Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes del Penedès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes del Penedès. Mostrar tots els missatges

27.5.26

El vi, el raïm i la vinya a la mitologia catalana


A la mitologia catalana hi ha diverses llegendes, rondalles i tradicions populars d'arreu dels Països Catalans relacionades amb el raïm, la vinya i el vi, especialment en zones de forta cultura vitivinícola com el Penedès, el Priorat, Mallorca o el Rosselló. Moltes no són “grans mites” unificats, sinó llegendes locals vinculades a ermites, sants, monestirs o fenòmens miraculosos de la vinya.

Una de les més conegudes és la vinculada a Sant Sadurní d'Anoia i a l’origen simbòlic del vi i del cava al Penedès. La tradició popular explica que les terres del Penedès van ser beneïdes per la fertilitat de la vinya després d’un període de fam i sequeres, i que els monjos van ensenyar a millorar el cultiu del cep. Aquest tipus de relat barreja història real —la importància dels monestirs medievals en la viticultura— amb elements llegendaris sobre collites miraculoses.

També són freqüents les llegendes sobre ceps miraculosos. A moltes zones rurals catalanes es contaven històries de vinyes que sobrevivien a pedregades o sequeres gràcies a la protecció d’un sant. En alguns pobles del Penedès i del Camp de Tarragona hi havia la creença que certes creus de terme protegien les vinyes del llamp i de la calamarsa.

El dimoni i el vi

A Mallorca hi ha relats populars relacionats amb el dimoni i el vi. En algunes rondalles recollides per Antoni Maria Alcover, el vi i les vinyes apareixen com a espais de temptació, abundància o enginy pagesívol. El raïm sovint simbolitza prosperitat, però també excés i astúcia.

Una altra tradició molt arrelada és la relació entre el vi i els monestirs medievals. Al Monestir de Poblet i al Monestir de Santes Creus circulaven històries populars sobre vins extraordinaris elaborats pels monjos, alguns dels quals adquirien qualitats gairebé miraculoses. Aquestes narracions formen part de la memòria oral monàstica i agrícola.

També hi ha un rerefons simbòlic molt antic associat al raïm. En la cultura popular catalana, la vinya representa fertilitat, abundància i cicle anual. Les festes de verema, encara avui molt presents en llocs com el Penedès, conserven rituals i imaginari que probablement tenen arrels precristianes mediterrànies relacionades amb el culte al vi.

No existeix una única “gran llegenda catalana del raïm”, però sí un conjunt molt ric de tradicions locals, rondalles i mites agrícoles on la vinya té un paper central dins la cultura popular catalana i mediterrània.

A Mallorca, el vi i la vinya apareixen sovint dins l’univers de les rondalles populars, especialment en les recopilades per Antoni Maria Alcover a l’obra Aplec de rondaies mallorquines. El dimoni hi té un paper recurrent: és un personatge que tempta, enganya o és enganyat, i el vi sovint simbolitza tant el plaer com la pèrdua de control.

Una rondalla molt representativa és la del “dimoni engañat pel pagès”. En diverses variants, un pagès pobre aconsegueix fer creure al dimoni que una bóta de vi és infinita o màgica. El dimoni, golafre i bevedor, acaba embriagat i perd el pacte que havia fet amb el pagès. Aquest tipus de relat associa el vi amb l’astúcia humana: el dimoni pot tenir força sobrenatural, però el pagès mallorquí el venç gràcies a la intel·ligència i al coneixement de la terra i dels seus fruits.

En altres rondalles, el dimoni apareix vinculat a les tavernes o a les collites abundants. Hi ha històries on una verema excepcional desperta sospites perquè “cap vinya no pot donar tant” sense ajuda diabòlica. Aquest motiu és molt antic a Europa: les collites extraordinàries sovint es relacionaven amb pactes sobrenaturals. A Mallorca, però, aquestes històries solen acabar amb un to humorístic o moralitzador.

També existeixen tradicions orals segons les quals el dimoni rondava les possessions durant el temps de la verema. En alguns pobles es deia que no era prudent deixar soles les bótes noves durant la fermentació perquè “el dimoni hi podia entrar” i fer-lo malbé. Això probablement reflecteix una percepció sagrada, ancestral i divina del misteriós procés de fermentació, que transformava el most en vi d’una manera que, abans de la ciència moderna, semblava miraculosa. 

La verema, ritual de fertilitat

Pel que fa a les festes de la verema com a rituals de fertilitat, el cas més emblemàtic és el de les celebracions tradicionals del Penedès. Tot i que avui tenen un caràcter festiu i turístic, molts antropòlegs hi han vist la continuació de rituals agrícoles molt antics vinculats al cicle de la terra.

Un exemple concret és la pràctica tradicional de coronar amb pàmpols o raïm la persona que portava el primer cistell de la collita. Aquesta figura simbolitzava l’abundància i la prosperitat futura. En alguns pobles, el primer most era beneït i compartit col·lectivament, en un ritual que recorda cerimònies mediterrànies precristianes de celebració de la fertilitat de la terra.

A diverses zones vitícoles catalanes també es conservava la idea que no s’havia de collir l’últim raïm de la vinya. Es deixaven alguns gotims al cep com a “part de la terra” o “part dels ocells”, una pràctica que alguns folkloristes interpreten com un vestigi de sacrifici simbòlic destinat a garantir la fertilitat de la collita següent.

Hi ha també testimonis de balls i cants de verema amb contingut clarament eròtic o fecundador. Durant la collita, especialment abans de la mecanització, homes i dones treballaven junts durant jornades llargues, i la cultura popular associava la verema amb el festeig, la sexualitat i la renovació del cicle vital. Moltes cançons de veremadors juguen amb dobles sentits entre el raïm, el cos i el desig.

Aquest rerefons encaixa amb una tradició mediterrània molt antiga, hereva dels cultes de Dionís o Bacus, on el vi no era només una beguda, sinó una força vinculada a la vida, l’excés, la fertilitat i la transformació. Encara que les festes actuals siguin cristianitzades o folkloritzades, conserven rastres d’aquest imaginari ancestral.

El pàmpol de la vinya a les llegendes dels Països Catalans

El pàmpol apareix força en la tradició popular catalana, però sobretot com a imatge simbòlica o en dites, no tant com a centre d’una gran llegenda concreta.

La relació més antiga i potent és la simbologia del pàmpol com a element vegetal associat a la fertilitat, la nuesa i la vinya mediterrània. Això connecta amb la tradició clàssica grecollatina i després passa al folklore català. Per exemple, l’expressió “anar amb un pàmpol davant i un darrere” és molt coneguda i fa referència a anar pobre o gairebé nu, evocant la imatge bíblica d’Adam i Eva cobrint-se amb fulles.

També hi ha moltes expressions populars amb el mot pàmpol, especialment vinculades a la forma de les fulles de la vinya. La més coneguda és “orelles de pàmpol”, per descriure orelles grosses o obertes. Aquesta expressió està molt documentada en la paremiologia catalana i mallorquina.

Ara bé, si cerquem una “llegenda catalana dels pàmpols” en sentit estricte —com podria ser una rondalla o un relat mític concret— no sembla que n’hi hagi cap de famosa o canònica dins del corpus tradicional català. El pàmpol és més aviat un element recurrent del llenguatge simbòlic rural i vitícola.

On sí que apareix indirectament és en la literatura popular, en cançons de verema, en decoracions festives i en imatges associades a la tardor i al vi. També forma part de la iconografia tradicional vinculada a Dionís / Bacus en la cultura europea, una herència clàssica del folklore català que s'ha conservat al nord d'Europa, com tantes altres.


19.1.18

La llegenda d'en Garneu de Cunit i el valí de Calafell

< Castell de la Santa Creu de Calafell.

Us reproduïm una llegenda interessant que gira a l'entorn de les poblacions de Cunit, Calafell i Cubelles que en Bienve Moya recull al seu recomanable blog de llegendes i mitologia catalana.

Autor: Beinve Moya | Llegendes d'arreu

Conten que de tots els castells de la comarca del Penedès, el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret que avui anomenem les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga població. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tan admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tan eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se ─i van perdre-hi la vida─ procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna hi havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón que feia dir-se Garneu, i que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del senyor del castell.

Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la miserable existència, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i guanyar la recompensa que oferien pel cap del valí. 

Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra. Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. 

Perplexos i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba, ocasió que aprofità l’assassí per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.



T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?
Informa't dels nostres cursos i classes




#paisoscat