Llegenda de la lluita dels forçuts d’Os i de Pal pel dret a pasturar a la Coma de Setúria

Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirenaica. 

La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os (Os de Civís). Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya. 

Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os. 

Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. 

Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.

Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

Font: http://www.andorraantiga.com/llegendes-del-pais-del-pirineus.-andorra..html

[Imatge superior. Panoràmica de la Coma de Setúria]

.

Noé i el diluvi universal a la mitologia catalana i andorrana

Els avis andorrans expliquen que després del Diluvi Universal el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el Pic o Cim de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus. La tradició explica que allí dalt encara es conservava l’anella que serví d’amarrador de la nau, que es converteix en or massís la nit de Sant Joan, que molts han cercat sense èxit.

Imatge del Pic Fontargent, Pic Font d'Argent o Pic de Font Argent, al Pirineu Andorrà.
 

Tanmateix, els avis dels pobles de la Cerdanya expliquen que l’embarcació bíblica s'«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant és així que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, extremadament furiosos, que donaren nom al pic.

El cim del Canigó, la muntanya sagrada de la mitologia catalana.

El mitòleg i folklorista Joan Amades, ha recollit aquestes llegendes al seu Costumari Català (Volum III, Corpus, Primavera):

"La llegenda diu que el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar la seva arca, fou al Pirineu; segons unes versions, al cim del Pic de Font Argent, en la part més alta d'Andorra, on encara es conserva l'anella que li va servir d'amarrador.

Una altra tradició creu que fou al cim del Canigó, sota la vall que forma el pic de Tretze Vens. L'arca encara es conserva amagada sota la congesta, disposada a tornar a servir si es produeix un altre diluvi. Per tal d'allunyar els indiscrets que vulguin acostar-s'hi, així que algú volta per aquells verals es desencadenen tretze vents que fan impossible de poder-hi estar i que han donat nom al pic que vigila i guarda l'arca."

El Pic d'Ascobes i el Pic d'en Noé, als Pirineus andorrans.

D'altra banda, al Pirineu andorrà hi ha el Pic d'en Noé o Pic de Noé, amb 2.713 metres d'alçada, molt a prop dels Estanys de Fontargent. Seria un altre bon candidat a tenir l'honor d'haver acollit la nau del pare bíblic de la humanitat, tal i com indica el seu topònim.

A la Vall d'Incles també hi ha llegendes que parlen d'en Noé.

També es comenta entre els més grans que l'andorrana Vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a l'Arca. El patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut Pic d’Ascobes, anexe al Pic d'en Noé, que sobresortia de les aigües. I els prats de la Vall d'Incles van servir d’aliment pel seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra d'en Noè.

Pic d'Ascobes on la tradició diu que es va lligar l'Arca, que reposava al proper Pic d'en Noé.

Imatge d'una típica borda pirinenca, que la tradició fa tant antigues com en Noé.

Tant el Pic d'en Noé, com el Pic d'Ascobes, els estanys de la Font d'Argent, el cim del Fontargent o la Vall d'Incles són en una mateixa zona concreta, propera i concèntrica, dels Pirineus andorrans. Aquesta seria la zona de l'establiment bíblic segons les llegendes i la mitologia catalana d'Andorra. Tan sols el Canigó, a la Cerdanya, queda una mica apartat d'aquesta àrea uns pocs quilòmetres.

Veiem, per tant, que segons la mitologia catalana, tant el Canigó com les Valls d'Andorra, són territoris 

fundacionals de la humanitat en aquesta part de món i, en el cas andorrà, això podria explicar en part perquè han pogut conservar la seva sobirania política al llarg de la història, essent respectada tant per Espanya com per França, pel fet de ser Terra Santa sota la protecció del Vaticà, encara a dia d'avui, atès que un dels co-prínceps és el Bisbe de la Seu d'Urgell.