Llegenda de la lluita dels forçuts d’Os i de Pal pel dret a pasturar a la Coma de Setúria

Del web Andorra Antiga us reproduïm aquesta bonica llegenda sobre pastors d'alta muntanya pirenaica. 

La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os (Os de Civís). Cal tenir en compte que, administrativament parlant, a l'actualitat, la vila de Pal pertany a Andorra i la d'Os de Civís pertany a Catalunya. 

Ara fa molts anys, quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a la coma de Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar-hi. Fins-i-tot els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat de Pal i de l'altre el d'Os. 

Els afectats havien consultat moltes vegades els juristes, però no van trobar mai una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escollirien dos homes forçuts, un de Pal i un altre d’Os, que lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. 

Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar tant a la gent d’aquell temps, perquè tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada pel combat, els dos atletes foren escollits. El forçut d’Os era molt gran i gras i l’andorrà era fort però prim. Amb emoció tothom, fins els més vells, volgueren assistir al combat. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions.

Els dos homes es presentaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà lliure i feliç per la famosa coma i més d’un pastor, a les vetllades estiuenques, tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

Font: http://www.andorraantiga.com/llegendes-del-pais-del-pirineus.-andorra..html

[Imatge superior. Panoràmica de la Coma de Setúria]

.

El ram santjoanenc segons Verdaguer i el ritual de les herbes de la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna

Un ram santjoanenc.

En Jacint Verdaguer, folklorista i mitòleg de primer ordre, a més de sacerdot, poeta i literat, va escriure aquesta bonica rima, recollida a la seva obra Canigó, sobre la creença en la protecció i capacitats sanitàries que atorguen els ramillets de flors i herbes, sovint de plantes remeieres, com ara el romaní i la farigola, recollides durant la revetlla de Sant Joan Baptista (o Santa Lluna, si en atenim als rituals astrals de la mitologia catalana precristiana) i penjades al llindar de les cases o a les portes dels habitatges per tal d'assecar-les. El poema, per la seva banda, recull el relat astral mitològic d'atracció entre el sol vell i la lluna jove o, en aquest cas, entre el dimoni i la verge, que vindria a ser-ne la versió cristianitzada del mateix.

Verdaguer ens recorda que a tot el país se celebra la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna, tan important per a la recol·lecta d'herbes per part de les antigues remeieres catalanes, en temps del solstici d'estiu, que popularment s'identifica amb el dia 23 de juny. Aquesta és la nit més curta de l'any i com que la nit s'associa a la lluna, s'esdevé la lluna més curta o petita de l'any, o el que és el mateix, el naixement del cicle anual lunar, de la mateixa manera que pel solstici d'hivern, o vetlla de Nadal, s'esdevé el naixement del cicle anual solar. 

Les celebracions tenen lloc tant a l'Occitània com als Països Catalans. En realitat aquesta festa mitològica astral catalana es va estendre a tot l'imperi hispà, incloent-hi  les Amèriques, quan aquest era sota domini i influència cultural catalana.

EL RAM SANTJOANENC 

(Jacint Verdaguer - Canigó)

Lo dia de Sant Joan

n’és dia de festa grossa,

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta,

d’ençà que una n’hi hagué

d’ulls blavencs i cella rossa,

tenia una estrella al front

i a cada galta una rosa.

Un fallaire li ha caigut

a l’ull, ¡malhaja la brossa!

n’apar un esparverot

que fa l’aleta a una tórtora.

Lo matí de Sant Joan

la tortoreta se’n vola,

se’n vola voreta el riu

a cercar ventura bona.

Un ramellet cull de flors,

millor ventura no troba,

floretes de Sant Joan,

de romaní i farigola,

i amb elles fent una creu

del mas la llinda en corona.

Quan arriba el seu galant

a la casa entrar no gosa;

ella li diu des de dins:

–Doncs Per què et quedes defora?

–Perquè em barres lo portal

amb les flors d’aqueixa toia.

–Un ramellet te fa por?

–Me fa por d’aspi sa forma.

–No és d’aspi, no, que és de creu;

si et fa por, no ets cosa bona.

–Doncs só el maligne esperit

que les ànimes s’emporta.

Si no fos lo ramellet

la teva fóra ma esposa,

avui jauríem plegats

en mon jaç de foc i sofre.–

D’ençà que això succeí,

lo matí de Sant Joan,

ribera amunt del Garona,

des del Cantàbric a Roses,

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta.