dilluns, 25 de desembre de 2017

La goja, les goges | Mitologia catalana

Goja: Figura mítica femenina de la tradició popular de la Catalunya Vella, sobretot a la zona pirinenca. És una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l’aproximen a les variants germàniques d’aquest mite. 

La imaginació popular descriu les goges com unes dones d’una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l’estenen a la llum de la lluna; el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada. 

Algunes llegendes narren el matrimoni entre un mortal i una goja, basat en la condició que el marit mai no al·ludirà a l’origen de la goja; si ho fa, aquesta desapareix per sempre. Són anomenades també aloja, dona d’aigua i, alguns cops, fada. 

El mite ha tingut ressò en la literatura catalana, principalment en Canigó, de Verdaguer, on la goja Flordeneu atreu el jove Gentil. També en La fada, òpera de J.Massó i Torrents, amb música de Morera, i en La dona d’aigua, òpera de Joan Trias i Fargas, amb música de C.Casademont.


Goja: [1889; potser d'origen preromà, o potser de l'hebreu goi 'pagà', que en fem., goia, entre els jueus occitans medievals, prengué el sentit de 'minyona no jueva' i, irònicament (potser ja en cat.), 'nimfa'] 

f FOLK Figura mítica femenina de la tradició popular de la Catalunya Vella, sobretot a la zona pirinenca. És anomenada també aloja, dona d'aigua i, alguns cops, fada.


Aquesta figura femenina podria relacionar amb Gog, que seria el masculí de Goja. 

Gog de Magog és el nom que rep Satanàs, el Diable, després d’haver estat expulsat del cel. Mitologia hebrea. Ezequiel va profetitzar que Gog, un governant de la terra o del poble del nord (Magog) lluitaria contra Israel en els dies previs a la restauració. La literatura rabínica, l'escatologia islàmica i l'Apocalipsi presenten Gog i Magog com a figures emparellades que representen Satanàs en el conflicte final contra el poble de Déu. El pare de Gog és Jàfet. Els germans de Gog són Gómer, Tiras, Tubal, Javan, Madai i Meshech



Pel nom també podria relacionar amb els goigs, la gorja, el gorg, les gorgues o amb la gorgona. Per l'ofici, podria relacionar amb la figureta del pessebre de la rentadora. També amb les sirenes i amb les deesses d'aigua marina i dels rius, llacs i de gel. Es una figura llunar. També pot relacionar amb la Melusina o Lusina. També amb els cognoms Goia o Goja o Golla o Goya. També amb els noms Georgia, georgina o gorguina. Amb el topònim Vallgorguina, Gorg de la Goja (Gualba).

La llegenda d'en Perearnau i la goja de Riells:


A Riells de Montseny conten que una tarda l'hereu Perarnau va sorprendre el repòs d'una goja, que espantada, es va capbussar en un gorg. Enamorat per aquella bellesa fugaç, l'hereu va tornar-hi cada dia i va declarar el seu amor a la goja. Es van casar amb la condició que ell no li recordés mai que era una dona d'aigua. Van tenir una filla i van ser feliços fins que, un dia d'un mes de maig que l'hereu era fora, la goja va apressar uns jornalers perquè seguessin un camp de blat. Ells van protestar perquè encara era verd, però la mestressa els va obligar a segar abans d'hora. Quan l'hereu va tornar es va enrabiar tant que li va dir: "Què en sabeu de collites, vosaltres, les goges!" La dona es va fondre a l'instant i al cap d'una estona es va congriar una tempesta terrible que va malmetre totes les collites. L'hereu Perarnau va comprendre aleshores que la seva dona havia anticipat la sega per salvar alguna cosa i no perdre-ho tot. Conten que a les nits la goja tornava d'amagat a la casa per pentinar i bressar la seva filla, però quan l'hereu Perarnau ho va voler presenciar, mare i filla van desaparèixer per sempre.

Aquesta rondalla està treta de les històries i llegendes de Riells de Montseny aplegades per Jordi Collell i Carme Escudé amb el títol "El dir de la gent". Il·lustra perfectament que una goja, coneguda també com a aloja o dona d'aigua, és una fada, una nimfa bellíssima, fugissera i enigmàtica que viu en llacs i rius. Aquesta és una de les moltes paraules que Jacint Verdaguer va recollir de la veu del poble i la va incorporar als seus poemes, especialment a "Canigó". També ho va fer Eugeni d'Ors a "Gualva, la de mil veus". Potser era la mateixa goja que va seduir l'hereu Perarnau i que encara deu voltar per Riells i Gualba, a banda i banda de Les Agudes.

"Goja", article de Ramon Solsona, aparegut a La Vanguardia el 25 d'agost de 2002.




T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?




#paisoscat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada