Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mitologia occitana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mitologia occitana. Mostrar tots els missatges

9.8.26

La llegenda de Sant Llop de Troyes: el bisbe que va aturar Àtila



Llop o Lop (en llatí Lupus, en francès Loup o Leu) va néixer cap a l’any 383 a Toul, a la Lorena francesa. La seva joventut no anunciava gens el destí que l’esperava: es va casar, i va portar una vida secular normal fins que, encara jove, va renunciar a totes les seves riqueses per abraçar la vida monàstica a la cèlebre abadia de Lérins, a la costa provençal —un dels grans vivers de bisbes i sants de la Gàl·lia tardoantiga.

La seva fama de santedat es va escampar ràpidament. Quan la ciutat de Troyes, a la Xampanya catalàunica, va quedar òrfena de pastor, la població el va elegir bisbe pràcticament contra la seva voluntat, l’any 426. Llop tenia llavors uns 43 anys, i ocuparia la seu episcopal durant més de cinquanta anys.

Abans de l’episodi que el faria immortal, Llop ja havia protagonitzat una gesta de prestigi continental. L’heretgia pelagiana —la doctrina, originada per Pelagi, segons la qual l’ésser humà, dotat de lliure albir, pot assolir la virtut i el bé sense necessitat de la gràcia divina— s’havia estès amb força a la Gran Bretanya, terra natal del mateix Pelagi. Els cristians ortodoxos illencs van demanar ajuda als bisbes de la Gàl·lia.

Un concili reunit a Arle l’any 429, sota la presidència de sant Hilari (que acabava de succeir sant Honorat, mort el 16 de gener d’aquell mateix any), a petició del papa Celestí I, va designar dos bisbes per a la missió: sant Germà d’Auxerre i el mateix Llop de Troyes.

Els dos prelats van baixar el riu Sena i, segons la tradició, es van aturar una nit al petit poble de Nanterre, on Germà va conèixer i beneir una nena de deu anys que li van presentar: santa Genoveva, la futura patrona de París, a qui va consagrar a la vida religiosa. Durant la travessia del Canal de la Mànega, la llegenda afegeix que Germà va apaivagar una tempesta provocada per dimonis, increpant les onades a la manera de Crist.

A Bretanya, els dos bisbes van combatre el pelagianisme “amb les seves pregàries, les seves exhortacions i els seus miracles”, aconseguint un primer cop decisiu contra l’heretgia. Complerta la missió, Llop va tornar a Troyes i Germà a Auxerre, cadascun a la seva diòcesi.




L’any 451: Àtila a les portes de Troyes

Vint-i-dos anys més tard, Llop, ja bisbe veterà, es va enfrontar al repte que el faria passar a la història. Àtila, rei dels huns des del 445, va envair l’Imperi d’Occident a través de la Gàl·lia —segons la tradició, incitat per una suggerent petició d’Honòria, germana de l’emperador Valentinià III.

Després de la gran batalla dels Camps Catalàunics, Àtila, cap dels huns, en retirada, amenaçava de destruir Troyes, que es trobava al seu pas. Les fonts recullen versions lleugerament diferents dels fets, que probablement es complementen més que no pas es contradiuen:

Segons una versió, Llop va enviar primer una delegació de clergues per negociar amb el rei hun. Tots els seus membres van ser decapitats, excepte un.

Segons totes les versions, davant d’aquest fracàs, el mateix Llop va decidir presentar-s’hi personalment. Revestit dels seus hàbits pontificals, va sortir a l’encontre d’Àtila. La tradició més coneguda recull un intercanvi memorable entre els dos homes:

Àtila: “Sóc el flagell de Déu!” Llop: “I jo sóc Llop [Lupus] —compartim noms semblants. No destruïm el ramat!”

Impressionat per la santedat i la serenitat del bisbe, Àtila va perdonar la ciutat. Abans, però, Llop havia reunit tot el seu poble en pregària i penitència, convençut que només la intercessió divina podia salvar Troyes d’una destrucció seguríssima.


[El bisbe Sant Llop de Troies matant el drac, talment com el Sant Jordi català.]

L’ostatge voluntari

El desenllaç de l’episodi és el que li dona tota la seva grandesa moral: Àtila va demanar a Llop que el guiés fins al Rin, i el bisbe es va oferir voluntàriament com a ostatge per garantir que els huns no farien mal a la ciutat durant la retirada. Va acompanyar, doncs, l’exèrcit hun en la seva marxa cap enrere, i només va poder tornar a la seva diòcesi després de diversos anys d’exili.

De retorn a Troyes, Llop hi va continuar exercint el seu episcopat fins a la mort, l’any 478 o 479, després de més de cinquanta anys al capdavant de la diòcesi —un dels episcopats més llargs de tota la Gàl·lia tardoantiga.

Un paral·lelisme il·lustre: santa Genoveva a París

És fascinant remarcar que el mateix any 451, mentre Llop protegia Troyes, santa Genoveva de París —la nena que Germà d’Auxerre havia consagrat a Nanterre vint-i-dos anys abans— protagonitzava una gesta paral·lela a París, animant els parisencs a resistir i confiar en la pregària davant l’amenaça d’Àtila, que finalment va desviar el seu exèrcit cap a Orleans en lloc d’atacar la ciutat. Dues llegendes bessones, nascudes del mateix cercle episcopal format al voltant de Germà d’Auxerre, protegint dues ciutats diferents del mateix flagell en el mateix any.

Un altre prodigi atribuït a Llop: el drac de la “Chair Salée”

La tradició popular li atribueix també la mort d’un drac alat, conegut com la “Chair Salée” (“carn salada”), que assolava els voltants de Troyes. Llop, que s’havia format com a guerrer abans d’entrar al sacerdoci, l’hauria mort personalment amb l’espasa. Els comentaristes moderns hi veuen dues lectures simbòliques possibles: que el drac representi metafòricament el mateix Àtila, o bé que simbolitzi, de manera més genèrica, l’heretgia, el paganisme i el pecat que Llop va combatre tota la vida.

Quina base històrica té tot això?

Aquí cal distingir, com sempre, la llegenda del nucli documentat. La vida de sant Llop està sostinguda per fonts força més sòlides que la majoria de tradicions hagiogràfiques d’aquesta època:

• Es conserva una carta escrita de la seva pròpia mà, datada el 454 —és a dir, redactada només tres anys després de l’episodi amb Àtila, mentre Llop encara era bisbe en actiu.

• Sidoni Apol·linar, el gran testimoni contemporani que hem estudiat extensament, el menciona en algunes de les seves cartes —una connexió directa i real entre dos protagonistes d’aquesta mateixa investigació.

• La seva hagiografia principal, la Vita Lupi (“Vida de sant Llop”), és considerada pels historiadors redactada relativament aviat després de la seva mort, tot i que la datació exacta ha estat objecte de debat acadèmic (entre Bruno Krusch i Louis Duchesne, que en discrepen dins una forquilla que va del 511 al 731). Existeixen dues versions d’aquesta Vita: la segona és considerada menys fiable pels crítics; la primera versió és la que els especialistes tenen per més fidedigna.

• Curiosament, la mateixa Vita Lupi dedica relativament poc espai a la missió de Bretanya contra el pelagianisme —és la Vita Germani (la vida de sant Germà) la que ho explica amb més detall, deixant el protagonisme principal a Germà.

Per què la llegenda ha perdurat?

Més enllà de la seva versemblança històrica exacta, l’episodi d’Àtila és, sense cap mena de dubte, el nucli fundacional de la identitat episcopal de Troyes. La ciutat encara conserva:

• L’Abadia de Sant Llop de Troyes, que porta el seu nom.

• Un esmalt medieval a la catedral que representa Llop guarint una jove sorda, amb l’antiga catedral —la que el mateix Llop hauria conegut— representada al fons.

• Una festa litúrgica el 29 de juliol (el seu dies natalis, és a dir, el dia de la seva mort, entès com a “naixement al cel”).

Aquesta memòria es va transmetre de manera ininterrompuda a través de la successió episcopal de Troyes durant segles —fins arribar, per exemple, a bisbes ben documentats del segle IX com sant Prudenci (845-861), actiu només disset anys abans que la mateixa ciutat acollís, el 878, el concili presidit pel papa Joan VIII i la coronació de Lluís el Tartamut. És, en definitiva, la prova que Troyes mai no va deixar d’explicar-se a si mateixa a través d’aquest episodi: la memòria d’Àtila hi va quedar gravada, de manera viva i institucional, molt més enllà del simple registre cronístic dels historiadors.

18.6.26

Curs presencial: Introducció a la Mitologia Catalana | Juliol 2026

     

A "La intercultural" d'Arenys de Mar, Maresme, ens ofereixen un curs per comprendre el corpus de coneixements tradicionals i mitològics de la nació catalana, un dels més rics i antics del món. Durant un mes, ens endinsarem en la teoria general de la mitologia comparada i de la mitologia astral i farem un repàs als principals personatges i llegendes de l'ancestral mitologia catalana. Analitzarem l'obra dels grans mitòlegs dels Països Catalans, com ara en Joan Amades, l'Enric Valor i l'Antoni Maria Alcover. 

De la mà d'en Daniel Belló, membre del Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya (CEMCAT), farem un curs intensiu per redescobrir i aprofundir els nostres coneixements en aquest meravellós patrimoni universal dels catalans, sovint menyspreat i desconegut.

Informació pràctica

· Dates: tots els dimarts de juliol 2026, de les 18 a les 20h
· Lloc: La intercultural (Carrer Bonaire, 6, Arenys de Mar, Maresme)
· Preu: 50€ 
· Inscripcions: lainterculturalcat@gmail.com o al telèfon/whatsapp: 667 060 753

Si esteu interessats a rebre el curs online i personalitzat, contacteu amb el Centre d'Estudis Mitològics de Catalunya: cemcatinfo@gmail.com

Programa del curs

Dia 1: Introducció als fonaments de la mitologia comparada

· La mitologia i els astres
· Mitologia del sol i de la lluna
· Els déus i les deesses
· La mitologia i el foc
· La mitologia i l'aigua
· La mitologia del llamp i les tempestes
· La mitologia i l'arbre i la fusta
· La mitologia i la pedra
· La mitologia i les muntanyes i els volcans
· La mitologia i el metall i les mines
· La mitologia i els rius, mars, llacs i fonts
· La mitologia i la neu, la pluja i el gel
· La mitologia i les estacions de l'any
· Deus i deesses, estris i oficis
· La mitologia i els dimonis: el problema del mal
· Les genealogies astrals mitològiques
· La concepció mitològica del cosmos
· La mitologia i la toponímia

Dia 2. Introducció als fonaments de la Mitologia Catalana

· Mitologia catalana del foc
· Mitologia catalana de l'aigua
· Mitologia catalana de la pedra
· Mitologia catalana de l'arbre i del bosc
· Mitologia catalana dels animals
· Mitologia catalana del metall
· Mitologia catalana dels gegants i els capgrossos
· Mitologia astral de la sardana
· Mitologia catalana dels dimonis
· La mitologia i la llengua catalana
· Els déus desconeguts dels Països Catalans i Occitans

Dies 3 i 4: Anàlisi detallat dels grans mites catalans

· Anàlisi mitològic d'en Patufet
· Anàlisi mitològic del Comte Arnau
· Anàlisi mitològic de Sant Jordi
· Anàlisi mitològic de Fra Joan Garí
· Anàlisi mitològic del Comte Arnau
· Anàlisi mitològic d'en Pere Boter
· Anàlisi mitològic del Tió i del caganer
· Anàlisi mitològic de la molsosa i els carboners
· Anàlisi mitològic del mite del Gall
· Anàlisi mitològic del mite de Sant Jordi i el drac
· Anàlisi mitològic dels Gegants i capgrossos
· Anàlisi mitològic de La Patum
· Anàlisi mitològic de l'Aníbal d'Eivissa
· Anàlisi mitològic del Ritual del Pi de Centelles
· Anàlisi mitològic de Sa Balanguera
· Anàlisi mitològic dels Rituals de Sant Joan
· Anàlisi mitològic d'Otger Cataló i els cavallers de la Fama
· Anàlisi mitològic del Gegant del Pi
· Anàlisi mitològic d'Els Pastorets
· Anàlisi mitològic de Santa Llúcia

+ informació

17.6.26

Fabre d'Olivet, el filòleg que va retrobar la sacralitat de la llengua occitano-catalana

 

Antòni Fabre d'Olivet (Gange, Occitània, 1767 – París, 1825) fou un filòleg, escriptor i investigador llenguadocià. Un gran estudiós de la parla hebrea, atès que en Fabre d'Olivet estava convençut que les llengües conservaven rastres d'una saviesa primordial molt antiga. Per a ell, l'hebreu no era simplement una llengua semítica històrica, sinó una mena de llengua sagrada que preservava les lleis profundes de la formació del llenguatge. Aquesta idea la va desenvolupar especialment a la seva interessant obra "La Langue hébraïque restituée" (La llengua hebraica restituida)

Tanmateix, en aquest article no tractarem els seus intents de descodificar la llengua hebrea i d'extreure el veritable significat dels textos bíblics, sinó que ens centrarem en els seus estudis sobre la llengua occitana, a la qual també va considerar sagrada. 


La recuperació de les lleis primitives que governen la formació de l'occità

Quan Antòni Fabre d'Olivet va emprendre el seu treball titulat "La Lenga d'Oc restablida dins sos principis", va aplicar un mètode semblant al que havia utilitzat amb la llengua hebrea. Hi veiem un intent de restaurar la llengua d'Oc a partir dels seus principis originals, entenent aquests principis no només en un sentit gramatical sinó també filosòfic, històric i metafísic.

Per a Fabre d'Olivet, la llengua no és una convenció arbitrària creada pels pobles, sinó l'expressió d'un ordre profund de la intel·ligència humana. Les paraules tenen una estructura significativa intrínseca i els sons que les formen participen d'un sistema universal de correspondències. La seva recerca sobre l'occità s'inscriu dins el mateix projecte que havia desenvolupat abans amb l'hebreu: la recuperació de les lleis primitives que governen la formació del llenguatge.

L'autor considera la llengua d'oc, germana de la catalana, una de les grans llengües històriques d'Europa. La presenta com l'hereva d'una tradició antiga que havia assolit la seva màxima expressió en la civilització dels trobadors. Segons la seva interpretació, la decadència política d'Occitània va comportar també la decadència de la seva llengua, que havia quedat fragmentada en nombrosos dialectes. La seva tasca va consistir a reconstruir-ne la unitat essencial.

La restauració que va proposar no partia dels parlars contemporanis considerats aïlladament, sinó de la recerca d'una llengua subjacent comuna. Fabre d'Olivet va intentar descobrir les lleis internes que, segons ell, expliquen totes les varietats de la llengua d'Oc. Aquestes lleis són fonètiques, morfològiques i també simbòliques.

En la seva concepció, les lletres no són simples signes gràfics. Cada lletra posseeix una força expressiva determinada. Els sons elementals contenen idees primitives, i les paraules neixen de la combinació d'aquestes idees. Aquest principi, desenvolupat extensament en els seus estudis hebraics, fou aplicat també a l'occità. Així, les arrels lèxiques (o lexemes) foren analitzades com a estructures portadores de significat essencial i no únicament com a formes heretades històricament.

La relació amb l'hebreu és central dins del sistema de pensament d'aquest autor. Per tant, Fabre d'Olivet va defensar que l'hebreu conservava de manera especialment pura les lleis originals del llenguatge. Per aquesta raó utilitza sovint l'anàlisi hebraica com a instrument per comprendre altres llengües. I l'occità-català apareix, així, com una llengua que ha conservat nombrosos vestigis dels mateixos principis universals. Fabre d'Olivet estava convençut que ambdues llengües reflecteixen una mateixa arquitectura primordial del llenguatge humà.

D'acord amb aquesta perspectiva, les etimologies proposades a l'obra no tenen només una funció històrica. La finalitat és descobrir el sentit profund de les paraules. L'etimologia es converteix en una via d'accés a la significació originària dels sons i de les idees que aquests expressen.


La civilització dels trobadors fou la més elevada d'Europa

L'obra de Fabre d'Olivet va proclamar, a més, que la llengua dels trobadors constitueix una de les manifestacions més elevades de la cultura europea. Fabre d'Olivet veu en la poesia trobadoresca l'expressió d'una civilització refinada que posseïa una profunda ciència moral, filosòfica i artística. La restauració de la llengua d'Oc és presentada com una recuperació d'aquest patrimoni espiritual.

Per això el llibre de Fabre d'Olivey no és només una gramàtica. La gramàtica forma part d'un projecte molt més ampli destinat a reconstruir una tradició sencera. El vocabulari, els textos poètics i les reflexions sobre l'origen de la llengua participen d'una mateixa finalitat: retornar a la llengua d'oc la consciència dels seus principis constitutius.

Segons Fabre d'Olivet, la llengua restaurada havia de permetre redescobrir la unitat profunda de les varietats occitanes i reconnectar-les amb la seva missió històrica. La llengua d'oc, en defiitiva, no és presentada simplement com un instrument de comunicació més, sinó com l'expressió particular d'un ordre universal del llenguatge, compartit per les grans tradicions antigues i conservat de manera privilegiada en certes llengües considerades per ell fonamentals, entre les quals l'hebreu ocupa el lloc principal.


L'occità-català, una llengua coherent en sí mateixa

Fabre d’Olivet concep la llengua d’Oc com un sistema lingüístic complet que ha conservat, malgrat la fragmentació dialectal, els fonaments d’una llengua més antiga absolutament coherent. El seu objectiu fou restablir aquesta coherència, no mitjançant la simple recopilació de formes locals, sinó a través del que ell anomena els “principis” de la llengua: les lleis internes que governen la formació dels sons, de les arrels i dels significats.

En la seva teoria general del llenguatge, que aplica igualment a l’hebreu i a l’occità, la paraula no és un signe arbitrari. Cada so elemental té un valor significatiu propi. Les consonants i vocals són considerades unitats portadores d’idees primitives. Així, la combinació dels sons no és casual, sinó que respon a una lògica natural del pensament humà. La gramàtica, en aquest marc, no és una convenció social, sinó la codificació d’aquestes lleis naturals.

Quan analitza el lèxic occità, Fabre d’Olivet tendeix a descompondre les paraules en elements mínims o lexemes per extreure’n el que ell considera el sentit original. Per exemple, una paraula com “cantar” no és només un verb heretat del llatí cantare, sinó una combinació de sons que expressen una idea de projecció sonora ordenada. En la seva lectura, el segment inicial “can-” es relaciona amb la idea d’emanació o moviment ordenat, mentre que el conjunt expressa l’acte d’articular un so amb intenció estructurada.


L'hebreu i l'occità-català, dues manifestacions d'una mateixa arquitectura del llenguatge

Aquest tipus d’anàlisi no es limita a derivacions internes de l’occità, sinó que s’estén a comparacions amb l’hebreu. Fabre d’Olivet busca correspondències entre arrels occitanes i arrels hebrees, no en el sentit de derivació històrica, sinó com a manifestacions d’una mateixa arquitectura simbòlica del llenguatge. Per exemple, quan estudia arrels que impliquen nocions de llum, manifestació o expansió, les posa en relació amb formes hebrees que ell interpreta com portadores d’idees equivalents, encara que pertanyin a sistemes lingüístics diferents.

En el seu tractament de la llengua dels trobadors, Fabre d’Olivet considera que la poesia medieval occitana no és només una producció literària, sinó la conservació d’un estat superior de la llengua. Els trobadors, segons la seva visió, utilitzaven una llengua encara pròxima als principis originals, en què la relació entre so i significat era més transparent.

Per exemple, quan analitza formes poètiques relacionades amb l’amor cortès, interpreta mots com “amor” no només en el sentit afectiu, sinó com a combinació de sons que expressen un moviment ascendent de l’ànima. En aquesta lectura, “a-” indica una direcció inicial o impuls, mentre que la resta de la forma conté la idea d’un moviment intern que tendeix cap a una elevació o perfeccionament.


La unitat de la llengua, un objectiu essencial

Un altre aspecte important de la seva obra és la reconstrucció de la unitat de la llengua d’oc. Fabre d’Olivet observa la diversitat dialectal (llenguadocià, provençal, gascó, etc.) però la interpreta com a variacions superficials d’una mateixa estructura profunda. Per ell, aquestes variacions es poden reduir a formes fonamentals mitjançant l’anàlisi dels principis sonors. Així, diferents formes d’un mateix mot en diversos parlars són considerades deformacions o evolucions d’una arrel comuna original.

La seva gramàtica inclou també una teoria dels sons en què cada fonema té una funció significativa. Les consonants oclusives, per exemple, són associades a idees de tall, delimitació o fixació; les fricatives a idees de continuïtat o expansió; les vocals a modulacions de l’estat intern o de l’energia expressiva. Aquesta classificació serveix de base per interpretar la formació de les paraules.

En el cas de les paraules compostes, Fabre d’Olivet intenta mostrar com cada element contribueix al sentit global segons la seva funció simbòlica. Una paraula composta no és només la suma de parts, sinó la combinació de forces significatives que produeixen una idea nova. Per això, la seva anàlisi sovint trenca les paraules en segments que no corresponen necessàriament a morfemes històrics, sinó a unitats que ell considera significatives des del punt de vista dels principis del llenguatge.

La relació amb l’hebreu és especialment visible quan utilitza el que ell anomena “clau de les arrels”. Aquesta clau consisteix en interpretar les consonants com a portadores de significats constants. Per exemple, determinades combinacions consonàntiques són associades a idees de moviment, generació o resistència. Quan troba combinacions semblants en occità, les interpreta com a confirmació de la universalitat d’aquestes lleis.


L'Occità-català, una llengua filosòfica i sagrada

En aquest marc, Fabre d’Olivet defensa que l’estudi de la llengua d’oc no és només filològic, sinó també filosòfic. La restauració de la llengua implica la recuperació d’una manera de pensar en què llenguatge i pensament estan estretament units. La decadència de la llengua, segons ell, comporta també una pèrdua de consciència dels principis originals del significat.

Finalment, la seva obra inclou la idea que la llengua restaurada ha de permetre reconstruir no només la forma de parlar dels antics occitans, sinó també la seva manera sagrada d’entendre el món. La llengua d’oc és presentada com un sistema capaç de reflectir directament les relacions entre les idees, els sons i les forces naturals del pensament humà. 

En definitiva, estem al davant d'una de les personalitats científiques que millor va entedre els fonaments de la nostra llengua mare catalano-occitana. Un estudiós fonamental que ha estat amagat i oblidat per l lingúística, la filologia i la filosofia, malgrat que els seus estudis es mostren molt avançats als coneixements que, encara a dia d'avui, demostren tenir els nostres acadèmics.

Un article d'en Bel·lònides per al web d'investigació històrica "La història usurpada".


#mitolegs


9.6.26

L'investigador Andreu Marfull ens analitza la llegenda de Maria Magdalena a la Provença | 15 juny

  

Què hi ha darrere de la llegenda de Maria Magdalena a la Provença? Quin vincle podria existir entre aquest relat medieval, les dinasties dels Anjou-Aragó, el misteriós Priorat de Sió i l'univers simbòlic que envolta Leonardo da Vinci? 

"L'emperador Andrònic i Maria de Magdala... més enllà d'Eudòxia Comnena" és el títol de la propera conferència de l'investigador en història Andreu Marfull, que ens convida a repensar el passat de la nostra nació i els seus grans mites

Aquesta conferència presenta, per primera vegada, una reconstrucció històrico-cronològica del mite de Maria Magdalena provençal des d'una perspectiva medieval, proposant una lectura alternativa dels fets i dels seus protagonistes. L'exposició estableix un pont entre tradició, història i simbolisme, explorant la possibilitat que aquests relats amaguessin el projecte d'una nova església o d'una nova religió en un temps històric alternatiu, contemporani del Renaixement i de Leonardo da Vinci.

Una oportunitat per descobrir una investigació que connecta personatges històrics, dinasties reials i llegendes que han fascinat historiadors i estudiosos durant segles, oferint una mirada innovadora sobre un dels grans enigmes de la tradició occidental.

Data: Dilluns 15 de juny del 2026
Hora: 18.30 h
Lloc: Reial Cercle Artístic (Carrer dels Arcs, 5, Barcelona - Sala del Brindis, 3r pis)

Andreu Marfull Pujadas és arquitecte urbanista, geògraf i investigador, amb una trajectòria acadèmica vinculada a l'estudi del territori, la història i la crítica historiogràfica. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora a la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez (Mèxic) i és autor de diversos llibres i articles sobre urbanisme, memòria històrica i interpretacions alternatives del passat.

En els darrers anys ha centrat bona part de les seves investigacions en la reconstrucció cronològica de la història medieval i moderna, proposant lectures que qüestionen la cronologia històrica convencional i que estableixen connexions entre personatges, dinasties i tradicions religioses des d'una perspectiva heterodoxa. Aquestes interpretacions han generat interès entre determinats cercles d'investigació alternativa, però no formen part del consens historiogràfic acadèmic.

Entre les publicacions més conegudes d'Andreu Marfull Pujadas destaquen les següents:

· "La vía cronológica": basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskiy, y en la Cronología X-185 (2020). És la seva obra més extensa, on desenvolupa una reinterpretació de la cronologia històrica inspirada en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovski i en la seva pròpia proposta cronològica X-185.
 
· "L'altra colonització d'Amèrica, segons els mapes i la neocronologia" (2023). Un assaig que planteja una lectura alternativa de la descoberta i colonització d'Amèrica a partir de mapes antics i de la neocronologia.
 
· "Introducció a la Nova Cronologia" (2015). Una obra breu d'introducció als principis de la Nova Cronologia aplicada a la interpretació de la història.
 
· "La Nova Cronologia i l'Apocalipsi" (2015). Estudia les relacions entre la cronologia històrica alternativa i els textos apocalíptics.
 
· "Catalanofòbia. Una qüestió d'Estat" (2018). Un assaig polític i històric sobre el fenomen de la catalanofòbia i la seva relació amb la construcció del relat històric oficial.
 
· "Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D'Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017)" (2021). Un estudi dedicat a la projecció internacional de la qüestió catalana al llarg de la història contemporània.


10.4.22

La llegenda d'El Palet d'en Samsó, a Sem, a l'Arieja, Occitània

Us volem fer esment de l'existència d'unes misterioses i curioses formacions rocoses que podrien formen part d'un centre de culte mitològic ancestral i que fan referència a popular i forçut personatge bíblic, prou present a la mitologia catalana. Es tracta del que actualment es coneix com El Palet de Samsó. 

Però com hi ha explicacions de tota mena per a qualsevol assumpte, si ens atenim als geòlegs, al poble de Sem, durant el quaternari, els diferents refredaments i gelades que es van produir a la zona, van provocar la instal·lació de grans glaceres a la vall de Vic de s'Os. Aquestes glaceres van modelar la Vall d'Abeurador, tal com és avui. Procedents de l'alta muntanya dels massissos del Montcalm i del Bassiès, les glaceres van arrencar trossos de gneis i de granit dels vessants d'aquestes altures que es van transportar al llarg de quilòmetres. Per tant, segons els geòlegs no es tractaria de veritables dolmens, sinó de construccions de la natura. 

En tot cas, els trobem abundants, sobretot als contraforts de la vall, a Sem i també a La Pueja, on tenen l'aparença de dòlmens misteriosos, entre Vic de s'Os i Ausat, a la roca de Saint-Vincent i al cim del promontori ocupat per les ruïnes del castell de Montreal-de-Sos. Un d'aquests blocs erràtics de grans dimensions porta el nom d'El Palet d'en Samsó, i costa de creure que hagi anat a parar al seu actual emplaçament només per art de la natura.

La llegenda d'El Palet d'en Samsó

La llegenda del Palet den Samsó ens explica que el gegant i forçut bíblic Samsó, jugant amb un altre dels seus companys forçuts, veí de la vila d'Orus (població que també té una toponímia ben mitològica, per estar consagrada al déu Orus o Horus), van decidir llençar enormes roques sobre la vall. En acabar la seva juguesca i marxar del lloc, van oblidar-se un dels seus “palets”, que amb el temps fou anomenat El Palet d'en Samsó. 

Recordem que també es diu que Hércules va formar els Pirineus apilant-hi grans rocs en honor a la seva estimada deessa Pirene, sepultada a sota.

[Imatge superior: El Palet d'en Samsó, a Sem]

.

16.12.17

Llegenda: La megère i el miracle de Machaby

Llegenda de la Vall d'Aosta. A prop del castell d'Arnad, al santuari de Machaby, a la Vall d'Aosta, Itàlia, es va obrir una cova on  una bruixa i un dimoni amb set caps van captivar les seves víctimes per al dissabte. L'últim, un nen atrapat per 'la mégère' (una dona feréstega i entremaliada. Una espècie d'harpia) mentre tallava l'herba a prop de l'església, es trobava a la fossa amb altres miserables, a qui la por semblava haver-los deixat incapaços de pensar i actuar. 

Llavors la noia els va exhortar a unir-se a la seva pregaria a la Mare de Déu de Machaby. En resposta a la seva invocació, la Verge de la Neu va aparèixer somrient als presoners, i els va assenyalar a la part inferior de la cova, un punt on a través d'un forat, penetrava un raig de llum. En aquest punt, la roca es va esfondrar fàcilment i els presoners, una vegada extrets uns quants blocs, van ser miraculosament salvats. Pot relacionar amb harpia, bruixa.

Font: http://www.lovevda.it/fr/base-de-donnees/10/legendes/arnad/miracle-a-machaby/499


T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?


#internacional