diumenge, 7 d’octubre de 2018

Na Flordeneu, en Gentil i el Palau dels Catorze Vents del Canigó


Sant Martí del Canigó (1837) Litografia d'A. Mayer

Segons una contalla de pastors catalans, després del Diluvi Universal, quan el nivell de les aigües començà a baixar, la pica del Canigó va ser la primera muntanya que emergí; de fet, hi amarrà l'arca.

Però hi hagué també una important llegenda mitològica sobre el Canigó, que és l'Olimp de la mitologia catalana. Us expliquem una bonica història amb la reina Flordeneu, un palau de gel, el cavaller Gentil, el comte Tallaferro de Besalú, el comte Guifré de la Cerdanya i les catorze fades…

A l'antiguitat, al cim del Canigó, hi havia la seu del Palau dels Catorze Vents, dels quals set eren bons i els altres set eren dolents. 

Hi vivien catorze fades encantades que feien bufar vents fortíssims en les catorze direccions del món, de manera que aquesta muntanya sagrada era inaccessible i invisible per als mortals. 

Flordeneu, la reina de les fades dels vents, tenia un poder hipnòtic irresistible. Volgué el destí que un dia es fixés en un jove cavaller que justament havia estat armat a l'Ermita de Sant Martí, a la falda del mont Canigó. 

Es tractava del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, l'heroic Comte de Besalú, i nebot de Guifré, Comte de la Cerdanya.

Sobre la creu de la seva espasa, havia fet el jurament de defensar el seu poble contra els infidels i protegir els justos i els desvalguts.

Flordeneu se n'enamorà i volgué apoderar-se del seu cor. 

Guifré havia encomanat a Gentil la missió de vigilar l'avançada de l'exèrcit sarraí des de la torre més alta del Castell de Rià. 

Essent allà dalt, se sentí misteriosament atret per la blancor enlluernadora del cim del Canigó. Aquella lluentor venia dels mantells de les fades. 

Llavors, Gentil desitjà tenir-ne un: seria invencible. Deixà la guàrdia i pujà al Canigó. 

El rebé un miratge de Flordeneu que, agafat de la mà, el conduí embadalit cap a l'interior de la Cova de Sirac. 

Arribaren al bell mig d'un bosc, on hi havia la Font de l'Oblit. Gentil en begué i oblidà qui era. 

Mentrestant, el seu oncle Guifré havia vingut a buscar-lo perquè, per culpa seva, havia perdut la batalla contra els musulmans. Indignat, l'agafà del coll i l'estimbà muntanya avall. 

Un penediment insuportable s'apoderà de la ment d'en Guifré quan va ser conscient d'allò tan terrible que havia fet.

Una estona després els seus guerrers li comunicaren que el seu germà Tallaferro havia vençut l'enemic. Mai no es perdonaria la mort del seu nebot estimat.

Les fades ploraren el cos de Gentil durant tres dies i tres nits. 

Després el ficaren en una barqueta i el portaren al Bosc de Sant Martí, on el trobà l'escuder del cavaller Gentil. 

Quan Tallaferro descobrí que el seu germà havia mort Gentil, volgué matar-lo.

Però el bisbe Oliba el convencé que li perdonés la vida. 

En Guifré fou condemnat a viure en penitència el temps que li restés de vida al Monestir de Sant Martí de Canigó.

En Gentil, per la seva banda, va ser enterrat al costat de l'Ermita de Sant Martí. 

En honor seu i, a petició del seu oncle Guifré, els monjos del monestir plantaren una gran creu a dalt del Canigó per a demanar perdó pel seu crim.

Aquella creu cristiana desféu el sortilegi del mont Canigó: les fades perderen els seus poders d'encantament i el seu palau es fongué com el gel. 

Totes les fades van haver d'abandonar aquella muntanya per sempre més. Restaren condemnades a no poder tornar-hi; si ho feien, serien acusades de bruixeria.


Llegenda publicada per Mª Carmen Bautista Arrojo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada