
En Juan R Lejarza, d'Argelaguer (Garrotxa), al seu bloc titulat "Argelaguer, Vall del Llierca" ens recull una llegenda d'aquesta zona. Es tracta de la llegenda d'en Pau Bertran de la Vall del Bac. Aquesta llegenda fou inclosa al número 9 de la col·lecció "Papers de l'Arxiu Casulla", on trobem un grapat de llegendes de la Comarca d'Olot aplegades per en Josep Berga i Boix.
Diu així:
En Pau Bertran era l'home més ric de tota la muntanya. Posseïa la Vall del Bac, gran part de la Vall de Bianya i a les seves terres s'hi criava el ramat més gran dels Pirineus catalans. També tenia una pila d'arques plenes d'or. Quan moriren els vells de la casa, en Pau heretà tot el patrimoni i es va haver de posar al capdavant del nombrós servei de la masia. Però, com que els seus pares s'havien dedicat més a fer diners que no pas a educar el seu fill, en Pau menyspreava les pubilles de la zona i creia que en tot el Pirineu no hi havia cap noia digna de ser la seva muller ni d'entrar en una mas com el seu i dirigir la seva gran propietat.
Així fou com en Pau va decidir-se a viatjar a Barcelona, per mirar de triar una muller adient. I arribà a la Ciutat Comtal vestit de pagès ric: amb barretina llarga i botonada de plata a l'armilla. Tanmateix, les noies de Barcelona se'n reien i el criticaven per no anar a la moda i pel seu posat orgullós. Aleshores, en Pau va pensar cercar un sastre que li fes un vestit segons el gust de les noies de la ciutat. I mudat amb la nova vestimenta tornà a passejar per La Rambla. I aquesta vegada, de seguida va adonar-se que una senyoreta molt bella se'l mirava. Al cap de poc temps, es casaren i se n'anaren a viure a la Vall del Bac.
El rebombori de tot el poble coincidí a pronosticar dies fatídics per al gran casal. I, efectivament, la noia, acostumada a Barcelona, ho trobava tot lleig i s'enyorava de la ciutat. En Pau Bertran ja intentava ensenyar-li totes les terres i els ramats de la seva propietat, mirant de consolar els seus plors. Però davant la insistència de la noia per tornar a Barcelona, en Pau va accedir a establir-se a la ciutat. Allà la muller d'en Pau Bertran de seguida reviscolà, i de quina manera! En poc temps li féu gastar l'immens patrimoni, portant-lo a la misèria més espantosa. Fins i tot, els mateixos que li havien comprat els camps i els boscos, en veure'l demanant almoina per Barcelona, moltes vegades li van donar caritat.
Heus ací el que s'esdevè quan es procura més fer diners que no pas ensenyar els fills.
D'aquesta llegenda se'n desprenen diverses dites i expressions. Així doncs, a la Vall del Bac es diu:
"La ramada d'en Bertran / Set ovelles i vuit cans / Els pastors són vint-i-dos / I els rabadans uns altres tants."
Quan un pagès s'arruïna, també se sol dir: "Aquest acabarà com en Pau Bertran."
I quan algú fa una ximpleria es diu que: "Fa una bertranada."
D'aquesta llegenda se'n desprèn, a més, un bon consell, ben actual encara: si vols viure a l´Alta Garrotxa, cerca una parella que s'estimi la terra i la vida rural.
Quan un pagès s'arruïna, també se sol dir: "Aquest acabarà com en Pau Bertran."
I quan algú fa una ximpleria es diu que: "Fa una bertranada."
D'aquesta llegenda se'n desprèn, a més, un bon consell, ben actual encara: si vols viure a l´Alta Garrotxa, cerca una parella que s'estimi la terra i la vida rural.
[Imatge superior: Vista d'un mas de la Vall del Bac, a La Garrotxa.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada