dissabte, 25 d’agost de 2018

La veu de la castellana | Una rondalla catalana del segle XIX


Imatge de Joan Sorolla. El castell dels tres dragons

Una vegada era un cavaller. Qual cavaller vivia en un enfortit castell alt, alt, alt, posat de vora mar al cim de una arrocada serra. Serra ahont los homens tot just podien pujar-hi à quatre grapes y los millors cavalls no s'hi arriscaven, putx que ensopegat haurien cent voltes, si és que en mitx de la fosca, espaordits per los llamps que foguejaven dessota llurs peus, cavall y cavaller no se'n anaven pe'1 pedregam, rodolant-ne fins al centre de la terra.

Lo castellà havia guerrejat mitx setgle ab los alarbs, vejent blanqueir en los camps de batalla sos negres cabells y sa llargaruda barba que li arribava fins al pit, y escolant en ells sa derrera gota de sanch, després de haver-hi dexat tres fills, jovencels encara. La primera vegada que tornà sol al castell, la pobra mare caigué en terra ferida de dolor, per tal que era mare. La segona ja no ho tingué de veure, per tal que era morta. Y à la tersa fins lo mateix cavaller no pogué pujar-hi per sos peus, nafrat de cos y ànima.

Mes veus aquí que avans de morir, volgué fer-ne sabedores del secret de sos tresors, que havia tingut colgats tota sa vida, à dues filles que de sa muller n' hi restaven. Nengú sap à qui se semblava la pubilla, tant n'era de coquina y de esperit mesquí. Que ja de petita, petita, tot quant tenia amagava y res ab nengú compartia. No axí, per cert, la segona, que era la viva imatge de la pobra de sa mare, bona com ella y com ella hermosa.

Volgué fer-les sabedores del secret de sos tresors lo cavaller, son pare, mes com hagues volgut esperar massa tart, féu la revivalla de la mort y finí ab la boca closa. Finí ab la boca closa y molt llagrimejaren ses filles quant axí lo vegeren, que si la petita plorà la pèrdua de son pare, la gran aconhortar-se no podia del trist succés que la privava de la herensa. Tant que ni li feu la oferta y fins lo dexà per tres jorns sens soterrar: cosa que no's podria creure, si no fos que sempre ho havem sentit à dir.

Veus aquí que la primera nit, quant en llur cambra recullides les dues germanes se despullaven de llurs vestimentes de dol, totes de gayetes guarnides y ab llarchs róssechs, à la usansa de aquells temps, sentiren fressejar y fer remor defora lo castell. Podeu pensar quina angunia! Apagan la llantia, se colgan en lo llit cobrint-se lo cap ab lollansol. Més pensant que deurien esser los eguins dels cavalls ó la tramontana que jogava ab lo panell, à poch queda-ren endormides: que la son mata la por.

La segona nit, al punt de les dotze hores, ab un esglay les despertà lo mateix soroll. Guaytaren per la enrexada finestra y vegeren la ombra de un cavaller armat de cap à peus colcant en mitx de la fosca, lo qual tantost com les vegé, comensà à galopar depressa, depressa, semblant que mentres se allunyava, parlar volia; mes la veu 1'hi mancava , perque la veu ja li era negada. La son mata la por, mes la por y la son engendran somnis feréstechs. Y axí, si us haveu trobat may en semblant cas, ja conexereu si aquella nit pogueren aclucar los ulls ni mica ni gayre, desvetllades tot sovint per la ombra del cavaller que les suptava, com si galopàs dins llur cambra.

Esporuguides estaven la tersa nit, esporuguides, quant sentiren la matexa remor y vegeren que la ombra senyalant ab sa ma esquerra una com pedra fina que à sos peus fortment relluia, ab la dreta senyala va que se 1'hi acostassen. No gosaven les damiseles, veshi tu, veshi 1'altra; mes per fi baxant lo pont del castell , la gran à qui la cobdícia alenava, se hi adressà. Se hi adressà la gran, mes quina seria la surpresa al veure que mentres se hi anava acostant, acostant, acostant, 1'ombra s' allunyava, s'allunyava, en tant que lo tresor entelava per supols son lluiment, fins à ovirarse tant sols una guspira y à trobar un carbó fet cendres al arribar à posar-hi les mans. Y quin nou surt al véure-la relluir altra volta mes fortment al esser dintre la clasta del castell. Semblava que fos fet per art del encantament , mes de segur alló designava qualque cosa.

N' hi han que diuhen que açó son su persticions y galindaynes, mes jo crech que per forsa ha de tenir algun fonament. Y fins certa vegada una vella xaruga, xaruga, que vivia prop del castell, que lo havia vist bastir en sa infantesa, que havia corregut totes aquexes serres y endrets tant al pich del sol com en mitx de la fosca, que à la feble claror de la lluna havia vist mes de una volta les negrenques ombres dels antichs senyors del castell que'1 tornaven à visitarlo à mitja nit, que les conexia una per una, sabia llurs noms, llurs fets y llur historia, y que si be encara no eren nats los que viuhen ara ja havia fet cent voltes la jornada dès de castell à castell, no volia ab tot morir may pera veure'n sempre una de nova... Exa vella fins certa vegada ens contà que ella matexa havia vist aquest fet, afegint que tant y tant fou pregada y fins amenassada la pobra petita que, per fi, ella se revestí de punt y li donaren en tenent de atansarshi.

Apler ab tot s'hi atansà la petita, mes à cada passa que donava lo tresor lluia mes fortment y la ombra no 's veya , no's veya. Ni se tornà à veure mes, com si de una gambada hagués tramontat la serra. Es bèn segur que aquell devia esser lo secret del tresor y aquella la filla mes volguda de son pare, mes 1'altra n'era la gran y les lleys la'n feyen pubilla. Axí que, quant despres de haver trencat lo fermall pera sebre lo que incloia —pus, ab perdó sia dit, les dones son tafaneres —se trobaren ab dues mitjes taronjes, una com les demés y 1'altra d'or y plata fina, veus aqui que feu valer son dret la pubilla y se quedà ab aquesta, donant la primera à sa germana petita.

Es bèn cert que aquexa havia sentit dir à la pobra de sa dida, que ja sabeu que es segona mare , mentres la tenia en sa falda: que segons fos la mitja taronja que li toqués en sort, axí foren greus ó felissos los jorns de sa vida; per lo que crehent que de aqueix punt penjava la seua sort, se afanyava à plorar. Mes la envejosa de la castellana pera no sentir sos plors y quexes y pera que no li fes nosa , pus en bellesa y en bon cor la guanyava, com havia sigut mala filla fou mala germana y ab qualsevol motiu y fals pretext un jorn que havien sortit à una cassera ab gran esbars de gent, al esser cap al tart la dexà esgarriar en lo mes espès del bosch y la tragué à fora del castell. 

A la pobreta, plora que ploraràs, la pòr se la menjava. Y pensant que per supols un llop la havia de arrapar, se n' estava arraulida y fins li semblava que ja la devia haver ovirada, pus que comensava à enrugallarse: cosa que sols ho feya la pòr y la serena de la nit. 

Axí passà una llarga estona, fins que veyent allà d'allà, lluny, lluny, dintre la fosca brillà una llumeneta, poch à poquet se hi anà acostant. Se hi anà acostant poch à poquet y arribà à veure que era la brimarada de la llar del foch de una pagesia que pot esser que com nosaltres estiguessen contant rondalles, tot escalfantse bo y asseguts en lo escon.

—Pagesets, bons pagesets, Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit? Los cans lladran y udolan. 
—Pagesets, bons pagesets, Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit? 
—Xt, mustela, quisso, tè !... Tots callan. No se sent un piu. 
—Pagesets, bons pagesets , Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit ?
—Entrau dintre, entrau, senyora, que aquí dins sereu pastora 
—Tinch escarrifanses de fret. 
— Assegueus à la vora del foch; escalfaus una miqueta. 
—Tinch fam. 
—Llescau pa. 
—Lo cap me pesa. Tinch son. 
—Anau à la cambra de mes filles 

A l'endemà de matí quiquiriquich! Los galls cantan. Les faldilles de borré, lo giponet de vellut y les espardenyes ab veta blava fins à mitja cama, ab lo gayató à la mà pastorant lo ramat, pujà amunt , amunt, amunt sempre, fins que al cim d' un turó vegé lo castell de sos pares. Plora que mes ploraràs, no se 'n sabia moure, fins que 1'en tragué la fosca. 

—Ay castellet de mos pares, quant podré tornar hi à entrar! 

Los pastors de aquelles pletes, com veyen son esguart tant bell y trist, si n' hi tiraven de lliris y roses! Si n' hi escampaven à sos peus de ramells de floretes! Los barons de aquelles encontrades descolcaren moltes voltes pera agenollar-se al devant seu, nafrats al bell mitx del cor! Y fins lo mateix fill del rey, diu que embriach de amor per ella, li havia dit parauletes dolses com la mel y que'n trencaven 1'ànima: 

—Tot lo cor se 'm nua color de rosa florida y de amoretes no'n vullau mes! 

Podeu pensar si n' estarien de geloses les altres pastores à qui ella enlluernava com als estels entela la lluna! Mes la pobreta trista y capficada per amor de son pare y per lo mal comportament de sa germana, si la haguesseu vista, no feya mes que plorar y encomanarse à Deu nit y dia, sens fer ni mica de cas de les paraules de amors. 

Bèn era de tallada de mala lluna! Ab tant com haveu sentit fins aqui, encara tot açó havien sigut flors y violes en comparansa de lo que se li esperava. Pus veus aqui que la envejosa de sa germana, la pubilla del castell, à la qual arribaren exes noves, feu que sos patjes y servidors la amanyaguessen ab paraules de bona amistansa y la enmenassen al castell, ahont quant hi foren, sens voler-la veure, la feu tancar en una torratxa com una gola de llop de fosca, sens ovirar ni sol ni lluna, ni cel ni terra, y sols un ratx de llum de un estel, que entrava per una escletxa que li servia de respirall.

Si avans plorava molt, podeu pensar quant ploraria ara! Semblava que sa germana fos pera ella germanastra ó que la dida la hagués baratada ab qualque altra en lo bressol, com ha succehit mes de una volta ab gran sentiment de mes de una trista y desconhortada mare. Mes açó vos dirà quant poden la enveja y la cobdicia totes plegades!

Ja dintre del castell y reclosa en la torratxa, per a ella tot eren sospirs y plors y per a la pubilla saraus y festes. Com eren molts los barons y cavallers que per aquell temps anaven per lo mon, cercant la mitja taronja, y sol succehir moltes vegades que tirant los ulls à una dona, tothom se creu que aquella es la mestressa de l'altra mitja taronja que per a éll per lo mon rodola, quant en veritat sols ve bè y correspon à la de un y ¡ay de aquell que topa ab una mitja taronja que no es la seua ! y com per altra part ignorar no podien que n'era pubilla y senyora de totes les terres del terme del castell, no necessitau que vos digue si serien pochs ni gayres los barons y cavallers que per aquell temps hi pujarien. 

Mes lo que no sé si convindrà que vos digue es que la ergullosa de la castellana, per mes que feya no podia enmaridarse. Putx vosaltres sabeu pla bè que 1'encís de la bellesa corporal dura fins y à tant que la boca parla, y minva al acostarse-hi, si es que fa com un de aquells encisats castells, molt bonichs per part de fora y que dintre no hi ha mes que males fades y entremaliats follets. 

Ab tot cada vetlla se renovaven saraus y festes. Ab lo ressó de les musiques, d' una hora lluny à traves dels vidres de coloraynes dels finestrals, se veyen giravoltar les ombres de balladors y balladores , y semblant que tot se n'entrava, fins altra hora de nit tot lo castell anava en renou. Y axí, sens que ella se recordàs de 1'ànima de son pare, lo any de dol passava. Y axí passava lo any de dol sens que nengú se recordàs de son pare, y segons sem blava, ni fes esment de la pobra de la peti ta que mentres tant se desfeya en plors, clams y sospirs. Talment feya condol!

Que nengu se recordàs de ella, si ho creureu ó no ho creureu, jo no ho diré pas; tant mes quant se sap que al peu de la torra mes de una vegada ressonaren les cordes de una lira, à la que respongué dès de dintre una veu que si sortís del fons del mar se haguera cregut de una serena. 

Vosaltres direu i cóm se podia sentir à través de unes tant groxudes parets com à la torra bastien? Mes lo amor, com tot ho vens, tot ho esplica. Y es bèn cert que per mes groxudes que 'n fossen, si n' eren prou pera allunyar los cossos, no n' eren pas gayre pera separar llurs cors.

¿Quí era lo cavaller? ¿Cóm se conegueren? ¿Cóm se estimaren? No se pas si nengú ho sap. Mes la dissort interessa y los bons cors encara mes. Per altra part lo cavaller era per demés prudent, y sols cantava dessota los marlets en nits de fosca y sempre avans de sortir l'alba; no sens que algunes vegades lo baguessen sentit les guaytes del castell ó mes que tot, qualque patge jovencel à qui desvetllaven los amors de qualque damisela ó la tardansa en arribar lo jorn de esser armat cavaller pera poder bornar en la plassa del castell.

La derrera vegada que se sentí la veu del cavaller era la vetllada de Sant Joan; y per cert que si n' era un poch tremolona, mes aviat era de gotx que de tristor; ni may havia sigut mes dolsa y forta, pus feya ressonar tot lo castell y semblava que res se li 'n donàs de esser descobert. 

Feya un clar de lluna que tot ho enlluernava. Y nines y galans, vilans y senyors, al punt de la mitja nit, sortien à defora à cercar la bonaventura: uns prop de les fonts, altres dessota dels arbres, aquexos mirant la lluna en lo fons de un gibrell y los de mes enllà cercolant los fochs. Y es bèn sabut que tots los que al toch de les ànimes posan la mitja taronja à la finestra y al caure les dotze estàn desperts, troban sa mitja taronja coberta per 1'altra meytat y tancat à dintre lo enigma de llur sort. Mes jay de aquells que se hajen endormit, que quant hajen tocat les dotze, no se 'n cantarà gall ni gallina!

No succebí axí, per cert, à les dues germanes. Mes ¡quina sort tant negra la petita! ¡Quant vos so dit ja que n'era tallada de mala lluna! També ella trobà sa altra mitja taronja; mes en tant que la de la pubilla semblava un pa d'or, la seua en tot se conexia que n'era de la petita!

Mes ja tenia rahó la vella que no volia morir may per a veure'n sempre una de nova. Neguitejava la castellana per a sebre quina era la sort que tancava aquell rich pa d'or. Y com no podia mitxpartirla, glatint de impaciencia, fou mester rebótre-la la per terra, ab lo que la closca se feu mil miques y bossins. Mes lo pitjor de tot fou que, com la finestra era oberta, se'n volà al ayre una cinteta verda que incloia, y un corb negre que també 'n sortí, posantseli demunt lo cap, li cantava: 

—Mala filla, ma la filla, Deu te do mala ventura. Mala filla, mala filla, Deu te do mala ventura. 
—No ho sentí moltes vegades perque caigué en basca al veure morta sa esperànsa. 

Mentres tant la germana petita havent esgrillat la taronja, caigueren al mateix temps les parets de sa presó y una colometa blanca que llavors passava, deturant-se demunt son cap, li cantava : 

— Bona fi lla, bona filla, Deu te do bona ventura. Tot just clarejava 1'auba, ja 's veya venir un vaxell à tota vela. Sembla que lo foch se apaga. Cuitem, cuitem à dir-ho tot.

Los mariners que hi van dintre cantan una cansó. La tonada n'es molt vella, la lletra havia estat nova altre temps. Boga que bogaras, com mes s' acostan, com mes s'acostan, mes sembla una de les veus à la del cavaller que cantava cada nit. Ensorra la barqueta en la platja y de un bot salta en terra. Puja muntanya amunt y fa un crit à la presonera. La veu, sa lira son les matexes, mes los vestits son del lill del rey. Ella lo regonegué bèn prest de quant n' era pastora.

—Si avuy dorms en greu presó demà vespre seràs reyna, y à ta germanassa gran la'n faré anar à galeras.

Ella, no oblidant que n'era sa germana, la volia perdonar, pus aço tenen los bons cors, que sempre tornan bè per mal, y tant y tant li pregà, que lo fill del rey, no volent que fos dit per sos vassalls que en jorn de tanta alegria no havia volgut escoltar los prechs de la seua esposa, y recordant que quant n'era petit mes de una volta també li digué son pare: « la primera'1 rey perdona....» volgué seguir-ne son exemple y li concedí. Se agafaren ma per ma y rodaren tot lo castell. Mes per molt que cercaren y la cridaren, en lloch la sapigueren veure per mes que la sentien respondre. Sols un grill, que estant entafurat en qualque recó, no se deuria haver adonat que ja era de dia, lo totxot, com si ho sapigués, se afanyava à cantar: « Rich, rich, rich, me rebento si no ho dich.» Ara vejeu quin cas tan raro: la sen tien y no la veyen!

Lo fill del rey, encara que n'era valent, volgué dexar un lloch de tant trista recordansa y ella també tingué desitx de conexer al rey son sogre, en qual cort visqueren anys y panys, voltats de sos fills y nets, estimats de sos vassalls que sentiren molt la seua mort, y quedant com à proverbi del poble lo esplendit de les festes de llur nuviatge.

Avuy lo castell es moblat y endressat com aquella matexa nit. Y com si per a ell no passassen los jorns ni'1s anys, sols los setggles hi van dexant llurs petjades. 

Es un cas bèn estrany; mes per açó poch temps després encara vivia la vella que no volia morir may per a veure 'n sempre una de nova. 

Ara en recordansa de aquell fet, si qualque jorn passant prop del castell pera axecar vostra veu sou prou ausats, sentireu encara ressonar una veú fonda, fonda, fonda que os respon. 

Los sabis diuhen que es lo tornaveu de aquelles montanyes, mes lo bon poble en cara creu senzillament que es la veu de la antiga castellana.


Exa rondalla obtingué lo primer accesit al premi estraordinari de una ploma d' or, ofert per lo Ateneo català, en los Jochs Florals de 1862; qual premi fou donat per primera vegada à la prosa catalana per proposició del mantenedor En M. A.yF.


[ Rodalla extreta de Lo llibre de l'infantesa. Rondallari català d'en Terenci Thòs y Codina. De la Real Academia de Bones Lletres. Barcelona. Estampa i llibreria de Verdaguer. Rambla, devant del Liceo. 1866. ]





T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada