Alexandre Saint-Yves d'Alveydre, ocultista i mitòleg

Alexandre Saint-Yves d'Alveydre (París, 26 de març de 1842 - Pau, 5 de febrer de 1909), ocultista i mitòleg francès i autor de L'arqueòmetre, La Teogonia dels Patriarques i una col·lecció de textos titulats Les Missions, entre d'altres obres. 

En aquestes obres cobreix grans períodes històrics i tracta els temes amb una profunditat inusitada, revelant un contacte real amb les fonts originals de la tradició iniciàtica. Va adaptar les obres de Fabre d'Olivet i, al seu torn, les seves idees van ser adaptades per Gérard Encausse, àlies Papus. Va ser mestre de distingits deixebles com ara el mateix Gerard Encausse, fundador de l'Ordre Martinista o en Ch. Gougy, arquitecte realitzador dels plànols arqueòmebres de la Societat Els Amics de Sant Yves. La feina iniciada per L'arqueòmetre fou represa per altres autors, com ara en Serge Raynaud de la Ferriere, fundador de l'GFU i de la FISS, qui l'aplicà en els seus llibres.

El seu treball sobre L'archéomètre va influenciar profundament també al jove René Guénon. Va desenvolupar el concepte de la synarquia l'associació de tothom amb tothom, en una filosofia política, i les seves idees sobre aquest tipus de govern van resultar influents tant en la política com en l'ocultisme. Va desenvolupar estudis sobre la mitologia dels astres.

Nascut a París, en una família d'intel·lectuals parisencs i fill del psiquiatre Guillaume-Alexandre Saint-Yves, va començar la seva carrera com a metge d'una acadèmia naval a Brest, que aviat va abandonar després d'emmalaltir. El 1863 es va traslladar a Jersey on es va relacionar amb Victor Hugo . El 1870, va tornar a França per lluitar en la Guerra Franco-Prusiana, durant la qual va resultar ferit.

Va començar una carrera com a funcionari. En 1877, Saint-Yves es va reunir i es va casar amb la comtessa Marie de Riznitch-Keller, parenta de l'escriptor Honoré de Balzac i amiga de l'emperadriu Eugénie de Montijo, matrimoni que el va fer ric. Va dedicar la resta de la seva vida a la investigació i va tenir una gran quantitat de contactes influents, inclòs Victor Hugo. Més tard, Saint-Yves va conèixer molts dels noms principals de l'ocultisme francès, com ara el marquès Stanislas de Guaita , Joséphin Péladan i Oswald Wirth, i va ser membre d'una sèrie de francmaçons rosacrucians i d'ordres irregulars. Saint-Yves suposadament va heretar els papers d'un dels grans fundadors de l'ocultisme francès, Antoine Fabre d'Olivet (1762-1825).

El 1877 va publicar les obres Testament líric, una col·lecció de poesia, i Claus d'Orient. En aquest últim llibre, presenta una solució (basada en el desenvolupament d'una comprensió religiosa entre jueus, cristians i musulmans ) al que en aquells moments es coneixeia com 'la qüestió de l'Orient', provocada per la decadència de l'imperi otomà que provocava tensions a l'Orient Pròxim i Orient Mitjà .

També va començar a estudiar el desenvolupament d'aplicacions industrials de plantes marines ("Utilitzant extractes d' algues " publicat el 1879), però no va poder realitzar l'operació per falta de capital. En 1880, va rebre el títol de marquès d'Alveydre pel govern de San Marino .

El seu llibre La Missió de Juifs (1884) era favorable als jueus. Tanmateix, el material d'aquesta obra va ser utilitzat a El secret dels jueus, un tractat antisemita atribuït a Yuliana Glinka.

Saint-Yves va desenvolupar el terme Synarchy (sinarquia) en el seu llibre La France vraie per a descriure el que ell creia era la forma ideal de govern. En reacció a l'aparició de les ideologies i dels moviments anarquistes, Saint-Yves havia elaborat una fórmula teològica-política més conservadora sobre una sèrie de quatre llibres a partir de 1882 que ell creia que donarien lloc a una societat harmoniosa, considerant-la com una organització orgànica unida. Aquest ideal es va basar parcialment en la seva visió idealitzada de la vida a l'Europa medieval i dels suposats sistemes de govern de l'antiga Índia, de l'Atlàntida i de l'Antic Egipte. 

Va defensar la diferenciació social i la jerarquia però amb la cooperació entre les classes socials, transcendint els conflictes entre grups socials i econòmics: va proposar la sinagoga en comptes de l'anarquia. Saint-Yves va concebre una societat europea amb un govern format per tres consells que representaven el poder econòmic, el poder judicial i la comunitat científica, de la qual la cambra metafísica unia tota l'estructura. Aquestes idees van ser influenciades per obres com La República de Plató i pel marcianisme. Saint-Yves, al seu torn, van influir en el jove René Guénon, que va publicar diversos articles sobre L'arqueòmetre. L'archéomètre va ser editat i publicat per Gérard Encausse, àlies Papus, després de la mort de Saint-Yves.

Com a part d'aquest concepte de govern, Alexandre Saint-Yves d'Alveydre, va donar un paper important a les societats secretes o, més concretament, a les societats esotèriques, que segons ell es componen d'oracles i que salvaguarden el govern des del darrere. Va creure que els rosacrucis havien complert aquest paper a l'Europa medieval i es van veure involucrats amb una sèrie de maçons irregulars i altres grups que van reclamar l'ascendència dels cavallers templers.

Durant el 1885, es creu que Saint-Yves va rebre la visita d'un grup d'iniciats orientals, un d'ells anomenat príncep Hardjij Scharipf. Va ser llavors quan va associar la sinergia amb els mestres ascendits, basant-se en les cavernes subterrànies d'Agartha, que suposadament es comunicaven amb ell telepàticament. Va escriure sobre aquest lloc secret en la seva La missió de la India a Europa, publicat el 1886. Posteriorment, preocupat perquè havia revelat massa informació secreta, aparentment sota la influència dels seus contactes orientals, va decidir destruir les dues còpies d'aquest llibre. Una de les quals era propietat de Gérard Encausse, que la conservà i publicà el 1910.

Saint-Yves va creure que un antic govern mundial sinàrquic va ser transferit a Agartha (o Aggartha) en una terra buida a l'inici de l' era Kali-Yuga, al voltant del 3,200 a. C. Saint-Yves d'Alveydre fou, a més, l'home que realment va introduir el concepte d'Agartha en el món occidental. Aquest concepte va ser desenvolupat posteriorment per Zam Bothiva i la Fraternitat dels polars, de França, i per la Thule-Gesellschaft en els cercles nacionalistes alemanys.

Després de la mort de Saint-Yves, algunes parts dels escrits que va deixar enrere van ser compilats per un grup dels seus amics i devots impulsats, per Gérard Encausse, en un volum titulat L'archéomètre. El títol és el nom que va donar Saint-Yves a un diagrama codificat per colors que va desenvolupar, mostrant-hi correspondències simbòliques entre els elements de l'astrologia, la música, els alfabets, la gematria i altres àrees. Aquest llibre ha estat traduït a l'espanyol i va ser traduït a l'anglès per primera vegada l'any 2007.

El deixeble principal de Sant-Yves va ser el prominent occultista Gérard Encausse, que va establir diverses societats basades la idea de la sinarquia. Altres seguidors destacats van seren Victor Blanchard (1878-1953), en Nizier Anthelme Philippe, en René A. Schwaller de Lubicz, en René Guénon i l'Emile Dantinne. Les obres de Saint-Yves també es van utilitzar en el desenvolupament de la Teosofia i en Rudolf Steiner va utilitzar la seva idea de la sinagoga com una influència important en el desenvolupament del seu pensament polític.

Les idees de Saint-Yves van influir en la turbulenta política francesa de principis del segle XX, on van ser utilitzades com a model per diversos grups de dretes. També van influir a Mèxic, on els grups sinarquistes van tenir un paper polític important. Les teories relatives als grups sinarquistes també s'han convertit en un element clau en les malanomenades teories de la conspiració.

Bibliografia d'Alexandre Saint-Yves d'Alveydre:

· Li Retour du Christ, 1874

· Clefs de l'Orient, 1877

· Testament lyrique, 1877

· Li Mystère du Progrès, 1878

· De l'utilité des algues marines, 1879

· Mission des souverains, 1882

· Mission des ouvriers, 1882

· Mission des Juifs, 1884

· Mission de l'Inde, 1886

· Les funérailles de Victor Hugo, 1885

· La France vraie ou la Mission donis Français, 1887

· Voeux du syndicat de la Presse économique, 1887

· Les Etats-généraux du Suffrage universel, 1888

· Le Centenaire de 1789 - Sa conclusió, 1889

· L'ordre économique dans l'Electorat et dans l'Etat, 1889

· Li poema de la Reine, 1889

· Maternité royale et Mariages royaux, 1889

· L'Empereur Alexandre III épopée russe, 1889

· Jeanne d'Arc victorieuse, 1890

· Des brevets pour des applications de l'Archéomètre, 1903.

· Théogonie des Patriarches, 1909.

· L'Archéomètre - Clef de toutes els religions et de toutes els sciences de l'Antiquité - Réforme synthétique de tous les arts contemporains, 1910.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

#mitolegs

Sant Joan de Plata | Una llegenda del Berguedà

El Santuari de Corbera, a Castellar del Riu (Berguedà).

Entre els Rasets i El Cogulló d'Estela s'aixeca la Roca d'Uró; uns deu metres davall d'aquest cim, de cara a migdia, s'obre la misteriosa boca del Forat d'Estela. Per Espinalbet, Berga i les rodalies hom conta que en l'època de la invasió sarraïna la gent del país van recollir en totes les imatges de plata de la contrada i les fongueren per a fer de totes elles un Sant Joan de grans dimensions que van amagar al fons del Forat d'Estela; afegeixen que molts han intentat de baixar-hi i descobrir el tresor, però que sempre ha estat debades. 

No manca, però qui conta que quan feien I'altar a l'església del Santuari de Corbera, que és molt a prop, van anar-hi uns pintors que venien de molt lluny i van oferir decorar l'altar de franc si podien trobar allò que cercaven. Van passar- se una quinzena corrent d'ací i d'allà per aquelles serres; de sobte van marxar sense dir-se res a ningú. Però al cap d'un any van tornar i pintaren i dauraren I'altar sense cobrar-ne res tal com havien ofert. I per això hom suposa que havien trobat el tresor.

Font: Dossier l'Erol. Llegendes del Berguedà

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

Il·lustracions del conte 'Mince-pie island, with other tales in prose and verse'

Us deixem les boniques il·lustracions del llibre de contes de nadal Mince-pie island, with other tales in prose and verse d'en Robert St. John Corbet. Es un llibre de l'any 1868 i que us podeu descarregar en PDF i en la seva versió original anglesa al nostre directori de llibres mitològics gratuïts.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Curs d'Introducció a la Mitologia Catalana 2021

Classes particulars virtuals: contacta'ns a cemcatinfo@gmail.com 

La veu de la castellana | Una rondalla catalana del segle XIX

Imatge de Joan Sorolla. El castell dels tres dragons

Una vegada era un cavaller. Qual cavaller vivia en un enfortit castell alt, alt, alt, posat de vora mar al cim de una arrocada serra. Serra ahont los homens tot just podien pujar-hi à quatre grapes y los millors cavalls no s'hi arriscaven, putx que ensopegat haurien cent voltes, si és que en mitx de la fosca, espaordits per los llamps que foguejaven dessota llurs peus, cavall y cavaller no se'n anaven pe'1 pedregam, rodolant-ne fins al centre de la terra.

Lo castellà havia guerrejat mitx setgle ab los alarbs, vejent blanqueir en los camps de batalla sos negres cabells y sa llargaruda barba que li arribava fins al pit, y escolant en ells sa derrera gota de sanch, després de haver-hi dexat tres fills, jovencels encara. La primera vegada que tornà sol al castell, la pobra mare caigué en terra ferida de dolor, per tal que era mare. La segona ja no ho tingué de veure, per tal que era morta. Y à la tersa fins lo mateix cavaller no pogué pujar-hi per sos peus, nafrat de cos y ànima.

Mes veus aquí que avans de morir, volgué fer-ne sabedores del secret de sos tresors, que havia tingut colgats tota sa vida, à dues filles que de sa muller n' hi restaven. Nengú sap à qui se semblava la pubilla, tant n'era de coquina y de esperit mesquí. Que ja de petita, petita, tot quant tenia amagava y res ab nengú compartia. No axí, per cert, la segona, que era la viva imatge de la pobra de sa mare, bona com ella y com ella hermosa.

Volgué fer-les sabedores del secret de sos tresors lo cavaller, son pare, mes com hagues volgut esperar massa tart, féu la revivalla de la mort y finí ab la boca closa. Finí ab la boca closa y molt llagrimejaren ses filles quant axí lo vegeren, que si la petita plorà la pèrdua de son pare, la gran aconhortar-se no podia del trist succés que la privava de la herensa. Tant que ni li feu la oferta y fins lo dexà per tres jorns sens soterrar: cosa que no's podria creure, si no fos que sempre ho havem sentit à dir.

Veus aquí que la primera nit, quant en llur cambra recullides les dues germanes se despullaven de llurs vestimentes de dol, totes de gayetes guarnides y ab llarchs róssechs, à la usansa de aquells temps, sentiren fressejar y fer remor defora lo castell. Podeu pensar quina angunia! Apagan la llantia, se colgan en lo llit cobrint-se lo cap ab lollansol. Més pensant que deurien esser los eguins dels cavalls ó la tramontana que jogava ab lo panell, à poch queda-ren endormides: que la son mata la por.

La segona nit, al punt de les dotze hores, ab un esglay les despertà lo mateix soroll. Guaytaren per la enrexada finestra y vegeren la ombra de un cavaller armat de cap à peus colcant en mitx de la fosca, lo qual tantost com les vegé, comensà à galopar depressa, depressa, semblant que mentres se allunyava, parlar volia; mes la veu 1'hi mancava , perque la veu ja li era negada. La son mata la por, mes la por y la son engendran somnis feréstechs. Y axí, si us haveu trobat may en semblant cas, ja conexereu si aquella nit pogueren aclucar los ulls ni mica ni gayre, desvetllades tot sovint per la ombra del cavaller que les suptava, com si galopàs dins llur cambra.

Esporuguides estaven la tersa nit, esporuguides, quant sentiren la matexa remor y vegeren que la ombra senyalant ab sa ma esquerra una com pedra fina que à sos peus fortment relluia, ab la dreta senyala va que se 1'hi acostassen. No gosaven les damiseles, veshi tu, veshi 1'altra; mes per fi baxant lo pont del castell , la gran à qui la cobdícia alenava, se hi adressà. Se hi adressà la gran, mes quina seria la surpresa al veure que mentres se hi anava acostant, acostant, acostant, 1'ombra s' allunyava, s'allunyava, en tant que lo tresor entelava per supols son lluiment, fins à ovirarse tant sols una guspira y à trobar un carbó fet cendres al arribar à posar-hi les mans. Y quin nou surt al véure-la relluir altra volta mes fortment al esser dintre la clasta del castell. Semblava que fos fet per art del encantament , mes de segur alló designava qualque cosa.

N' hi han que diuhen que açó son su persticions y galindaynes, mes jo crech que per forsa ha de tenir algun fonament. Y fins certa vegada una vella xaruga, xaruga, que vivia prop del castell, que lo havia vist bastir en sa infantesa, que havia corregut totes aquexes serres y endrets tant al pich del sol com en mitx de la fosca, que à la feble claror de la lluna havia vist mes de una volta les negrenques ombres dels antichs senyors del castell que'1 tornaven à visitarlo à mitja nit, que les conexia una per una, sabia llurs noms, llurs fets y llur historia, y que si be encara no eren nats los que viuhen ara ja havia fet cent voltes la jornada dès de castell à castell, no volia ab tot morir may pera veure'n sempre una de nova... Exa vella fins certa vegada ens contà que ella matexa havia vist aquest fet, afegint que tant y tant fou pregada y fins amenassada la pobra petita que, per fi, ella se revestí de punt y li donaren en tenent de atansarshi.

Apler ab tot s'hi atansà la petita, mes à cada passa que donava lo tresor lluia mes fortment y la ombra no 's veya , no's veya. Ni se tornà à veure mes, com si de una gambada hagués tramontat la serra. Es bèn segur que aquell devia esser lo secret del tresor y aquella la filla mes volguda de son pare, mes 1'altra n'era la gran y les lleys la'n feyen pubilla. Axí que, quant despres de haver trencat lo fermall pera sebre lo que incloia —pus, ab perdó sia dit, les dones son tafaneres —se trobaren ab dues mitjes taronjes, una com les demés y 1'altra d'or y plata fina, veus aqui que feu valer son dret la pubilla y se quedà ab aquesta, donant la primera à sa germana petita.

Es bèn cert que aquexa havia sentit dir à la pobra de sa dida, que ja sabeu que es segona mare , mentres la tenia en sa falda: que segons fos la mitja taronja que li toqués en sort, axí foren greus ó felissos los jorns de sa vida; per lo que crehent que de aqueix punt penjava la seua sort, se afanyava à plorar. Mes la envejosa de la castellana pera no sentir sos plors y quexes y pera que no li fes nosa , pus en bellesa y en bon cor la guanyava, com havia sigut mala filla fou mala germana y ab qualsevol motiu y fals pretext un jorn que havien sortit à una cassera ab gran esbars de gent, al esser cap al tart la dexà esgarriar en lo mes espès del bosch y la tragué à fora del castell. 

A la pobreta, plora que ploraràs, la pòr se la menjava. Y pensant que per supols un llop la havia de arrapar, se n' estava arraulida y fins li semblava que ja la devia haver ovirada, pus que comensava à enrugallarse: cosa que sols ho feya la pòr y la serena de la nit. 

Axí passà una llarga estona, fins que veyent allà d'allà, lluny, lluny, dintre la fosca brillà una llumeneta, poch à poquet se hi anà acostant. Se hi anà acostant poch à poquet y arribà à veure que era la brimarada de la llar del foch de una pagesia que pot esser que com nosaltres estiguessen contant rondalles, tot escalfantse bo y asseguts en lo escon.

—Pagesets, bons pagesets, Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit? Los cans lladran y udolan. 

—Pagesets, bons pagesets, Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit? 

—Xt, mustela, quisso, tè !... Tots callan. No se sent un piu. 

—Pagesets, bons pagesets , Deu vos do bona ventura, si 'm volguesseu dar posada per aquexa santa nit ?

—Entrau dintre, entrau, senyora, que aquí dins sereu pastora 

—Tinch escarrifanses de fret. 

— Assegueus à la vora del foch; escalfaus una miqueta. 

—Tinch fam. 

—Llescau pa. 

—Lo cap me pesa. Tinch son. 

—Anau à la cambra de mes filles 

A l'endemà de matí quiquiriquich! Los galls cantan. Les faldilles de borré, lo giponet de vellut y les espardenyes ab veta blava fins à mitja cama, ab lo gayató à la mà pastorant lo ramat, pujà amunt , amunt, amunt sempre, fins que al cim d' un turó vegé lo castell de sos pares. Plora que mes ploraràs, no se 'n sabia moure, fins que 1'en tragué la fosca. 

—Ay castellet de mos pares, quant podré tornar hi à entrar! 

Los pastors de aquelles pletes, com veyen son esguart tant bell y trist, si n' hi tiraven de lliris y roses! Si n' hi escampaven à sos peus de ramells de floretes! Los barons de aquelles encontrades descolcaren moltes voltes pera agenollar-se al devant seu, nafrats al bell mitx del cor! Y fins lo mateix fill del rey, diu que embriach de amor per ella, li havia dit parauletes dolses com la mel y que'n trencaven 1'ànima: 

—Tot lo cor se 'm nua color de rosa florida y de amoretes no'n vullau mes! 

Podeu pensar si n' estarien de geloses les altres pastores à qui ella enlluernava com als estels entela la lluna! Mes la pobreta trista y capficada per amor de son pare y per lo mal comportament de sa germana, si la haguesseu vista, no feya mes que plorar y encomanarse à Deu nit y dia, sens fer ni mica de cas de les paraules de amors. 

Bèn era de tallada de mala lluna! Ab tant com haveu sentit fins aqui, encara tot açó havien sigut flors y violes en comparansa de lo que se li esperava. Pus veus aqui que la envejosa de sa germana, la pubilla del castell, à la qual arribaren exes noves, feu que sos patjes y servidors la amanyaguessen ab paraules de bona amistansa y la enmenassen al castell, ahont quant hi foren, sens voler-la veure, la feu tancar en una torratxa com una gola de llop de fosca, sens ovirar ni sol ni lluna, ni cel ni terra, y sols un ratx de llum de un estel, que entrava per una escletxa que li servia de respirall.

Si avans plorava molt, podeu pensar quant ploraria ara! Semblava que sa germana fos pera ella germanastra ó que la dida la hagués baratada ab qualque altra en lo bressol, com ha succehit mes de una volta ab gran sentiment de mes de una trista y desconhortada mare. Mes açó vos dirà quant poden la enveja y la cobdicia totes plegades!

Ja dintre del castell y reclosa en la torratxa, per a ella tot eren sospirs y plors y per a la pubilla saraus y festes. Com eren molts los barons y cavallers que per aquell temps anaven per lo mon, cercant la mitja taronja, y sol succehir moltes vegades que tirant los ulls à una dona, tothom se creu que aquella es la mestressa de l'altra mitja taronja que per a éll per lo mon rodola, quant en veritat sols ve bè y correspon à la de un y ¡ay de aquell que topa ab una mitja taronja que no es la seua ! y com per altra part ignorar no podien que n'era pubilla y senyora de totes les terres del terme del castell, no necessitau que vos digue si serien pochs ni gayres los barons y cavallers que per aquell temps hi pujarien. 

Mes lo que no sé si convindrà que vos digue es que la ergullosa de la castellana, per mes que feya no podia enmaridarse. Putx vosaltres sabeu pla bè que 1'encís de la bellesa corporal dura fins y à tant que la boca parla, y minva al acostarse-hi, si es que fa com un de aquells encisats castells, molt bonichs per part de fora y que dintre no hi ha mes que males fades y entremaliats follets. 

Ab tot cada vetlla se renovaven saraus y festes. Ab lo ressó de les musiques, d' una hora lluny à traves dels vidres de coloraynes dels finestrals, se veyen giravoltar les ombres de balladors y balladores , y semblant que tot se n'entrava, fins altra hora de nit tot lo castell anava en renou. Y axí, sens que ella se recordàs de 1'ànima de son pare, lo any de dol passava. Y axí passava lo any de dol sens que nengú se recordàs de son pare, y segons sem blava, ni fes esment de la pobra de la peti ta que mentres tant se desfeya en plors, clams y sospirs. Talment feya condol!

Que nengu se recordàs de ella, si ho creureu ó no ho creureu, jo no ho diré pas; tant mes quant se sap que al peu de la torra mes de una vegada ressonaren les cordes de una lira, à la que respongué dès de dintre una veu que si sortís del fons del mar se haguera cregut de una serena. 

Vosaltres direu i cóm se podia sentir à través de unes tant groxudes parets com à la torra bastien? Mes lo amor, com tot ho vens, tot ho esplica. Y es bèn cert que per mes groxudes que 'n fossen, si n' eren prou pera allunyar los cossos, no n' eren pas gayre pera separar llurs cors.

¿Quí era lo cavaller? ¿Cóm se conegueren? ¿Cóm se estimaren? No se pas si nengú ho sap. Mes la dissort interessa y los bons cors encara mes. Per altra part lo cavaller era per demés prudent, y sols cantava dessota los marlets en nits de fosca y sempre avans de sortir l'alba; no sens que algunes vegades lo baguessen sentit les guaytes del castell ó mes que tot, qualque patge jovencel à qui desvetllaven los amors de qualque damisela ó la tardansa en arribar lo jorn de esser armat cavaller pera poder bornar en la plassa del castell.

La derrera vegada que se sentí la veu del cavaller era la vetllada de Sant Joan; y per cert que si n' era un poch tremolona, mes aviat era de gotx que de tristor; ni may havia sigut mes dolsa y forta, pus feya ressonar tot lo castell y semblava que res se li 'n donàs de esser descobert. 

Feya un clar de lluna que tot ho enlluernava. Y nines y galans, vilans y senyors, al punt de la mitja nit, sortien à defora à cercar la bonaventura: uns prop de les fonts, altres dessota dels arbres, aquexos mirant la lluna en lo fons de un gibrell y los de mes enllà cercolant los fochs. Y es bèn sabut que tots los que al toch de les ànimes posan la mitja taronja à la finestra y al caure les dotze estàn desperts, troban sa mitja taronja coberta per 1'altra meytat y tancat à dintre lo enigma de llur sort. Mes jay de aquells que se hajen endormit, que quant hajen tocat les dotze, no se 'n cantarà gall ni gallina!

No succebí axí, per cert, à les dues germanes. Mes ¡quina sort tant negra la petita! ¡Quant vos so dit ja que n'era tallada de mala lluna! També ella trobà sa altra mitja taronja; mes en tant que la de la pubilla semblava un pa d'or, la seua en tot se conexia que n'era de la petita!

Mes ja tenia rahó la vella que no volia morir may per a veure'n sempre una de nova. Neguitejava la castellana per a sebre quina era la sort que tancava aquell rich pa d'or. Y com no podia mitxpartirla, glatint de impaciencia, fou mester rebótre-la la per terra, ab lo que la closca se feu mil miques y bossins. Mes lo pitjor de tot fou que, com la finestra era oberta, se'n volà al ayre una cinteta verda que incloia, y un corb negre que també 'n sortí, posantseli demunt lo cap, li cantava: 

—Mala filla, ma la filla, Deu te do mala ventura. Mala filla, mala filla, Deu te do mala ventura. 

—No ho sentí moltes vegades perque caigué en basca al veure morta sa esperànsa. 

Mentres tant la germana petita havent esgrillat la taronja, caigueren al mateix temps les parets de sa presó y una colometa blanca que llavors passava, deturant-se demunt son cap, li cantava : 

— Bona fi lla, bona filla, Deu te do bona ventura. Tot just clarejava 1'auba, ja 's veya venir un vaxell à tota vela. Sembla que lo foch se apaga. Cuitem, cuitem à dir-ho tot.

Los mariners que hi van dintre cantan una cansó. La tonada n'es molt vella, la lletra havia estat nova altre temps. Boga que bogaras, com mes s' acostan, com mes s'acostan, mes sembla una de les veus à la del cavaller que cantava cada nit. Ensorra la barqueta en la platja y de un bot salta en terra. Puja muntanya amunt y fa un crit à la presonera. La veu, sa lira son les matexes, mes los vestits son del lill del rey. Ella lo regonegué bèn prest de quant n' era pastora.

—Si avuy dorms en greu presó demà vespre seràs reyna, y à ta germanassa gran la'n faré anar à galeras.

Ella, no oblidant que n'era sa germana, la volia perdonar, pus aço tenen los bons cors, que sempre tornan bè per mal, y tant y tant li pregà, que lo fill del rey, no volent que fos dit per sos vassalls que en jorn de tanta alegria no havia volgut escoltar los prechs de la seua esposa, y recordant que quant n'era petit mes de una volta també li digué son pare: « la primera'1 rey perdona....» volgué seguir-ne son exemple y li concedí. Se agafaren ma per ma y rodaren tot lo castell. Mes per molt que cercaren y la cridaren, en lloch la sapigueren veure per mes que la sentien respondre. Sols un grill, que estant entafurat en qualque recó, no se deuria haver adonat que ja era de dia, lo totxot, com si ho sapigués, se afanyava à cantar: « Rich, rich, rich, me rebento si no ho dich.» Ara vejeu quin cas tan raro: la sen tien y no la veyen!

Lo fill del rey, encara que n'era valent, volgué dexar un lloch de tant trista recordansa y ella també tingué desitx de conexer al rey son sogre, en qual cort visqueren anys y panys, voltats de sos fills y nets, estimats de sos vassalls que sentiren molt la seua mort, y quedant com à proverbi del poble lo esplendit de les festes de llur nuviatge.

Avuy lo castell es moblat y endressat com aquella matexa nit. Y com si per a ell no passassen los jorns ni'1s anys, sols los setggles hi van dexant llurs petjades. 

Es un cas bèn estrany; mes per açó poch temps després encara vivia la vella que no volia morir may per a veure 'n sempre una de nova. 

Ara en recordansa de aquell fet, si qualque jorn passant prop del castell pera axecar vostra veu sou prou ausats, sentireu encara ressonar una veú fonda, fonda, fonda que os respon. 

Los sabis diuhen que es lo tornaveu de aquelles montanyes, mes lo bon poble en cara creu senzillament que es la veu de la antiga castellana.

Exa rondalla obtingué lo primer accesit al premi estraordinari de una ploma d' or, ofert per lo Ateneo català, en los Jochs Florals de 1862; qual premi fou donat per primera vegada à la prosa catalana per proposició del mantenedor En M. A.yF.

[ Rodalla extreta de Lo llibre de l'infantesa. Rondallari català d'en Terenci Thòs y Codina. De la Real Academia de Bones Lletres. Barcelona. Estampa i llibreria de Verdaguer. Rambla, devant del Liceo. 1866. ]

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

El fantasma d'en Valentí de Can Baldric de Dalt, a la Vall de Ribes

El mas de Can Baldric de Dalt, a la Vall de Ribes, on viu el fantasma Valentí.

El blocaire Joan Ramon Santasusana Gallardo ens recull al seu web una llegenda dels Pirineus molt poc coneguda que és explicada a la zona de la Vall de Núria, que antigament anomenaven Vall de Toses, i especialment a prop de la vila de Nevà, al Ripollès. Tanmateix, la llegenda té lloc al refugi de Can Baldric de Dalt, una masia aïllada que es troba a una alçada de 1370 metres, enlairat en una collada oberta d'un contrafort del Cogulló (1798 metres). 

Aquesta petita masia de planta i pis, anys enrere havia estat condicionada com un refugi on podien arribar a pernoctar fins a cinquanta persones distribuïdes en sis habitacions de lliteres individuals. De difícil accés, per arribar-hi s'ha de partir per un camí que surt des del petit poble de Nevà que es situa al final de la carretera GIV-4015, que surt de Planoles i que és la principal via de comunicació.

Us deixem la llegenda tal i com la recull en Joan Ramon:

Vaig escoltar per primera vegada la història del fantasma d'en Valentí en el petit refugi de Can Baldric de Dalt. Situat en mig d'un paratge idíl·lic de boscos i muntanyes molt proper de la petita població de Nevà -que pertany al municipi de Toses, a la comarca del Ripollès-, des d'aquest lloc privilegiat, un pot gaudir de la soledat i la immensitat de la natura, i també, com no, del misteri i la por que, amb l'arribada de la foscor, marca les nits més tenebroses.

El primer cop que vaig sentir parlar del fantasma del Valentí va ser a principis de la dècada dels anys noranta de finals del segle XX, al refugi de Can Baldric de Dalt. El narrador de la mateixa, en Narcís Muela Montserrat, ens va explicar la llegenda i ens va dir que ell mateix l'havia escoltada molt abans en aquell mateix refugi d'algun hostatge del que no recordava el nom. Val a dir, a manera informativa, que per aquella època, i així va ser durant molts anys, la caseta de Can Baldric de Dalt va estar en règim de lloguer per l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, i entre les seves parets van passar molts visitants convidats de diferents poblacions.

Bé, sigui com sigui, i retornant a la història que ens ocupa, es contava que aquella casa tenia el seu propi fantasma, el fantasma d'en Valentí, sense donar-se cap dada ni de qui era aquest tal Valentí ni de la causa per la que estava damnat a vagar perennement per aquell lloc i les seves rodalies. Però amb ell, s'explicaven alguns dels sorolls que s'escoltaven sovint, en caure la nit, en aquella casa vella de fusta; sorolls, per un altre costat, perfectament normals, donada la localització i l'estat de l'edifici, on el cruixir de les fustes, l'espetegat del batent de les portes o finestres a causa del vent, i els petits sons explosius de les brases de foc, causaven tota mena de sorolls estranys.

En Toni ens comenta: “Be, curiós o sorprenent. Jo he viscut aquesta història molt a prop. Allà per l'any 1978 o 1979, jo feia estades com guarda en aquest lloc i, sí, en Valentí tenia els seus moments de presència o de suggestió. En Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l'ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament (perdent, d'aquesta manera, la vida per accident). Bé, jo llavors tenia 17 anys, coneixia la història de la mà de la gent gran. I per un any vaig ser el guarda del refugi. Algunes nits sol, vaig viure alguns sorolls en l'habitació del costat de l'entrada (entrant a mà esquerra). Tenia coneixement que en aquesta estança és on s'estava en Valentí. No vaig donar més importància (per aquest fet) que la de la por. Però ara, ja oblidats els records, crec que quelcom hi passava. M'ha deixat sobtat sentir la historia tants anys després. (...) La història la vaig escoltar de la gent de la Talaia: Josep Candela i Josep Julià i, en una ocasió, de la pròpia mestressa que es presentà un diumenge al matí. Vàrem fer una xerrada plena de records molt frescos a la seva ment, tot i la seva edat avançada.”

Potser la història s'hauria acabat aquí si no fos perquè durant aquells anys vaig tornar a visitar Can Baldric de Dalt per passar-hi llargues estades, i vaig escoltar la història altres vegades, com si aquesta s'anés construint a poc a poc. Amb els anys, vaig sentir dir que el Valentí era simplement l'esperit d'un suïcida, el fantasma d'un noi jove que s'havia tret la vida penjant-se d'una corda a l'arbre proper que hi ha just a l'altre costat del camí que hi ha davant la casa, que marca l'entrada d'un immens descampat on només hi ha herba i pastures, o vaig sentir teoritzar sobre quines podrien haver estat alguna de les causes de la seva mort, el podria el podria haver portat a cometre el terrible acte del suïcidi en aquell lloc tan apartat. 

Algunes teories deien que potser s'havia suïcidat perquè havia pujat sol a la casa a passar-hi alguns dies, i la por i la solitud l'haurien tornat boig, fins al punt de suïcidar-se per escapar d'aquella por que l'embogia; o bé explicaven que potser havia pujat amb alguns amics que el volien mal, i, a causa d’una broma pesada, l’haurien induït a cometre el suïcidi. Però tot això últim només eren teories que ens explicàvem els uns als altres per anar ocupant la nit i contestar a l’enigmàtica pregunta de qui era en realitat el Valentí, i perquè aquest, finalment, havia acabat sent un fantasma damnat a passar els seus dies a la caseta de Can Baldric de Dalt i les seves rodalies. Però pel que ara sabem, l’origen d’aquesta història hauria estat aquella que explica que el Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l’ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament, treient-se la vida accidentalment.

Desconec si aquesta història que circulava pel refugi de Can Baldric de Dalt provenia genuïnament d’alguna llegenda autòctona d’aquesta contrada, o bé havia nascut i s’havia transmès com una simple contarella de por que finalment va passar a convertir-se en una mena de petita llegenda urbana que s’explicava entre els visitants del refugi o els excursionistes que hi anaven de pas. Però si més no, volia deixar constància escrita d’aquesta contarella que vaig escoltar nombroses vegades en aquesta casa, convertint-me jo mateix en un difusor involuntari de la mateixa, al contar-la a molts altres visitants.

Font: http://janonomar.blogspot.com/2016/11/la-llegenda-del-fantasma-del-valenti-de.html

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Les goges de les Coves de Campelles | Mitologia Catalana

Les Coves de Campelles, a la Vall de Ribes.

Al municipi de Campelles, a la Vall de Ribes, al Ripollès, hi ha unes grans coves que han donat peu a una bona colla de llegendes. Aquestes perforacions naturals estan situades a la paret occidental de l’Estret de les Coves, prop dels Banys de Ribes i són visibles des de la carretera N152, en direcció a Ribes de Freser.

L’imaginari popular hi ha vist allí la residència de goges o dones encantades. A elles també s'hi refereix el poeta i mitòleg mossèn Jacint Verdaguer, en la seva excel·lent obra Canigó. Trobareu més informació sobre les goges catalanes en aquest altre article.

Les goges són figures femenines de la mitologia catalana, molt pròpies de la Catalunya Vella, sobretot de la zona pirinenca. Són una derivació del mite de l'esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l'aproximen a les variants germàniques d'aquest mite. 

La imaginació popular descriu les goges com unes dones d'una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l'estenen a la llum de la lluna; el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada. 

D'altra banda, els antics cronistes les esmenten com un lloc on els cristians s’amagaven per tal d’escapar-se de les persecucions àrabs. I els historiadors moderns, seguint la tradició, hi situen una victòria dels comtes francs, que allí deturaren l’atac del rei sarraí Abd al-Rahmān II, quan el 842 d.C. es dirigia cap a la Cerdanya, venint de la Plana de Vic. 

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Llibre: Llegendes i creences de la Vall de Núria i Vall de Ribes

Títol: Llegendes i creences de la Vall de Núria i de la Vall de Ribes, amb la Baronia de Toses.

Autora: Jordi Mascarella i Rovira; Miquel Sitjar i Serra.

Editorial: Farell

Any d'edició:2003

ISBN:978-84-95695-20-8 | EAN:9788495695208 | 

Pàgines:93

Idioma: Català

La Vall de Ribes, la Vall de Núria i la Vall de la Baronia de Toses són terres de muntanyes pirinenques que s'enfilen gairebé fins als tres mil metres, una cruïlla de camins amb un indret singular i llegendari, el santuari de Núria. A la vall de Núria, la Pedra Blanca, considerada màgica i miraculosa, era un signe d'identitat per als visitants. Tenia la capacitat de curar, especialment els malalts de febres. El bestiar s'hi refugiava per evitar els llamps i tempestes. 

La llegenda diu que Sant Gil i el Sant Home Amadeu, per un mandat diví, van fundar el Santuari de Núria. Sant Gil hi va deixar la imatge de la Marededéu, juntament amb la creu, olla i campana, símbols del Santurai de la Vall de Núria. Encara avui, posar el cap a l'olla i tocar la campana és una tradició per tenir descendència. Aquest llibre també recull les llegendes d'encantades, de bruixes, de fets històrics, de fundacions de pobles i de la toponímia de les valls, que han arribat fins avui a través de la rica tradició oral.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?
Informa't dels nostres cursos i classes

Llegenda de Les roques blanques de Les Encantades de la Vall de Ribes | Mitologia catalana

Imatge de Les roques blanques o La roca blanca de la Vall de Ribes.

A pocs quilòmetres de Ribes de Fresser, al Ripollès, pujant per la carretera coneguda com La Collada de Toses, abans d'arribar a Planoles, hi ha una impressionant roca, molt ampla i llarga, que cau sobre la carretera. Expliquen els vells de la vall que aquesta roca és de color blanc perquè Les Encantades, que són unes fades o bruixes bugaderes, hi havien estès, durant segles, la seva roba blanca. Amb el temps, la roca hauria pres aquest mateix color de la roba de les bones dones i adquirit unes propietats miraculoses. 

Expliquen que qui podia agafar un tros d’aquesta tela blanca es feia ric, però que era molt difícil aconseguir-ho, perquè les fades fugien i s’amagaven en sentir el més mínim soroll. Asseguren, però, que l'home del Mas de la Casassa, situat a prop del trencant del poble de Campelles, va poder fer-se amb un tros de la roba i que, per aquesta raó, el Mas de la Casassa és un dels més rics de la preciosa Vall de Ribes.

Imatge del Mas de la Casassa, a Campelles, protagonista de la llegenda de 'La roca blanca de les encantades'

Fa pinta que aquestes encantades eren les goges. Les goges són figures femenines de la mitologia catalana, molt pròpies de la Catalunya Vella, sobretot de la zona pirinenca. Són una derivació del mite de l'esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l'aproximen a les variants germàniques d'aquest mite.

La imaginació popular descriu les goges com unes dones d'una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l'estenen a la llum de la lluna; el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada.

Per tant, ja sabeu. Si passeu per La Collada de Toses, no us oblideu de cercar la roca blanca de Les Encantades, no fos cas que tingueu molta sort i poguéssiu veure les fades i prendre-les-hi un pedaç de la seva preuada roba blanca.

Sector de la llegenda: Vall de Ribes, comarca del Ripollès: Planoles, Ribes de Freser, Toses, Nevà, Planès, Campelles, Dòrria, Fornells de la Muntanya, Pardines.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

Les quatre columnes de Montjuïc, simbologia catalana d'en Puig i Cadafalch

Les quatre columnes amb les victòries alades que en Jordi Salat denuncia que cal restituir a l'obra d'en Puig i Cadafalch.

Vídeo-conferència de l'investigador i mitòleg Jordi Salat, realitzada a la seu dels Amics de la Unesco de Barcelona l'any 2018, sobre el simbolisme de l'obra Les 4 columnes catalanes de Montjuïc, Barcelona, també conegudes com Les Columnes d'en Puig i Cadafalch, en referència a l'arquitecte que les va crear. Salat és l'autor del llibre Les quatre columnes catalanes i va ser un dels impulsors de la seva restitució. 

Les Quatre Columnes Catalanes reprodueixen les que van ser aixecades l'any 1919 on actualment hi ha La Font màgica de Montjuïc. Simbolitzen les quatre barres de la senyera de Catalunya i inicialment estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme. Tanmateix, les originals van ser enderrocades ben aviat. El 1928 durant la dictadura del feixista espanyolista Primo de Rivera, un any abans de l'inici de l'Exposició Universal del 1929. L'any 2010 van ser reconstruïdes, a pocs metres de distància del seu lloc original. Actualment són símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana. No obstant, en Jordi Salat hi veu molt més simbolisme en aquesta obra, en denuncia la seva adulteració i ens comparteix la seva visió de tot el conjunt arquitectònic en aquesta vídeo-conferència.

L'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art, mitòleg i polític català. Puig i Cadafalch va desenvolupar les bases fonamentals per a l'estudi de l'art antic i medieval català. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català. Sens dubte aquests coneixements varen influir a la seva obra d'arquitecte. Puig, en sintonia amb el seu mestre Rogent, cercava en el passat històric català un art nacional arrelat a la terra i entenia millor les idees franceses medievalistes de Viollet-le-Duc que la fredor de la visió anglesa o l'academicisme encarcarat dels historiadors espanyols. Puig buscava un equilibri entre elements tradicionals i progressistes.

Va desenvolupar una enorme activitat com a historiador de l'art, especialment de l'art romànic i de l'arquitectura gòtica catalana. Va publicar nombrosos articles i notes sobre les seves investigacions, com ara, «Estudi d'arqueologia del sepulcre romà de Favara» (1892), «Els Banys de Girona i les influències llombardes a Catalunya» (1892) o el tractat de mosaics romans descoberts a Tossa de Mar pel Dr. Melé. Molts d'aquests estudis, varen servir de documentació per a les seves publicacions posteriors entre les quals trobem:

· L'arquitectura romànica a Catalunya (1909–18), junt amb Antoni Falguera i Josep Goday i Casals que els proporcionà un gran prestigi internacional.

· L'arquitectura romana a Catalunya (1911)

· El Problema de la transformació de la catedral del Nord importada a Catalunya: contribució a l'estudi de l'arquitectura gòtica meridional (1923)

· La geografia i els orígens del primer art romànic (1930).

· L'architecture gothique civil en Catalogne (1935)

· Descobertes de la catedral d'Egara (1948)

· L'escultura romànica a Catalunya (1949–52)

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes

#mitolegs

Llegenda de la Dama Encantada Guilleuma del Castell de Montsoliu

Castell de Montsoriu o Montsoliu, al Montseny.

L'imponent Castell de Montsoriu o de Montsoliu, al Montseny, ha inspirat una colla de llegendes d'entre les quals destaca la de L'encantada Guilleuma. Explica la veu popular que en aquesta fortalesa hi havia viscut una dama encantada dita 'Na Guilleuma', que regia el palau amb totes les seves serventes que, pel fet de ser-ho, ja havien perdut també la seva naturalesa humana per a prendre la de l'encantada. 

Gorg Negre de Gualba, on es creu que viu La Dama

Les males llengües diuen que La Dama Guilleuma era en realitat una bruixa que cada nit sortia, seguida d’una gran cort de serventes, totes elles vestides de blanc. Voltaven les restes del castell, sembrant malura i mal averany, i feien perdre les collites dels pagesos del voltant. Però el mitòleg Francesc Maspons recull una altra versió, més antiga, que explica que a La Dama i a les seves serventes "només se las veya recorrer la montanya, celebrar al cim d’ella sas sardanas y á les nits de lluna clara esténdre-hi los llansols y roba blanca". 

En tot cas, la gent explica que un dia, el rector de Breda, atiat per gent que volia mal a la senyora del castell, va ruixar-les amb els asperges amb aigua beneïda i aquestes varen fugir. D’un bot van anar a parar al pic de Morou, i, d’un altre, al fons del Gorg Negre de Gualba, on encara fan de les seves. 

Però la versió antiga de la llegenda ens explica que La Dama fou desposseïda del castell i dels seus dominis i, efectivament, fou menada al Gorg Negre, on va desaparèixer per sempre més, “acompanyada de innombrables follets i bruixas, llençantshi de dalt d’una roca, á la que ha quedát lo nom de roca Guilleuma”.

T'agrada la mitologia? Vols conèixer la rica espiritualitat dels nostres avantpassats? T'interessa l'enigmàtic món de les tradicions catalanes i europees? Vols saber que hi ha al darrera de les llegendes i de les rondalles?

Informa't dels nostres cursos i classes