Dins del ric folklore i l'imaginari popular català, la figura de l'Ànima de Cantir o Ànima de cantiret, ocupa un lloc molt particular. Segons recull l'etnògraf Joan Amades, no es tracta pròpiament d'una llegenda de llarg recorregut narratiu amb herois o prínceps, sinó d'un element mitològic, un refrany i un clàssic espantamainades.
L'Ànima de Cantiret és descrita tradicionalment com una mena d'ésser fantàstic, intangible o esperit menor propi de la cultura popular. La tradició oral diu que salta i balla per les parets de les cases.
Antigament, s'utilitzava a les llars catalanes com a espantamainades, especialment quan feien tard a anar a dormir, es portaven malament o tenien por d'entrar en llocs foscos o deserts. Segons la tradició popular, per fer-la aparèixer o espantar els nens amb la seva presència, n'hi havia prou que algú recités tres vegades una dita rítmica: «Ànima de Cantiret que salta i balla per la paret!»
Dins del calendari festiu, la tradició popular situava l'aparició o l'augment de la presència de l'Ànima de Cantiret durant la Nit de Sant Joan Baptista, una nit màgica, un ritual de probable origen lunar i, per tant, relacionat amb l'àigua, la dona i la maternitat, on es creia que les fronteres entre el món real i el sobrenatural s'esfumaven i els esperits prengueren protagonisme.
Segons estudis d'etnografia com els de Joan Amades, el concepte d'aquesta "ànima" connecta amb el paper simbòlic del càntir en rituals antics de la cultura catalana. Segons les investigacions d'en Daniel Belló, històricament, el càntir s'ha utilitzat en diversos rituals com a element lunar, relacionat amb l'àigua, amb la dona i amb l'acte de parir (o trencar aigües), és a dir, un element vinculat a la dona i a la fertilitat femenina. Per exemple, es llançaven càntirs en néixer un primogènit, es trencaven càntirs als peus de la núvia en casaments al Penedès i a la Conca de Barberà, o es col·locaven sota els fonaments de les cases per aportar fertilitat a la llar.
De manera subconscient, el poble atribuïa una mena d'essència o "ànima" a aquests objectes de terrissa tan característics dels Països Catalans. D'aquí sorgeix també la coneguda expressió «tenir ànima de càntir» (o ser una ànima de càntir), que s'aplica a una persona innocent, ingènua, mancada de malícia, una probable referència metafòrica a la manera de ser de les nois castes, innocents i càndides, i de la mainada. Es per aquest motiu de la relació del càntir amb l'aigua i la dona, en aquesta relació lunar, que l'ànima de càntir també esdevé una eina útil per a la criança de la mainada, esdevenint un espantacriatures quan convé. Un element mitològic, com veiem, relacionat amb la dona, la maternitat, la fertilitat i la criança, com és habitual en l'àmbit lunar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada