Josep Pella i Forgas, historiador de l'Empordà i precursor de l'arqueologia a Catalunya

Josep Pella i Forgas (Begur, 1852 – Barcelona, 1918) 

Fou un historiador, jurista i polític català. Un dels precursors del catalanisme. Home d'extraordinària formació clàssica. Estudiós del dret medieval i la craniometria. Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat al Congreso de los Diputados. Precursor de l'arqueologia a Catalunya. Va escriure nombrosos articles a la Revista Jurídica de Catalunya i llibres jurídics i d'història. Fou president de l'Ateneu Barcelonès (1893-1894) i de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (1900-1901).

Obres seves sobre història: Les Corts Catalanes (1876), amb Josep Coroleu; Historia del Ampurdán: estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883), on es tracta, entre altres molts temes, dels orígens de la sardana; Llibertats y antich govern de Catalunya (1905).

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pella_i_Forgas

Com explica en Vicenç Pagès i Jordà al seu blog:

Historia del Ampurdán, publicat el 1883, aparegut inicialment en fascicles i reeditat el 1980 en edició facsímil, són unes vuit-centes pàgines sense les quals la manera de veure i d’interpretar l’Empordà hauria estat prou diferent. Historiadors com Lluís Pericot, Alexandre Deulofeu o Francesc Ferrer han seguit les seves passes. Josep Pla, de la seva banda, el va plagiar amb generositat.

Aturem-nos en la part més creativa de la Historia del Ampurdán, és a dir, en els capítols dedicats als primers habitants, en particular en els passatges que Pella i Forgas escriu sota l’influx de Clio, la musa de la història. La primera emigració que esmenta Pella en l’espai que més endavant serà anomenat l’Empordà prové de l’Atlàntida, el continent perdut; la segona, dels pobles camites, en particular sards, fenicis i etruscos. Tot prenent la Bíblia com un llibre de referència (Gènesi, 9,19), Pella considera que els tres fills de Noè van poblar la terra: els sards –creadors de la sardana— parteixen de Cam, els pobles indoeuropeus provenen de Jafet i els semites de Sem.

L’historiador de Begur considerava que l’agent de la història no era la raça —que es troba massa barrejada—, ni la nació —que resulta poc operativa com a objecte d’estudi—, sinó la comarca, l’única entitat que evoluciona col·lectivament amb coherència. Dins la població d’origen indoeuropeu que va poblar l’Empordà predomina el tipus celta-gal, que es caracteritza pel tracte obert, la llengua solta, les alegries fàcils i la passió per la música. L’historiador remarca el predomini dels elements constitutius sards en els empordanesos, que tendeixen a ser alts, prims, bruns i dolicocèfals. L’adscripció a una comarca determina, així mateix, l’orientació intel·lectual dels pobladors. Si a Osona abunden les facultats mentals més abstractes, els empordanesos destaquen pels dots d’observació, que han sembrat el país de metges, botànics, historiadors i polítics. Segons Pella, la configuració cerebral de l’empordanès el fa més propens a les reformes i a les novetats que no pas a l’habitant de l’interior.

"Algunas veces en las más livianas cosas se halla la fuente de grandes estudios", escriu l’historiador de Begur. Així, els ibers prefereixen els colors foscos, mentre que els gals i els saxons es decanten pels colors vius. Així mateix, l’etimologia local reflecteix les nombroses civilitzacions que han passat per la comarca: Albons ve d’all-burne, en gaèlic "prop de l’estany" ; Begur de kur, en arameu "elevació"; Ter del bretó ster, "riu". Gavarres prové de gaba-ren, genitiu basc "de la nit" perquè eren les muntanyes on es ponia el sol. D’altra banda, les paraules relacionades amb la ramaderia tenen un origen sànscrit: blat, gos, herba, rabadà, ramat.

En la prosa de Pella i Forgas coincideixen el rigor i la literatura, la profusió de notes a peu de pàgina i el regust cervantí:

"Tengo por cierto que el genio levantisco desplegado en toda suerte de luchas, mayor por desgracia en las civiles, y la facilidad de armarse, es de la sangre celto-gala que corre por las venas de los pueblos situados entre Montseny y los Pirineos."

Una de les descripcions més memorables de la Historia del Ampurdán la trobem en les quatre pàgines en què Aníbal, amb cinquanta mil infants i nou mil genets, travessa el que més tard serien Figueres, Peralada, Espolla i Requesens: els esquadrons de númides, especialistes en emboscades; els infants berbers, que caminaven descalços; els celtibers, que usaven dard, fona i espasa curta; els càntabres, que ignoraven el fred, la gana i el calor; els gallecs, que investigaven les entranyes de les víctimes; els bascos, forts i gairebé desarmats; els ligurs, de casc punxegut; els indigets, alts i ferotges; els baleàrics, que duien tres fones cadascun. Tancava la comitiva Aníbal dalt d’un elefant, i el seu estat major, amb trenta-set elefants més. Només per aquesta descripció, Pella i Forgas mereix un lloc en la història de la literatura empordandesa.

Font: http://www.vicencpagesjorda.net/cat/genere/pella.html

#mitolegs

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Bumba Meu Boi | Mitologia del Brasil

El toro és l'animal protagonista del Bumba Meu Boi del Brasil. La seva mort i resurrecció marca el relat.

Bumba Meu Boi (que podria traduir-se com 'colpeja el meu bou') és una celebració de dansa, teatre i música del Brasil molt popular i amb certs trets característics de mitologies i religions astrals antigues. La història pot variar segons la regió i l'entorn social del Brasil on es practica, donat que avui en dia, el Bumba Meu Boi es pot representar en versions més tradicionals o en modernes escenografies. 

Una part dels estudiosos creu que els origens d'aquesta festa deriven de les comunitats d'esclaus i dels treballadors rurals més pobres del Brasil, que a mitjans del segle XVIII vivien en condicions de misèria. El Bumba Meu Boi, segons aquesta tesi, hauria nascut per aportar alegria a aquestes comunitats així com per proporcionar-los una via pacífica de rebel·lió interna. 

Tanmateix, altres estudiosos hi veuen un origen més profund, que fins-i-tot podria ser complementari de l'anterior, però que clava les seves arrels en unes creences remotes. Així, les simbòliques dates de celebració del ritual i els elements mitològics que conté, fan sospitar que el veritable orígen de la celebració és de tipus mitològic i religiós. 

En aquest sentit, cal tenir en compte que les formes tradicionals del ritual es poden trobar a tot el país especialment durant els períodes del 13 al 29 de juny, a l'entorn del solstici d'estiu, o del 25 de desembre (Nadal) fins al 6 de gener, a l'entorn del solstici d'hivern. Per tant, el component astral hi és present d'una manera evident. 

D'altra banda, com ja hem dit, el tema essencial és la mort i la resurrecció d'un toro mític, veritable protagonista del relat, i les figures principals inclouen també un mestre blanc (Cavalo Marinho), una embarassada de color negre (Catirina), un vaquer o pastor (Mateus), un sacerdot, un metge i l'audiència, que també és un component essencial de la celebració, donat que les respostes apassionades dels espectadors generen un ambient molt efusiu. 

Hi ha qui continua celebrant el festival en les seves formes més tradicionals, que perviuen principalment a les ciutats i pobles del nord, nord-est del Brasil i a la zona amazònica, especialment a Maranhão, encara que també existeix a les regions centrals. Aquestes formes del festival segueixen mantenint un enfocament en les característiques socials de l'obra. Però també s'ha popularitzat la seva forma moderna, més alterada i influenciada per les tendències actuals i pels mitjans de comunicació.

Si ens atenim a l'argument, la representació s'inicia amb un cant d'obertura del Cor, que pot escollir entre una gran varietat de cançons. Normalment, el primer personatge que entra a l'habitació és Cavalo Marinho, amb un vestit que fa que aparegui com si estigués muntant a cavall. Ell entrena l'audiència amb una dansa rítmica fins que el Cor anuncia l'entrada de personatges importants, com un vaquer anomenat Mateus, que pot anar acompanyat d'un altre personatge anomenat Birico.

Mateus i Catirina

Després, una dona embarassada anomenada Catirina acostuma a aparèixer en escena amb els pastors. Sovint és interpretada per un home, que gairebé sempre és el mateix per a tots els papers femenins de l'espectacle. Després d'una dansa pròpia, Catirina proclama la seva necessitat de consumir la llengua d'un bou o toro, ja que tem que el seu bebè mori, o que tingui defectes de naixement si no ho fa. La història segueix mentre Mateus surt a buscar un toro. Té moltes trobades còmiques amb personatges secundaris, com ara un gegant i un ase. En altres formes de la història, el toro pertany al poble i no hi ha cap viatge per trobar-lo.

A continuació, el toro entra a l'habitació i el públic aplaudeix, donat que és el paper més estimat de l'obra. El toro pot realitzar una sèrie de balls coneguts com "Lundu". Després el brau serà assassinat i el públic s'emociona. De vegades, l'animal és mort a causa del seu atac als vaquers, o a Catirina, o al públic, o se'l mata per accident. Sovint és mort per en Mateus mateix. Llavors es canten cançons de dol per la mort del bou i Mateus li talla la llengua i l'ofereix a Catirina. El següent Cavalo Marinho torna a entrar i exigeix ​​la captura de qui va matar el toro, ja que és un animal útil per a la granja. També demana a un metge que intenti reviure el brau. Abans que els metges arribin, entra un sacerdot, per beneir l'animal i, al mateix temps, per casar a Mateus i Catirina.

La història s'altera en gran part aquí; metges o bruixes entren en escena per provar una varietat de procediments còmics per salvar el toro. Tots els que intenten salvar el toro són objecte de broma per part del públic. Finalment Mateus aconsegueix que un nen, un voluntari del públic, vagi cap al toro i el desperti. En altres versions, un metge col·loca una fulla verda especial a la boca del brau. A mesura que el toro es ressuscita, l'audiència s'alegra, canta cançons d'elogis i dansa al voltant del toro. En algun punt d'aquesta escena final arriba el Capità do Mato o la policia, és un personatge masculí vestit d'uniforme. Aleshores, l'audició i altres personatges de l'obra també es burlen d'ell. Finalment, el comiat deixa cantar al cor i els intèrprets ballen. Aquests cants poden ser educats o satírics i ofensius, depenent de l'animador.

Si analitzem un per un els personatges, trobem el següent:

· La Banda: els músics normalment es situen a un costat de l'escenari o de la sala. Són els responsables de crear un ritme per als ballarins. La banda està formada per instruments de corda, aire i percusió.

· El Cor: sovint es situa fora de l'escenari durant tota la representació. Es el responsable de la introducció de cada personatge a mida que van apareixen en escena. Dins del Cor, el Violeiro i el Cantador són els guitarristes. L'energia i la velocitat de la música són importants per a l'ambient de l'obra. Són els responsables de la improvisació de noves cançons que acompanyen el musical i que enganxin amb el públic i la vila.

· Cavalo Marinho: és la màxima autoritat en l'obra i és el primer en arribar a l'escenari. Sempre és un personatge blanc que representa el poder portuguès i que porta un vestit de capità naval, incloent-hi una capa de color amb ornaments daurats penjats. També duu pantalons ratllats vermells, una cinta de setí vermell al pit de vegades i una corona feta de paper i coberta de petits miralls i cintes. A més, sovint porta una espasa i té un afegit sobresortint al seu vestit que sembla que està muntant un cavall.

· Els vaquers: aquest personatge és en Mateus, de vegades acompanyat per Birico, que al nord del Brasil són més coneguts com a Pai Francisco i Sebastião. També poden haver-hi altres vaquers, però no és habitual ni tenen paper. Mateus és qui normalmant mata el brau i qui manté un joc energètic i obeeix les ordres de Cavalo Marinho. Ha d'animar l'audiència i provocar rialles i balls. Els vaquers tendeixen principalment a imitar els rols d'autoritat en l'obra, tal i com fan també en Cavalo Marinho, el metge, el sacerdot i el Capitão do Mato (policia). A més, Mateus tendeix a estar decorat amb moltes campanes sorolloses, penjades de la seva roba. Birico, en canvi, acostuma a tenir una màscara. Ambdós porten fuets a la mà.

· Catirina: com a gairebé tots els papers femenins de Bumba Meu Boi, és normalment interpretat per un home. Es vist com una dona provocativa negra. Està embarassada i és la muller de Mateus. Ella també és un personatge còmic, que balla una samba frenètica. És molt important en la història, donat que és qui demana l'arribada del toro i també que se li arrenqui la llengua. De vegades, apareix un personatge femení secundari amb Catirina, anomenat Dona Joana. Ella també és una dona negra interpretada per un home que normalment porta ornaments divertits. 

· El toro: conduit per un o dos homes sota una estructura lleugera, generalment de bambú cobert de tela de color, com ara el vellut. El cap de l'animal pot ser fet amb una calavera brau o amb una màscara adornada amb flors, estrelles i cintes. El personatge del toro té l'efecte més gran sobre la multitud, i la seva mort i resurrecció és el marc bàsic de l'obra. Pot ser negre, blanc o de colors.

· El Capitão do Mato: Un home agressiu amb un vestit militar, que representa l'autoritat o la policia. És molt escridassat pel públic.

· El sacerdot: és interpretat per un home vestit amb una túnica elegant, en general amb algun tipus de símbol religiós, com una creu o un imatge de la Mare de Deu. Arriba a l'escena per beneir el toro mort per casar Mateus i Catirina. Igual que tots els personatges d'alt estatus social, el sacerdot és mot escridassat per l'audiència i per altres personatges còmics de l'obra.

· El metge: sol ser un home amb un vestit elegant. Els seus procediments per salvar la vida del toro solen ser absurds i són ridiculitzats pel públic. 

En versions llargues, on Mateus i Birico s'embarquen en un viatge per trobar el toro, els personatges secundaris que ensopeguen són en general dos o tres dels següents:

· Burrinha o Zabelinha: aquest personatge és una dona poc atractiva que munta en un ase, que acostuma a complaure al públic amb una dansa ràpida.

· Gegant : aquest és el paper d'un gegant interpretat per un home que portava una màscara feta d'una carbassa, amb una gran boca, nas i ulls. També porta una gran perruca de cotó i munta un cavall amb un disseny similar al del Cavalo Marinho. El paper és conegut per la dansa acrobàtica del personatge, la música sona com si fossin crits de mort i sons forestals.

· Caboclinha : Un home interpreta a una noia de faccions amer-indies amb un vestit fet de plomes i muntada en una cabra. Sovint es desmunta hàbilment de la cabra i mata l'animal amb una fletxa.

· Ema : un ocell exòtic, interpretat per un noi. Es mou com un ocell. Es un personatge pensat per semblar un passarell.

· Babau : aquest personatge, amb un nom idèntic al català, és un animal veritablement espantós.

· Cazumba o Folharao : Una bruixa coberta de fulles verdes i que porta una màscara horrible. Entra en escena sense ser convidada, per mirar de salvar el toro sense vida mitjançant la realització de rituals de bruixeria, que són criticats i menyspreats pel públic. La majoria de les vegades, se la tracta malament.

Descarregue-vos l'informe en PDF (en portugués) amb més informació sobre aquest patrimoni immaterial del Brasil

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

La deessa Damia | mitologia grega

Imatge de la Bona Dea,
també anomenada Damia.

Anomenada en grec antic Δαμία (Damia) aquesta és una deïtat de la fertilitat associada a les poblacions d'Auxesia, Trozen , Epidaure, Egina, Thera, Esparta, Tàrent, i potser, Roma. 

S'assimila a Demeter i a la Bona Dea. Damia també és el sobrenom de la deessa Cybele o Cibeles. El sobrenom el va prendre d'un sacrifici que s'oferia a Cibeles el primer dia de Maig que prenia el nom de Damion.

Les cerimònies que es tributaven a aquesta deessa, i que es feien amb els ulls tancats i a les fosques, es deien Dameia. Hi eren exclosos els homes i era absolutament prohibit a les dones revelar els misteris que s'hi celebraven. Les cerimònies duraven nou dies i nou nits, que consistien en festes, danses, cants, etc. Les damias o damies també eren les sacerdotesses de la Bona Deessa.

Dintre del recinte del deu Hipòlit a Trozen, Grècia, eren venerades dues forces femenines, les deesses Damia i Auxesia, que tenien una relació amb la fertilitat dels camps. Pausanias relata que Damia i Auxésia són dues noies joves de Creta que a Trozen cauen per casualitat en un conflicte entre dues faccions de la ciutat i acaben apedregades per la gentada. En la seva memòria, se celebren els Lithobolia (literalment, "pedregades"), que probablement són celebracions de purificació que reiteren la lapidació original de la llegenda.

Heròdot afirma que els habitants d'Epidaure adoren a Damia des que, afectats per la sequera, varen rebre de l'oracle de Delfos el consell d'erigir estàtues a Damia oliva i Auxesia. Per guanyar-se a la deessa, Epidaure va demanar a Atenes el permís per utilitzar la fusta de les seves oliveres per fer les efigies. Atenes va acceptar amb la condició que els d'Epidaure paguessin cada any un sacrifici a Atena i a Erecteu. La llegenda diu que una vegada que les estàtues es varen aixecar, Epidaure va tornar a ser fèrtil.

Diversos autors posteriors vinculen el culte romà de la Bona Dea a Damia: segons el gramàtic Fest, el mot Damia és simplement el nom de la Bona Dea. 

Les celebracions en honor a Damia, les "dameia" se celebraven també a la ciutat de Tàrent, a Itàlia.

Segons l'investigador Jorge Mª Ribero-Meneses, la deessa Damia o Damana dóna origen al mot dama.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

La llegenda del Torrent de l'Ase | Teià i El Masnou (Maresme)

Imatge de la vila d'El Masnou al Maresme.

Una llegenda recollida per Francesc Agell el 1887 explica l’origen tant del nom com dels inicis de la població d'El Masnou. Segons aquesta, a la vila veïna de Teià hi havia una noia molt bonica anomenada Maria, pubilla d’una de les cases de pagès principals del poble, Ca l’Estany.

La fama de la seva bellesa va arribar fins a les illes Balears, llavors ocupades pels moros, de manera que un d’ells, de llinatge noble i ric, va quedar impressionat pels relats que li’n feien. Així, es va dirigir cap a la costa del Maresme i, amb l’ajut d’un renegat de Teià, va vestir-se ell i alguns dels seus criats amb robes com les dels vilatans i s’hi van amagar, esperant. 

Quan la noia va sortir de l’església, es va encaminar cap a casa seva com acostumava a fer habitualment, però de sobte, els moros li van sortir al pas. Acostumats al fet que la noia fos admirada, ella i el grup que l’acompanyava no van amoïnar-se, però quan els desconeguts van intentar encaminar-la cap a un torrent que es desviava molt de Ca l’Estany, sí que es van alarmar. Els moros van continuar intentant atraure la noia i, davant els gestos de resistència que ella hi feia, els teianencs l’emprengueren contra ells i van matar els seu cabdill i alguns dels seus auxiliars. 

També un dels moros va ser empresonat i va confessar quines eren les intencions del seu amo, un dels principals de Mallorca, nét i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d’Osca. El torrent on van tenir lloc aquests fets va ser anomenat Torrent d’Hassan, nom que van canviar per fer-ne burla pel de Torrent de l’Ase.

La Maria es va casar i es va establir prop de la platja a una nova llar: el Mas Nou. I, a partir d’aquí, el futur poble d'El Masnou ja tenia nom.

Font: https://www.seu-e.cat/documents/28377/0/El+Masnou/144a2932-47e3-47b1-b63c-1d25875eb947

TORRENT D'ASE
VARIANTS: Torrent d'Asa.
SITUACIÓ: actual Avinguda de la Mare de Déu de Núria d'El Masnou.

Fragment del plànol de 1822 que mostra el recorregut del Torrent de l'Ase. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

La dama del castell de Florejacs

Imatge de la vila de Florejacs, Catalunya.

La versió més antiga d'aquesta llegenda de la Segarra, que també trobem amb el títol de La dama de les flors de Florejacs, ve recollida per Joan Amades l’any 1934 i parla d’una senyora que viu sola al castell. La fama de la seva bellesa convoca una gran munió de galants que la volen festejar, d’entre els quals ella en podrà triar els més formosos, l'un rere l’altre, i aquells que més li plaien. Explica la rondalla que una vegada ja havia fruit prou dels seus pretendents, per evitar que l’aventura li donés mala reputació, la dama els anava eliminant fent-los flairar unes flors encantades del seu jardí, que causaven una mort dolça a qui les olorava. 

La llegenda no dona més detalls, a banda de titllar a la protagonista de “cruel” i d’inventariar per “dotzenes” el número dels festejadors entabanats. D’aquelles flors màgiques el castell (i el poble) n’haurien rebut el nom.

Després de l’edició recollida al llibre Folklore de Catalunya. Rondallística (Barcelona, 1950) d’en Joan Amades, diversos autors, alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs, en Lluís Trullàs o en Vidal Vidal, han contribuït literàriament a allargar la llegenda de la dama incorporant-hi elements fantasiosos. 

Així, les noves versions castiguen la protagonista i incorporen la presència d'un rei que la fa detenir i executar. En una altra versió dramatitzada serà un grup d’inquisidors catòlics els que la condemnen a la foguera. També hi ha qui escriu que l’esperit de la dama de Florejacs segueix present a la vila, on s’hi apareix de tant en tant, passejant a pleret portant a la mà una flor, emblema del seu nom i del castell. D’altres versions, finalment, expliquen que els cavallers encantats per la dama no morien, sinó que es convertien també en flors i passaven a engrandir el verger del castell. Una vegada desfeta la maledicció, serien retornats al seu cos mortal.

El poble de Florejacs ja fa anys que rememora la llegenda de la Dama de les Flors any rere any en una fira que inicialment, l’any 2006, va començar sent medieval, i ha acabat esdevenint una fira floral.

La senyora del Castell de Florejacs, anomenada per algunes fonts Ermessenda, i per d’altres Eliardis és d’on pren el nom l’actual gegantona del poble. 

Fonts: 

https://giliet.wordpress.com/tag/la-dama-de-florejacs/

http://torrefeta.ddl.net/secciodinamica.php?id=488&id_seccio=5147

http://janonomar.blogspot.com/2015/10/la-llegenda-de-la-dama-del-castell-de.html

http://llegendesegarra.blogspot.com/p/la-dama-de-florejacs.html

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Els vilatans de Sant Quirze del Vallès són anomenats 'Mussols'

Els habitants de Sant Quirze del Vallès, Catalunya, reben el sobrenom de "mussols". D'on ve aquest costum?

Les nits de Festa Major hi havia picabaralles i corredisses pels carrers. Els de Sabadell provocaven els joves de Sant Quirze, prenent-los les noies i quan tothom ja dormia trucaven els timbres de les cases, per empipar els veïns. Quan aquests sortien per la finestra per veure què passava, els de Sabadell els deien mussols.

Durant molts anys aquest mot ha suposat una arma per ridiculitzar a la gent de Sant Quirze. Però avui Sant Quirze ha adoptat la figura del mussol com una mena d’insígnia de la ciutat, motiu pel qual fins i tot se celebra un aplec el cap de setmana després de Setmana Santa.

Sant Quirze també celebra l'Aplec del Mussol on acostumen a fer ballar els Gegants de Sant Quirze i, com no, el Mussol Feliu, i l’òliba Obdúlia

Fonts: 

https://sites.google.com/a/xtec.cat/llibre-digital-sant-quirze/8-les-nostres-llegendes/del-perque-de-sant-quirze-se-n-diu-el-poble-dels-mussols

http://webs.gegants.cat/santquirzedelvalles/2013/04/14/xxie-aplec-del-mussol/

#mitologia #catalunya 

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Stephen Oppenheimer i el culte a l'arbre

Al seu llibre Eden in the East (1998), Stephen Oppenheimer va suggerir que a Indonèsia va sorgir una cultura de culte a l'arbre i que aquesta es va difondre per l'anomenat fenòmen "Younger Dryas" de c. 8000 aC, quan es va elevar el nivell del mar. Aquesta cultura va arribar a la Xina (Sichuan), a continuació, a l'Índia i a l'Orient Mitjà. Finalment, la branca finesa-ugarítica d'aquesta difusió es va estendre a través de Rússia a Finlàndia, on finalment va arrelar en el mite nòrdic de l'arbre Yggdrasil.

Stephen Oppenheimer (1947), metge britànic, membre del Green College de la Universitat d'Oxford i membre honorari de l'escola de Liverpool de medicina tropical, realitza i publica la seva investigació en el camp de la genètica.

A partir de 1972 Oppenheimer ha treballat com a pediatre clínic a Malàisia, Nepal i Papua Nova Guinea. A partir de 1979 es va moure en la investigació mèdica i l'ensenyament, amb posicions a l'escola de Liverpool de medicina tropical, de la universitat d'Oxford, d'un centre d'investigació en Kilifi, de Kenya i del Universiti Sains Malàisia a Penang. De 1990 a 1994 va servir com a president i cap del servei clínic en el departament de la pediatria a la universitat xinesa de Hong Kong. Entre 1994 i 1996 va treballar com a pediatre a Brunei.

Oppenheimer va tornar a Anglaterra en 1996, i va començar una segona carrera com a investigador i escriptor de ciència popular en prehistòria humana. Els seus llibres sintetitzen genètiques humanes amb arqueologia, antropologia, lingüística i folklore.

Obres:

The Origins of the British - A Genetic Detectiu Story. 2006, Constable and Robinson. ISBN 1-84529-158-1.

Out of Eden. 2004, Constable and Robinson ISBN 1-84119-894-3 (A Gran Bretanya el va publicar Carroll & Graf amb el títol The Real Eve ISBN 0-7867-1334-8)

Eden in the East. 1999, Phoenix (Orion) ISBN 0-7538-0679-7

Els senders de l'Edén: orígens i evolució de l'espècie humana. Editorial Crítica. 2006. ISBN 978-84-8432-801-8.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

#investigacio #mitolegs #llibres

Directori de monuments o llocs mitològics de Catalunya, Balears i Pais Valencià

Contrada mitològica dibuixada per l'Apel·les Mestre.

Les Quatre Columnes Catalanes, Montjuïc, Barcelona.

Castell de Montsoliu o Montsoriu, Arbúcies.

Gorg Negre, Gualba.

Torrent de l'Ase, Teià.

Castell de Florejacs, Florejacs.

Es Puig de ses Bruixes, Llucmajor, Mallorca

Es bosc des diable, Bosc de la Pujada, Formentera.

Castell de Calafell, Calafell.

Gorg de Noedes, Noedes.

Boscos de la vila de la Molsosa, La Molsosa.

Gorg de riells, Riells del Montseny.

Roca de les encantades de la Vall de Ribes, Vall de Ribes.

Coves de Campelles, Campelles.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

#directori

Els tresors mortuoris que amagava el Mercat de Sant Antoni

Els tresors mortuoris que amagava el Mercat de Sant Antoni. Els arqueòlegs han localitzat llits funeraris amb conjunts escultòrics relacionats amb el déu Bacus

​
"La vida dels morts rau en la memòria dels vius", va escriure el filòsof i polític romà Ciceró. Els romans creien que perduraven mentre algú recordés el seu nom i enterraven els seus morts als marges dels camins. Així els qui viatjaven llegien els noms de les làpides i els morts no s'esvaïen per sempre més. Part d'un ramal de la Via Augusta passava per l'actual Mercat de Sant Antoni barceloní i, amb les excavacions amb motiu de la reforma de l'edifici del mercat, ha quedat al descobert una calçada d'uns 50 metres gairebé intacta. I al costat de la via romana hi descansaven els morts. Els arqueòlegs del Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona han localitzat una necròpoli que va estar en funcionament entre mitjans del segle I dC i inicis del segle II dC. "Va pertànyer probablement a una o diverses famílies d'extracció social elevada o acomodada", assegura Emiliano Hinojo García, arqueòleg i director de la intervenció arqueològica.​

Els romans eren molt laxos en els rituals i sota el Mercat de Sant Antoni s'han localitzat incineracions i inhumacions. Però la troballa més singular han sigut les restes de sis llits funeraris que es van fer amb fusta, ferro i bronze i es van revestir amb els ossos de bous i cavalls. "És la primera vegada que podem veure no només els llits sinó també el recinte on van ser cremats", assegura Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino. Els ossos revestien part del llit amb què el difunt era traslladat i després incinerat, a vegades durant cinc o sis dies, en una pira. Era una cerimònia llarga en què s'orava, es plorava, es llançaven flors, es cantava i es tocava música.


​
Retrat mortuori d'un adolescent

"Els elements de decoració dels peus dels llits són vegetals i geomètrics, però sobretot destaquen els conjunts escultòrics relacionats amb el déu Bacus o Dionís en l'època grega", assenyala Hinojo. A les peces que la restauradora Isabel Pellejero ha reconstruït amb els petits fragments de restes òssies localitzades es poden identificar alguns dels personatges que acompanyaven el déu del vi i del deliri místic, símbol del cicle de la mort i la resurrecció: les mènades dansaires, els silens i sàtirs, la indumentària de pell de lleopard o els instruments musicals. Els romans optaven normalment per la incineració dels adults però acostumaven a inhumar els infants. Al Mercat de Sant Antoni s'hi han trobat quatre adults i deu infants inhumats. Entre el seu aixovar hi ha un guttus (biberó) de ceràmica, vasets on es guardaven les llàgrimes de les ploraneres, plats, àmfores per al vi -els morts s'havien d'alimentar-, una gran quantitat de vidre i terracota i un petit amulet amb la representació del déu Bes, una deïtat egípcia, força lletja -tenia panxa i treia la llengua-, que protegia contra els mals esperits i a qui li agradaven les coses bones de la vida.

El retrat d'un adolescent

Mentre buscaven entre les restes cremades, els arqueòlegs van topar amb el primer retrat funerari, esculpit en marbre de Carrara, d'un barceloní: un adolescent de mirada lànguida i rostre delicat que probablement va viure -no se sap si a la colònia de Bàrcino o en una vil·la agrícola fora muralles- a l'època de la dinastia Júlio-Clàudia (del 27 aC al 68 dC). A prop del noi, un dels primers habitants de Bàrcino de qui podem conèixer el rostre, hi havia les restes d'una dona a qui van enterrar de bocaterrosa. "Acostumaven a enterrar així els criminals o els que morien d'una malaltia infecciosa o d'una forma violenta, perquè creien que així no podia contaminar els vius", diu Miró. "En el cas de dones, es podria deure també a adulteris, avortaments o naixements de criatures deformes", afegeix Hinojo.


​
Una reproducció d'una pira funerària

En temps dels romans, els cementiris acostumaven a ser sempre fora dels nuclis urbans per qüestions d'higiene. Al voltant hi plantaven vinyes i plantes. "Vull que al voltant de les meves cendres hi hagi fruiters de tota mena i moltes vinyes. Perquè és absurd tenir en vida les cases ben parades i no tenir cura de les que haurem d'habitar més temps", escrivia Petroni. "Ara estem fent anàlisis bioarqueològiques per saber quin tipus de plantes i vegetació hi havia", diu Miró.


​
El déu Bes.

Museïtzar la Via Augusta

La previsió és que en un futur la Via Augusta que passa pel mercat sigui visible (es troba entre el terra del mercat i la primera planta de l'aparcament). El ramal que passava per Sant Antoni unia Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Bàrcino (Barcelona), i arribava fins a Ad Fines (Martorell), on enllaçava un altre cop amb la via principal. A prop hi havia un curs d'aigua canalitzat.


​
Les restes trobades dels llits funeraris

"Segurament són les restes d'un dels eixos de la centuriació de Bàrcino", destaca Hinojo. Lescenturiatio eren les quadrícules amb què es dividia la colònia. "És força excepcional perquè les quadrícules eren una ordenació simbòlica i no sempre quedaven reflectides físicament sobre el terreny", afegeix Hinojo.


01. Restes de la cremació d'una pira funerària. 02. Cilindres d'un llit funerari decorat amb figures relacionades amb Bacus. 03. Petit amulet amb el déu Bes. 04. Retrat funerari de marbre d'un adolescent. / EMILIANO HINOJO GARCÍA / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Font: https://www.ara.cat/cultura/tresors-mortuoris-Mercat-Sant-Antoni_0_1964203566.html

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

Cicle Temàtic “De la prehistòria als ibers” | Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona

Cicle Temàtic “DE LA PREHISTÒRIA ALS IBERS”.

Es durà a terme en el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 592, Pral. Barcelona) entre els dies 1 de febrer del 2018 i el 8 de març del 2018. L´accés és lliure estant obert a tothom i es prega màxima puntualitat.

Programa: 

Dijous 01 Febrer – A les 19,15 hores

*LES ESTÀTUES-MENHIRS  DEL  MEGÀLIT DE SERÒ (ARTESA DE SEGRE)        

A càrrec de: Ramón I. Canyelles (Investigador i Astrònom).

Dijous 08 Febrer – A les 19,15 hores

*TARTESSOS: DEL MITE A L´ARQUEOLOGIA            

A càrrec de: Jaume Cluet (Especialista en Turisme Cultural)

Dijous 15 Febrer – A les 19,15 hores

*PETJADA I COLÒNIES DELS FENICIS, GRECS I PÚNICS A L´ANTIGA IBÈRIA              

A càrrec de: Jaume Cluet (Especialista en Turisme Cultural)

Dijous 22 Febrer – A les 19,15 hores

*  POBLAMENT IBER A CATALUNYA              

A càrrec de: Ignasi Garcés, Professor d´Història Antiga (Universitat de Barcelona)

Dijous 1 Març – A les 19,15 hores

* LLENGUES I ESCRIPTURES DELS IBERS            

A càrrec de: AntonI Jaquemot (Especialista en Léxic Ibèric)

Dijous 8 Març – A les 19,15 hores

* ELS VILARS D´ARBECA I ELS PRINCEPS ILERGETES                                            

A càrrec de: Joan B. Lopez, Professor del Departament de Prehistòria (Universitat de Lleida)

Promou “Fórum Cultural Odissea” amb el Patrocini de:

Centre Comarcal Lleidatà

https://www.cclleidata.cat/

Consell Comarcal de les Garrigues
http://www.ccgarrigues.com/

Grup de Recerques de les Terres de Ponent
http://grupderecerquesterresdeponent.blogspot.com.es/ 

Estels, Megàlits i Cavernes
https://www.facebook.com/estelsmegalitsicavernes/

Magazine Cultural L´Espiral del Coneixement
http://laespiraldelconocimiento.es/

Kulturalia Viatges
http://www.kulturalia.es/

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

#agenda #noticies #fires #conferencies #investigacio 

La dona professional a la història de l'arqueologia | Conferència al MAC

La Arqueología y ellas: la mujer profesional en la Historia de la Arqueología | Conferència a càrrec de la Dra. Margarita Díaz-Andreu (ICREA-UB) | Dijous 8 de febrer del 2018. A les 19h. | Al Museu d'Arqueologia de Catalunya - MAC (Passeig de Santa Madrona, 39-41. Parc de Montjuïc. Barcelona)

En aquesta conferència es durà a terme un anàlisi de com i quan la dona es va integrar en el treball professional de l'arqueologia, tant als museus, àrea en la que l'alemanya Johanna Mestorf va ser pionera al segle XIX, com en el treball de camp, en el que dones com la britànica Tessa V. Wheeler van tenir-hi un paper fonamental; com a la universitat, on Ana María Muñoz Amilibia va acabar sent exemple d'aquest últim, convertint-se en la primera catedràtica de l'estat espanyol.

En un segon lloc, s'oferirà una reflexió sobre com i en quines circumstàncies les dones van fer l'entrada en la disciplina, quines van ser les expectatives que vna mantenir, i la realitat amb la que es van trobar, en què va consistir la seva feina i quina va ser la seva projecció a l'exterior. Es comentarà, a més a més, com ha canviat el paper de la dona professional de l'arqueologia fins arribar als nostres dies.

Cal inscriure-s'hi prèviament a macvisites.acdpc@gencat.cat o al 934232149.

Més informació

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

#conferencies #investigacio #agenda #noticies

Bendis, deessa tràcia | Mitologia tràcia

Bendis és una deessa tràcia, de la caça, que els antics grecs van identificar amb la seva deessa Artemisa i, per tant, amb els altres dos avatars de l'antiga triple deessa minoica, les deesses Hécate i Perséfone. Bendis era caçadora, com Artemisa. En una copa sense peu de figures vermelles, trobada a Verona, se la veu acompanyada de sàtirs dansaires i mènades. Més que amb l'olímpica Artemisa, Bendis sembla que fou considerada una deessa nocturna, relacionada amb Hécate.

El seu culte va ser introduït a l'Ática i la seva irrupció acostuma a vincular-se al fet que en aquesta època (431 a. C.) existien bones relacions entre Atenes i el rei odrisi Sitalces. També amb la possible existència d'una colònia tràcia al Pireu, donat que el lloc del culte es va establir a Muníquia, prop del santuari d'Artemisa, divinitat amb la qual tendia a assimilar-se. Excepte en El Pireu, en cap altre lloc de Grècia s'ha trobat culte a Bendis. 

Bendis va arribar a ser tan popular que en època de Plató (c. 400 a. C.) les seves festivitats van ser naturalitzades com a cerimònies oficials de la ciutat-estat d'Atenes, anomenades les Bendideas. Entre els seus rituals hi havia les lampadedromies (carreres de torxes nocturnes), esmentades per Plató a la seva obra La República, 328:

«¿No has sentit que hi ha una carrera de torxes aquesta nit a cavall en honor de la deessa?» «A cavall?», Vaig dir jo. «És una idea nova. Portaran torxes i se les passaran els uns als altres quan corrin a cavall, o com és això? »« Així mateix », va dir Polemarc," «I, a més, hi haurà una festa nocturna que serà digna de veure».

^ Estel·la votiva (propietat del Museu Britànic) on es pot apreciar com la deessa Bendis es mostra en una escala més gran que els seus adoradors mortals.

Les Bendideas també tenien com a protagonista una processó solemne conjunta d'atenesos i tracis al santuari de la deessa, localitzat a la badia del Pireu. Un skyphos (tassa de ceràmica) amb figures vermelles (propietat de la universitat de Tübingen), realitzada sobre el 440-430 a. C., sembla commemorar l'arribada del culte, que devia ser autoritzat recentment. Aquesta peça mostra a Temis (representada amb el vestit tradicional de les ateneses) i a Bendis amb botes i amb una capa de pell de guineu.

Una petita estela votiva de marbre, c. 350-325 a. C., trobada al Pireu (propietat del Museu Britànic), mostra a la deessa i als seus devots en un baix relleu. La imatge permet observar que la deessa ha estat molt influenciada per la concepció predominant a Atenes sobre Artemisa: Bendis vesteix un curt quitó, com Artemisa, però amb mànigues asiàtiques ajustades, amb una pell d'animal, com Artemisa, i té una llança, però a diferència de la deessa grega, porta un mantell traci cordat amb un fermall. Vesteix botes altes. Una figureta de terracota del segle IV a. C., propietat del Museu del Louvre, la mostra vestida de manera semblant i portant una llança que sembla de fusta.

^ Bendis amb la seva gorra tràcia s'acosta al deu Apol·lo, assegut. Cràtera amb figures vermelles modelada pel Pintor de Bendis, ca. 380-370 a. C.

Els atenesos sempre es van mostrar oberts en les seves relacions amb els déus i les creences provinents de l'estranger. Van acollir molts cultes forasters, fins al punt que es van fer guanyar les burles dels poetes còmics. Això va passar molt especialment  amb els cultes tracis i frigis.(1) 

Plató,(2) per exemple, esmenta el culte de Bendis, (3) i Demòstenes (4) es refereix als ritus frigis quan acusa Esquines i a la seva mare per celebrar cerimònies d'iniciació i a ell per assistir-hi i participar en el seguici bàquic (5) i llançar els crits de «evoî saboî i hýēs áttēs, áttēs, áttēs hýēs» que són veus sagrades pròpies del culte de Sabaci i de la Mare. (6)

En canvi, els "ritus frigis" que Estrabó esmenta, es referien al culte a la deessa Cibel·les, el qual també va ser acollit a Atenes al segle V.

Els atenesos podrien haver seguit el culte de Bendis igual que els tracis dionisíacs es van delectar amb Cotis, tal i com esmenta Èsquil. Les arcaiques figures de culte que s'han trobat en excavacions a Tràcia o a Bulgària tendeixen a identificar-se amb Bendis.

Com a curiositat, cal dir que moderns seguidors de la Deessa han reviscut el culte a Bendis.

Notes:

(1) Cratino, per exemple, ridiculitzava els cultes tracios en els seus tracias i als seguidors d'Adonis en els seus Boukóloi (cf. fr.15 Kock).

(2) Plató, La República, 327 a-b, 354 a

(3) Es refereix a les Bendideas (Bendideia), les festes de Bendis, que se celebraven al Pireu al mes de Targelión (equivalent aproximadament a juny)

(4) Demóstenes, Sobre la Corona 260.

(5) El thíasos o seguici de Dionís.

(6) Estrabó. Geografia X.3.18.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes