El misteriós Foc de Sant Elm, els bessons astrals i el déu Hermes

Enmig de la foscor de la nit i de la violència dels temporals marins, la natura obre la porta a manifestacions prodigioses que la ment dels nostres antics avantpassats interpretava immediatament com l'epifania directa dels déus. De vegades, durant les tormentes elèctriques, als extrems dels mastingals, a les antenes i a les veles dels vaixells, feien acte de presència unes misterioses flames fredes de color blau o violeta que resplendien sense consumir la fusta i que emetien un característic xiulet elèctric. Allò que la física moderna explica avui com una descàrrega de corona —és a dir, la ionització de l'aire per l'acumulació d'un camp elèctric extremadament intens en les estructures punxagudes del vaixell, donant lloc a l'estat de plasma— era viscut pels mariners de l'Antiguitat com un senyal d'un valor transcendental. 

[Imatge superior: Representació del Foc de Sant Elm al cim del màstil d'un vaixell segons un gravat.]

Els bessons Castor i Pol·lux, protectors dels mariners

Tal i com expliquen els antics cronistes clàssics, com ara Sèneca o Plini el Vell, la interpretació de la visió depenia del nombre de flames que es manifestaven simultàniament a la nau: si la descàrrega es dividia en dues flames agudes, els mariners es prostraven agraïts reconeixent-hi la presència salvadora dels Dioskouri (Diòscurs), els germans astrals bessons Castor i Pol·lux, ambdós fills de Zeus i protectors universals dels navegants, la presència dels quals pacificava els vents i anunciava la fi imminent de la tempesta. 

Per contra, si sobre la fusta només resplendia una sola flama solitària, el pavor s'apoderava de la tripulació, atès que hi veien la figura d'Helena de Troia, la germana destructora, que simbolitzava la discòrdia, l'averany del naufragi i el foc nefast que atreia la destrucció definitiva del vaixell.

Plini el Vell, a la seva Història Natural (segle I d.C), detalla el fenomen:

"Si són dues les llums que apareixen, diuen que són Castor i Pol·lux, i les invoquen com a déus de la mar... Però si n'apareix només una, s'anomena Helena, i és una visió terrible, perquè destrueix el vaixell i el crema si toca la carena."

Aquesta resplendor ancorada als mastingals no s'ha de confondre pas amb un altre fenomen,com ara la centella o llamp globular, igualment impressionant i també ben present en el folklore popular, molt concretament a la mitologia catalana, on va ser divinitzada com un avatar solar més. Per exemple, la vila catalana de Centelles devia ser consagrada a la protecció d'aquesta divinitat.

La diferència entre un i altre fenomen rau en que la descàrrega de plasma del foc de Sant Elm és un fenomen estàtic, inofensiu i durador, que s'allarga tant com es manté la tensió elèctrica dels núvols. La centella, en canvi, es manifesta com una esfera autònoma, de matèria incandescent, que flota lliurement per l'aire, capaç de travessar estructures i vidres abans de desintegrar-se en pocs segons amb una explosió violenta i sorollosa. Aquest llamp de bola, tan rar com temut, va ser batejat en la llengua del país amb el mot precís de centella, enriquint la literatura marítima de cròniques sobre boles de foc que s'endinsaven per les xemeneies o l'arribada sobtada del desastre, en clar contrast amb la pau continguda de la flama de corona.

[Foc de Sant Elm al parabrisa d'un avió. Font: ajansen / Getty Images.]

El deu Erm (o Hermes) i Sant Elm (o Sant Telm)

Pels nostres avantpassats més remots, Hermes era la deitat liminar per excel·lència, el senyor de les fronteres, el protector dels camins, el mitjancer diví i el guia infal·lible de les transicions. Als mateixos Misteris de Samotràcia, Hermes s'identificava amb la figura de Kasmilos, el ministre sagrat que facilitava la unió entre el món terrenal i les profunditats infernals. 

Com a Psicopomp o conductor de les ànimes cap al món dels morts, Hermes era l'únic integrant del panteó capaç de creuar la frontera de l'Altre Món i retornar a la terra dels vius sense perdre la seva naturalesa divina, raó per la qual els mariners confiaven que, si la nau sucumbia a la tempesta, la seva ànima no quedaria errant en la solitud de l'abisme, sinó que seria acompanyada pel déu de les botes alades. Així mateix, la iconografia de la flama doble als mastingals evocava directament la forma del seu caduceu sagrat, amb les dues serps que s'entrecreuen al bastó, símbol de la concòrdia i la treva entre les forces oposades en combat.

La veneració d'Hermes es troba també lligada a la pròpia naturalesa del territori i del llenguatge. El déu era honrat especialment als espais no conreats, aïllats i deshabitats, aquells paratges que la llengua catalano-occitana descriu directament amb la paraula "erm", que sense cap mena de dubte relaciona amb el nom del déu Ermes o Hermes. A les cruïlles d'aquests erms terrenals, els viatgers i pastors anaven dipositant monticles de pedres o pilars anomenats "hermes" per orientar aquells que podien perdre's en la solitud. 

[Ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols.]

I per als navegants, la immensitat del mar obert representava precisament el gran erm humit, un territori nu i solitari i sense camins marcats, on la pèrdua de l'orientació equivalia a la mort. Amb el triomf i la consolidació del cristianisme, tota aquesta rica arquitectura mitològica i simbòlica no va ser erradicada, sinó subtilment reassimilada sota el nou llenguatge teològic cristià. 

La figura protectora dels Diòscurs i d'Hermes va ser assumida pel bisbe i màrtir Sant Erasme, el nom del qual, a través de l'evolució fonètica, va cristal·litzar en la tradició marinera com a Sant Elm o Sant Telm. La R i la L sovint es confonen i substitueixen. Sant Erm, per tant, va passar a ser Sant Elm i, d'aquí, Sant Telm, patró dels mariners, talment com el déu Erm o Hermes ho era dels viatgers, comerciants i missatgers. 

La hagiografia medieval va cobrir la física elèctrica amb la mantellina del miracle, afirmant que el sant, en el moment de la seva mort, havia promès als mariners que enviaria des del cel una llàntia de foc diví a les antenes dels vaixells per anunciar-los la protecció celestial i la fi de la tempesta. 

Aquest procés de cristianització es va materialitzar visualment en la geografia litoral: les antigues fites i santuaris pagans erigits als promontoris de la costa per guiar els navegants es van transformar en ermites cristianes, moltes d'elles dedicades a la devoció de Sant Elm com, per exemple, la que s'alça sobre els penya-segats de Sant Feliu de Guíxols, on la figura de l'ermità mantenia viva la custòdia d'un espai de reflexió i de guaita per als qui navegaven per l'erm marí.

[Foc de Sant Elm o efecte de corona en una línia d'alta tensió.]

És precisament en l'arquitectura de la llengua catalano-occitana on tot aquest univers simbòlic troba una coherència interna d'una claredat gairebé mecano-lingüística. En català, el terme erm no requereix cap elaboració abstracta ni cap derivació complexa: funciona com un lexema primari, pur i rotund que designa allò desèrtic, buit, inculte o deshabitat. 

Sobre la base d'aquest lexema fonamental, la llengua construeix orgànicament tota la seva família conceptual, demostrant com l'estructura del pensament i la geografia s'articulen a partir de la mateixa arrel: de l'erm (el terreny desèrtic o la mar oberta) en deriva l'ermità (aquell qui decideix habitant la solitud de l'erm) i d'aquest neix l'ermita (el cobricel o la capella aixecada enmig de l'erm per oferir un punt de guaita i salvari al viatger). 

Aquesta simplicitat i franquesa del català fa que la connexió entre la figura mitològica del déu Erm (o Hermes), dels santuaris aïllats de la costa i de la protecció de Sant Elm s'entrecreuin de forma tan natural i transparent. Encara que l'erudició acadèmica busqui la filiació de les paraules en els manuals antics i llengues mortes, la força del lexema català erm i la seva continuïtat en l'espai occitano-romànic articulen un fil conceptual ininterromput, demostrant que la nostra llengua és la terrassa viva des d'on s'ha conservat i expressat amb més claredat la memòria ancestral del Mediterrani.

Un article d'en Daniel Belló.

La llegenda de Sant Llop de Troyes: el bisbe que va aturar Àtila

Llop o Lop (en llatí Lupus, en francès Loup o Leu) va néixer cap a l’any 383 a Toul, a la Lorena francesa. La seva joventut no anunciava gens el destí que l’esperava: es va casar, i va portar una vida secular normal fins que, encara jove, va renunciar a totes les seves riqueses per abraçar la vida monàstica a la cèlebre abadia de Lérins, a la costa provençal —un dels grans vivers de bisbes i sants de la Gàl·lia tardoantiga.

La seva fama de santedat es va escampar ràpidament. Quan la ciutat de Troyes, a la Xampanya catalàunica, va quedar òrfena de pastor, la població el va elegir bisbe pràcticament contra la seva voluntat, l’any 426. Llop tenia llavors uns 43 anys, i ocuparia la seu episcopal durant més de cinquanta anys.

Abans de l’episodi que el faria immortal, Llop ja havia protagonitzat una gesta de prestigi continental. L’heretgia pelagiana —la doctrina, originada per Pelagi, segons la qual l’ésser humà, dotat de lliure albir, pot assolir la virtut i el bé sense necessitat de la gràcia divina— s’havia estès amb força a la Gran Bretanya, terra natal del mateix Pelagi. Els cristians ortodoxos illencs van demanar ajuda als bisbes de la Gàl·lia.

Un concili reunit a Arle l’any 429, sota la presidència de sant Hilari (que acabava de succeir sant Honorat, mort el 16 de gener d’aquell mateix any), a petició del papa Celestí I, va designar dos bisbes per a la missió: sant Germà d’Auxerre i el mateix Llop de Troyes.

Els dos prelats van baixar el riu Sena i, segons la tradició, es van aturar una nit al petit poble de Nanterre, on Germà va conèixer i beneir una nena de deu anys que li van presentar: santa Genoveva, la futura patrona de París, a qui va consagrar a la vida religiosa. Durant la travessia del Canal de la Mànega, la llegenda afegeix que Germà va apaivagar una tempesta provocada per dimonis, increpant les onades a la manera de Crist.

A Bretanya, els dos bisbes van combatre el pelagianisme “amb les seves pregàries, les seves exhortacions i els seus miracles”, aconseguint un primer cop decisiu contra l’heretgia. Complerta la missió, Llop va tornar a Troyes i Germà a Auxerre, cadascun a la seva diòcesi.

L’any 451: Àtila a les portes de Troyes

Vint-i-dos anys més tard, Llop, ja bisbe veterà, es va enfrontar al repte que el faria passar a la història. Àtila, rei dels huns des del 445, va envair l’Imperi d’Occident a través de la Gàl·lia —segons la tradició, incitat per una suggerent petició d’Honòria, germana de l’emperador Valentinià III.

Després de la gran batalla dels Camps Catalàunics, Àtila, cap dels huns, en retirada, amenaçava de destruir Troyes, que es trobava al seu pas. Les fonts recullen versions lleugerament diferents dels fets, que probablement es complementen més que no pas es contradiuen:

Segons una versió, Llop va enviar primer una delegació de clergues per negociar amb el rei hun. Tots els seus membres van ser decapitats, excepte un.

Segons totes les versions, davant d’aquest fracàs, el mateix Llop va decidir presentar-s’hi personalment. Revestit dels seus hàbits pontificals, va sortir a l’encontre d’Àtila. La tradició més coneguda recull un intercanvi memorable entre els dos homes:

Àtila: “Sóc el flagell de Déu!” Llop: “I jo sóc Llop [Lupus] —compartim noms semblants. No destruïm el ramat!”

Impressionat per la santedat i la serenitat del bisbe, Àtila va perdonar la ciutat. Abans, però, Llop havia reunit tot el seu poble en pregària i penitència, convençut que només la intercessió divina podia salvar Troyes d’una destrucció seguríssima.

[El bisbe Sant Llop de Troies matant el drac, talment com el Sant Jordi català.]

L’ostatge voluntari

El desenllaç de l’episodi és el que li dona tota la seva grandesa moral: Àtila va demanar a Llop que el guiés fins al Rin, i el bisbe es va oferir voluntàriament com a ostatge per garantir que els huns no farien mal a la ciutat durant la retirada. Va acompanyar, doncs, l’exèrcit hun en la seva marxa cap enrere, i només va poder tornar a la seva diòcesi després de diversos anys d’exili.

De retorn a Troyes, Llop hi va continuar exercint el seu episcopat fins a la mort, l’any 478 o 479, després de més de cinquanta anys al capdavant de la diòcesi —un dels episcopats més llargs de tota la Gàl·lia tardoantiga.

Un paral·lelisme il·lustre: santa Genoveva a París

És fascinant remarcar que el mateix any 451, mentre Llop protegia Troyes, santa Genoveva de París —la nena que Germà d’Auxerre havia consagrat a Nanterre vint-i-dos anys abans— protagonitzava una gesta paral·lela a París, animant els parisencs a resistir i confiar en la pregària davant l’amenaça d’Àtila, que finalment va desviar el seu exèrcit cap a Orleans en lloc d’atacar la ciutat. Dues llegendes bessones, nascudes del mateix cercle episcopal format al voltant de Germà d’Auxerre, protegint dues ciutats diferents del mateix flagell en el mateix any.

Un altre prodigi atribuït a Llop: el drac de la “Chair Salée”

La tradició popular li atribueix també la mort d’un drac alat, conegut com la “Chair Salée” (“carn salada”), que assolava els voltants de Troyes. Llop, que s’havia format com a guerrer abans d’entrar al sacerdoci, l’hauria mort personalment amb l’espasa. Els comentaristes moderns hi veuen dues lectures simbòliques possibles: que el drac representi metafòricament el mateix Àtila, o bé que simbolitzi, de manera més genèrica, l’heretgia, el paganisme i el pecat que Llop va combatre tota la vida.

Quina base històrica té tot això?

Aquí cal distingir, com sempre, la llegenda del nucli documentat. La vida de sant Llop està sostinguda per fonts força més sòlides que la majoria de tradicions hagiogràfiques d’aquesta època:

• Es conserva una carta escrita de la seva pròpia mà, datada el 454 —és a dir, redactada només tres anys després de l’episodi amb Àtila, mentre Llop encara era bisbe en actiu.

• Sidoni Apol·linar, el gran testimoni contemporani que hem estudiat extensament, el menciona en algunes de les seves cartes —una connexió directa i real entre dos protagonistes d’aquesta mateixa investigació.

• La seva hagiografia principal, la Vita Lupi (“Vida de sant Llop”), és considerada pels historiadors redactada relativament aviat després de la seva mort, tot i que la datació exacta ha estat objecte de debat acadèmic (entre Bruno Krusch i Louis Duchesne, que en discrepen dins una forquilla que va del 511 al 731). Existeixen dues versions d’aquesta Vita: la segona és considerada menys fiable pels crítics; la primera versió és la que els especialistes tenen per més fidedigna.

• Curiosament, la mateixa Vita Lupi dedica relativament poc espai a la missió de Bretanya contra el pelagianisme —és la Vita Germani (la vida de sant Germà) la que ho explica amb més detall, deixant el protagonisme principal a Germà.

Per què la llegenda ha perdurat?

Més enllà de la seva versemblança històrica exacta, l’episodi d’Àtila és, sense cap mena de dubte, el nucli fundacional de la identitat episcopal de Troyes. La ciutat encara conserva:

• L’Abadia de Sant Llop de Troyes, que porta el seu nom.

• Un esmalt medieval a la catedral que representa Llop guarint una jove sorda, amb l’antiga catedral —la que el mateix Llop hauria conegut— representada al fons.

• Una festa litúrgica el 29 de juliol (el seu dies natalis, és a dir, el dia de la seva mort, entès com a “naixement al cel”).

Aquesta memòria es va transmetre de manera ininterrompuda a través de la successió episcopal de Troyes durant segles —fins arribar, per exemple, a bisbes ben documentats del segle IX com sant Prudenci (845-861), actiu només disset anys abans que la mateixa ciutat acollís, el 878, el concili presidit pel papa Joan VIII i la coronació de Lluís el Tartamut. És, en definitiva, la prova que Troyes mai no va deixar d’explicar-se a si mateixa a través d’aquest episodi: la memòria d’Àtila hi va quedar gravada, de manera viva i institucional, molt més enllà del simple registre cronístic dels historiadors.

Charles-François Dupuis, descobridor del patró astral a les mitologies i religions

 

Charles-François Dupuis (Trie-Chatea, 1742 - Échevannes, 1809) va ser un investigador revisionista del Llengua d'Oïl que ha estat fonamental per a la història del coneixement, atès que va detectar i demostrar el patró mitològic astral que trobem en l'estructura bàsica de la majoria de les grans religions. Com en Jean Hardouin, el jesuïta bretó que va denunciar la falsificació de l’antiguitat documental i que ja vàrem tractar en un article anterior, Dupuis es va haver d'enfrontar als atacs de l'Església i al menyspreu actual de l'acadèmia.

No va ser només un erudit de la il·lustració; va ser l'home que va portar el racionalisme fins a les seves últimes conseqüències. En un segle que buscava lleis universals per a la física (Newton) i la química (Lavoisier), Dupuis va trobar el patró que conformava la majoria de grans religions del món: la mitologia astral. La seva premissa era clara: la majoria de déus, mites i religions de la història són el reflex del moviment dels astres en la volta celestial.

Charles-François Dupuis, un cervell privilegiat

Charles-François Dupuis va néixer el 16 d'octubre de 1742 a Trie-Château, una petita localitat prop de Gisors, a la regió de la Normandia. Fill d'un humil mestre d'escola, la seva trajectòria és un exemple clàssic d'ascens social a través de l'erudició en la França de l'Antic Règim.

Fill d'un mestre d'escola, va demostrar un talent precoç per les llengües clàssiques i les matemàtiques. Tot i que va estudiar al col·legi d'Harcourt i va arribar a ser sotsdiaca, la seva ment inquieta el va allunyar de la carrera eclesiàstica. El 1766, amb només 24 anys, ja era professor d'eloqüència al col·legi de Lisieux.

La seva trobada amb l'astrònom Jérôme Lalande va ser el punt d'inflexió de la seva vida. Lalande el va introduir en els secrets del cel, i Dupuis va començar a veure connexions entre les constel·lacions i els mites antics que cap altre erudit havia explorat amb tanta tenacitat.

Amb l'esclat de la Revolució Francesa, Dupuis es va convertir en una figura política rellevant. Va ser membre de la Convenció Nacional i del Consell dels Cinc-cents. El seu prestigi era tal que va arribar a ser nomenat membre de l'Acadèmia d'Inscripcions i Belles Arts i, més tard, de l'Institut de França. Va ser un dels principals promotors del Calendari Republicà, intentant desplaçar el temps cristià per un temps basat en la natura i l'astronomia.

Charles-François Dupuis, pare del mitologisme solar

Si analitzem les tesis principals que es dedueixen dels seus estudis i publicacions, tenim el següent:

. La mitologia astral com a fonament de les religions: Dupuis va ser el pare del mitologisme solar. Afirmava que la religió cristiana no era una revelació divina, sinó una branca tardana de la mitologia egípcia. Per a ell, el pas del Sol pel solstici d'hivern (quan "neix" de nou després dels dies més curts) és l'origen real del Nadal.

· La uniformitat de l'estructura bàsica de les grans religions: Sostenia que, independentment de si analitzem les mitologies o les religions històriques de l'Índia, d'Egipte o de Roma, el "motor" de la fe és el mateix: el desig de comprendre el cosmos. Això el va convertir en un pioner de la Mitologia Comparada.

· La importància del zodíac astral: Dupuis creia que el zodíac s'havia inventat a Egipte milers d'anys abans del que deia la cronologia bíblica. Aquesta tesi va ser fonamental per a l'expedició de Napoleó a Egipte, on els científics buscaven proves (com el famós Zodíac de Dendera) que confirmessin les teories de Dupuis.

Anàlisi detallada de les seves obres

L'obra de Dupuis no és només un conjunt de llibres, sinó un projecte de vida destinat a "decodificar" les religions.

· "Mémoire sur l'origine des Constellations" (1781): Aquesta va ser la seva primera incursió seriosa en el món acadèmic. En aquest text, Dupuis comença a traçar la idea que les constel·lacions no són agrupacions atzaroses d'estrelles amb noms mitològics, sinó un calendari agrícola i astronòmic creat pels antics egipcis. Els noms de les constel·lacions (com el Cranc o el Lleó) corresponen a fenòmens climàtics o agrícoles de la vall del Nil de fa milers d'anys.

· "L'Origine de tous les Cultes, ou Religion universelle" (1795): És la seva obra magna. Publicada originalment en set volums i un atles d'il·lustracions astronòmiques (amb una versió abreujada posterior per al gran públic), és un compendi massiu de mitologia comparada. Analitza totes les religions conegudes (grega, egípcia, cristiana, persa, índia) i conclou que totes estan construïdes sobre el mateix mite solar. Dedica una part significativa a argumentar que Jesucrist és una figura mítica que personifica el Sol passant pel solstici d'hivern, i que la seva "mort i resurrecció" són metàfores del cicle solar.

En aquesta magna obra d'investigació, Dupuis argumenta que els homes primitius, aclaparats per la potència de la natura, van divinitzar el Sol, la Lluna i les estrelles. Amb el temps, els sacerdots van crear relats complexos (mites) per explicar fenòmens astronòmics (com els eclipsis, els solsticis o el moviment de les constel·lacions).

A més, sosté que el Sol era la figura central en la majoria de mites i religions: Segons Dupuis, figures com Hèrcules, Baco, Osiris i, finalment, Jesucrist, són representacions al·legòriques del Sol. Les proves més consistents de Dupuis provenien de la comparació dels treballs d'Hèrcules amb els dotze signes del zodíac. Però també va interpretar l''Apocalips bíblic en el mateix sentit: va tractar el llibre de l'Apocalipsi no com una profecia, sinó com un mapa astronòmic codificat.

· "Mémoire explicatif sur l'Énigme de l'Apocalypse" (1806): En aquesta obra tardana, Dupuis aplica el seu mètode al llibre més misteriós de la Bíblia: l'Apocalipsi. L'investigador defensa que l'Apocalipsi no és una revelació sobre la fi del món, sinó un poema astronòmic que descriu la configuració del cel en una època determinada. Els "set segells" o les "set copes" farien referència als set planetes coneguts en l'antiguitat.

Dupuis, Napoleó, l'egiptologia i el zodíac de Dendera

L'impacte de Dupuis va ser decisiu per a l'expedició de Napoleó a Egipte del  1798. Les seves teories havien convençut molts intel·lectuals que a Egipte trobarien les proves de l'origen de tota civilització.

Quan els soldats napoleónics van descobrir el Zodíac de Dendera (un baix relleu al sostre d'un temple egipci), es va produir un autèntic terratrèmol cultural. Els seguidors de Dupuis van afirmar que aquell mapa estel·lar tenia més de 15.000 anys, fet que invalidava la cronologia bíblica (que situava la creació del món fa uns 6.000 anys).

Tot i que més tard Champollion, en desxifrar els jeroglífics, va demostrar que el temple de Dendera era d'època ptolemaica (molt més recent), l'impuls de Dupuis va ser el que va convertir l'egiptologia en una qüestió d'estat i en el centre del debat entre ciència i religió.

Charles-François Dupuis: ni maçó, ni catòlic

A diferència de la majoria d'acadèmics de l'época, no sembla que en Dupuis fos membre ni de l'Església, ni de cap lògia maçònica. 

En el seu tractat sobre antics cultes mistèrics, va escriure: "Les nostres societats de maçons (i les iniciacions no són res més que una veritable forma de maçoneria) només atrauen nous germans a través del suposat secret de la maçoneria, que tothom vol saber. És la curiositat la que els hi porta; el jurament i una mica de vanitat els hi lliga. Estan molt contents de deixar els altres en la mateixa ignorància en què ells mateixos estan, i de la qual la curiositat ens pot treure, quan ens plau rebre-la".

Tanmateix, el seu amic Lalande, que el va animar a publicar les seves tesis a finals de la dècada de 1770, va ser el fundador de la famosa Lògia de les Nou Germanes (on Voltaire va ser iniciat al final de la seva vida). I l'abat Lefranc i l'abat Barruel, pioners de la conspiració maçònica a la Revolució Francesa, van citar Dupuis, juntament amb Lalande o Volney, entre els conspiradors responsables de "la caiguda de l'Altar i del Tron".

Després de la mort de Dupuis, l'abat Grégoire —s'havien conegut durant la Revolució i el Consolat — va afirmar que l'autor de "L' origen de tots els cultes" era membre dels Cavallers Templers , i fins i tot va especificar que havia estat iniciat el 1782. Tanmateix, Grégoire es va creure l'autenticitat de la "Carta de Larmenius" (ara reconeguda com una falsificació fabricada per dos metges maçons, Ledru i Fabré-Palaprat ) i, per tant, creia en l'existència clandestina i ininterrompuda de templers des de la seva dissolució, a principis del segle XIV. 

La realitat és que cap document corrobora la pertinença de Dupuis a cap societat secreta. Ara bé, la seva interpretació astronòmica de les religions va inspirar diversos autors maçons, com ara Alexandre Lenoir (un neotempler comprovat, també citat per l'abat Grégoire) o en Jean-Marie Ragon, i després, sota la Tercera República, l'Edgar Monteil o l'Eugène Le Roy

Un altre investigador censurat per l'Església i satiritzat pels acadèmics

L'obra va ser rebuda amb sorpresa. Els teòlegs la van considerar una blasfèmia sense precedents, mentre que els lliurepensadors la van adoptar com la seva bíblia laica. Napoleó mateix, tot i que va utilitzar les idees de Dupuis per a la seva campanya egípcia, més tard es va distanciar de l'autor per no enemistar-se amb el Papa.

Però com acostuma a passar, la censura de l'Església va venir acompanyada i reforçada per la censura i el menyspreu de les universitats acadèmiques a sou dels governs. La crítica més enginyosa, per tant, li va venir del físic i acadèmic Jean-Baptiste Pérès (1752–1840), qui va aplicar el mètode de Dupuis a la biografia de Napoleó per "demostrar" que aquest mai va existir. 

Bromes a part, durant la Restauració Borbònica, les obres de Dupuis van ser sovint retirades o perseguides, ja que qüestionaven seriosament la legitimitat històrica de l'Església. No obstant això, la ciència i la veritat sempre s'imposen i el seu llegat sobreviu, encara avui, en el corrent de la recerca del Jesús Històric i en l'escola de la història de les religions.

Un article d'en Bel·lònides del web d'investigació històrica "La història usurpada".

L'investigador Andreu Marfull ens analitza la llegenda de Maria Magdalena a la Provença | 15 juny

  

Què hi ha darrere de la llegenda de Maria Magdalena a la Provença? Quin vincle podria existir entre aquest relat medieval, les dinasties dels Anjou-Aragó, el misteriós Priorat de Sió i l'univers simbòlic que envolta Leonardo da Vinci? 

"L'emperador Andrònic i Maria de Magdala... més enllà d'Eudòxia Comnena" és el títol de la propera conferència de l'investigador en història Andreu Marfull, que ens convida a repensar el passat de la nostra nació i els seus grans mites

Aquesta conferència presenta, per primera vegada, una reconstrucció històrico-cronològica del mite de Maria Magdalena provençal des d'una perspectiva medieval, proposant una lectura alternativa dels fets i dels seus protagonistes. L'exposició estableix un pont entre tradició, història i simbolisme, explorant la possibilitat que aquests relats amaguessin el projecte d'una nova església o d'una nova religió en un temps històric alternatiu, contemporani del Renaixement i de Leonardo da Vinci.

Una oportunitat per descobrir una investigació que connecta personatges històrics, dinasties reials i llegendes que han fascinat historiadors i estudiosos durant segles, oferint una mirada innovadora sobre un dels grans enigmes de la tradició occidental.

Data: Dilluns 15 de juny del 2026
Hora: 18.30 h
Lloc: Reial Cercle Artístic (Carrer dels Arcs, 5, Barcelona - Sala del Brindis, 3r pis)

Andreu Marfull Pujadas és arquitecte urbanista, geògraf i investigador, amb una trajectòria acadèmica vinculada a l'estudi del territori, la història i la crítica historiogràfica. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora a la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez (Mèxic) i és autor de diversos llibres i articles sobre urbanisme, memòria històrica i interpretacions alternatives del passat.

En els darrers anys ha centrat bona part de les seves investigacions en la reconstrucció cronològica de la història medieval i moderna, proposant lectures que qüestionen la cronologia històrica convencional i que estableixen connexions entre personatges, dinasties i tradicions religioses des d'una perspectiva heterodoxa. Aquestes interpretacions han generat interès entre determinats cercles d'investigació alternativa, però no formen part del consens historiogràfic acadèmic.

Entre les publicacions més conegudes d'Andreu Marfull Pujadas destaquen les següents:

· "La vía cronológica": basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskiy, y en la Cronología X-185 (2020). És la seva obra més extensa, on desenvolupa una reinterpretació de la cronologia històrica inspirada en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovski i en la seva pròpia proposta cronològica X-185.

 
· "L'altra colonització d'Amèrica, segons els mapes i la neocronologia" (2023). Un assaig que planteja una lectura alternativa de la descoberta i colonització d'Amèrica a partir de mapes antics i de la neocronologia.

 
· "Introducció a la Nova Cronologia" (2015). Una obra breu d'introducció als principis de la Nova Cronologia aplicada a la interpretació de la història.

 
· "La Nova Cronologia i l'Apocalipsi" (2015). Estudia les relacions entre la cronologia històrica alternativa i els textos apocalíptics.

 
· "Catalanofòbia. Una qüestió d'Estat" (2018). Un assaig polític i històric sobre el fenomen de la catalanofòbia i la seva relació amb la construcció del relat històric oficial.

 
· "Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D'Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017)" (2021). Un estudi dedicat a la projecció internacional de la qüestió catalana al llarg de la història contemporània.

Presentació a Manresa del llibre "Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana" | 17 abril

  

La tarda de divendres, 17 d’abril de 2026, a les 19h, Manresa es convertirà en un punt de trobada per als amants de la història, la llengua i el pensament crític. A la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa, tindrà lloc la presentació d’una obra que promet generar reflexió i debat: Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana, publicada per Librooks.

El llibre, signat per Jordi Bilbeny, s’endinsa en una lectura singular de la història europea, establint connexions entre la figura de Sant Francesc d'Assís, el moviment dels càtars i el paper de la llengua catalana en aquest context. Es tracta d’una proposta que no deixa indiferent i que convida a replantejar relats establerts.

L’acte comptarà amb la participació d'en Biel Ferrer, que acompanyarà l’autor en la presentació, aportant una mirada filològica i crítica al contingut de l’obra. Entre tots dos, conduiran una conversa oberta que vol anar més enllà de la simple exposició, cercant la complicitat del públic.

L’esdeveniment està organitzat per Amics de l'art romànic del Bages, amb el suport de la mateixa biblioteca que acull l’acte. L’entrada és lliure, fet que reforça la voluntat de fer accessible el debat i el coneixement a tothom.

A les set de la tarda, doncs, les paraules prendran protagonisme en un espai que esdevindrà, per unes hores, escenari de preguntes, interpretacions i diàleg. Una cita per a qui tingui curiositat per la història i per les múltiples capes que poden amagar-se rere allò que creiem conèixer.

Jordi Bilbeny és un escriptor, filòleg, investigador i divulgador en història català conegut sobretot per les seves teories sobre la història de Catalunya i la reinterpretació d’episodis clau del passat.

Nascut a Arenys de Mar el 1961, Bilbeny ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar el que considera manipulacions o ocultacions en la historiografia oficial, especialment en relació amb el paper de Catalunya dins la història d’Espanya i d’Europa. És també el cap de recerques de l’Institut Nova Història (INH), des d’on impulsa investigacions i activitats de divulgació.

Entre els temes que ha tractat hi ha la possible catalanitat de figures històriques universalment conegudes, com Cristòfor Colom, així com l'estudi en clau catalana del Segle d’Or. 

Al mateix temps, Bilbeny té una presència activa en conferències, cursos i publicacions, on defensa la necessitat de revisar críticament les fonts històriques i d’obrir noves línies d’investigació. 

Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres centrats en la reinterpretació de la història, especialment en relació amb Catalunya. Aquestes són algunes de les seves obres més conegudes:

• La descoberta catalana d'Amèrica (1998)
  Una de les seves obres més populars, on defensa la hipòtesi que Cristòfor Colom podria tenir origen català.
• Inquisició i decadència (1999)
  Analitza el paper de la Inquisició en la suposada ocultació de la cultura catalana.
• Cristòfor Colom, príncep de Catalunya (2006)
  Amplia les teories sobre la identitat catalana de Colom amb més arguments i documentació interpretada.
• Brevíssima relació de la destrucció de la història (2013)
  Un assaig sobre la manipulació històrica i la pèrdua de memòria col·lectiva.
• Carles I sense censura (2016)
  Relectura de la figura de Carles I d'Espanya des d’una perspectiva crítica.
• En Colom i la Casa Reial Catalana (2010)
  Explora possibles vincles entre Colom i la noblesa catalana.
• Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana (2026)
  Una obra recent que connecta la figura de Sant Francesc d'Assís amb el món càtar i la llengua catalana.

+ informació

El mite d'en Reprobus cinocèfal i el Sant Cristòfor de Begues i Barcelona

El mite d'en Reprobus, l’home que més tard seria conegut com a Cristòfor, prové de les hagiografies cristianes antigues i, especialment, de la "Llegenda àuria" d'en Jacopus de Voragine, del segle XIII. Les seves pàgines recullen tradicions més antigues, tant gregues com llatines, combinant elements de vida real, llegenda i símbol moral. Reprobus és una figura de gran força, però amb un passat marcat per la seva condició de “rebutjat” o "reprovat", que és el que vol dir el llatinisme "Reprobus", fora de la fe i de la societat cristiana.

[Imatge superior: Pintura de Sant Cristòfol com a gegant de la baixa edat mitjana, segles XIII-XIV, a l'església de St. Botolph a Devon, Anglaterra (esquerra). Icona bizantina de Sant Cristòfol amb cap de gos, 1685 dC, actualment al Museu Bizantí i Cristià d'Atenes (dreta).]

Segons algunes versions orientals, en Reprobus era encara més extraordinari: era un cinocèfal, un home amb cap de gos, provinents de pobles llunyans i desconeguts, considerats salvatges i fora de la civilització. La seva força i aspecte el feien formidable, però també el separaven dels homes normals. El seu desig, malgrat tot, era servir el senyor més poderós del món.

Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.

En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.

Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.

Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.

Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.

Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".

[Estàtua funerària d'en Jacopo da Varagine, arquebisbe de Gènova, (1289-1300). Museu de Sant'Agostino.]

Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.

La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.

L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.

[Imatge de l'indret anomenat "La cadira de Sant Cristòfol", a la riera de Begues, a Olesa de Bonesvalls, al límit del terme de Begues.]

Mitologia catalana: La cadira de Sant Cristòfol de Begues

Hi ha versions locals i populars de la llegenda de Sant Cristòfol a Catalunya que aporten matisos diferents o afegeixen detalls propis que no surten a la narració genovesa d'en Jacopus de Voragine.

Una de les variants recollides com a patrimoni immaterial és el mite de Sant Cristòfol de Begues (Baix Llobregat). Aquesta llegenda explica primer els fets més tradicionals (Cristòfol com a gegant al servei primer del rei i després del diable fins que troba a Crist), però després incorpora elements molt locals i particulars. Aquí teniu aquesta versió tan interessant:

Hi havia una vegada, segons deien els ancians de Begues, un home extraordinari en força i en presència —un gegant que la gent veia amb respecte, per la seva gran corpulència i energia. Aquell home, tot i la seva aparença imponent, era infeliç i cercava un sentit més gran a la seva vida, i es deia Cristòfol.

Un dia va passar que Cristòfol va començar a relacionar‑se amb una dona anomenada Marta, que vivia prop de la capella dedicada a santa Marta, situada a l’Hospital de Cervelló, a la vora del camí ral que enllaçava les terres d’Olesa de Bonesvalls amb Begues. Allà, en la quietud de les nits, Cristòfol i Marta es trobaven amagats, encetant un festeig que la gent de les contrades considerava impropi. La notícia va córrer i aviat aquells veïns d’Olesa es mostraren molt descontents amb aquesta relació.

Un vespre, quan Cristòfol tornava cap a Begues després d’un d’aquells encontres nocturns, els veïns d’Olesa, farts de la seva actuació, van decidir esperar‑lo amagat entre les ombres del camí. Quan el veieren passar, van començar a apedregar‑lo amb totes les pedres que pogueren trobar; aquella pluja de pedres no era només fruit del ressentiment, sinó també un intent de fer‑ho tornar al lloc d’on venia. Cristòfol, sorprès per l’atac, no es detingué; va començar a córrer, tan de pressa com li permetien les seves potents cames, per escapar de la persecució.

Els que el seguien, en veure que s’esgotaven les pedres, van arribar a l’extrem de llençar-li cebes i alls mentre el seguien, amb fúria però també amb esgotament. Cristòfol no parava de córrer, però el camí era llarg, i la seva escapada el portà fins a la vora de la riera, al lloc on avui hi ha la “Cadira de Sant Cristòfol” i on es veu encara la marca de les seves petjades i del seu bastó, segons la llegenda. Allà, al mig de la riera, Cristòfol deixà el seu bastó i s’aturà per recuperar l’alè. Aleshores, sorprenentment, la riera, que havia creuat tantes vegades aquell camí, ara el travessava fins a nou vegades, i els seus perseguidors, cansats i confosos, ja no el van poder empaitar i mai més no el varen trobar.

A la roca on Cristòfol finalment es va asseure per descansar hi va quedar gravada, diuen, la “cadira” i al seu voltant també es veuen dues empremtes que els habitants de la zona han volgut identificar amb les petjades del mateix sant. I així ho recorden encara avui els veïns de Begues: que allà on Cristòfol es va asseure a recuperar forces va ser l’origen de certes formes del terreny, i que des d’aquell moment la devoció al sant va arrelar en la comunitat. Segons la versió local, després de tot això a Olesa no hi creixen cebes ni alls, potser com un record d’aquell dia en què van llançar‑ne tants contra ell.

Aquesta narració, que corre en la tradició oral de la zona, incorpora elements propis del paisatge i de la relació entre pobles veïns, i situa la figura de Cristòfol no només com un personatge de llegenda vinculada a l’antic mite del passa‑rius, sinó com un protagonista de fets que expliquen la geografia i la memòria col·lectiva entre Begues i Olesa.

L'església vella o rectoria de Sant Cristòfol de Begues i les tombes antropomorfes

L’església vella de Sant Cristòfol (nom popular català) o de Sant Cristòfor (nom llatinitzat) de Begues està situada al barri de la Rectoria i és el nucli més antic del municipi. La Rectoria domina l’accés a la vall de Begues en les vies naturals que provenen del Llobregat (Gavà, Sant Climent i Torrelles) i ocupa el bell mig de la collada d’accés a la vall.

L’estructura de l’església que s’observa actualment fou bastida entre el 1575 i 1579. Es va construir en una sola nau amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista. Conserva una interessant façana renaixentista que ha estat l’emblema de la celebració del Mil·lenari de Begues i identifica el barri de la Rectoria on està emplaçada. Les cites documentals fan referència, però, a una antiga església, com s’esmenta al Cartulari de Sant Cugat. La primera data on es menciona Sant Cristòfol és de l’any 981 i cites posteriors referides al segle XIV precisen, fins i tot, el nom d’un rector que havia a la parròquia de Begues.

La primera referència de la primitiva església de Sant Cristòfol és un document notarial de l’any 981, de la qual no es coneixen restes. Les característiques del parament d’uns murs fets amb grans carreus de gres vermell, trobats en unes excavacions arqueològiques realitzades a la sagristia, semblen correspondre al segon romànic o al de transició (segles XII-XIII). No deuen correspondre, doncs, al temple primitiu dels segles IX o X, sinó al posterior, romànic, que molt probablement sigui el propi edifici de la Rectoria.

El fet que l’església no aparegui com a parròquia fins a mitjan segle XIII pot indicar que abans era una església edificada per la comunitat de petits propietaris de la zona, però sense el caràcter de parròquia, ja que l’impost lligat a les funcions parroquials el pagaven tots els habitants a la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà i, en tot cas, als senyors del castell en qualitat de senyors propis de l’església.

El primer esment de l’existència d’aquesta parròquia amb notaria rural és del 1264. En un document de 1279 es fa referència al rector de Sant Cristòfol de Begues i el 1413 tenim un primer esment explícit de la rectoria, perquè a la visita pastoral es reclama la reparació de la casa rectoral. Cal suposar, doncs, que el temple romànic es va fer insuficient per a atendre el creixent nombre d’assistents a la parròquia a causa, sobretot, de la immigració francesa del segle XVI.

Entre els anys 1575 i 1579 es va bastir la nova església sobre el que havia estat el cementiri parroquial. Es tracta d’una església d’una nau, amb absis poligonal i cobert amb voltes d’estil gòtic renaixentista molt homogeni. L’element més destacat és el portal renaixentista, amb un frontó triangular sostingut per 2 columnes, damunt el qual hi ha la imatge de Sant Cristòfol i als flancs les de Sant Jordi i Sant Miquel Arcàngel. El rellotge de sol situat sobre la portada duu la data de 1878, i correspon a una reforma del segle XIX, moment en el qual cal situar també la teulada d’escata vidriada vermella i groga que cobreix el campanar.

Adjacent a l’absis de l’església i amb la façana encarada al migdia hi ha la rectoria. És un edifici amb aspecte de masia, presidit per un porxo que ocupa tota la façana principal. L’actual garatge és l’edifici principal de l’església romànica del segle XII. La porta d’entrada està ubicada entre dos contraforts de l’absis de l’església gòtic-renaixentista. Fins a l’any 1930 l’antiga Rectoria encara era la casa del rector, i probablement als baixos es feia vida de pagès. Va deixar de ser usada com a rectoria en construir-se, el 1931, la nova església i la seva rectoria al centre de la població. Posteriorment, l’antiga rectoria va ser venuda al senyor Queralt, que va participar activament a l’arranjament de la carretera de Gavà a Begues als anys 40 del segle XX.

La presència de restes d’estructures muràries a l’antiga rectoria, datades per Montserrat Pagès en el segle XII (L’art romànic i pre-romànic al Baix Llobregat, tesi doctoral) i la d’un mur de característiques medievals a l’actual sagristia, van permetre suposar que els murs de cimentació d’aquesta antiga església podien haver estat ubicats sota la sagristia i la zona de l’altar de l’església actual, fet que fou demostrat encara que amb variacions sobre la hipòtesi inicial.

Durant el mes de gener de 2005 (Pepa Villalba, Montse Sanz i Manel Edo 2008) es realitzà una intervenció arqueològica per part de membres del CIPAG. Les excavacions de l’església posaren al descobert dues sagreres o necròpolis anteriors a la de l’església actual del segle XVI. La més moderna, que trobàrem ubicada sota l’altar de l’església actual es correspon amb la sagrera de l’església bastida al segle XII que abastà fins a la construcció de l’actual església a la segona meitat del segle XVI.

Les restes d’aquesta església romànica del segle XII semblen estar ubicades en l’edifici de l’antiga rectoria de la nova església, que actualment és de propietat particular. Una de les actuacions suposà l’excavació d’una part d’un sector de sota de l’altar actual i proporcionà un seguit de inhumacions dels que les datacions del Carboni 14 de set d'ells recorren la majoria de la vigència cronològica de la sagrera des del segle XII al propi segle XVI.

Una segona cala es realitzà en el passadís d’accés de l’actual sagristia a la rectoria del segle XVI, recordem on hi hauria l’església del segle XII. Allí, després tornar a trobar, excavar i depassar la capa d’inhumacions de la sagrera de l’església del segle XII, al tocar la roca mare toparem amb una tomba antropomòrfica coberta, amb la inhumació in situ, que estava sota la banqueta del mur de l’església del segle XII. 

La inhumació va ser excavada pel CIPAG l’any 2021. La excavació va permetre la recuperació de les restes humanes de l’individu femení que allotjava i la documentació de la tomba entre finals del segle X i principis de l’XI de la nostra era.

El fet de l’existència d’aquesta tomba antropomorfa trepitjada pel mur de l’església romànica del segle XII ens indica amb claredat la més que probable existència d’un tercer temple, més antic, probablement situat sota el que seria el temple del segle XII.

 

[Imatge de les restes humanes i de la tomba antropomorfa trobada a la necròpolis o sagrera de la rectoria de Sant Cristòfol de Begues.]

Mitologia catalana: Sant Cristòfol i els tòfols de la Rambla de Barcelona

Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:

Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles. 

Aquesta imatge de Cristòfol carregant el nen no provenia només de la seva història bàsica com a protector dels viatgers i passeja‑rius, sinó que esdevenia una aparició real, gairebé màgica, enmig de la vida urbana. La llegenda explicava que, un cop desembarcava, Cristòfol caminava lentament cap amunt per La Rambla, avinguda ben popular que s’estén des del port fins a la part alta de la ciutat. Aquesta Rambla, amb la seva llargada i la seva importància com a eix cívic, es convertia en el camí natural perquè un gegant com ell pogués fer la seva aparició davant del poble. Quan Cristòfol arribava a la fi de La Rambla, allà on el passeig es troba amb la plaça que mira cap a la ciutat alta, simplement desapareixia.

La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles. 

Es deia que aquesta presència del sant era tan versemblant i tan recordada que, en les festes de l’època, alguns joves —els que en aquell temps s’hi atrevien— imitaven l’acte de Cristòfol portant amics a coll per La Rambla, precisament per reproduir el gest del sant amb el nen Jesús. Aquest costum fins i tot va donar nom a una paraula popular: els “tòfols” o “tofolets”, que avui encara apareix al diccionari com a sinònim de “babau” o “ximple”, per referir‑se a qui acceptava ser carregat d’aquella manera.

La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.

Visita guiada: De la mitologia clàssica al Tapís de la Creació de Girona | 15 març

  

L'evolució de la iconografia pagana a la cristiana a través de Sant Pere de Galligants, Sant Feliu i la Catedral de Girona.

Aquesta visita guiada, de la mà del director del museu de la Catedral de Girona, ens mostra de forma amena i didàctica, el pas de la simbologia pagana a la cristiana. Aquest recorregut es fa a través d'elements que es troben a l'interior de Sant Pere de Galligants, la basílica de Sant Feliu i la Catedral de Girona com: el tapís de la Creació, sarcòfags romans, capitells, mosaics....

Data: 15 de març de 2025

Durada: 1,30 h
Horari: 16 h
Preu: 5 € / 3 € estudiants o carnet club cultura
Punt de sortida: monestir de Sant Pere de Galligants
Reserves 972 20 26 32

+ informació

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

La representació popular del Misteri de Reis de Gata de Gorgos, País Valencià

 

La representació popular del Misteri de Reis, que cada hivern té lloc a la vila Gata de Gorgos, al País Valencià, a la comarca de la Marina Alta, constitueix tot un esdeveniment per a la localitat. Tot i que la seva història es remunta temps enrere, no va ser fins al 1968, amb l'escrit de la representació d'Antonio Salvà Roselló, titulat "Auto dels Reis Mags", que la iniciativa va cobrar més participació i es va formalitzar. Des d'aleshores ha anat guanyant importància a nivell comarcal.

Des del 1992, la representació es fa en valencià i el passat 2018 va complir el seu 50è aniversari. Aquesta festa és especialment rellevant pel municipi de Gata de Gorgs, ja que suposa uns dies de màgia i il·lusió compartida per tot el poble. La seva repercussió és tan gran a la Marina Alta que el 2015 la festa va ser declarada d'Interès Turístic Local i, el 2016, també d'Interès Turístic Provincial.

El Misteri de Reis és un esdeveniment que es perllonga uns quants dies, des de la recollida de cartes que envien els nens als Reis Mags, fins a l'acte central que suposa l'obra del Misteri el dia 5 de gener o el capítol final del repartiment de regals per les cases dels veïns.

L'obra teatral o la representació del text del Misteri suposa el nucli central de la festivitat. Un acte de gran envergadura, que comporta la col·laboració i la participació de molta gent. Tot això necessita una direcció i una coordinació molt compromeses per part de tota la comissió encarregada de tirar endavant l'acte.

Font

La llegenda d'El Palet d'en Samsó, a Sem, a l'Arieja, Occitània

Us volem fer esment de l'existència d'unes misterioses i curioses formacions rocoses que podrien formen part d'un centre de culte mitològic ancestral i que fan referència a popular i forçut personatge bíblic, prou present a la mitologia catalana. Es tracta del que actualment es coneix com El Palet de Samsó. 

Però com hi ha explicacions de tota mena per a qualsevol assumpte, si ens atenim als geòlegs, al poble de Sem, durant el quaternari, els diferents refredaments i gelades que es van produir a la zona, van provocar la instal·lació de grans glaceres a la vall de Vic de s'Os. Aquestes glaceres van modelar la Vall d'Abeurador, tal com és avui. Procedents de l'alta muntanya dels massissos del Montcalm i del Bassiès, les glaceres van arrencar trossos de gneis i de granit dels vessants d'aquestes altures que es van transportar al llarg de quilòmetres. Per tant, segons els geòlegs no es tractaria de veritables dolmens, sinó de construccions de la natura. 

En tot cas, els trobem abundants, sobretot als contraforts de la vall, a Sem i també a La Pueja, on tenen l'aparença de dòlmens misteriosos, entre Vic de s'Os i Ausat, a la roca de Saint-Vincent i al cim del promontori ocupat per les ruïnes del castell de Montreal-de-Sos. Un d'aquests blocs erràtics de grans dimensions porta el nom d'El Palet d'en Samsó, i costa de creure que hagi anat a parar al seu actual emplaçament només per art de la natura.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó

La llegenda del Palet den Samsó ens explica que el gegant i forçut bíblic Samsó, jugant amb un altre dels seus companys forçuts, veí de la vila d'Orus (població que també té una toponímia ben mitològica, per estar consagrada al déu Orus o Horus), van decidir llençar enormes roques sobre la vall. En acabar la seva juguesca i marxar del lloc, van oblidar-se un dels seus “palets”, que amb el temps fou anomenat El Palet d'en Samsó. 

Recordem que també es diu que Hércules va formar els Pirineus apilant-hi grans rocs en honor a la seva estimada deessa Pirene, sepultada a sota.

[Imatge superior: El Palet d'en Samsó, a Sem]

.

El ram santjoanenc segons Verdaguer i el ritual de les herbes de la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna

Un ram santjoanenc.

En Jacint Verdaguer, folklorista i mitòleg de primer ordre, a més de sacerdot, poeta i literat, va escriure aquesta bonica rima, recollida a la seva obra Canigó, sobre la creença en la protecció i capacitats sanitàries que atorguen els ramillets de flors i herbes, sovint de plantes remeieres, com ara el romaní i la farigola, recollides durant la revetlla de Sant Joan Baptista (o Santa Lluna, si en atenim als rituals astrals de la mitologia catalana precristiana) i penjades al llindar de les cases o a les portes dels habitatges per tal d'assecar-les. El poema, per la seva banda, recull el relat astral mitològic d'atracció entre el sol vell i la lluna jove o, en aquest cas, entre el dimoni i la verge, que vindria a ser-ne la versió cristianitzada del mateix.

Verdaguer ens recorda que a tot el país se celebra la revetlla de Sant Joan o Santa Lluna, tan important per a la recol·lecta d'herbes per part de les antigues remeieres catalanes, en temps del solstici d'estiu, que popularment s'identifica amb el dia 23 de juny. Aquesta és la nit més curta de l'any i com que la nit s'associa a la lluna, s'esdevé la lluna més curta o petita de l'any, o el que és el mateix, el naixement del cicle anual lunar, de la mateixa manera que pel solstici d'hivern, o vetlla de Nadal, s'esdevé el naixement del cicle anual solar. 

Les celebracions tenen lloc tant a l'Occitània com als Països Catalans. En realitat aquesta festa mitològica astral catalana es va estendre a tot l'imperi hispà, incloent-hi  les Amèriques, quan aquest era sota domini i influència cultural catalana.

EL RAM SANTJOANENC 

(Jacint Verdaguer - Canigó)

Lo dia de Sant Joan

n’és dia de festa grossa,

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta,

d’ençà que una n’hi hagué

d’ulls blavencs i cella rossa,

tenia una estrella al front

i a cada galta una rosa.

Un fallaire li ha caigut

a l’ull, ¡malhaja la brossa!

n’apar un esparverot

que fa l’aleta a una tórtora.

Lo matí de Sant Joan

la tortoreta se’n vola,

se’n vola voreta el riu

a cercar ventura bona.

Un ramellet cull de flors,

millor ventura no troba,

floretes de Sant Joan,

de romaní i farigola,

i amb elles fent una creu

del mas la llinda en corona.

Quan arriba el seu galant

a la casa entrar no gosa;

ella li diu des de dins:

–Doncs Per què et quedes defora?

–Perquè em barres lo portal

amb les flors d’aqueixa toia.

–Un ramellet te fa por?

–Me fa por d’aspi sa forma.

–No és d’aspi, no, que és de creu;

si et fa por, no ets cosa bona.

–Doncs só el maligne esperit

que les ànimes s’emporta.

Si no fos lo ramellet

la teva fóra ma esposa,

avui jauríem plegats

en mon jaç de foc i sofre.–

D’ençà que això succeí,

lo matí de Sant Joan,

ribera amunt del Garona,

des del Cantàbric a Roses,

les nines del Pirineu

posen un ram a la porta.

El dimoni escuat | Nadala tradicional catalana

Les tradicionals nadales o cançons de Nadal juguen amb simbols i personatges que passen a formar part de la mitologia del país. En aquesta tan popular, hi trobem el Dimoni escuat, els pastorets ballarins, el Jesuset, Sant Josep i na Maria. 

La nadala diu així:

Allà sota una penya n'és nat el Jesuset, nuet, nuet,
allà sota una penya n'és nat el Jesuset, culet, culet,
que és fill de mare verge i està mig mort de fred, nuet, nuet
i està mig mort de fred.

El bon Josep li deia: Jesús que esteu fredet, pobret, pobret!
El bon Josep li deia: Jesús que esteu fredet, pobret, pobret!
La Verge en responia: per falta d'abriguet, pobret, pobret,
per falta d'abriguet!

Pastors hi arribaren allà anadales la mitja nit, cric-cric, cric-cric!

Pastors hi arribaren allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric!
Veient que tots hi anaven, del gran fins al més xic, cric-cric, cric-cric,
del gran fins al més xic.

Els pastorets s'engresquen i ballen tot sonant, galant, galant!
Els pastorets s'engresquen i ballen tot sonant, galant, galant!
Ballets i contradances per fer alegrar l'Infant, galant, galant,
per fer alegrar l'Infant.

A prop d'allí passava un dimoni escuat, patrip, patrap!
A prop d'allí passava un dimoni escuat, patrip, patrap!
Sentint tanta gatzara a dins se n'és ficat, patrip, patrap,
a dins se n'és ficat!

Els pastorets en veure'l s'hi tiren al damunt, patim, patum!
Els pastorets en veure'l s'hi tiren al damunt, patim, patum!
I tantes n'hi mesuren que el deixen mig difunt, patim, patum,
que el deixen mig difunt!

Font: cançò popular

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

La caixeta de Santa Teresa | Llegenda catalana

El Rondallari Català, d'En Pau Bertran i Bros, editat per Alta Fulla al 1989, conté la següent llegenda sobre Santa Teresa. Concretament és la rondalla número 51. 

"Diu que Santa Teresa no en tenia prou, de ser abadessa i doctora; volia ser també confessora.

Ella que un dia se'n va a trobar el papa i li demana per poder confessar. El papa la va escoltar molt bé; treu una caixeta i l'hi dóna; diu:

—Té, endú-te'n aquesta caixeta i d'aquí a tres dies me la tornaràs així mateix, sense obrir; allavores et daré la resposta.

Se'n va, i quan va ser a casa només tenia al cap la caixeta. «Què hi deu haver?», pensava. Tenia unes ganes d'obrir-la...! Passa un dia, i se'n va estar; [en] passen dos, i també; però al tercer ja no va poder resistir més, i ella que l'obre, pensant que ningú ho sabria. Però el mateix va ser obrir-la que fugir un aucell que hi havia dindre.

Allavores s'ho va pensar tot (com [que] era tan sàvia!): "Aquesta caixeta te l'ha dada el papa per provar-te!...".

Però no va tenir més remei que tornar-la buida. El papa li va dir:

—Veus? Així com has obert la caixeta, divulgaries els secrets de la confessió: no en podeu ser les dones, de confessores".

Font: https://www.inh.cat/articles/Una-llegenda-catalana-sobre-Santa-Teresa

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com