 |
El mas de Can Baldric de Dalt, a la Vall de Ribes, on viu el fantasma Valentí.
|
El blocaire Joan Ramon Santasusana Gallardo ens recull al seu web una llegenda dels Pirineus molt poc coneguda que és explicada a la zona de la Vall de Núria, que antigament anomenaven Vall de Toses, i especialment a prop de la vila de Nevà, al Ripollès. Tanmateix, la llegenda té lloc al refugi de Can Baldric de Dalt, una masia aïllada que es troba a una alçada de 1370 metres, enlairat en una collada oberta d'un contrafort del Cogulló (1798 metres).
Aquesta petita masia de planta i pis, anys enrere havia estat condicionada com un refugi on podien arribar a pernoctar fins a cinquanta persones distribuïdes en sis habitacions de lliteres individuals. De difícil accés, per arribar-hi s'ha de partir per un camí que surt des del petit poble de Nevà que es situa al final de la carretera GIV-4015, que surt de Planoles i que és la principal via de comunicació.
Us deixem la llegenda tal i com la recull en Joan Ramon:
Vaig escoltar per primera vegada la història del fantasma d'en Valentí en el petit refugi de Can Baldric de Dalt. Situat en mig d'un paratge idíl·lic de boscos i muntanyes molt proper de la petita població de Nevà -que pertany al municipi de Toses, a la comarca del Ripollès-, des d'aquest lloc privilegiat, un pot gaudir de la soledat i la immensitat de la natura, i també, com no, del misteri i la por que, amb l'arribada de la foscor, marca les nits més tenebroses.
El primer cop que vaig sentir parlar del fantasma del Valentí va ser a principis de la dècada dels anys noranta de finals del segle XX, al refugi de Can Baldric de Dalt. El narrador de la mateixa, en Narcís Muela Montserrat, ens va explicar la llegenda i ens va dir que ell mateix l'havia escoltada molt abans en aquell mateix refugi d'algun hostatge del que no recordava el nom. Val a dir, a manera informativa, que per aquella època, i així va ser durant molts anys, la caseta de Can Baldric de Dalt va estar en règim de lloguer per l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, i entre les seves parets van passar molts visitants convidats de diferents poblacions.
En Toni ens comenta: “Be, curiós o sorprenent. Jo he viscut aquesta història molt a prop. Allà per l'any 1978 o 1979, jo feia estades com guarda en aquest lloc i, sí, en Valentí tenia els seus moments de presència o de suggestió. En Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l'ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament (perdent, d'aquesta manera, la vida per accident). Bé, jo llavors tenia 17 anys, coneixia la història de la mà de la gent gran. I per un any vaig ser el guarda del refugi. Algunes nits sol, vaig viure alguns sorolls en l'habitació del costat de l'entrada (entrant a mà esquerra). Tenia coneixement que en aquesta estança és on s'estava en Valentí. No vaig donar més importància (per aquest fet) que la de la por. Però ara, ja oblidats els records, crec que quelcom hi passava. M'ha deixat sobtat sentir la historia tants anys després. (...) La història la vaig escoltar de la gent de la Talaia: Josep Candela i Josep Julià i, en una ocasió, de la pròpia mestressa que es presentà un diumenge al matí. Vàrem fer una xerrada plena de records molt frescos a la seva ment, tot i la seva edat avançada.”
Potser la història s'hauria acabat aquí si no fos perquè durant aquells anys vaig tornar a visitar Can Baldric de Dalt per passar-hi llargues estades, i vaig escoltar la història altres vegades, com si aquesta s'anés construint a poc a poc. Amb els anys, vaig sentir dir que el Valentí era simplement l'esperit d'un suïcida, el fantasma d'un noi jove que s'havia tret la vida penjant-se d'una corda a l'arbre proper que hi ha just a l'altre costat del camí que hi ha davant la casa, que marca l'entrada d'un immens descampat on només hi ha herba i pastures, o vaig sentir teoritzar sobre quines podrien haver estat alguna de les causes de la seva mort, el podria el podria haver portat a cometre el terrible acte del suïcidi en aquell lloc tan apartat.
Algunes teories deien que potser s'havia suïcidat perquè havia pujat sol a la casa a passar-hi alguns dies, i la por i la solitud l'haurien tornat boig, fins al punt de suïcidar-se per escapar d'aquella por que l'embogia; o bé explicaven que potser havia pujat amb alguns amics que el volien mal, i, a causa d’una broma pesada, l’haurien induït a cometre el suïcidi. Però tot això últim només eren teories que ens explicàvem els uns als altres per anar ocupant la nit i contestar a l’enigmàtica pregunta de qui era en realitat el Valentí, i perquè aquest, finalment, havia acabat sent un fantasma damnat a passar els seus dies a la caseta de Can Baldric de Dalt i les seves rodalies. Però pel que ara sabem, l’origen d’aquesta història hauria estat aquella que explica que el Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l’ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament, treient-se la vida accidentalment.
Desconec si aquesta història que circulava pel refugi de Can Baldric de Dalt provenia genuïnament d’alguna llegenda autòctona d’aquesta contrada, o bé havia nascut i s’havia transmès com una simple contarella de por que finalment va passar a convertir-se en una mena de petita llegenda urbana que s’explicava entre els visitants del refugi o els excursionistes que hi anaven de pas. Però si més no, volia deixar constància escrita d’aquesta contarella que vaig escoltar nombroses vegades en aquesta casa, convertint-me jo mateix en un difusor involuntari de la mateixa, al contar-la a molts altres visitants.
Font: http://janonomar.blogspot.com/2016/11/la-llegenda-del-fantasma-del-valenti-de.html
T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada