En Joan de l'ós | Llegenda catalana

N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la boscúria, n'isqué un ós que s'abrahonà al seu dessobre y se la endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un noy, mitg ós, mitg persona, lo qui anà creixent tant en edat com en lletjesa y mes que tot ab una força que espahordia. Com que tot just petit, volgué fugir de la cova ahont era y anà a obrir la llosa que'ls clohïa, feta sols pera gegants, la qual remogué, mes en cap manera pogué alçar-la, pus encara no era prou la sua força.

Quan torna l'ós ho va conèixer y fou tan enutjat, que volia menjar-se'l si no fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y mare. Més lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia fugir-ne , y així altra volta fora l'ós, ab força y manya de son punt arranca la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'ós quan va adonar-se'n se posà a perseguir-los y prompte'ls aconseguí. Se tira al seu damunt y'ls hauria mort, si no que lo jove era coratjós y de força y tenia la rahó y coneixença, y encara que li costà prou, per fi va matar-lo. Reculli a la sua mare, qu'era tota espahordida, y tots dos junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.

La mare ne cerca feina y posa lo noy a estudi en lo quin mostra tanta bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian , fins que un dia un de valent li -cerca bronquina y ell d'un sol cop lo deixa estès en terra. Anà a avisar a la sua mare, prengué la roba y ab ella al coll ne fugí sens saber ahont dar-la. Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d'un bosch, que a cada cop de ma n'arrencava un pi de la terra, cosa de la qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company y a "L'arrenca pins", que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren via. 

Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminaràs, ne vegeren un home fornit y gros, tot ajagut a terra com si escoltés alguna cosa y li demanaren qu'es lo que allí feya, a lo que ell feu de resposta, qu'era "L'escoltim, escoltaina" que en aquell punt y hora estava escoltant com un gros exèrcit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa mateixa rassa, els agradà y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne gira en rodó una muntanya entera. 

Li preguntaren com se deya y els digué que era "En gira muntanyes" per lo poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó per la qual ells li digueren si volia ésser el seu company y ell fou grat de la seva companyia. Y tots quatre junts, camina que caminaràs, quan s'adonaren d'un gros núvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab tota força , que no saberen d'hont venien; per fi tot guaitant, vegeren un home a dalt d'una muntanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los explicà com era en "Bufim, bufaina" a que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y li demanaren de la sua companyia.

Tots cinch, aixís plegats, ne feren de grandeses, que a tothom tenien admirat y lo mon movien, fins que un dia arribaren a una casa de pagès en la quina l'amo, havent-ne temença, va deliberar lo desfer-se d'ells. Aixís és que al matí següent, quan tots se'n anaren a fer de las sues gentileses, deixant sol a l'"Arrenca pins" per cuidar de la minestra. Lo pagès, tot manyagoi y cançoner, s'acostà a la llar del foch ahont ell era y donant-li conversa lo feu anar enfadant, enfadant fins que, de cop, li tirà una olla d'aigua bullenta al dessobre y de seguida lo llençà a las brusentes brases. Quan tornaren los altres n'hagueren gran sorpresa, més ell los hi contà com endormiscant-se potser a la vora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.

Los demés s'ho van creure y a l'endemà deixaren a l'"Escoltim, escoltaina" per a cuidar-se de la minestra. Lo pagès, tot ronsejant-se, feu siti a la vora del foch y començà a tirar pedretes a l'olla dels seus hostes, de lo qual fou enutjat l'"Escoltim, escoltaina" qui'l renyà perquè ho feya, més aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren baralles, que d'un sol cop, lo pagès, com era el primer qui pegava, deixa estabornit a l'altre, que ni bo per res va quedar-ne. 

Quan ho vengueren sos companys fortament se'n enutjaren, mes lo pagès los hi digué que l'"Escoltim, escoltaina" li havia moguda bronquina y que ell no havia fet més que defensar-se, ab lo qual havia vençut a l'altre. Ells no s'ho cregueren, més callaren y a l'endemà al matí Joan de l'ós volgué restar-ne a cuidar de la minestra. Lo pagès també hi anà tot traidorot ab bones paraules y començà a turmentar-lo fins que, per acabar ab la sua paciència, li tirà una escopinada a l'olla. Joan de l'ós s'alçà, lo va agafar ab tota la sua força, y estrenyent-lo entre sos braços lo tira a terra sens gens de vida; recollí a l'"Arrenca pins" y a l'"Escoltim, escoltaina" se'ls carregà al coll y anant a trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separar-se, a fi de que no'ls atrapés la justícia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella. 

Y se separaren y Joan de l'ós anà caminant, caminant fins que'n vegé un hermós palau que hi va entrar-hi y en lo quin tot eren cambres molt ben aparellades ab catifes d'or y seda, més enlloch ànima viventa, si no és al cap d'una estona que se li aparegué una mà blanca y hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiar-lo per corredors y sales a una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandes. Joan de l'òs, no gosava, més a la fi, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació , presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de totes robes y en lo quin Joan de l'ós se ficà per a dormir-ne. Quan veus aquí que, al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estança, los quals s' anaven acostant a poch a poch en lo llit ahont era, fins que fou alçada la cobertora que'l cobria y se'n entrà a dins un altra persona, qu'ell no podia pensar qui era.

Més per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressà un poch, n'encengué una candela y's mostra de sobte a sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual ell mai se cansava de mirar-la, tan que tot embadalit li'n caigué una gota de cera en los pits d'ella, que's despertà y ab tota vergonya, li'n digué a Joan de l'ós com era que havia volguda veure-la, que d'aquella feta n'eren tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matar-ne si podia a lo negre, lo seu guàrdia, que la tenia encantada. Y encara no havia dit això, quan pe'l llindar de la porta, n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspires de foch li brillaven y's tirà damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recollit de detràs de la porta, li'n tirà un cop, que li'n llevà una orella y, de sobte, ab gran estrèpit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltes de persones que allí eren encantades. Les quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y més que tots li'n regracia la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins a lo palau dels seus pares, pus molt se'n alegrarien de conèixer al qui la havia salvada. 

Y'l jove'n fou content com que també li obligava la cortesia per no deixar-la anar sola y tots dos feren camí fins a deixar sorpresos de goig y ditxa a los seus pares que ja la tenien per morta. Feren grans festes y lluminàries y preguntaren al jove qu'era lo que més li plaia, que'ells eren promptes a concedir-li, més com en Joan demanés la mà de la princesa perquè molt li agradava, los pares n'hagueren fort enutj, car era mitg òs, mitg persona. Més la noya li era reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria medi per a guanyar-la, qu'era una pinya d'or exactament igual a l'altra qu'ella's guardava, la qual seria la prenda qu' exigiria per a escollir-ne jove ab qui casar-se.

Y anà a los seus pares y'ls hi digué que no s'emmaridaria ab ningú mes sinó ab aquell que presentàs una pinya d'or exactament igual a la que ensenyava. Los pares li convingueren, y varen fer crides donant tres dies de temps per a presentar-la. Hi acudiren tots los argenters del regne, mes qui's presentà també ab admiració de tothom fou Joan de l'ós, a qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estança perquè no s'ho fes fer per altra persona, posant-li lo menjar necessari per a que ningú tingués de ficar-s'hi. Y miraven pe'l pany de la clau pera veure lo que feya y'l veyan passejar tranquil·lament per dins la estança sens fer feyna alguna. Cosa la, qual estranyava a tothom sinó era a la princesa que n'estava tranquil·la com ell. Finiren los tres dies i ningú porta una altra pinya igual com era la de la noya, fins que n'obriren a Joan de l'ós, que ensenya la sua que n'era tan exacta que més no podia, de lo que n'hagueren tots gran meravella que no ho podien creure. Més era exactament pariona y exigí als reys sa paraula, los quins en cap manera volien complir-la , pus era mitg home, mitg fera. Per ço la princesa se li acostà y li digué que demanés a la orella que tenia del negre, que per la virtut que Déu li havia dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu. 

-Orella, per la virtut que Déu t'ha donada, fes-me home.

Y aparesqué un jove de gentil presència y d'hermosura en las sues formes, que los reys no pogueren menos de donar-li la seva filla per esposa, la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver home de tanta gentilesa.

[Extret del llibre Lo Rondallayre. Quentos populars catalans, col·leccionats per en Francisco Maspons i Labrós. Barcelona, 1871.]

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com