El misteriós Foc de Sant Elm, els bessons astrals i el déu Hermes

Enmig de la foscor de la nit i de la violència dels temporals marins, la natura obre la porta a manifestacions prodigioses que la ment dels nostres antics avantpassats interpretava immediatament com l'epifania directa dels déus. De vegades, durant les tormentes elèctriques, als extrems dels mastingals, a les antenes i a les veles dels vaixells, feien acte de presència unes misterioses flames fredes de color blau o violeta que resplendien sense consumir la fusta i que emetien un característic xiulet elèctric. Allò que la física moderna explica avui com una descàrrega de corona —és a dir, la ionització de l'aire per l'acumulació d'un camp elèctric extremadament intens en les estructures punxagudes del vaixell, donant lloc a l'estat de plasma— era viscut pels mariners de l'Antiguitat com un senyal d'un valor transcendental. 

[Imatge superior: Representació del Foc de Sant Elm al cim del màstil d'un vaixell segons un gravat.]

Els bessons Castor i Pol·lux, protectors dels mariners

Tal i com expliquen els antics cronistes clàssics, com ara Sèneca o Plini el Vell, la interpretació de la visió depenia del nombre de flames que es manifestaven simultàniament a la nau: si la descàrrega es dividia en dues flames agudes, els mariners es prostraven agraïts reconeixent-hi la presència salvadora dels Dioskouri (Diòscurs), els germans astrals bessons Castor i Pol·lux, ambdós fills de Zeus i protectors universals dels navegants, la presència dels quals pacificava els vents i anunciava la fi imminent de la tempesta. 

Per contra, si sobre la fusta només resplendia una sola flama solitària, el pavor s'apoderava de la tripulació, atès que hi veien la figura d'Helena de Troia, la germana destructora, que simbolitzava la discòrdia, l'averany del naufragi i el foc nefast que atreia la destrucció definitiva del vaixell.

Plini el Vell, a la seva Història Natural (segle I d.C), detalla el fenomen:

"Si són dues les llums que apareixen, diuen que són Castor i Pol·lux, i les invoquen com a déus de la mar... Però si n'apareix només una, s'anomena Helena, i és una visió terrible, perquè destrueix el vaixell i el crema si toca la carena."

Aquesta resplendor ancorada als mastingals no s'ha de confondre pas amb un altre fenomen,com ara la centella o llamp globular, igualment impressionant i també ben present en el folklore popular, molt concretament a la mitologia catalana, on va ser divinitzada com un avatar solar més. Per exemple, la vila catalana de Centelles devia ser consagrada a la protecció d'aquesta divinitat.

La diferència entre un i altre fenomen rau en que la descàrrega de plasma del foc de Sant Elm és un fenomen estàtic, inofensiu i durador, que s'allarga tant com es manté la tensió elèctrica dels núvols. La centella, en canvi, es manifesta com una esfera autònoma, de matèria incandescent, que flota lliurement per l'aire, capaç de travessar estructures i vidres abans de desintegrar-se en pocs segons amb una explosió violenta i sorollosa. Aquest llamp de bola, tan rar com temut, va ser batejat en la llengua del país amb el mot precís de centella, enriquint la literatura marítima de cròniques sobre boles de foc que s'endinsaven per les xemeneies o l'arribada sobtada del desastre, en clar contrast amb la pau continguda de la flama de corona.

[Foc de Sant Elm al parabrisa d'un avió. Font: ajansen / Getty Images.]

El deu Erm (o Hermes) i Sant Elm (o Sant Telm)

Pels nostres avantpassats més remots, Hermes era la deitat liminar per excel·lència, el senyor de les fronteres, el protector dels camins, el mitjancer diví i el guia infal·lible de les transicions. Als mateixos Misteris de Samotràcia, Hermes s'identificava amb la figura de Kasmilos, el ministre sagrat que facilitava la unió entre el món terrenal i les profunditats infernals. 

Com a Psicopomp o conductor de les ànimes cap al món dels morts, Hermes era l'únic integrant del panteó capaç de creuar la frontera de l'Altre Món i retornar a la terra dels vius sense perdre la seva naturalesa divina, raó per la qual els mariners confiaven que, si la nau sucumbia a la tempesta, la seva ànima no quedaria errant en la solitud de l'abisme, sinó que seria acompanyada pel déu de les botes alades. Així mateix, la iconografia de la flama doble als mastingals evocava directament la forma del seu caduceu sagrat, amb les dues serps que s'entrecreuen al bastó, símbol de la concòrdia i la treva entre les forces oposades en combat.

La veneració d'Hermes es troba també lligada a la pròpia naturalesa del territori i del llenguatge. El déu era honrat especialment als espais no conreats, aïllats i deshabitats, aquells paratges que la llengua catalano-occitana descriu directament amb la paraula "erm", que sense cap mena de dubte relaciona amb el nom del déu Ermes o Hermes. A les cruïlles d'aquests erms terrenals, els viatgers i pastors anaven dipositant monticles de pedres o pilars anomenats "hermes" per orientar aquells que podien perdre's en la solitud. 

[Ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols.]

I per als navegants, la immensitat del mar obert representava precisament el gran erm humit, un territori nu i solitari i sense camins marcats, on la pèrdua de l'orientació equivalia a la mort. Amb el triomf i la consolidació del cristianisme, tota aquesta rica arquitectura mitològica i simbòlica no va ser erradicada, sinó subtilment reassimilada sota el nou llenguatge teològic cristià. 

La figura protectora dels Diòscurs i d'Hermes va ser assumida pel bisbe i màrtir Sant Erasme, el nom del qual, a través de l'evolució fonètica, va cristal·litzar en la tradició marinera com a Sant Elm o Sant Telm. La R i la L sovint es confonen i substitueixen. Sant Erm, per tant, va passar a ser Sant Elm i, d'aquí, Sant Telm, patró dels mariners, talment com el déu Erm o Hermes ho era dels viatgers, comerciants i missatgers. 

La hagiografia medieval va cobrir la física elèctrica amb la mantellina del miracle, afirmant que el sant, en el moment de la seva mort, havia promès als mariners que enviaria des del cel una llàntia de foc diví a les antenes dels vaixells per anunciar-los la protecció celestial i la fi de la tempesta. 

Aquest procés de cristianització es va materialitzar visualment en la geografia litoral: les antigues fites i santuaris pagans erigits als promontoris de la costa per guiar els navegants es van transformar en ermites cristianes, moltes d'elles dedicades a la devoció de Sant Elm com, per exemple, la que s'alça sobre els penya-segats de Sant Feliu de Guíxols, on la figura de l'ermità mantenia viva la custòdia d'un espai de reflexió i de guaita per als qui navegaven per l'erm marí.

[Foc de Sant Elm o efecte de corona en una línia d'alta tensió.]

És precisament en l'arquitectura de la llengua catalano-occitana on tot aquest univers simbòlic troba una coherència interna d'una claredat gairebé mecano-lingüística. En català, el terme erm no requereix cap elaboració abstracta ni cap derivació complexa: funciona com un lexema primari, pur i rotund que designa allò desèrtic, buit, inculte o deshabitat. 

Sobre la base d'aquest lexema fonamental, la llengua construeix orgànicament tota la seva família conceptual, demostrant com l'estructura del pensament i la geografia s'articulen a partir de la mateixa arrel: de l'erm (el terreny desèrtic o la mar oberta) en deriva l'ermità (aquell qui decideix habitant la solitud de l'erm) i d'aquest neix l'ermita (el cobricel o la capella aixecada enmig de l'erm per oferir un punt de guaita i salvari al viatger). 

Aquesta simplicitat i franquesa del català fa que la connexió entre la figura mitològica del déu Erm (o Hermes), dels santuaris aïllats de la costa i de la protecció de Sant Elm s'entrecreuin de forma tan natural i transparent. Encara que l'erudició acadèmica busqui la filiació de les paraules en els manuals antics i llengues mortes, la força del lexema català erm i la seva continuïtat en l'espai occitano-romànic articulen un fil conceptual ininterromput, demostrant que la nostra llengua és la terrassa viva des d'on s'ha conservat i expressat amb més claredat la memòria ancestral del Mediterrani.

Un article d'en Daniel Belló.