissabte en què les bruixes no en fessin alguna de les seves. Moltes vegades congriaven al seu entorn les tempestes que tot l'any volten i giravolten pel mar i per la terra. 

Transformades en corbs, es posaven davant dels núvols, comandant-los fins al lloc que prèviament s'havien assenyalat; llavors, enmig d'un espetec de trons i llamps que tot ho feia trontollar, començava a caure una bona munió de pedra, aigua i llamps, tot alhora. Els camps quedaven arrasats, les vinyes mortes, les llocades perdudes i els arbres esqueixats. Més d'un cop, per la mateixa força del llamp, es mig partia una masia, matant els porcs, l'euga de l'estable o fins i tot l'infant que plàcidament dormia en el seu bressol, prop del llit de l'àvia. 

En d'altres ocasions, les bruixes prenien la forma innocent de les gavines. Volant per damunt de l'aigua del mar, feien aixecar les onades a grans alçades, fins que amb una immensa força les llençaven damunt la platja. Aleshores, ai del pescador que es trobava a mar o de la dona que sojornava en la barraca ran de l'aigua esperant la tomada del marit! També era habitual que es transformessin en guineus: envaïen les corts i degollaven les ovelles, feien fugir els conills i es menjaven tan de pressa com podien totes aquelles gallines que trobaven.

Eren tan i tan malvades que fins i tot el mateix dimoni sentí enuig i volgué parar-los els peus. Però no hi hagué manera: les bruixes eren encara més dolentes que el diable que les havia creat. I com que en el món del mal el més dolent és el més fort, en Banyeta hagué de fugir amb la cua entre cames. Tantes i tan grans eren les malifetes d'aquelles bruixes, que en els pobles que envoltaven el castell de Burriac no es parlava d'altra cosa. I, com acostuma a passar, n'hi havien que negaven fins i tot la seva existència. 

Tan contraposades es trobaven les opinions que s'arribaren a fer apostes sobre això. Un jove dels que més negava l'existència de les fetilleres, però que alhora era dels més decidits, es comprometé a pujar un dissabte a la nit fins al castell de Burriac per tal de veure i poder després explicar el que allí succeïa. I així ho va fer. Un dissabte, després d'haver dinat, l'esmentat jove va fer via fins al castell. Quan el sol anava cap a la seva posta, arribava a la paret de tanca de l'antiga fortalesa. Immediatament s'amagà darrera un gatosar, trontollant-li el cor i suant d'angúnia. 

A mida que s'anava fent fosc els nervis s'apoderaven cada vegada més i més d'ell, sobretot quan s'adonà que s'apropaven les bruixes, les quals, damunt l'estranya cavalcadura, voltaven i giravoltaven unes prop de les altres, com un vol de coloms, a l'entorn de la torre de l'homenatge del castell. Com més fosc era més ran de terra volaven les bruixes, fins que en un moment donat feren un gran xiscle. Llavors, posant totes elles el peu a terra, s'agafaren de les mans com si anessin a ballar una sardana; en realitat el que feren fou començar a giravoltar, tan de pressa que gairebé es feien invisibles. 

 Finalment s'aturaren, i traient una gran caldera feren foc sota d'ella. En ser la foguera ben encesa tomaren a agafar-se de les mans i a giravoltar. A cada moment que s'aturaven sortia de la rotllana una de les bruixes que, apropant-se a la caldera, llençava a dins quelcom que es treia de la pitrera, alhora que murmurava un conjur. Herbes, ungüents, ossos de mort, cames seques de criatures sense batejar, llangardaixos i gripaus vius, banyes de boc, tot plegat anava a raure dins de la perola, on bullia fent una ferum de sofre que asfixiava. Tot plegat, sumat a les flames blaves i vermelles que sorgien d'aquella «escudella», tenien més que esporuguit el jove tafaner que tot ho guaitava. 

 Quan la foguera semblava que s'apaivagava, les bruixes tornaren a fer embranzida, giravoltant follament una bona estona. De cop i volta es pararen en sec, fent un xiscle que semblava un llarg udol. Immediatament s'untaren amb el suc llardós de la caldera, i dient «Altafulla!» es convertiren en corbs, que fugiren volant vers el mar que es veia lluir entre la claror de les estrelles d'aquella nit. Una vegada s'havien allunyat totes les bruixes, el jove -esfereït però malgrat tot encara serè- sortí del seu amagatall. Com volent provar sort, s'untà també amb el suc de la caldera. 

Tement que si deia la mateixa paraula que les bruixes aniria a raure amb elles i se n'adonarien de la seva presència, digué «Baixafulla!», quedant al moment convertit en ase'. Tan bon punt hagué mudat la pell de persona per la d'ase, començà a sentir una frisança tan gran a les cames que, sense gairebé ni adonar-se'n, es posà a córrer. Quan més corria, més ganes tenia de fer-ho. Així, corrent, recorregué boscos i torrenteres, muntanyes i planes, sempre fent mal per allà on passava, sentint malediccions i juraments a dojo, aquí caient i esgarrintxant-se, allà suant i esbufegant, però sempre amb la mateixa frisança i amb la mateixa dèria: córrer i només córrer. 

Ell prou que volia cridar i demanar auxili, però de la seva boca només sortien uns brams capaços d'espaordir els homes més temperats: no semblava sinó que bramessin cent ases alhora. Després de molt de temps, impossible de calcular, veié allà al lluny de l'horitzó que començava a apuntar el nou dia. Aviat comprengué que s'apropava una altra vegada a Burriac. Quan hi arribà, trobà les bruixes allà reunides una altra vegada. Imagineu-vos les rialles i les mofes de les fetilleres en veure l'ase!. Ràpidament les seves astutes ments s'adonaren del que havia passat en realitat; capturant-lo, li posaren un ronsal i el lligaren a una anella que hi havia clavada en una de les parets del castell. Agafant cadascuna d'elles una vara, ja de bruc, ja d'arboç, l'apallissaren sense parar i sense fer cas dels brams de dolor i de les llàgrimes que llençava. Tantes i tantes garrotades li donaren que acabaren deixant-lo esmorteït, llevant-li la pell. 

Per sota li anava sortint la de persona, però ja podeu imaginar com: plena de blaus i sangtraïts, amb ferides i esgarrinxades de tota mena. Quan el jove tafaner tornà en si, el sol ja planava per tot arreu. Les bruixes, és clar, havien desaparegut del tot. Poc a poc, amb penes i treballs, el xicot aconseguí d'aixecar-se i iniciar el camí de tornada cap al poble, tot fent la promesa que mai més no seria curiós en tot el temps que li restava de vida. 

Imatge panoràmica del Castell de Burriac de Cabrera, al Maresme, Catalunya.

__

Hi ha una segona variant de la història de les bruixes de Burriac que és molt similar a la primera, fins al punt que no seria inversemblant que es tractés d'una adaptació. Fou publicada per Josep de Cabanyes en el Bloc Mataroní de l'any 1926''. Les novetats que ens aporta són escasses: potser la més rellevant és la d'especificar-nos que el jove tafaner, protagonista d'aquesta contalla, era originari del poble de Cabrera.

És lògic que una història tan popular com aquesta necessàriament s'havia de veure reflectida en altres publicacions. Així ho fa en Joaquim M. de Nadal Ferrer en un treball de memòries, on ens descriu el poble de Caldetes, la seva gent i el seu costumari a començaments del segle XX quan l'autor, com era el cas d'altres famílies barcelonines benestants, estiuejava en aquesta bella població del Maresme.

Imatge detall de la fortalesa del Burriac de Cabrera.

En certa ocasió, d'infant, va fer estada a Argentona; i és clar, la pujada al castell de Burriac era obligada. Ell mateix ens ho explica: 

«Burriach era la excursión cumbre que podían realizar los forasteres en Argentona. Excursión deportiva y romàntica, todo a un tiempo, porque los amores del seflor feudal y de la pastora -cabrera: de aquí el nombre de Cabrera con que el pueblo en donde radica el castillo es conocido- aun se cuentan y repiten y encandilan los ojos de las muchachitas que no han profesado aún lo que un amigo mío llamaba el "topolinismo totalitario", y tienen ilusiones, esperanzas y sueftos. Excursión temerosa, según los días y según las horas, porque Burriach es tierra de brujas, y en el recuerdo o en la fantasia de las gentes estan aún muy grabadas las historias de sus diabluras y de sus fechorías y de sus maleficios» (...) 

«Claro està que, cuando la companía es numerosa y joven y alegre, por màs senas, y brilla el sol en el cielo, los ànimos rechazan fàcilmente todas las leyendas, y aun las historias mismas de brujas saben a supercherías; però nadie, sin embargo, tenia interès en esperar el anochecer en aquellas alturas y menos aún en las noches de sàbado, que tiene fama de ser el 'dia de moda' para las brujas y para los brujos. No conviene desafiar lo sobrenatural, tanto màs cuanto és cosa conocida que quienes lo han hecho, lo han pasado mal, y el suceso de su desgracia se repite de padres a hijos y se cuenta entre chisporroteos de llamas, junto al hogar de las grandes cocinas acogedoras, en las frías noches invernales. 

Y si alguien no quiere creerlo, ahí està el caso del valiente muchacho de Cabrera, incrédulo como puede serio el que màs; ese ignorado «alguien» que el afio de... la "Nana" pasó la noche en aquellas alturas con objeto de comprobar personalmente lo que hubiera de cierto, o de cuento, en las referencias de labriegos ingenuos, y en las charlatanerías de mujeres parlanchinas, y en los escritos enrevesados de pergaminos amarillentos y comidos por ratones». 

De fet, la seva explicació tampoc no és gaire diferent de les anteriors, trobant-se només alguna variació de detall. De tota manera, sí que creiem interessant tenir-la en compte, ja que pel que sembla ell la recollí de viva veu durant la seva estada a Argentona.  


Font: 

Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar.


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 


.

17.3.21

El torrent de les encantades de la nit de Sant Joan, a Viladrau | Mitologia Catalana


Us presentem una bonica llegenda del Montseny, recollida pel geògraf i mitòleg Martí Boada al seu llibre Llegendes del Montseny:

Prop de Viladrau, al cantó de les aigües vessants de Sant Segimon, hi travessa una torrentera on moltes vegades hi baixen a abeurar els ramats que pasturen en aquest bell indret. Diuen que moltes vegades, en les fredes nits d’hivern quan els cims de l’alt Montseny estan coberts de neu i les aigües del torrent són fortes i ràpides, surten dels afraus i gorgs, les encantades i ballen i canten per la superfície. Ningú les entén, barrejats llurs ecos amb els xiulets del vent i el bramul de els famolenques feres que baixen al pla a capturar les seves preses. 

Quan ve l’estiu i amb ell la nit de Sant Joan, llavors ja canvia la cosa i surten les encantades en aquesta nit, a cantar belles cançons com ningú les ha sentit mai. Afortunat el mortal que aquell dia pot veure-les, es pot dir que ja ha fet la seva fortuna. Això va succeir a tres xicots, fills de Can Bosc l’un; de la Sala, l’altre; i de Can Gat, el tercer; tots tres del poble de Viladrau. 

Plens de coratge, malgrat la por i de les prediccions que els veïns i parents els hi feien per la seva temeritat, emprengueren el camí de la torrentera, era la bella nit de Sant Joan i al punt de les dotze hores i estant-se allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una balma a les Encantades que anaven estenent roba pels marges del torrent. Tot d’una ells sortiren i prengueren a corre cuita una peça de la roba estesa. 

Les Encantades al veure’s descobertes desaparegueren com per art de màgia. Era un tovalló que així que l’agafaren anà allargant-se, allargant-se sense parar. Per fi quan ja no s’estirà més, els tres nois se’l partiren i tan bon punt ho fou, va quedar cada tros convertit en peces d’or, i esdevingueren rics com ningú altre. 

Però els hi entrà l’ambició, i volgueren fer-se rics; i així, decidiren cadascú per la seva banda, sense dir res als seus companys, de tornar, l’any següent, al mateix indret. Quan fou mitja nit aparegueren les Encantades, i els tres minyons, tots d’una i sobtadament es tiraren damunt d’un tovalló de la roba que tenien aquelles estesa, al mateix temps que desaparegueren roba i Encantades. I els tres xicots estira que estira del tovalló, aquest en lloc d’allargar-se es féu a trossos; caient d’ell, en lloc de monedes com l’any abans, moltes pedres.

Font:  Llegendes del Montseny, Martí Boada. 

Torrent de Sant Segimont, prop de la població de Viladrau, al Montseny.



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

12.3.21

La Setmana dels barbuts | Mitologia catalana

Sant Antoni Abad és un dels sants barbuts de la setmana més freda de l'any.

Cada any, pel 15 de gener, comença la coneguda com a ‘Setmana dels Barbuts’, que va fins al dia 21 de gener i és, tradicionalment, considerada la setmana més freda de tot l’any. El període de temps que hi ha entre el cicle de festes de Nadal i el de Carnestoltes es coneix popularment amb el nom de “La Setmana dels Barbuts”. Els sants barbuts i la seva setmana, esdevenen, per tant, ancestrals figures de la mitologia catalana i cristiana.


Els sants barbuts

Es diu que la denominació “dels barbuts” ve del fet que durant aquest breu periode de temps coincideixen en el calendari la celebració de Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat, Sant Fructuós, Sant Vicenç màrtir i Sant Sebastià. A tots ells se’ls representa a les imatges del santoral amb unes llargues barbes.

Sant Hilari, té lloc el dia 13 de gener; sant Pau ermità i sant Maur, el dia 15 de gener; i sant Antoni Abat, el dia 17 de gener. També se sol allargar la setmana fins a sant Fructuós, el dia 21 de gener, i sant Vicenç, el dia 22 de gener.

Altres sants barbuts que se celebren aquests dies són sant Bonet i sant Efisi de Sardenya, el15 de gener, i sant Canut, el 19 de gener, però no han assolit la importància popular dels anteriors. També cal considerar sant Sebastià, 20 de gener, que se celebra en moltes poblacions i se'l cita en dites populars d'aquests dies sobre el tema del fred.

Precisament, la Setmana dels Barbuts acaba per Sant Sebastià, efemèride què la vila de Tossa de Mar celebra. Es la tradició més important de l’any, i ho fa amb la figura del Pare Pelegrí. Cada 20 de gener, els veïns de Tossa compleixen el vot del poble per agrair a Sant Sebastià que els salvés de la pesta al segle XV.

La Setmana dels Barbuts és una expressió que molts de nosaltres hem pogut escoltar als nostres avis. Es una expressió que ha sobreviscut als nostres dies. Per aquestes dates, els pagesos portaven la feina de la vinya dintre de casa, per evitar les fredes temperatures de l’exterior. 

També es diu que els nascuts en aquest període són peluts i tenen mal geni. Una altra creença popular afirma que els homes nats en aquesta setmana són peluts, amb una barba espessa, molt de geni, decidits i coratjosos i amb molta empenta, mentre que les nenes nascudes en aquesta setmana se les té per mostatxudes.

D’entre les festes més importants de la setmana dels Barbuts hi ha, per la seva extensió dins el territori i la seva popularitat, Sant Antoni Abat, més conegut com Sant Antoni del porquet o dels ases, protector dels animals de peu rodó, els animals de treball de la pagesia i, per extensió, de tots els animals domèstics. La seva festa és una de les més importants de l’any en moltes poblacions de les terres de parla catalana i es celebra amb les tradicionals beneïdes d’animals, Els Tres Tombs i amb les representacions parateatrals que tenen al sant i a les seves temptacions, els dimonis, com a protagonistes.


Expressions populars relacionades amb la setmana dels barbuts

- La setmana dels barbuts, setmana d'esternuts.

- Pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts.

- Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans.

- Entre sant Antoni i sant Sebastià, més fred que entre tot l'any fa.

- Per sant Antoni fa un fred del dimoni.

- Per sant Sebastià fa un fred que no es pot aguantar.

- Quan venen els tres barbuts, sant Pau ermità, sant Maur i sant Antoni abat, venen els freds cascarruts.

- Si plou per sant Pau, hivern adeu-siau, i si fa sol, ve un hivern nou.

- Si per sant Vicenç fa bon sol, de cada cep se n'omple un bot; si plou al matí, la meitat de vi; si plou a la tarda, la collita esguerrada.

- Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts.

- Per sant Antoni gelades, i per sant Llorenç calorades.

- Per Sant Sebastià, tramuntana a l'Empordà.

- Els qui neixen per la Setmana dels barbuts són molt peluts.

- Sant Pau bromic troba Sant Antoni, Sant Antoni allarga la mà i troba Sant Sebastià, Sant Sebastià reganya les dents i troba Sant Vicenç, Sant Vicenç rosega les crostes i troba Carnestoltes, Carnestoltes dura tres dies, vet aquí Sant Maties, tant de nit com de dia.

- Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l'enterra

- Quan el dia creix el fred neix.

- Per Sant Antoni de Janer, mitja palla i mig graner. Vol dir això que al arribar a Sant Antoni, els pagesos ja porten gastada mitja anyada en el menjar d’ells i del bestiar.

- Pel Janer xais al femer. (Indica que se’n moren molts).

- Pel Janer s’hi assenta com un cavaller; pel Febrer marxa com un ca llebrer. (Se'n diu de la neu).

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents, s’alcen les glaces i s’alcen els vents.

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents: si no hi ha tocat, no hi portis el sembrat.

- Per Sant Vicens, el sol entra pels torrents i on no hi ha tocat, ni blat ni vinya hi vagis ha plantar. (Vol dir que és massa bac per conrear-hi).

- Per Sant Anton de Janer, mitja palla i mitj graner.

- Per Sant Antoni, un pas de dimoni.

- Per Sant Antón, carnestoltes són.

- Sant Antoni del porquet, que á las velles fa carasses y á las joves fá l'ullet.

- Per Sant Sebastià, una hora s'allarga ja.

- Per Sant Sebastià, l'oreneta ve i els tort se'n va.

- Qui vol donar fabons al segá, té que ferlos per Sant Sebastiá.

- Per Sant Pau, una hora hi cau.

- Sant Fructuós serè, any de fruyta. 


L'home salvatge o barbut hivernal

Alguns autors relacionen les festes que s’esdevenen durant la Setmana dels Barbuts amb una altra figura de la mitologia catalana, l’Home salvatge o el Geni de la muntanya, que pobla la simbologia d’aquests dies a tot Catalunya i en altres pobles d'Europa. Es tracta d’un ancià amb una llarga barba blanca i una dalla, que en molts calendaris representa l’Any Vell i que té una estreta i antiquíssima relació simbòlica i iconogràfica amb el déu solar Cronos, el seu homònim Saturn o el mateix dimoni català, sempre representatiu de l'hivern.

L'home salvatge, barbut i hivernal, és una figura molt present a la mitologia catalana.

Algunes tradicions afirmen que els sants porten el fred dins les seves enormes barbes blanques. En efecte, la iconografia més antiga d’aquests personatges ens els presenta com a un ancià d’enormes barbes nevades, que simbolitza la vellesa i el cru fred hivernal.

L'anciana divinitat simbolitza el pas del temps. També podria relacionar amb les festes de la Lupercalia, uns rituals de fecundació destinats a la protecció dels ramats i a la fertilitat de la terra en els quals l’embriaguesa i les disfresses jugaven un paper molt destacat. En qualsevol cas, es tracta d’unes celebracions festives que tanquen el mes de gener i que comencen a traspuar els excessos carnavalescos de les properes setmanes.

És un moment de l'any de repòs agrícola, o d'activitats mínimes al camp, que les societats pageses catalanes aprofitaven per reforçar els vincles socials mitjançant la xerinola i el sarau, i en què imperava l'esperit saturnalesc hivernal d'inversió de rols i de funcions socials, la disfressa i les autoritats efímeres. 

Les festivitats saturnalesques culminaven el 23 de desembre amb l'arribada de la gran cita còsmica de tot l'any: el solstici d'hivern, quan el sol inicia l'ascensió i el dia comença a créixer («per Nadal, un pas de pardal»). Era la festa dels humils per excel·lència, quan s'acceptava qualsevol transgressió, un antic costum que es cristianitza lentament al llarg de l'Edat Mitjana quan l'Església l'acaba adaptant com a manifestació d'humilitar de les altes dignitats eclesiàstiques cap al baix clergat, els sotsdiaques i els acòlits, i en tolerava la pràctica durant les festes de fi i d'inici de l'any. 


El Mercat dels barbuts de Sant Hilari

El 13 de gener és Sant Hilari, en plena setmana dels Barbuts. Actualment, a la vila de Sant Hilari, ja no es celebra la diada com es feia fa uns anys. L'investigador Xavi Clos, al seu darrer llibre Cròniques del meu dia a dia a Sant Hilari Sacalm, ens descriu com era fa uns anys la celebració d’aquesta diada assenyalada:

“El 13 de gener, festivitat de Sant Hilari i patró del poble, a part d’una missa, es celebrava la Fira, que aplegava molta gent. A la plaça de l’Església i part del carrer Rectoria hi havia moltes parades de venedors i de xarlatans que portaven mantes i dominaven l’art de l’oratòria i, si en compraves una, te’n regalaven tres. 

El que més èxit tenia, però, era el xarlatà de l’ungüent de la serp: portava una serp viva al coll, a tall de bufanda, i duia pots de llauna amb la foto d’una serp; els vells hi tenien molta fe, i alguns venien expressament de pagès a comprar aquesta mena de pomada amb la que es feien fregues i, deien, calmava el dolor muscular. També venien roba, collarets, arracades, torrons i altres coses.”

El Mercat dels Barbuts de Sant Hilari a principi de segle.

Tres setmanes després se celebrava el Firot, que era un mercat del porc. La dita que ens ha quedat diu: per la Fira la nina i pel Firot el xicot.


El Sopar dels barbuts d'El Vendrell i la Festa dels barbuts de Sallent

La particular fisonomia de Setmana dels Barbuts ha inspirat a casa nostra, algunes celebracions ben peculiars. Així, al Vendrell, cada any es celebra el Sopar dels Barbuts, una festa que es ve celebrant des del 1994, entre els dies 15 i 22 de gener. Organitzada per l’Associació de Barbuts del Penedès, es tracta d’un sopar al que hi assisteixen només persones que duen barba i que es reuneixen al voltant d’una taula per compartir un àpat i fer-la petar, en el marc d’una festa que cada any incorpora novetats.


Participants de la 25a edició del Sopar dels Barbuts d'El Vendrell.

També l'Associació Barbuts de Sallent celebra cada any la Festa dels barbuts amb un munt d'activitats com ara la caminada dels barbuts, la cursa dels barbuts, cercatasques, concerts, cercavila, ballada de gegants i moltes coses més. La festa comença amb les “Cantades Barbudes”. La cantada és l’himne dels barbuts que es cantarà a totes les barberies i perruqueries que ha col·laborat a la festa.


Fonts:

- https://www.santhilari.cat/noticies/sant-hilari-patro-del-poble-en-plena-setmana-dels-barbuts/
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Setmana_dels_barbuts
- https://blog.vegueries.com/la-setmana-dels-barbuts/
- https://books.google.es/books?id=V-ZXfxkm2zcC&lpg=PA287&dq=setmana%20dels%20barbuts&hl=ca&pg=PA287#v=onepage&q=setmana%20dels%20barbuts&f=false
- http://www.museuderipoll.org/la-setmana-dels-barbuts/
- https://books.google.es/books?id=AQsQAAAAYAAJ&dq=setmana%20dels%20barbuts&hl=ca&pg=PA107#v=onepage&q=setmana%20dels%20barbuts&f=false
- https://surtdecasa.cat/centre/agenda/la-festa-dels-barbuts/73332
- https://onabages.cat/2019/01/15/arriba-com-cada-any-la-festa-dels-barbuts-a-sallent/



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021
Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com