Us reproduïm una terrorífica llegenda de Formentera, recollida al llibre Leyendas de Formentera del mitòleg José Luis Gordillo.
Ara en diuen Es Bosc de la Pujada, però fa centenars d'anys l'anomenaven Es Bosc d'es Diable. Em refereixo, és clar, a aquesta part de la pineda que avui dia queda a la dreta de la carretera -segons es puja a La Mola, a l'illa de Formentera-, poc després de sobrepassar l'inici de la curta desviació que condueix a dues modernes urbanitzacions hoteleres.
Quan succeí el que relataré, aquell racó del bosc, des de la muntanya de Sa Talaia al mar, era impenetrable. Segles de respecte per part de l'home havien fet créixer allí una espessor on s'hi entrellaçaven el pi bord, el pi verd, la savina, el ginebre, la mata, el matapoll, l'espinalera... en definitiva, un embolic vegetal que constituïa el reducte protector per a molts animals del bosc quan eren perseguits pels caçadors, que en aquells temps anaven armats amb ballestes. Diuen les velles de Formentera que els habitants de l'illa tenien molt de respecte per aquell racó de món, donat que havien observat que era l'únic lloc on es produïa un arbust anomenat Garrover des Diable. (Aquest arbust no és altre que l'anomenat en català garrofer bord, garrofer pudent, garrofer del diable, garroferet de moro, arbre monjat o bajoca de moro, en llatí anagyris foetida. Es un arbust amb propietats verinoses).
Aquest vegetal, com el lector ja haurà suposat, té unes fulles de les quals es pot dir qualsevol cosa excepte que facin bona olor. Ni tan sols és un garrofer, però com que produeix uns fruits relativament semblants a les garrofes, l'han anomenat Garrover. Les velles de la zona diuen que si el garrofer veritable el va fer Crist, com un regal per a l'home, aquest altre garrofer, en canvi, repulsiu i pudent, el va fer el diable, per contrarestar la bondat del do diví. Raó per la qual aquesta zona de Formentera, on hi ha aquests arbres, s'anomena popularment Es Bosc des Diable.
Va esdevenir-se que un dia, un caçador morisc que portava moltes llunes perseguint un ase negre salvatge per l'illa, es desesperava perquè sempre que estava a punt d'aconseguir acostar-se a l'animal, aquest se li escapava, àgil com era, refugiant-se al Bosc des Diable. Igual que fan els pastors i els caminants, que enlloc de creuar aquest bosc, s'estimen més envoltar-lo sense entrar-hi, així feia el morisc. Els pastors sempre xiulaven per recollir el ramat quan les cabres i les ovelles s'acostaven a aquella espessor, i els animals retrocedien. Per això, el nostre caçador es veia obligat a abandonar la persecució un dia i un altre, tot just la peça havia travessat els límits de la zona prohibida. El caçador era jove i vigorós, però la por aixeca murs fins i tot per als mes valents.
El nostre caçador, somiava amb capturar l'ase viu, i això li impedia fer ús del seu ballesta, de manera que només podia utilitzar els llaços i les trampes. El seu interès per caçar l'animal va créixer tant que un infaust dia, vencent els seus temors, en lloc de parar-se al límit de l'arboreda, va penetrar-hi amb gosadia, violant la reserva del bosc. En seguir la pista que la peça anava deixant, es va internar en el secret paratge i va avançar tant va arribar a sentir el mar, fet que indicava que estava ja més a prop de la costa que del camí des del qual havia entrat. Rabiós, dues vegades va intentar disparar la seva ballesta quan li va semblar veure l'animal; boig pel delit, ja no volia ni capturar viu a l'ase salvatge, sinó matar-lo. Però entre l'embolic vegetal, no servien de res les fletxes.
A tot això, cal afegir que era molt difícil avançar per Es Bosc del Diable, perquè les branques dels arbres eren tan atapeïdes que provocaven ferides al jove morisc, que sagnava per la cara, els braços i les cames com un penitent. I no cal dir, que en aquesta arriscada aventura, tota la roba li va quedar esgarrinxada. El noi no podia entendre perquè l'ase, inexplicablement, podia passar pel mateix lloc que ell, sense patir les ferides. Però aviat ho va poder esbrinar. Va succeir que, mentre s'entretenia en arreglar l'arma i afinar la punteria, ja molt a prop del penya-segat, en un reduït clar del bosc, es va topar amb l'animal. I diu la llegenda que llavors l'ase li va parlar.
Una pudor insuportable acompanyava les increïbles i obscenes paraules que anava proferint la bèstia. I mentre això s'esdevenia, el bosc es va anar enfosquint i es va anar encenent una llum misteriosa, com una aura flamígera, tot al voltant del perseguit ase. El caçador, mort de por, va comprendre que tenia davant seu l'abominable figura del diable, que l'increpava i l'amenaçava. En veure el dimoni, el jove va quedar tant atemorit que va deixar caure a terra la ballesta i un terrible calfred li va recórrer l'esquena. Les cames li tremolaven i la suor de la cursa se li va gelar de cop al rostre. Llavors el maligne va avançar cap a ell, lentament. Segur del tràgic final d'aquella trobada, el caçador només va pensar en com fugir del lloc cames ajudeu-me, i va arrencar a córrer esbojarrat, pel barranc, directe cap a la mar. De tal manera, que ara havien canviat les tornes i era l'ase qui el perseguia el caçador pel Bosc des Diable.
Udolant de paüra, el jove corria a gambades, amb desesper, cap al penya-segat, cercant un camí per arribar a l'aigua i fugir nedant, doncs li semblava a ell que a la mar trobaria la seva salvació. Però en el seu objectiu, va tenir la mala sort de perdre l'equilibri mentre feia un salt impossible, i va caure rodant, rebotant per les roques, fins a la pedregosa riba on les onades trenquen sorolloses la maror. Al lloc on el caçador es va estimbar, avui en diuen Caló des Mort. I a la vora del barranc hi ha encara unes visibles petjades, com de peülles, que es comenta que són les que va deixar el diable, en la seva malèfica persecució del jove. Tothom qui visiti aquesta bonica i enigmàtica zona de Formentera les podrà contemplar per sempre més. Però compte no us endinseu en el Bosc des Diable.
Font: José Luis Gordillo Courcieres. Leyendas de Formentera. Ediciones Cosmos. Valencia. 1976.
Informa't dels nostres cursos i classes
#paisoscat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada