Les bruixes del Castell del Burriac, Cabrera | Mitologia Catalana

Les bruixes de Burriac, segons interpretació de Marià Ribas i Bertran. Dibuix extret del llibre Tradicions populars i costums mataronins. Supersticions i bruixeria. L'Aixernador eds. Argentona 1991. 

Aquesta llegenda situada al Castell del Mont Burriac, a Cabrera de Mar, al Maresme, Catalunya, fou publicada en forma de conte en un petit opuscle destinat als infants de principis del segle XX: Les bruixes de Burriach. Conte popular. Col. «Contes infantils», núm. 4. Impremta Ràfols (Barcelona, sense data). Devem el seu coneixement a l'amabilitat del qui fou bon amic nostre, el Sr. Marià Ribas i Bertran. 

Els investigadors Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre  Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar, ens expliquen la llegenda:

...«s'alçava majestuós dalt de la muntanya, que molts pescadors de la costa de llevant coneixen per 'Sant Mateu', i que està situada al bell mig del triangle que formen Mataró, Argentona i Vilassar de Dalt, i que té una forma semblant a la d'un mató de deu cèntims» (...) 

«Poca cosa resta del castell. Quatre parets que es van engrunant de mica en mica i part de la torre d'homenatge; mes amb totes prou perquè a l'esguardar-lo hom se sent posseït d'un sentiment d'amor i respecte per aquelles runes. Burriach, que és un gegant en la història, que en els temps de fades i cavallers, de trovadors i comtesses era l'orgull de tota aquella contrada, avui sols és niu de llangardaixos, serps i esparvers i els senyors d'aquells indrets pot dir-se que no són altres que els carboners que a destralades van netejant els boscos de la rodalia i que cap al tard, quan tot s'enfosqueix, són a voltes l'espant d'algun excursionista tocatardà que al trobar-los pel camí. 113 despentinats, amb mànega de camisa i amb la cara tan negra com el carbó que remenen, es creuen haver-se-les amb el propi diable» 

(...) «Ara lo que tal volta no sabeu és que hi hagué un temps en el qual les bruixes d'aquelles rodalies es servien de les runes d'aquell antic castell per a celebrar-hi llurs fantàstics conciàbuls, la majoria dels quals acabaven en un sens si de malvestats que portaven l'esglai a cent llegües a la rodona».

A partir d'aquí comença pròpiament el relat. Sembla ser que tots els dissabtes, en arribar el tombant de la tarda, tan aviat com el sol s'enfonsava darrera les muntanyes, qui estava atent albirava com d'un casalot dels afores del poble, del forat d'una xemeneia, d'un tros de finestra mig amagat o de les finestres d'algunes golfes, sorgia el despentinat cap d'una vella, amb els ulls ensorrats, la cara arrugada, el coll sec, escanyolit, i la boca sense dents. 

Darrera el cap seguia un cos estrafet que immediatament s'enfilava pels aires, cavalcant a voltes una escombra, un esteranyinador o una pota seca de cabra negra. No cal dir que es dirigia tot seguit cap a Burriac a una gran velocitat. La bona gent de la contrada sabien molt bé de la dolenteria d'aquelles bruixes. Per això, tots els dissabtes, en pondre's el sol, prenien els rosaris i resaven fins com a mínim la mitja nit; en altres ocasions no paraven amb els parenostres i les avemaries fins que l'astre rei tornava a llençar llum i calor damunt la terra. 

 A la vegada, els campaners de les esglésies properes passaven hores i més hores fent brandar ja la campana petita ja la grossa, car sempre s'ha dit que no hi ha res com el soroll de les campanes per allunyar les bruixes. Malgrat totes aquestes precaucions, no hi havia cap dissabte en què les bruixes no en fessin alguna de les seves. Moltes vegades congriaven al seu entorn les tempestes que tot l'any volten i giravolten pel mar i per la terra. 

Transformades en corbs, es posaven davant dels núvols, comandant-los fins al lloc que prèviament s'havien assenyalat; llavors, enmig d'un espetec de trons i llamps que tot ho feia trontollar, començava a caure una bona munió de pedra, aigua i llamps, tot alhora. Els camps quedaven arrasats, les vinyes mortes, les llocades perdudes i els arbres esqueixats. Més d'un cop, per la mateixa força del llamp, es mig partia una masia, matant els porcs, l'euga de l'estable o fins i tot l'infant que plàcidament dormia en el seu bressol, prop del llit de l'àvia. 

En d'altres ocasions, les bruixes prenien la forma innocent de les gavines. Volant per damunt de l'aigua del mar, feien aixecar les onades a grans alçades, fins que amb una immensa força les llençaven damunt la platja. Aleshores, ai del pescador que es trobava a mar o de la dona que sojornava en la barraca ran de l'aigua esperant la tomada del marit! També era habitual que es transformessin en guineus: envaïen les corts i degollaven les ovelles, feien fugir els conills i es menjaven tan de pressa com podien totes aquelles gallines que trobaven.

Eren tan i tan malvades que fins i tot el mateix dimoni sentí enuig i volgué parar-los els peus. Però no hi hagué manera: les bruixes eren encara més dolentes que el diable que les havia creat. I com que en el món del mal el més dolent és el més fort, en Banyeta hagué de fugir amb la cua entre cames. Tantes i tan grans eren les malifetes d'aquelles bruixes, que en els pobles que envoltaven el castell de Burriac no es parlava d'altra cosa. I, com acostuma a passar, n'hi havien que negaven fins i tot la seva existència. 

Tan contraposades es trobaven les opinions que s'arribaren a fer apostes sobre això. Un jove dels que més negava l'existència de les fetilleres, però que alhora era dels més decidits, es comprometé a pujar un dissabte a la nit fins al castell de Burriac per tal de veure i poder després explicar el que allí succeïa. I així ho va fer. Un dissabte, després d'haver dinat, l'esmentat jove va fer via fins al castell. Quan el sol anava cap a la seva posta, arribava a la paret de tanca de l'antiga fortalesa. Immediatament s'amagà darrera un gatosar, trontollant-li el cor i suant d'angúnia. 

A mida que s'anava fent fosc els nervis s'apoderaven cada vegada més i més d'ell, sobretot quan s'adonà que s'apropaven les bruixes, les quals, damunt l'estranya cavalcadura, voltaven i giravoltaven unes prop de les altres, com un vol de coloms, a l'entorn de la torre de l'homenatge del castell. Com més fosc era més ran de terra volaven les bruixes, fins que en un moment donat feren un gran xiscle. Llavors, posant totes elles el peu a terra, s'agafaren de les mans com si anessin a ballar una sardana; en realitat el que feren fou començar a giravoltar, tan de pressa que gairebé es feien invisibles. 

 Finalment s'aturaren, i traient una gran caldera feren foc sota d'ella. En ser la foguera ben encesa tomaren a agafar-se de les mans i a giravoltar. A cada moment que s'aturaven sortia de la rotllana una de les bruixes que, apropant-se a la caldera, llençava a dins quelcom que es treia de la pitrera, alhora que murmurava un conjur. Herbes, ungüents, ossos de mort, cames seques de criatures sense batejar, llangardaixos i gripaus vius, banyes de boc, tot plegat anava a raure dins de la perola, on bullia fent una ferum de sofre que asfixiava. Tot plegat, sumat a les flames blaves i vermelles que sorgien d'aquella «escudella», tenien més que esporuguit el jove tafaner que tot ho guaitava. 

 Quan la foguera semblava que s'apaivagava, les bruixes tornaren a fer embranzida, giravoltant follament una bona estona. De cop i volta es pararen en sec, fent un xiscle que semblava un llarg udol. Immediatament s'untaren amb el suc llardós de la caldera, i dient «Altafulla!» es convertiren en corbs, que fugiren volant vers el mar que es veia lluir entre la claror de les estrelles d'aquella nit. Una vegada s'havien allunyat totes les bruixes, el jove -esfereït però malgrat tot encara serè- sortí del seu amagatall. Com volent provar sort, s'untà també amb el suc de la caldera. 

Tement que si deia la mateixa paraula que les bruixes aniria a raure amb elles i se n'adonarien de la seva presència, digué «Baixafulla!», quedant al moment convertit en ase'. Tan bon punt hagué mudat la pell de persona per la d'ase, començà a sentir una frisança tan gran a les cames que, sense gairebé ni adonar-se'n, es posà a córrer. Quan més corria, més ganes tenia de fer-ho. Així, corrent, recorregué boscos i torrenteres, muntanyes i planes, sempre fent mal per allà on passava, sentint malediccions i juraments a dojo, aquí caient i esgarrintxant-se, allà suant i esbufegant, però sempre amb la mateixa frisança i amb la mateixa dèria: córrer i només córrer. 

Ell prou que volia cridar i demanar auxili, però de la seva boca només sortien uns brams capaços d'espaordir els homes més temperats: no semblava sinó que bramessin cent ases alhora. Després de molt de temps, impossible de calcular, veié allà al lluny de l'horitzó que començava a apuntar el nou dia. Aviat comprengué que s'apropava una altra vegada a Burriac. Quan hi arribà, trobà les bruixes allà reunides una altra vegada. Imagineu-vos les rialles i les mofes de les fetilleres en veure l'ase!. Ràpidament les seves astutes ments s'adonaren del que havia passat en realitat; capturant-lo, li posaren un ronsal i el lligaren a una anella que hi havia clavada en una de les parets del castell. Agafant cadascuna d'elles una vara, ja de bruc, ja d'arboç, l'apallissaren sense parar i sense fer cas dels brams de dolor i de les llàgrimes que llençava. Tantes i tantes garrotades li donaren que acabaren deixant-lo esmorteït, llevant-li la pell. 

Per sota li anava sortint la de persona, però ja podeu imaginar com: plena de blaus i sangtraïts, amb ferides i esgarrinxades de tota mena. Quan el jove tafaner tornà en si, el sol ja planava per tot arreu. Les bruixes, és clar, havien desaparegut del tot. Poc a poc, amb penes i treballs, el xicot aconseguí d'aixecar-se i iniciar el camí de tornada cap al poble, tot fent la promesa que mai més no seria curiós en tot el temps que li restava de vida. 

Imatge panoràmica del Castell de Burriac de Cabrera, al Maresme, Catalunya.

__

Hi ha una segona variant de la història de les bruixes de Burriac que és molt similar a la primera, fins al punt que no seria inversemblant que es tractés d'una adaptació. Fou publicada per Josep de Cabanyes en el Bloc Mataroní de l'any 1926''. Les novetats que ens aporta són escasses: potser la més rellevant és la d'especificar-nos que el jove tafaner, protagonista d'aquesta contalla, era originari del poble de Cabrera.

És lògic que una història tan popular com aquesta necessàriament s'havia de veure reflectida en altres publicacions. Així ho fa en Joaquim M. de Nadal Ferrer en un treball de memòries, on ens descriu el poble de Caldetes, la seva gent i el seu costumari a començaments del segle XX quan l'autor, com era el cas d'altres famílies barcelonines benestants, estiuejava en aquesta bella població del Maresme.

Imatge detall de la fortalesa del Burriac de Cabrera.

En certa ocasió, d'infant, va fer estada a Argentona; i és clar, la pujada al castell de Burriac era obligada. Ell mateix ens ho explica: 

«Burriach era la excursión cumbre que podían realizar los forasteres en Argentona. Excursión deportiva y romàntica, todo a un tiempo, porque los amores del seflor feudal y de la pastora -cabrera: de aquí el nombre de Cabrera con que el pueblo en donde radica el castillo es conocido- aun se cuentan y repiten y encandilan los ojos de las muchachitas que no han profesado aún lo que un amigo mío llamaba el "topolinismo totalitario", y tienen ilusiones, esperanzas y sueftos. Excursión temerosa, según los días y según las horas, porque Burriach es tierra de brujas, y en el recuerdo o en la fantasia de las gentes estan aún muy grabadas las historias de sus diabluras y de sus fechorías y de sus maleficios» (...) 

«Claro està que, cuando la companía es numerosa y joven y alegre, por màs senas, y brilla el sol en el cielo, los ànimos rechazan fàcilmente todas las leyendas, y aun las historias mismas de brujas saben a supercherías; però nadie, sin embargo, tenia interès en esperar el anochecer en aquellas alturas y menos aún en las noches de sàbado, que tiene fama de ser el 'dia de moda' para las brujas y para los brujos. No conviene desafiar lo sobrenatural, tanto màs cuanto és cosa conocida que quienes lo han hecho, lo han pasado mal, y el suceso de su desgracia se repite de padres a hijos y se cuenta entre chisporroteos de llamas, junto al hogar de las grandes cocinas acogedoras, en las frías noches invernales. 

Y si alguien no quiere creerlo, ahí està el caso del valiente muchacho de Cabrera, incrédulo como puede serio el que màs; ese ignorado «alguien» que el afio de... la "Nana" pasó la noche en aquellas alturas con objeto de comprobar personalmente lo que hubiera de cierto, o de cuento, en las referencias de labriegos ingenuos, y en las charlatanerías de mujeres parlanchinas, y en los escritos enrevesados de pergaminos amarillentos y comidos por ratones». 

De fet, la seva explicació tampoc no és gaire diferent de les anteriors, trobant-se només alguna variació de detall. De tota manera, sí que creiem interessant tenir-la en compte, ja que pel que sembla ell la recollí de viva veu durant la seva estada a Argentona.  

Font: 

Ramon Coll Monteagudo i en J.M. Modolell, al seu llibre Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. publicat per l'Editorial Oikos-Tau, de Vilassar de Mar.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

.