El mite d'en Reprobus, l’home que més tard seria conegut com a Cristòfor, prové de les hagiografies cristianes antigues i, especialment, de la "Llegenda àuria" d'en Jacopus de Voragine, del segle XIII. Les seves pàgines recullen tradicions més antigues, tant gregues com llatines, combinant elements de vida real, llegenda i símbol moral. Reprobus és una figura de gran força, però amb un passat marcat per la seva condició de “rebutjat” o "reprovat", que és el que vol dir el llatinisme "Reprobus", fora de la fe i de la societat cristiana.
[Imatge superior: Pintura de Sant Cristòfol com a gegant de la baixa edat mitjana, segles XIII-XIV, a l'església de St. Botolph a Devon, Anglaterra (esquerra). Icona bizantina de Sant Cristòfol amb cap de gos, 1685 dC, actualment al Museu Bizantí i Cristià d'Atenes (dreta).]
Segons algunes versions orientals, en Reprobus era encara més extraordinari: era un cinocèfal, un home amb cap de gos, provinents de pobles llunyans i desconeguts, considerats salvatges i fora de la civilització. La seva força i aspecte el feien formidable, però també el separaven dels homes normals. El seu desig, malgrat tot, era servir el senyor més poderós del món.
Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.
En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.
Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.
Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.
Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.
Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".
Inicialment entrà al servei d’un rei poderós, obeint-lo amb lleialtat. Aviat observà que el rei tremolava davant del dimoni, i pensà que ningú no podria ser més poderós que aquell a qui temien fins i tot els homes grans i forts. Reprobus decidí llavors servir el dimoni, creient que ell era el veritable sobirà. Però un dia, en veure que el dimoni es retirava en presència d’una creu, Reprobus li preguntà el motiu. El dimoni confessà que temia Crist, que l’havia vençut. Així Reprobus comprendrà que Crist era el més poderós i decidí abandonar el dimoni per cercar-lo.
En el seu camí trobà un ermità. Reprobus li preguntà com podia servir Crist. L’ermità li suggerí dejunis i pregàries, però Reprobus, senzill i pràctic, reconegué que no podia sostenir aquests actes. L’ermità, entenent la seva naturalesa, li proposà un servei adequat a la seva força: ajudar els viatgers a travessar un riu perillós, profund i ràpid, sense pont ni pas segur. Reprobus acceptà i es quedà a la riba, portant la gent d’una banda a l’altra amb un gran bastó fet d’un tronc d’arbre, aprofitant la seva força prodigiosa.
Un dia, un infant li demanà ajuda per creuar el riu. En posar-lo a les espatlles i entrar a l’aigua, Reprobus descobrí que el nen pesava més que cap altre viatger que hagués portat. L’aigua semblava enfurir-se i el corrent l’embrancava, i el pes de l’infant es tornà tan insuportable que Reprobus pensà que seria impossible avançar. Malgrat l’esforç extrem, aconseguí arribar a l’altra riba. L’infant li digué: “No et meravellis, perquè no només has portat el món, sinó també aquell que el va crear.” L’infant era Crist.
Crist li manà clavar el bastó a terra, i l’endemà aquest havia florit i donat fruits. Aquest miracle confirmava que Reprobus havia acceptat servir Crist amb tot el seu cor i la seva força. Des d’aquell moment, Reprobus passà a anomenar-se Cristòfor, “portador de Crist”, transformant radicalment la seva vida i la seva naturalesa, inclosa, en les versions més antigues, la seva condició de cinocèfal.
Hi ha algunes fonts que vinculen a Sant Cristòfor amb els “cananeus”, però sembla una confusió de termes a les traduccions. El malentès prové, principalment, també de la "Llegenda àuria" de Jacopus de Voragine, la versió medieval més difosa de la seva història. En algunes traduccions d'aquest text es diu explícitament que Cristòfor, abans de la seva conversió, era del "llinatge dels cananeus”, de gran estatura i aspecte temible, i que va deixar de servir el rei de Canaan per cercar Crist. Aquesta descripció es va estendre en llatí i en versions populars de la llegenda al llarg de l’Edat Mitjana.
Tanmateix, la tradició oriental —i algunes fonts gregues— anomenava Cristòfor originari de terres habitades per pobles fantàstics com els "cynocephali" (homes amb cap de gos). Quan aquests termes van passar al llatí, es va traduir el terme "canineus" (semblant a un gos) com "cananeus" (“provinent de Canaan”), confonent dues idees diferents. Això explica per què algunes versions diuen que Cristòfor era un cananeu, mentre que altres —especialment en l’art bizantí— el representen amb cap de gos a causa de la interpretació literal de "cynocephalus".
_02.jpg)
[Estàtua funerària d'en Jacopo da Varagine, arquebisbe de Gènova, (1289-1300). Museu de Sant'Agostino.]
Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.
La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.
L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.
Jacopus de Voragine va ser un clergue i escriptor genovès nascut cap al 1230, a Gènova, i mort el 1298. Va ser arquebisbe de Gènova i és conegut principalment per la seva obra "Llegenda àuria" (Legenda aurea), un dels reculls de vides de sants més influents de l’Edat Mitjana. Era un autor molt llegit a tot Europa, i la seva obra es va traduir a múltiples llengües, inclòs el català i el francès, i va tenir una enorme difusió gràcies a la impremta, ja al segle XV.
La Llegenda àuria és un conjunt d’hagiografies i relats morals que recullen la vida, miracles i martiris de nombrosos sants. No és només un llibre de biografies: Jacopus combinava història, llegenda, folklore i elements simbòlics per transmetre valors cristians i lliçons morals. Les seves narracions sovint barrejen realitat i fantasia; per exemple, en el cas de Sant Cristòfor, inclou el mite d'en Reprobus com a gegant i, en algunes versions antigues, com a cinocèfal.
L’obra està estructurada principalment segons el calendari litúrgic: cada sant apareix amb la seva festivitat i els episodis més destacats de la seva vida. La Llegenda àuria va tenir un impacte enorme en l’art, la literatura i la devoció popular, inspirant pintures, escultures i sermons, i modelant la manera com Europa medieval representava els sants i els miracles.
Mitologia catalana: La cadira de Sant Cristòfol de Begues
Hi ha versions locals i populars de la llegenda de Sant Cristòfol a Catalunya que aporten matisos diferents o afegeixen detalls propis que no surten a la narració genovesa d'en Jacopus de Voragine.
Un dia va passar que Cristòfol va començar a relacionar‑se amb una dona anomenada Marta, que vivia prop de la capella dedicada a santa Marta, situada a l’Hospital de Cervelló, a la vora del camí ral que enllaçava les terres d’Olesa de Bonesvalls amb Begues. Allà, en la quietud de les nits, Cristòfol i Marta es trobaven amagats, encetant un festeig que la gent de les contrades considerava impropi. La notícia va córrer i aviat aquells veïns d’Olesa es mostraren molt descontents amb aquesta relació.
Un vespre, quan Cristòfol tornava cap a Begues després d’un d’aquells encontres nocturns, els veïns d’Olesa, farts de la seva actuació, van decidir esperar‑lo amagat entre les ombres del camí. Quan el veieren passar, van començar a apedregar‑lo amb totes les pedres que pogueren trobar; aquella pluja de pedres no era només fruit del ressentiment, sinó també un intent de fer‑ho tornar al lloc d’on venia. Cristòfol, sorprès per l’atac, no es detingué; va començar a córrer, tan de pressa com li permetien les seves potents cames, per escapar de la persecució.
Els que el seguien, en veure que s’esgotaven les pedres, van arribar a l’extrem de llençar-li cebes i alls mentre el seguien, amb fúria però també amb esgotament. Cristòfol no parava de córrer, però el camí era llarg, i la seva escapada el portà fins a la vora de la riera, al lloc on avui hi ha la “Cadira de Sant Cristòfol” i on es veu encara la marca de les seves petjades i del seu bastó, segons la llegenda. Allà, al mig de la riera, Cristòfol deixà el seu bastó i s’aturà per recuperar l’alè. Aleshores, sorprenentment, la riera, que havia creuat tantes vegades aquell camí, ara el travessava fins a nou vegades, i els seus perseguidors, cansats i confosos, ja no el van poder empaitar i mai més no el varen trobar.
A la roca on Cristòfol finalment es va asseure per descansar hi va quedar gravada, diuen, la “cadira” i al seu voltant també es veuen dues empremtes que els habitants de la zona han volgut identificar amb les petjades del mateix sant. I així ho recorden encara avui els veïns de Begues: que allà on Cristòfol es va asseure a recuperar forces va ser l’origen de certes formes del terreny, i que des d’aquell moment la devoció al sant va arrelar en la comunitat. Segons la versió local, després de tot això a Olesa no hi creixen cebes ni alls, potser com un record d’aquell dia en què van llançar‑ne tants contra ell.
Aquesta narració, que corre en la tradició oral de la zona, incorpora elements propis del paisatge i de la relació entre pobles veïns, i situa la figura de Cristòfol no només com un personatge de llegenda vinculada a l’antic mite del passa‑rius, sinó com un protagonista de fets que expliquen la geografia i la memòria col·lectiva entre Begues i Olesa.
Hi ha també una tradició barcelonina que parla de Sant Cristòfol a Barcelona, que camina per la ciutat cada mes de juliol. Es aquesta una imatge que forma part de la memòria popular i festiva local més antiga, completament separada de la narració hagiogràfica tradicional:
Cada any, el dia 10 de juliol, que és la festa de Sant Cristòfol, la ciutat de Barcelona conserva un record antic d’un Cristòfol molt particular, que “venia” fins allà des de terres llunyanes. Segons la tradició barcelonina, en aquest dia al migdia el sant arribava a la ciutat en barca, entrant pel port antic que mirava cap al mar. Amb ell, portava el nen Jesús sobre les espatlles.
Aquesta imatge de Cristòfol carregant el nen no provenia només de la seva història bàsica com a protector dels viatgers i passeja‑rius, sinó que esdevenia una aparició real, gairebé màgica, enmig de la vida urbana. La llegenda explicava que, un cop desembarcava, Cristòfol caminava lentament cap amunt per La Rambla, avinguda ben popular que s’estén des del port fins a la part alta de la ciutat. Aquesta Rambla, amb la seva llargada i la seva importància com a eix cívic, es convertia en el camí natural perquè un gegant com ell pogués fer la seva aparició davant del poble. Quan Cristòfol arribava a la fi de La Rambla, allà on el passeig es troba amb la plaça que mira cap a la ciutat alta, simplement desapareixia.
La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles.
La tradició sostenia que, si algú tenia la sort de veure’l passar amb el nen Jesús a l’esquena aquell migdia del 10 de juliol, aquella persona gaudiria d’una bona ventura durant tot l’any i, a més, tindria garantit que no moriria violentament en els dotze mesos següents. Aquest costum de creure que la visió del sant portava bona sort i protecció es va estendre entre la gent de Barcelona durant el segle XIX, molt abans que la devoció al sant es convertís en una celebració d’automobilistes o de benedicció dels vehicles.
Es deia que aquesta presència del sant era tan versemblant i tan recordada que, en les festes de l’època, alguns joves —els que en aquell temps s’hi atrevien— imitaven l’acte de Cristòfol portant amics a coll per La Rambla, precisament per reproduir el gest del sant amb el nen Jesús. Aquest costum fins i tot va donar nom a una paraula popular: els “tòfols” o “tofolets”, que avui encara apareix al diccionari com a sinònim de “babau” o “ximple”, per referir‑se a qui acceptava ser carregat d’aquella manera.
La persistència d’aquest relat va fer que, al llarg dels segles, la celebració del 10 de juliol s'hagi convertit en una jornada molt estimada a la ciutat, amb mercats, festes, costums populars i, en l’actualitat, amb la benedicció de vehicles a la capella de Sant Cristòfor, al carrer Regomir de Barcelona (imatge superior). Aquest conjunt de costums i records —la barca al port, la caminada per La Rambla i la desaparició final— il·lustra com la figura del sant no només es venerava pel que havia fet tradicionalment com a protector dels viatgers, sinó també com a presència mítica directa en la vida i en l’imaginari de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada